El català a l'espai de comunicació: El procés de normalització de la llengua als mèdia (1976-2013)

By Josep Gifreu

Llengua, poder i comunicació conformen la tríada àuria que determina la supervivència i sostenibilitat de les cultures nacionals en un món global. Aquest volum pretén oferir una aproximació històrica al procés general de normalització del català en l'ecosistema comunicatiu de finals del segle XX i començaments del XXI. La tesi bàsica és que l'accés d'una comunitat com la catalana, requereix disposar d'un espai de comunicació propi. Aquest estudi d'història de la llengua pretén precisar la progressió del català en els mitjans tradicionals i en el nou entorn del ciberespai a partir de la Transició espanyola. Té en compte els diferents àmbits d'interès: l'evolució de la recerca, les polítiques de la llengua, la normalització en els grans mitjans, el nou ecosistema dels new media, els progressos en la definició i adopció del català estàndard, i fa un balanç per al final del període.

• Language: Català
• Publisher: Publicacions de la Universitat de València
• Release date: Jan 11, 2016
• ISBN: 9788437094595

Book preview

Capítol 1

Llengua i espai de comunicació

Cap nació pot dir-se pobra

si per les lletres reneix,

poble que sa llengua cobra

se recobra a si mateix!

MARIÀ AGUILÓ, 1825-1897

Language creates what one might call a public space, or a common vantage point from which we survey the world together.

CHARLES TAYLOR, 1985

1. Introducció

La tesi bàsica que volem argumentar i fonamentar en aquest capítol d’obertura és que l’accés d’una comunitat lingüística a la plena normalització de la seva llengua específica requereix disposar avui d’un espai de comunicació en la llengua pròpia, políticament reconegut, socialment institucionalitzat i funcionalment apte per a tots els serveis de comunicació en l’era global digital.

Aquest capítol pretén presentar i discutir un breu estat de la qüestió sobre el debat contemporani que vincula la supervivència de les llengües de grups minoritaris a la preservació de la pròpia cultura nacional en un quadre de polítiques de protecció que inclou com a prioritària la potenciació d’un espai propi de la comunicació d’interès públic. Un espai públic que, tanmateix, amb l’adveniment de la nova era digital en xarxa, tendeix a colonitzar tots els racons fins fa poc privats de la vida domèstica, de les relacions humanes o de les creences més íntimes.

Si el propòsit aquí és d’abordar una aproximació sistemàtica durant un període històric concret –el que va del 1976 al 2013– dels processos de normalització de la llengua catalana en el seu ecosistema comunicatiu, sembla que els camps científics més apropiats són fonamentalment dos: el camp dels media studies i el de la sociolingüística. De tota manera, no podem oblidar en aquesta comesa les aportacions específiques, més o menys recents, de disciplines com la ciència política, la lingüística, l’antropologia, la sociologia o l’economia política.

Durant els darrers anys, els experts constaten una extrema vulnerabilitat de la gran majoria de llengües existents. D’acord amb la sisena edició de 1’Ethnologue (Lewis, 2009), les llengües vives del món eren 6.909 a principis d’aquest segle XXI,¹ la major part de les quals, i segons diverses apreciacions, experimentaven greus dificultats per sobreviure (May, 2001: 2).

En el marc del projecte de llengües amenaçades, promogut a partir de 1993, la UNESCO ha publicat tres edicions del Atlas of the World Languages in Danger: la tercera edició (2009), a càrrec de l’editor Christopher Moseley, comptà amb les contribucions d’una trentena d’experts d’arreu del món.

En aquest capítol examinarem primer les relacions entre llengües, poder polític i grups lingüístics, per situar i avaluar els fenòmens de dominació i de substitució lingüístiques, el debat sobre democràcia i drets de les minories nacionals i les propostes de la politics of recognition. Defensarem la centralitat que han anat adquirint els vells i els nous mèdia en l’ecologia de les llengües. Resseguirem després com les institucions internacionals i europees han tractat el reconeixement dels drets lingüístics. A continuació, proposarem una breu incursió per assenyalar l’interès per l’estudi dels mèdia des de la sociolingüística. I acabem amb unes breus precisions sobre el concepte d’espai de comunicació.

2. Llengua, poder i grups lingüístics

El mapa de les llengües en el món del s. XXI és una expressió meridiana de les relacions de poder entre grups lingüístics. Que la llengua és un fet essencialment vinculat a la posició hegemònica o subordinada que té un grup lingüístic en l’actual ecosistema mundial de les llengües, és un pressupòsit àmpliament acceptat per les disciplines que s’interessen per qüestions com l’evolució de les llengües, l’establiment dels drets lingüístics, les polítiques de protecció de les minories o la gestió de la diversitat lingüística i cultural (Craith, 2006: 57 i ss.). Una de les variables determinants per preveure les oportunitats de supervivència d’una llengua és la seva posició al mapa dels estats i de les politiques que cada estat arbitra amb relació als grups lingüístics presents al si de les seves fronteres. És indubtable que l’adveniment de l’estat modern, adoptant la forma d’estat nació, i la seva progressiva expansió a tot el planeta, ha estat un factor de pressió vers l’homogeneïtzació lingüística. Des dels seus orígens, l’estat modern ha promogut l’alfabetització a gran escala de la població i la cultura basada en la impremta, dos fenòmens que impulsen l’homogeneïtzació en la llengua del grup dominant a cada estat nació. Quan llegir i escriure en una llengua esdevenen norma, aquestes habilitats requereixen una important inversió per part de l’estat i dels ciutadans, cosa que obliga als grups dominants a economitzar recursos i, per tant, a reduir el nombre de llengües a conèixer i utilitzar. Com sosté De Varennes (1996, cit. a May, 2001), el fet històric determinant és la llengua d’estat i el concepte de minorització lingüística.

Com han examinat historiadors i teòrics del nacionalisme (Gellner, Anderson o Taylor), l’expansió de l’alfabetització ha estat també vinculada a l’ascensió de fenòmens concomitants a Europa, com el nacionalisme i la democràcia. Un dels components universals del nacionalisme és la consolidació de la llengua del grup majoritari a través de l’estat. Els grups majoritaris en cada estat han procurat d’assegurar la seva llengua com a llengua de dominació. El triomf de la llengua oficial i l’eliminació de les llengües potencialment rivals han estat àmpliament estudiats com una de les característiques típiques de la formació de l’estat nacional. Per exemple, Pierre Bourdieu estudià el cas del francès i de com arribà a ser la llengua de dominació a la França postrevolucionària (Levy, 2003: 156 i ss.) imposant-se a les altres dues llengües, la llengua d’oïl i la llengua d’oc o occità, fins llavors ben vives al nord i al sud, respectivament, de l’hexàgon.

El procés de dominació d’una llengua sobre les altres en el territori d’un estat passa per la legitimació i la institucionalització de la llengua dominant, que li atorguen el màxim estatus polític. Així, l’accés d’una llengua a la condició de llengua oficial única d’un estat nacional representa històricament la victòria política (i potser militar) del grup lingüístic majoritari o més poderós sobre la resta de grups. És el que el mateix Bourdieu (1982) aborda i denuncia quan critica la lingüística formal perquè tracta la llengua com si fos un objecte autònom i homogeni, i oblida o ignora les condicions socials i polítiques que han fet possible històricament la dominació d’una sobre les altres.

Levy (2003) sosté que aquesta tendència a la uniformitat i consolidació de la llengua del grup majoritari és característica de les dues categories dels nacionalismes: tant dels que des de l’estat fan nació com dels que des de la nació volen tenir estat. En aquesta pugna entre grups lingüístics al si de la sobirania dels estats nació, el grup lingüístic menor es veu obligat, segons constata Levy (2003: 232), a considerar les següents opcions:

1.  Invertir temps en l’adquisició d’una llengua que els de l’altre grup ja tenen.

2.  Limitar les interaccions o usos de la pròpia llengua dintre la seva comunitat lingüística.

3.  Dependre dels intèrprets i traductors, els quals exerceixen un gran poder sobre el grup menor.

4.  Abandonar la llengua pròpia i assimilar la del grup majoritari.

5.  Migrar fora del territori o àrea de la comunitat lingüística.

L’autor comenta que l’opció 2 esdevé cada cop més difícil o menys atractiva, ja que molts opten per les opcions 4 i 5. Així, el declivi i la mort de les llengües es produeixen en contextos de bilingüisme o de multilingüisme. Com escriu Stephen May (2001: 1),

Language decline and language death always occur in bilingual or multilingual contexts, in which a «majority» language –that is, a language with greater political power, privilege and social prestige– comes to replace the range and functions of a «minority» language.

Segons aquest autor, el procés de substitució passa per tres etapes. La primera es caracteritza per una pressió creixent sobre els parlants de la llengua minoritària perquè adoptin la llengua majoritària, sobretot en els àmbits més formals (educació, esfera pública, administració, etc.): és l’estadi que la sociolingüística anomena diglòssia. La segona etapa normalitza un període de bilingüisme: les dues llengües continuen sent parlades en règim de concurrència, però gradualment el nombre de parlants de la llengua minoritària va disminuint, sobretot entre les generacions més joves, i el seu ús va perdent presència en els diversos àmbits públics. La fase tercera i final, que pot culminar en dues o tres generacions o menys, registra la substitució de la llengua minoritària per la majoritària. Aquella pot ser «recordada» per algun grup residual de parlants, però ja no és transmesa entre generacions ni usada com a llengua de comunicació.

Aquest procés de substitució havia estat detallat abans pel prestigiós sociolingüista Joshua Fishman (1991: 81-121) amb la seva «escala» (Graded Intergenerational Disruption Scale) de vuit estadis o fases, on el primer és el més segur per a una llengua minoritària i el vuitè, l’estadi final. Els vuit estadis són:

1.  Ús de la llenguaminoritaria. (LM) en els nivells més elevats de l’educació, el treball, el govern, l’administració i els mèdia.

2.  Ús de LM en els nivells baixos del govern i dels mèdia.

3.  Ús de LM en l’àmbit laboral amb interaccions informals entre parlants de LM i d’altres llengües.

4.  LM és usada com a instrument d’instrucció en l’educació.

5.  Manteniment de l’alfabetització informal en LM a casa, a l’escola i a la comunitat.

6.  Transmissió familiar intergeneracional de LM.

7.  LM continua sent parlada, però la majoria de parlants són d’edat madura.

8.  Els parlants que queden de LM són vells i amb usos residuals.

El Catalogue of Endangered Languages of the World, promogut per les universitats de Hawai at Manoa i l’Eastern Michigan University, assigna una puntuació de 0-5 (salvada-estat crític) a les llengües en perill atenent a aquests tres criteris: transmissió intergeneracional, nombre de parlants i àmbits d’ús de la llengua.²

Democràcia i drets de les minories

El debat general que comença a ser recurrent entre acadèmics, polítics i professionals que s’interessen per definir una política de la llengua en el quadre de les tensions assenyalades entre grups lingüístics en cada estat, se situa en l’eix dialèctic entre democràcia (liberal) i drets de les minories (nacionals, culturals i lingüístiques). Aquest debat és òbviament multi i interdisciplinari, però ens interessa ara destacar especialment certes aportacions des de la teoria política, la sociolingüística i la sociologia de la llengua.

La teoria política s’ha interessat poc per la diversitat lingüística. Kymlicka i Patten (2003), per exemple, reconeixen que la teoria política ha tractat àmpliament el debat sobre la diversitat cultural, ètnica o racial, o el pluralisme religiós o la «politics of recognition», i en canvi, ha prestat escassa atenció a la diversitat lingüística. Afirmaven el 2002 que no coneixien una sola monografia que examinés «la qüestió dels drets lingüístics des de la perspectiva de la teoria política normativa». Afegien, tanmateix, que aquesta llacuna s’anava superant amb la publicació d’articles i capítols sobre les implicacions dels principis normatius de llibertat i d’igualtat per a les polítiques lingüístiques, al costat d’estudis sobre les polítiques de la llengua –els autors citen expressament els estudis per al cas català de Branchadell (1999) i Costa (2003).

El sociòleg i lingüista neozelandès Stephen May (2001) s’hi mostrava més càustic. Escrivia que, mentre molts comentaristes de teoria política tenien molt a dir sobre el llenguatge de la política, molts pocs havien tractat sobre la política de la llengua. I aportava diferents raons que expliquen per què els drets de les llengües minoritàries ocupen un «lloc perifèric» en la teoria i la pràctica polítiques. Una raó que creu principal és la distinció introduïda entre llengües majoritàries com a vehicles de modernitat i mobilitat, i llengües minoritàries com a transmissores de cultura i tradició, tot associant la primera a progrés i expansió d’oportunitats, i la segona, a regressió i pèrdua d’oportunitats. Una crítica que coincideix amb el diagnòstic que havia fet anys abans l’eminent sociolingüista Joshua Fishman (1991).

La preservació de les llengües i l’adopció de polítiques favorables en aquest sentit han merescut entre politicòlegs i sociolingüistes diferents argumentations. Segons Kymlicka i Patten (2003: 44 i s.), són reduïbles a aquestes quatre:

1.  La desaparició de les llengües equival al declivi de la biodiversitat.

2.  Valor intrínsec de cada llengua: una llengua és un repositori d’una història cultural particular, d’unes arts i unes tradicions singulars, etc.

3.  La llengua no és sols una eina de comunicació, sinó un tret essencial de la identitat col·lectiva, que implica una «política de reconeixement» (Taylor, 1992).

4.  Relacions de la llengua amb la mobilitat social i la igualtat d’oportunitats.

L’emergència de l’interès per la llengua en la ciència política en les dues últimes dècades deriva, segons els autors citats (2003: 16 i ss.), de la centralitat que és atorgada a la «llengua comuna» en el si de dos debats teòrics relatius, d’una banda, a la ciutadania multicultural –com construir identitats cíviques comunes tot afirmant la diversitat cultural– i, de l’altra, a la democràcia deliberativa –pas de la democràcia vote-centric a la talk-centric.

Els àmbits principals on les opcions de política lingüística tenen conseqüències d’especial rellevància segons el parer de Kymlicka i Patten (2003: 16 i s.) són: comunicació interna de les institucions (entre empleats i funcionaris), serveis públics i comunicacions públiques, administració de justícia i cambres legislatives, educació, ús en el sector privat, immigració i nacionalització, i declaracions oficials.

Convé fer notar una absència flagrant en aquesta llista d’àmbits on els dos reconeguts politicòlegs situen la rellevància de les polítiques de la llengua: es tracta òbviament dels mitjans de comunicació, públics o privats, com a institucions socioculturals úniques, requerides normativament per a l’exercici i desplegament de la democràcia i compromeses en l’ús i defensa d’una determinada llengua.

Igualtat i diferència

Segons Grin (2003), antic director del Centre Europeu per als Temes de les Minories (ECMI), a l’hora d’abordar el tema de les minories lingüístiques, el paradigma fonamental és el de la diversitat, que és també el dispositiu analític i la meta d’una política. L’autor elaborava a principis de l’anterior dècada un estat de la recerca sobre temes de la diversitat que resumia en una figura en forma de trèvol de quatre fulles: en una de les fulles s’inclou l’estudi de les llengües minoritàries i els processos de revitalització o normalització. Defensa una perspectiva integradora dels quatre àmbits sota el concepte de la «gestió de la diversitat», la qual s’ha d’examinar a tres nivells: filosòfic/normatiu, legislatiu i polític (disseny, implementació i avaluació de polítiques). Com a exemple d’aquesta evolució menciona la Carta europea de les llengües minoritàries, la qual no tracta de «drets», sinó que proposa un conjunt de mesures pràctiques per a la protecció i la promoció de les llengües minoritàries.

També planteja Grin (2003: 183) una qüestió delicada: si és acceptable des de la teoria política liberal acordar diferents drets formals als usuaris de llengües diferents. Seguint Habermas, l’autor sosté que la «política de reconeixement» pot requerir reforçar mesures d’especial protecció per als usuaris de les llengües minoritàries. I que tals mesures no haurien d’interpretar-se com a drets especials, sinó com a «condicions per a drets iguals» en aplicació del principi que les persones en una mateixa situació han de ser tractades igualment, i les persones en diferent situació han de ser-ho diferentment.

El problema general aquí suscitat es refereix a com conciliar la perspectiva universalista de la teoria política liberal amb el reconeixement de drets diferenciats de determinats grups socials o culturals. El principi universalista topa amb la defensa de la diversitat que, per definició, comprèn realitats particulars.

Una de les respostes més interessants al problema, amb atenció específica a la llengua, és la de l’escola comunitarista (MacIntyre, Sandel, Taylor i Walzer). Des d’aquesta escola de filosofia política s’han plantejat crítiques pertinents al liberalisme igualitarista i s’han proposat terceres vies per tal de conciliar democràcia liberal i diversitat cultural. Aquí resseguirem alguns elements aportats al debat pel professor canadenc del Quebec Charles Taylor.

La crítica comunitarista al liberalisme ortodox es basa en un conjunt d’arguments com: la concepció de l’individu com un jo orientat a la comunitat, el rebuig de l’individualisme asocial, la crítica a la neutralitat de l’estat, o l’afirmació de la diferència cultural contra l’homogeneïtzació liberal. Taylor defensa que les facultats de raonament moral i pràctic de les persones remeten a marcs qualitatius que només poden adquirir-se i mantenir-se gràcies a la pertinença a una comunitat lingüística. En altres paraules, no existeix un jo independent del context comunitari. La comunitat és una categoria substantiva i narrativa que actuaria com el marc referencial concret i particular de la racionalitat (Pérez Barahona, 2004). Es tracta en tot cas d’una racionalitat dialògica, no monològica –a la manera de la teoria de la justícia de Rawls–, que deriva de la comunitat de sentit o lingüística i que dota d’identitat no sols els individus, sinó sobretot els grups. La comunitat lingüística posseeix una identitat pròpia, definida i col·lectiva. Per tant, el que reclama tota comunitat és una política del reconeixement («politics of recognition»).

Polítiques del reconeixement

La tesi que explícitament resumeix Charles Taylor en l’important assaig «La política del reconeixement» (1992)³ és que la nostra identitat es determina en part a través d’un d’aquests tres procediments: pel reconeixement dels altres, o per la falta de reconeixement, o també pel fals reconeixement: «El fals reconeixement o la falta de reconeixement pot causar dany, pot ser una forma d’opressió que empresona algú en un mode de ser fals, deformat o disminuït» (Taylor, 1993: 44). El tret decisiu de la vida humana és el seu carácter fonamentalment dialògic: «Ens transformem en agents humans complets, capaços de comprendre’ns a nosaltres mateixos i per tant de definir la nostra identitat per mitjà de l’adquisició de llenguatges humans per expressar-nos» (Taylor, 1993: 52).

Taylor constata que el discurs del reconeixement ja s’ha fet familiar tant en l’esfera íntima –el jo es forma en relació i en pugna amb l’«altre significant», citant la categoria de George H. Mead– com en l’esfera pública, on la política del reconeixement igualitari té cada dia un paper més important, i s’interessa especialment per aquesta segona accepció. Argumenta que en realitat la política del reconeixement igualitari en l’esfera pública ha arribat a significar dues coses ben distintes: d’una banda, la igualació de drets –civils, polítics i/o socioeconomics–; i de l’altra, el sorgiment del concepte de la política de la diferència, tal com ha proposat Will Kymlicka.

With the politics of equal dignity, what is established is meant to be universally the same, and identical basket of rights and immunities; with the politics of difference, what we are asked to recognize is the unique identity of this individual or group, their distinctness from everyone else (Taylor, cit. a Nic Craith, 2006: 177).

Taylor coincideix en bona part amb els plantejaments de Kymlicka –el qual defensa en circumstàncies de desavantatge per a determinades comunitats culturals la necessitat d’assignar-los recursos i drets especials–, però li retreu una llacuna important. I és que l’argument de Kymlicka no integra les demandes reals dels grups en qüestió respecte de la seva meta de supervivència. El seu raonament és vàlid només per a les persones existents, però no justifica les mesures destinades a assegurar la supervivència «a través d’indefinides generacions futures» (Taylor, 1993: 64; els subratllats són de l’autor).

Un cert tipus de liberalisme, continua al·legant el nostre autor, no tolera la diferència perqué insisteix en l’aplicació uniforme de les regles que defineixen els drets individuals i desconfia de les metes collectives. Afegeix que hi ha un altre tipus de liberalisme o de societat liberal que entén que l’acció política «no és neutral, com per exemple al Quebec, entre els que volen continuar fidels a la cultura dels nostres avantpassats i els que desitjarien separar-se’n en nom d’algun objectiu individual d’autorealització» (Taylor, 1993: 87). La llengua francesa en el cas del Quebec, per exemple, podria considerar-se com «una riquesa col·lectiva» que les persones voldrien conservar «com ho fem amb l’aire pur i els espais verds». Ara bé, afegeix, no es tracta només que la llengua francesa estigui a l’abast dels que la preferirien, sinó d’assegurar que «aquí hi haurà en el futur una comunitat de persones que desitjaran aprofitar l’oportunitat de parlar la llengua francesa» (Taylor, 1993: 88).

En continuïtat amb els raonaments de Taylor, Michael Walzer suggereix que es poden identificar dos tipus de societats democràtiques liberals: un model 1 on el principi universalista «tracteu a tothom com a éssers lliures i iguals» es pot entendre des de la neutralitat de l’estat (és el cas, per exemple, de la separació entre església i estat als Estats Units d’Amèrica i a altres països occidentals); o un model 2, on aquell principi s’entén des de la implicació en determinats valors culturals particulars, per bé que amb algunes condicions, com la protecció dels drets bàsics de tots els ciutadans o la tolerància de l’adhesió a altres valors.

Aquesta distinció entre dos liberalismes ens situa en les propostes que des de la ciència política han afrontat el problema del reconeixement dels drets dels grups particulars en l’estat nacional democràtic i, més específicament, dels drets de les minories lingüístiques. Com ha examinat Stephen May (2001: 111), els dos principals intents de conciliar els dos pols del problema són el d’Iris Young (1990), que ha centrat la discussió en la «política de la diferència» que l’estat liberal ha d’arbitrar envers tots els grups socials «oprimits», i el de Will Kymlicka amb la seva distinció central entre minories nacionals i minories ètniques. Per a la nostra argumentació, ens interessa especialment l’aportació del politicòleg quebequès.

Will Kymlicka és un dels pocs teòrics de la política que s’ha preocupat, des de la teoria liberal i sovint en oposició a l’escola comunitarista, d’incloure els drets de les minories nacionals i ètniques en el marc de la nova «ciutadania multicultural». L’obra que resumeix les seves aportacions seminals és ben explícita des del mateix títol: Multicultural Citizenship. A Liberal Theory of Minority Rights (1995). Sense poder entrar aquí en una anàlisi aprofundida de l’obra, val la pena de comentar per als nostres propòsits algunes de les seves aportacions crucials al debat general de les minories nacionals, culturals i lingüístiques.

D’entrada, l’autor constata que la immensa majoria dels estats són avui culturalment diversos: els 184 estats independents de 1995 contenien més de 600 grups de llengües vives i 5.000 grups ètnics. Recorda que els liberals de la postguerra van oposar-se de forma reiterada a la idea que s’hauria de concedir als grups ètnics o nacionals específics una identitat política permanent o un estatus constitucional. Però cada dia és fa més evident que els drets de les minories no es poden subsumir sota la categoria dels drets humans. Els estàndards tradicionals vinculats als drets humans són simplement incapaços de resoldre importants i controvertides qüestions relatives a les minories culturals. Qüestions com: quines llengües s’haurien d’acceptar en els parlaments, burocràcies i tribunals? S’haurien de dedicar fons públics per a escolaritzar en la seva llengua materna tots els grups ètnics o nacionals? Quin grau d’integració caldria exigir als immigrants?

El problema no és que les doctrines tradicionals sobre els drets humans donin una resposta errònia a aquestes qüestions, sinó que sovint no en donen cap. El dret a la llibertat d’expressió no ens diu quina és la política lingüística adequada (Kymlicka, 1995: 5).

No és estrany, doncs, que els drets de les minories hagin aconseguit una posició preponderant en les relacions internacionals (com examinarem en detall més endavant per a les minories lingüístiques). Allò que ara la comunitat internacional considera ineludible és la necessitat de complementar els drets humans tradicionals amb els drets de les minories. Com definir aquests drets?

La innovadora proposta de Kymlicka parteix d’una doble distinció crucial. Després de constatar que el pluralisme cultural és un fet generalitzable a la gran majoria dels estats actuals, proposa en primer lloc de distingir entre «estats multinacionals» i «estats poliètnics». Aquesta distinció requereix una segona distinció clara i nítida entre minories nacionals i minories ètniques.

L’existència de minories nacionals i ètniques en els estats multiculturals es deu bàsicament i respectiva a dos fenòmens històrics: la incorporació, voluntària o forçosa, de grups nacionals minoritaris en la formació de l’estat; i l’acceptació de grups de la immigració procedents d’altres cultures als quals se’ls permet de mantenir algunes particularitats ètniques. El concepte de minoria nacional requereix precisar què s’entén per nació. Kymlicka no té cap dubte a considerar equivalents el concepte de nació i el de cultura:

Com he dit, utilitzo cultura com a sinònim de nació o poble: és a dir, com una comunitat intergeneracional, més o menys completa institucionalment, que ocupa un territori o una pàtria determinada i comparteix una llengua i una història específiques (Kymlicka 1995: 18).

Per tant, en la seva concepció de minoria nacional, el fet de compartir una llengua específica constitueix un tret diferencial al costat dels altres quatre: comunitat intergeneracional, institucions pròpies, un territori viscut i una història específica. Quins drets poden reclamar les minories nacionals o ètniques? El nostre autor defensa la següent tipologia de drets col·lectius: drets d’autogovern, drets poliètnics (suport financer i legal a certes prêctiques del grup) i drets especials de representació en les institucions estatals.

Són d’especial interès els capítols de l’obra mencionada dedicats a les relacions entre llibertat i cultura des de la renovada teoria liberal i entre justícia i drets de les minories. Introdueix el concepte de cultura societal, un procés íntimament vinculat als fenòmens de modernització, com han analitzat per exemple Gellner i Dworkin. Entén per cultura societal

una cultura que proporciona als seus membres unes formes de vida significatives a través de tot el ventall d’activitats humanes, incloent la vida social, educativa, religiosa, recreativa i econòmica, tant en l’esfera pública com privada. Aquestes cultures tendeixen a concentrar-se territorialment, i es basen en una llengua compartida (Kymlicka, 2005: 76).

La modernització comporta la difusió en tota la societat d’una cultura comuna, que implica disposar d’una llengua normativitzada que és la llengua d’ús de les institucions econòmiques, polítiques i educatives comunes. Això passa per tres raons principals, segons l’autor (1995: 76 i s.): és una exigència funcional de l’economia moderna, que requereix una força de treball mòbil, educada i culta; reflecteix d’altra banda un alt nivell de solidaritat dintre els estats democràtics moderns: la solidaritat típica de l’estat del benestar exigeix que els ciutadans tinguin un fort sentiment d’identitat i pertinença comuns, cosa que facilita el fet de compartir una llengua i una història comunes; i en tercer lloc, la difusió d’una cultura comuna sembla imprescindible per raó del compromís modern amb la igualtat d’oportunitats (que es basa d’entrada en una educació pública estandarditzada).

Si tota cultura nacional ha d’aspirar a la condició de cultura societal en el sentit descrit, i per tant, també hi han d’aspirar les cultures minoritàries en el si de l’estat liberal, quina ha de ser la resposta de l’estat enfront dels drets de les minories? El nostre autor desplega àmpliament tres dels principals arguments a favor dels drets diferenciats per a minories nacionals i grups. Distingeix els arguments basats en la igualtat, en la història de la minoria i en el valor intrínsec de la diversitat cultural.

3. Centralitat dels mèdia en l’ecologia de les llengües

El vell mite de la torre de Babel sol ser aplicat avui per donar compte amb una visió altament reduccionista de la complexitat dels fenòmens de la globalització i la seva incidència en les múltiples batalles pel poder lingüístic a escala mundial i a escala local o regional. La perspectiva ecològica aplicada a la comprensió dels fenòmens i processos de contacte i/o de conflicte entre llengües té ja una important literatura científica en lingüística i sociolingüística (per exemple: Haugen, 1972; Bastardas, 1996; Calvet, 1999; etc.). També aquesta perspectiva, sorgida d’una productiva metàfora biològica, ha impregnat bona part de la investigació sobre la comunicació des del seu començament: després de precursors com Lewis Munford, Jacques Ellull, Harold Innis i Eric Havelock, en són reconeguts pares fundadors Marshall McLuhan, Neil Postman i Walter Ong (Scolari, 2010). De fet, amb la irrupció de les noves tecnologies i de l’era digital, la visió ecològica dels nous fenòmens de les comunicacions humanes, tant a escala micro com macro, s’ha fet més pertinent encara, i no sols aplicada als mitjans (Jakubowicz, 2009; Corbella, 2010; Scolari, 2012), sinó també a la nova societat i cultura digitals en xarxa (Castells, 1997 i 2001; Lévy, 2002; Latour, 2005).

El nostre interès aquí és argumentar la rellevància progressiva que han adquirit els mèdia en l’ecologia del sistema de llengües en general i de cada llengua concreta, en particular. La comunicació d’interès públic i la comunicació en l’esfera pública tenen d’entrada efectes determinants sobre la llengua. I si això és veritat des de la revolució de la impremta, ara també, amb l’adveniment de l’era digital en xarxa, l’esfera privada de les comunicacions està en procés d’assolir una rellevància igual o superior.

A part de les òbvies vinculacions entre llengua i identitat nacional i entre llengua i cultura, convé destacar aquí les funcions principals que en el món contemporani s’atribueixen al sistema de la comunicació pública en relació amb una llengua.

En efecte, la centralitat dels mitjans de comunicació en l’actual ordre lingüístic sigui a escala mundial, sigui a escala regional (per exemple, Europa) o local, recolza sobre les funcions que assumeix la comunicació d’interès públic en relació amb l’estatus i als usos de les llengües. A efectes d’exemplificació no exhaustiva d’aquestes funcions dels mèdia, en destacarem les següents.

a) Els mèdia són institucions professionalitzades en la producció i difusió de textos. En altres paraules, la funció central dels mèdia és la textualització d’una llengua. Els mèdia converteixen en textos disponibles les innombrables aplicacions discursives i narratives que produeixen. En efecte, els mitjans de comunicació treballen amb una matèria primera feta fonamentalment de textos elaborats amb el concurs de diferents codis (escrits, orals, sonors, visuals, iconografics, audiovisuals, multimèdia, hipertextuals). Cert que no tots els llenguatges utilitzats en els mèdia són reduïbles als codis lingüístics, però també és cert que només els repertoris d’una llengua (oral o escrita) permeten limitar l’enorme polisèmia de determinats llenguatges (per exemple, la imatge, la música, el gest, etc.). D’altra banda, en l’actual ecologia de la comunicació i de les llengües, els mèdia assumeixen la missió general de posar a disposició pública en forma de textos la història en present de la humanitat i de la diversitat, dels fets excepcionals i dels fets més casolans, de les frustracions i de les aspiracions dels humans i dels grups i comunitats.

b) Els mèdia posen permanentment en valor el capital lingüíistic i cultural d’una comunitat de llengua. Els mèdia doten una llengua del valor més important d’ús i de canvi en els mercats lingüístics, especialment en l’era digital en xarxa. Gràcies als mèdia una llengua pot crear i preservar les condicions del patrimoni cultural, específic i únic, que la comunitat de llengua aporta a la cultura humana. El conjunt dels mèdia, en la seva activitat rutinària i contínua, revalora el patrimoni cultural particular en les diverses dimensions i manifestacions de la llengua. Sense el concurs d’uns mitjans de comunicació aptes per expressar i recrear la llengua a través dels seus múltiples gèneres, formats i registres, una llengua es veuria abocada a l’empobriment i a la pèrdua de vigor i d’utilitat com a llengua de comunicació i cultura.

c) L’ús de la llengua en els mèdia és el factor discriminant més perceptible en les relacions entre l’ecosistema de les llengües i l’ecosistema de la comunicació, sigui a nivell mundial