El descrèdit de la modernitat

By Neus Campillo Iborra

La història del segle XX es presenta com la història del «descrèdit de la modernitat». Si l'«edat de la Raó» convé com un títol global per a encunyar el segle XVIII, sens dubte, el «descrèdit de la modernitat» pot definir la característica cultural d'un segle com el que acaba, l'obsessió filosoficointel·lectual del qual ha sigut l'abast i els límits de la modernitat, les seues paradoxes. La reflexió sobre el que som, sobre el que significa la nostra cultura, la nostra societat, ha sigut un quefer característic de la raó occidental. Prendre consciència de si és un tret definidor del que som. Quan es produeixen situacions crítiques dels paradigmes i de punts de referència, la reflexió en dóna compte com d'una crisi dels seus propis pressupòsits, com un qüestionament de si mateixa. Aquesta és una situació característica del moment actual, i no única en la història de la societat i la cultura occidentals. Més aviat al contrari: és recurrent i podria quedar definida com el «descrèdit de la modernitat».

• Language: Català
• Publisher: Publicacions de la Universitat de València
• Release date: Nov 3, 2014
• ISBN: 9788437093642

Book preview

Modernitat-postmodernitat:

del problema esteticocultural

al problema teòric

L’ambivalència dels termes «postmodernisme» i «postmodernitat»

El terme postmodernitats’ha anat forjant al voltant dels debats entre modernisme i postmodernisme, i resulta molt problemàtic. La distinció, en primer lloc, entre postmodernisme i postmodernitat es va formant a través del mateix debat ja que el terme postmodernisme es refereix al moviment en literatura, pintura, arquitectura i, sobretot, en la crítica literària; mentre que el terme postmodernitat indica ja les crítiques a la modernitat filosòfica que sorgeixen al voltant d’aquests debats des del punt de vista polític i filosòfic. La mateixa història del debat va precisant els distints significats del terme.

Interessa destacar l’ambivalència del terme postmodernisme, ambivalència relacionada amb el seu sorgiment en la dècada dels cinquanta en les arts visuals, pintura i arquitectura, sobretot a Amèrica del Nord. El terme postmodernisme ací es refereix a un complex d’estratègies artístiques antimodernistes que es van desenvolupar entre els anys 1950-1970. Com que és un terme problemàtic, s’ha aplicat a fenòmens i objectes diversos i, el seu ús, igual que altres derivats, com ara postmodern o postmodernitat, resulta quasi sempre imprecís i problemàtic. Aquesta és una assumpció general en les històries del postmodernisme.

Una de les ambivalències del terme és que es refereix a una estètica autònoma radical que escapa a la representació i, d’altra banda, s’utilitza, per exemple, en l’arquitectura postmoderna com a reintroducció de la narrativa humanista, antiformalista, que busca la representació. Un postmodernisme, diguem-ne, autoreflexiu, i un altre, que reintrodueix alguna mena de representació seria la distinció que caracteritzaria aquesta ambivalència.

No obstant això, amb el terme postmodernisme es tracta en definitiva de «transcendir el modernisme». És un transcendir que segueix dues estratègies: atacar l’art modernista, n’és una, i soscavar la idea d’art seria l’altra. Això és degut al fet que ambdues entenen la idea d’art i l’art com a institució, com una creació típicament modernista. Per tant, «transcendir el modernisme» té a veure amb transcendir l’autonomia de l’art.

Aquesta autonomia de l’art, que el modernisme desenvolupa, no és una característica exclusiva de l’art sinó que, des de la concepció del racionalisme occidental de Max Weber, es considera que forma part d’un procés de racionalització global que introdueix una diferenciació d’àmbits: el de la ciència, el d’allò practicomoral i el d’allò estètic, que configuren «la modernitat cultural». En la reflexió de J. Habermas sobre el projecte de la modernitat, s’introdueix el problema de l’autonomia de l’art (la peculiaritat d’allò estètic) com un dels problemes crucials per a superar les crisis de la societat occidental moderna, per a donar eixida, en definitiva, a les apories de la modernitat cultural. Encara que la seua alternativa a la crisi de la modernitat se centrarà en l’acció i la racionalitat comunicatives, en la seua discussió sobre el projecte de la modernitat enfront de la postmodernitat insistirà en el problema sobre allò estètic que subjau a la controvèrsia.

La discussió entre modernisme i postmodernisme en les arts visuals i en la crítica literària en els anys 50-60 representa una de les controvèrsies que, per raons de difusió, ha arribat quasi a monopolitzar el debat. Però, indubtablement, aquest és més ampli i abraça també qüestions teòriques i polítiques. No obstant això, cal reconéixer el sentit donat pel postmodernisme americà al debat com un dels més influents, sobretot, per ser catalitzador d’altres debats com, per exemple, les crítiques postestructuralistes i les deconstruccionistes.

Una altra de les formes en què es manifesta l’ambivalència del terme postmodernisme es refereix a la seua utilització per a definir l’«actitud» de la contracultura dels anys seixanta, o la nova sensibilitat de l’avantguarda. Aquesta nova sensibilitat és eclèctica, radicalment democràtica, i es distancia del caràcter repressiu de l’humanisme liberal i les seues institucions, de manera que l’atac avantguardista a l’art com a institució es tradueix en un atac a nivell sociopolític.

Les relacions entre postmodernisme i postestructuralisme vénen a proporcionar més elements per al debat i per a exemplificar l’ambivalència del terme. A partir dels anys setanta el postmodernisme va ser associat amb les pràctiques deconstruccionistes que s’inspirararen en el postestructuralisme de l’últim R. Barthes i J. Derrida. Fins i tot en M. Foucault (encara que ja discutirem aquesta qüestió més endavant, en veure el sentit de l’aportació de Foucault a la crítica de la modernitat), i també en Lacan i, ocasionalment, en Deleuze. Tot això ha sigut destacat pels historiadors del postmodernisme com una confluència entre el postmodernisme original americà i el postestructuralisme francés. La traducció americana de l’obra de J. F. Lyotard La condition postmoderne (1979), el 1984, dona compte d’aquesta combinació, en adoptar tan clarament el terme postmodern un postestructuralista.

Interessa destacar que la lògica interna d’aquesta obra queda enfosquida per l’impacte causat en la seua versió americana, així com pel mateix debat, amb la qual cosa se’n reformula el sentit. El caràcter tardà de la traducció, el fet que se li incorporara un pròleg de F. Jameson i que se li afegira un apèndix amb un text de Lyotard de 1982 titulat «Reponse à la question: qu’est ce que le postmo-derne?», el tema del qual era el postmodernisme estètic, van fer possible aquest canvi de sentit. De totes maneres, les distintes obres de Lyotard suposaran, reformulacions a banda, una sèrie de fites en el debat global que donarien compte del pas «del problema estètic al teoricofilosòfic» i «del teòric a l’estètic».

Ara bé, J. F. Lyotard és l’únic que ha jugat un paper en la teorització del postmodern des de la filosofia francesa. Presentar Barthes, Derrida o Foucault com a teòrics «d’allò postmodern» té menys sentit. Les seues obres formen part d’un debat sobre la postmodernitat, però no la teoritzen. Fins i tot es podria considerar que el que va proporcionar la teoria francesa a la crítica del modernisme anglonord-americà va ser una «arqueologia de la modernitat,» una teoria del modernisme en la seua recta final (Huyssen, 1984: 39).

Aquesta és una qüestió clau en el debat entre modernitat i postmodernitat: ¿fins a quin punt la crítica a la modernitat cultural, el fet de presentar les seues apories i mirar de superar-les no forma part de la mateixa modernitat, entesa en un sentit ampli i no restringit a tesis dogmàtiques sobre el racionalisme?

Sí que és problemàtic el postestructuralisme que puga ser considerat com a postmodernisme; però, en canvi, sí que es poden establir una sèrie d’idees bàsiques comunes entre ambdós, com són ara el refús de la idea que el llenguatge representa la realitat, o que el món siga accessible a través del llenguatge perquè els seus objectes són reflectits en el llenguatge que usem. Al contrari, tots dos sostenen que el llenguatge constitueix, més que no reflecteix, el món, i que el coneixement, en conseqüència, sempre està distorsionat pel llenguatge, per les circumstàncies històriques i els àmbits específics en què es produeix.

La combinació entre el postmodernisme anglonord-americà i el postestructuralisme francés va donar lloc a uns corrents intellectuals, sobretot en les universitats anglonord-americanes i el seu àmbit d’influència, que van posar en circulació una sèrie de propostes filosòfiques, malauradament divulgades de forma descontextualitzada, que es podrien resumir així: un primer moment, que es desenvoluparia entre finals dels anys setanta i principis dels vuitanta, que deriva de Barthes i Derrida, i és lingüístic, té una orientació textual. L’altre moment dins del postmodernisme postestructuralista deriva de Foucault i, en menor mesura, Lacan, i pertany ja als anys vuitanta.

Curiosament, el problema polític va anar constituint-se com un problema central en el debat dins de la crítica literària i el deconstruccionisme. S’hi combinen l’atac a les nocions fundants del llen-guatge, la representació i el subjecte amb un gran èmfasi en el «joc lliure» i en la intertextualitat. El text és vist com un «espai multidimensional en el qual una varietat d’escrits, cap d’ells original, es combina i xoca «com un tissú d’acotacions provinents d’innombrables centres de cultura», segons Barthes (1977: 146). L’atac a la representació va ser vist com un acte polític, i a partir d’ací es considerava tant «la mort del subjecte» com la de l’«autor». Aquesta tesi de «la mort del subjecte» uneix la crítica deconstruccionista i la crítica literària a la més generalitzada crítica filosòfica de la metafísica sobre el subjecte.

Caldria dir que la divulgació de la tesi de la mort del subjecte a partir de la fi de la representació no s’adonava que, paradoxalment, aquesta fi el que posava de manifest era la necessitat de problematitzar la subjectivitat i l’autoria, redefinida en termes nous, postmoderns, en termes d’acció. La fi de la representació ens porta, més enllà de la qüestió de l’autor, a qüestions polítiques del tipus: De qui és la història que es conta? En nom de qui es conta? Amb quin propòsit? Com que ja no es tracta de buscar una «veritat transcendent», el que importa és qui parla o escriu i per què i per a qui.

El segon moment dins del postmodernisme-postestructuralista de finals dels vuitanta també es caracteritza per assumir una realitat de textualitat i signes. Ara bé, es posa l’èmfasi en obres sobre el poder i la constitució del subjecte des de la perspectiva de considerar coneixement i llenguatge com a inseparables del poder. Es pregunta sobre el poder inherent als discursos que ens envolten i que està contínuament reproduint-los, qüestionant les institucions que suporten aquests discursos i són, al mateix temps, suportades per ells. En definitiva es tracta de posar en qüestió l’hegemonia de qualsevol sistema discursiu únic i advoca per la diferència i la multiplicitat. Els historiadors del postmodernisme, Bertens entre ells, consideren que aquesta versió va tenir gran influència en la democratització de la investigació dins de les institucions culturals a finals dels vuitanta, i que és aquesta versió de la postmodernitat la que va fer possible les relacions amb el feminisme i el multiculturalisme que s’hi associen en l’actualitat.

És indubtable que la perspectiva postmodernista que s’ha anat perfilant al llarg dels últims anys s’interrelaciona amb altres perspectives: deconstruccionisme, postestructuralisme, feminisme, multiculturalisme, etc. Resulta difícil, si no impossible, delimitar clarament les unes de les altres. La veritat és que s’ha produït un fenomen cultural ampli que arrancava de les humanitats i les arts visuals, i que s’ha anat estenent a altres camps especialitzats com ara la sociologia, l’etnologia, l’economia, etc.

Per a alguns crítics, la postmodernitat és encara limitada a certes àrees de la cultura contemporània, una cultura de masses mitjançada per la televisió; altres ho veuen com un complex d’estratègies artístiques i com una mena d’assumpcions teòriques, com un signe dels temps. F. Jameson ha qualificat la postmodernitat com «una nova lògica cultural», que pot ser vista com un canvi en el capitalisme occidental. La «sinistra producció dels signes» de què va parlar Baudrillard com a situació indeterminada entre la base i la superestructura del capitalisme primitiu en què allò econòmic i allò cultural (les representacions dels signes) «es creen i s’alimenten l’un a l’altre».

Tot això va donant compte de l’ambivalència dels termes postmodernisme i postmodernitat. Són termes inestables, quan no «opalescents» (A. Wellmer). No hi ha cap definició del terme acceptada unànimement i, a més, la seua introducció, que ha sigut tan àmplia en els últims anys, ha donat lloc a confusions epocals. En els últims trenta anys s’ha tractat de descriure amb aquests termes un nou art, una nova era o el símptoma del que va ser diagnosticat com «el malestar cultural» del segle. Ha servit per a definir utopies criticopolítiques des de visions d’alliberament a altres d’apocalíptiques. La veritat és que al voltant de la mateixa definició del terme i més encara entorn de les relacions amb la modernitat és com es planteja el debat de la contemporaneïtat cultural de finals del segle XX. Això és en el que ens interessa indagar.

El que sembla clar, dins de l’ambivalència assenyalada tant del terme postmodernisme com del de postmodernitat, és que s’hi pretén definir quelcom de nou, de distint; una forma nova de trets culturals que donen lloc a la formació d’«una nova consciència d’època». D’altra banda, la paraula post s’utilitza en una sèrie de conceptes molt variats com ara societat postindustrial, postempirisme, postracionalisme. Sembla que amb això es tracta d’articular «la consciència de trobar-se en el llindar d’una època els contorns de la qual són encara confusos, poc clars i ambigus; però l’experiència central dels quals, tanmateix –mort de la raó–, sembla apuntar al final definitiu d’un projecte històric: «el projecte de la modernitat» (Wellmer, 1993: 51). Aquesta «experiència de mort de la raó» representaria la necessitat de caracteritzar l’època. La multiplicitat de fenòmens apuntats des de l’art, les noves formes culturals dels mèdia, la noves formes de la política i de les ciències van configurant una experiència nova que, a falta de poder caracteritzar-se amb elements positius, el que sí que proporciona és la idea del final del projecte il·lustrat. És una certa experiència de «mort de la raó».

Però, precisament per l’ambivalència del terme, es poden veure formes d’aparició del fenomen del postmodernisme, com a marxisme desmitificat, com a prolongació de l’avantguardisme estètic o com a radicalització de la crítica del llenguatge, i tot plegat porta a preguntar-se si no es deu tractar d’una «modernitat radicalitzada» (Wellmer, 1993: 52).

Aquesta qüestió de si es tracta o no d’una modernitat radicalitzada o una fi del projecte de la modernitat s’introdueix com a problema des del punt de vista de l’observador, que alhora forma part de la història d’aquest present del qual busca l’autocomprensió. La teorització, doncs, d’allò postmodern ha sigut com una necessitat autoclarificadora. Des d’ací s’ha parlat de «moment postmodern» (Ihab Hassan, 1977: 55) i de «condició postmoderna» (Lyotard, 1979); o de «dialèctica modernitat-postmodernitat» (Wellmer) o de «modernitat versus postmodernitat» (Habermas, 1981) o d’«episteme postmoderna» (com en diria M. Foucault, segons interpreta Ihab Hassan el concepte d’episteme). Totes aquestes expressions tracten de perfilar un concepte que es mostra enormement difícil de definir per la complexitat que tracta de plasmar.

Com que «tota determinació és negació», segons la clàssica expressió de Spinoza, en aquest cas, més que en qualsevol altre, la delimitació del concepte de postmodernitat es mostra com a negació del de modernitat. Aquesta indicació és molt fructífera des del punt de vista de l’anàlisi conceptual, en tant que permet establir discussions i tesis controvertides al voltant del que aquests dos termes tracten de definir.

Parlar de «moment postmodern» és referir-se a un «moment antinòmic» i de «desmantellament de gran amplitud del pensament occidental»; desmantellament amb què es vol indicar dues coses: «una obsessió epistemològica amb els fragments o les fractures» i «el corresponent compromís ideològic amb les minories polítiques, sexuals o lingüístiques. És, en definitiva, refusar a la tirania de les totalitats». En pensar que en la consciència postmoderna s’han realçat els impulsos més radicals de l’art modern, com que aquest ja havia realitzat un procés de destrucció del subjecte i de la raó totalitzadora, la consciència postmoderna significarà la destrucció d’aquest subjecte.

La condició postmoderna de Lyotard (1979) va representar dins d’aquest debat d’autoaclariment conceptual una fita, un punt polèmic fort que va anar seguit de la conferència de J. Habermas quan va rebre el Premi Adorno a Frankfurt, el 1980, titulada «La modernitat: un projecte inacabat». Endinsar-nos en aquests dos textos ens proporcionarà l’inici del plantejament teòric del problema des de les qüestions estètiques i culturals. La reflexió sobre la ciència i la cultura a finals de segle és així exponent d’un debat filosòfic sobre la fi, o no, d’una època i la vigència, o no, d’una actitud, la de la modernitat. Siga «postmodernitat», o «modernitat radicalitzada», l’interessant és el debat en si mateix i el seu poder d’autoaclariment dels problemes d’una època.

La definició conceptual d’un fenomen cultural: «la condició postmoderna»

Des de principis dels anys 50 la crítica literària va mantenir una posició antimodernista i antihumanista. Era un debat que s’havia produït al voltant de les diferents arts, pintura, música i, sobretot, l’arquitectura. Ara bé, en el canvi de dècada dels setanta als vuitanta la reflexió sobre el problema del modernisme estètic fa un tomb, i s’hi inicia la reflexió pròpiament filosòfica, la teorització de la «condició postmoderna». El desig de diagnosticar un «nou temps» es dóna al voltant del canvi de dècada.

Els termes en què es va produir la polèmica i els temes a l’entorn dels quals giraven els principals punts de dissentiment presenten les característiques principals de la postmodernitat. Cal tenir en compte, amb tot, que el problema de la crisi de la modernitat és un problema que es va arrossegant des de tot el segle XX, per no parlar del XIX, on la reacció romàntica al racionalisme il·lustrat i la «mort de Déu» de Nietzsche van representar un clar límit al projecte de la il·lustració europea des de molt diverses perspectives. Ja en el segle XX, l’obra de Max Weber; el Husserl de La crisi de les ciències europees; el Freud d’El malestar de la cultura; Ser i Temps de Heidegger; Dialèctica de la Il·lustració d’Adorno i Horkheimer, o, posteriorment, La condició humana de Hannah Arendt, són alguns exponents de com es reflexiona sobre el racionalisme occidental, la modernitat i la seua crisi.

Ara bé, la polèmica concreta al voltant de la crisi dels grans relats que definirà «la condició postmoderna» es caracteritza per sistematitzar de forma fefaent una sèrie de qüestions estètiques al voltant del modernisme i el paper de les ciències i del coneixement o, millor dit, del saber en una societat postindustrial. Aquest fet –la societat postindustrial informatitzada– marca els termes de la reflexió filosòfica, atés que no es tracta ja d’una angoixa metafísica a allò que està «per-venir», sinó de la constatació plena de realització social i econòmica dels processos de racionalització i burocratització albirats per Weber al començament de segle.

Interessa extraure els diversos aspectes de la polèmica al voltant de les obres La condició postmoderna de Lyotard (1979) i «La modernitat: un projecte inacabat» de Habermas (1981), per diversos motius: per ser un punt crucial del debat contemporani; les dues obres suposen un gir filosòfic al voltant de les qüestions estètiques i culturals; aquest gir filosòfic posa el problema del coneixement científic i el seu estatut com el problema clau des del qual arranca la discussió; al mateix temps, es planteja el problema social i polític al voltant del projecte de la Il·lustració que va caracteritzar la modernitat filosòfica. Tot això dona lloc al fet que el debat se situe en el qüestionament i la recerca d’alternatives per a un projecte polític definit en relació a la modernitat europea.

Siga com siga, el cas és que entre 1981 i 1984 els termes postmodernisme i postmodernitat van esdevenir uns conceptes indispensables en les teories al voltant de la «contemporaneïtat» (Steven Connor, 1989), que plantejaven una nova cultura i una nova política, de tal manera que desapareixia el projecte de la racionalitat il·lustrada que «semblava» haver sigut l’horitzó de sentit dels dos últims segles a Occident.

Aquesta és una de les simplificacions que la mateixa postmodernitat utilitza per a definir-se respecte de la modernitat. No obstant això, el debat filosòfic al voltant de les qüestions que el postmodernisme introdueix s’havien donat ja, des dels seus inicis, al voltant del projecte de la Il·lustració. El que ens interessa ara és comprendre els aspectes de la proposta de Lyotard i Habermas, situar-los en els seus justos termes i no extrapolar-los, com ocorre moltes vegades, en considerar que aquesta forma d’entendre la polèmica és l’única. És cert que ha sigut un debat que, a causa sobretot de les implicacions polítiques que puga tenir, s’ha considerat especialment significatiu. Però cal no oblidar que l’esquerra tradicional, buscant alternatives, l’esquerra radical i el liberalisme o el feminisme també van formar part del debat. Lyotard i Habermas són, doncs, un bon punt de partida, encara que les seues posicions no siguen ni úniques, ni definitives.

La definició que dóna Lyotard de «la condició postmoderna» introdueix una clara relació entre aquesta i el «saber», tal com es dóna en les societats contemporànies: «Aquest estudi –diu– té per objecte la condició del saber que ha canviat les regles del joc de ciència, art i literatura». Dóna lloc a un estat de la cultura determinat que es considera distint de l’estat de la cultura del segle XIX. La clau està en la crisi dels relats que aquesta condició del saber introdueix, de manera que «es té per postmoderna la incredulitat respecte als metarelats». Un escepticisme, doncs, respecte del que han sigut metadiscursos legitimadors de la ciència moderna, cosa que porta a la crisi mateixa de la filosofia. Això no és cap novetat en la reflexió sobre les ciències. Ja Max Weber, en els seus assajos metodològics sobre la ciència social, qüestionava aspectes com ara les tendències de desenvolupament en la història, la idea de progrés, la recerca en les ciències de directrius per a la praxi política. A més, qüestionava la mateixa investigació científica com supeditada a una metodologia estricta –deductiva o no–, i advocava per descriure l’activitat de les comunitats de científics com una «pragmàtica de la investigació».

L’informe de Lyotard va més enllà de l’exposició asèptica de l’estat dels coneixements, perquè dóna compte, a més, de la crisi de la cultura representada en la ciència del nostre temps, i marca, d’una vegada per sempre, com a «condició» un estat generalitzat de controvèrsies, escepticismes i falta de legitimacions.

Des del començament se situa la qüestió dels coneixements en relació amb els problemes polítics, i el qüestionament del consens sobre «la veritat» va paral·lel al del consens sobre «la justícia». Qüestionar la forma d’acord unànime dels «esperits raonants» –com a relat bàsic de l’esperit il·lustrat sobre la veritat– porta també a qüestionar la validesa de les institucions que regeixen els llaços socials. Tampoc això no és cap novetat a Occident, com el mateix Lyotard, ara sí, afirma. Ja des de Plató s’establia aquest paral·lelisme.

El text de J. Habermas («La modernitat: un projecte inacabat») tampoc no és una obra «important» de l’autor. Es tracta de la conferència que va pronunciar el 1980 en rebre a Frankfurt el Premi Adorno. I, no obstant això, a partir de la seua publicació el 1981, catalitzarà la polèmica al voltant de «modernitat versus postmodernitat», de tal manera que es converteix, com el text de Lyotard, en la referència obligada on, a manera de manifest, es poden agrupar unes posicions i altres. La qüestió del «consens» com a fonamentador de la veritat i la justícia propugnat per Habermas enfront del «dissens» que la crisi dels metarelats promou és un exponent dels termes en què se centra el debat