Pensar històricament: Ètica, ensenyament i usos de la història

By Varios Autores

A partir d'una reflexió col·lectiva, en aquesta obra es tracten aspectes decisius sobre la necessitat de rigor de l'anàlisi històrica i les implicacions cíviques de la tasca de l'historiador. El vincle innegable entre el treball històric i el poder s'aborda des d'una doble direcció, la de l'historiador que vol transformar-lo a través del seu discurs, i la dels polítics que cerquen en el discurs històric una raó per a les seves interpretacions. Així, les diverses intervencions coincideixen a remarcar que l'historiador no ha de defugir el compromís cívic amb els desafavorits de la societat i amb una democràcia encara en construcció. Però sense obviar la demanda de «memòria històrica» de la societat contemporània, cal diferenciar entre memòria i història, entesa aquesta com una anàlisi de les raons dels processos de canvi sotmesa a les exigències metodològiques.

• Language: Català
• Publisher: Publicacions de la Universitat de València
• Release date: Nov 28, 2011
• ISBN: 9788437083124

Varios Autores

<p>Aleksandr Pávlovich Ivanov (1876-1940) fue asesor científico del Museo Ruso de San Petersburgo y profesor del Instituto Superior de Bellas Artes de la Universidad de esa misma ciudad. <em>El estereoscopio</em> (1909) es el único texto suyo que se conoce, pero es al mismo tiempo uno de los clásicos del género.</p> <p>Ignati Nikoláievich Potápenko (1856-1929) fue amigo de Chéjov y al parecer éste se inspiró en él y sus amores para el personaje de Trijorin de <em>La gaviota</em>. Fue un escritor muy prolífico, y ya muy famoso desde 1890, fecha de la publicación de su novela <em>El auténtico servicio</em>. <p>Aleksandr Aleksándrovich Bogdánov (1873-1928) fue médico y autor de dos novelas utópicas, <is>La estrella roja</is> (1910) y <is>El ingeniero Menni</is> (1912). Creía que por medio de sucesivas transfusiones de sangre el organismo podía rejuvenecerse gradualmente; tuvo ocasión de poner en práctica esta idea, con el visto bueno de Stalin, al frente del llamado Instituto de Supervivencia, fundado en Moscú en 1926.</p> <p>Vivian Azárievich Itin (1894-1938) fue, además de escritor, un decidido activista político de origen judío. Funcionario del gobierno revolucionario, fue finalmente fusilado por Stalin, acusado de espiar para los japoneses.</p> <p>Alekséi Matviéievich ( o Mijaíl Vasílievich) Vólkov (?-?): de él apenas se sabe que murió en el frente ruso, en la Segunda Guerra Mundial. Sus relatos se publicaron en revistas y recrean peripecias de ovnis y extraterrestres.</p>

Book preview

portada.jpg

PENSAR HISTÒRICAMENT

ÈTICA, ENSENYAMENT I

USOS DE LA HISTÒRIA

Marició Janué i Miret

(ed.)

UNIVERSITAT DE VALÈNCIA

Aquesta publicació no pot ser reproduïda, ni totalment ni parcialment,

ni enregistrada en, o transmesa per, un sistema de recuperació d’informació,

en cap forma ni per cap mitjà, sia fotomecànic, fotoquímic, electrònic,

per fotocòpia o per qualsevol altre, sense el permís previ de l’editorial.

© Del text, els autors, 2009

© D’aquesta edició: Publicacions de la Universitat de València, 2009

Publicacions de la Universitat de València

http://puv.uv.es

[e-mail]

Il·lustració de coberta: La Musa Clio, Museo del Prado, Madrid

Disseny de la coberta: Celso Hernández de la Figuera

Fotocomposició i correcció: Communico, C.B.

Realització ePub: produccioneditorial.com

ISBN: 978-84-370-7675-1

ÍNDICE

PORTADA

PORTADA INTERIOR

CRÈDITS

PRESENTACIÓ: «PENSAR HISTÒRICAMENT»

TÉ LA RECERCA HISTÒRICA UNS LÍMITS ÈTICS? NOTES I RECORDS D’HISTÒRIA, ÈTICA I POLÍTICA

CUATRO NOTAS SOBRE EL PAPEL DEL HISTORIADOR EN LA SOCIEDAD

SOBRE LA ENSEÑANZA DE LA HISTORIA EN LOS SIGLOS XIX Y XX

LA HISTÒRIA QUE S’ENSENYA I LA HISTÒRIA QUE S’APRÈN ALS INSTITUTS: PROBLEMES I REPTES DE FUTUR

PENSAR HISTÓRICAMENTE AL OTRO

EL NACIONALISMO ESPAÑOL: LOS RESORTES DE UNA HEGEMONÍA POLÍTICA Y CULTURAL

EL USO DE LA HISTORIA EN EL DEBATE PÚBLICO EN FRANCIA EN EL ÚLTIMO CUARTO DE SIGLO

LA VOZ DEL AUTOR EN LA HISTORIOGRAFÍA

PRESENTACIÓ: «PENSAR HISTÒRICAMENT»

Marició Janué i Miret

Universitat Pompeu Fabra

Aquest llibre recull les ponències que es van presentar a les IV Jornades de Debat de l’Institut Universitari d’Història Jaume Vicens i Vives «Pensar històricament», que se celebraren a la Universitat Pompeu Fabra (Barcelona) els dies 24 i 25 d’abril del 2008.[1] Com a ningú no se li escapa, el títol de les Jornades és manllevat d’una coneguda conferència del malaguanyat mestre Pierre Vilar al final de la dècada de 1980, on recollia pensaments suggeridors al voltant de les exigències de l’anàlisi històrica, una qüestió recurrent en la seva obra.[2] També, més tard, el seu últim llibre de reflexions i records es va publicar amb el mateix nom.[3] L’obra de Vilar refl ecteix una inquietud ètica que podem sintetitzar en la seva idea que la fi nalitat darrera i essencial de la història ha de ser ajudar els éssers humans.[4] La iniciativa de dedicar les Jornades a la temàtica «Pensar històricament» va sorgir d’un grup de doctorands de l’IUHJVV preocupats per les implicacions ètiques de l’ofici de l’historiador. Així doncs, l’objectiu d’aquestes Jornades va ser una mica peculiar en relació amb les anteriors: en lloc d’aprofundir en un fenomen històric determinat, es tractava de reflexionar, a l’entorn de les implicacions individuals i socials sobre l’ofici de l’historiador, com aquest ha pensat i pensa el passat, les inferències que n’ha tret i en treu, els interessos dels quals ha estat o és còmplice i dels vincles que en l’exercici de la seva professió ha establert i estableix amb el poder i amb el canvi social.

Les jornades es van estructurar en tres blocs temàtics –per bé que estretament interconnectats–, respectivament, sobre les exigències ètiques del treball històric, sobre la funció de la història en l’ensenyament i sobre els usos polítics de la història. Emmarcada en el primer bloc, la ponència de Josep Maria Salrach sobre els límits ètics de la recerca històrica reivindica la història com un camí de salvació individual i col·lectiva, d’assoliment de llibertat a través del coneixement. Per a Salrach, aquest camí reclama a l’historiador un component d’honestedat que ha d’assumir individualment. Des que hi ha Història, hi ha hagut historiadors i intel·lectuals que, de manera conscient o no tan conscient, han servit les ideologies i els règims més terribles o n’han estat còmplices. Per tant, l’historiador no hauria de menystenir la influència del seu treball a les esferes del poder. L’autor ens proposa que, més que no pas jutjar aquells qui en el passat van donar suport a ideologies i sistemes polítics, econòmics o socials que avui considerem poc humans, cal analitzar els condicionants, raonaments i mecanismes que els portaren a fer-ho. L’article de Salrach, sense entrar en judicis morals, ni en l’establiment d’un estricte decàleg professional –segurament, tan poc possible com desitjable–, ens recorda que la tasca dels historiadors ha de contribuir al fet que els homes del futur puguin valorar d’una manera més profundament lliure el significat de tot allò que s’ha esdevingut.

Seguidament, en la seva contribució, Francisco Fernández Buey reflexiona a l’entorn del paper de l’historiador en la societat sobre la base de les anàlisis que n’han fet destacats «historiadors-filòsofs» d’orientació marxista. Fernández Buey defensa un historiador combatiu civilment compromès. D’acord amb W. Benjamin, sosté que l’historiador mai no s’ha de prestar a ser l’instrument de la classe dominant. Argumenta en contra tant de la història entesa com a mera narració, com de la filosofia especulativa de la història i els grans relats. Per a l’autor, l’historiador ha d’evitar escriure una història dels «vencedors», que la presenti com una presumpta successió de fets que necessàriament havien de conduir al present que vivim. En canvi, ha de posar en relleu la interacció dialèctica entre civilització i barbàrie. Seguint A. Gramsci, Fernández Buey defensa el sarcasme com a forma estilística de l’historiador-filòsof dels subalterns, que sap que allò que escriu sobre el passat incideix en el present. Tot i això, nega que la reflexió que ha d’enllaçar passat i present hagi de tenir la forma d’un nou adoctrinament dels «perdedors» de la història. Alhora, reclama a l’historiador que procuri no caure –en nom de no fer una història només dels de dalt– en la justificació indirecta del conformisme de les majories silencioses del present. Remarca que en historiografia no hi ha posició epistemològica innocent i que cal assumir la pròpia parcialitat, cosa que, tanmateix, ha d’anar acompanyada d’un rigor metodològic estricte. També en la línia de Gramsci, reivindica el compromís cívic de l’historiador democràtic amb l’època que li ha tocat viure. Fernández Buey considera una tasca essencial de l’historiador illuminar que la democràcia és, encara, un procés en construcció. En aquest context, defensa que l’historiador civilment compromès ha de tenir un paper rellevant en la recuperació de la memòria històrica.

A continuació de les ponències de Salrach i Fernández Buey, es troben les dues que a les Jornades es van dedicar a la funció de la història en l’ensenyament. La contribució de Ramón López Facal ofereix una perspectiva per als segles XIX i XX de l’ensenyament de la història a Espanya considerant les implicacions socials, polítiques i ideològiques. Pel que fa als primers llibres d’història amb intenció docent que s’editaren durant l’etapa de l’Antic Règim, l’autor ens fa veure que anaven dirigits a la formació de l’aristocràcia catòlica, motiu pel qual introduïen la història «nacional» amb la història sagrada, l’antiguitat clàssica i la geografia. La Revolució Francesa i la Guerra de la Independència de 1808-1814 atorgaren una nova dimensió a l’ensenyament de la història, que es reformulà des de claus nacionalistes. Aleshores, la història adquirí, si bé progressivament, una nova fi nalitat «nacionalitzadora» dirigida a les «classes mitjanes». Amb tot, ens diu López Facal, aquesta funció es va veure limitada per l’aliança entre l’oligarquia moderada que va detenir el poder i la jerarquia eclesiàstica. El resultat va ser la manca d’un programa polític d’educació de les masses, fet que conduí a una «feble» nacionalització espanyola. Durant l’etapa isabelina, es formà un arquetip de la història d’Espanya –en certa mesura encara vigent–, basat en quatre pilars: la sobirania territorial espanyola; la identificació de la nació amb la unificació política i administrativa; la justificació d’un caràcter o psicologia comú de tots els espanyols; i la rellevància de la religió catòlica en la formació de la identitat nacional. A la Restauració, açò va desembocar en la difusió d’una concepció històrico-organicista de la nació, que només presentà diferències de matís entre les diverses opcions ideològiques. De tota manera, argumenta l’autor, des del final del segle XIX i fins a la Guerra Civil, els manuals escolars reflecteixen més diversificació de tendències. Si bé el nacionalisme històrico-organicista encara era compartit, es constaten diferències pel que fa al paper de l’Església i la religió, el protagonisme atorgat a la monarquia i les masses populars en la història, i la valoració de les transformacions polítiques contemporànies. Amb la sublevació franquista, que va donar pas a un corrent identificat amb el nou règim, els textos escolars passaren a acomplir la funció de mers transmissors del nacionalcatolicisme i s’eliminà qualsevol proposta que es pogués identifi car amb valors democràtics o liberals. Amb tot, els anys finals de la dictadura es va iniciar una profunda transformació del sistema educatiu, on el nacionalisme organicista es va substituir pel paradigma d’Annales, fet que es refl ectí en els llibres de text. López Facal denuncia que l’entrada a la democràcia no ha repercutit en el fet que els llibres de text ofereixin la necessària informació i reflexió sobre el procés de construcció nacional a Espanya i sobre els conceptes de nació, la seva gènesi i evolució. L’autor conclou que la intencionalitat de les històries generals actuals encara és un adoctrinament patriòtic poc acceptable per formar ciutadans crítics del segle XXI.

Un aspecte rellevant de les Jornades va ser la destacada participació de professors d’educació secundària, que va servir per establir ponts de comunicació entre aquest col·lectiu i el professorat universitari, tot posant de manifest finalitats coincidents, també al voltant de la problemàtica docent. A la seva ponència dedicada als principals problemes i reptes de futur en l’ensenyament de la història als instituts d’ensenyament secundari, Ramon Arnabat i Cèlia Cañellas reclamen una reflexió al voltant de la fi nalitat social de l’aprenentatge de la història als instituts considerant les característiques de la societat actual i el seu potencial per a la formació de les persones i la cohesió social. Els autors defensen prioritzar una selecció qualitativa de temes, conceptes i metodologies didàctiques enfront de la quantitat de continguts. En aquest context, denuncien l’actual manca de treball a les aules sobre la metodologia de l’anàlisi històrica. Així mateix, el fraccionament de l’evolució històrica, l’eurocentrisme històric, la repetició d’elements tractats a primària i l’afany de totalitat en detriment de la profunditat. A això, afegeixen, cal sumar-hi diversos problemes en les condicions en què s’imparteix la història a les aules, com l’elevat nombre d’alumnat i la seva diversitat o l’abús de les noves tecnologies. Pel que fa a la formació del professorat, veuen un impediment important en el recíproc desinterès dels professionals de l’educació secundària i els de la Universitat. Consideren que hi té a veure la manca de preparació que a la Universitat reben els futurs professors d’institut sobre el paper que tindran a l’aula. En relació amb els coneixements previs dels alumnes, destaquen la seva manca de dimensió temporal, que atribueixen a diverses característiques de la societat actual. A l’ESO, diverses problemàtiques contribueixen a una excessiva simplificació dels continguts, fet que té com a conseqüència fortes dificultats per a la comprensió de la successió cronològica i les simultaneïtats, els conceptes i fenòmens abstractes i per establir comparacions i relacions de causalitat. Els autors afirmen que la majoria dels graduats d’ESO no assoleixen els objectius que pressuposa la legislació en aspectes d’Història. Tanmateix, el suspens en aquesta àrea queda sovint compensat perquè no és considerada indispensable. Tot i que Arnabat i Cañelles defineixen més positivament la situació de la història al batxillerat, també destaquen alguns elements que han contribuït a desvirtuar-ne el pes, com ara la pressió dels estudiants per assolir notes elevades als exàmens i el caràcter opcional de la Història enfront de la Filosofia en els exàmens de selectivitat. Finalment, els autors plantegen alguns reptes de futur, entre els quals, més preocupació dels departaments universitaris pels currículums d’Història a l’ESO i el batxillerat i per facilitar al professorat dels instituts l’actualització científi ca i metodològica. Així mateix, Arnabat i Cañellas, fent seves les paraules de Vilar, insten a trobar les millors eines per assolir que la formació històrica permeti als alumnes l’assumpció de la seva identitat individual vinculada a la consciència col·lectiva del món sencer, dels valors, la comunitat política i l’horitzó preferit.[5]

El bloc tercer de les Jornades dedicat als usos polítics de la història va estar integrat per quatre ponències. En la seva contribució, Eduardo Manzano reflexiona sobre l’especificitat de l’anàlisi històrica i les seves formes de tractament de l’alteritat. Un primer element propi del pensament històric és, per a Manzano, la concepció dels fets del passat com a elements integrants de processos de canvi. Això implica, per a l’autor, la capacitat de l’historiador de desprendre’s de la omnipresència del passat, que el pensament essencialista, en canvi, reclama. Manzano insisteix que, per «pensar històricament» cal renunciar a la identificació amb els homes del passat, ja que la identificació del present amb el passat comporta la negació reiterada i interessada dels processos de canvi. En aquest context, una mostra d’allò que, per a l’autor, «no» ha de ser la història és «història nacionalista», ja que aquesta, justament, busca establir identitats i vincles emocionals amb els nostres avantpassats o amb una comunitat del passat que identifi ca com a la seva predecessora. La «història nacionalista», afirma Manzano, no és una altra cosa que un instrument de la política nacionalista, que pensa la història com a raó irrebatible per a les seves aspiracions. L’autor estableix un vincle entre aquesta història nacionalista i les ideologies més totalitàries a través del pensament essencialista que articula ambdues. El segon exemple que ens dóna Manzano d’allò que «no» ha de ser la història és «memòria històrica», concepte també auspiciat des d’instàncies polítiques. La «memòria històrica», que es funda en la percepció individual i l’emoció per apropar-nos a l’experiència dels avantpassats, no ofereix la possibilitat de formular projectes transformadors. L’autor oposa la «memòria històrica» a la «consciència històrica» ciutadana construïda sobre els elements comuns de la nostra raó social. Si la «memòria» funciona de manera immediata i pressuposa la similitud amb els nostres antecessors, la «consciència» exigeix l’aprehensió prèvia que condueix al coneixement. La «consciència històrica», a diferència de la «memòria històrica», concedeix als qui han existit abans que nosaltres importància per si mateixos sense demanar-los que responguin a les nostres expectatives, ideals o valors. Només així es pot incentivar un coneixement més profund i complex dels factors que condicionen el procés històric, és a dir, l’esdevenir humà. També és aquesta, per a Manzano, l’única manera raonable d’encarar, per exemple, l’horror i la injustícia amb la finalitat d’esmicolar els factors que els fan possibles o de posar-ne al descobert els mecanismes de reproducció. L’autor es plany del fracàs per transcendir una manera d’entendre la història que sigui alguna cosa més que la maldestra referència per a la creació d’identitats, com també de la incapacitat del vell discurs històric per fer front als reptes que planteja la societat multicultural. En aquest marc, denuncia que la «temptació identitària» té una part molt significativa de la seva vertebració en la negació o l’extermini de l’«altre». Conseqüentment, defensa que no hem de buscar la justificació de les nostres decisions i actes en el present, en el seu reflex exacte en el passat. Per exemple, l’autor demostra la inutilitat d’establir una continuïtat històrica de l’islam militant i expansiu, ja que aquest només ha cobrat carta de naturalesa en determinats períodes i obeeix a circumstàncies concretes en societats i territoris específi cs. «Pensar històricament» significa, per a Manzano, preguntar-nos què és allò que ha provocat les circumstàncies actuals, no solament posant al descobert molts llocs comuns, sinó enderrocant tesis escassament fundades, polítiques i pressupostos erronis. El pensament històric, insisteix, requereix un esforç notable, no solament de desapassionament, sinó d’allunyament pel que fa a l’objecte d’estudi. Només aquest exercici ens pot fer capaços d’aprehendre l’alteritat, és a dir, la comprensió de l’altre i de les condicions materials que determinen la seva existència alliberant-nos dels lligams que imposa el present i el poder. La nova història ha de trenar un lligam d’on es desterrin els ideals de patriotes o de creients i les gestes dels nostres suposats ancestres, que –ens diu l’autor–, ni són nostres, ni van viure o morir pensant en nosaltres. L’únic que cal ensenyar, conclou Manzano, són els processos de canvi transcorreguts en el temps, processos que han convertit els antics discursos històrics en quelcom periclitat.

Segueix a la de Manzano l’aportació de Juan Sisinio Pérez Garzón, que se centra en les característiques i usos del nacionalisme espanyol en la seva dimensió historiogràfica des de les Corts de Cadis a la Constitució del 1978. El seu article s’estructura en quatre apartats. En el primer apartat, l’autor fa una reflexió teòrica sobre la relació entre memòria i història, on ens adverteix de la necessitat de no confondre la memòria col·lectiva amb la història ni amb la consciència històrica, ja que la memòria de les societats és sempre una construcció política selectiva. Per a l’autor, cal tenir present que, tant la història com la memòria mantenen vincles amb les relacions de poder de la societat on es desenvolupen. Els historiadors tenen responsabilitat en les institucions creadores i administradores de memòria. Per tant, la història és, alhora, una ciència de la memòria social i una consciència crítica desmitificadora. L’autor conclou aquest apartat defensant que la història, en tant que saber social, ha de ser una empresa crítica, destructora d’identitats i de tradicions i, per tant, oposada a la memòria. En el segon apartat de l’article, Pérez Garzón traça un esquema evolutiu del nacionalisme espanyol considerant tres etapes. La primera etapa l’estableix entre els anys 1808 i 1873, quan es desplega el procés de construcció de l’Estat-nació, la cobertura ideològica i el reclam d’identitat cultural del qual s’aporten des d’uns paràmetres de «nacionalisme espanyol». La segona etapa, la de la Restauració canovista del 1874 al 1923, es caracteritzà pel seu caràcter de reacció contra allò que el federalisme havia significat a l’anterior en reformes socials i en aprofundiment democràtic del concepte de sobirania dels pobles. Aquesta segona etapa, ens diu l’autor, va ser un terreny adobat per a la deriva cap a actituds d’imposició autoritària. La crisi del 98 va servir de catalitzador d’un nacionalisme espanyol que es fossilitzà en essències culturals pretesament eternes i que es polaritzà al voltant de Castella i el castellà com a eix vertebrador d’una Espanya intemporal. Des de la generació del 98, es va produir la simbiosi de mitificació espanyolista i autoritarisme polític perquè el nacionalisme es va revitalitzar com a via per reforçar lligams de legitimitat i obediència interclassista en establir la identificació de nació amb societat i Estat. La tercera etapa la fixa Pérez Garzón entre el 1923 i el 1978, quan el nacionalisme espanyol es va desenvolupar en dues dimensions o alternatives polítiques oposades, l’autoritària centralista i repressora d’identitats no castellanes, d’una banda, i la democràtica, per l’altra, amb forts continguts federals o autonomistes de reconeixement o tolerància en diversos graus de les diferències existents a la societat espanyola. El tercer apartat de l’article el dedica l’autor als usos de la història per part del nacionalisme espanyol tot defensant la tesi que el nacionalisme espanyol es va pastar des del propi Estat durant el segle XIX. Així mateix, que el nacionalisme espanyol actua, abans de res, sense mostrar-se com a tal o, fins i tot, negant la seva condició. Des del segle XIX, ens diu Pérez Garzón, la narració als manuals d’història es basa en una selecció prèvia feta amb criteris nacionals de manera que la pràctica totalitat de la producció està construïda a partir de segments, d’esdeveniments, de dades, de cites, de textos que tenen coherència nacional en un relat descontextualitzat dels elements torbadors i aïllat dels oblits. En el quart i darrer apartat de l’article, l’autor es pregunta si la història d’Europa pot constituir una alternativa als nacionalismes, tot advertint-nos que pot córrer el risc de caure en els mateixos esquemes. A Espanya, ens diu l’autor, segueix sense quallar l’alternativa capaç d’englobar dins el nacionalisme espanyol la fórmula d’«Espanya, nació de nacions». Pérez Garzón conclou reclamant als historiadors que responguin al desafiament de conjugar drets individuals i col·lectius, identitats locals i supranacionals amb drets humans irreversibles.

Bon coneixedor, alhora, de la historiografia espanyola i la francesa, Benoît Pellistrandi tracta a la seva ponència l’ús de la història en el debat públic a França en el darrer quart de segle. Ens adverteix, d’entrada, que vol defugir la intenció modelitzant. L’autor destaca el pes de la cultura històrica a França, fet que s’ha expressat en la rellevància que els polítics li han atorgat en els seus discursos. Això ha contribuït al fet que a França la història –com també a Alemanya o, més recentment, a Espanya–, hagi esdevingut objecte de nombroses polèmiques i debats. En la primera part de l’article, l’autor ens presenta les condicions de la recepció de la història a França des de la dècada de 1960 posant de manifest les seves creixents popularitat i socialització. Hi ha contribuït, ens diu Pellistrandi, la convergència entre els historiadors, l’edició i la cultura sinó de masses, almenys, d’elit. Així mateix, la institucionalització de la història contemporània i el sorgiment d’una memòria obsessionada pels esdeveniments recents i, especialment, per l’actitud dels francesos durant la Segona Guerra Mundial. De la mateixa manera, el creixent recurs als historiadors com a experts en la vida pública i, fins i tot, en el món judicial. A continuació, l’autor aborda els actuals oblits i menysteniments dels relats històrics institucionals pel que fa a determinats sectors historiogràfics, com ara el marxista o el «cristià», tot i haver arribat en el passat al debat públic. Pel que fa a la historiografia marxista, Pellistrandi ens explica com, particularment després de la celebració del bicentenari de la Revolució l’any 1989 i el gran canvi europeu i el fracàs del comunisme soviètic, es produí una deslegitimació que la conduí a l’oblit i a la sospita d’una profunda distorsió ideològica i política, oblidant els assoliments metodològics i intel·lectuals anteriors. En relació amb la historiografia «cristiana», l’autor ens recorda el desenvolupament d’una història eclesiàstica que va contribuir a la renovació interna del catolicisme i va redescobrir la historicitat de l’Església amb totes les seves conseqüències. Pellistrandi ens alerta dels jocs de poder intel·lectual que s’oculten davant de les presentacions institucionalitzades de la història alhora que apareix una estructura convergent que legitima la intervenció de l’historiador en el debat públic des de la seva condició d’historiador. Amb això, els historiadors conjuguen les dues vessants del científic i