Premsa valencianista: Repressió, resistència cultural i represa democrática (1958-1987)

By Francesc Martínez Sanchis and Joan Manuel Tresserras i Gaju

Després de la desfeta del valencianisme republicà com a conseqüència de la Guerra Civil, a finals dels anys cinquanta del segle XX la premsa valencianista reprèn la tradició històrica. Entre 1958 i 1987, anys que abracen el franquisme, la Transició i la primera legislatura autonòmica, van sorgir tot un seguit de revistes que empren el català com a element recuperador de la identitat valenciana. Publicacions com Gorg, Dos y Dos, Saó, Valencia Semanal, Trellat, Generalitat, L'Espill, l?Horta o El Temps, entre altres, configuren un nou teixit identitari que aglutinarà persones forjades en la lluita antifranquista i les plataformes democràtiques de la Transició, influenciades pel nou valencianisme articulat al voltant del pensament de Joan Fuster. Aquest moviment va dipositar en la premsa moltes de les esperances de normalització de la llengua.

• Language: Català
• Publisher: Publicacions de la Universitat de València
• Release date: Mar 1, 2017
• ISBN: 9788437099460

Book preview

PREMSA VALENCIANISTA

REPRESSIÓ, RESISTÈNCIA CULTURAL

I REPRESA DEMOCRÀTICA

(1958-1987)

CONSELL DE DIRECCIÓ

Direcció científica

Jordi Balló (Universitat Pompeu Fabra)

Josep Lluís Gómez Mompart (Universitat de València)

Javier Marzal (Universitat Jaume I)

Joan Manuel Tresserras (Universitat Autònoma de Barcelona)

Direcció tècnica

Anna Magre (Universitat Pompeu Fabra)

Joan Carles Marset (Universitat Autònoma de Barcelona)

M. Carme Pinyana (Universitat Jaume I)

Maite Simon (Universitat de València)

CONSELL ASSESSOR INTERNACIONAL

Armand Balsebre (Universitat Autònoma de Barcelona)

José M. Bernardo (Universitat de València)

Jordi Berrio (Universitat Autònoma de Barcelona)

Núria Bou (Universitat Pompeu Fabra)

Andreu Casero (Universitat Jaume I)

Maria Corominas (Universitat Autònoma de Barcelona)

Miquel de Moragas (Universitat Autònoma de Barcelona)

Alicia Entel (Universidad de Buenos Aires)

Raúl Fuentes (ITESO, Guadalajara, México)

Josep Gifreu (Universitat Pompeu Fabra)

F. Javier Gómez Tarín (Universitat Jaume I)

Antonio Hohlfeldt (Universidade Federal do Rio Grande do Sul, Porto Alegre, Brasil)

Nathalie Ludec (Université París 8)

Carlo Marletti (Università di Torino)

Marta Martín (Universitat d’Alacant)

Jesús Martín Barbero (Universidad del Valle, Colombia)

Carolina Moreno (Universitat de València)

Hugh O’Donnell (Glasgow Caledonian University, Reino Unido)

Jordi Pericot (Universitat Pompeu Fabra)

Sebastià Serrano (Universitat de Barcelona)

Jorge Pedro Sousa (Universidade Fernando Pessoa, Oporto, Portugal)

Maria Immacolata Vassallo (Universidade de São Paulo, Brasil)

Jordi Xifra (Universitat Pompeu Fabra)

PREMSA VALENCIANISTA

REPRESSIÓ, RESISTÈNCIA CULTURAL I REPRESA DEMOCRÀTICA (1958-1987)

FRANCESC MARTÍNEZ SANCHIS

Pròleg de JOAN MANUEL TRESSERRAS

Universitat Autònoma de Barcelona. Servei de Publicacions

Publicacions de la Universitat Jaume I

Universitat Pompeu Fabra

Publicacions de la Universitat de València

Bellaterra; Castelló de la Plana; Barcelona; València

Edició electrònica

http://dx.doi.org/10.7203/PUV-ALG36-9946-0

© D’aquesta edició

Universitat Autònoma de Barcelona

Servei de Publicacions

08193 Bellaterra (Barcelona)

[e-mail] http://publicacions.uab.es

ISBN 978-84-490-6089-2

Publicacions de la Universitat Jaume I

Campus del Riu Sec

12071 Castelló de la Plana

[e-mail]

http://www.uji.es/serveis/scp/publ/

ISBN 978-84-16356-65-2

Universitat Pompeu Fabra

Departament de Comunicació

Roc Boronat, 138

08018 Barcelona

[e-mail]

http://www.upf.edu

Publicacions de la Universitat de València

C/ Arts Gràfiques, 13

46010 València

[e-mail] http://puv.uv.es

ISBN 978-84-370-9946-0

Primera edició en paper: abril de 2016

© Francesc Martínez Sanchis, 2016

Maquetació

Inmaculada Mesa

Correcció

Elvira Iñigo

A totes aquelles persones que des dels àmbits

de la cultura, el periodisme, la investigació,

l’ensenyament, la política, el món editorial...

han fet aportacions positives per la recuperació

i normalització de la nostra llengua i cultura.

Índex

PRÒLEG, Joan Manuel Tresserras

INTRODUCCIÓ:

PREMSA VALENCIANISTA, UN MODEL DE PERIODISME POPULAR

Capítol 1. De les primeres revistes satíriques a l’eclosió de la premsa valencianista republicana (1813-1939)

Capítol 2. Resistència cultural i repressió. La premsa valencianista del franquisme (1940-1971)

1. Redefinició del valencianisme. De la resistència cultural al nacionalisme fusterià

2. Una premsa assetjada: Sicània, Valencia Cultural, Al Vent i Gorg

2.1 Sicània , una revista valencianista de transició (1958-1959)

2.2 Valencia Cultural , cultura valenciana en castellà (1960-1964)

2.3 Al Vent , un cant de llibertat (1964-1969)

2.4 Gorg , un oasi de cultura a la València franquista (1969-1971)

2.4.1 El tàndem Enric Valor-Josep Maria Soriano.- 2.4.2 El primer focus periodístic cultural del nou valencianisme fusterià. 2.4.3 L’Estat contra Gorg. Tancament de la revista.- 2.4.4. Influències de Gorg en la premsa valencianista de la Transició

Capítol 3. Temps de lluita. Configuració d’una nova premsa identitària (1976-1987)

1. Nou valencianisme i blaverisme regionalista, dos models identitaris confrontats

2. La premsa diària en castellà davant de la qüestió nacional valenciana

3. Naixement d’una nova premsa vinculada al valencianisme polític i cultural

3.1 Intel·lectualitat i política resistents: eclosió de la premsa identitària

3.2 Models i fórmules de gestió econòmica de les publicacions .

3.3 Una premsa efímera i fluctuant

3.4 Finançament, ingressos i àmbit de difusió

Capítol 4. Revistes valencianistes en la represa democràtica

1. Periòdics d’informació general: Dos y Dos, Saó, Valencia Semanal i El Temps

2. Revistes d’una nova renaixença literària: Llombriu, Cairell, Lletres de Canvi, Daina, El conte del diumenge, L’Aiguadolç, L’horabaixa i Passadís

3. Els intents frustrats de recuperar la tradició de la premsa satírica valenciana: El Corcó, El Dàtil, El Pardalot Engabiat i L’Encar­ nella

4. Revistes de recerca i pensament: Arguments l’Estel, L’Espill, Trellat, Batlia i Afers

5. El nacionalisme polític en la premsa periòdica de partit: El Poble Valencià, Cal Dir, El Suecà, La causa del poble, Esquerra Unida i Lluita

6. Revistes d’altres temàtiques: Agricultura Jove, Camp Valencià, All­ i­oli, La Casa Verda, Camacuc, Papers d’Educació i Caplletra

7. El fet comarcal com a element d’identitat

7.1 La premsa local i comarcal d’informació

7.1.1 La informació de proximitat en el pas del franquisme a la democràcia.- 7.1.2 Generalitat, la revista de les comarques valencianes.- 7.1.3 Els primers intents de fer una premsa comarcal independent: L’Horta, Benicadell, La Veu de Llíria, La Veu de Xàtiva, El Poble de la Marina i Crònica de la Vall d’Albaida

7.2 Cultura de proximitat. Revistes culturals locals: Buris­ana , L’Andana, Els Ports, Au! i Cadafal

7.3 La comarca com a àmbit de recerca. Revistes d’estudis locals i comarcals

8. La premsa del blaverisme: Murta, Som, Claus de Llibertat, El Crit del Palleter i Llum i Claredat

Capítol 5. Una premsa sense un mercat normalitzat

Annex. Catàleg de 126 revistes valencianistes editades entre 1958 i 1987

Fonts i referències bibliogràfiques

Índex antroponímic

Índex onomàstic general

Pròleg

Periodisme valencianista

JOAN MANUEL TRESSERRAS

D’ençà de mitjan del segle XIX, el periodisme ha tingut un paper permanentment destacat en l’esforç desplegat des del poder per vertebrar l’estat nació espanyol. Al voltant d’aquest esforç i d’algunes destacades iniciatives personals o empresarials s’han anat dibuixant unes hegemonies de llarg recorregut, persistents, que han condicionat la conformació de l’opinió pública i la fixació d’uns mapes mentals. Aquest models culturals dominants s’han sobreposat a les diferències «locals», «regionals» o «nacionals», i han arribat a ser àmpliament compartits per sectors socials diferents. Simultàniament, però, des de posicions discrepants o antagòniques, des d’altres sectors socials i perspectives, des d’altres concepcions de la política i de l’estat, des d’altres afirmacions nacionals, culturals o lingüístiques, encara que amb recursos menors i ambicions més limitades, també es va provar de recórrer al periodisme. Per això, al costat de la premsa i el periodisme dominants, podem identificar sempre unes altres tradicions periodístiques: heterodoxes, resistents, alternatives, testimonials, etc. El periodisme valencianista, encara que havent de desenvolupar-se en condicions històriques molt adverses, constitueix una d’aquestes tradicions. La que ha maldat per mantenir, en moments diferents però sempre plens de dificultats, la major estima i la màxima consideració pel poble valencià com a subjecte social, polític i cultural.

L’ofensiva més dura des de l’Estat, la més conscientment i sistemàticament executada per liquidar qualsevol singularitat que s’allunyés de l’únic patró nacional admès, es va produir tot al llarg de la dictadura franquista. La política uniformitzadora del franquisme va comportar diverses operacions de residualització de patrimonis i tradicions locals, que van afectar molt greument tots el usos lingüístics. Molt especialment, per descomptat, els referits a les activitats de major projecció pública com l’ensenyament o el periodisme. De fet, les reverberacions d’aquell franquisme van fer-se ben perceptibles després de la mort del dictador i, en bona mesura, encara duren. Com interpretar, si no, episodis com el tancament de RTVV al novembre de 2013?

Per al periodisme valencianista els anys de la dictadura van resultar dramàtics. Fins a finals dels anys 50 no van ser possibles els primers intents significatius i modestament eficaços de reprendre el fil de la tradició. I, encara, acabada formalment la dictadura, quan semblava que es podien eixamplar les oportunitats, la cultura, la llengua i el periodisme valencians van haver de fer front a noves formes de violència emparades, o directament instigades, des dels vells i nous poders de la Transició. D’aquesta etapa, sobretot, parla aquest magnífic llibre de Francesc Martínez Sanchis.

En el marc dels estudis històrics sobre la impremta, la premsa i el periodisme valencià, amb els seus «clàssics» –des de José Enrique Serrano Morales, Lluís Tramoyeres i Josep Navarro Cabanes fins a Ricard Blasco– i amb les aportacions renovadores emergides de les facultats de comunicació (Antonio Laguna, Francesc-Andreu Martínez Gallego, Rafael Xambó, Enrique Bordería, Inma Rius, Josep Lluís Gómez Mompart...), calia disposar d’una aproximació completa i profunda al periodisme valencianista de l’etapa de resistència i de represa. Aquest llibre és des d’ara mateix l’obra de referència indispensable. Partint d’un coneixement exhaustiu dels treballs de recerca anteriors o en curs, havent revisat les monografies existents i completant els buits més clamorosos, Francesc Martínez Sanchis ha cobert aquest buit intellectual amb una gran solvència.

Premsa valencianista. Repressió, resistència cultural i represa democrà­tica (1958­-1987) inventaria i exposa les principals realitzacions del periodisme valencianista d’aquells anys, les situa en el seu context i les relaciona de manera que constitueixen un conjunt comprensible i adquireixen un més ple sentit històric. Francesc Martínez Sanchis ens proporciona la perspectiva necessària per avaluar la trajectòria històrica de la premsa valencianista, detectant els seus problemes i assenyalant les seves principals aportacions. La utilitat d’aquesta obra en l’àmbit acadèmic, doncs, és ben transparent i indiscutible. Però també serà una lectura molt rendible per a totes les persones interessades en el camp de la comunicació i el periodisme, i compromeses amb el present i el futur del País Valencià. Els i les més joves, sobretot, hi trobaran una memòria rigorosa i endreçada d’episodis i aventures que no van poder viure directament però que els condicionen molt més enllà del que voldríem. L’escenari que hi endevinaran constitueix l’arrel del paisatge de partida que ells hauran de superar.

Potser la perspectiva del temps ens confirmarà que, en el moment de l’edició d’aquesta obra, el País Valencià està encetant una segona transició a la democràcia. Potser aquesta vegada la transició serà més efectiva, més profunda i més durable. I potser aquest llibre servirà d’inspiració per als qui estiguin disposats a participar en el redreçament d’un ecosistema valencià de comunicació que, després de la bogeria destructora de la guerra i la dictadura, ha hagut de patir els estralls de la prepotència i la ignorància del mal govern.

JOAN MANUEL TRESSERRAS

Universitat Autònoma de Barcelona

Sigles emprades

Introducció

Premsa valencianista, un model de periodisme popular

Valencianisme democràtic és un corrent d’opinió caracteritzat, més o menys, pel que segueix: defensa de la denominació de País Valencià, la històrica senyera quadribarrada, la plena cooficialitat i la unitat lingüística entre el País Valencià, Catalunya i les Illes, la comarcalització, la integració dels treballadors immigrants, la solució democràtica de la dualitat territorial, els Països Catalans com a realitat lingüística, cultural i històrica i, eventualment, com a aspiració política. Resoldre la qüestió d’identitat, la qüestió nacional, és, doncs, donar una resposta democràtica i coherent a tot aqueix conjunt de problemes.

Ernest Garcia, 1982

Els periòdics constitueixen una de les fonts principals per a l’estudi de la història contemporània. La premsa, segons Ricard Blasco, és un objecte comunicatiu privilegiat per a estudiar i entendre una societat. Els mitjans de comunicació escrits, no solament recullen la versió coetània dels fets sinó que també reflecteixen l’estat d’ànim d’una col·lectivitat, els seus corrents d’opinió i les forces polítiques, socials i econòmiques actuants en cada moment (Blasco, 1983). A més d’esdevenir una font per a l’anàlisi d’objectes d’estudi històrics, els periòdics, igualment que la resta de mitjans de comunicació, són susceptibles de convertir-se en objectes d’estudi per se. Precisament perquè no només son espills que es col·loquen en el camí dels fets històrics, sinó també actors que pretenen mediatitzar i influir en el sentit dels esdeveniments, els periòdics mereixen la qualificació de «subjectes» de la història (Gómez Mompart, 2008).

Dins del conjunt de la premsa valenciana hi ha un sector que no ha estat suficientment estudiat com a «subjecte» històric del periodisme valencià. Ens referim a la premsa valencianista. Una premsa concebuda pels seus promotors com una eina d’afirmació de la identitat valenciana a través de l’ús de la llengua. De fet, hi ha sols dues obres de referència que abasten amb amplitud la producció de la premsa valenciana en català fins a la II República. La primera és Premsa valenciana de José Navarro Cabanes, publicada el 1928, que recull més de 250 publicacions en català des de 1586 fins a 1927. El segon títol, editat el 1990, és Historia del Periodismo valenciano. 200 años en primera plana d’Antonio Laguna, obra que conté bastants referències a la premsa satírica en català dels segles XIX i XX i la premsa valencianista de les tres primeres dècades del segle XX. Es tracta d’una premsa que, tot i que no ha assolit al llarg de la història una presència àmplia i generalitzada arreu del País Valencià, es caracteritza per usar el català com a instrument recuperador de la identitat enfront d’uns mitjans de comunicació hegemònics que empren el castellà i que s’han erigit com un factor històric de castellanització i aculturació. Premsa valencianista que reivindica, visualitza i difon els valors que defineixen la identitat valenciana d’arrel lingüística catalana, principalment la llengua, la història, la cultura, les tradicions populars, la creació literària i el patrimoni. I ho fa, com tota la premsa del món, seleccionant informació, vehiculant idees i induint models de representació i comportament. Però informació, idees, imatges i símbols en clau valenciana.

Aquest llibre ofereix una aproximació a la història de la premsa valencianista sorgida entre 1958 i 1987, anys que abracen el franquisme, la Transició i la primera legislatura autonòmica. Una història recollida en 126 publicacions periòdiques (14 sorgides en el franquisme i 112 en democràcia), promogudes per persones vinculades al valencianisme cultural i polític amb una innegable pruïja professional i compromís cívic i democràtic. Prèviament, per tal d’entendre el punt de partida d’aquesta premsa, hem cregut necessari explicar-ne els antecedents fent un succint repàs de la producció de la premsa en català des de l’aparició de les primeres revistes satíriques al segle XIX fins arribar a la premsa cultural i valencianista de la II República.

L’elecció cronològica que abraça el treball, els trenta anys que van de 1958 a 1987, obeeix a esdeveniments històrics i comunicatius relacionats. El 1958 apareix Sicània, revista fundada per Nicolau Primitiu, la primera publicació capaç d’aglutinar els pocs crepuscles valencianistes existents a la València franquista després de la destrucció total de la premsa republicana pels vencedors de la Guerra Civil. Són anys de repressió contra la cultura valenciana, de resistència cultural i també de redefinició del valencianisme, moviment que assolirà una nova dimensió després de la publicació de Nosal­ tres, els valencians de Joan Fuster. En la dictadura sorgiran altres publicacions modestes, com Valencia Cultural, Al Vent i Gorg, que actuaran de pont entre la premsa republicana i la nova premsa valencianista democràtica que sorgirà després de la mort de Franco. Les esmentades publicacions foren les precursores de la premsa valencianista de la democràcia, ja que en elles trobem molts col·laboradors que després impulsaran o participaran en bastants revistes valencianistes de la Transició i primers anys de l’autonomia.

L’autèntica eclosió de la premsa valencianista es produirà en la Transició i la primera legislatura autonòmica, que finalitza en la primavera de 1987. Hi ha un ressorgiment de la premsa escrita en català (o publicacions bilingües que empren aquesta llengua com a element recuperador), fins al punt que entre 1976 i 1987 apareixeran més d’un centenar de revistes que assentaran els pilars de la premsa valencianista de la democràcia, 24 de les quals continuaven publicant-se el 2014. En aquest període naixen Saó, Dos y Dos, L’Espill, All­ i­oli, Cal Dir, Generalitat, Valencia Semanal, Lluita, La causa del poble, Tre­ llat, L’Horta, Camacuc i Agricultura Jove. I també Cairell, Diana, el butlletí Acció Cultural del País Valencià, el setmanari El Temps, El Pardalot Enga­ biat, La Veu de Xàtiva, Benicadell, El Poble de la Marina Alta, Crònica de la Vall d’Albaida i moltes altres més. Es tracta –i ací rau la novetat– d’una nova premsa, diferent a la d’èpoques anteriors, que és majoritàriament progressista, que assumeix en la seua majoria i d’una forma heterodoxa els plantejaments identitaris del nou valencianisme inspirat en l’obra de Joan Fuster sobre la qüestió nacional valenciana, i que adopta la normativa unitària que pren com a base les Normes de Castelló de 1932, que uneixen la llengua dels valencians amb la resta dels territoris de llengua catalana. Aquesta serà la tònica dominant, llevat d’unes poques revistes (Murta, Som, El Crit del Palleter, Llum i Claredat, i Claus de Llibertat) que assumiran el secessionisme lingüístic.

La nova premsa valencianista progressista aglutinarà partits polítics d’esquerra, col·lectius de l’ensenyament, associacions culturals i ciutadanes, món universitari, el progressisme catòlic i grups ecologistes, molts d’ells forjats en la lluita antifranquista i en les plataformes democràtiques de la Transició. És una premsa que abraça majoritàriament el nou valencianisme (també anomenat valencianisme democràtic o nacionalisme valencià), inspirat en l’obra de Joan Fuster, que va contribuir a articular un discurs progressista sobre la identitat valenciana. Una premsa alternativa que, a més, representa un viu exemple de periodisme popular perquè serà impulsada per la mateixa societat civil. No és majoritàriament una premsa professionalitzada periodísticament ni empresarial. L’estructura jurídica i financera d’aquestes revistes es redueix a un equip promotor polivalent (homes i dones de lletres, polítics i professionals liberals) que sovint realitzen alhora els treballs de redacció, administració i distribució. L’activitat es redueix en gran part al voluntarisme de l’equip promotor el qual sovint no es dota d’una estructura empresarial clàssica per a l’edició de la revista, sinó que s’acull a fórmules d’accionariat popular o recorre a la protecció d’una societat, un partit polític o una institució pública. La vida administrativa d’aquestes revistes es limita senzillament a cercar l’equilibri entre les despeses i els ingressos, que procedeixen majoritàriament dels subscriptors i no tant de la publicitat o la venda als quioscos i llibreries. Allò més destacable d’aquestes revistes és que són concebudes com a plataformes d’afirmació de la identitat valenciana. En la majoria de casos no es busquen beneficis empresarials sinó difusió d’idees, agitació cívica i cobrir les despeses. En definitiva, es tracta d’una premsa minifundista que, tot i no ser el model hegemònic en el sistema comunicatiu valencià, tindrà certa influència en àmbits universitaris i el món de la cultura i l’ensenyament, així com en partits i sindicats d’esquerres.

En aquesta investigació, com s’ha dit, recollim 112 publicacions periòdiques editades en els dotze anys que van de 1976 a 1987. Una premsa que anomenem «premsa identitària» per la seua ferma vocació de recuperar els elements fonamentals de la identitat valenciana d’arrel lingüística catalana. Estem davant d’un fenomen nou en la historia del periodisme valencià. Hi ha revistes d’informació, però sobretot predominen les publicacions especialitzades de temàtica diversa, especialment les culturals, literàries, polítiques i de recerca local i comarcal. És una premsa que es configura com un factor de normalització del català en un temps d’absència absoluta de grans mitjans de masses en llengua pròpia. Altrament, són publicacions que es caracteritzen per configurar un model comunicatiu no provincial (assumeixen el fet comarcal) i que realitzen una ingent tasca divulgativa de la cultura valenciana. Una cultura entesa en la seua concepció clàssica (conjunt de coneixements adquirits en diverses disciplines acadèmiques del saber) i en el sentit de cultura popular (conjunt de coneixements, idees, tradicions que caracteritzen un poble). Això no obstant, estem davant d’una premsa precària econòmicament i fluctuant en el mercat, que no ha assolit una presència generalitzada, estable i duradora arreu del país, llevat d’escasses excepcions, com és el cas d’El Temps, Saó o L’Espill. I si bé amb el pas del temps ha sabut ampliar els seus nivells de professionalització i de difusió, ja que el 1975 partia pràcticament de zero, aquesta premsa no arribarà a consolidar en democràcia un mercat de lectors i publicitari gran i no es convertirà tampoc en un contrapés mediàtic de la premsa en castellà d’abast general.

El conflicte identitari conegut com a Batalla de València, l’entrebancada construcció política de l’autonomia valenciana, el bilingüisme diglòssic del País Valencià i una manca de política de suport als mitjans en llengua pròpia per part de la Generalitat, tenen molt a veure amb aquesta situació precària de la premsa en llengua vernacla. La Transició va ser un període històric decisiu en l’expansió del valencianisme d’esquerres d’arrel fusteriana, però també de reafirmació o construcció d’altres models identitaris contraposats i enfrontats al paradigma fusterià, principalment el regionalisme de dretes anomenat blaverisme. El conflicte al voltant de la identitat, com és sabut, va enfrontar dos concepcions diferents sobre el nom de la llengua, la bandera i la denominació del territori, que havien de ser recollits en l’Estatut d’Autonomia. Els moments de màxima tensió es van produir entre 1978 i 1982, els anys del Consell preautonòmic del País Valencià, presidit pel socialista nacionalista Josep Lluís Albinyana.

Això no obstant, enmig d’aquest embolic identitari i malgrat la victòria del blaverisme en la Batalla de València, la immensa majoria de les publicacions que usen el català assumiran una narrativa identitària ideològicament d’esquerres, que combina i actualitza les reivindicacions del valencianisme històric de preguerra amb nous plantejaments que beuen del nou valencianisme fusterià. Aquest moviment va dipositar en la premsa moltes de les esperances de normalització de la llengua i de difusió de les seues idees polítiques i culturals. Utilitzà la premsa com una eina d’afirmació de la identitat valenciana d’arrel lingüística catalana. El valencianisme progressista es materialitzarà al voltant de sis idees principals:

1. La consecució de l’autonomia política del País Valencià; l’autogovern és concebut com una eina per a superar segles de centralisme i castellanització.

2. La revalencianització de la societat mitjançant la normalització de la llengua autòctona en tots els àmbits socials, així com la defensa de la unitat de la llengua catalana enfront del secessionisme lingüístic del blaverisme.

3. El valor de les comarques com a eina de vertebració del país enfront de l’organització provincial.

4. El conreu i la difusió de la cultura valenciana en totes les seues manifestacions amb l’objectiu de valorar allò que és propi per a crear consciencia identitària.

5. La reivindicació els drets històrics del poble valencià a través de la celebració de fites històriques del valencianisme (9 d’Octubre i 25 d’Abril).

6. La preservació de les senyes d’identitat de les forces de l’esquerra en la Batalla de València: la denominació de País Valencià, el nom valencià/ca­ talà en un sentit lingüístic unitari i la Senyera de les quatre barres de l’antiga Corona d’Aragó.

Comptat i debatut, aquest treball pretén oferir una aproximació històrica sobre el paper que tingueren aquestes publicacions valencianistes en la construcció del discurs progressista al voltant de la identitat valenciana, mitjançant una anàlisi de la premsa com a subjecte i alhora com a objecte històric. Tot això sense oblidar el gran nombre de persones que hi ha darrere d’aquestes revistes. Escriptors de reconegut prestigi com Joan Fuster, Enric Valor, Joan Francesc Mira, Marc-Vicent Adell, Ferran Torrent, Alfons Cervera, Josep Lluís Sirera, Bernat Capó i Rosa Serrano. Professors universitaris com Vicenç M. Rosselló, Ernest Lluch, Josep Lluís Blasco, Joan Romero, Josep Sorribes, Josep Maria Jordan Galduf, Trinitat Simó, Joan Oleza, Antonio Ariño, Vicent Franch, Lluís Aguiló Lucia i Víctor Fuentes. Filòlegs i lingüistes com Manuel Sanchis Guarner, Josep Giner, Antoni Ferrando, Vicent Pitarch, Abelard Saragossà, Josep Lluís Pitarch i Ferran Fabregat. Historiadors com Ricard Blasco, Manuel Ardit, Alfons Cucó, Ramir Reig, Sebastià Garcia Martínez, Javier Paniagua, Ricard Pérez Casado, Vicent Olmos i Recared Agulló. Sociòlegs com Josep Vicent Marqués, assagistes com Gustau Muñoz i polítics com Emèrit Bono, Vicent Soler, Vicent Álvarez, Ernest Garcia, Josep Guia i Doro Balaguer. Editors com Nicolau Primitiu, Joan Senent i Eliseu Climent. Llibreters com Emili Boïls. Crítics de literatura i arts plàstiques i escèniques com Josep Iborra, Josep Doménech Part, Rafael Prats Rivelles, Rafael Esteve Casanova, Empar Ferrer i Lluís Fornés (el Sifoner). Humoristes gràfics com Gracia, Juli Sanchis (Harca) i Enric Arenós (Quique). Activistes veïnals i ecologistes com Just Ramírez i Miquel Gil Corell. Arquitectes com Carles Dolç. Poetes com Josep Piera, Marc Granell, Joan Navarro, Antoni Ferrer, Salvador Jàfer, Josep Lluís Bonet, Vicent Salvador, Jaume Pérez Muntaner o Eduard J. Verger. Il·lustradors gràfics i artistes plàstics com Andreu Alfaro, Manolo Boix, Artur Heras, Josep Renau, Joan Genovés, Miquel Navarro, Antoni Tàpies, Eusebi Sampere, Antoni Ballester Vilaseca, Carme Calvo i Rafael Solbes. Capellans i seglars del progressisme catòlic com Josep Espasa, Josep Antoni Comes, Emili Marín, Vicent Cardona, Joaquim Garcia Roca, Vicent Miquel i Diego, Ernest Nabàs, Joan Lluís Sanxis, Joaquim Adell i Pere Riutort. I, per descomptat, periodistes de la talla de Vicent Ventura, Toni Mestre, Rosa Solbes, Ferran Belda, Emília Bolinches, Manuel S. Jardí, Francesc de Paula Burguera, Pilar López Surroca, Josep Maria Soriano, Vicent Badia Marín, Enrique Cerdán Tato, J. J. Pérez Benlloch, Josep Torrent, Adolf Beltran, Josep Ramon Lluch, Vicent Partal, Pere Miquel Campos, Amadeu Fabregat i Francesc Pérez Moragón. I molts altres més que anirem desgranant al llarg d’aquestes pàgines.

En conclusió, l’objectiu d’aquest treball és donar a conéixer la història del periodisme en català al País Valencià des del franquisme fins als primers anys de la democràcia: els moments de canvis, les tendències principals, els periòdics més significatius i els valencianistes que ho feren possible. Un període històric decisiu de trenta anys (1958-1987) en què la premsa en català pateix la repressió de la dictadura, però surt de les catacumbes a base de resistència cultural fins aconseguir en la Transició recuperar una tradició històrica nascuda al segle XIX i interrompuda pel règim franquista, i du a terme una represa en democràcia en què es configura una xarxa de publicacions escrites en català que amb alts i baixos ha tingut continuïtat fins a l’actualitat.

Vull mostrar el meu agraïment a les persones que amb la seua col·laboració m’han permés concloure amb èxit aquest llibre. En primer lloc, als professors Josep Lluís Gómez Mompart i Francesc-Andreu Martínez Gallego de la Universitat de València, pel seus savis consells i suport en aquest projecte. Igualment, per la seua aportació d’informació o de col·leccions d’algunes revistes valencianistes, fotografies o documentació a Josep Antoni Comes, Emili Marín, Vicent Cardona, Antoni Ferrer, Joan Lluís Sanxis, Rafael Roca, Agustí Colomer, Alfred Ramos, Ramon Guillem, Marc Granell, Josep Maria Soriano Bessó, Josep Ferrís March, Pep Senent, Paco Blai, Rosa Solbes, Emília Bolinches, Vicent Olmos, Llucià Romero, Juli Sanchis (Harca), Enric Arenós (Quique), Josep Maria Jordan Galduf, Gustau Muñoz, Ezequiel Castellano, Francesc Viadel i Nel·lo Pellicer.

Igualment vull agrair la col·laboració d’Isabel Guardiola (directora de l’Hemeroteca Municipal de València), Ramon Guillem (cap de la Biblioteca Municipal Enric Valor de Catarroja) i Enric Nogués (tècnic de l’Hemeroteca de la Biblioteca Valenciana-Fons Nicolau Primitiu, per les facilitats que m’han donat per accedir al ric fons hemerogràfic d’aquests centres.

Capítol 1

De les primeres revistes satíriques a l’eclosió de la premsa valencianista republicana (1813-1939)

La premsa valenciana contemporània va nàixer en castellà. Els primers periòdics que veieren la llum foren el Diario de Valencia (1790) i La Gaceta de Alicante (1793). A partir d’aquest moment, i fins a l’actualitat, tota la premsa diària d’informació del País Valencià es farà en castellà. Els principals municipis valencians comptaran amb premsa pròpia. Durant tot el segle XIX van sorgint periòdics locals en castellà en municipis amb un fort contingent burgés i mercantil, en plena revolució liberal-burgesa, on els periòdics es converteixen en òrgans de lluita ideològica entre liberals i carlins primer, i conservadors, socialistes, obrers i republicans després. Així naixen La Glorieta de Alcoy (1837), La Fortuna (Xàtiva, 1844), El Eco de Castellón (1851), El Eco del Júcar (Alzira, 1856), Revista de la Marina (Dénia, 1861), La Chicharra (Sueca, 1868) o La Crónica de Torrente (Torrent, 1897), entre molts altres. Són periòdics d’informació i de serveis, la majoria de periodicitat setmanal, en els quals predomina una combinació de periodisme polític d’opinió i informatiu.

La premsa en català arranca en la segona dècada del segle XIX, amb els entrebancs que comporta emprar una llengua sense estat, no tenir una normativa ortogràfica-gramatical oficial i el pes d’una premsa en castellà consolidada en les grans ciutats del país. La primera premsa en valencià naix després de la Constitució de Cadis de 1812 i és satírica. És una premsa defensora o detractora de la revolució liberal, i utilitza una ortografia castellanitzada. El valencianisme periodístic naixia –afirma Antonio Laguna– com un subgènere en el qual la informació era substituïda per la descripció sardònica de la realitat. El primer periòdic fou Saro Perrengue y el Dotor Cudol (1813), on apareixen converses entre un llaurador de l’Horta i un advocat de València que li explica els principis constitucionals del liberalisme. Posteriorment, sorgeix el setmanari La Ronda del Butoni (1820), escrit en vers, amb les ironies pròpies del liberalisme exaltat. Més endavant naix El Mole (1837), fundat per José María Bonilla, periòdic republicà humorístic que té un fort component neoforalista. És a dir, defensa un sistema polític articulat sobre la base dels Furs de l’antic Regne de València, una proposta que enllaça amb el republicanisme federal descentralitzador que comença a sorgir. Bonilla posà el primer pilar de la premsa satírica valenciana del vuit-cents. El Mole va ser una publicació de gran impacte social que representava un liberalisme avançat, popular i radical (Martínez Gallego, 2015: 191). Defensà els principis de les constitucions de 1812 i 1837, però també criticà amb duresa les limitacions del nou ordre burgés. L’alternativa de Bonilla fou la defensa nostàlgica del règim foral aniquilat per Felip V (Laguna Platero, 1990).

La premsa satírica perviurà durant tota la centúria. La continuïtat d’El Mole vindrà de la ploma de Josep Bernat i Baldoví, la figura clau de la premsa satírica valenciana de la segona meitat del XIX. Aquest va dirigir diverses revistes satíriques, com La Donsayna (1844) i El Tabalet (1847). Bernat i Baldoví, considerat el pioner del teatre popular valencià contemporani, inicia una tradició periodística satírica on disfressa la crítica política mitjançant una barreja de divertiment festiu i costumisme. Sorgiran també altres periòdics com el conservador El Salmartí (1860) i El Tio Nelo (1862), defensor