Llengües en contacte en la comunitat lingüística catalana

By Miquel Pueyo París

Miquel Pueyo ha pouat, en aquest llibre, en una transcendental i primerenca aportació d'Uriel Weinreich –el títol mateix és, en part, un homenatge– per analitzar rigorosament els conceptes de bilingüisme, diglòssia i conflicte lingüístic. En el primer cas, realitza una severa revisió dels seus elements mítics i proposa una interpretació suggerent de les claus que expliquen l'evolució de les valoracions científiques i ideològiques del bilingüisme, des de la Conferència de Luxemburg (1928) fins a l'actualitat. Pel que fa a la diglòssia, a banda d'elaborar una síntesi ordenada i crítica de la història i l'evolució dels usos del terme –Psichar, Ferguson, Fishman, Vallverdú, Aracil, Ninyoles…– no s'està de criticar la funció 'anestèsica' que el seu ús imprecís ha jugat en la interpretació científica de la realitat sociolingüística catalana, al mateix temps que argumenta i defensa l'adequació de la teoria del conflicte lingüístic a la comprensió d'aquesta mateixa realitat.

• Language: Català
• Publisher: Publicacions de la Universitat de València
• Release date: Oct 28, 2014
• ISBN: 9788437093673

Book preview

PRIMERA PART

LA SOCIOLINGÜÍSTICA

COM A PARADIGMA CIENTÍFIC

I COM A DISCIPLINA ACADÈMICA

1.INTRODUCCIÓ

1.1.A la recerca d’un paradigma científic per a la sociolingüística

És evident que la sociolingüística constitueix un dels temes en expansió dins l’estudi del llenguatge i això la duu, cada cop més, a ésser reconeguda com a matèria integrant dels curricula acadèmics, centre d’interès en la investigació científica i objecte freqüent d’atenció i debat, fins i tot més enllà de la cleda acadèmica. La seva història, però, és una història recentíssima, els orígens de la qual se situen en la dècada dels 60, als Estats Units. En els anys 60 i 70, una concepció menys unificadora del melting-pot i més preocupada per l’estudi objectiu dels grups minoritaris desafavorits –moguda, això sempre, per una voluntat integradora i plena d’optimisme pel que fa als beneficis de l’educació–, unida a l’assignació de recursos a la investigació sobre aquests temes, propicià una florida d’estudis empírics i una àmplia discussió sobre els conceptes teòrics subjacents.

La necessitat d’interpretar els conflictes d’una societat moderna emergent propicià l’acumulació d’estudis a l’entorn de dos conceptes claus –bilingüisme i diglòssia– i consolidà l’operativitat d’una línia d’anàlisi que havia estat brillantment anticipada per Uriel Weinreich, en la seva obra Languages in contact (1953). Els anys 60, doncs, foren anys d’intensa activitat en la definició de l’enfocament sociolingüístic, als Estats Units: creació del SSRC Committee on Sociolinguistics, que promogué diversos cursos i conferències; publicació de col·leccions i readings sobre sociolingüística; increment dels articles especialitzats, apareguts en revistes de sociologia… (GRIMSHAW, 1971: 93-95).

No és aquest el moment d’embarcar-se en un resum històric del desenvolupament de la sociolingüística com a disciplina científica –ni tan sols del naixement d’una sociolingüística catalana, especialment arran del VIIIè Congrés Mundial de Sociologia, celebrat a Toronto l’any 1974– però sí que caldrà demanar-se modestament quin és el seu status dins el conjunt de les disciplines científiques i quin grau de consolidació epistemològica i metodològica ha assolit, fins al moment present. I tanmateix, dos aspectes fan especialment difícil que es pugui donar una resposta definitiva a aquest interrogant: la jovenesa mateixa de la sociolingüística i la seva condició profundament i necessàriament interdisciplinària, la qual cosa la posa contínuament en perill de no ésser considerada més que com una auxiliar, derivació o apèndix de disciplines més consolidades i reconegudes.

Deixant a banda la recerca d’elements d’inspiració sociolingüística (centrats en l’ús) en el pensament lingüístic modern i pre-modern –que hi són, efectivament i que tenen una importància gens menyspreable– considero molt positiva, a l’hora d’avaluar el grau de consolidació de la sociolingüística, la temptativa de Lluís V. ARACIL (1977), que ha proposat la consideració de dos conceptes capitals per a la ciència: revolució científica i paradigma científic, encunyats per Thomas S. KUHN (1962), en la seva obra The Structure of Scientific Revolutions.

Segons Kuhn, un paradigma científic consisteix en un conjunt de realitzacions i teories i de les seves aplicacions conceptuals, instrumentals i d’observació que la comunitat científica reconeix, durant un cert temps, com a fonamentals per a la seva pràctica. Els elements integrants d’un paradigma donat (el de la física, les matemàtiques o la psicologia) es trobarien revelats en els llibres de text, les conferències, els experiments… de la comunitat científica. En canvi, una revolució científica –que té, segons Kuhn, molts paral·lelismes amb les revolucions polítiques– es desvetlla, en una de les subdivisions de la comunitat científica, quan un paradigma deixa de resultar efectiu en la investigació d’un aspecte de la realitat. Que Copèrnic o Einstein forçaren grans canvis i l’aparició de nous paradigmes de gran transcendència posterior és ben reconegut, fins i tot pels profans, però no es poden oblidar, tampoc, revolucions científiques més petites –com l’acceptació dels raigs X–, sorgides sempre del convenciment que alguna cosa no anava bé en la investigació normal.

L’esclat d’una revolució científica i el seu progressiu decantament fins a la consolidació d’un paradigma ben estructurat i coherent es pot resseguir, a través de múltiples exemples que la història de la ciència ens proporciona… En el cas de les ciències socials, fou el Comte de Saint-Simon el primer a reaccionar contra les insuficiències de la història i la filosofia, a l’hora d’enfrontar-se a una anàlisi científica de les relacions socials. Saint-Simon s’inspirà, en la seva recerca d’un coneixement positiu de la societat, en el mètode de les ciències físiques, primer, i en el de la fisiologia, després, i deixà oberta una via a través de la qual August Comte iniciaria la constitució d’un paradigma científic per a la sociologia.

És evident que la sociolingüística s’ha desenvolupat també com una reacció, com una revolució científica, enfrontada a la incapacitat de les ciències clàssiques del llenguatge de donar resposta a una sèrie d’interrogants i contradiccions que la realitat social llançava furiosament a la cara dels investigadors. Per tant, no és d’estranyar ni el lloc ni el període en què, com hem vist, la sociolingüística inicià el seu trajecte. A partir d’aquesta constatació, la pregunta a fer-se és, necessàriament, la següent: ¿es troba encara la sociolingüística en la seva fase revolucionària o ha començat a produir un paradigma científic equiparable al d’altres disciplines ben consolidades?

Certament –i no només als Estats Units, sinó també a la Gran Bretanya, França, Alemanya… i en petites comunitats com la nostra– la sociolingüística ha començat a acumular resultats d’índole terminològica i metodològica i s’ha aproximat a la fixació de determinades lleis regulables i comprovables –el language planning n’és un bon exemple– a imatge d’altres disciplines amb una història més dilatada. Difícilment s’hagués pogut produir el boom dels estudis i les publicacions sociolingüístiques ni la incorporació de la sociolingüística als curricula acadèmics si aquesta disciplina no posseís ja, almenys, una rudimentària formulació paradigmàtica, a pesar de la seva jovenesa i la seva interdisciplinarietat. Tant és així que fins i tot els filòlegs i sociòlegs més reacis a atorgar-li la condició de disciplina científica individualitzada, han acabat dialogant-hi necessàriament, amb major o menor entusiasme.

Segons Lluís V. Aracil (1977) –que justament presentà, en el Congrés de Toronto, el paper que aquí s’esmenta–, el principal interrogant de la sociolingüística és justament de saber si l’orientació seguida pels seus especialistes està començant a definir un autèntic paradigma científic que la delimiti com una disciplina qualitativament diferenciada de la resta dels paradigmes científics actualment en vigor o si es tracta, tot plegat, d’una senzilla insurrecció, més que d’una autèntica revolució científica. La resposta donada per Aracil a aquest interrogant és la següent:

La sociolinguistique n’accédera même pas à l’existence (…) si ses adeptes actuels n’y jouent que par opportunisme et la considèrent comme un snobisme utile à leur promotion personnelle. (ARACIL, 1977: 15)

La resposta té un to més aviat ètic, la qual cosa no sembla pas forassenyada, si es consideren alguns episodis de la investigació moderna i el caire que sovint ha pres la sociolingüística oficial en el nostre país, però és evident –d’acord amb la bibliografia completa i la trajectòria investigadora d’Aracil– que creu en la viabilitat d’una sociolingüística autònoma, capaç, fins i tot, d’influir positivament en el conjunt de les ciències socials. L’objecte fonamental d’estudi de la sociolingüística el constituiria l’ús lingüístic, la qual cosa la diferenciaria absolutament de la filologia clàssica i la lingüística moderna, dedicades ambdues per complet a l’estudi de l’estructura lingüística.

Per una altra banda, la relativa abundància de readings referits de forma exclusiva a la sociolingüística, ha esdevingut una prova més –si voleu, prosaica– de l’autonomia de la disciplina i de la configuració progressiva d’un paradigma, a l’entorn del qual comença a articular-se un corpus teòric i un cabal d’investigacions cada cop més destacable. És a dir, que hom comença a arribar a un consens dialèctic sobre quins són els objectius de la sociolingüística, que permet de servir-se d’una terminologia i d’aplicar una metodologia a la investigació empírica i a la interpretació del món real. Tot plegat, contribueix a rescatar-la, de forma irreversible, d’aquell calaix de sastre en què Saussure col·locà la lingüística externa i a destacar la profunda imbricació existent entre les estructures lingüístiques i les estructures socials.

La sociolingüística emergent, però, no és una disciplina homogènia sinó que ofereix alternatives ben diferenciades, com les proposades pels psicolingüistes, els seguidors de Labov o els sociòlegs del llenguatge. Acceptant, com suara vèiem, el punt de vista de la profunda imbricació entre les estructures lingüístiques (E.L.) i les estructures socials (E.S.) com a tret distintiu i bàsic de l’orientació sociolingüística, ja trobarem no menys de quatre alternatives decisòries (GRIMSHAW, 1971) que determinen orientacions ben diferenciades:

–Les E.L. ocupen una posició determinant.

–Les E.S. ocupen una posició determinant o esdevenen una variable independent.

–Les E.L. i les E.S. són codeterminants.

–Les E.L. i les E.S. són determinades per un tercer factor (la ment humana, per exemple).

Per tant, les orientacions sociolingüístiques són diverses, no només perquè ens trobem amb orientacions molt influïdes i provinents del camp de l’antropologia, la psicologia o la psicologia social, sinó també en funció de les combinacions diferenciades que admet el binomi llengua/societat i que s’acaben d’esmentar, la qual cosa configura un ampli ventall d’arranjaments possibles.

Finalment, cal destacar la freqüència d’una lleugera confusió derivada de l’ús majoritari, entre els especialistes catalans, del terme sociolingüística, fins i tot quan es refereixen –o ens referim– inequívocament a l’orientació que els británics i nord-americans