Biblioteca Lingüística Catalana

L'estudi de Carlos Hernández constitueix una suggestiva descripció dels significats o valors que cobren les funcions sintàctiques en el domini de l'oració simple. Tot i que l'anomenada Gramàtica del Cas resulta ser el seu marc de referència més acostat, el lector trobarà ací esbossada, amb un criteri certament novedós, una formulació de les bases que permeten de discriminar els valors actancials i de distingir entre tipus i subtipus de predicat.

Aquest treball pretén ser una aproximació a determinats problemes que presenta l'article en la llengua catalana. Tal com diu el títol, hi volem fer un examen i discussió dels problemes relatius a la funció i significació de l'article.

Aquest estudi és la continuació del llibre L'oració composta (I): la coordinació, que vam publicar ara fa uns anys. En la primera part de l'estudi de l'oració composta, plantejàvem els problemes generals de la composició oracional i repassàvem la sintaxi, la semàntica i la pragmàtica de la coordinació. En aquest volum passem al terreny de la subordinació: estudiem la definició i les característiques del fenomen i tot seguit analitzem la subordinació substantiva, l'adjectiva i l'adverbial, seguint un esquema clàssic de tractament de la qüestió. El lector hi trobarà recollides, organitzades i sistematitzades les principals aportacions al tema, juntament amb freqüents reflexions sobre les limitacions que presenten.

En aquest nou treball, Cabré presenta en dos volums reformulacions de posteriors a aquells primers supòsits,en un afany de contenir la majoria de les qüestions lexicològiques, tant generals, d'exposició teòrica, com a particulars, dc anàlisi concreta d'exemples de la llengua catalana. Adreçat a estudiants universitaris, aquests volums shan concebut com un tractat a lhora descriptiu i teòric. El segon volum (Lexicologia catalana) presenta la descripció del sistema lèxic de la llengua catalana. S'afegeixen tres apèndixs en aquest segon volum, que faciliten importants informacions de cada element enumerat: una selecció dels sufixos més productius en català; una doble llista de prefixos, seleccionats segons un criteri de disponibilitat lèxica i un annex molt ampli amb les principals formes de composició culta. Completa tots dos volums una amplia llista de referències bibliogràfiques.

Partint de la polèmica al voltant de la subagrupació romànica del català i procurant superar-la, Germà Colón analitza el nostre lèxic des de diverses perspectives, confirma la seua vinculació al diasistema gàl·lic, to tenint en compte els elements constitutius, les afinitats i les discrepància amb l'aragonès i l'occità, i explica les causes històriques i d'evolució interna que han donat al català la seua fisonomia lèxica al sí de la Romània. La sèrie de qüestions ací plantejades prova que l'estudi atent del nostre cabal lexical és un aspecte prioritari de la lingüística neollatina, el qual ajuda a comprendre molts problemes d'abast general europeu.

Miquel Pueyo ha pouat, en aquest llibre, en una transcendental i primerenca aportació d'Uriel Weinreich –el títol mateix és, en part, un homenatge– per analitzar rigorosament els conceptes de bilingüisme, diglòssia i conflicte lingüístic. En el primer cas, realitza una severa revisió dels seus elements mítics i proposa una interpretació suggerent de les claus que expliquen l'evolució de les valoracions científiques i ideològiques del bilingüisme, des de la Conferència de Luxemburg (1928) fins a l'actualitat. Pel que fa a la diglòssia, a banda d'elaborar una síntesi ordenada i crítica de la història i l'evolució dels usos del terme –Psichar, Ferguson, Fishman, Vallverdú, Aracil, Ninyoles…– no s'està de criticar la funció 'anestèsica' que el seu ús imprecís ha jugat en la interpretació científica de la realitat sociolingüística catalana, al mateix temps que argumenta i defensa l'adequació de la teoria del conflicte lingüístic a la comprensió d'aquesta mateixa realitat.

En aquest llibre es presenta un exhaustiu estudi sobre els canvis lingüístics produïts en les categories morfosintàctiques del verb des del llatí fins al català actual. El canvi lingüístic es reinterpreta a partir de perspectives i models lingüístics actuals, i s'atorga una especial rellevància als factors i als mecanismes que el justifiquen: la morfologització de regles fonològiques històriques, els principis de naturalitat morfològica, les gramaticalitzacions d'implicatures pragmàtiques, etc. Les solucions del català contemporani es presenten dins el marc general de les llengües romàniques. A més, en aquells casos en què hi ha variació dialectal, s'analitzen tant les formes del català estàndard com les variants d'abast geogràfic més restringit, partint de la idea que la variació diatòpica normalment se superposa a la variació diacrònica i reprodueix un procés històric unitari.

La commemoració del 150 aniversari del naixement de Pompeu Fabra és una bona ocasió per a recordar i reivindicar no sols la persona, sinó sobretot el seu llegat. Aquest llibre, obra d'Antoni Ferrando, dona compte de la dimensió lingüística, històrica i cívica de la tasca codificadora de Fabra i de les adaptacions que en feren Francesc de Borja Moll i Manuel Sanchis Guarner per a les Illes Balears i per al País Valencià respectivament. Una tasca difícil atesa la situació de subordinació política de la nostra comunitat lingüística i, a més, les diverses situacions lingüístiques i sociolingüístiques de cadascun dels territoris històrics que la integren. També són considerats en aquest estudi el mestratge d'Aguiló, Verdaguer i Llorente sobre Fabra, les aportacions d'Alcover i la contribució de personatges com Bofill, Salvador i Fuster en la construcció d'una llengua moderna de cultura i d'un espai comú de comunicació.

Aquest volum recull pràcticament tots els estudis de Jordi Carbonell sobre els elements d'història de la llengua catalana. Estructurat en cinc parts, en la primera es reprodueixen els articles que esbossaven el seu projecte d'una història social i política de la llengua catalana; en el segon bloc, els dedicats a la presència catalana a Sardenya; en el tercer, els treballs sobre el català de l'edat moderna, majoritàriament centrats a Menorca, on ocupen un lloc prominent els estudis sobre gramatització; el quart bloc està dedicat al català d'avui, amb uns posicionaments lúcids de plena actualitat. Finalment, l'última part conté la seua valoració del llegat d'Aramon, Moll, Sanchis Guarner i Cahner. Les aportacions de Carbonell són capdavanteres en el plantejament sociolingüístic de la història de la llengua i imprescindibles per a l'estudi dels usos lingüístics i literaris a l'edat moderna.

A partir dels estudis consolidats i, sobretot, d'un meritori treball de camp amb enquestes dialectològiques a informants de més de 250 localitats de la geografia valenciana, "Els parlars valencians" descriu, amb rigor i profusió, la riquesa lingüística que presenta el català al País Valencià. L'obra s'organitza en quatre parts: la primera mostra una visió general de les característiques dels parlars descrits, mentre que en el segon apartat es classifica i descriu cadascuna de les varietats estudiades. La tercera està ordenada segons l'estructura tradicional de les monografies dialectals, que inclou la fonètica, la morfosintaxi i el lèxic. Tanca el llibre l'Atles lingüístic dels parlars valencians, amb 56 mapes a tot color on queden representades geogràficament les variacions lingüístiques. Els treballs que han donat lloc a aquest llibre han estat mereixedors del Premi IEC de Lexicografia i Onomàstica Joan Coromines 2017.

El despertar de la ideologia i del multilingüisme són dues novetats dels estudis sobre l'estandardització lingüística des del tombant del mil·lenni. Una ullada al món de les llengües actual ens porta a constatar l'aparició de nous règims de normativitat. Es tracta de propostes que no defugen la dimensió sociopolítica de l'estandardització, que reivindiquen l'empoderament de grups socials (i fins i tot del mateix individu) al marge de les elits, alhora que assumeixen la presència d'altres llengües en uns entorns comunicatius de més complexitat. S'observen indicadors de canvi en un món on la teoria de l'estandardització continua tenint una vigència destacadíssima. Els nous plantejaments ens arriben en el context sociològic de la postmodernitat. Serà fonamental, doncs, avaluar-ne l'adequació abans de projectar-los sobre ecosistemes de gran feblesa funcional com els que ofereixen les llengües minoritzades, una condició que en graus diversos caracteritza la constel·lació de comunitats de parla que conforma la llengua catalana.

A partir dels estudis consolidats i d'un meritori treball de camp amb enquestes dialectològiques a informants de més de 250 localitats de la geografia valenciana, "Els parlars valencians" descriu la riquesa lingüística que presenta el català al País Valencià. L'obra s'organitza en quatre parts: la primera mostra una visió general de les característiques dels parlars descrits, mentre que en el segon apartat es classifica i descriu cadascuna de les varietats estudiades. La tercera està ordenada segons l'estructura tradicional de les monografies dialectals, que inclou la fonètica, la morfosintaxi i el lèxic. Tanca el llibre l'Atles lingüístic dels parlars valencians, amb 56 mapes a tot color on queden representades geogràficament les variacions lingüístiques. Els treballs que han donat lloc a aquest llibre han estat mereixedors del Premi IEC de Lexicografia i Onomàstica Joan Coromines 2017.

Medio siglo después de su publicación, la Gramática histórica catalana de F. de B. Moll (Madrid, Gredos, 1952) conserva intactas las virtudes originales de la obra -claridad expositiva, aportaciones de primera mano sobre la formación de palabras y diferentes cuestiones de sintaxis, etc.-, con las correcciones y la actualización bibliográfica que incorpora esta presente edición en catalán. Una obra de consulta imprescindible para los estudiosos de la filología catalana.

Tal como refleja el título, este libro se ocupa de diversos aspectos de la relación del catalán con las lenguas vecinas (castellano, aragonés, occitano), sea por contacto, sea por contraste. Sus páginas ilustran, entre otros aspectos, la interferencia con el castellano a través de estudios sobre la adopción y/o adaptación del fonema /x/ en los dialectos catalanes (tipo navaca, navaja, navaja), subrayan la importancia de la presencia aragonesa en el ámbito valenciano frente a las imaginarias huellas mozárabes (tema que se ilustra con gemecar) y demuestran la densidad de los occitanismos del rossellonés, entrados muy pronto y de los cuales, además, se elaboran criterios para identificarlos. Por otro lado, el contraste entre catalán y asturiano, y catalán y gallego permite visualizar las concomitancias y discordancias entre estos sistemas lingüísticos comparados. Esta obra es un complemento imprescindible de las monografías que Joan Veny ha dedicado a la historia de la lengua catalana y, en concreto, a la de sus dialectos.

Un diccionario histórico ambicioso sobre un aspecto del léxico desatendido hasta ahora: las palabras, las locuciones y las acepciones populares del valenciano, extraídas de textos literarios, a menudo inéditos, de los siglos XVII, XVIII y XIX. Bajo la palabra lema figuran la diversas acepciones y locuciones recogidas; ejemplos documentales ordenados cronológicamente; referencias a la situación de las palabras en los diccionarios históricos, etimológicos y normativo -respeto de los cuales se aportan muchas novedades-; referencias a otros repertorios lexicográficos y a fuentes escritas y orales, y una explicación de los mecanismos y procedimientos de creación léxica. Es un trabajo pionero dentro de la lexicografía catalana, en la cual el autor enmarca el estudio de cada palabra o locución. Joaquim Martí Mestre (Valencia, 1964) es profesor de la Universitat de València. Su actividad docente e investigadora se centra en la historia de la lengua catalana y en la lexicografía histórica. Ha publicado, además de varios artículos de revistas especializadas, El Llibre de Antiquitats de la Seu de València. Estudi i edició (Valencia / Barcelona, 1994) y Literatura de canya i cordell al País Valencià (Valencia, 1997).