Joan Fuster, traductor d'Albert Camus

By Francesca Cerdà Mollà

Malgrat la diversitat d'estudis existents sobre l'obra de Joan Fuster, la seua faceta com a traductor ha rebut fins ara una atenció parcial i superficial, limitada a articles esparsos i a aspectes molt concrets. En aquest estudi s'aborda la figura del Fuster traductor des de diferents vessants –l'activitat traductora, el seu paper com a promotor de traduccions, el model de llengua i les solucions de traducció–, dins un marc general de recerca històrica i descriptiva. El buidatge del seu fons epistolar, d'expedients de censura de les traduccions, pròlegs, anotacions dietarístiques, etc. permet de reconstruir la informació contextual necessària per a entendre el seu 'modus operandi' com a traductor, com ara les circumstàncies que van dur-lo a exercir la traducció i que van condicionar el procés editorial dels projectes en què participà. Alhora, els resultats obtinguts a partir de la minuciosa descripció textual de la seua traducció de 'La pesta' d'Albert Camus (1962) complementen i enriqueixen la informació obtinguda en la fase de recerca prèvia, per tal com permeten comprovar que el context en què es realitzà afecta tant les solucions de traducció de Fuster com de l'edició publicada.

• Language: Català
• Publisher: Publicacions de la Universitat de València
• Release date: Apr 17, 2024
• ISBN: 9788411183512

Book preview

I.

Joan Fuster,

traductor i promotor de traduccions

Quan considerem globalment la tasca de Fuster com a traductor i promotor de traduccions, des de les traduccions inicials, menys conegudes i estudiades, fins als darrers projectes, i tenint també en compte la seua activitat com a traductor i assessor literari en editorials de Barcelona, sobretot, durant els anys seixanta, veiem de seguida que, malgrat que la traducció constitueix només una petita part del conjunt de labors culturals de Fuster, ja va començar a dedicar-s’hi en els seus inicis literaris i encara col·laborà en alguns projectes en els seus darrers anys d’activitat. Tot i així, la tasca com a traductor la va desenvolupar de manera intermitent, amb una relativa intensitat durant alguns períodes i amb altres d’intermedis en què va dedicar-s’hi poc o gens. I probablement va ser així perquè el desplegament de la seua activitat traductora té més a veure amb la importància que atorgava a la traducció com a eina de normalització literària i cultural, amb la relació que mantenia amb agents capdavanters del món editorial català i espanyol, amb la predisposició a col·laborar en «qualsevol operació d’interès col·lectiu» que li demanaven (Fuster 2005: 282) i amb el fet que la traducció era una via més de contribuir a professionalitzar-se, que no pas amb la realització d’una veritable afició personal.

El fet que la dedicació de Fuster a la traducció es produïra de manera tan irregular i depenguera d’agents tan diversos dificulta la periodització d’aquesta tasca en etapes més o menys coherents i amb uns límits clarament establerts. Amb tot, tenint en compte els anys d’activitat, la intensitat amb què va dedicar-s’hi, els gèneres que va traduir en cada moment, els mitjans en què van publicar-se les traduccions i el lloc de publicació, hem dividit la tasca de Fuster com a traductor i promotor de traduccions en tres etapes: l’etapa de les primeres traduccions (1946-1959), que ve a coincidir amb els anys de producció poètica i els inicis assagístics; l’etapa com a traductor i assessor literari, principalment en editorials de Barcelona (1960-aprox. 1970), durant la qual es publiquen les traduccions de narrativa i assaig, sobretot d’Albert Camus, i que coincideix amb els anys més intensos i productius de Fuster, i l’etapa que podríem definir com la dels encàrrecs de traducció frustrats o rebutjats (aprox. 1970-1992), per tal com hi predominen els projectes que per diferents raons no van arribar a dur-se a terme. Passem ara a analitzar-les.

1. L’ETAPA DE LES PRIMERES TRADUCCIONS (1946-1959)

La primera etapa que distingim en l’activitat traductora de Fuster és la que ens ha costat més de perioditzar, degut a l’heterogeneïtat dels projectes en què participa. Aquesta etapa abasta els anys de creació poètica, durant els quals s’insereix de ple en el món cultural de la postguerra valenciana, i els anys en què aquella primera activitat dona pas a la literatura periodística i d’idees. La traducció, doncs, hi és present des dels primers passos literaris de Fuster. D’aquesta etapa destaquen les autotraduccions poètiques al castellà publicades a Verbo (1946-1949), que han estat estudiades per Salvador Ortells (2017a, 2017b, 2018), i la versió teatral de L’Annonce faite à Marie de Paul Claudel, titulada La bona nova a Maria (1952), el text de la qual va romandre desaparegut i inèdit fins al 2014. A banda d’aquestes traduccions, que són les que més interès han despertat en els darrers anys, tenim notícia d’algunes altres realitzades durant aquest període: una traducció al castellà d’un poema de Vicent Casp («Crucifixió») i de dos poemes de Jaume Bru i Vidal reunits sota el títol «Quatre poemes», les quals van ser publicades amb pseudònim als números de novembre-desembre de 1948 i de gener-febrer de 1949 de Verbo, respectivament, i que podem atribuir a Fuster gràcies a la correspondència i, també, a l’estudi de Mireia Ferrando Simón (2018) sobre els pseudònims emprats per Fuster en aquesta revista; una traducció inacabada de La Putain respectueuse de Jean-Paul Sartre, que Fuster va dur a terme motu proprio el 1951; una versió del poema «Hiperion foll» de Pierre Emmanuel, que va formar part de l’Homenatge a Carles Riba en complir seixanta anys (Josep Janés, 1954); una traducció al castellà de dos contes dels Mites de Jordi Sarsanedas, inèdita, realitzada el 1954; i finalment, segons indiquen María Ángeles Felipe, Susana Requena i José Manuel Lacoba (1993: 73), la traducció d’un monòleg de Jean Cocteau, L’he perduda, que es va muntar al Teatre Estudi de Lo Rat Penat el 1958. A més, si tenim en compte també les traduccions intralingüístiques, a finals dels anys cinquanta, quan Fuster ja s’havia introduït en el món editorial de Barcelona de la mà, principalment, de Josep M. Casacuberta, va modernitzar el català de sant Vicent Ferrer i Ausiàs March amb les Pàgines escollides de sant Vicent Ferrer (Barcino, 1955), antologia divulgativa encarregada per Casacuberta, i amb Ausiàs March. Antologia poètica (Selecta, 1959), en el pròleg de la qual diu que havia optat per fer-ne una «traducció a la llengua moderna» per tal de fer comprensibles els versos del poeta (Santanach 2016: 269, 272).

És, sens dubte, una etapa molt heterogènia, amb traduccions diverses tant pel que fa al gènere com pel que fa a la llengua d’arribada, als agents involucrats i als mitjans de difusió. Exceptuant la traducció dels dos contes de Sarsanedas –que, d’altra banda, si ens limitem a les traduccions interlingüístiques, és l’única juntament amb l’«Hiperion foll» que va ser concebuda per a ser publicada o representada fora del País Valencià–, totes les altres són traduccions de poesia o d’obres teatrals –algunes de les quals al castellà–, cosa que constitueix una mostra clara de l’anormalitat del circuit literari del País Valencià durant la postguerra. Pel que fa a la tasca de Fuster com a promotor de traduccions, també s’ha de tenir en compte en aquest període l’afany admirable d’actualització literària que, juntament amb José Albi, va demostrar amb la incorporació en les pàgines de Verbo d’autors i corrents de les avantguardes europees.

1.1 Les autotraduccions poètiques

(Verbo, 1946-1949)

Com han assenyalat Ortells (2017a, 2017b) i Ferrando Simón (2018), els inicis literaris de Fuster estan estretament lligats a Verbo, revista que va aconseguir fundar amb José Albi el 1946, després de diversos intents frustrats, quan encara era un jove estudiant de dret a la Universitat de València. A banda d’encarregar-se de les tasques de direcció amb Albi, Fuster hi escrivia ressenyes, articles de fons, articles literaris o culturals, notes o notícies d’actualitat literària, i també hi feia de traductor. Segons Ortells (2017a: 219), entre 1946 i 1949 Fuster va publicar a Verbo almenys una desena de poemes seus traduïts al castellà: «Jardín» (març 1946); «[Desde su rincón el cielo esparce…]» i «[Qué corazón tuyo, qué silencio…]», inclosos en «Dos canciones inacabadas» (agost 1946); «Presencia de la Muerte» (gener-febrer 1947); «A San Francisco de Asís, al leer el Cántico de las Criaturas», «El olivo» i «Elegía íntima», inclosos en «Tres poemas» i publicats en versió bilingüe català-castellà (abril-maig 1948), i «Impresión de otoño» i «Canción tranquila», dins «Dos poemas» i també publicats en versió bilingüe català-castellà (març-abril 1949).

Fuster va realitzar aquestes traduccions al castellà per exigència d’Albi, que pretenia «silenciar la llengua original dels poemes», fins al número d’abril-maig de 1948 –publicat dos anys després del primer número–, en què finalment permet la publicació en català dels poemes, acompanyats de les versions en castellà (Ortells 2017a: 217). En aquest sentit, és important de remarcar que, mentre que Fuster signava amb el seu nom i cognom (Joan Fuster o, en algun cas, Juan Fuster) gairebé tots els poemes que va publicar a la revista, les versions castellanes dels cinc poemes que s’hi publicaren en versió bilingüe van signades amb les inicials V. T. M. i amb l’aclariment explícit que són traduccions («Traducción de V. T. M.») (Ortells 2017a: 219-220; Ferrando Simón 2018: 271).

El treball d’Ortells és especialment rellevant per a qualsevol estudi centrat en la faceta traductora de Fuster per tres raons. En primer lloc, perquè reivindica l’obra traductora de Fuster, juntament amb l’obra poètica, com a objecte digne d’estudi. En segon lloc, perquè mostra que la traducció no és una pràctica aïllada en la seua obra, focalitzada en els anys seixanta quan exerceix com a traductor de narrativa i assaig en editorials barcelonines, sinó que hi és present des de les primeres provatures literàries. I, en tercer lloc, perquè, tractant d’aprofundir en la qüestió de la llengua original de les autotraduccions, aporta dades importants sobre les causes que induïren Fuster a autotraduir-se. Com sabem, Fuster va conrear la traducció en diferents moments de la seua vida; l’autotraducció, per contra, només la va exercir en els poemes publicats a Verbo, quan encara no havia complert la trentena, i a les acaballes dels anys seixanta i començaments dels setanta per publicar en català a les Obres completes els escrits que havia produït originàriament en castellà, amb l’ajut de Josep Palàcios. Tot això planteja una pregunta ben interessant, ja formulada i argumentada per Ortells (2017a: 200): per què Fuster va traduir, del català al castellà, un nombre considerable dels seus poemes, i no altres obres seues més emblemàtiques, com ara Nosaltres, els valencians, que va traduir Josep Palàcios? Segons explica (2017a: 202), Fuster no tenia problemes excessius per a publicar els seus poemes en català en la premsa valenciana, tal com demostren els setze poemes que va publicar entre 1945 i 1948 en l’Almanaque de Las Provincias i les revistes Víspera, Esclat i Pensat i Fet. La resposta, ja esclarida, la trobem en la censura que va exercir Albi sobre la poesia en català de Fuster, que va obligar el jove poeta a autotraduir-se.

1.2 Altres traduccions publicades a Verbo

(1946-1958)

Tenint en compte que Fuster era, juntament amb Albi, «l’home orquestra» (Ortells 2017a: 210) de la revista Verbo, una anàlisi dels autors que s’hi publicaven o que s’hi tractaven ens pot donar una idea, si no completa, almenys sí força àmplia, de quins eren els interessos literaris de Fuster durant els anys que hi va col·laborar i dels autors o corrents literaris que pretenia incorporar a la migrada cultura valenciana de l’època. Ferrando Simón (2018: 275) esmenta dos articles d’altri que Fuster tradueix al castellà i que signa amb el seu nom i cognom: «Los elementos históricos, especialmente españoles, en el arte moderno», de Theodor Daübler (octubre-novembre 1947) i «Xavier Casp, poeta valenciano», de Carles Cardó (febrer 1948). Més interessant és, però, per a l’estudi de la seua faceta com a traductor literari, conèixer les traduccions literàries que van publicar-se a la revista. En aquest cas, convé distingir entre les traduccions realitzades pel mateix Fuster i les traduccions realitzades per altres persones.

Pel que fa al primer grup, el buidatge de la correspondència mantinguda entre Fuster i Xavier Casp ens ha permès de saber que el de Sueca va traduir al castellà el poema «Crucifixió» de Vicent Casp. En carta de l’11 de juliol de 1948, Fuster manifesta a Xavier Casp que «hauria estat preferible que la traducció del vers de Vicent [Casp] l’hagués feta ell». En realitat, a la carta no s’esmenta el títol del poema; però pocs mesos després, al número 13 de Verbo (novembre-desembre 1948), apareix «Crucifixió» en versió bilingüe: la versió en català va signada per Vicent Casp, mentre que la traducció castellana va signada amb les inicials V. M., gairebé les mateixes que fa servir Fuster com a pseudònim per a les autotraduccions (V. T. M.). Pel contingut de la carta, és evident que aquest és el poema de què parlen: Fuster, a més d’afirmar que ja havia enllestit la traducció, comenta dues solucions de traducció que apareixen en la versió finalment publicada a Verbo: «desatinadas», com a traducció de «esmaperdudes», i «temblorosas», com a traducció de «trements» (Fuster 1948b).

Un altre aspecte interessant d’aquesta carta –que ens permet començar a teixir el pensament de Fuster sobre la traducció– és que posa de manifest que al de Sueca l’amoïna la consideració que, com a traductor al·lògraf, no serà capaç de traduir un poema amb la precisió amb què ho faria el mateix autor del poema. Aquesta actitud reticent, o si més no respectuosa, envers la traducció poètica serà recurrent en els escrits de Fuster sobre la traducció fins a aproximadament la segona meitat dels anys cinquanta.

Coneixent el castellà com el coneixem, resulta molt més pràctic que siga el propi autor qui faça la traducció, perquè triarà sempre les paraules castellanes amb el mateix criteri poètic que va triar les valencianes, i aquelles seran sempre molt més escaients que no les correspondències literals. De totes formes la traducció ja està feta; valga l’advertència per a una altra ocasió. M’agradaria, però, que em diguéreu alguna cosa sobre les paraules esmaperdudament [i trements]: la primera, segons el meu diccionari vol dir satinado, la segona no hi és, però crec que no s’allunya massa de tembloroso. (Fuster 2006: 79)

A més d’aquesta traducció del poema de Vicent Casp, el buidatge dels 31 números de Verbo digitalitzats i posats a l’abast del públic per l’Espai Joan Fuster ens ha permès d’identificar una altra traducció poètica al castellà realitzada molt probablement per Fuster. Es tracta de dos poemes de Jaume Bru i Vidal reunits sota el títol «Quatre poemes» i publicats al número 14 (gener-febrer 1949). De nou, mentre que la versió en català va signada per Bru i Vidal, la versió en castellà va signada amb el pseudònim V. T. M.; ara sí, exactament el mateix que fa servir Fuster per a les autotraduccions (Fuster 1949). Així, doncs, sembla que Fuster no només feia servir aquest pseudònim per a les autotraduccions, sinó, en general, per a les traduccions poètiques.

Pel que fa a les traduccions realitzades per altres persones, no cal dir que seria ben interessant tractar de sistematitzar l’autoria de la resta de traduccions publicades a Verbo i d’esbrinar si Fuster va arribar a encarregar-ne alguna expressament, tenint en compte la seua implicació en l’elaboració dels números. Com ha indicat Juan M. Ribera (2013: 40), prova de l’ambició de la revista i del seu afany internacional és que va aconseguir publicar textos de signatures capdavanteres de la literatura occidental, entre les quals Paul Claudel, Paul Éluard, Pierre Emmanuel –del qual Fuster publicarà més endavant el poema «Hiperion foll» en català–, Giuseppe Ungaretti, Franz Kafka, Leonid Leónov, Katherine Mansfield, André Maurois, Henri Michaux, Rainer Maria Rilke, Antoine de Saint-Exupéry, Marcel Proust, Miguel Torga, Edna St. Vincent Millay, etc.; però també traduccions d’autors menys coneguts, com ara el sud-africà Uys Krige (escriptor en llengua afrikaans), Samuel Vidal (escriptor en llengua guaraní) o el danès Hiort Levetzau.

Moltes de les traduccions són signades per Albi (per exemple, textos de Giuseppe Ungaretti, Jules Supervielle, Pierre Emmanuel o Paul Éluard). Tanmateix, el fet que bona part dels traductors siguen estrangers o d’altres territoris de la Península (el poeta basc Gabriel Celaya, que precisament el 1946 havia fundat la col·lecció de poesia Norte, l’escriptora gallega Pilar Vázquez Cuesta, el mexicà Juan José Arreola o el cubà Emilio Ballagas), noms que desconeixem o fins i tot traductors anònims, suggereixen la possibilitat que Albi i Fuster hagueren aprofitat traduccions incloses en les revistes literàries que col·leccionaven per a la confecció de Verbo, cosa corroborada pel fet que també hi publicaven traduccions de llengües que clarament desconeixien, com l’afrikaans, el guaraní, el danès o el rus.

En qualsevol cas, el simple fet d’incorporar traduccions literàries d’escriptors d’avantguarda en la revista, encara que no sempre foren traduccions instigades per ell mateix, ja deixa entreveure la importància que, anys després, Fuster atribuiria explícitament a la traducció com a instrument de normalització lingüística i cultural, com a mitjà per a acabar amb les «autarquies culturals». De la mateixa manera, el fet que al costat de les signatures de la literatura occidental i de les lletres castellanes Fuster incorporara (i traduïra) textos d’escriptors en llengua catalana o que escrivira sobre autors com Eugeni d’Ors, Pere Quart, Maragall, Blai Bonet, Jesús Ernest Martínez Ferrando o Enric Duran (Ferrando Simón 2018: 273), suposa clarament un intent per donar a conèixer i promocionar les lletres catalanes, tal com reivindicaria posteriorment a «Literatura entre literatures» (Fuster 1961a).

1.3 Alguna traducció esparsa

Si bé la correspondència amb Xavier Casp no dona notícies de cap traducció més realitzada per Fuster, sí que resultaria molt interessant per a un estudi sobre la història de les traduccions al català al País Valencià durant la postguerra, per tal com s’hi evidencien els esforços de les joves generacions d’escriptors per renovar el panorama literari valencià també per mitjà de la traducció dels escriptors d’avantguarda de la literatura occidental. El 29 de novembre de 1948, en una carta en què Casp manifesta la intenció de traduir T. S. Eliot i en què esmenta la traducció de Rilke que uns mesos abans havien publicat a Esclat, agraeix a Fuster els seus elogis a la tasca que el grup Torre du a terme i el convida a suggerir-los idees per al butlletí (Fuster 2006: 94). Ja comencem a veure que, des de ben aviat, els editors veuen en ell un col·laborador de confiança i valoren el seu consell pel que fa a la tria de textos.

A més, a partir del buidatge de la correspondència de Fuster també hem pogut saber que l’estiu de 1951 Josep Giner li proposa de fer per a L’Eucologi una «adaptació, imitació, etc., etc.,» al català d’alguna de les poesies religioses que s’inclouen en una «superba antologia sacro-religiosa castellana de la B.A.C., recollida per Permán». Segons Ferrando (Fuster 2000: 368, n. 1), Giner deu referir-se a la segona edició de Suma poética de José María Permán i M. Herrero García, obra publicada a Madrid l’any 1950 a la Biblioteca de Autores Cristianos. Aleshores Giner formava part del consell editor de l’Eucologi-Missal, subtitulat El llibre del bon cristià. Recull de pregàries litúrgiques en llengua valenciana, de mossèn Vicent Sorribes Gramatge, que es va publicar el mes de juny d’aquest 1951 en tres versions: la de luxe, en edició de bibliòfil; la intermèdia, en paper bíblia, i la corrent (Cortés 1996: 132). Segons s’indica a la carta, Giner encarrega a Fuster tornar a traduir alguns himnes per a la segona edició popular, perquè per a la primera versió la traducció es va fer amb presses i calia revisar-la. Aquesta és la informació que dona Giner a Fuster sobre l’encàrrec:

Algunes traduccions en vers de l’Himnari litúrgic (llatí) de l’Eucologi s’han improvisat (calia fer-les en una nit). Per a la segona impressió de l’edició popular (d’ací tres mesos, segons és convingut), cal compondre aqueixos versos a la perfecció, amb rima, etc. Us encarregue de fer els següents himnes de l’Eucologi: els de les pàgs. 665, 680 i 681. Al text de l’Eucologi trobareu el text llatí i altres traduccions. Vejau també versions castellanes i catalanes. Us enviaré traducció literal fidel del text llatí. (Fuster 2000: 369)

El fet que Giner recomane a Fuster de tenir en compte altres versions castellanes i catalanes per a la traducció, a més de la traducció «literal fidel del text llatí», indica que aquesta pràctica devia ser habitual a l’època. D’altra banda, en aquesta mateixa carta Giner ens deixa un comentari ben interessant sobre la seua concepció de la traducció d’escrits religiosos: «com es tracta de temes religiosos o dogmàtics, no cal deixar rastre que són inspirades del castellà: poden passar com a pròpies de la nostra llengua» (Fuster 2000: 368). Quines «normes» de traducció s’infereixen d’aquesta observació? La primera: si una traducció és indirecta, ha de constar com a tal. La segona, la traducció dels textos religiosos es considera una excepció a aquesta norma, pel fet (pensem) que es tracta d’una temàtica amb vocació universal.

Sembla que Fuster no va arribar a complir l’encàrrec, o, si més no, part de l’encàrrec. Més endavant, en una carta sense datar (Fuster 2000: 370), Giner li escriu per recordar-li que no «m’heu tramés el Ritual amb text valencià que em cal. Fins pensava reproduir alguna cosa. Ja no som a temps. Però em cal per a la segona impressió».

1.4 Dues traduccions teatrals inèdites

Gràcies a la correspondència conservada de Fuster, sabem que l’any 1951 va començar a traduir La Putain respectueuse de Jean-Paul Sartre. En carta del 21 d’abril de 1951, un jove Fuster expressa a Manuel Sanchis Guarner el seu interès per la literatura francesa i l’assabenta del seu intent fallit de traduir aquesta peça del francès:

Això de París és massa bonic perquè puga realitzar-se. El meu interès per la literatura francesa sempre ha estat un factor preponderant en la meua formació. Potser perquè, en sortir de l’espanyola, aquella siga l’única que considere assequible per una relativa coneixença de l’idioma. Però he de confessar que també resulta molt difícil disposar de material satisfactori, i, a més, sempre queda la inquietud de no posseir l’idioma amb la perfecció adequada. Fins ara només he publicat un parell d’articles, a Verbo, sobre escriptors francesos (un, bastant recent, sobre la correspondència entre Claudel i Gide, publicada fa poc). No crec que aqueixos articles tinguen res de particular. En els darrers mesos m’havia entretingut prenent notes per a un assaig sobre el teatre de J. P. Sartre que, per una veritable sort, tinc complet (cinc o sis obres), i àdhuc per distraure’m havia iniciat la traducció de La Putain respectueuse. Però ho vaig deixar estar. Per a l’assaig em faltava bibliografia sobre altres aspectes de Sartre (a part del teatre, només conec La Nausée); per a la traducció em sorgiren dificultats d’argot i matís. A més, jo no conec ningú a l’Aliança Francesa i, en última instància, hom podria considerar, i amb raó, que el meu domini del francès és insuficient… Però ganes, això sí, me’n sobrarien. (Fuster 2000: 122-123)

Segons Xavier Vall i Solaz (1997: 368), Fuster recorda haver descobert Sartre i Camus –«l’atractiu principal» per a la seua generació– a través de les llibreries de vell, però no va adquirir els llibres de Sartre fins «molt tard», perquè resultaven «caríssims», en paraules de Fuster. Més tard, quan Fuster assessorava Cahner en la tria de textos per a traduir a Edicions 62 durant els anys seixanta, La Nausée seria una de les obres que els proposaria (Fuster 2012: 234-240). Cal remarcar que La Putain respectueuse és l’única traducció literària que Fuster sembla haver fet per compte propi, sense que hi influïra la petició expressa o la mediació d’un altre agent. (Per exemple, en el cas de les traduccions poètiques aparegudes a Verbo, ja hem vist que probablement foren motivades per la voluntat d’Albi de publicar-hi els poemes de Fuster en castellà. En el cas de les traduccions del poema «Hiperion foll» o els «Mites» de Sarsanedas, tot i que no descartem que Fuster les haguera concebudes inicialment com a mer repte lingüístic o passatemps literari, sense tenir la intenció de publicar-les, la seua relació amb altres escriptors va acabar promovent-ne la publicació, o l’intent de publicació.) Per les paraules que empra al final de la carta, «Però ganes, això sí, me’n sobrarien», podem pensar que allò que l’impel·leix a traduir aquesta peça és l’admiració envers l’autor o l’obra.

La influència de la literatura francesa en Fuster és coneguda a bastament. Com ha assenyalat Montserrat Prudon (2005: 81), entre d’altres, són nombroses les vegades que l’assagista ha mencionat el seu «afrancesamiento fatal» i el pes que els moralistes francesos han tingut en el seu registre de reflexió i en la seua prosa d’idees. Fuster no només es va preocupar pel context sociopolític i la cultura del seu país, sinó que, com a bon intel·lectual, va estar atent a la producció estrangera i va saber inserir-se de ple en el pensament europeu (Salvador 2012a: 66). Així, la prosa d’idees fusteriana és deutora d’una tirallonga d’escriptors occidentals, des de les «lectures carpetovetòniques» castellanes, com Fuster les anomenava, passant per la producció en llengua anglesa (Aldous Huxley, Bertrand Russell, per exemple), o la italiana (Giacomo Leopardi i Ignazio Silone), fins a la tradició dels moralistes francesos (Montaigne, Voltaire, Rousseau, Pascal, etc.), a la qual es remunta l’assaig fins arribar a Stendhal, André Gide o Albert Camus (Salvador 2012a: 67).

Prudon (2005), que ha estudiat un corpus de més de cinquanta articles de premsa fusterians de tema literari i cultural francès publicats entre 1948 i 1983, subratlla dues dates clau que evidencien el paral·lelisme que es dona entre la pròpia creació i un interès envers la llengua i la cultura franceses. D’una banda, el primer article en què Fuster aborda el tema (Verbo: «El surrealismo y lo demás») és del mateix any (1948) que el primer llibre seu publicat –Sobre Narcís–, de manera que el territori francès es presenta com a tema dominant en la seua producció dels seus inicis literaris (Prudon 2005: 82). (Ja veiem, de fet, la promptitud amb què Fuster es disposa a traduir del francès.) De l’altra, el Diccionari per a ociosos, «curull d’incidències, explícites o implícites, reveladores de la seva francofília», s’edita l’any 1964, només dos anys després de Nosaltres, els valencians i en la dècada en què publica un bon grapat d’articles sobre literatura francesa (Prudon 2005: 82).

L’existencialisme, malgrat la situació sociopolítica de l’Estat espanyol després de la Segona Guerra Mundial –moment en què va deixar de ser un corrent minoritari per difondre’s arreu del món–, també va anar penetrant-hi clandestinament o semiclandestinament i va arribar a tenir-hi un impacte considerable (Vall i Solaz 1997: 368). Com hem comentat més amunt, Fuster diu que va descobrir Sartre i Camus «massa tard»; però, en canvi, va emprendre la traducció de La Putain respectueuse només sis anys després de la seua publicació original, lapse de temps que hauríem de considerar escàs tenint en compte la impermeabilitat cultural del moment. Segons explica Vall i Solaz (1997: 368), el primer contacte directe amb l’existencialisme devia produir-se a través de Les Temps Moderns, una de les revistes que José Luis Cano va enviar a José Albi (des de París, l’estiu del 1947). Albi, en nom seu i de Fuster, li havia encarregat totes les publicacions periòdiques franceses de tema literari que poguera arreplegar, per tal d’informar-se de les novetats europees i, sobretot, per tenir referents per a Verbo. En aquell moment l’interès de Fuster per la literatura francesa se centrava en Paul Valéry i el superrealisme, però l’existencialisme també l’atreia: al poemari Set llibres de versos (que inclou quatre llibres publicats entre finals dels quaranta i mitjan dècada dels cinquanta) es troben referències explícites a l’existencialisme en la poesia de Fuster, i en «última llista», un inventari en què es juxtaposen definicions de diversos autors, Fuster al·ludeix a Camus amb el vers «le mythe de sisyphe en porcellana» i a Sartre amb l’epítet d’«el respectuós», que fa referència a La Putain respectueuse (Vall i Solaz 1997: 371).

Pel que fa a la traducció del monòleg Je l’ai perdue de Jean Cocteau, és sens dubte una de les menys conegudes atribuïdes a Fuster, fins al punt que els pocs estudis que l’esmenten no són específics de Fuster i molt menys de la seua tasca com a traductor. La primera referència que trobem a aquesta traducció és de Felipe, Requena i Lacoba (1993: 70), que la mencionen en un estudi sobre el Teatre Estudi de Lo Rat-Penat (1956-1962). Segons els autors, el monòleg es va representar en la primera part de la vetlada d’inauguració de la segona etapa del Teatre Estudi, el 12-13 de juliol de 1958, juntament amb un altre monòleg de Cocteau, El mentider (Le Menteur). D’aquesta segona etapa, destaquen que Rafael Llorenç i Romaní, nou president de la companyia, se situa en una línia teatral «més en consonància amb els moviments i tendències dramàtiques del moment, en una concepció teatral més moderna i contemporània, similar a la que marcava les línies d’actuació de l’Agrupació Dramàtica de Barcelona», cosa que demostra la traducció d’un dramaturg innovador francès com Cocteau o la intenció de representar també una obra de Brecht (Felipe, Requena i Lacoba 1993: 74). Altres autors que posteriorment han reproduït aquesta informació són Rosselló (2011: 63) i Montserrat Bacardí (2012: 47).

Hem de dir que a la correspondència de Fuster no hem trobat cap referència a aquesta traducció ni a la vinculació de Fuster amb el Teatre Estudi de Lo Rat-Penat, de manera que no ens ha estat possible d’esclarir les circumstàncies que van portar Fuster a participar en aquell projecte com a traductor. Tenint en compte que s’atribueix a Casp la traducció de l’altre monòleg de Cocteau, pot ser que fora ell qui animara Fuster a encarregar-se d’aquella traducció, degut al seu interès per la literatura francesa. En aquest sentit, però, no deixa de ser curiós que Fuster fera una traducció per al Teatre Estudi de Lo Rat-Penat pels volts del 1958, sis i set anys després d’haver provat de traduir Sartre i d’haver traduït Claudel, respectivament, en un moment en què ja feia temps que les seues relacions amb el grup Torre s’havien refredat i havia establert relacions amb el món editorial de Barcelona i, també, de Palma. Sens dubte, es tracta d’una traducció produïda en circumstàncies especials que caldria estudiar amb més profunditat.

1.5 La bona nova a Maria (1952), de Paul Claudel

Fuster és autor també d’una versió de L’Annonce faite à Marie, dirigida per Francesc de P. Burguera i representada sota el títol La bona nova a Maria a la placeta Fonda de Sueca el dia 11 d’octubre de 1952, amb motiu de les festes per la coronació de la Mare de Déu de Sales. Així ho comunica Fuster a Vicenç Riera Llorca en una carta del dia 25 d’octubre:

Durant els dies 11 al 19 passats s’han celebrat a Sueca unes festes extraordinàries per la coronació canònica de la Mare de Déu de Sales. Uns quants amics hi hem intervingut –no era possible evitar-ho, per altra part– i hem fet unes quantes petites coses. Hem procurat, per exemple, que abundassen els cartells i rètols en valencià. Hem «manejat» uns jocs florals i hem muntat una representació de L’annonce faite à Marie, de Claudel, en valencià. (Fuster 1993: 180)

També en parla per carta a Agustí Bartra (Fuster 1998: 156) i a Jesús Ernest Martínez Ferrando, a qui participa que la representació va tenir molt d’èxit i que l’emissió radiofònica de la representació va ser prohibida (Fuster 1999: 108).

El text de la representació havia romàs inèdit durant més de seixanta anys, fins al 2014, quan va ser publicat després que el director de la col·lecció Rent, Agustí Colomer, hagué trobat una de les còpies de la versió en el fons del músic i compositor Agustí Alaman Rodrigo, conservat a la Biblioteca Valenciana per cessió familiar, després de nombroses gestions infructuoses (Pérez Moragón 2014: 12). Pel que fa a les raons que van portar Fuster a traduir la peça de Claudel, sembla que la idea degué sorgir de la seua amistat amb Francesc de P. Burguera:

El primer [Francesc de P. Burguera] tenia un gran interès pel teatre, que després desenvoluparia durant un poc temps com a autor. El segon [Fuster] veia amb prou claredat que, a fi de guanyar espais públics per a la llengua del país, calien plataformes que tinguessen un mínim ressò, més enllà dels llibres (limitats sempre per diversos condicionaments a tiratges minúsculs i a recursos socials més que pobres) i ja que estava prohibida en la pràctica la presència àmplia regular del valencià en la premsa periòdica, en la ràdio i –no cal dir-ho, atès que era un mitjà en alça– en el cinema. (Pérez Moragón 2014: 20)

En aquest sentit, la carta adreçada a Riera Llorca ens mostra fins a quin punt l’interès de promoure l’ús del valencià en l’àmbit públic era una de les raons per les quals Fuster va participar en els diversos actes organitzats:

T’envie el cartell dels Jocs: resulta pintoresc veure els temes proposats per les autoritats i jerarquías [del Movimiento]; per primera vegada a Sueca, els premis de poesia foren exclusivament en valencià. De mantenidor ens imposaren el senyor Eugenio Montes; però llevat del seu discurs, tot l’acte es féu en la nostra llengua; la cosa no té importància en si; únicament era divertit perquè ho planejàrem pel nostre compte i els ho férem tragar a las primeres autoridades provinciales que ens presidien. (Fuster 1993: 180)

Fuster era conscient que es tractava d’un acte modest i local, d’ací que ho explicara a Riera Llorca llevant-li importància. Tanmateix, el dèficit de teatre en valencià va ser una qüestió que el va preocupar en bona mesura. Entre el 30 de juny i el 4 de juliol de 1959, set anys després de la representació de La bona nova a Maria, Fuster va publicar a Jornada un seguit d’articles al voltant de la pràctica inexistència als escenaris valencians d’obres en la llengua autòctona, que va reunir posteriorment en les Obres completes sota el títol «Consideracions sobre la situació actual del teatre valencià» (Pérez Moragón 2014: 20). És interessant el fet que, a més de parlar sobre la falta d’autors locals de qualitat i de la resistència dels empresaris a buscar-hi alternatives, Fuster es referisca a la funció normalitzadora de les traduccions i reclame la incorporació d’autors i obres teatrals internacionals com a via d’eixida a la situació precària del teatre valencià:

Cap teatre del món no s’alimenta «exclusivament» de la producció dramàtica nacional: a tot arreu, junt a les peces escrites pels dramaturgs del país, se’n representen més, o moltes més, de traduïdes d’altres idiomes. Quan un teatre nacional passa per una etapa de producció fluixa o estúpida, puja el nombre de les traduccions i així es compensa la falla dels natius. El teatre valencià s’ha mantingut sempre tancat a les traduccions. (Fuster [1959] 1977: 373)

De fet, a la correspondència amb Josep Giner trobem una carta datada del 22 de gener de 1960 –poc després que publicara els articles esmentats a Jornada– interessant pel que fa a la situació sota mínims del teatre valencià de postguerra i a la importació d’obres estrangeres com a eina de renovació teatral. El fragment que citarem pertany a Giner, però no deixa de ser significatiu que el lingüista valencià tracte aquest tema amb Fuster per la mateixa època en què el de Sueca en parla als seus articles:

La mania d’Igual Úbeda d’insistir amb Escalante és molt perillosa. Ací ve ara allò que jo us deia dels qui tenim experiència: jo conec el teatre valencià des del 1926: els autors del teatre valencià –incloent-hi el mateix Escalante– realment només escrivien en valencià perquè eren incapaços d’escriure en castellà –el mateix Escalante era un fracassat del teatre castellà– i eren uns vividors que només cercaven explotar l’assumpte per fer-se amb unes pessetes, no tenien cap altra finalitat que fer diners i, naturalment, cap d’amor a la llengua ni menys al valencianisme, simplement explotar un tema per traure unes pessetes. Igual que els escriptors «valencianistes» tipus Almela, Igual Úbeda, etc.: toquen temes locals, perquè això dóna diners i no tenen cap sentiment patriòtic; és només una explotació monetària d’una mina. D’ací que si volem teatre valencià cal anar amb compte a no deixar passar aqueixa gent: jo propugnaré fer teatre valencià a base de les obres del teatre mundial. Per això –noteu-ho– Hernàndez Casajuana només protestava d’una cosa: traduccions no! Volen seguir els mateixos camins antics: fer teatre valencià per fer diners… ells. Jo he recomanat fer teatre valencià –selecte!– al salonet del Rat-Penat: que posen micròfons i calefacció i fer teatre selecte i teatre per a infants tots els dies que no els calga el saló, però a base d’obres catalanes i del teatre mundial. (Fuster 2000: 448-449)

És sens dubte una reflexió interessant que mereix alguns comentaris. El valencianisme de Giner, com el de Fuster, no és a qualsevol preu. Tots dos saben ser ben crítics i lúcids respecte a la pròpia tradició; les traduccions són la via obligada per a superar aquesta tradició tan limitada sense renunciar a la pròpia llengua, i aquesta no-renúncia és el que permet de connectar amb el públic de bona fe, fins i tot si no té formació (de seguida veurem l’admiració que suscita a Fuster la naturalitat