La penúltima bondat: Assaig sobre la vida humana

By Josep Maria Esquirol

De manera subtil i colpidora, aquest assaig tracta dels "infinitius essencials" de l'ésser humà: viure, pensar i estimar. I constitueix, sens dubte, una valuosa aportació filosòfica, que s'articula a partir del concepte de "replec del sentir". L'estil singular de l'autor va calant de mica en mica, com la pluja menuda, tot proposant-nos un itinerari molt revelador, amb trams relatius a la commoció, el desig, la creació, l'amistat, la revolució i l'agraïment. I anticipant-nos, ja de bell començament, allò que és més nuclear: "Aquí, als afores, la gènesi i la degeneració, la vida i la mort, l'humà i l'inhumà―car només l'humà pot ser inhumà―, la proximitat i la indiferència. Aquí, als afores, el mal és molt profund, però la bondat encara ho és més. Aquí, als afores, res té més sentit que l'empara i la generositat. Aquí, als afores, no només vivim, sinó que som capaços de vida".

De l'autor de La resistència íntima Premio Nacional de Ensayo 2016
Premi Ciutat de Barcelona d'assaig 2015

"Esquirol reivindica el llenguatge quotidià i les paraules entenedores per fer pensament de fons".
Carles Capdevila, Ara

"Esquirol proposa la pausa, el parlar franc, la proximitat, la diferència, la reflexió, reinventar la mirada, tornar a pensar".
Josep Massot, La Vanguardia

• Language: Català
• Publisher: Quaderns Crema
• Release date: May 24, 2018
• ISBN: 9788477275923

Book preview

JOSEP MARIA ESQUIROL

LA PENÚLTIMA BONDAT

ASSAIG SOBRE

LA VIDA HUMANA

QUADERNS CREMA

BARCELONA 2018

TAULA

I. Aquí, als afores del paradís impossible

II. El replec del sentir: de la pell al cor

III. El desig que es genera

IV. El paradís impossible

V. La felicitat dels afores es diu generositat o bondat

VI. El dos arbres mítics de l’Edèn són aquí

VII. Les vaques, Nietzsche i Francesc d’Assís

VIII. El desplaçament polític de mig pam cap a la comunitat que viu

IX. El penúltim pensament i el ser capaç de vida

©

Al Joan, al Pau, al Josep i a la Mar.

I

AQUÍ, ALS AFORES DEL PARADÍS IMPOSSIBLE

No ens han expulsat de cap paradís. Sempre n’hem estat fora. En veritat, i per sort, aquí el paradís és impossible. La nostra condició és la dels afores. Uns afores ben singulars: no definits a partir de cap centre. Aquí, als afores, la gènesi i la degeneració, la vida i la mort, l’humà i l’inhumà—car només l’humà pot ser inhumà—, la proximitat i la indiferència.

Aquí, als afores, viure és sentir-se vivint.

Aquí, als afores, no hi ha ni plenitud ni perfecció. Però sí afecció infinita—commoció—i desig.

Aquí, als afores, el mal és molt profund, però la bondat encara ho és més.

Aquí, als afores, allò que més importa no són els inicis immemorials, sinó el sòl, la base.

Aquí, als afores, res té més sentit que l’empara i la generositat.

Aquí, als afores, es pot, però costa molt moure’s mig pam en la bona direcció. És el mig pam cap a la comunitat fraterna.

Aquí, als afores, no només vivim, sinó que som capaços de vida.

La condició humana és la dels afores del paradís impossible.

Al paradís impossible hi havia tota mena d’animals, llevat de vaques.

NO PAS EL PARADÍS SINÓ LA GÈNESI

El paradís terrenal és la imatge plàstica que correspon als conceptes de «plenitud» i de «perfecció». Però voler entendre l’humà en termes de plenitud du a un carreró sense sortida. La situació humana, la condició humana, no es defineix a partir de cap pèrdua ni de cap distanciament de la plenitud paradisíaca, àuria o natural.

Tanmateix, als afores, als nostres afores, no és cert que «hi ha el que hi ha i això és tot». Aquesta sentència lapidària no descriu adequadament la contrada, perquè una expressió decisiva de l’humà és la generació i, especialment, la gratuïtat de la generació que es diu generositat o bondat. Una generositat, la dels afores, que no va mai de dalt a baix—perquè no n’hi ha uns que siguin més que els altres—, sinó, sempre, de costat a costat. Que existir sigui en part resistir, s’entén de cara a la generació; resistim perquè la vulnerabilitat emparada és capaç de madurar i de donar i de crear. La resistència íntima és, alhora, empara i esperança en la generació. Amb branquetes de boix els vells horticultors protegien el planter acabat de trasplantar perquè pogués resistir les inclemències del temps. També nosaltres ens emparem, per resistir. I la resistència s’adreça a la creació i a la generositat. Tot i que, ben mirat, emparar els altres ja és el primeríssim gest de la generositat.

I precisament perquè la generació és allò més apropiat, les mil formes de degeneració són allò que més ens inquieta. La principal degeneració du el nom de violència, i la seva extensió és descomunal: abasta des dels homicidis més paorosos i les vexacions més brutals fins als capteniments encoberts de la injustícia i de la indiferència.

Pensar la condició humana demana no pas esbrinar els inicis paradisíacs, sinó adreçar-se a la base, girar-se cap al més fonamental. Perquè la gènesi no necessàriament es troba a l’inici d’una sèrie: és tant al principi com al final; arreu i tostemps. La gènesi és sobretot allí on la vida personal batega i circula amb intensitat; allí on la vida se sent; allí on la vida s’i

l·l

umina. La gènesi és aquí. Però, paradoxalment, no és fàcil apropar-s’hi. Fer-ho demana tot un programa filosòfic, un mètode filosòfic, que podríem anomenar, literalment, camí de la ingenuïtat. Perquè la significació elemental del mot ingenuïtat és just aquesta: in-genuïtat, ‘a la vora de la gènesi’, ‘cap al focus de la gènesi’. Per això es diu dels nens que són «ingenus», perquè són a prop de la gènesi com a naixença. Entengueu-ho bé: no es tracta de reivindicar una presumible mirada infantil, verge, encara no contaminada, sinó de l’afany per observar bé la base, el sòl, el fonament. La ingenuïtat reivindicada no coincideix ni amb la banalitat, ni amb la puresa angelical. Mirada filosòfica, mirada atenta i mirada ingènua esdevenen sinònims.

Per apropar-se a la gènesi hom pot guiar-se pacientment per allò que vivim i que veiem—que veiem perquè vivim—, i hom pot, també, valdre’s dels grans símbols—que precisament són «grans» perquè s’han forjat prop de la base—. Símbols destacadíssims són, per exemple, els que trobem a les tragèdies de Sòfocles o als primers capítols del Gènesi bíblic. Comentar-los és un exercici d’ingenuïtat. Com deia Paul Ricœur, el símbol fa pensar, es dóna al pensament, com si en fos la vitamina. Hi ha continuïtat entre el símbol i la descripció del paisatge humà; continuïtat entre la interpretació del símbol i la manifestació de la vida. La literatura i la poesia són les beneficiàries més notòries d’aquesta continuïtat. En aquest llibre, el pas a l’àmbit simbòlic és per parlar, sobretot, del paradís impossible, on, per exemple, pot ser enormement suggeridor referir-se a la mirada perduda d’Adam i al posat tediós d’Eva, que, després d’haver fet l’amor i d’haver menjat la fruita de granat intensíssim, sentien el desassossec de preveure que el demà seria igual que l’ahir.

No només no hi ha hagut mai paradisos terrenals ni n’hi haurà, sinó que la imaginació que treballa en aquesta direcció acaba estavellant-se i dóna peu al contrari del que pretenia. Es proposava descriure la plenitud, però descriu l’inhabitable. Ni la perfecció ni la plenitud són d’aquest món. Per això no hi ha ni edats d’or inicials ni utopies que es realitzin al final de la història; ni paradisos perduts ni avingudes de ciutats felices. En el millor dels casos, només són recursos i mediacions teòriques. L’atenció s’ha de centrar als afores, als nostres afores, i a l’afecció infinita que s’hi dóna, i esmerçar tot l’alè pel desplaçament de només mig pam cap a la comunitat fraterna que viu.

LA LLUM DELS AFORES

El món no és una caverna, tot i que hi ha cavernes fosques al món. La millor llum del món—la millor llum dels afores—és claredat i penombra. Ens avenim amb l’una i amb l’altra, i les festegem.

Ni el món és una caverna ni nosaltres els seus presoners. Justament per això cal anar amb compte amb els esquemes ascensionals que descriuen els afores com si fossin un receptacle tancat, del qual caldria trobar una via de sortida. El relat Le dépeupleur, de Beckett, n’és un exemple contemporani: s’hi explica que els homes viuen dins d’un tipus de cilindre i fracassen en els intents reiterats de fugir-ne. El gnosticisme, amb totes les seves variants, ha estat el gran difusor d’aquesta idea. Alerta, doncs, amb l’isomorfisme, sense matisos, de la llum, del coneixement i de l’ascensió.

Massa llum enlluerna, no ens convé. Claredat, sí; focus de llum blanca, no. La llum excessiva ho xucla tot, igual que la foscor. Hi ha ben poca diferència entre el blanc i el negre. Tant el domini de l’un com el de l’altre són inhòspits: fugim de la foscor compacta igual que de la intensitat del llamp. La nostra capacitat de veure i de viure demana una claredat similar a la de la de mitja tarda o una penombra com la del ranvespre. Saludem la claredat de l’entremig, així com la llum tèbia que acarona la superfície del món. Des de l’esquema ascensional s’ha imaginat el cel com una deu de llum blanca. Però si hi ha un cel nou, deurà tenir una llum semblant a la dels nostres dies. Naturalment, no només llum per als ulls. Hi ha una claredat dels sons, i molt en particular de les paraules. Per això trobem paraules clares, fins i tot lluminoses; paraules que i

l·l

ustren, que orienten i, admirablement, paraules que ensenyen; paraules que, justament perquè són genuïnes, disten tant de la remor apagada com del tro.

Quan la llum intermèdia es converteix en escalfor, apareixen els mots càlids, sentits, que són justament els que millor revelen l’essència del llenguatge com a empara. Tal vegada a l’hora d’entendre la nostra situació ens hàgim decantat un pèl massa pel protagonisme de la visió. Als afores, hem d’aconseguir que la mirada, i fins i tot l’oïda, es deixin acomboiar pel tacte, les modalitats del qual es basten amb la penombra.

El món no és una caverna. Hi ha cavernes al món: isolament, foscor, misèria…, i en totes s’hi enyora la claror i la calidesa. La claror dels afores explica el desconsol provocat per les tenebres, que també són als afores. L’amabilitat i la gràcia rauen en la llum intermèdia, amb la qual hi ha coses que es veuen millor, de la mateixa manera que hi ha coses que cal dir en veu baixa a cau d’orella—sense cap necessitat d’envejar res als discursos pronunciats amb potents altaveus—. Als afores, doncs, vivim de claredat, de penombra i de xiuxiueig; de xiuxiueig de paraules càlides que vibren cordialment. Si mai algú ha fet moure una muntanya, de ben segur que no deu haver estat amb crits, sinó amb el verb més nu i més sentit.

L’AFECCIÓ ALS AFORES

«Les últimes coses»: un campanar, un cementiri. Últimes coses que poden ser—que són—eventualment substituïdes per elements més neutres i asèptics. Als afores, hi ha un indret semblant a molts d’altres. Des del campanar del poble, un carreró de passes agraïdes enllaça amb el camí que serpenteja fins dalt del turó, on reposa el cementiri. Encara com a rerefons, una carena de muntanyes mitjanes defineix el ponent comptador dels dies i les nits. A dalt, el cel obert presideix tots els inicis, les albades i les naixences, i també tots els finals, els capvespres i els enterraments. Les breus vides dels mortals són com corriols de silencis i de cants, de blasfèmies i de pregàries, de decepcions i de somnis.

Hi ha molta pressió per reduir-ho tot a simples fets, i a dades. Però la vida no s’hi redueix. Cada persona és un esdeveniment inefable. És un fet que avui ha plogut. Podria semblar que el naixement d’algú també és un fet. Tanmateix, que neixi un nen, que sigui acollit i que li diguin pel seu nom, és un esdeveniment per a tots els que allí se li fan propers. Però que neixi un nen i que ningú li posi nom, i ningú se li adreci, i ningú se l’estimi, és també un esdeveniment, en aquest cas tràgic. L’esdeveniment és el fet desbordant de significació, o un fet la significació del qual demana resposta; una resposta que, eventualment, pot ser absent. «Desbordant de significació» indica la no-reductibilitat a la mera constatació o a l’explicació causal. Per descomptat que n’hi ha, d’explicació causal: aquest nen ha nascut perquè la seva mare estava embarassada; aquesta persona ha mort perquè ha tingut un accident… Tanmateix, la pertinent explicació causal no esgota la significació. Celebracions, blasfèmies, pregàries i laments tenen a veure amb aquesta saviesa immemorial que no redueix la significació. Celebracions, blasfèmies, pregàries i laments són l’expressió espontània, però pregona, que el món humà depassa els simples fets.

Per la mateixa raó que no tot es pot reduir a fet, tampoc no tot es pot reduir a problema. O sigui: hi ha allò que és problemàtic i que tanmateix no és un problema. Aleshores, però, ¿com en direm, d’això no reductible a problema? Malgrat els amuntegaments de bestieses que s’hi han vinculat inadequadament, cal mirar de salvar la paraula misteri. A fer-ho, ens hi pot animar que autors tan diferents com Gabriel Marcel o Walter Benjamin també hi hagin optat. El problema és susceptible de resolució; el misteri, no. El problema és objectiu, és a dir, el tenim davant; el misteri ens agafa i ens implica: som en el misteri. El problema demana enginy per resoldre’l (de com fer foc a com insta

l·l

ar-nos a Mart); el misteri demana atenció i respecte. El temps, la vida o la presència de l’altre tenen a veure amb el misteri. El misteri suposa una ruptura ontològica: no tot és el mateix. I, precisament per això, suposa també la denúncia més radical de la indiferència. Els sentiments més forts de la nostra vida són relatius al misteri. Quan s’anu

l·l

a o es tapa, s’escapça la vida. Això fa que la «transparència» sigui la malaltia del nostre temps. En aquest sentit, i en un text molt escaientment titulat «Erfahrung und Armut» (‘Experiència i pobresa’), Benjamin deia que «les coses de vidre no tenen aura» o que «el vidre és enemic del misteri». És obvi que aquí «vidre» vol dir transparència total, exposició total. L’erotisme s’acosta al misteri. La pornografia a la total transparència. La humil casa de camp, amb finestres de vidre, o la petita galeria urbana a cel obert, tenen «aura». Els edificis fets de vidre, no. Per això, reduir-ho tot a problema o a fet pressuposa la transparència potencial, i és una agressió encoberta sobre la vida. De passada, també podem compartir amb Benjamin la distinció que hi ha entre misteri i enigma, i alhora agafar-ne la lliçó de no abusar de les imatges i de les representacions metafòriques (tot i fer-les servir i valorar-les moltíssim):

L’a

l·l

egoria coneix abundants enigmes, però cap misteri. L’enigma, en efecte, és un fragment que conforma un tot amb un altre fragment, amb el qual encaixa. El misteri en canvi s’ha anat mostrant, des de sempre, amb la imatge del vel, un vell còmplice de la llunyania.¹

El misteri, doncs, com allò que ens enclou, que es vela i que notem amb una llunyania molt peculiar: llunyania tan propera que ens afecta fins al moll de l’os; llunyania propera o presència d’una absència.

D’un temps ençà, però, els inte

l·l

ectuals i l’acadèmia, girant-se d’esquena al misteri, pretenen haver enllestit el tema. I el context social sembla conformar-s’hi. Hom creu haver-se alliberat del llast antic, i hom es vanta de la pulcra, potent i rigorosa reducció a explicacions de fets. De vegades, lectures prematures i superficials de Nietzsche en fan de primer passamà. Però ¿com es podrien entendre les paraules d’aquest gegant al marge de la duresa del seu combat? Heidegger observa, oportunament, que l’home boig que en el text nietzscheà anuncia la «mort de Déu» és el mateix que va cridant pels carrers: «Busco Déu!». L’home boig no té res a veure amb els indiferents acomodats, que ja no busquen. De vegades, però, el malestar és contingut, subterrani. La processó va per dins. No em refereixo estrictament al «tema» de Déu, on Déu ja és terme de discussió teorètica i, per tant, abstracte, sinó a l’experiència de la vida.