Normativitat, (re)estandardització i glotopolítica: Noves mirades des de la sociolingüística catalana

By Miquel Àngel Pradilla Cardona

El despertar de la ideologia i del multilingüisme són dues novetats dels estudis sobre l'estandardització lingüística des del tombant del mil·lenni. Una ullada al món de les llengües actual ens porta a constatar l'aparició de nous règims de normativitat. Es tracta de propostes que no defugen la dimensió sociopolítica de l'estandardització, que reivindiquen l'empoderament de grups socials (i fins i tot del mateix individu) al marge de les elits, alhora que assumeixen la presència d'altres llengües en uns entorns comunicatius de més complexitat. S'observen indicadors de canvi en un món on la teoria de l'estandardització continua tenint una vigència destacadíssima. Els nous plantejaments ens arriben en el context sociològic de la postmodernitat. Serà fonamental, doncs, avaluar-ne l'adequació abans de projectar-los sobre ecosistemes de gran feblesa funcional com els que ofereixen les llengües minoritzades, una condició que en graus diversos caracteritza la constel·lació de comunitats de parla que conforma la llengua catalana.

• Language: Català
• Publisher: Publicacions de la Universitat de València
• Release date: Jan 31, 2024
• ISBN: 9788411182966

Book preview

I.

QÜESTIONS EPISTEMOLÒGIQUES

1

L’ESTANDARDITZACIÓ LINGÜÍSTICA

LA DINAMICITAT D’UN CONCEPTE CALIDOSCÒPIC

A partir de l’assumpció que la normativitat forma part de l’estudi científic del llenguatge, s’estableix un itinerari entre l’actitud essencialment valorativa de la lingüística tradicional i la neoprescripció dels enfocaments comunicatius contemporanis. La teoria de l’estandardització, malgrat les tensions amb els postulats de la lingüística moderna (estructuralista i generativista), durant la modernitat primerenca ha potenciat una ideologia que descansa en una estimació homogènia i estàtica de la llengua; una llengua que es cosifica en una varietat estàndard, referencial, cohesionadora del col·lectiu. El tombant del mil·lenni, de la mà de la modernitat tardana, patrocina una nova mirada on la identitat competeix amb la comunicació. La indexicalitat reclama protagonisme a una referencialitat cada cop més qüestionada. Nous constructes agafen protagonisme a l’hora de gestionar una interacció lingüística de gran complexitat, en la qual les llengües minoritzades han de trobar un encaix que ajude a incrementar el seu valor funcional.

1. Estàndard, un terme de significació dinàmica

En l’entorn acadèmic, la consideració de la llengua com un constructe social ha anat fent camí. Un camí farcit de tensions i de qüestionaments, tot s’ha de dir, provinents majoritàriament d’una lingüística essencialment formalista, reticent a eixamplar el camp d’estudi fora de l’anàlisi de l’estructura interna.

Deixeu-me dir, d’entrada, que el concepte de llengua no és universal. Des del món cultural occidental les llengües se’ns mostren com a entitats ben delimitables, discretes, sovint des de l’associació sinecdòquica amb la varietat estàndard. Amb la sociolingüística ens arriba la concepció de la llengua com un contínuum, de caràcter no discret i dinàmic (Milroy, 2001). És un espai la segmentació del qual respon més a motivacions extralingüístiques que a l’avaluació de la proximitat estructural de la diversitat d’actuacions lingüístiques. El terme varietat, si bé no ha substituït el de llengua, sí que n’ha esdevingut un competidor important, si més no en aquesta àrea del coneixement.

Les varietats, doncs, es configuren a redós de col·lectius humans que han consensuat una mena de contracte social de vida en comú. Una vida que s’organitza mitjançant una interacció social on el llenguatge representa un paper fonamental. Si les necessitats de la comunitat exigeixen l’elaboració d’un model supradialectal per a un determinat tipus de comunicacions, la varietat estàndard emergeix. Ara bé, no solament ho fa per satisfer aquest aspecte instrumental de la convivència humana, també participa en la definició d’una identitat lingüística específica. Així, la identitat té un paper no menys important que la comunicació en la seua conformació. I les actituds dels parlants, això és, la consciència lingüística que mostren des dels seus comportaments verbals i les valoracions que emeten, convé tenir-les ben presents a l’hora d’interpretar les ideologies que acompanyen l’establiment de les varietats en qüestió.

A l’hora d’organitzar l’activitat lingüística, els parlants assumeixen cada cop més una agentivitat destacada, d’una manera especial en contextos plurilingües i plurilectals, avui dia clarament majoritaris. Els seus interessos acaben determinant una actuació lingüística diversificada, ara d’orientació comunicativa ara identitària.

El terme estàndard ja es va començar a generalitzar al segle XIX. Avui, la seua caracterització va més enllà d’una simple contraposició a la presència indesitjada de variació lingüística en la interacció pública. Actualment, el seu establiment oposa els avantatges de comptar amb un codi compartit superador de la diversitat dialectal (històrica, geogràfica i social) amb el fet de constituir-se en un paràmetre destacat d’estratificació social. I aquest només és un dels focus de la disputa epistemològica en què es debat la seua reformulació. Més endavant m’hi tornaré a referir.

2. Norma i variació lingüístiques

La normativitat lingüística va de bracet de l’estandardització de les llengües. Segons Amorós-Negre (en premsa), la intervenció sobre el llenguatge és un universal cultural vinculat a la reflexió i la consciència lingüística dels parlants. Aquests, des de temps immemorials, han emès valoracions sobre els fets lingüístics i, fins i tot, han legislat els hàbits i les conductes idiomàtiques. Això sí, ho han fet tot considerant factors polítics, econòmics i identitaris. Factors extralingüístics, en definitiva. L’estudi de les actituds dels parlants en l’ús o el desús de varietats o variants lingüístiques ens permet interpretar-ne les motivacions ideològiques per tal de corregir possibles comportaments discriminatoris. El fet que es manifesten des d’una subjectivitat fortament arbitrària, dogmàtica i acientífica no ens ha de portar a menystenir-les.

El diferent tractament de la prescripció ha esdevingut un dels factors més rellevants a l’hora de diferenciar la lingüística tradicional de la moderna. Així, els corrents historicistes i neogramàtics del XIX es van mostrar com uns entorns epistemològics acollidors d’una lingüística amb un important component valoratiu. El concepte de correcció (i d’incorrecció) va senyorejar en una concepció gramatical, hereva de la tradició grecollatina, molt taxonomista. La lingüística moderna, en canvi, descansa en una mirada descriptiva del fet lingüístic que, paral·lelament, expulsa del seu objecte d’estudi tota actitud valorativa. El centre d’atenció és l’estructura de la llengua presentada com una abstracció formalista, al marge d’usuaris i usos. Una llengua, doncs, on la variabilitat i el canvi lingüístic fan nosa i la catalogació normativa esdevé absolutament perifèrica.

Estructuralisme i generativisme, paradigmes que difereixen en qüestions substancials com la valoració de l’innatisme, coincideixen a l’hora de definir un objecte d’estudi homogeni i estàtic. La reivindicació chomskyana de l’estudi de la competència lingüística del parlant-oient ideal en una comunitat de parla homogènia esdevindrà la quinta essència d’una manera d’entendre el llenguatge al marge del seu context productiu i receptiu.

Pel que fa a l’estructuralisme, seria injust no fer una referència a l’atenció que els membres del Cercle Lingüístic de Praga van fer a la variabilitat del llenguatge (López Serena, 2006). Els lingüistes praguians van posar les bases d’una concepció historicista de la llengua que recolzava en la interacció que es produïa entre la variació diatòpica, diastràtica i diafàsica. Coseriu (1952) en va formular una versió reeixida, que és a la base del corrent conegut com a lingüística de les varietats alemanya. Un model, el de Koch i Oesterreicher (1990 [2007]), que ubica l’oralitat al mateix nivell que l’escripturalitat. D’altra banda, la norma de Coseriu (norma objectiva) –situada fora del cànon oficial i definida pels usos habituals consensuats per la interacció dels parlants– d’alguna manera corrobora la tendència valorativa dels usuaris de la llengua, més enllà de la sanció oficial.

Quant al generativisme, el concepte de gramaticalitat (i d’agramaticalitat) regeix l’etiquetatge de les diferents formes del codi lingüístic. I la intuïció del parlant constitueix l’instrument que en valida la pertinença a la varietat, la seua genuïnitat en definitiva. A propòsit d’això, és fonamental destacar que la intuïció és un concepte que presenta un encaix sorprenent en una lingüística que des del mètode hipoteticodeductiu descansa en l’objectivitat i l’empirisme de la ciència. Així, la variabilitat mostrada en els judicis d’acceptabilitat dels trets lingüístics per part dels diferents parlants ofereix seriosos dubtes sobre l’operativitat de la catalogació de la gramaticalitat de les diferents formes d’una determinada llengua. Una gramaticalitat-genuïnitat que enceta un nou front de discrepàncies quan, erròniament, se l’equipara a la correcció lingüística, fet que pot arribar a impugnar la necessària selecció de formes que conformen el cànon d’exemplaritat d’una varietat.

A partir de la dècada dels seixanta del segle XX, la consideració social de la llengua irromp amb força de la mà de nous enfocaments de caràcter comunicatiu. Sociolingüística, pragmàtica, etnografia de la comunicació, anàlisi del discurs, etc. inicien un nou camí on es qüestiona taxativament l’axioma chomskyà de l’homogeneïtat de la comunitat de parla i l’abstracció de l’objecte d’estudi (parlant-oient ideal). D’altra banda, es reclama atenció a l’actuació lingüística, proscrita en el model explicatiu de la competència lingüística. Des de l’etnografia de la comunicació arriba el concepte de competència comunicativa (Gumperz i Hymes eds., 1964; Hymes, 1971), un constructe que té en compte les normes socials que condicionen la interacció lingüística i està subjecte a convencions flexibles que excedeixen el simple domini del codi. Des del mateix marc teòric sorgeix un altre instrument, el repertori lingüístic, un receptori on s’organitza el capteniment lingüístic d’uns usuaris que en la interacció diària s’han d’enfrontar a una gran quantitat de situacions comunicatives.

Els enfocaments comunicatius, d’aquesta manera, neutralitzen la valoració negativa de les varietats col·loquials en contraposició amb la varietat estàndard. Alhora, situen la llengua oral en un mateix contínuum amb la llengua escrita, tot considerant que, si bé existeix una oposició medial (sonora i gràfica) entre els dos pols, hi ha una comunió concepcional associada a la immediatesa o la distància comunicatives (Koch i Oesterreicher, 1990 [2007]).

Les noves epistemologies trenquen amb l’antiprescriptivisme de la lingüística moderna. D’aquesta manera, el caràcter dicotòmic de l’oposició descripció-prescripció dona pas a una nova mirada que es gestiona des de l’adequació pragmaticodiscursiva. Un concepte, el d’adequació, que no podem desvincular de l’actitud valorativa atès que orienta l’ús de les diferents variants lingüístiques des del paràmetre funcional. Val a dir que aquesta nova aproximació al fet lingüístic ha aconseguit amarar la ideologia gramatical de la prescripció contemporània. Així, les noves gramàtiques o les complecions gramaticals (per exemple, la Nueva gramática de la lengua española, 2009 i la Gramàtica de la llengua catalana, 2016) solen partir de plantejaments descriptius associats a la disponibilitat contextual de les formes lingüístiques.

Dit això, és el moment de donar entrada a la institucionalització disciplinària de la intervenció sobre la llengua. Em refereixo a l’aparició de la política i la planificació lingüístiques, àmbit del coneixement d’adscripció discutida, situat ara en la sociolingüística ara en la lingüística aplicada. Els treballs pioners de William Steward (1968) i Heinz Kloss (1979 [1952]) ens proveiran de noves conceptualitzacions, com la tipologia de codificacions (endonormativa i exonormativa) del primer i l’ordenació de parcel·les d’estudi de la planificació lingüística (corpus i estatus) i el concepte de policentrisme del segon. El vessant valoratiu de la llengua torna a emergir de la mà d’uns postulats lingüístics que retornen a una estimació homogènia i estàtica de la llengua. Una llengua que es cosifica en una varietat referencial, cohesionadora del col·lectiu –l’estat nació– i marcadora de l’alteritat. Alhora, la varietat estàndard, com a instrument de comunicació neutre, esdevé una eina necessària per a la interacció pública i el progrés econòmic dels membres de la comunitat.

3. Vigència i avaluació crítica del model d’Einar Haugen

Quan parlem d’estandardització lingüística, l’obra d’Einar Haugen mereix un tractament singular. No en va el lingüista noruegoamericà ens va subministrar un model que en la primera etapa de la planificació lingüística va aconseguir una centralitat remarcable. L’esmentat model (Haugen, 1966), millorat pel mateix autor (Haugen, 1983 i 1987) i enriquit des de la revisió crítica de la comunitat acadèmica, encara mostra una vigència important. Probablement, el fet que Haugen fos el primer crític de la seua obra li va permetre entrellucar tot de qüestions que en limitaven el potencial explicatiu en una societat que apuntava al nou mil·lenni de la mà de canvis cada cop més ràpids i profunds. José del Valle (2020) se n’ha fet ressò en un article on revisita l’obra de Haugen i en destaca el compromís amb aspectes transcendents, com el paper que atorgava a la normativitat en les tasques del lingüista i a la naturalesa política del llenguatge. Si la consideració de la normativitat tensionava la seua doctrina amb els postulats descriptivistes de la lingüística moderna, l’acceptació de la vinculació política dels fenòmens sociolingüístics l’aproximava als plantejaments més recents de la sociolingüística crítica, un nou corrent que ha identificat el rol fonamental de les llengües en la producció i la reproducció de les desigualtats socials.

L’aportació de Haugen a la planificació lingüística la va fer tot elaborant una teoria de l’estandardització. La interpretació reduccionista del seu abast va motivar un bon grapat de crítiques, que van abocar al desenvolupament de noves línies d’intervenció més enllà de la planificació del corpus klossiana (la revitalització de llengües minoritzades, l’estudi del canvi lingüístic i la seua reversió, l’organització lingüística d’entitats polítiques transnacionals, la promoció internacional de llengües, etc.). Els seus plantejaments se situen en el marc conceptual i històric de la modernitat, el sorgiment dels estats nació i la democràcia liberal.

Tanmateix, malgrat els avanços que aportava en relació amb formulacions anteriors, la seua teoria mostrava serioses limitacions. I és que l’ancoratge historicopolític de les noves mirades empenyia cap a una revisió permanent davant les noves condicions en què opera el llenguatge com a pràctica social. Això és, la dialèctica efervescent entre l’estabilitat i el canvi social en un entorn de creació de formacions històriques específiques; les noves formes globals d’organització sociohistòrica i cultural; el qüestionament ideològic de valors fundacionals de la modernitat i el desafiament a la mateixa democràcia liberal; la generalització de marcs polítics globalitzats; la transcendència de l’alta tecnologia de producció i distribució cultural, i el protagonisme aclaparador de l’economia neoliberal. Tot plegat ha impulsat els paradigmes que situen el llenguatge en el context social i comunicatiu a elaborar nous constructes teoricometodològics per tal de donar resposta a les renovades experiències sociolingüístiques. Unes experiències que requereixen tenir ben presents les ideologies lingüístiques, la reivindicació de les funcions performatives del llenguatge i la posició dels parlants davant la llengua. En aquest sentit, més enllà d’apuntar mancances, m’agradaria fer valer el component de trànsit epistemològic d’un model que ha tingut (i encara té) un gran ressò en la interpretació de la intervenció sobre el corpus lingüístic dels darrers cinquanta anys.

Haugen (1972) empra la metàfora ecològica a l’hora de situar l’entorn sociopolític en l’estructura conceptual de la seua doctrina. Si el context temporal és el de la modernitat, l’espacial serà el de la nació. La nació com a unitat d’acció política. Es tracta d’una comunitat de parla secundària que constitueix les bases de les xarxes de comunicació, els sistemes educatius i la planificació del llenguatge. Un objecte que estimula la lleialtat més enllà dels grups primaris (Haugen, 1972). Dit a la manera de Valle (2020: 303-305), la nació uneix la multiplicitat d’egos, tot afeblint l’afirmació de l’individualisme. En definitiva, la nació és un constructe que dona forma col·lectiva a les subjectivitats individuals. L’esmentada cohesió social té en la identitat un factor clau. Haugen considera que la identitat es construeix «de dalt a baix», des de l’exercici del poder institucional. D’altra banda, la nació, des d’aquesta ideologia, constitueix un tret de la modernitat. Segons Gellner (1983), la nació és resultat de l’acció concertada de la industrialització i l’educació. Estaríem parlant, doncs, d’unitats d’acció política integrades socioculturalment.

La llengua, en el marc de l’estructura comunitària esmentada, es converteix en una eina necessària per fer efectiva la cohesió anhelada. La funció comunicativa es posa al servei d’una governança que exigeix un codi compartit que neutralitze la diversitat lingüística espaciotemporal i garantisca la transparència semàntica de les interaccions comunicatives més enllà dels grups primaris. Haugen defensa el caràcter representacional del llenguatge de la mà d’una varietat referencial que fetitxitza l’eficàcia comunicativa. Una varietat que pren un valor icònic en tant que esdevé la mesura del desenvolupament del grup (Irvine i Gal, 2000). Segons això, una nació desenvolupada ha de poder exhibir una varietat referencial fortament establerta (Lamuela, 1994). L’estandardització, doncs, es converteix en un instrument de poder i de control social que participa activament en la construcció d’ideologies lingüístiques.

Valle (2020) ens fa veure com el principi d’intersubjectivitat és central en Haugen. Per garantir-lo, insta els lingüistes a participar en la gestió de les llengües, a assumir el protagonisme de l’expert. Si més no sobre el paper, el seu objectiu és l’elaboració tècnica d’un codi compartit que minimitze el problema de la intercomprensió. En aquest sentit adverteix que els dialectes regionals o socials tenen els seus encants però obstaculitzen la comunicació en cridar l’atenció sobre característiques que són o haurien de ser irrellevants en el missatge. Segons Haugen (1972: 153), la reducció del soroll dialectal és fonamental per a la transparència semàntica.

Dit això, el debat entre el caràcter referencial o indexical del llenguatge estava servit. Amb tot, Haugen relativitza el seu plantejament tot recorrent sovint a les funcions del llenguatge de Jakobson, un inventari on, a més de la funció referencial, trobem les conegudes funcions emotiva, conativa, fàtica, metalingüística i pràctica. Queda clar, doncs, que més enllà de l’èmfasi en unes funcions o en unes altres, el llenguatge també és un mitjà d’expressió individual. Això fa que sovint els parlants facen ús de formes lingüístiques que els identitzen i els situen en uns entorns de lleialtat grupal més primaris, fins i tot al marge de les consideracions normatives. És l’anomenada propietat indexical del llenguatge, central en el camp d’estudi de la pragmàtica discursiva.¹

Com s’ha dit, per al nostre autor la normativitat forma part de l’estudi científic del llenguatge i anima els lingüistes a tenir-la en compte malgrat les tensions amb els paradigmes formalistes, amatents a com parla la gent i no a com ha de parlar. Val a dir que l’atenció envers la historicitat en l’elaboració dels models amoroseix un conflicte aparentment irreconciliable. En aquest sentit, en el seu model processual la fase de selecció de formes que després seran codificades agafa protagonisme. I és que, llevat de les codificacions in vitro, amb un fort component artificiós, la resta solen tenir ben presents els hàbits expressius que els col·lectius han anat afaiçonant en el seu itinerari històric.

Vinculat a la contextualització de l’estandardització en l’entorn polític de la democràcia participativa, hi tenim la defensa del seu paper com a igualador social. Certament, el fet de reservar les grans decisions planificadores a les elits socials, sovint dipositàries de la varietat considerada referencial, no ajuda a fer creïble l’equitat que es desprèn de l’axioma de la igualtat. Haugen és plenament conscient de la fal·làcia igualadora d’un codi que en el seu establiment requereix una presa de decisions forçosament jeràrquiques. De fet, en la fase d’implementació (vehiculació) de la norma, els parlants sovint desaproven determinades decisions normativitzadores i barren el pas a la seua expansió. Més encara, quan la dissonància entre la norma difosa i el capteniment dels parlants abraça un conjunt de recursos expressius significatiu, el procés d’estandardització es pot col·lapsar i reclamar una reformulació tot retornant a la mateixa fase de selecció. Aquesta reticularitat del model, sens dubte, dona més sentit al seu funcionament, previst inicialment per a una activació seqüencial. La posada del codi normatiu a disposició de la societat requereix, doncs, la conformitat dels usuaris. No en va, la denominació primigènia de la fase d’implementació en el model embrionari era la de fase d’acceptació.

La participació dels usuaris en l’arribada a bon port del model proposat també matisa l’aparent exclusivitat de les elits en el seu desenvolupament. Encara que amb un clar desequilibri de forces, un esquema incipient d’agentivitat coral havia de preveure, doncs, que l’acció des de baix també tingués repercussions. Dit d’una altra manera, l’aparent anonimat amb què es vol revestir la varietat estàndard per esdevenir la llengua de tothom i de ningú alhora, es veu trasbalsat per la irrupció de noves veus que es justifiquen des de l’autenticitat (Gal i Woolard, 2001). Així, la competència entre els diferents actors dibuixa un escenari de conflicte on les desigualtats socials mostren una pugna desigual en l’exercici del poder.

4. Normativitat i estandardització en l’entorn sociològic de la modernitat

En l’apartat anterior, tot resseguint críticament la teoria d’Einar Haugen, ens hem situat en el moment de qüestionament epistemològic incipient d’una ideologia de l’estandardització les bases de la qual es remunten al Renaixement. Efectivament, la fi del feudalisme i la secularització de la religió van menar a la institucionalització de les varietats vernacles. I paral·lelament, la creació de noves estructures polítiques –els estats nació– va anar acompanyada de la potenciació instrumental d’unes varietats lingüístiques a l’entorn de les quals s’havia de gestionar la interacció pública. Emergia un espai de formalitat comunicativa que a l’època moderna primerenca representarà el sentit col·lectiu d’un capteniment social que transcendeix l’individu. La governança i la gestió dels entorns econòmics i culturals exigia, doncs, un instrument unitari. La varietat estàndard de la llengua, especialment ancorada en el seu vessant escrit, es construïa des dels valors de la cohesió i l’homogeneïtat per tal de garantir una comunicació transparent i fortament denotativa. En l’entorn de la cultura occidental, el pas del temps ens va portar una revolució industrial i una societat urbanitzada on l’alfabetització tenia com a objectiu la generalització de la competència lingüística. Ens referim a un nou context on l’escola i els mitjans de comunicació esdevindran els grans difusors de l’estàndard.

Per a alguns sociòlegs, com Gilles Lipovetsky, la modernitat tardana constitueix un contínuum que des de l’anomenada postmodernitat ens abocaria a la hipermodernitat. S’identifica amb un canvi d’escenari que trasbalsa la territorialitat i l’estabilitat de les ordenacions polítiques vigents. La globalització és present en tots els àmbits d’una vida que va més enllà de la intimitat d’uns orígens idealitzats. En el vessant econòmic, el capitalisme liberal hi anirà de bracet. La mundialització irromp de tal manera que propicia una reordenació intensa dels sistemes polítics, socials, culturals i lingüístics. Nous constructes supraestatals obriran nous espais de comunicació, sobretot per a les llengües de les comunitats polítiques hegemòniques. Uns espais des dels quals s’exerceix una dinàmica de poder que afebleix els vincles individuals amb les comunitats culturals històriques, cosa que contribueix a la seua dissolució en l’espai global. I paral·lelament, noves sensibilitats favorables a la diversitat i les minories lingüístiques reivindicaran una mirada ecològica que harmonitze llengües, parlants i entorns, més enllà dels valors instrumentals associats als codis.

A propòsit d’això, Amorós-Negre (en premsa) adverteix que epistemologies postestructuralistes i descolonials, de la mà d’investigadors com Bourdieu i Foucault, comencen a evidenciar la inadequació de continuar treballant amb models que ja es podrien considerar anacrònics. Aquests models, en la mesura que recolzen en la consideració d’unes varietats estàndards homogènies i discretes, difícilment poden donar compte del nou entorn multilingüe i d’hibridació lingüisticocultural. Cal assumir, doncs, que som en un context on les interaccions comunicatives mostren una gran heterogeneïtat i els usos lingüístics reflecteixen les identitats dinàmiques i/o híbrides dels parlants. La indexicalitat reclama protagonisme a una referencialitat cada cop més qüestionada. En aquest sentit, Blommaert (2010) reivindica la centralitat de l’estudi de les pràctiques heteroglòssiques dels parlants en el marc de les pràctiques semiòtiques. El debat entre els valors instrumentals i els simbolicoidentitaris de les varietats lingüístiques es fa ben present. I els nous corrents acadèmics, en conseqüència, es plantegen aprofundir en la reflexió teòrica i en l’elaboració de metodologies que atenguen l’actual diversitat sociocultural, lingüística i identitària. Una reflexió que no hauria de ser acrítica amb l’exaltació de la variabilitat extrema de les identificacions dels individus: l’autogestió de la identitat individual no necessàriament hauria d’invalidar les identificacions col·lectives històriques i patrimonials, un marc (encara) per a l’ecologia de les societats i l’exercici de les llibertats personals. Cal valorar, doncs, si allò que es percep com un procés d’alliberament individual no acaba esdevenint un veritable procés de submissió a una globalització alienadora.

Val a dir que la ideologia de l’estandardització continua tenint molts adeptes. Robichaud i De Schutter (2018: 144-145) inventarien els postulats utilitaristes en què recolza l’argumentari de l’esmentada preeminència. En destacaré els següents: a) la posada en valor de la comunicació supradialectal; b) els beneficis socioeconòmics i la capacitat d’empoderament vinculada al domini de l’estàndard; c) l’eficiència i la funcionalitat; d) el domini de l’estàndard garanteix l’equitat, la igualtat d’oportunitats; i e) a més, certifica la unitat i la cohesió nacional.

En relació amb els punts a, b i d, els plantejaments més recents, com hem vist, hi oposen lectures més socials, com l’advertència sobre les desigualtats que genera l’establiment d’una jerarquia de varietats i l’accés no universal a una varietat estàndard a la qual s’arriba a través d’una instrucció que sovint no és a l’abast de tothom. Quant al punt e, actualment determinats investigadors qüestionen obertament el paper cohesionador de l’estàndard (Ayres-Bennett, 2020, 2023). En aquest sentit, el reconeixement i la legitimació de les varietats no estàndard va fent el seu camí. Alguns constructes precedents, com el del prestigi encobert de Trudgill (1974), van disparar el tret de sortida. L’axioma justificatiu seria el de la igualtat potencial de totes les varietats per a la creació del pensament abstracte i racional i la comunicació. Correlativament hi trobaríem la satisfacció identitària de determinats grups lingüístics.

En aquesta modernitat renovada que inunda el que portem de segle XXI, ja comença a fer fortuna una nova manera d’entendre la interacció lingüística. Hi ha tingut molt a veure la permeabilitat de cosmovisions i de contactes lingüístics que ha propiciat la globalització. El model renaixentista europeu ha hagut de reconèixer la seua fal·libilitat en contextos de gran diversitat lingüística, amb presència sovintejada de conflictes lingüístics associats a diferències jeràrquiques entre les llengües dels grups en contacte. L’inici d’una etapa descolonial ha posat de manifest la inconveniència de gestionar les noves realitats lingüístiques multilingües ocasionades per les emancipacions polítiques tot reproduint els paràmetres aplicats als contextos d’hegemonia lingüística de la varietat estàndard de la modernitat primerenca europea.

La idea d’estàndard associada a una comunicació eficaç continua tenint vigència. Ningú no discuteix els avantatges que suposa tenir a disposició varietats de comunicació transnacionals fortament unificades, però la gestió comunicativa interna està obrint nous espais a la diversitat de models. Els dialectes geogràfics i socials trauen el cap en un espai de comunicació tradicionalment condicionat per la influència del codi normatiu. Un model de codificació que serà més o menys rígid en funció del grau de composicionalitat i polimorfisme que aculla. Els agents normativitzadors institucionals –les acadèmies– han eixamplat el focus des del qual bastir un model d’exemplaritat lingüística. La llengua culta, entesa com la varietat emprada pels sectors socioculturals hegemònics, ha cedit terreny a les experiències comunicatives elaborades des de sectors de rang social inferior. S’ha produït un desenfocament que diversifica una varietat que ja no es troba tan marcada diastràticament i diafàsica.

El concepte de diaglòssia (Auer, 2005) respon a la relació dialògica que s’estableix entre les varietats regionals i la varietat estàndard en un contínuum on es produeix una permeabilitat bidireccional entre els dos pols. Avui podem trobar força casos de creació de varietats intermèdies, tant en el vèrtex geogràfic com en el social i el funcional. Per exemple, l’estandardització de la llengua catalana manté un focus de debat al voltant del concepte de paraestàndard (López del Castillo, 1976; Marí, 1992), referit a l’adaptació territorial de la varietat formal. En la mateixa tradició sociolingüística, ara en el vèrtex funcional, també hem assistit a una mena d’estandardització de la varietat col·loquial; ens hi referim amb el nom de col·loquial mediatitzat i defineix el model lingüístic de la ficció emesa en els mitjans de comunicació (Paloma, 2013). Com a exemplificació del vèrtex social, es pot referir el cas de l’anomenat the modern Copenhaguen variety (Kristiansen, 2009), una varietat d’estatus social baix emprada cada cop més pels joves danesos de la capital; estaríem parlant d’un neoestàndard urbà, molt valorat en les proves actitudinals. L’altra cara de la moneda seria l’existència de processos de desdialectalització com a conseqüència de la pressió de la varietat formal. Aquest fenomen ha estat treballat en territoris amb varietats no dominants i impulsa una dinàmica evolutiva dirigida per la varietat dominant. És el cas de la varietat nord-occidental de la llengua catalana, una varietat que, més enllà de l’accentualització fonètica defineix una cadena variacional que té com a referent de la distància comunicativa la varietat formal del català oriental peninsular. El resultat sol ser la pèrdua gradual dels recursos lingüístics autòctons en la mateixa col·loquialitat comunicativa (Valls, 2013, 2019).

D’altra banda, la comunicació pública contemporània es produeix en escenaris molt diversificats, tant en l’escripturalitat com en l’oralitat. A més, l’estandardització no és l’únic motle en què s’organitza l’activitat lingüística. La normativitat s’està reorientant. Ja m’he referit a la diversitat d’actors que intervenen en el seu establiment. Ho fan des d’una sensibilitat antiautoritària, molt receptiva a la diversitat lingüística. Amorós-Negre (en premsa) ens parla de la irrupció d’un prescriptivisme popular que genera nous règims normatius. Ho fa desafiant un prescriptivisme institucional que, actualment, matisa l’exercici del poder sota plantejaments descriptivistes i d’orientació sociopragmàtica dels usos que han passat el filtre en la fase de selecció.

L’increment de la influència lingüística dels parlants és correlatiu a l’afebliment del respecte reverencial a la doctrina de les acadèmies. La tonalitat dels nous règims normatius pot ser molt diversa i s’adapta millor a les noves ecologies vinculades a les tecnologies de la informació i la comunicació. En determinats mitjans de comunicació –xarxes socials, blogs, internet, Facebook, Twitter, etc.– s’observa la proliferació d’usos, sovint conscients, que transgredeixen el cànon normatiu i comencen a definir una identitat lingüística alternativa, ara més local ara més grupal. En la mateixa línia, el qüestionament de les propostes gramaticals de l’auctoritas es manifesta en escenaris diversos, com associacions de professionals, llibres d’estil dels mitjans de comunicació, cartes a la premsa, món editorial, fils de comentaris a Twitter, grups de Facebook, etc.

La normativitat és inherent al llenguatge però avui dia presenta una imatge calidoscòpica, només aprehensible des de l’assumpció d’una complexitat aparentment caòtica. Una complexitat que acull una gran diversitat d’actors que actuen des de dalt i des de baix, sota paràmetres ideològics diversos i en uns entorns d’interacció molt heterogenis. L’assumpció doctrinària del cànon prescriptiu avui ja conviu amb la capacitat propositiva dels usuaris a través d’una actuació lingüística, individual o col·lectiva, empoderada.

5. Nous desenvolupaments: desestandardització i demotització

L’efervescència dels estudis sobre l’estandardització