Adéu a la Universitat

By Jordi Llovet Pomar

Aquest llibre narra les experiències viscudes per l’autor al llarg d’una vida universitària de quaranta-tres anys, començada com a estudiant el 1965 i acabada com a catedràtic, d’una manera prematura, l’any 2008: un pla de prejubilació pensat per les autoritats de la Universitat de Barcelona va determinar l’autor a acollir-s’hi, cosa que potser no hauria fet si les circumstàncies de la vida acadèmica que s’expliquen al llibre no l’haguessin convidat a prendre aquesta decisió.

Durant tots aquests anys l’autor ha viscut experiències i moments d’una gran bellesa, de profit i de molta dignitat, però també n’ha viscut d’altres que cauen de ple en el malestar i en la consternació, si no en l’horror. L’autor intentarà que totes i cada una de les situacions narrades vagin acompanyades d’una reflexió ara pedagògica, adés política, també moral, per tal de fer aquest llibre útil a les generacions presents d’estudiants, professors i directors de l’ensenyament secundari i de les universitats de Catalunya i de tot Espanya, i també a les generacions d’estudiants d’Humanitats –que l’autor ja comença a plànyer– que vindran.

El títol del llibre fa referència a dues coses: l’adéu de l’autor a la universitat com a catedràtic en actiu, i allò que s’afanya a qualificar com el final, potser no definitiu, de la puixança o el crèdit de les Humanitats en el si de les nostres universitats i societats.

• Language: Català
• Publisher: Galaxia Gutenberg
• Release date: Sep 23, 2012
• ISBN: 9788415472490

Jordi Llovet Pomar

Nacido en Barcelona en 1947, fue profesor de Estética en la Facultad de Filosofía y Letras de la Universidad de Barcelona y profesor de Crítica Literaria en el departamento de Filología Catalana de la Facultad de Filología de la misma universidad, donde más tarde fue también catedrático de Teoría de la Literatura y Literatura Comparada. Fue miembro fundador del Colegio de Filosofía de Barcelona y es miembro de la Sociedad Catalana de Filosofía. Es director del Área de Literatura del Instituto de Humanidades de Barcelona y director de la Sociedad de Estudios LIterarios (SEL), filial de investigación de dicho instituto. Practicó la crítica musical en La Vanguardia y después escribió semanalmente en la edición catalana de El País. Es autor de numerosos libros y artículos relacionados con sus diversas especialidades: Por una estética egoísta. Esquizosemia (1978); Maneras de hacer filosofía (1978), con Xavier Rubert de Ventós, Eugenio Trías y Antoni Vicens; Ideología y metodología del diseño (1979); Literatura catalana. Dels inicis als nostres dies (1979), con otros autores; De l’amor, el desig i altres passions (1980), con Xavier Rubert de Ventós y Eugenio Trías; El sentit i la forma. Assaigs d’estètica (1990); y Teoría literaria y literatura comparada (2005), con otros autores. Ha traducido al catalán obras de Hölderlin, Kafka, Rilke, Musil, Schiller, Mann, Hofmannsthal, Flaubert, Byron, Valéry y Baudelaire. Es miembro de la catalana Societat Goethe y de la alemana Walter Benjamin Gesellschaft, entre otras. Recibió el VI Premio Anagrama de Ensayo por el libro Por una estética egoísta. Esquizosemia, el Premio de la Crítica «Serra d’Or», dos veces el premio «Cavall Verd», concedido a las mejores traducciones de poesía al catalán, y el premio Ciutat de Barcelona por su traducción de Les flors del mal, de Baudelaire. Es el editor de las Obras Completas de Kafka en Galaxia Gutenberg y ha publicado en esta misma editorial Adéu a la Universitat -así como su versión en catellano- y Brins de la literatura universal.

Book preview

© Andrea Bosch

Jordi Llovet, nascut a Barcelona el 1947, va ser professor d’Estètica a la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Barcelona i professor de Crítica Literària al departament de Filologia Catalana de la Facultat de Filologia de la mateixa universitat; després va ser-ne catedràtic de Teoria de la Literatura i Literatura Comparada. Va ser membre fundador del Col·legi de Filosofia, i és membre de la Societat Catalana de Filosofia. És director de l’Àrea de Literatura de l’Institut d’Humanitats de Barcelona i director de la Societat d’Estudis Literaris (SEL), filial d’investigació de l’esmentat institut. Va practicar la crítica musical a La Vanguardia i després va escriure setmanalment a l’edició catalana d’El País. És autor de nombrosos llibres i articles relacionats amb les seves diverses especialitats: Por una estética egoísta. Esquizosemia (1978)

Aquest llibre narra les experiències viscudes per l’autor al llarg d’una vida universitària de quaranta-tres anys, començada com a estudiant el 1965 i acabada com a catedràtic, d’una manera prematura, l’any 2008: un pla de prejubilació pensat per les autoritats de la Universitat de Barcelona va determinar l’autor a acollir-s’hi, cosa que potser no hauria fet si les circumstàncies de la vida acadèmica que s’expliquen al llibre no l’haguessin convidat a prendre aquesta decisió.

Durant tots aquests anys l’autor ha viscut experiències i moments d’una gran bellesa, de profit i de molta dignitat, però també n’ha viscut d’altres que cauen de ple en el malestar i en la consternació, si no en l’horror. L’autor intentarà que totes i cada una de les situacions narrades vagin acompanyades d’una reflexió ara pedagògica, adés política, també moral, per tal de fer aquest llibre útil a les generacions presents d’estudiants, professors i directors de l’ensenyament secundari i de les universitats de Catalunya i de tot Espanya, i també a les generacions d’estudiants d’Humanitats –que l’autor ja comença a plànyer– que vindran.

El títol del llibre fa referència a dues coses: l’adéu de l’autor a la universitat com a catedràtic en actiu, i allò que s’afanya a qualificar com el final, potser no definitiu, de la puixança o el crèdit de les Humanitats en el si de les nostres universitats i societats.

Als meus estudiants

Quid est enim ætas hominis, nisi ea memoria

rerum veterum cum superiorum ætate contexitur?¹

CICERÓ, Orator, 120

Mittere retro memoriam perque omnia secula et

per omnes terras animo vagari; versari passim et colloqui

cum omnibus, qui fuerunt gloriosi viri.²

PETRARCA, De vita solitaria, I.VI.6

POET: How goes the world?

PAINTER: It wears, Sir, as it grows.

POET: Ay, that’s well known.³

SHAKESPEARE, Timon of Athens, I.1

Ce qui concerne l’éducation publique n’a rien de

variable, rien qui dépende essentiellement des

circonstances. Le but en sera le même dans tous les

siècles : faire des hommes vertueux et éclairés.⁴

DIDEROT

Plan d’une Université pour le gouvernement de Russie

Der Vater aber liebt am meisten, daß gepfleget werde

der feste Buchstab, und bestehendes gut gedeutet.⁵

FRIEDRICH HÖLDERLIN, Patmos

The crisis of authority in education is closely

connected with the crisis of tradition, that is with

the crisis in our attitude toward the realm of the past.⁶

HANNAH ARENDT

Between Past and Future, 5. IV

Pròleg

Aquest llibre narra les experiències viscudes per l’autor al llarg d’una vida universitària de quaranta-tres anys, començada com a estudiant el 1965 i acabada com a catedràtic, d’una manera prematura, l’any 2008: un pla de prejubilació pensat per les autoritats de la Universitat de Barcelona –vigent a moltes altres universitats espanyoles– va determinar l’autor a acollir-s’hi, cosa que potser no hauria fet si les circumstàncies de la vida acadèmica que tot seguit s’explicaran no l’haguessin convidat a prendre aquesta decisió.

Al llarg de tots aquests anys l’autor ha viscut experiències i moments d’una gran bellesa, de profit i de molta dignitat, però també n’ha viscut d’altres que cauen de ple en el malestar i en la consternació, si no en l’horror. L’autor s’esplaiarà en la narració dels fets més positius de la seva vida universitària, però no n’oblidarà d’altres, de caire més problemàtic i més tèrbol. Mirarà de fer-ho sense malvolença –sine ira et studio– i intentarà que totes i cada una de les situacions narrades vagin acompanyades d’una reflexió ara pedagògica, adés política, també moral, per tal de fer aquest llibre útil a les generacions presents d’estudiants, professors i directors de l’ensenyament secundari i de les universitats de Catalunya i de tot Espanya, i també a les generacions d’estudiants d’Humanitats –que l’autor ja comença a plànyer– que vindran.

El llibre no té, doncs, cap intenció secreta, àvola encara menys: només desitja fer arribar als lectors de la ciutat i del país un conjunt de reflexions que, en el millor dels casos, seran útils per fer més dignes les condicions en què es desenvolupa la vida dels estudiants universitaris i la tasca dels professionals de l’ensenyança superior i, en bona mesura, de l’ensenyament secundari. És estrany que certs aspectes de la nostra vida universitària que s’arrosseguen des de fa dècades, sobretot els més negatius, no hagin mogut gairebé gens els professors –sí els estudiants, per desgràcia en accions sense transitivitat– a discutir en veu alta allò que es diuen amb la boca petita quan, per atzar, encara es troben al claustre de la universitat o pel carrer. Hi ha circumstàncies que són tan deplorables, i episodis que han acabat tan malament, que s’entén que gairebé ningú no vulgui burxar una ferida que només fa mal a aquell que burxa sense aconseguir millorar cap element dels que poden i haurien de ser més seriosament criticats i resolts, amb caràcter peremptori. És la mateixa impotència de la classe professoral del país, el cansament potser –de vegades la indiferència– allò que ha fet que en la vida universitària espanyola hi hagi un vel que oculta veritats molt grosses i allò que explica que, per pur sentit de la supervivència –«qui dia passa, any empeny»–, molt poca gent dedicada a aquesta noble feina s’hagi pres la molèstia d’airejar-ne les qüestions més carregoses.

L’autor posarà en aquestes pàgines, de trast en trast, el punt d’ironia que van ensenyar-li les seves lectures preferides, ara de la literatura catalana i espanyola, ara de la literatura universal –Marcial, Llucià, Rabelais, Cervantes, Sterne, Swift, Flaubert, Carner i molts altres–, i així l’explicació serà més passadora i més amable. Cap col·lega de l’autor no es pot sentir al·ludit en ni una sola d’aquestes pàgines. Tot el que no hi és autobiografia o anàlisi hi és invenció literària, per mera deformació professional de l’autor.

Quant al títol del llibre, vol dir dues coses: fa referència a l’adéu de l’autor a la universitat com a catedràtic en actiu, però també remet a allò que s’afanya a qualificar com el final, potser no definitiu, de la puixança o el crèdit de les Humanitats en el si de les nostres universitats i societats. Almenys, això és el que li sembla a l’autor, i així ho explicarà.

La major part dels capítols d’aquest llibre està estructurada d’aquesta manera: en primer lloc, un apartat de caire autobiogràfic –que sol ser el primer i de vegades és l’únic–, en què l’autor repassa les etapes i els avatars de la seva formació i de la seva dedicació a la universitat, i, en segon lloc, una part analítica en què es discuteixen aspectes diversos de la qüestió universitària, amb èmfasi en el panorama que s’obre a partir de l’homologació dels estudis superiors a la Unió Europea. Excepcionalment, hi ha un capítol que conté tres apartats.

Per fer més útil la lectura d’un llibre que es troba ple de referències a fonts de la tradició i per estalviar un aparat bibliogràfic que seria pedant, les notes es presenten sempre a peu de pàgina, en numeració reiniciada a cada capítol. Les dates que hi apareixen entre claudàtors (per exemple: [1931]) remeten a la primera edició en llengua original del llibre corresponent; procediment que no hem fet servir en el cas de les literatures clàssiques. L’autor ha traduït habitualment al català els textos originals en altres llengües, per facilitar la lectura de les notes.

Al final del llibre apareix un apartat d’Apèndixs en què es recullen dos manifestos –que valen per les desenes que es van escriure arran de la discussió del Pla Bolonya– i un article d’un col·lega meu de Madrid sobre les mateixes qüestions que aborda el llibre. L’autor expressa el seu agraïment als autors d’aquests apèndixs per haver-li permès reproduir-los al llibre.

Ignacio Echevarría, Andreu Jaume, Adrià Targa i Arnau Barios van llegir la primera versió del llibre i me’n van fer comentaris que l’han millorat en la mesura del que ha estat possible. Els n’estic molt agraït. Amicus fidelis, protectio fortis.

Els estudis universitaris

1

Vaig tenir la sort d’estudiar en una universitat, a l’entorn de la data políticament assenyalada del 1968, en la qual amb prou feines es feien classes. Aquesta circumstància, que en condicions normals tothom consideraria negativa, no ho va ser gens en aquell moment de la història de les universitats espanyoles pel fet que totes eren plenes de professors reaccionaris, franquistes del més vell estil, encara falangistes dissimulats i catedràtics que havien aconseguit la seva plaça gràcies a una addicció tot sovint declarada als principis ideològics –si és que la cosa arribava fins a aquest punt– del règim.

Quan vaig començar els estudis feia poc que professors de tanta categoria com Agustín García Calvo, José María Valverde, José Luis López-Aranguren, i d’altres, havien abandonat, els uns per força, els altres per solidaritat, les aules universitàries; de manera que, malgrat la presència a la meva universitat de catedràtics de notable vàlua acadèmica i personal –com ara Emilio Lledó, que més tard va ser mestre meu encara que jo no en fos alumne–,¹ l’ambient hi era més aviat penós, ple de fenòmens «Palomeque», per esmentar un catedràtic de Geografia i Història molt paradigmàtic d’aquella època, andalús, per al qual un tifó era com el remolí que fa l’aigua quan s’escola per l’eixidiu de la banyera, però «mu, mu grande y mu tremendo»: no deixa de ser una metàfora.

Cal matisar l’afirmació que he fet línies més amunt. L’ambient, ell mateix, no era lamentable: ho eren els plans d’estudi, ho eren els mètodes d’ensenyament de molts professors i ho era la vida acadèmica en el sentit més alt de l’expressió. Però la vida estudiantil, és a dir, l’ambient que regnava entre les files dels estudiants, files naturalment segregades de la resta de la comunitat universitària, posseïa una energia que, segurament, no s’ha tornat a trobar a la universitat espanyola des d’aquells anys. El fenomen «revolucionari» marcat per les doctrines procedents de Berkeley, als Estats Units, i fomentades per Herbert Marcuse i d’altres pensadors, havia traspassat les aigües de l’Atlàntic –no les del Pacífic– i havia arrelat en la vida universitària de gairebé tots els centres d’ensenyament superior d’Europa: Espanya no en va ser cap excepció.

A causa d’aquesta influència, i a causa també de la situació sota el règim franquista, qui més qui menys a la universitat que vaig conèixer formava part d’una o altra organització política o, si més no, hi simpatitzava: de manera que la tan protegida i finançada organització sindical anomenada SEU, Sindicat d’Estudiants Universitaris, formada més per controlar els elements dissidents de la universitat que per garantir els drets i les vindicacions de la classe estudiantil, es va trobar, durant tota la seva lànguida història, més aviat eclipsada per la reacció de plataformes de la mena més diversa que un es pugui afigurar: des d’organitzacions d’inspiració cristiana, implantades a la universitat com a irradiació de les que ja es movien en els medis obrers, fins a partits òbviament clandestins que abraçaven un ventall extraordinari: comunistes, anarquistes, socialistes, trotskistes, marxistes de la línia tradicional, marxistes leninistes, estalinistes, maoistes i tot el que hom pugui imaginar. No és que tots els estudiants estiguessin formalment afiliats a una o altra d’aquestes organitzacions; però entre la classe estudiantil es respirava un aire de resistència que donava, en realitat, molta moral i un cert sentit a una vida universitària que era, des del punt de vista acadèmic, tirant a sòrdida.

La nostra situació quasi del tot insignificant en el si de les societats urbanes i, òbviament, la manca absoluta de poder, atès el caràcter clandestí d’aquestes penyes, feien que, pròpiament, mai no es pogués parlar de transitivitat entre els nostres moviments d’opinió i la vida sindical, obrera i ciutadana: fèiem molt de soroll de tant en tant –a Barcelona, la Gran Via es va convertir en la nostra segona casa, com qui diu, i la seva ocupació, o les manifestacions que hi fèiem, en el succedani de les hores lectives–, però la cosa no passava d’aquí: venia la policia, ens dissolia literalment (¡disuélvanse!), i les coses continuaven més o menys igual, amb l’excepció de les mesures repressives del cos policial i judicial pròpies d’aquells anys, que van portar molts estudiants, i uns quants professors, a les comissaries de moltes ciutats, també davant els tribunals i, en alguns casos, a la presó o a l’exili.

Aquests moviments tenien una repercussió molt limitada (els diaris no en parlaven, o ho feien, com és lògic, des del punt de vista de les conveniències del règim), però sembraven, en l’esperit de la classe estudiantil, una consciència molt crítica amb la situació política global d’Espanya –i la particular de cada universitat–, que va servir per a alguna cosa. «El que sembraràs, allò colliràs»; i és un fet que una part molt significativa de la classe professoral de les dècades dels anys 1980, 1990, i fins i tot dels nostres dies, posseeix encara una mena de «tonsura» identificada amb aquella actitud protestatària i crítica: d’assemblees se’n feien tantes com calgués, i es podien fer perquè la policia no entrava cada dia al recinte universitari. Encara penso que el capital humà i intel·lectual més important que posseïa fins fa poc la meva universitat procedia de la «generació del 68» –que també va ser la generació de la Caputxinada,² a Barcelona–, i això es va notar en la manera de reorganitzar els ensenyaments universitaris durant els últims vint anys del segle XX, en la manera com els professors escoltaven i dialogaven amb els estudiants, en la promoció dels professors i, fins i tot, en alguns casos, en l’accés a les càtedres. Més endavant, com explicaré al moment que escaigui, les coses van fer un tomb; i ja puc avançar que aquella generació, de la qual formo part, va entrar després en un període d’ensopiment, d’impotència o, senzillament, de cansament melancòlic, ateses les noves formes de control de l’activitat universitària i la burocratització de la universitat, entre altres coses.

Sigui com vulgui, el fet és que, als anys que jo vaig cursar la carrera de Lletres –després d’un any de Medicina, carrera que vaig deixar per covardia davant el sofriment humà–, al pati de Lletres de la nostra facultat s’hi respirava un optimisme pràcticament desmesurat i desgraciadament allunyat de la lluita que tenia lloc, simultàniament, en els medis obrers, atesa l’evidència que el 80%, o més, dels estudiants d’aquella època eren fills de les classes benestants de la ciutat.

Hi havia, entre nosaltres, veritables líders amb carisma, però gairebé tothom, llevat de la nodrida representació de la secció femenina de la classe eclesiàstica –que era visible en aquells anys, indissimulable, a causa dels seus hàbits i costums–, posseïa una relativa impregnació «èpica», fruit de situacions gairebé homèriques en les quals ens trobàvem immersos si no vols per força. Un dia que la policia va entrar a la universitat impunement –és sabut que la universitat té un privilegi especial que fa que les forces d’ordre públic no hi puguin entrar, ni ahir ni avui, sense el consentiment del rector–, tota la colla que ens trobàvem al pati fent barrila o a les aules fent discussions abrandades vam sortir cames ajudeu-me per estalviar-nos garrotades i detencions. Jo i un estol d’aficionats a l’excursionisme vam enfilar-nos als murs que separen la universitat dels blocs d’habitatges que hi ha pel costat de ponent, i l’esperit caritatiu, potser de simpatia política, del veïnat d’aquelles cases va permetre que fugíssim del setge policial entrant-hi per les galeries, travessant després els pisos sota el guiatge de mestresses solidàries, i que després sortíssim al carrer per les porteries que donen al carrer d’Aribau, sense presència de «grisos». A mi em va tocar una mestressa que es preparava per anar a la Boqueria amb el cistell a la mà, i vam ordir l’estratègia d’omplir-lo feixugament amb roba blanca –com si la dona hagués d’anar a la bugaderia– i sortir plegats al carrer, ella aguantant una nansa del cistell i jo l’altra. Aquell dia, doncs, me’n vaig sortir; no en una altra ocasió, que només explico de passada.

Això va ser arran d’una famosa tancada a l’Escola d’Arquitectura, fet que demostra que els estudiants vivíem la universitat com un cos solidari format de moltes seccions diverses, pertanyents a les branques més vàries del saber. Va ser a la primeria de l’any 1968. Devíem ser cosa de dos-cents estudiants i escaig, tots aglevats a l’amfiteatre de l’escola que he dit, dedicant-nos a planejar accions de guerrilla urbana i coses per l’estil. Com que, sens dubte, degué haver-hi infiltrat l’inevitable representant del sindicat franquista, la policia va assabentar-se de l’esdeveniment. Les forces d’ordre públic van encerclar l’edifici –ai!, no hi havia habitatges acollidors a les vores!– i ens van fer passar a tots i cada un dels presents entre un corredor de representants de l’ordre, que ens apallissaven amb les porres, ara per davant, ara per darrere, ara per la dreta, ara per l’esquerra. Al final del corredor hi havia un comissari que demanava a tothom el carnet d’identitat, i d’aquí van passar a la comissaria aquells que la policia ja tenia prèviament fitxats; als que encara no estaven fitxats se’ls va obrir una fitxa per primera vegada i a tothom se li va obrir un expedient disciplinari. Al cap de poques setmanes tots els presents en aquell amfiteatre vam rebre un ofici del Ministeri d’Educació en el qual se’ns comunicava que quedàvem expulsats per sempre més de les universitats de Barcelona, i durant un parell d’anys de qualsevol universitat espanyola; de manera que, si volíem continuar els estudis, no teníem cap altra possibilitat que fer-ho, al cap de dos anys, en una altra ciutat universitària, essent llavors les més pròximes a la nostra ciutat les de València o Saragossa.

Però el règim no va pensar en un detall d’importància. Entre els assemblearis no hi havia cap monja ni cap capellà, però, qui més qui menys, tothom pertanyia a la classe burgesa o més alta de la ciutat: hi havia fills de grans empresaris, filles de famílies molt devotes, fills d’homes acabalats, i uns quants, fins i tot, que estaven emparentats amb personalitats perfectament arrenglerades en les files del règim. Els poders públics no van poder fer altra cosa, al cap de sis mesos, que allò que se’n deia sobreseer el expediente, notícia que molts van rebre a casa seva, i jo, personalment, a la ciutat de Londres, on el meu pare va decidir que me n’anés per aprofitar el temps i estudiar-hi anglès, bo i enyorant-me dels amics i de les menges de casa, com Ovidi a la riba del mar Negre, però amb força menys d’èpica i de marriment.

A Londres, al barri de Kensington, no lluny de Holland Park, vaig ser veí d’un conco molt discret, calb, feixuc i pederasta al millor estil Pausànias³ –havia estudiat Filologia Clàssica, però només llegia novel·les de lladres i serenos–, que em va llogar una habitació confortable, proveïda de la imprescindible salamandra, que s’encenia una estona quan hi ficàveu una peça de vint cèntims. El bon home no va mostrar cap interès per la meva persona, potser a causa de l’edat provecta que jo exhibia en aquell temps. Arrodonia un passament dels meus pares treballant a l’Hotel Fleming, prop de Piccadilly Circus, establiment en què servia els esmorzars a les habitacions, amb un davantal negre molt polit, camisa blanca i corbatí, a la bona hora, cosa que va fer-me obrir, per primera vegada, els ulls al món de la sexualitat més desenfrenada i vària –homes amb dones; homes amb homes; dones amb dones, i més coses que no dic. A Londres no vaig fer-hi gaires coses més que estudiar l’anglès i treballar, i la fita més alta d’aquell mig any d’estada a la ciutat va ser conèixer personalment Mario Vargas Llosa, gràcies als bons oficis de Juan Antonio Masoliver: el freqüentàvem a casa i caminàvem de costat quan treia a passejar amb el cotxet el seu fill segon, Gonzalo, acabat de néixer.⁴ Al mes d’agost de 1968, en plena calorada, vaig rebre la notícia del sobreseïment de l’expedient acadèmic, vaig tornar a Barcelona i encara vaig poder-m’hi examinar, amb un èxit relatiu.

Així, a empentes i rodolons, vaig acabar l’any 1971 la carrera de Filosofia i Lletres, amb una certa dignitat: més política, diguem-ho així, que acadèmica. Sempre em va faltar, a causa d’aquesta carrera tan accidentada, allò que els meus col·legues de Filologia Llatina en diuen institutio –una sòlida formació en llengües clàssiques, en crítica textual i en filologia positiva–, cosa, d’altra banda, que mai no he lamentat, excepte pel que fa al coneixement del grec i del llatí. He pogut traduir les Elegies, de Hölderlin, i Les flors del mal, de Baudelaire, i fins i tot posar-hi notes erudites, però seria incapaç, encara que dominés les llengües clàssiques, per no malmetre el goig de la lectura, de fer una edició crítica d’un autor clàssic de debò: tinc massa respecte per l’antigor.

El títol que acabo d’esmentar, Filosofia i Lletres, resulta d’una enorme significació: en aquell temps, les facultats de Lletres estaven totes reunides en una de sola, a l’edifici històric de la universitat. Ningú no es llicenciava en cap cosa menuda o parcial, sinó que fèiem tots una carrera molt generalista, amb ensenyaments obligats d’història, geografia, filologia, filosofia, llengües clàssiques i llengües modernes. Això va ser la conseqüència del millor pla d’estudis que mai s’hagi vist a la meva universitat en tot el segle XX, l’anomenat Pla Maluquer –home que va ser degà de la facultat de Lletres entre el 1969 i el 1974–, que consistia en un mapa molt ampli d’assignatures, entre elles les de nivell A, que eren obligatòries i generals; les de nivell B, que eren més especialitzades i eren triades en funció de la desitjada o concreta formació de cada estudiant, i les de nivell C, habitualment amb una dotzena d’estudiants, que estaven configurades com els seminaris de les bones universitats europees, amb obligada i fàcil participació a classe dels estudiants. Aquest extrem, lligat al que he dit una mica més amunt sobre la nostra consciència política, és l’altre factor responsable del bo i millor que encara es troba entre la classe professoral de la nostra universitat: els de clàssiques saben filosofia, els filòsofs tenen interès per la literatura i el llenguatge, els historiadors llegeixen Hegel o Balzac i els literats saben història.

Però aquesta situació no va durar gaire. Eren els anys en què l’Opus Dei agafava embranzida i puixança en els centres de poder de l’Estat i, de la mateixa manera que s’havien organitzat els prou reeixits «Planes de Desarrollo» –en un viatge amb avió, Fabià Estapé, comissari d’aquell pla, va treure una revista pornogràfica i li va ensenyar la portada a un amic meu tot dient-li: «Això és desarrollo, i lo demés són punyetes!»–, així mateix va semblar als ministres d’Educació Pública que, atesa la incipient massificació de la universitat i el perill que es pertorbés l’ordre públic que això comportava i, en especial, ateses les lleis del mercat laboral –començant per la classe professoral, que sempre ha tingut els ulls posats en les càtedres, abans que cap altra cosa–, seria bo esmicolar la facultat de Filosofia i Lletres i convertir-la en una sèrie de facultats particulars i especialitzades. Aquest és un dels fets més penosos que li han succeït a moltes universitats espanyoles, no pas totes, al llarg dels últims decennis de la seva història. Els plans d’estudi que incloïen les matèries humanístiques més diverses i que permetien fer-se una idea com cal dels grans moviments espirituals, religiosos, històrics i culturals del nostre continent –perquè, en aquell temps, la universitat espanyola quan no era hispanocèntrica era eurocèntrica, però mai no va ser perifèrico-nacionalista, opció que llavors els estudiants consideraven una causa tan de dretes com l’«espanyolisme»–, aquells excel·lents plans d’estudi, deia, van liquidar-se i es van transformar en una sèrie de llicenciatures, amb les corresponents facultats, en què els estudiants ja només van estudiar-hi, com encara és el cas, o bé Filologia, o bé Filosofia, o Geografia, o Història, o Pedagogia, i unes quantes disciplines més, totes esqueixades del saber general propi de les Humanitats. L’esperit humanístic que encara posseïa la meva facultat mentre vaig cursar la carrera va quedar desintegrat i urbanísticament disgregat a la ciutat, de manera que, des de llavors fins al dia d’avui, hem hagut de veure, cada cop més, com un estudiant de Dante no sap gaire res de Virgili, un estudiant de la filosofia aristotèlica no sap llengua grega, un estudiant d’Història d’Amèrica no sap res de Melville, un estudiant de Shakespeare no coneix el regnat de la reina Elisabet, un estudiant de filologia catalana no ha llegit res de Machado, un estudiant de filologia espanyola no ha llegit Carles Riba i els estudiants de pedagogia o de psicologia no saben –i ho he escrit a posta amb lletra cursiva, perquè una cosa és dominar estratègies i una altra cosa és saber– res de res.

Així em vénen al cap aquelles sàvies teories de la universitat de la generació romàntica alemanya –que va ser la que va filar més prim en la qüestió, fins al punt que encara avui els plans d’estudi de la universitat d’aquell país presenten una transversalitat que nosaltres no podem sinó envejar–, que va creure que no hi ha formació humanística universitària de patent que no passi per la suma i la barreja contrastada de tots els sabers que escauen, o esqueien, al perfecte humanista. La cosa no és cap romanalla que pugui menystenir-se sense més ni més; només cal recordar casos d’historiadors com Vicens Vives i els seus deixebles, o com els de Miquel Batllori i Martí de Riquer, per adonar-se que la integració de totes les branques «humanes» no podia sinó portar avantatges a la investigació humanística, a la població estudiantil i fins i tot al panorama «culte» de la ciutat i del país.

En aquest sentit, doncs, he citat en més d’un article, o en algun llibre dels pocs que he escrit, aquelles paraules tan assenyades de Friedrich Schelling, contingudes a les seves Lliçons sobre el mètode dels estudis acadèmics, que diuen: «En la ciència [en el sentit més general de saber, Wissenschaft], com en l’art, allò particular només té valor quan abraça allò general i allò absolut. Però passa molt sovint que, en la preocupació pels estudis especialitzats, es descura la cultura general; en l’aspiració a esdevenir un metge o un advocat perfectes s’oblida el designi molt més elevat de l’erudit i de l’esperit ennoblit per la ciència. [...] La filosofia [jo, aquí, hauria dit la filologia, perquè ella em sembla la veritable mare dels ous de les Humanitats, com molt bé van veure els humanistes italians i molts contemporanis de Schelling, com ara Humboldt o Schleiermacher], que abraça l’home sencer i comprèn tots els aspectes de la seva naturalesa, resulta d’allò més adequada per alliberar l’esperit de les limitacions d’una educació unilateral i elevar-lo al regne de l’universal. [...] Resulta, de tot el que he dit fins ara, que una metodologia dels estudis acadèmics només pot venir del coneixement veritable i real de la connexió vivent que enllaça totes les ciències entre si, i que, sense aquesta connexió, tot ensenyament resultarà forçosament mort, apagat, unilateral i també limitat».⁵

El mateix savi alemany, al mateix lloc, encara hi deia: «Com que les parts aïllades del saber, i per tant totes les ciències particulars, en la mesura que han perdut el seu esperit universal ja no poden ser de cap manera mitjans per a un saber absolut, la conseqüència necessària d’aquest desmembrament ha estat que, per dedicar-se als mitjans i als procediments per a sabers determinats, s’ha perdut el saber per ell mateix».⁶ Era una manifestació –de les moltes que es trobaran a partir d’aquell moment en la bibliografia sobre la universitat– que apuntava a la crítica de l’especialització, un dels mals més grans que ja existien aleshores a les universitats europees, i que existeix a l’espanyola des de fa molts anys, mal que no ha fet sinó multiplicar-se amb la implementació del Pla Bolonya.

Al cap d’uns quants decennis, Arthur Schopenhauer pensava una cosa semblant: «Els talents de primer ordre mai no seran especialistes. L’existència, en el seu conjunt, es presenta als homes de talent com un problema que cal resoldre, i cada un d’ells presentarà a la humanitat, sota una o altra forma, uns horitzons nous. Només es mereix el nom de geni aquell que agafa allò gran, essencial i general com a tema de les seves investigacions».⁷ Més endavant tornaré sobre aquesta qüestió, sobretot quan parli del panorama que ens espera a causa de les idees sobre l’ensenyament superior que deriven de l’anomenat Pla Bolonya. Nietzsche encara pensava el mateix que he reportat quan escrivia, a la seva lliçó inaugural de Basilea, l’any 1869: «Ha de quedar, doncs, manifest que tota i qualsevol activitat filològica ha d’estar envoltada i aixoplugada per una concepció filosòfica del món, en la qual tot individu i allò individualitzat queda com una cosa vaporitzada, i només el tot i l’unitari romanen».⁸ El problema, com ho demostra aquesta citació de Bertrand Russell, no va fer sinó créixer durant tot el segle XX: «Un dels defectes de l’educació superior moderna és que s’ha convertit en un pur entrenament per adquirir certes habilitats i cada vegada es preocupa menys d’eixamplar la ment i el cor dels estudiants mitjançant l’examen imparcial del món».⁹

Quant als estudis de Medicina, he d’afegir que, malgrat que no posseïen el caràcter d’estudis generals que he comentat, van posseir per a mi dues virtuts: d’una banda, sé des de llavors què és la contingència humana, i vaig pel món sense fums i pel carrer amb una certa precaució; d’altra banda, un professor de l’assignatura d’«Anatomia» va captivar-me d’allò més i em va aproximar –ell no podia imaginar-ho– al món de les lletres. Era el Dr. Joan Lluch i Caralps, que molts anys enrere havia estat professor a la Universitat Autònoma, en temps de la República. En aquells moments ja era un home gran –va traspassar l’any 1990–, calb, amb una capacitat prodigiosa no solament pel dibuix sinó també per la narració, tot i que ensenyava una disciplina tan complexa com l’anatomia cranial: pel que fa a l’exterior, només calia mirar-li la clepsa. En explicar els afluents de les dites «venes profundes» del cervell, o de Galè, el Dr. Lluch s’explicava si fa no fa d’aquesta manera: «La vena del cos estriat ve de lluny –ja ha viatjat una bona estona, però no mostra signes de defalliment, ans al contrari– i tira avant pel solc que separa entre si el tàlem òptic i el nucli caudat. Però no es pensin que en aquest trajecte la senyoreta vagi sola, perquè a les noies, a la bella edat, els agrada d’anar acompanyades. En efecte: primer fa coneixença, pel costat extern, d’una colla de joves, els nombrosos i voluminosos fascicles que han sortit una estona del nucli caudat, del nucli lenticular, de la càpsula interna i del centre oval: ja veuen quin atractiu posseeix aquesta dama; però després la vena del cos estriat, no del tot complaguda amb aquesta companyia, de seguida es plega o s’inclina endins, com vergonyosa, i s’amaga una estona, per fer un respir, a sota del trígon; i surt finalment a respirar fondo, atabalada de tants de pretendents, al forat de Munro; després, com que les noies no reben de ningú tan bons consells com de les seves mares, corre a trobar, en el seu origen, la vena mare de Galè, i es conforta». He de dir que, més tard, vaig saber que el Dr. Lluch era bibliòfil, que va fer una col·lecció molt notable de llibres històrics de la seva especialitat i que tenia, al rebedor de casa seva, un faristol parat permanentment, amb una edició del Quijote, en lletra grossa. Quan arribava a casa en sortir de la feina a l’hospital, el primer que feia era llegir-ne un capítol sencer, encara que fos dels llargs. La seva dona el cridava: «A taula, Joan!», però ell no hi anava fins que havia acabat del tot la lectura del capítol quotidià. Em fa l’efecte, doncs, que la meva decisió d’abandonar els estudis de Medicina i passar a la facultat de Lletres va venir determinada, en bona part, per les «narracions anatòmiques» del Dr. Lluch.

Un dia, per tant, vaig acabar la carrera de Lletres, encara que calculo que només vam fer, al llarg de cinc anys, una tercera part de les classes que hauríem hagut de fer: això va obligar tots els estudiants de la meva lleva a espavilar-se, llegir i estudiar molt a casa i tenir els cinc sentits repartits entre les aules i tota la sèrie d’estímuls –n’hi havia– que oferia la ciutat. No sé com va succeir, perquè ens trobàvem encara en ple règim franquista, però el fet és que la nostra generació va adquirir una formació pròpiament ciutadana, educada en tots els sentits de l’expressió, molt a l’estil del que sempre havia proclamat l’educació republicana a Espanya, per no parlar de l’educació romana o la dels segles humanístics. D’una circumstància fortuïta com aquesta només puc estar-ne summament agraït. La manca de classes ens va permetre fer llargues passejades pel claustre, de vegades de bracet dels professors –a l’estil castellà–, visitar-los sempre que volíem als despatxos i tenir-hi llargues conversacions. En una de les èpoques que la facultat va estar tancada me n’anava cada dia –sempre carregat, vegeu, d’una misteriosa vocació monàstica– al claustre de Sant Cugat del Vallès per llegir-hi Del sentimiento trágico de la vida, d’Unamuno, no sé si per delera metafísica o per contaminació de la situació política del país. Vam estar obligats, diríem, a entendre l’educació com un esforç personal, i no com una cosa que venia dictada des de la tarima, per molt de respecte que sentíssim pels millors professors de la casa, que també n’hi havia. No ens vam convertir en especialistes de cap cosa –m’agrada la manera com es definia José María Valverde a si mateix: «especialista en generalidades»–, i avui dia ens costaria superar les proves d’accés al funcionariat que s’han inventat els ínclits pedagogs; però vam sortir de la universitat, malgrat totes les circumstàncies, formats humanísticament i cívicament, i això ja mai no ens ho traurà ningú, encara que a uns quants els faci molta nosa.

2

Amb gran dosi de nostàlgia, però una certa ignorància, s’ha pogut llegir, durant els últims deu anys, que la Universitat de Bolonya havia fundat amb un criteri determinat, a final del segle XII, els estudis universitaris del continent, i que ella mateixa els havia enterrat amb un altre criteri al segle XX, amb l’anomenat Pla Bolonya, del qual tracta específicament un altre capítol d’aquest llibre. En realitat, quan hom acusa el pla al·ludit d’haver potenciat els estudis tècnico-científics i especialitzats i haver posat èmfasi en la relació de la universitat amb el mercat laboral, oblida que la universitat medieval d’aquella ciutat italiana funcionava exactament d’aquesta manera.

Les universitats medievals més antigues –l’esmentada de Bolonya, les d’Oxford i París, i la de Montpeller, totes elles fundades entre els segles XII i XIII– van néixer de la transformació d’unes escoles catedralícies, o vinculades a bisbats i a la clerecia, molt dinàmiques al segle XII –Angers, Orleans, París, Chartres, Reims..., però també a la Renània–, les quals, al seu torn, venien de les escoles monàstiques de segles anteriors i van coincidir-hi un quant temps; i aquestes escoles monàstiques procedien, en suma, de les institucions cultes i cristianes de l’alta edat mitjana, en les quals el saber es va ordenar, com és sabut, a l’entorn de dos eixos: les «arts liberals» –gramàtica, retòrica, lògica, aritmètica, música, astronomia i geometria– i les «ciències sagrades», més endavant anomenades «teologia», disciplina que era considerada la coronació de les «arts liberals».

Els savis de l’edat mitjana, els reformadors o els pedagogs de les èpoques carolíngia i otònica (segles IX i X) no van fer res més que reprendre aquest programa que es troba en la base de l’educació europea cristiana; per bé que tendim a considerar, sense equivocar-nos, que la «revolució de la cort d’Aquisgrà» va significar un veritable protorenaixement en la història de les institucions i dels corrents espirituals i erudits de la història d’Europa.

La transformació d’aquestes escoles del saber entre l’alta edat mitjana i el segle XIII va córrer de bracet amb la transformació de les estructures econòmiques, el creixement de les ciutats i l’acceleració del lliure intercanvi de mercaderies. L’Església en primer lloc, però també les iniciatives laiques de les «classes dirigents», en especial a l’àmbit de la Mediterrània, havien experimentat la necessitat de posseir, a més d’una classe eclesial, una casta de lletrats, escrivents i mestres competents; i ja al segle XII moltes d’aquestes escoles havien fet notables avenços respecte als ensenyaments dels segles precedents, utilitzant (a