A l'ombra del Mur de Berlín: L'Europa de l'est sota el comunisme

By Xavier Deulonder i Camins

Avui dia alguns historiadors defineixen el segle XX com el període que va des de la Revolució d'Octubre de 1917 a Rússia fins a la Caiguda del Mur de Berlín el 1989, que significà la fi dels règims comunistes europeus. El segle XX fou també l'època en què es podia argumentar i defensar la idea que el comunisme representava, realment, una alternativa seriosa al capitalisme, és a dir, a l'economia de mercat, com també es podia contraposar una suposada "democràcia popular" comunista a una democràcia burguesa o formal, pròpia del capitalisme. Per explicar què va ser el comunisme, ací mostrem la història dels règims comunistes vigents a Alemanya, Txecoslovàquia, Polònia, Hongria i Romania durant els quaranta anys que seguiren a la fi de la II Guerra Mundial, un exercici de memòria molt oportú, precisament, perquè les generacions nascudes a partir de mitjans de la dècada de 1980 mai no han tingut l'ocasió de veure un règim comunista a Europa, i sempre cal sortir al pas de l'oblit o de possibles revisionismes.

• Language: Català
• Publisher: Editorial Bubok Publishing
• Release date: May 23, 2016
• ISBN: 9788468684840

Book preview

intelectual.

INTRODUCCIÓ

El protagonista de la novella de Ramon Erra Escolta Volòdia¹ és un poeta anomenat Carles-Frederic a qui, per la seva total devoció a Lenin i al comunisme, al seu poble hom el coneix per malnoms com ara Carlov, Soviet Suprem, Nabiu Roig o l’home de la ceba al cap. El personatge de Carles-Frederic està basat en el record de Josep Sanyes Torner, natural de Santa Eulàlia de Puig-oriol (Lluçanès) i veí de Berga, un comunista convençut durant tota la seva vida, que es declarava partidari d’una Catalunya independent integrada al Pacte de Varsòvia, l’aliança militar constituïda el 1955 per l’URSS i els seus satèl·lits, entesa com la rèplica comunista a l’OTAN. Els seus temes de conversa preferits eren l’home nou de Lenin i, sobretot, l’enumeració de les excel·lències i avantatges de què gaudien els ciutadans de l’URSS i dels països de l’Europa de l’Est, gràcies, precisament, a les bondats del sistema comunista². Així doncs, Josep Sanyes hauria pogut entendre’s perfectament amb dos amics que vaig tenir durant la meva adolescència, transcorreguda durant la dècada de 1980, els quals haurien escoltat embadalits les seves lloances del règim soviètic, i, amb tota seguretat, hi haurien vist un mestre. Ha estat en resposta a tots els que, a hores d’ara, encara es puguin considerar seguidors o deixebles de Sanyes que he escrit aquest llibre, en el qual explico la història dels règims comunistes europeus prosoviètics: la República Democràtica Alemanya (RDA), Polònia, Txecoslovàquia, Hongria, Bulgària i Romania.

Els dirigents comunistes justificaven els seus règims presentant-los com la realització pràctica de l’ideal marxista de socialisme, en què el poder el tenen els proletaris, és a dir, la classe obrera; d’ací el concepte de dictadura del proletariat. En realitat, però, els règims comunistes dels segles xx i xxi han estat —o, en alguns casos, són— una dictadura però no pas del proletariat sinó del Partit, que sotmet el conjunt de la societat a un règim totalitari opressiu, imposat i mantingut, a vegades, mitjançant la pràctica del terror. Aquest caràcter dictatorial s’explica perquè, a tot arreu del món, el comunisme va consistir en la implantació del model d’estat socialista concebut pels bolxevics a Rússia, el qual es caracteritzava per ser autoritari i repressiu.

El triomf dels bolxevics va resultar de les circumstàncies històriques i socials de la Rússia de principis del segle xx; ara bé, si volguéssim veure en el comunisme una heretgia russa del socialisme, llavors ens trobaríem que, per citar només uns quants exemples, Andreu Nin, Joan Comorera, Andreu Marty i Pere Ardiaca eren comunistes però no eren pas russos. Per entendre l’acceptació que el règim soviètic va tenir com a model vàlid d’instauració del socialisme, cal repassar alguns elements dels moviments socialistes de l’Europa del segle xix. Karl Marx (1818-1883), Friedrich Engels (1820-1895) i els seus seguidors consideraven el socialisme només com una fase de transició del capitalisme —el sistema on la burgesia oprimeix i explota el proletariat— al comunisme, entès com un model de societat on no hi hauria ni classes socials ni estat i tothom viuria en llibertat i amb plena satisfacció de les seves necessitats materials; per això, segons els marxistes l’estat bastit després del triomf de la revolució proletària contra la burgesia havia d’acabar desapareixent per si sol. D’altra banda, una important figura del socialisme europeu del segle xix fou el francès Auguste Blanqui (1805-1881), l’única teoria enunciada pel qual fou la de la insurrecció armada, que havia de portar a la presa del poder per un petit grup revolucionari organitzat. El seu punt de partida era la impossibilitat de dur a terme una transformació socialista de la societat sense una dictadura temporal, que desarmés la burgesia, confisqués la riquesa de l’Església i dels terratinents i posés totes les fàbriques i comerços sota control de l’Estat. Aleshores, caldria establir associacions productives agrícoles i industrials així com educar la gent perquè esdevingués capaç d’organitzar l’economia en profit propi. L’enterro de Blanqui fou un acte multitudinari on s’hi exhibiren banderes roges; a més, a la seva tomba, situada al cementiri del Père Lachaise (París), s’hi va construir un gran monument a la seva memòria. Com pot veure’s, un sector força nombrós del moviment socialista no va plantejar-se la qüestió de si l’aplicació pràctica de les teories de Blanqui duria, realment, a l’emancipació i a l’alliberament de la classe obrera, o bé a un règim d’opressió i de tirania.

Els socialistes en general estaven convençuts que la col·lectivització de l’economia havia de portar, necessàriament, a la llibertat de la classe obrera; no calia, doncs, preocupar-se gaire sobre com havia de ser un estat socialista; l’important era instaurar el socialisme i prou. Naturalment, s’hauria pogut bastir un altre model de socialisme; al capdavall, la col·lectivització de l’economia no implica pas que l’estat hagi de ser dictatorial. Ara bé, per les seves característiques, el model col·lectivista —el moll de l’os del projecte comunista— no porta pas al poder de la classe obrera i, a més, provoca unes greus disfuncions que repercuteixen molt negativament en l’economia i, per tant, en el nivell de vida de la gent. Així doncs, podem imaginar-nos uns comunistes que es comprometessin a realitzar el seu programa només que respectant tots i cadascun dels principis de la democràcia, especialment els drets i llibertats públiques així com el pluralisme polític. En aquesta situació, acabaria passant que, a conseqüència de la pèssima situació de l’economia, al cap de, com a màxim, dues o tres legislatures, els comunistes perdrien les eleccions i haurien de deixar el govern a un partit que proposés el retorn al capitalisme o economia de lliure mercat. Òbviament, és impossible aconseguir que hom accepti per les bones un sistema dolent. Per això quan, durant la tardor de 1989, es va instaurar la democràcia als països de l’Europa de l’Est, la gent sempre va votar per la instauració de l’economia de mercat i no pas per cap mena de reforma del sistema socialista, llavors encara vigent. Es comprèn també, doncs, que, per tal de conservar el poder, els comunistes necessitessin sempre recórrer a la dictadura.

En teoria, legitimar un règim autoritari, oligàrquic i repressiu sobre una ideologia d’esquerres sembla una cosa impossible, perquè les idees d’esquerres i revolucionàries es defineixen com a antitètiques de l’autoritarisme. A la pràctica, això és el que van aconseguir fer els comunistes, oprimint els pobles que governaven en nom de la llibertat i del socialisme. Cal considerar, doncs, el comunisme com la mostra més refinada del totalitarisme d’esquerres, un invent pervers creat en temps de la Revolució Francesa, durant la qual Robespierre i els jacobins van imposar un règim de discurs progressista però usant mètodes contraris al progressisme que defensaven. Els responsables del Règim del Terror (1793-1794) usaren la presó en nom de la llibertat, la pena de mort en nom del progrés comú, les guerres a ultrança en nom de la pau fraternal. Crearen un model de totalitarisme que, segons ells, permetria que el poble fos feliç i lliure, però, com és lògic, la realitat era just el contrari³. De la mateixa manera que les idees de república i de democràcia, resumides en la consigna Llibertat, Igualtat i Fraternitat, serviren per legitimar el govern més sanguinari i repressiu de tota la història de França, al segle xx, fou en nom de la retòrica emancipadora, igualitària i progressista del comunisme que es perpetraren aberracions com ara l’URSS de Stalin, la Xina de Mao, la Cambodja de Pol Pot i la Corea del Nord de la dinastia Kim. Tal com ho va assenyalar Václav Havel, el comunisme és aquell sistema on en nom de la classe obrera, la classe obrera és esclavitzada i, a més, la humiliació total de l’individu és presentada com el seu alliberament definitiu, l’ocultació de la informació és presentada com l’accés a la informació, la manipulació operada pel poder com el control públic del poder i l’arbitrarietat del poder com el respecte al sistema jurídic. La repressió de la cultura és presentada com la seva florida, l’eixamplament de la zona d’influència imperialista és presentada com el suport als oprimits, l’absència de llibertat d’expressió com la forma més alta de llibertat, la farsa electoral com la forma més alta de democràcia; la prohibició del pensament independent és presentada com la concepció del món més elevada, l’ocupació com a ajuda fraternal. El poder és captiu de les seves pròpies mentides; és per això que ha de continuar falsificant el passat, falsifica el present, falsifica el futur ... Fingeix respectar els drets de l’home. Fingeix no perseguir ningú. Fingeix no tenir por. Fingeix de no fingir res⁴. Per tant, si volem evitar que el desig, totalment legítim, de trobar una manera d’organitzar societat on no hi hagi explotació ni pobresa ni opressió porti, de nou, a precisament, tot això que es pretenia evitar, cal trencar amb la tradició històrica que partint de Robespierre acaba en el comunisme.

1. Erra, Ramon: Escolta, Volòdia! Barcelona: RBA: La Magrana, 2010 (Les Ales esteses; 298)

2. Felipó, Ramon: El Sanyes de Ramon Erra dins de El Matí Digital http://www.elmati.cat/article/1375/el-sanyes-de-ramon-erra

3. Lluís, Joan-Lluís: Conversa amb el meu gos sobre França i els francesos Barcelona: La Magrana, 2002 (Els Orígens; 69) pàgs 22-23

4. Havel, Václav; Glucksmann, André: Paraules sobre la paraula (Václav Havel); traducció de Monika Zgustová. Sortir del comunisme per tornar a la història (André Glucksmann); traducció de Jordi-Manel Espinet i Burunat Badalona: Llibres de l’Índex, cop. 1990 (Col·lecció sinistra; 1) pàgs 55-56

LA INTERVENCIÓ SOVIÈTICA A EUROPA

1.ROMANIA

1.1.EL COP D’ESTAT DEL 23 D’AGOST DE 1944

Les pèrdues territorials provocades per l’ultimàtum soviètic de 1940 dugueren a l’abdicació del rei Carles II, succeït pel seu fill, Miquel I (1940-1947), que va tenir un paper merament simbòlic en l’Estat Nacional Legionari, règim feixista proclamat oficialment el 14 de setembre de 1940, sota el qual es van radicalitzar encara més les mesures antisemites adoptades durant el regnat de Carles II (1930-1940). El poder el compartien el primer ministre, el general Ion Antonescu —distingit amb el títol de conducător— a qui, per reial decret, s’havien conferit atribucions dictatorials, i el viceprimer ministre Horia Sima, dirigent de la Guàrdia de Ferro, organització d’ideologia nazi-feixista denominada també la Legió de l’Arcàngel Sant Miquel, que actuava com a partit únic del règim. En realitat, però, Antonescu i Sima eren rivals; la bicefàlia del règim va acabar-se el gener de 1941 quan, arran d’una rebel·lió dels Legionaris, Sima va haver d’exiliar-se a Alemanya. Antonescu va adherir-se a l’Eix, i, per tant, Romania va unir-se a l’operació d’atac contra l’URSS iniciada el juny de 1941 per Alemanya, juntament amb Hongria, Eslovàquia, Itàlia, Croàcia, Espanya i França; aviat, les forces romaneses aconseguiren el domini de la Bessaràbia. Un cop ocupada Bessaràbia, ja s’havien recuperat les fronteres de 1940, per la qual cosa es podia considerar assolit l’objectiu de la guerra. Ara bé, el Conducător accedí a la petició de Hitler d’ordenar a les tropes romaneses passar el riu Dnièster i així començar l’ocupació d’Ucraïna.

Per a les potències de l’Eix, la fase triomfal de la guerra va acabar-se després que, el 2 de febrer de 1943, l’Exèrcit Roig recuperés Stalingrad. Llavors, conscient que Alemanya estava perdent la guerra, Antonescu, que va trobar-se amb els bombardeigs angloamericans dels camps petroliers romanesos, va autoritzar el seu ministre d’afers estrangers a iniciar contactes amb els Aliats, igual com, en paral·lel, va permetre dur a terme gestions similars en països neutrals als dos principals partits democràtics —el Partit Nacional Liberal (PNL) i el Partit Nacional dels Pagesos (PNP), que havien d’actuar en la semiclandestinitat—, els quals s’havien mostrat molt crítics amb la seva decisió de continuar la guerra més enllà de la recuperació de la Bessaràbia.

Les negociacions amb els Aliats no prosperaren perquè aquests exigien la rendició incondicional. D’altra banda, el risc que Romania acabés ocupada, tal com havia passat el 1943 a Itàlia, va fer-se cada vegada més patent després que, el març de 1944, les tropes soviètiques entressin a la Bessaràbia; a més, durant el mes d’abril, americans i britànics bombardejaren Bucarest. Tota aquesta situació va dur al cop d’estat del 23 d’agost de 1944, en què, comptant amb el suport dels comunistes i dels polítics favorables als Aliats, així com de l’exèrcit, el rei Miquel I destituí Antonescu, el qual fou empresonat, i, juntament amb alguns dels seus ministres i col·laboradors, lliurat a Moscou. Després d’haver parlat amb els seus assessors, Miquel I nomenà un govern provisional presidit pel general Constantin Sănătescu; en els missatges radiofònics que el rei i el primer ministre adreçaren a la Nació per anunciar el cop d’estat, s’hi prometia instaurar un règim democràtic on les llibertats públiques serien respectades i garantides⁵

El govern de Sănătescu va declarar la pau amb els Aliats i va demanar a la població que no resistís als soviètics, els quals entraren a Bucarest el 31 d’agost. El 25 d’agost de 1944, en resposta a atacs duts a terme pels alemanys en represàlia per haver canviat de bàndol, Romania declarà la guerra al III Reich, cosa que va impedir als alemanys continuar l’ofensiva contra els partisans iugoslaus; tanmateix, l’armistici amb els Aliats no va arribar fins al 12 de setembre. Malgrat els recels d’alguns funcionaris britànics i americans, que veien com els soviètics tractaven Romania com si fos un afer intern de Moscou, al final va acordar-se que la comissió de control aliada que actuaria al país no la formarien pas les tres potències —els EUA, el Regne Unit i l’URSS— sinó només els soviètics⁶.

En el govern constituït arran de la caiguda d’Antonescu, on les forces predominants eren el PNL i el PNP, el càrrec de ministre de justícia l’ocupava el comunista Lucreţiu Pătrăşcanu. Fins a l’inici de la II Guerra Mundial, el Partit Comunista de Romania (PCR), fundat el 1921, no va passar mai de ser una força marginal; en primer lloc, la idea que la revolució l’havia de dur a terme el proletariat industrial no va trobar cap mena de ressò en un país majoritàriament agrari i, a més, el marxisme no va arribar mai a difondre’s entre els intel·lectuals romanesos. D’altra banda, el PCR, del tot servil als dictats de Moscou, va donar suport a les reivindicacions soviètiques sobre els territoris concedits a Romania en els Tractats de Versalles; per això, no costava gaire desqualificar els comunistes titllant-los de mals patriotes. Finalment, molts dels militants del PCR pertanyien a les minories nacionals no romaneses del país, sent alguns d’ells jueus, cosa que, a conseqüència del fort sentiment antisemita existent dins del país, constituïa un greu desavantatge. A partir de 1944, però, el PCR va experimentar un molt fort creixement en la seva militància, arribant, fins i tot, a aconseguir l’adhesió de molts ciutadans ètnicament romanesos, entre els quals hi havia, també, antics militants de la Guàrdia de Ferro.

1.2.LES ELECCIONS DE 1946

El primer ministre Sănătescu va trobar-se amb l’hostilitat dels comunistes i dels soviètics, en primer lloc, per la seva poca disposició a satisfer les peticions de Moscou en la qüestió de pagaments de reparacions de guerra, per la qual cosa, l’acusaven d’incomplir les condicions de l’armistici. En segon lloc, la caiguda d’Antonescu no havia anat pas seguida d’una depuració dels feixistes; per això, la pràctica totalitat de l’aparell de seguretat de l’estat continuava en mans de gent de l’antic règim i, fins i tot, militants de la Guàrdia de Ferro podien continuar passejant lliurement per Bucarest. El dirigent del PNP Iuliu Maniu —primer ministre 1928-1930 i 1932-1933, i un dels que més s’havia implicat en la preparació del cop contra Antonescu— va presentar objeccions legals a les propostes d’alguns membres del govern de crear un tribunal per jutjar criminals de guerra; no va dir-ho explícitament, però hi havia raons per creure que, així, pretenia evitar que molts antics militants de la Guàrdia de Ferro es passessin als comunistes.

El PCR va dedicar-se a capitalitzar la ràbia dels sectors antifeixistes disgustats per aquesta política; el 8 d’octubre, convocà una gran manifestació a Bucarest per demanar la dimissió de Sănătescu, que acabà produint-se el 2 de desembre de 1944. El rei encarregà aleshores la formació de govern al general Nicolae Rădescu, qui es reservà el càrrec de ministre de l’interior però nomenà viceministre d’aquest departament el dirigent del PCR Teohari Georgescu, amb la qual cosa els comunistes van poder infiltrar-se en l’aparell de les forces de seguretat, mentre que fracassaren del tot els intents de Rădescu de controlar el ministeri i de destituir Georgescu. Un altre element díscol del gabinet era el vice-primer ministre Petru Groza, dirigent del Front dels Llauradors, partit d’esquerres que col·laborava amb el PCR, el qual incitava els pagesos a apoderar-se dels latifundis dels grans terratinents, anticipant-se així a la reforma agrària que estava preparant. El nombre de manifestacions i de vagues convocades pels comunistes a Romania pot comparar-se amb el que, en aquells mateixos anys, organitzaven els comunistes francesos o italians. La diferència, però, era que, a Itàlia i a França, els Aliats —britànics i americans— donaven suport al govern mentre que a Romania, els Aliats —soviètics— estaven de banda dels comunistes.

El 27 de febrer de 1945, el viceministre soviètic d’afers estrangers Andrei Vyxinski se’n va anar a veure Miquel I per demanar-li que destituís Rădescu i nomenés en el seu lloc Petru Groza, petició a la qual, sota l’amenaça d’una intervenció militar soviètica, el rei hi accedí, i, el 6 de març, Groza esdevingué primer ministre. En aquest nou govern, els comunistes obtingueren les carteres d’interior, justícia, propaganda, comunicacions i finances, com també passaren a controlar les forces armades. Els ministres aliens al PCR pertanyien al Partit Socialdemòcrata, controlat aleshores per la facció favorable als comunistes, al Front dels Llauradors, així com a branques dissidents del PNL i del PNP disposades a entendre’s amb el PCR. La depuració dels feixistes de les forces de seguretat que ordenà Georgescu serví per posar en el seu lloc milicians comunistes, com ara l’espia soviètic Emil Bodnăraş qui obtingué el control dels serveis especials d’informació, mentre que Alexandru Nicolschi, també espia soviètic, passà a dirigir la policia secreta. Lucreţiu Pătrăşcanu, que va dur a terme una depuració semblant en l’aparell judicial, convocava al seu despatx els jutges del Tribunal Suprem per dictar-los les sentències i, a més, instituí els Assessors Populars, els quals, en qualsevol jutjat, podien desautoritzar una sentència si no concordava amb les directrius polítiques del PCR. D’altra banda, ja des del mateix agost de 1944, els soviètics se n’havien cuidat de suprimir tota la premsa que consideressin hostil.

Com que després de la Conferència de Potsdam (juliol-agost de 1945), britànics i americans es mostraren contraris a reconèixer el govern de Groza, el rei va demanar-li que dimitís; en no aconseguir-ho, Miquel I es retirà al seu palau d’estiu de Sinaia, i es negà a signar cap mena de decret del govern. Aquesta vaga reial, però, va acabar-se el gener de 1946 quan, gràcies a la mediació del Regne Unit i dels EUA, Groza va accedir a nomenar ministres sense cartera dues figures de segona fila del PNL i del PNP. Evidentment, una mostra del control de les forces armades pels comunistes fou la càrrega contra una manifestació celebrada a Bucarest el 8 de novembre de 1945 per un grup de gent que donava suport a Miquel I en la seva vaga reial.

A mitjans de desembre de 1945, representants soviètics, americans i britànics visitaren Bucarest i demanaren que, per al maig següent, es convoquessin eleccions. Segons els resultats oficials d’aquests comicis, que acabaren tenint lloc el 19 de novembre de 1946, el Bloc de Partits Democràtics (BPD), coalició electoral encapçalada per Groza i controlada pel PCR, havia aconseguit el 70% dels vots i, doncs, li corresponien el 84% dels escons de la nova Assemblea Nacional, mentre que el PNP només va aconseguir el 12’7% dels vots i el 7’7% dels escons⁷.Tanmateix, fonts independents de l’època afirmaven que, en realitat, la majoria dels vots l’havia obtinguda el PNP, idea corroborada per una recent investigació en els arxius del PCR. Amb unes irregularitats tan evidents no sols en el recompte de vots sinó també en amenaces i coaccions als partits de l’oposició, el 19 de novembre mateix, el PNP, el PNL i una facció dissident dels socialdemòcrates acusaren Groza d’haver manipulat les eleccions. Unes setmanes més tard, el govern britànic envià una nota afirmant que no reconeixia pas els resultats de les eleccions, i en aquests mateixos termes es manifestà la diplomàcia americana el 4 de gener de 1947.

1.3.LA REPÚBLICA POPULAR DE ROMANIA

A finals d’octubre de 1946, el PNP s’havia enfrontat a les autoritats arran de la tramesa d’un informe a l’ONU molt crític amb l’ocupació soviètica, per això, el PNP i el seu dirigent Iuliu Maniu esdevingueren els objectius principals de la repressió comunista. A primeres hores del matí del 14 de juliol de 1947, destacats membres de la cúpula del PNP foren detinguts a l’aeroport de Tămădău, on esperaven agafar un avió per sortir a l’estranger, i foren acusats d’intentar crear un govern a l’exili. Llavors, la premsa comunista començà una campanya en favor de la il·legalització del PNP, com també fou detingut Maniu, tot i no estar present a l’aeroport. El dia 14 mateix, forces policials irromperen a les seus del PNP i se n’endugueren documents; finalment, el 30 de juliol, fou prohibit el PNP, i tots els seus dirigents, entre els quals Maniu, foren condemnats a llargues penes de reclusió en camps de treball. Arran de l’afer de Tămădău, també es perseguí la facció dels socialdemòcrates contrària al PCR; per tot això, el 1948 tots els dirigents polítics no comunistes eren o a la presó o a l’exili, si no és que se’ls havia executat.

El rei Miquel I de Romania viatjà a Londres el 20 de novembre de 1947 per assistir al casament de la princesa Elisabet —Elisabet II del Regne Unit a partir de 1952— amb el duc d’Edinburg. Segons sembla, el rei havia planejat fer servir aquest viatge com a pretext per marxar a l’exili, però, al final, a petició de britànics i americans, entre els quals l’ex-primer ministre Winston Churchill, tornà a Romania. Tanmateix, el 30 de novembre de 1947, algú —Groza, segons el testimoni del mateix Miquel I, o bé el secretari general del PCR Gheorghe Gheorghiu-Dej en la versió del dictador comunista albanès Enver Hoxha— va obligar el rei a abdicar amenaçant-lo amb una pistola, mentre el palau reial era encerclat per unitats militars comunistes, i per si amb això no n’hi hagués prou, també es va avisar Miquel I que si no abdicava, el govern emprendria una violenta campanya repressiva que provocaria un bany de sang. Finalment, el 3 de gener de 1948, l’ex-rei sortí del país, on poc abans s’hi havia proclamat la República Popular de Romania.

1.4 LA LIQUIDACIÓ DE Ştefan Foriş

De resultes de la repressió practicada pel règim feixista de Ion Antonescu, el 1943, tota la direcció del PCR estava o bé exiliada a l’URSS o bé empresonada a Romania, amb l’excepció del secretari general Ştefan Foriş i dels seus col·laboradors Remus Koffler i Lucreţiu Pătrăşcanu, els quals actuaven clandestinament a Bucarest, des d’un amagatall. Aquest fou l’origen de les tres faccions comunistes que, després de la Guerra, es disputaren el poder: els moscovites, els presidiaris i el grup del secretariat. Entre ells no hi havia cap mena de divergència ideològica; tots compartien el projecte d’instaurar a Romania el sistema soviètic; així, per exemple, el 1945, Foriş va manifestar la seva fe total en el PCR, l’URSS i Stalin.

Emil Bodnăraş, que aconseguí fer-se veure com a representant dels serveis d’intel·ligència soviètics, estava enfrontat amb el secretari general, qui el culpava de la confiscació per les autoritats d’uns importants documents del Partit. El 4 d’abril de 1944, Iosif Rangheţ, Constantin Pîrvulescu i Bodnăraş capturaren Foriş a punta de pistola, i van formar una troika que reconeixia com a nou secretari general Gheorghe Gheorghiu-Dej, encara reclòs al penal de Caransebeş. La nova direcció acusà Foriş de ser un agent infiltrat del govern d’Antonescu, cosa que explicava que no l’haguessin empresonat, com també el desqualificà com a covard davant les forces reaccionàries per no haver acceptat la idea d’organitzar una resistència guerrillera antifeixista.

El setembre de 1944, quan els comunistes ja començaven a tocar poder, Gheorghiu-Dej ordenà que el seu predecessor quedés sota la custòdia de les forces paramilitars del Partit, tot i que l’alliberà el gener de 1945. El 9 de juny de 1945, un escamot dirigit per Gheorghe Pintilie va segrestar Foriş al mig del carrer; segons sembla, l’antic secretari general estava planejant exiliar-se amb la seva família. Aproximadament un any després, Gheorghiu-Dej i la cúpula del Partit van decidir que calia matar-lo, cosa que Pintilie i Dumitru Neciu —el seu xofer— van dur a terme colpejant-lo amb una palanqueta de ferro; acte seguit, van enterrar-ne el cos en un descampat.

2.BULGÀRIA

2.1.LA REGÈNCIA 1943-1944

L’1 de març de 1941, Bulgària va adherir-se a l’Eix, cosa que li va permetre aconseguir territoris de la Tràcia i Macedònia, un cop Iugoslàvia i Grècia foren envaïdes per Alemanya durant l’abril de 1941. Després de la batalla de Stalingrad, però, secretament, el rei Boris III de Bulgària va iniciar contactes amb diplomàtics americans. Hitler, que potser ja en desconfiava, va convidar-lo a una reunió al seu quarter general de Rastenburg (Prússia Oriental), on, en un to bastant agre, va recordar-li que Bulgària havia rebut molt d’Alemanya a canvi, únicament, d’haver proporcionat un comboi sanitari al Front de l’Est l’octubre de 1941, i va exigir-li enviar tropes a lluitar contra l’URSS, cosa a la qual el rei s’hi negà. El 23 d’agost de 1943, és a dir, nou dies després de la trobada amb Hitler a Rastenburg, Boris III, que, fins llavors, no havia presentat cap símptoma de malaltia, va patir un sobtat atac de vòmits, a conseqüència dels quals va morir el dia 28 a l’edat de quaranta-nou anys. Ja aleshores es va començar a sospitar que Hitler l’havia fet enverinar, tot i que mai no se n’han trobat proves; d’altra banda, també hi ha qui culpa els comunistes del possible emmetzinament del monarca. Mort Boris III (1918-1943), la corona passà al seu fill Simeó II, de només sis anys d’edat; per això, es constituí una regència formada pel príncep Ciril, germà del rei difunt, a qui corresponia actuar com a cap d’estat mentre durés la minoria d’edat, el tinent general Nikola Mihov i Bogdan Filov, el veritable home fort de la Regència.

Malgrat que Boris III havia reduït al mínim la col·laboració en l’esforç bèl·lic de les potències de l’Eix, a Bulgària hi havia estacionades tropes alemanyes i, a més, si la Wehrmacht havia pogut envair Grècia havia estat gràcies a l’autorització rebuda per usar les línies ferroviàries búlgares. Els primers ministres Petur Gabrovski (agost-setembre de 1943) i Dobri Bozhilov (setembre 1943-juny 1944) simpatitzaven amb la ideologia nazi —Gabrovski havia col·laborat en la deportació dels jueus de Tràcia i Macedònia— i, per tant, mantingueren l’aliança amb Alemanya, fins al punt que Bozhilov va acceptar supeditar-s’hi completament. L’1 de juny de 1944, després de la dimissió de Bozhilov, el nou primer ministre fou Ivan Bagrianov, de tendències prooccidentals qui, preveient una desfeta total d’Alemanya —només cinc dies després de l’inici del seu govern va tenir lloc el Desembarcament de Normandia— envià una delegació a El Caire a entrevistar-se amb representants dels EUA i del Regne Unit, com també, el 26 d’agost, declarà nuls els acords amb Alemanya, el 29, abolí les lleis antisemites i, finalment, ordenà la retirada de tropes de la Macedònia iugoslava. Tanmateix, aquests intents de negociació amb els Aliats sempre es veieren dificultats per la postura de Bagrianov qui no declarà la guerra a l’Eix sinó que es proclamà neutral.

El 2 de setembre, es constituí un nou govern presidit per Konstantin Muraviev, el qual continuà les converses de pau a Egipte, com també va declarar-se disposat a emprendre reformes polítiques democratitzadores. L’autorització a l’Exèrcit Roig d’entrar a Romania, donada el 23 d’agost de 1944 pel rei Miquel I, va fer fracassar els plans de Bagrianov i del seu successor Muraviev d’aconseguir la pau amb els Aliats abans que les forces soviètiques arribessin a ocupar Bulgària. Després que l’Exèrcit Roig s’hagués apoderat de Romania, el govern búlgar va haver d’anar acceptant totes i cadascuna de les exigències soviètiques, com ara la de desarmar i capturar tots els soldats alemanys desplegats a Bulgària, operació que el 7 de setembre ja va quedar finalitzada.

2.2.EL GOVERN DEL FRONT PATRIÒTIC 1944-1946

2.2.1.LA PRESA DEL PODER

Malgrat que Boris III, tot i la seva adhesió a l’Eix, no participés pas en la invasió de Rússia, l’atac contra la Unió Soviètica va dur al Partit Obrer de Bulgària (BRP) —creat el 1938 arran de la fusió del Partit Comunista de Bulgària (BKP) amb el Partit dels Obrers— a activar un moviment de lluita guerrillera dins del país. L’agost de 1942, va constituir-se el Front Patriòtic, organització de resistència formada pel BRP, la Unió Popular Agrària Búlgara (BZNS), el Partit Socialdemòcrata Búlgar i la Unió Nacional (Zveno), units, tot i les seves diferències ideològiques, pel rebuig al govern pro-alemany.

El 5 de setembre de 1944, l’URSS declarà la guerra a Bulgària, com també, les organitzacions de la resistència antifeixista, integrades dins del Front Patriòtic, van dur a terme una campanya desestabilitzadora que començà els dies 6 i 7 de setembre amb vagues a Pernik, Sofia, Plovdiv i Gabrovo. A més, els resistents assaltaren les presons de Pleven, Varna i Sliven, cosa que va dur a l’alliberament dels presos polítics, i un centenar de ciutats foren ocupades per destacaments de partisans. La invasió soviètica va iniciar-se el dia 7 amb l’ocupació de les regions del nord-est, així com de les importants ciutats portuàries de Varna i Burgas. Finalment, el dia 8, el govern, que havia ordenat a l’exèrcit no resistir l’ofensiva soviètica, va declarar la guerra a Alemanya.

Mitjançant un cop d’estat dut a terme el 9 de setembre de 1944, el Front Patriòtic va prendre el poder i, poc després, foren detinguts els membres de la Regència i els ministres del govern, excepte Muraviev que va poder fugir. Aleshores, es va constituir un nou govern amb Kimon Georgiev (Zveno) com a primer ministre, integrat per tots els partits del Front Patriòtic, on els comunistes controlaven els ministeris de l’interior i de justícia. L’endemà, l’exèrcit búlgar s’uní a les tropes soviètiques i, així, col·laborà en l’expulsió dels alemanys de Iugoslàvia i d’Hongria, com també, el 8 de maig de 1945, participà en l’ocupació de Klagenfurt (Àustria). Americans i britànics, preocupats, principalment, per aconseguir la capitulació d’Alemanya, no s’interessaren gaire per Bulgària, on els soviètics dominaven la Comissió de Control dels Aliats (CCA); a més, l’Exèrcit Roig tenia autorització per quedar-se al país fins a la conclusió d’un tractat de pau. El 1878, Bulgària s’havia alliberat de la dominació otomana gràcies a una intervenció russa; ací pot haver-hi l’arrel de la tradicional russofília búlgara, que serviria d’explicació tant de la manca d’entusiasme que havia mostrat Boris III en l’atac a l’URSS, com de la popularitat de què gaudien els comunistes a finals de la Guerra, cosa que va permetre al BRP passar de tenir 15.000 militants l’octubre de 1944 a tenir-ne 250.000 al cap d’un any.

La primera decisió dels comunistes fou nomenar comissaris polítics per controlar les accions dels oficials de l’exèrcit, molts dels quals, entre ells quaranta-dos generals, foren depurats per raons ideològiques. A més, les noves autoritats aboliren la policia i la substituïren per la Milícia Popular, sota control del BRP. Després del cop del 9 de setembre, el govern controlava la ràdio i la distribució de la premsa, mentre que la CCA s’encarregava de censurar les pel·lícules i les publicacions estrangeres, com també els diaris de l’oposició al Front Patriòtic podien veure’s bloquejats pels sindicats, de tendència comunista⁸.

2.2.2.LA REPRESSIÓ

Els comitès locals del Front Patriòtic van emprendre una guerra a mort contra els representants de l’antic règim —policies, mestres i clergues—, molts dels quals foren eliminats o enviats a camps de treball. A les fàbriques, els comitès d’obrers, sota control comunista, tenien poder per investigar els comptes de les empreses i, a més, es consideraven en el deure d’informar als comitès locals dels Front Patriòtic sobre aquells que haguessin tingut tractes amb els feixistes, búlgars o estrangers.

Inculpant-los de crims de guerra i de col·laboracionisme amb els alemanys, el govern del Front Patriòtic processà els antics membres de la Regència —el príncep Ciril, el tinent general Nikola Mihov i Bogdan Filov—, els ex-primers ministres Gabrovski, Bozhilov i Bagrianov així com molts dels que havien format part dels governs constituïts després de 1941; gairebé tots ells acabaren condemnats a mort i executats l’1 de febrer de 1945. Aquestes acusacions serviren també per legitimar l’execució, sense judici, d’unes trenta o quaranta mil persones, i la desaparició d’unes dues-centes mil més. Malgrat no haver estat ocupada per Alemanya ni haver-se implicat en l’atac contra l’URSS, Bulgària tingué la proporció més elevada de persones acusades de col·laboracionisme i de crims de guerra de tota l’Europa de l’Est⁹. Entre els perseguits pel Front Patriòtic, podia haver-n’hi que, de debò, fossin feixistes o haguessin servit en els cossos repressius de l’antic règim, però també n’hi havia molts que, simplement, eren intel·lectuals anticomunistes, professionals liberals o burgesos, és a dir, gent que, per la seva posició social, s’hauria pogut oposar al nou règim. En els anys posteriors a la fi de la II Guerra Mundial, a Bulgària, el sol fet de desplaure a un comunista podia comportar la pena de mort.

Aquestes matances no eren pas obra d’elements incontrolats; només una setmana després de l’arribada de l’Exèrcit Roig a Sofia, de Moscou estant, Georgi Dimitrov, secretari general del BRP, va enviar un telegrama demanant l’anihilació a Bulgària de qualsevol signe d’imperialisme, de nacionalisme o d’anticomunisme, i, el 20 de setembre de 1944, el Comitè Central del Partit va ordenar l’extermini de la resistència anticomunista i dels contrarevolucionaris¹⁰. Entre novembre de 1944 i abril de 1945, va funcionar un Tribunal del Poble per jutjar crims feixistes comesos després de 1941; els seus jutges eren designats pels comitès regionals del Front Patriòtic i pel Ministeri de Justícia, cosa que n’explica l’arbitrarietat. El Tribunal del Poble va emetre 2.730 condemnes a mort, 1.305 a cadena perpètua, 4.348 penes de presó entre un i vint anys de reclusió i 808 sentències en suspensió; a més, va decretar la confiscació d’unes dues-centes fàbriques i de d’altra mena de propietats. Moltes d’aquestes sentències van ser anul·lades pel Tribunal Suprem de Bulgària entre 1993 i 1998, després, per tant, de la fi del règim comunista¹¹.

A principis de 1945, un decret del govern, aprovat per tots els partits del Front Patriòtic, va autoritzar la creació de centres d’educació i treball, és a dir, de camps de concentració, als quals, juntament amb delinqüents comuns, s’hi reclogueren dissidents polítics. La potestat d’enviar algú als camps de concentració fou atorgada a l’Oficina de Seguretat Estatal, un organisme del Ministeri de l’Interior, i, durant els anys següents, es van anar reforçant els poders dels aparells policíacs del règim.

2.2.3.LES ELECCIONS DE 1945

L’abril de 1945, G.M. Dimitrov —a qui es coneixia com a Gemet per distingir-lo del líder comunista homònim—, màxim dirigent de la Unió Popular Agrària Búlgara (BZNS), va fugir a l’estranger per evitar ser processat per espiar a favor dels britànics, als quals havia assessorat durant la Guerra. Aleshores, la direcció de la BZNS passà a Nikola Petkov, un dels fundadors del Front Patriòtic, qui, per les seves actituds antifeixistes, havia estat empresonat entre 1938 i 1944 i, des del 9 de setembre de 1944, ocupava el càrrec de ministre sense cartera. Petkov lluitava contra el control comunista sobre els comitès locals del Front Patriòtic, ja que el seu objectiu era la instauració d’un sistema democràtic; així doncs, els agraris esdevingueren els principals opositors als comunistes.

La pagesia representava les quatre cinquenes parts de la població búlgara, i la BZNS gaudia del suport de la majoria dels agricultors, els quals recelaven dels comunistes tant per la seva brutalitat com pel temor que arribessin a col·lectivitzar la terra. Com que, després del govern d’Aleksandar Stambolijski (1919-1923), la propietat de la terra ja havia quedat força repartida, els comunistes no podien intentar guanyar-se el suport dels camperols prometent-los una reforma agrària; per tant, si volien prendre el poder no els quedava més remei que eliminar la BZNS. Mitjançant les seves intrigues, els comunistes provocaren una escissió dins dels agraris, i el Ministeri de Justícia se’n va encarregar que totes les propietats de la BZNS passessin a la facció favorable a l’entesa amb el BRP i contrària, doncs, a Petkov, qui, el 2 d’agost de 1945, dimití del seu càrrec ministerial.

Havent aconseguit la divisió dels agraris i, també, la dels socialdemòcrates, els comunistes demanaren la celebració d’eleccions generals i, a més, proposaren que la coalició Front Patriòtic hi presentés una llista única, idea que Petkov rebutjà per antidemocràtica. En els comicis del 18 de novembre de 1945, el Front Patriòtic va obtenir-hi el 88’1% dels vots i, els seus 264 escons es repartiren entre el BRP (94), la BZNS (94), el Zveno (45) i els socialdemòcrates (45); al seu torn, els partits contraris al Front Patriòtic assoliren dotze escons. Petkov i el socialdemòcrata Kosta Lultxev continuaven demanant la renúncia dels comunistes al control sobre els ministeris de l’Interior i de Justícia, la dissolució del parlament i la celebració d’eleccions lliures¹².

El juliol de 1946, el control de l’exèrcit, depurat de nou arran de la descoberta d’una possible conjura colpista, passà del Ministeri de Defensa, dirigit pel general Damyan Veltxev (Zevno), al conjunt del govern, la qual cosa hi afavorí l’acció dels comunistes.

2.3.LA REPÚBLICA POPULAR DE BULGÀRIA

Després del 9 de setembre de 1944, s’havia continuat reconeixent Simeó II com a rei de Bulgària. Aquesta cohabitació amb el Front Patriòtic va acabar-se quan, en un referèndum celebrat el 15 de setembre de 1946, un 97% dels votants es manifestà partidari d’instaurar la República. Immediatament després de l’exili del rei, fet que, de cara a l’opinió pública occidental, es podia presentar com la fi de la nissaga que havia dut el país a aliar-se amb Alemanya en les dues guerres mundials, el comunista Vasil Kolarov esdevingué president provisional de Bulgària. Naturalment, la liquidació de la monarquia havia de dur a l’elecció d’un parlament que elaborés una nova constitució. El 27 d’octubre de 1946, arran dels resultats de les urnes, l’oposició va obtenir 101 escons, i el Front Patriòtic 364, 277 dels quals foren adjudicats, d’una manera del tot arbitrària, al BRP. A més, el 23 de novembre següent, el càrrec de primer ministre passà de Kimon Georgiev a Georgi Dimitrov, retornat a Bulgària el 1945 després de vint-i-dos anys d’exili a l’URSS.

A la Conferència de París, el tractat de pau entre Bulgària i els aliats va signar-se el febrer de 1947; per tant, l’Exèrcit Roig disposava d’un termini de només noranta dies per marxar del país. Per prendre el poder, doncs, els comunistes havien d’actuar amb rapidesa ja que, d’altra banda, la situació d’atur i de manca de menjar i de calefacció provocava el descontent dels obrers, que, sovint, es declaraven en vaga en protesta contra les mesures del govern, les quals, a la pràctica, empitjoraven encara més la qualitat de vida. El cap visible de l’oposició als comunistes era Petkov, qui en denunciava la incompetència i l’arrogància com també, sobretot, l’enorme dispendi en policies i presons, mostra de la seva actitud repressiva i autoritària; segons el dirigent agrari, per resoldre els problemes del poble búlgar, calia restablir totes les llibertats democràtiques. Acusant-lo de ser un contrarevolucionari, el 5 de juny de 1947, els comunistes el detingueren, després d’haver-li retirat la immunitat parlamentària. Sotmès a un judici farsa, el 16 d’agost, va ser condemnat a mort per espionatge i, malgrat les protestes de les potències occidentals, morí a la forca el 23 de setembre de 1947.

3.POLÒNIA

3.1.L’OCUPACIÓ SOVIÈTICA DE 1939

En aplicació del Tractat Molotov-Ribbentrop de 1939, que va significar el quart repartiment de Polònia —els tres anteriors foren els que el 1772, 1793 i 1795 acordaren Prússia, Àustria i Rússia, a conseqüència dels quals no va tornar a existir una Polònia independent fins després de la I Guerra Mundial—, l’Exèrcit Roig va apoderar-se dels territoris situats a l’est de la línia Curzon, és a dir, més enllà del límit que el diplomàtic Lord Curzon havia proposat el 1919 com a frontera entre Polònia i Rússia. Entre 1919 i 1921, Polònia, Ucraïna i la Rússia bolxevic s’havien disputat el domini d’aquesta regió, denominada Kresy a Polònia, on els polonesos eren l’ètnia més nombrosa, en especial a les ciutats, però, tanmateix els jueus, els bielorussos i els ucraïnesos sumaven, junts, el 50% del total de la població. En un primer moment, els grups no polonesos, descontents amb la política d’unificació nacional que havia seguit Polònia, reberen com a llibertador l’Exèrcit Roig. Aviat, però, hi començà la imposició del comunisme amb col·lectivitzacions i expropiacions forçoses, acompanyades d’una brutal repressió. Fins i tot, s’arribà a perseguir l’Organització de Nacionalistes Ucraïnesos la qual havia lluitat, des de sempre, contra la dominació polonesa; per tant, les elits socials bielorusses i ucraïneses també passaren a oposar-se a la intervenció soviètica, i el suport a l’Exèrcit Roig quedà limitat als sectors més pobres de les classes populars d’aquestes ètnies.

A l’antiga Kresy, que, aviat va quedar repartida entre les repúbliques soviètiques de Bielorússia i d’Ucraïna, procés legitimat mitjançant unes eleccions fraudulentes, les autoritats soviètiques van mostrar ben aviat un clar propòsit d’eradicar-hi qualsevol vestigi de la presència polonesa, arribant a incitar l’odi ètnic anti-polonès de bielorussos i ucraïnesos. A més, com que, ja en el moment de la invasió, l’URSS havia deixat de reconèixer Polònia, tothom que hagués servit l’antic estat polonès era considerat no pas com un presoner de guerra, sinó com un rebel contra l’autoritat soviètica. Per això, sota l’acusació d’haver comès crims contra la revolució o haver dut a terme activitats contrarevolucionàries, les forces d’ocupació detingueren centenars de milers de polonesos, molts dels quals o bé foren executats o bé acabaren deportats a la Sibèria o al Kazakhstan; del gairebé milió i mig de persones de la Kresy enviades cap a l’URSS, el 63’1% eren polonesos. El 5 de març de 1940, després d’haver rebut una nota de Lavrentiy Beria, el cap de l’NKVD —l’aparell policial i d’intel·ligència soviètic, antecessor del KGB—, quatre membres del Politburó —Stalin, Molotov, Kliment Voroixilov i Anastas Mikoian— signaren l’ordre d’execució de 25.700 polonesos nacionalistes i contrarevolucionaris, molts dels quals foren assassinats als boscos de Katyn (Rússia) entre abril i maig de 1940. Les víctimes de Katyn eren oficials de l’exèrcit polonès; com que a Polònia, la llei de servei militar obligatori convertia tot universitari en oficial, la matança va significar eliminar una gran part de l’elit intel·lectual i professional polonesa; aquest fet es va dur a terme en un moment en què Stalin considerava definitiva la desaparició de Polònia.

La principal ciutat de la Kresy era Lwów, la tercera població més important de Polònia després de Varsòvia i Łódź, així com el segon centre acadèmic i cultural del país. Les autoritats soviètiques adaptaren la Universitat de Lwów a la nova situació: s’hi van crear càtedres de llengua i literatura russa així com, sobretot, de marxisme-leninisme. D’altra banda, s’hi van abolir els estudis de llengua i literatura polonesa, com també, hi van ser nomenats molts professors procedents de la Ucraïna soviètica. A partir de l’annexió a Ucraïna del 1939, la ciutat passà a dir-se Lviv, la seva denominació actual, tot i que en època soviètica també se la coneixia pel nom rus de Lvov.

3.2.EL GOVERN POLONÈS A L’EXILI

Després que, arran de l’atac alemany contra l’URSS del 1941, va passar-se als Aliats, Stalin es va trobar en la necessitat d’haver d’admetre l’existència d’una Polònia independent. Per això, a instàncies dels britànics, el 30 de juliol de 1941 —cinc setmanes després de la invasió del territori soviètic pel III Reich—, a Londres va arribar-se a l’acord entre Władysław Sikorski, primer ministre del govern polonès a l’exili constituït després de 1939, i Ivan Maisky, l’ambaixador soviètic al Regne Unit, pel qual Polònia i l’URSS restablien relacions diplomàtiques.

Les relacions entre el govern polonès a l’exili i l’URSS començaren a deteriorar-se el 1943, sobretot quan els alemanys anunciaren la descoberta de les fosses de la matança de Katyn. Stalin va negar el fet presentant-lo com a propaganda nazi, cosa que britànics i americans, per raons diplomàtiques, es mostraren disposats a acceptar. Tanmateix, el govern polonès de Londres va exigir que s’investigués l’afer, per la qual cosa, Stalin hi trencà relacions i creà a l’URSS una organització rival: la Unió de Patriotes Polonesos, dominada pels comunistes, organitzats, a partir de 1942, en el Partit Obrer Polonès (PPR), la direcció del qual estava en mans de Władysław Gomułka i de Bolesław Bierut, dos ex-militants de l’antic Partit Comunista de Polònia (KPP), dissolt per Stalin després d’haver-ne fet executar la majoria dels dirigents exiliats a l’URSS acusant-los de trotskistes. D’altra banda, el 31 de desembre de 1943, es constituí, a iniciativa de Stalin i del PPR, un Consell Nacional (KRN), del qual en fou nomenat president Bierut, que es declarà representant de tota la coalició de partits demòcrates antifeixistes. Aquesta definició ideològica el duia a condemnar com a feixista el govern existent a Polònia abans de 1939 i, de retruc, també el govern a l’exili de Londres que se’n considerava successor.

Mentre que a la Conferència de l’Atlàntic (agost de 1941), els EUA i el Regne Unit s’havien compromès a no pretendre assolir cap guany territorial en la Guerra, a la Conferència de Teheran (desembre de 1943), Stalin aconseguí que Churchill i Roosevelt li reconeguessin l’annexió de les regions poloneses a l’est de la línia Curzon, cosa que, tal com el dictador soviètic havia proposat i els mandataris britànic i americà havien acceptat, es compensaria cedint a Polònia les regions alemanyes situades a l’est de la línia formada pels rius Oder i Neisse. Per això, dels 311.730 km² de superfície que arribà a tenir Polònia després d’acabada la II Guerra Mundial, només 208.894 corresponien a territoris polonesos d’abans de 1939, mentre que la superfície de la zona presa a Alemanya en significava 102.830, el 32’98% del total del nou territori polonès; al seu torn, l’antiga Kresy tenia una extensió de 179.740 km²¹³. Stanisław Mikołajczyk, primer ministre del govern polonès a l’exili després que, el juliol de 1943, Sikorski hagués mort en un accident aeri a Gibraltar, va rebutjar totalment el canvi de fronteres. Aquesta postura, no gaire defensable a la pràctica perquè era Stalin qui controlava el territori, va distanciar el govern a l’exili dels aliats occidentals els quals van optar per deixar fer els soviètics en la qüestió de l’organització futura de Polònia; així, a les conferències de Jalta (febrer de 1945) i de Potsdam (juliol-agost de 1945), britànics i americans acceptaren les noves fronteres dissenyades per Stalin. Després de la Guerra, molts dels polonesos que s’establiren a les regions occidentals conquerides a Alemanya eren refugiats que havien hagut de marxar de l’antiga Kresy a causa de les operacions de neteja ètnica que hi duien a terme les autoritats soviètiques.

3.3.LA NOVA POLÒNIA COMUNISTA

3.3.1.EL GOVERN PROVISIONAL D’UNITAT NACIONAL

Cap a mitjans de juliol de 1944, l’Exèrcit Roig arribà a les que, fins 1939, havien estat les fronteres de Polònia i l’URSS; l’1 d’agost, l’Armia Krajowa (AK) —l’Exèrcit Interior, cos de resistència fidel al govern polonès de Londres— va iniciar l’alçament de Varsòvia, que formava part d’un pla més ampli denominat Operació Tempesta, consistent en tota una sèrie de revoltes contra les forces alemanyes encaminades a aconseguir el control del país abans que hi arribés l’Exèrcit Roig. Malgrat estar ja dins de Polònia, però, les forces soviètiques no van donar cap suport als rebels de Varsòvia, els quals foren vençuts pels alemanys el 2 d’octubre, cosa que va anar seguida de la destrucció de la ciutat. Mentrestant, el 21 de juliol de 1944, a Chełm va constituir-se un Comitè Polonès d’Alliberament Nacional (PKWN), format arran de la unió del KRN i de la Unió de Patriotes Polonesos, el qual, sota la direcció soviètica, prenia el control dels territoris abandonats pels alemanys. L’1 d’agost, aquest organisme, on el president era el socialista Edward Osóbka-Morawski, però els càrrecs clau els tenien els comunistes, s’establí a Lublin, d’ací que, informalment, hom l’anomenés el comitè de Lublin. L’endemà mateix de la seva constitució, el PKWN va publicar un manifest en què, proclamant-se l’únic govern legítim de Polònia, va anunciar un radical programa de reformes socials i econòmiques així com féu una crida a continuar la lluita contra el III Reich. L’1 de gener de 1945, el PKWN, que el 18 de gener va establir-se a Varsòvia, va autoproclamar-se Govern Provisional de la República de Polònia (RTRP), gest que motivà una protesta per part del govern a l’exili, a la qual, verbalment, van donar suport britànics i americans. Finalment, arran dels acords de Jalta, es van dur a terme negociacions a Moscou entre el PPR i la facció de l’antic govern a l’exili disposada a arribar a una entesa amb Stalin, dins de la qual s’hi trobava Stanisław Mikołajczyk, que dimití del càrrec de primer ministre a l’exili, i, així, el 28 de juny de 1945, es va constituir el Govern Provisional d’Unitat Nacional on, a més, de membres de l’RTRP n’hi havia també de l’antic govern de Londres.

3.3.2.EL PROCÉS DELS SETZE

Entre febrer i març de 1945, comptant amb l’aprovació de Stalin, el general soviètic Ivan Serov va convidar el delegat a Polònia del Govern Polonès a l’exili, el comandant en cap de l’Armia Krajowa i uns quants membres del Consell d’Unitat Nacional —organisme vinculat al govern a l’exili, rival del KRN— a una reunió per tractar sobre la seva possible entrada en el govern provisional. Malgrat que les autoritats soviètiques els havien concedits salconduits, aquests setze dignataris polonesos van ser detinguts per l’NKVD a Pruszków (Polònia) i traslladats a Moscou per ser interrogats a la Lubyanka, és a dir a la central dels serveis d’intel·ligència soviètics, situada a la plaça d’aquest nom, en un edifici d’estil neobarroc construït el 1898 com a seu d’una important companyia d’assegurances, confiscat posteriorment pels bolxevics. Segons el sentit de l’humor popular, aquest era l’edifici més alt de tot Moscou perquè des dels soterranis hom podia veure la Sibèria. Després d’uns quants mesos de tortures, durant els quals foren sotmesos a hàbils interrogatoris, els setze detinguts es trobaren acusats dels següents càrrecs:

a) Col·laboració amb el III Reich

b) Espiar i practicar el sabotatge a la rereguarda de l’Exèrcit Roig

c) Terrorisme

d) Planejar una aliança militar amb el III Reich

e) Possessió d’una emissora de ràdio, impremtes i armes

f) Propaganda contra l’URSS

g) Pertinença a organització clandestina

Evidentment, en el mateix moment d’haver tingut notícia del segrest, el govern polonès a l’exili va exigir la llibertat dels capturats després d’haver enviat una nota de protesta a Londres i a Washington. Primer, Stalin va negar la detenció dels polonesos qualificant la notícia d’acció de propaganda duta a terme pel govern feixista polonès. El 5 de maig, va acabar admetent els fets, però llavors, digué a l’enviat especial del president dels EUA Harry S. Truman que no calia pas relacionar el Judici dels Setze amb la qüestió del reconeixement del govern polonès prosoviètic perquè les sentències contra els encausats no serien pas greus, idea que acabà sent acceptada per britànics i americans. En el judici, que va tenir lloc entre el 18 i el 21 de juny de 1945, tots els acusats menys un acabaren admetent els càrrecs. Òbviament, segons el dret internacional, el procés era il·legal perquè l’URSS havia detingut i jutjat uns ciutadans estrangers acusant-los de crims comesos a l’estranger. A part d’això, no s’havien respectat ni els drets humans dels encartats ni les garanties pròpies del dret processal, fins a l’extrem de no haver permès entrar a la sala els testimonis de la defensa, pràctica que contrariava, fins i tot, la mateixa llei soviètica.