La desconnexió valenciana

By Toni Mollà

En aquestes pàgines es descabdellen les preocupacions d'un ciutadà compromès envers la política, alhora que se'n subratlla la importància com a eina de govern de les societats i de contenció dels poders fora de control democràtic (com l'econòmic, el militar o el religiós). L'excessiu pes d'aquests poders escurça l'espai de la política, al mateix temps que la destrucció planificada de l'Estat del Benestar ofega les esperances d'una societat decent. Una bona part d'aquest llibre s'inspira en experiències valencianes, però no és un altre llibre sobre el País Valencià.

• Language: Català
• Publisher: Publicacions de la Universitat de València
• Release date: Dec 22, 2014
• ISBN: 9788437096049

Book preview

La desconnexió valenciana

Modernitat

Modernitat. Heus ací un d’aquells mots que marquen època.

Els analistes del llenguatge en diuen un mot clau: un mot que defineix tota una conjuntura. I, efectivament, durant els anys de govern socialista, la modernització del País Valencià ha estat el sant i senya de l’acció de govern. I a gosades que ens l’han refregada per dalt i per baix. La modernitat era l’objectiu utòpic que marcava també les esperances de tots aquells que havien apostat pel canvi. Vist des d’ara, però, és evident que el programa modernitzador dels socialistes valencians no ha assolit els objectius socials i polítics que se n’esperava: l’actual revifament del conflicte lingüístic ho demostra.

És veritat que la dècada socialista ha modernitzat les infraestructures del país. Tenim carreteres, establiments escolars i edificis de la sanitat pública que ho testimonien. No hi ha hagut, però, la voluntat de modernitzar culturalment el país –la societat valenciana, vull dir. La voluntat de fer evolucionar les mentalitats dels ciutadans cap a posicions de tolerància, d’antiautoritarisme i de respecte a les minories o la simple dissidència. No hi ha hagut la voluntat de fer dels valencians un poble culte, orgullós del seu passat i de la seua cultura alhora que cosmopolita i solidari. Ben al contrari, al País Valencià, la política cultural del PSPV-PSOE ha aprofundit en les múltiples fractures socials que alimenten el meninfotisme i l’immobilisme –tan nostres. En comptes de perseguir l’anivellament i la justícia social per mitjà de la cultura, els estrategs del PSPV-PSOE a València han apostat per un model cultural clarament conservador.

La creació de valuoses i necessàries infraestructures culturals (IVAM, Palau de la Música, Cases de la Cultura municipals etc.) de consum inevitablement minoritari ha anat acompanyada, paradoxalment, d’una política cultural de masses basada en la glorificació dels valors més rancis i en un antiintel·lectualisme que ha adobat el terreny al PP i a UV i n’ha facilitat l’accés al govern de les institucions. L’estètica coenta i la imatge que els valencians han percebut –i s’han cregut d’ells mateixos– durant els cinc primers anys de televisió pública valenciana han guanyat la partida als centenars de regidors de cultura i de dirigents socialistes valencians que intuïen el perill, a mitjà termini, de la narcotització col·lectiva que comportava un model tan impresentable com el d’Amadeu Fabregat al capdavant de la RTVV. Joan Monleon amb la seua paella, el seu valencià voluntàriament corrupte i les seues jaquetes impossibles perdurarà per sempre en la memòria de la nostra generació, indestriablement lligat a la dècada lermista.

Sempre ignorarem què hauria passat si el PSPV-PSOE s’haguera cregut el contingut modern i integrador del missatge fusterià, si haguera optat, amb els mitjans de comunicació públics que tenia a l’abast, per dignificar la llengua, el pensament i les idees, per modernitzar les mentalitats alhora que les infraestructures culturals. Joan Lerma va apostar conscientment per una cultura de masses antiintel·lectual i populista, i per una cultura d’èlit que ha cultivat l’autoodi sota un pretés cosmopolitisme. Ara tots lamentem la falta d’un bloc social progresista, dinàmic i compacte, impermeable als discursos demagògics de la caverna. Però, alguns, en aquell pecat ens fan dur, a tots nosaltres, la penitencia. De bell nou, la modernitat, al País Valencià, ha passat de llarg.

El Periòdic, 1/11/1995

El conflicte valencià

Un conflicte lingüístic és, per definició, un conflicte social. I la política lingüística, una classe de política. Aquest parell d’evidències s’obliden massa sovint al País Valencià. Els uns i els altres s’esforcen a situar la reflexió sobre la llengua en el terreny de la metafísica i de l’irracionalisme. Això mateix impedeix qualsevol diagnòstic objectiu.

Onze mesos després del triomf electoral de la dreta, al País Valencià sembla que s’acaba el món. Els mitjans de comunicació dibuixen una realitat a punt de l’esclat social: un antagonisme explícit i radical. D’una banda, l’atàvica caverna antivalenciana, genuflexa i provinciana. De l’altra, el Bloc de Progrés de Lerma/Climent, justicier catalanista i teòric aglutinador de les forces progressistes. I en efecte, els primers van, com sempre, a la seua: ofrenant noves glòries a Espanya. I els segons, amb la mòmia del bon Jaume I a la mà, combatent traïdors i heretges. Com deia, el reduccionisme del diagnòstic impedeix la comprensió real del conflicte. La llengua és una arma llancívola d’alt valor al·legòric. El seu mateix nom, l’ortografia, la filiació filològica són els estendards de la batalla. Els uns i els altres estan d’acord en el fet que la llengua, al País Valencià, només és això mateix: un imaginari per llançar-se al cap. I la veritat és que no els falta una part de raó. Una llengua és un espai simbòlic. Però, no ens enganyem, una llengua és, sobretot, una xarxa de centres escolars, de biblioteques i de periòdics; un espai audiovisual compartit; un o diversos parlaments i, també, una manera particular d’organització cívica: de la privacitat, del mercat, de les associacions voluntàries.

Tot això, vull insistir-hi, ho comparteixen els uns i els altres en la mesura que ho deixen de banda. El conflicte lingüístic real és segrestat com a conflicte social i l’únic antagonisme es redueix a les discussions antroponímiques, onomàstiques i d’identitat semiòtica. La conseqüència immediata és que ni els uns ni els altres es veuen obligats a relacionar la seua «política» amb una determinada «política lingüística» explícita i raonable per a l’opinió pública. El cercle pervers es tanca, doncs, reduint el conflicte lingüístic a la seua dimensió emotiva i, per tant, sensible als discursos persuasius i manipuladors. En aquest context, la caverna sempre té les de guanyar, perquè les cartes estan marcades per endavant. El seu autoodi porta implícit el folklorisme ordinari i l’autoafirmació agressiva de què parlava Sigmund Freud. L’anticatalanisme no n’és més que la conseqüència. Però la il·lusió redemptora del «bloc» inclou, massa freqüentment, un pensament aristocràtic i mític, un catastrofisme apocalíptic segons el qual la llengua pròpia dels valencians malviu en fase terminal. La situació imposa l’estratègia del xoc i la mobilització popular contra els poders institucionals. Tot això es reforça amb una imatge mediàtica on el nostre país només és notícia, tant a Espanya com a Catalunya, en la mesura en què reprodueix el tòpic del conflicte simbòlic que hem descrit.

És veritat que, en els darrers mesos, s’ha recuperat l’esperit del 1977: macartisme antiintel·lectual i populisme demagògic. I que el valencianisme es redueix a una simple emoció fallera. Però també ho és que les legislatures anteriors no han generat els mecanismes de cohesió i de seguretat culturals que ara necessitem. La política lingüística de la Generalitat socialista va tenir el seu clímax simbòlic en la prohibició de més de cinc-centes paraules considerades «massa catalanes» en la televisió dirigida per un antic Premi Octubre. Les coses es presenten malament, en efecte. Però la desmemòria no és mai bona consellera. El Bloc de Progrés de Lerma/Climent necessita unanimitats davant de la caverna. La seua reivindicació no pot basar-se en la transmissió televisiva de no sé quin esdeveniment editorial o festiu sense que se’n ressenta la credibilitat d’almogàver. El nou valencianisme que s’imposa ha de partir d’un altre diagnòstic i, segurament, de nous actors.

La Vanguardia, 13/5/1996

El blaugrana duplicat

Vaig adquirir la meua condició de «granota» per la via genètica. Però els orígens es converteixen en ideologia quan l’experiència els confirma com a font d’identitat. El 1968, quan els joves eufòrics descobrien a París aquella redundància segons la qual sota les llambordes hi havia la platja, els meus amics i jo, en eixir del col·legi, recollíem pilotes al Camp de Vallejo, llar levantinista. Com a premi, de tant en tant, ens permetien llançar un parell de penals a Rodri davant de la mirada paternal de Wanderley, Castelló o Serafín. Allí vaig aprendre que una pena màxima canònica ha d’executar-se arran de terra, buscant la soca del pal, o a l’angle alt, però mai de la vida a aquella alçada mitjana on el porter té tots els avantatges. I allà vaig sentir dir a un parell de vells camarades que seguien els entrenaments, que, durant la Guerra Civil, el Llevant UD havia estat Campió de Copa de l’Espanya republicana, després d’imposar-se al València a Sarrià per 1 a 0. La gesta era doblement celebrada amb una complicitat latent. Un títol que, per cert, continua sent