Vides truncades: Repressió, víctimes i impunitat a Catalunya (1964-1980)

By David Ballester Muñoz

Aquesta obra ens ofereix un estudi sobre vint víctimes mortals de la violència institucional i parainstitucional durant les darreries del Franquisme i la Transició. Els casos tractats responen a diverses tipologies: morts per la repressió policial en el decurs de manifestacions, per l'ús i abús de les armes de foc per part dels mateixos policies, per tortures i maltractaments soferts en dependències de l'Estat, o bé per actuacions d'una extrema dreta que en aquests anys actuava sota la cobertura i la connivència proporcionada per elements de l'aparell de l'Estat. Tots els casos tractats són objecte d'una anàlisi rigorosa i degudament contextualitzats. Els protagonistes del relat foren víctimes d'una violència que va esgarrar les seues vides, en la major part d'ocasions, en plena joventut. Uns fets, sovint obviats per la historiografia i els mitjans de comunicació, que van tenir com a resposta la impunitat dels seus perpetradors.

• Language: Català
• Publisher: Publicacions de la Universitat de València
• Release date: Nov 19, 2018
• ISBN: 9788491343233

Book preview

1. INTRODUCCIÓ. DE VÍCTIMES I IMPUNITATS¹

Portar a terme aquest treball no ha estat fàcil. I no només per les dificultats habituals en què ens trobem els historiadors a l’hora d’accedir a fons de caire policial i judicial. Reconstruir trajectòries vitals i contextos sociopolítics que acaben conduint a unes vides truncades, la major part d’elles en plena joventut, no és un plat de gust. És endinsar-se en la part més fosca de la nostra Història recent. Mort, vexacions, tortures, arbitrarietat, impunitat… I unes víctimes innocents. Unes, les estudiades en aquestes pàgines, entre les moltes que conformen el fosc bagatge de la dictadura i les seves conseqüències. Aquest llibre voldria ser també un modest homenatge a tots aquells que perderen la vida i patiren els estralls repressius de la dictadura, en aquells decennis «de plom», i els poc idíl·lics anys de la Transició.

Moltes persones han acompanyat aquest projecte en el decurs dels anys que ha durat la seva elaboració. A totes elles el meu sincer agraïment. La seva aportació ha estat fonamental per a reconstruir aquestes pàgines, on, sovint, els petits detalls són fonamentals. Així doncs, gràcies a Sophie Baby, Marc Bayón, Jaume Busquets, Pau Casanellas, Fina Castellà, Xavier Collet, Chema Corral, José Chamorro, Quim Forns, Carles i Josep Maria García Solé, Pau Gomis, Isabel Juncosa, Marta Lleonart, Robert Manrique, Elvira Mármol, Cristina Méndez, Genís Ribé, Marcel·lí Salazar Tarruella, Josep Sallent, Laura Santamaria, Joan Tardà, Carles Vallejo (Associació Memorial Democràtic dels Treballadors de Seat), Marc Viader i Gonzalo Wilhelmi. Igualment voldria agrair la professionalitat de Fonsanta Marmolejo i Lídia Martínez, de l’equip de la Fundació Figueres; a Juan Manuel García, de la Fundació Cipriano García, i a Rosa Codina, del Centre de Coneixement de la Seguretat de l’Institut de Seguretat Pública de Catalunya, sempre amb la millor disposició per a donar suport als investigadors. I a Fèlix González del Servei Històric del Cos de Mossos d’Esquadra i a l’Oficina de Premsa de la Prefectura Superior de Policia de Barcelona.

També vull fer esment a dos col·legues, però sobretot amics, pel paper que han tingut en l’elaboració d’aquest treball. A Javier Tébar, per creure en el projecte, fer costat en tot el seu procés, aportant opinions que, sense cap mena de dubte, l’han enriquit, i per voler contribuir-hi directament, escrivint-ne el pròleg. I a Manel Vicente, per haver-me permès accedir a una cúmul d’informació cabdal per elaborar els capítols referents a les mobilitzacions que tingueren lloc a la Rambla barcelonina els anys 1977-1978.

I, en darrer lloc, però al capdavant de qualsevol altra consideració, mostrar el meu respecte i agraïment, a tots aquells familiars, testimonis i persones properes de les víctimes esmentades en aquest treball, que han volgut implicar-s’hi. La seva aportació documental i testimonial ha estat imprescindible per a donar contingut a aquest llibre. Sóc conscient que, en força ocasions, no els hi ha estat fàcil remoure un passat, forçosament dolorós. Així doncs, moltes gràcies a Montserrat i Pilar Benito Piedrafita, José Antonio Giménez, Faustí Maestre Velilla, Marc Muñoz, Vicente, Matilde i María Teresa Rodrigo Knafo, i Pilar Torres. Aquestes pàgines que segueixen són també seves.

* * * * * * *

Aquesta obra és un estudi de casos de víctimes mortals a Catalunya d’un tipus de violència política, com és la repressió estatal.² És a dir, de caire institucional i parainstitucional, entesa aquesta concretament com el conjunt de les accions de l’extrema dreta i per les raons que hi seran degudament explicitades. Comprèn un cicle ampli, des del 1964, als inicis de la darrera fase del franquisme, fins el 1980, dos anys abans que es pugui donar per acabada la Transició en el conjunt de l’Estat, i quan ja feia vuit mesos que s’havien celebrat les primeres eleccions al Parlament de Catalunya des de 1932. Aquesta cronologia està determinada per les dates en les quals hem localitzat el primer i el darrer dels casos que responen a la tipologia esmentada, i que s’ubiquen en el període històric que ha centrat el nostre interès, amb la voluntat de posar de manifest que la darrera etapa del franquisme no fou tant suau o tova com des de determinats àmbits s’intenta maquillar, així com posar en relleu l’alt cost que tingué la lluita per les llibertats durant la Transició, que hauria tingut, des del nostre punt de vista, bastant poc de modèlica. Els protagonistes són ciutadans catalans, que només en una ocasió trobaren la mort fora de Catalunya. La tipologia dels vint casos analitzats és variada i diversa, però com a norma general trobem dues coordenades que són presents de forma transversal en tots ells: es tracta de ciutadans anònims i, en segon lloc, encara avui dia es poden considerar, malauradament, com unes víctimes oblidades.

És pública i notòria la manca de polítiques de memòria de forma activa, generalitzada i continuada des que es va posar punt final a la dictadura i es va bastir un règim democràtic. També és cert que la inacció dels governants es va poder recolzar en la manca d’una àmplia demanda social al respecte fins a les darreries del segle passat.³ No és aquí el lloc ni el moment per a valorar les que s’han portat a terme i les que es troben en marxa, però la lectura clara i succinta que es pot fer en conjunt és evident: vergonyosament tardanes i insuficients. Ni la cultura democràtica ni les forces polítiques d’esquerra, que haurien d’haver estat les més reivindicatives en aquest àmbit, han esmerçat suficient valentia i esforços per evitar que, ben entrat el segle XXI, aquesta continue essent una assignatura pendent en la nostra societat. I quan s’hi ha portat a terme alguna iniciativa, aquesta ha estat notòriament incomplerta. Davant del buit institucional han hagut de ser, en els casos que s’han dut a terme, els familiars i les organitzacions on militaven o les de caire memorístic, els que prenguessin el protagonisme en aquest àmbit, per complir els rituals d’homenatjar els difunts. Mentre que altres romanien completament postrats en l’oblit. Podrem veure com en alguns casos, pocs, les víctimes són recordades amb una placa, un acte anual, o fins i tot de forma excepcional amb un carrer. Malgrat això, podem afirmar que només set de les vint víctimes estudiades han rebut, a hores d’ara, algun tipus de reconeixement, totes elles per iniciatives no institucionals, i, fins i tot, en alguns casos, com el de Juan Gabriel Rodrigo a Tarragona, amb tot un cúmul d’obstacles per part del consistori, quan el març de 2016, en el quarantè aniversari de la seva mort, es va col·locar un modest plafó a l’indret on va caure mort. En el decurs dels darrers anys, alguns familiars de les víctimes han trobat una porta oberta en l’anomenada «Querella Argentina», com a forma de trobar un reconeixement als seus morts encara que siga a milers de quilòmetres de casa.

Quan, finalment, es va aprovar la Llei de memòria històrica,⁴ aquesta només va preveure la reparació a les víctimes anteriors al 6 d’octubre de 1977,⁵ de manera que en deixava desprotegides, per exemple, dues que són objecte d’estudi en aquest treball: Agustín Rueda, mort com a conseqüència de les tortures a què fou sotmès a la presó de Carabanchel el 14 de març de 1978, i Gustau Adolf Muñoz Bustillo, mort en els incidents que es van produir al centre de Barcelona després dels actes de la Diada del mateix any, com a conseqüència de l’impacte d’una bala disparada per un policia.⁶ Un incomprensible error dels legisladors, que mostraren una manca de sensibilitat notable, davant d’un grapat de víctimes que quedaven d’aquesta manera condemnades a l’oblit institucional. Serveixi d’exemple d’aquesta circumstància, la resposta que va donar el diputat Manel Silva d’UDC a Marc Muñoz, germà de l’esmentada víctima de la Diada de 1978, quan aquest li va voler fer veure al parlamentari que amb la decisió presa s’hi cometia una injustícia. Com a resposta va aconseguir un lamentable «M’has de dir tu a mi quan es va acabar la Transició?».⁷ Seguint en aquesta línia de manca de sensibilitat institucional, força exemples serien possibles. Esmentem-ne un altre, que afecta també les víctimes, en aquest cas del terrorisme, i que té cabuda en el present treball per la violència parainstitucional portada a terme per membres de l’extrema dreta. Robert Manrique, cap visible de les víctimes d’aquesta xacra a Catalunya durant força anys, va informar el 6 de març de 2014 a Sonia Ramos, directora general de Apoyo a Víctimas del Terrorismo, de l’existència d’un bon nombre de víctimes que es podrien acollir a la legislació de suport a la seva condició i que no ho feien per desconeixement. I, en conseqüència, proposava esmerçar esforços a localitzar i informar les víctimes. En aquesta circumstància es trobarien dues de les referenciades en aquest treball, Juana Caso i José Muñoz, morts per un membre de l’extrema dreta a Cabrera de Mar el 20-N de 1980. Davant de la iniciativa plantejada per Manrique, aquest va rebre com a resposta un fred i lacònic «Si quieren algo, que lo vengan a pedir».⁸

Tal com hem esmentat adés, aquest treball també té la voluntat de posar de manifest que ni el franquisme en la seva etapa final desarrollista ni la tantes vegades edulcorada Transició foren períodes absents de violència, tal com es tracta vendre, tant en determinats àmbits historiogràfics, com en altres de mediàtics i polítics. La dictadura, malgrat els evidents canvis que hi va experimentar, fou un règim repressiu fins el seu darrer moment. Aquí només presentem les víctimes mortals que compleixen els paràmetres objecte d’estudi, però la transversalitat de la repressió anava molt més enllà, amb multitud d’àmbits que arribaven a condicionar en molts casos la mateixa vida quotidiana de la ciutadania i que tindria, per esmentar-ne només una, en la pràctica de la tortura, la més execrable de les conseqüències. Un exercici continuat de la tortura, que esdevé la veritable mostra que el règim va fer de la pràctica repressiva, una de les senyes d’identitat més evidents. Per altra banda, trobem que, durant la Transició, va haver-hi greus problemes en la gestió del trànsit de l’«ordre públic» a la «seguretat ciutadana». Dos conceptes que, per ells mateixos, ja ofereixen una concepció contraposada del que és l’exercici dels drets i les llibertats al carrer, i que ha de canviar en funció del caire que tingui el corresponent sistema polític vigent. És a dir, del pas de la repressió a la pedagogia de la moderació i la gestió controlada dels conflictes.

També cal incidir en el fet que en aquest treball es deixen de banda les víctimes que tenen relació amb una actuació de caire terrorista o de les seves conseqüències, a excepció dels tres casos que situem en l’àmbit de la violència parainstitucional. La immensa majoria de les que són objecte del nostre estudi no tenien cap militància política o sindical. El rerefons dels fets relatats no és la seva actuació en aquests àmbits, sinó l’exercici d’algun dret inalienable en els sistemes democràtics, com el de manifestació, o bé, senzillament, l’arbitrarietat del poder en la pràctica d’abusos i tortures. Ens centrem en una vintena d’episodis de violència institucional i parainstitucional amb el resultat de mort, que tingueren lloc a Catalunya des de 1964 fins 1980.⁹ En aquestes línies no es parla d’homes capdavanters en la lluita antifranquista o bé de líders de cap tipus de moviment polític, sindical o veïnal durant la Transició. D’ells, només set tenien una militància política o sindical, Luis Martínez Delso, militava en el PCE(i) o hi simpatitzava; Cipriano Martos, militava en el PCE(m-l); Diego Navarro, a les CCOO; Carlos Gustavo Frecher a la CSUT; Gustau A. Muñoz, a les joventuts del PCE(i); Martí Marcó, en els rengles independentistes, i, Agustín Rueda, que actuava en el marc d’organitzacions anarquistes. Però tot just cinc, una quarta part del total, perderen la vida en circumstàncies relacionades amb la seva militància: Martínez, Martos, Navarro i Rueda, que foren detinguts com a activistes de les respectives organitzacions on militaven, i Gustau Muñoz que va morir en el decurs d’una manifestació organitzada pel seu partit. Però, Marcó fou víctima d’un cas de «gallet fàcil», en què la militància no va jugar cap paper en el desenvolupament dels fets i, Frecher, que es va veure afectat per una actuació policial contra una manifestació, en la qual no havia pres part. Així, tal com demostren les dades, més enllà d’aquesta tercera part de víctimes, amb militància política o sindical, tots ells poden caure sota la consideració de ciutadans anònims. Ells perderen la vida en plena joventut, fins i tot en l’adolescència en alguns casos: la mitjana d’edat en el moment de morir era de 28 anys. I foren morts sovint de forma absurda i inversemblant. En circumstàncies que mai haurien d’haver succeït.

Pel que fa al lloc de naixement del conjunt de les víctimes estudiades, s’hi poden fer dues consideracions inicials respecte els disset casos en els quals en coneixem la procedència. En primer lloc, el fet que només tres d’ells naixessin a Catalunya i, en segon lloc, que el mosaic de procedències reflecteix perfectament els grans canvis demogràfics que s’havien produït a la societat catalana. En no tractar-se d’un conjunt de víctimes relacionades totes elles, de forma directa, amb la lluita política, i ser la seva mort, sovint, casual, no s’hi poden treure conclusions, més enllà de les que ja s’hi ha apuntat. Només esmentant la toponímia de les localitats de naixement d’alguns d’ells, ja es posa de manifest l’allau migratori que, procedent de zones rurals deprimides, s’havia produït en el decurs dels darrers decennis: Ciruelos de Cervera, Jerez del Marquesado, Loja, Andújar, La Roda de Andalucía, Herreros, Villanueva de Alcorcón… Així, cinc de les víctimes serien d’origen andalús, dues d’extremeny i quatre castellanes. Malgrat que va néixer a Sevilla, no incloem en aquestes xifres a Gustau Muñoz, atès que als vuit mesos ja es va traslladar a Barcelona. Igualment, cal fer-hi esment de dues víctimes estrangeres, un ciutadà francès i el veí de Terrassa, mort a Sabadell, David Wilson, de qui desconeixem l’origen concret. Juan Gabriel Rodrigo va néixer al Marroc, on es va exiliar el seu pare, però va abandonar el Magrib quan era petit i va passar la major part de la infància a Cifuentes (Conca), per la qual cosa, l’hem adscrit a la suma de víctimes d’origen castellà. Així doncs, els tres únics casos estudiats que havien nascut Catalunya són el de Lluís Benito, nascut al Masnou; Martí Marcó, a Barcelona, i Agustín Rueda, a Sallent, però en aquest cas com a fill d’una família que procedia de l’emigració d’origen peninsular.

La recerca que s’ha portat ha terme ha intentat reconstruir episodis que, en la majoria dels casos, estan absents de les pàgines de les obres que tracten el període objecte d’estudi. I en les poques ocasions en les quals s’hi fa esment, és de forma tangencial. Intentem doncs, reconstruir episodis que resten inèdits en una bona part i que, sobretot, mai no han estat tractats amb la profunditat que s’ha volgut fer en aquest treball, amb un tractament monogràfic per a cadascun dels casos estudiats aquí. Cada un d’ells s’ha intentat emmarcar en el seu context immediat i en el període històric en el qual es va produir, a fi i efecte de permetre al lector una major capacitat de comprensió i interpretació d’ambdós àmbits. Aquest grau d’anàlisi i profunditat en la recerca ha estat molt variable, en funció de les fonts, sobretot les primàries, a les quals s’ha tingut accés. Aquestes, en bona part, més enllà dels arxius consultats, han estat responsabilitat de les respectives famílies que, en alguns casos, han aportat una informació cabdal per a portar a terme aquest treball. Com a conseqüència d’aquestes circumstàncies, el conjunt dels capítols i dels respectius epígrafs ha quedat forçosament desequilibrat. No tots els casos estudiats han permès un treball de la mateixa intensitat. Cal tenir present que la major part d’aquests tingueren un tractament epidèrmic en la premsa del moment, mentre que altres ni tan sols van existir a les seves pàgines. Per tot això, també ha estat molt desigual l’accés a les fonts secundàries. No és el mateix fer una recerca disposant de fonts primàries de caire policial i judicial, com hem pogut fer en algunes poques ocasions, que haver-nos de limitar a les fonts secundàries, recolzades en testimonis orals. Així, la casuística en aquest àmbit ha estat molt diversa i ha tingut com a resultat, tal com hem esmentat, relats que hem procurat que fossin tan profunds com fora possible, però sempre hem hagut de subordinar aquesta voluntat a la disponibilitat i accessibilitat de les fonts. El resultat final però, voldríem que acostés el lector a l’entramat repressiu del règim franquista i a la seva perpetuació, en diversos àmbits, durant els anys de la Transició. Això feu que aquesta tingués un alt cost pel que fa referència a la vida de nombrosos ciutadans, que hi continuaren essent víctimes de la violència institucional i parainstitucional.

Respecte als fets que comportaren la mort dels ciutadans objecte d’estudi, van ocórrer tant durant la dictadura, set casos, com en la Transició, entesa aquesta en un sentit molt ampli, atès que només nou dies després de la mort del Caudillo ja es produeix una primera víctima que s’ha inclòs en aquest treball. Així, la resta, tretze, van ocórrer durant la Transició: vuit quan ja s’havien celebrat les primeres eleccions democràtiques i quatre més, fins i tot, quan s’havia aprovat la Constitució. Més enllà de la manca de reconeixement institucional, en conjunt, són víctimes que han caigut en l’oblit, tal com veurem en avançar en el treball. Potser algunes són esmentades en unes poques obres, les que puguin abastar l’àmbit específic en el qual es va produir la seva mort (mobilitzacions i manifestacions de caire polític i/o sindical, repressió política…), però els luctuosos episodis que protagonitzaren han passat a formar part, en general, de la cara oculta de la memòria col·lectiva.

Avui dia, encara no disposem d’una obra que quantifiqui de forma exhaustiva tots els morts per la violència institucional i parainstitucional a Espanya, tant durant les darreries del franquisme com durant la Transició. Sobre això, hi ha un primer treball realitzat per l’Equipo Cinco, en una data tan primerenca com el 1977.¹⁰ A partir d’aquí es va haver d’esperar a la tesi doctoral de Ramón Adell i el treball de Juan Manuel Olarieta.¹¹ Des de llavors s’hi ha avançat molt, amb els importants treballs realitzats especialment per part de Mariano Sánchez Soler, Sophie Baby i Gonzalo Wihelmi,¹² però sense que les dades aportades puguin ser valorades com a definitives.¹³ Cal precisar les xifres i acotar criteris per donar una resposta definitiva a un àmbit de la producció historiogràfica que requereix una efectiva i definitiva quantificació. Un dels aspectes cabdals sobre això és discernir si s’han d’incloure en les relacions de les víctimes les ocasionades per accions de tipus terrorista, siguin les produïdes per les organitzacions d’aquest tipus de diferent signe, com les ocasionades per part del propi Estat. El nostre posicionament al respecte és contrari a fer-ho. Atès que interpretem que incorporar aquest tipus de víctimes en el mateix relat distorsiona l’anàlisi de la violència institucional. Tant pel seu volum com, sobretot, pel diferent caire que s’ha de donar a l’anàlisi d’ambdós àmbits. Creiem que es poden treballar de forma paral·lela, però a efectes quantitatius i interpretatius han de constituir dos espais clarament diferenciats, que poden permetre, evidentment, una posterior anàlisi conjunta. Som conscients que aquest ha de ser un terreny de debat entre els especialistes i que, en ocasions, les fronteres a l’hora de fer una categorització són molt fines. Però aquest és el criteri que hem adoptat en el present estudi, per això no s’hi fa esment a cap víctima que tingui relació amb la violència que pugui caure sota l’epígraf de terrorista en el sentit esmentat amb anterioritat.¹⁴

Per emmarcar el treball s’ha portat a terme de forma paral·lela un intent de quantificació de la violència policial objecte d’estudi, i aquesta s’ha realitzat a partir de les nombroses fonts disponibles. Des del buidatge de l’extensa bibliografia que acabem de citar fins la premsa del període,¹⁵ a més de les nombroses relacions de víctimes que es troben a la xarxa.¹⁶ El resultat és una primera quantificació de les víctimes, tant en el decurs de manifestacions com per «gallet fàcil», perpetrades pels cossos policials en el conjunt de l’Estat. Així, quan a les pàgines que seguiran s’emprin xifres per contextualitzar els vint casos de violència estudiats, aquestes sempre seran d’elaboració pròpia i procediran d’aquesta recerca que s’ha fet. Al mateix temps, en el capítol que ofereix més complexitat –el de «gallet fàcil»–, s’hi explicitaran de forma específica els criteris aplicats.¹⁷

Pel que fa referència concretament a la vintena de víctimes estudiades, en ser que la seva mort respon a una tipologia diversa, n’hem estructurat l’exposició en quatre àmbits (capítols 2 al 5). En primer lloc, cal esmentar els sis ciutadans que perderen la vida en manifestacions i mobilitzacions de caire laboral o polític (30 %). Dues d’elles durant la dictadura i la resta–quatre–, durant la Transició. Un segon contingent equivalent a l’anterior provindria de la pràctica del que anomenem gallet fàcil. És a dir, la utilització abusiva de les armes de foc per part de la policia, sense que les circumstàncies ho requerissin. Un fet lamentable que, tal com especificarem en el capítol corresponent, es cobraria, especialment durant la Transició, desenes de víctimes arreu de l’Estat en controls de carretera o bé com a resultat de discussions entre ciutadans i membres de les forces d’ordre públic, sovint quan aquests es trobaven francs de servei i per motius ben fútils. Com a resultat d’aquestes xifres, les víctimes ocasionades per la repressió exercida durant les mobilitzacions i les que comprenen l’apartat de «gallet fàcil», constitueixen el 60 per cent del total de les estudiades (dotze casos). Els vuit casos restants, els dividiríem en uns altres dos apartats.

En tercer lloc trobaríem les tres víctimes que van perdre la vida durant la Transició, com a resultat de la violència d’una extrema dreta, llavors especialment activa. Unes actuacions que en tenir el suport de membres de l’aparell de seguretat de l’Estat, en unes ocasions per la seva passivitat en altres per disposar de graus diversos de col·laboració directa, poden ser qualificades de parainstitucionals. Una imbricació entre les trames negres, tal com se les coneixia llavors, i algunes instàncies policials que en els tres casos relatats que succeïren a Catalunya foren més que evidents.

En darrer i quart lloc hi trobaríem les cinc víctimes que van morir quan es trobaven sota la custòdia de l’Estat, que formalment havia de ser l’encarregat de tenir cura de la seva integritat física en tots els àmbits: tres d’ells ho foren a les presons i els altres dos a les dependències policials. En aquest darrer cas, una comissaria de Barcelona i una caserna de la Guàrdia Civil a Reus.

També hi hem inclòs un sisè capítol, per tractar un tema que ens sembla especialment significatiu quan es parla de la memòria i les víctimes. Exposem tres casos completament contraris als buits de memòria¹⁸ que han representat la majoria dels protagonistes dels capítols d’aquesta obra. Ens referim a la inclusió en algunes obres i en força relacions de víctimes de la repressió d’unes suposades víctimes que, en realitat, no ho foren mai. És a dir, posar de manifest el perill que en aquest àmbit té la reelaboració d’una memòria de grup, que pot esdevenir memòria col·lectiva en determinats moments, a partir d’esdeveniments factuals que no s’adeqüen de manera fefaent a la realitat que es vol transmetre. Així ens hi trobem davant de narracions respecte a unes suposades víctimes de la repressió que no ho foren. És a dir, casos en els quals la mort dels protagonistes no es va produir com a conseqüència de la violència institucional o parainstitucional que ens ocupa, o bé, quan aquella no va arribar, malgrat haver sofert el militant antifranquista al qual farem referència unes tortures que el van malmetre físicament.

* * * * * * *

Si n’exceptuem el primer dels casos objecte d’estudi, els dinou restants cal emmarcar-los cronològicament en els darrers anys de la dictadura franquista i la Transició. Un període complex respecte al qual Pere Ysàs ja ha posat de manifest tant els avenços que s’han portat a terme en l’àmbit de la recerca, com el perill que representa l’existència d’un «assagisme sovint notablement desinformat i un debat massa condicionat per les posicions polítiques actuals», la qual cosa condueix a «visions simplistes, esbiaixades i políticament interessades» respecte d’aquesta etapa.¹⁹ Així, el nostre treball, Vides truncades, es troba emmacat en els anys finals del règim, caracteritzats tant per l’increment en la capacitat de mobilització dels sectors més dinàmics de la societat, amb un antifranquisme com més anava més estès i transversal, com per l’accentuació d’unes evidents mostres de discrepàncies internes en les instàncies governamentals. Malgrat la voluntat del règim d’intentar limitar els efectes del desarrollismo a un àmbit merament econòmic, fou evident que aquesta evolució també havia de tenir conseqüències de caire social i polític, amb el desvetllament d’uns moviments socials de tipus estudiantil, veïnal o obrer, que de forma gradual i continuada, sense arribar a fer trontollar el règim, sí que van fer evident l’existència d’amplis espais de dissentiment en aquella societat. És a dir, la plasmació d’una societat més conflictiva.

Davant d’aquesta situació, el règim va adoptar una resposta inequívoca, en la línia d’ampliar i reforçar el seu aparell de seguretat amb les mesures legislatives necessàries per a poder dur a terme la seva comesa. Ja fa anys, Diego López Garrido va palesar el creixement exponencial d’efectius de la policia armada, «la fuerza urbana de orden público por excel·lència», durant aquests anys, atès que les seves funcions repressives s’exercien a les ciutats, l’espai on de forma primordial tenien lloc les mobilitzacions contra el règim.²⁰ Era evident que els canvis estructurals que hi havia hagut al llarg dels anys seixanta, havien impulsat el creixement d’un antifranquisme, fos actiu o passiu, que més enllà dels marcs habituals d’actuació d’aquest, estava assolint unes altes quotes pel que fa referència a la seva capacitat de mobilització. Dues de les víctimes estudiades en aquest treball són de 1971 i 1973 com a resultat d’aquest increment de la mobilització, en aquest cas, la que dugué a terme el moviment obrer. Tal com hem esmentat, aquest fenomen no fou capaç però de portar el règim a la seva fallida. Pere Ysàs, resseguint l’estudi esmentat, posa sobre la taula tres aspectes que van limitar els efectes d’unes mobilitzacions que, sense cap mena de dubte, van contribuir a accentuar la crisi de la dictadura –fer trontollar el règim en dèiem–, però no assoliren «l’extensió i la intensitat per portar-la a la fallida»: l’esmentada fortalesa de l’aparell repressiu, «una por extensa, alimentada per la memòria de la violència extrema del primer franquisme, traduïda en passivitat», i l’efecte placebo que tenien en determinats sectors de la societat els innegables efectes de les millores econòmiques experimentades en els darrers anys.²¹

Un cop va desaparèixer el dictador, es va posar de manifest l’evident incapacitat del règim per a perpetuar-se fent uns canvis mínims, imprescindibles, però de caire merament cosmètic. Descartat el projecte merament continuista per inviable en aquell context de crisi, es va afaiçonar una via reformista, completament allunyada de qualsevol vel·leïtat democràtica. Però foren precisament els alts graus de mobilització política i social que va haver-hi durant el primer semestre de 1976, continuació corregida i augmentada de la dels mesos i anys precedents, el que va dinamitar aquest projecte del govern Arias-Fraga. Unes mobilitzacions que tingueren un alt cost en l’àmbit repressiu i que podríem exemplificar en els fets de Vitòria, i que en el cas de Catalunya es cobrarien dues víctimes mortals, una a Tarragona i una altra a Sabadell, que seran objecte de tractament en les línies que segueixen.

El fracàs del projecte impulsat per l’executiu encapçalat per Carlos Arias Navarro va portar a la presidència del govern Adolfo Suárez, el qual, en arribar al govern, tampoc portava sota el braç un projecte reformista que conduís a l’establiment d’una democràcia plena. Fou la pressió del carrer la que l’acabaria forçant a anar molt més enllà del que planejava fer l’estiu de 1976. L’amnistia concedida no va desactivar les demandes de democratització de l’oposició, que incloïa una «veritable» amnistia, que feia molts anys que havia esdevingut una peça axial de les seves reivindicacions. I si bé Suárez es va apuntar un èxit amb el referèndum de la Llei de reforma política del 15 de desembre, ben aviat es va adonar que sense el concurs de les forces de l’oposició, el seu projecte restava mancat de tota credibilitat, és a dir, de futur. L’executiu tenia a les mans tots els ressorts de l’aparell de l’Estat franquista, però no tenia cap tipus de legitimitat democràtica. Una oposició que, d’altra banda, també es va adonar dels seus límits a partir dels efectes limitats de la vaga general que havia convocat el novembre de 1976. Fou a partir de llavors, malgrat l’obstacle que va representar el «gener sagnant», exemplificat amb la «matança» dels advocats laboralistes del carrer d’Atocha a Madrid, quan la situació va fer un gir. El govern es va adonar que era inevitable pactar amb l’oposició, la qual cosa implicava cedir i avançar fins àmbits on feia uns pocs mesos ni es pensava que es pogués o s’hagués d’arribar, i, de la seva banda, l’oposició va poder copsar com el seu projecte rupturista esdevenia inviable, raó per la qual arribaren a la conclusió que calia negociar amb els franquistes reformistes del govern. A partir d’aquí va començar el que s’ha acabat qualificant com la ruptura pactada. Tal com ha assenyalat Santos Juliá:

La ruptura, que siempre se había entendido como vía pacífica a la democracia con el momento clave de una huelga general, comenzó a entenderse como vía negociada: ruptura dejó por completo de referirse al agente que debía conducir el proceso para designar únicamente su fin, una constitución. Sería, como la había bautizado Carrillo y la saludaron todos los demás, una ruptura pactada.²² –I afegeix a continuació–, El proyecto de ruptura, tal como fue formulado en declaraciones conjuntas por los diferentes organismos de la oposición, fue en definitiva el que acabó realizándose excepto en un punto: no fue la oposición democrática la que dirigió el proceso a la democracia.²³

A partir d’aquí el procés avançà, amb sobresalts, però de forma irreversible. Hi hagué les primeres eleccions democràtiques el 15-J, es va obrir tot seguit un no previst període constituent i s’assolí l’anhelada amnistia per a tots, amb el llast d’incloure en la seua redacció una veritable llei de «punt final», per emprar la terminologia emanada de les dictadures australs. Però tot aquest període anà acompanyat, en referència a l’àmbit que ens ocupa, de les dificultats que va representar adequar l’aparell repressiu de la dictadura al nou escenari que s’estava construint. Una circumstància que cal valorar com una de les taques negres de la Transició, atès que significà la pèrdua de la vida de desenes de ciutadans com a resultat de la repressió policial a les mobilitzacions organitzades per aconseguir un règim de llibertats, així com per la pràctica del «gallet fàcil» per part dels membres d’aquests cossos o bé per la manca de garanties dels mateixos ciutadans quan es trobaven sota la custòdia de l’Estat, ja fos als establiments policials o bé als centres penitenciaris. Precisament, en aquest treball i en referència al que acabem d’exposar, s’analitzen els casos de dues víctimes de la repressió policial en el transcurs de manifestacions de 1977 i 1978, concretament durant la Diada, quatre casos de «gallet fàcil» entre els anys 1977 i 1980, a més d’una víctima com a conseqüència de les tortures quan es trobava en un centre penitenciari el març de 1978.

L’eminent natura repressiva del franquisme es va perllongar durant força temps, en bona part per la resistència d’aquests àmbits policials a qualsevol tipus de transformació profunda de les seves estructures. El mateix Rodolfo Martín Villa deia a finals de 1978 que «Hay que romper el hielo entre la población y la policía».²⁴ Un aspecte que no es pot deslligar de la seva clara imbricació amb l’estament militar, resultat de la tradicional militarització dels cossos policials i de l’ordre públic en la història d’Espanya, i que durant la dictadura va assolir un dels seus més alts graus. En conseqüència, els canvis en els rengles policials en el trànsit del règim dictatorial a un altre de democràtic, foren especialment lents. Els punts del Pactes de la Moncloa que feien referència a aquest àmbit quedaren en una anecdòtica declaració d’intencions. La reforma empresa pel govern de la UCD el 1978, amb l’esmentat Martín Villa al capdavant del ministeri, fou clarament limitada, a més de ser preconstitucional, i malgrat els lleus canvis hi haguts, va reeixir com el tret més distintiu el canvi de denominació en la fins llavors Policia Armada, que va passar a anomenar-se Policia Nacional, i d’uniforme, en abandonar el gris i passar a una uniformitat de color marró. De «chocolate con porras» el va qualificar Cambio 16.²⁵ Però en conjunt, l’abast de les reformes fou molt insuficient, si el que es pretenia era aconseguir una democratització estructural i pràctica dels cossos policials que els fessin adequats a un estat de dret.

En conseqüència, caldria esperar fins el 1986, a les darreries de la primera legislatura socialista, quan, finalment, i després de no pocs problemes, es va posar fil a l’agulla en la voluntat de fer una veritable reforma de les estructures policials espanyoles en un nou escenari democràtic. A aquesta lentitud en els canvis, l’acompanyava una total manca de voluntat dels homes que pilotaren la nau durant la Transició per fer la més mínima depuració en els rengles policials. Una reivindicació que ben aviat restà associada només a les forces de l’extrema esquerra extraparlamentària, atès que per al PSOE i el PCE aquesta aviat deixà de ser una qüestió cabdal en les seves agendes. La inexistència d’una depuració va permetre la perpetuació en els cossos policials d’antics servidors de l’aparell repressiu franquista, en els més foscos racons del seu magma repressiu. I amb ells, també els seus mètodes, per la qual cosa, per exemple, la xacra de les tortures i els maltractes a les dependències policials es va perllongar molt més enllà del que s’hauria desitjat en el nou projecte polític que s’estava bastint. La Brigada Político-Social (BPS) fou suprimida l’octubre de 1976,²⁶ però els seus homes romangueren a les regnes policials, la majoria en la unitat que de facto va substituir a aquella, encara que amb funcions diferents, la Brigada Central de Información. Ja hem pogut llegir al pròleg d’aquestes pàgines la valoració que feia Martín Villa, ministre d’Interior entre 1976 i 1979, respecte a la seva negativa de fer cap tipus de depuració als rengles policials.

Les paraules de l’home clau de la Transició en l’àmbit policial són prou significatives. No hi hauria cap procés de neteja en els rengles policials, per limitat que fos. Així el pas d’unes estructures policials, on es prioritzava el control de l’anomenat ordre públic a unes altres de renovades basades en el nou concepte de seguretat ciutadana, esdevindria un procés lent, esquitxat d’excessos policials, violència i víctimes. Igualment, una d’aquestes evidents insuficiències en la gestió dels temes relacionats amb la seguretat durant aquests anys, va procedir de la gestió de la conflictivitat al carrer, on les Compañías de la Reserva General, els antiavalots del franquisme, seguiren actuant en moltes ocasions com si res no hi hagués canviat. En aquest sentit, creiem que és molt significatiu que aquestes forces de xoc policial, estretament lligades a la repressió a les darreries de la dictadura i en els durs moments que es van viure als carrers durant la Transició, no fossin substituïdes per les Unidades de Intervención Policial fins el 1989.

Així doncs, es va haver d’esperar a la Llei orgànica 2/1986, de 13 de març, de Forces i Cossos de Seguretat, sis anys després del límit cronològic quan acaba aquest treball, per establir nous paràmetres en l’adequació definitiva de les diferents policies a la nova realitat democràtica, i culminar així els petits canvis que s’havien dut a terme fins aquell moment. De tota manera, cal assenyalar que la promulgació de la llei no va implicar la immediata postergació de les velles pràctiques, que en determinades ocasions s’hi van continuar produint. I és que l’ombra del franquisme en aquest àmbit fou molt allargada. Del que es tractava era d’establir de manera definitiva i consolidada nous paràmetres d’actuació en tots els nivells, especialment pel que feia a la gestió de la conflictivitat al carrer i a la utilització de les armes de foc per part dels policies, a més d’erradicar la pràctica de maltractes als detinguts, tal com denunciaven any rere any els anuaris d’Amnistia Internacional.²⁷ En definitiva, es tractava de fer un canvi profund de model respecte la protest policing, de forma paral·lela al que feia anys que s’estava produint en altres estats europeus, i passar del que s’anomenava una hard policy a una soft policy en la gestió de la conflictivitat al carrer,²⁸ en un marc enfocat cap a una actuació policial preventiva, selectiva i legal, pròpia dels règims democràtics.²⁹

Per cloure aquest apartat introductori, emprem les paraules d’un polític gens sospitós de cap tipus de radicalisme, el monàrquic i democratacristià Fernando Álvarez de Miranda, el qual fou diputat per la UCD, president del Congrés dels Diputats (1977-79) i Defensor del Poble (1994-99). En les seves paraules trobem un clar al·legat sobre la violència institucional, tant durant el franquisme com en la Transició, els dos períodes que emmarquen les vint víctimes objecte d’estudi en aquest treball:

En la transición se pagó un precio muy duro […]. En este país hubo gente que sufrió tantas injusticias, que pasó tanto, tanto, sin darles la satisfacción del reconocimiento de lo que habían sido esos crímenes y abusos. […] ¿Por qué se niega a los españoles el conocer muchas de las atrocidades que se cometieron durante el franquismo? […]: ni la magistratura, ni el Ejército, ni las Fuerzas de Seguridad sufrieron una transformación democrática como el resto de la sociedad.³⁰

¹     Aquest llibre ha estat elaborat en el marc del projecte HAR2015-63657-P (MINECO/FEDER, UE).

²     Compartim la definició de repressió feta per R. Goldstein, que seria «la acción del gobierno que discrimina brutalmente a personas o a organizaciones que se considera que presentan un desafío fundametal a las relaciones de poder existentes o las políticas clave del gobierno», en Robert Goldstein: Political Repression in Modern America: From 1870 to the Present, Boston, Schenckman / G.K. Hall, 1978, p. XVI, en Eduardo González Calleja: «La represión estatal como proceso de violencia política», Hispania Nova. Revista de Historia Contemporánea, 10 (2012), p. 2.

³     Ricard Vinyes: «L’esforç associatiu en les vindicacions memorials democràtiques a Catalunya (1980-2002)», en Carme Molinero, Manel Risques, i Francesc Vilanova (coord.): Sobre el franquisme i Catalunya. Homenatge a Borja de Riquer i Permanyer, el Papiol, Efadós, 2015, pp. 220-239.

⁴     Es tracta de la Llei 52/2007, de 26 de desembre, mitjançant la qual es reconeix el dret a la reparació per part d’aquells que van patir «persecució o violència» durant la guerra civil o la dictadura franquista. Fou aprovada pel Congrés dels Diputats el 31 d’octubre de 2007, a partir d’un projecte de llei del govern que encapçalava José Luis Rodríguez Zapatero.

⁵     La llei fa esment de les «persones mortes en defensa de la democràcia entre l’1 de gener de 1968 i el 6 d’octubre de 1977».

⁶     El 2011, ERC, mitjançant el diputat Joan Tardà, va presentar al Congrés dels Diputats una proposició no de llei per intentar esmenar aquesta circumstància, sense aconseguir-hi el suficient suport parlamentari. La seva intenció era que també fossin reconegudes les víctimes que hi havia hagut fins l’entrada en vigor de la Constitució, el gener de 1979. Les famílies d’Agustín Rueda i Gustau Muñoz van donar suport a aquesta iniciativa.

⁷     Conversa amb Marc Muñoz. Manel Silva és advocat de l’Estat. Començà a militar en UDC el 1989, i va entrar a formar part del seu comitè de govern el 1994. Entre d’altres càrrecs, ha exercit com a diputat al Congrés (1995-2004), on ha estat portaveu adjunt del Grup Parlamentari Català (CiU), des de 1999 fins a 2004, portaveu de la Comissió de Justícia i Interior (1996-2004) i membre de la Subcomissió sobre les Víctimes del Terrorisme (2003).

⁸     Conversa amb Robert Manrique. S. Ramos és membre del cos superior de l’administració civil; l’any 2000 fou nomenada pel segon govern Aznar sotsdirectora general de la Funció Pública Local. El 2004, amb l’arribada al poder del PSOE, amb José Luis Rodríguez Zapatero com a president, passaria a exercir com a sotsdirectora general d’Ajudes a les Víctimes del Terrorisme i d’Atenció Ciutadana. En el moment de fer l’esmentat comentari, formava part de l’equip del ministre d’Interior Jorge Fernández Díaz (PP).

⁹     Vegeu l’annex I per a una relació cronològica de les víctimes.

¹⁰    Equipo Cinco: Las víctimas del post-franquismo, Madrid, Sedmay Ediciones, 1977.

¹¹    Ramón Adell: La Transición política en la calle. Manifestaciones políticas de grupos y masas, 1967-1987, Madrid, Colección Tesis Doctorales Universidad Complutense, núm, 283, 1989; Juan Manuel Olarieta Alberdi: «Transición y represión política», Revista de Estudios Políticos (Nueva Época), 70 (octubre-desembre, 1990), pp. 225-262.

¹²    Mariano Sánchez Soler: La Transición sangrienta. Una historia violenta del proceso democrático en España (1975-1983), Barcelona, Península, 2010; respecte a la segona autora citada, de la seva documentada tesi doctoral va emanar, entre d’altres, Sophie Baby: Le mythe de la transition pacifique. Violence et politique en Espagne (1975-1992, Madrid, Casa Velázquez, 2012. La primera aportació al respecte del darrer investigador esmentat fou Gonzalo Wilhelmi: «Las otras víctimas de una transición nada pacífica», presentada al I Congreso de Víctimas del franquismo. Rivas-Vaciamadrid, 20-22 d’abril de 2012 , que fou completada pel «Listado de víctimas de la violencia política estatal entre 1975 i 1982», a la seva obra Romper el consenso. La izquierda radical en la Transición española (1975-1982), Madrid, Siglo XXI, 2016, pp. 395-406. També cal fer-hi esment a la base de dades elaborada per Ignacio Sánchez-Cuenca i Paloma Aguilar: «La violencia terrorista en la Transición española a la democràcia», Historia del presente, 14 (2009), pp. 9-24; Ignacio Sánchez-Cuenca i Paloma Aguilar Fernández: «Violencia política y movilización social en la transición espanyola», en Sophie Baby, Olivier Compagnon, i Eduardo González Calleja (eds.): Violencia y transiciones poíticas a finales del siglo XX, Madrid, Casa de Velázquez, 2009, pp. 95-112.

¹³    Entre els altres treballs que també s’han ocupat del tema, sense oferir relacions de víctimes, cal fer esment a Eduardo Pons Prades: Crónica negra de la transición española (1976-1985), Barcelona, Plaza & Janés, 1987; Alfredo Grimaldos: La sombra de Franco en la Transición, Fuenlabrada, Oberón, 2004; Bernat Muniesa: Dictadura y Transición. II La monarquía parlamentaria, Barcelona, Universitat de Barcelona, 2005; Eduardo Pons Prades: Los años oscuros de la Transición espanyola, Barcelona, Belaqua, 2005; Nicolás Sartorius i Alberto Sabio: El final de la dictadura: la conquista de la democracia en España (noviembre de 1975 - junio de 1977), Madrid, Temas de Hoy, 2007; Julián Delgado: «Las Fuerzas Armadas y el terrorismo durante la Transición», en Gutmaro Gómez Bravo (coord.): Conflicto y consenso en la Transición espanyola, Madrid, Pablo Iglesias, 2009; Alfredo Grimaldos: Claves de la Transición, 1973-1986 (para adultos), Barcelona, Península, 2013; Pau Casanellas: Morir matando. El franquismo ante la práctica armada, 1968-1977, Madrid, Los Libros de la Catarata, 2014; Alfredo Grimaldos: Los muertos de Martí Villa hasta junio del 77. Investigación incorporada a la Queralla Argentina contra crímenes del franquismo el 27 de febrero de 2015, . Pel que fa al cas del País Basc, és exemplar el treball de Jon Mirena Landa Gorostiza: Informe sobre víctimas de vulneraciones de derechos humanos derivadas de la violencia de motivación política, Vitòria, Departament de Jutícia, Ocupació i Seguretat Social – Govern Basc, 2008.

¹⁴    La qual cosa no implica que no hàgim de tenir present el fet que el període de la Transició estigué caracteritzat per un alt grau de violència política: «Exceptuando la transición rumana a la democracia, la española, ha sido la más sangrienta de Europa», Ignacio Sánchez-Cuenca: «La violencia terrorista…», pp. 9-10. Aquest autor quantifica en 665 les víctimes mortals del període, de les quals 485 correspondrien a accions terroristes i 162 a l’actuació repressiva de l’Estat. Per la seva banda, en Mariano Sánchez Soler: La Transición sangrienta…, p. 304, es comptabilitzen entre el 20 de novembre de 1975 i el 31 de desembre de 1983, 581 víctimes de la violència política, 403 atribuïbles a actuacions terroristes, 51 en enfrontaments de membres d’aquests grups amb la policia i 127 en l’àmbit de la violència institucional; i Sophie Baby: Le mythe de la transition pacifique…, p. 54, dona un total de 714 víctimes mortals, de les quals 536 cauen sota l’epígraf de «violència contestatària» i les 178 restants com a resultat de la violència de l’Estat.

¹⁵    Especialment a partir de l’Abc, El País, El Periódico i La Vanguardia. En ocasions la mateixa premsa ofereix relacions de víctimes, per exemple, «Cuarenta muerto [sic] en manifestación en los últimos cuatro años", El País, 14-12-1979; «Numerosas víctimas en controles policiales y de la Guardia Civil», El País, 27-2-1983.

¹⁶    En conjunt, les relacions aportades a la xarxa tenen una vàlua molt desigual. Algunes són meres còpies d’altres, errors inclosos, i no aporten cap voluntat de categorització, i esdevenen en ocasions un totum revolutum poc útil. En altres, malgrat que es pugui valorar el seu contingut reivindicatiu i memorialístic, pesa massa un enfocament excessivament ideologitzat. Entre moltes d’altres, podem fer esment de «La represión policial en el fraquismo tardío», ; «Lista de personas fallecidas en manifestaciones», ; «Todos los rostros», ; «Terrorismo de Estado 19701987 (cronología de víctimas incompleta)», ; igualment les relacions que es troben en ; ; «Informe sobre los crímenes del franquismo entre 1952-1978: verdad y justícia», ; «Euskal Herria (1961-1977) Txostena [Informe]», ; «Asesinados por el terrorismo de Estado y la guerra sucia de 1975 a 1987», ; «La modélica transición española ha muerto su hacedor», ; «Terrorismo tardofranquista», ; «La sangrienta transición», .

¹⁷    Amb aquesta recerca, s’ha intentat, en la mesura que ha estat possible, polir les relacions confeccionades consultades i les seves xifres resultants dels errors més habituals que es troben en els estudis d’aquest àmbit. Els més comuns serien l’omissió d’alguna víctima o, en el cas contrari, la seva inclusió en dues ocasions, o bé incloure en les relacions casos que no es corresponen a la tipologia objecte d’estudi. També la no ubicació