Joan Fuster i l'anàlisi de la realitat social: VI Jornada «Joan Fuster» (Sueca, 11 de novembre de 2008)

By Varios autores

En aquest volum es recullen les intervencions dels cinc ponents que participaren en la VI Jornada «Joan Fuster», coordinada per Gustau Muñoz i celebrada a la capital de la Ribera Baixa. La seua finalitat -com en edicions anteriors- fou la d'incrementar amb noves aportacions el coneixement de la personalitat i l'obra de l'escriptor, així com presentar, sota enfocaments diversos, unes visions complementàries entorn de la concepció fusteriana sobre distints aspectes de la realitat social. Se'n van encarregar els conferenciants Ernest Garcia, catedràtic de Sociologia (Universitat de València), Vicenç M. Rosselló, catedràtic de Geografia, (Universitat de València), Ernest Reig, catedràtic d'Economia Aplicada, (Universitat de València), Adolf Beltrán, (periodista i escriptor) i Josep Ramoneda (filòsof i periodista).

• Language: Català
• Publisher: Publicacions de la Universitat de València
• Release date: Nov 28, 2011
• ISBN: 9788437083032

Varios autores

<p>Aleksandr Pávlovich Ivanov (1876-1940) fue asesor científico del Museo Ruso de San Petersburgo y profesor del Instituto Superior de Bellas Artes de la Universidad de esa misma ciudad. <em>El estereoscopio</em> (1909) es el único texto suyo que se conoce, pero es al mismo tiempo uno de los clásicos del género.</p> <p>Ignati Nikoláievich Potápenko (1856-1929) fue amigo de Chéjov y al parecer éste se inspiró en él y sus amores para el personaje de Trijorin de <em>La gaviota</em>. Fue un escritor muy prolífico, y ya muy famoso desde 1890, fecha de la publicación de su novela <em>El auténtico servicio</em>. <p>Aleksandr Aleksándrovich Bogdánov (1873-1928) fue médico y autor de dos novelas utópicas, <is>La estrella roja</is> (1910) y <is>El ingeniero Menni</is> (1912). Creía que por medio de sucesivas transfusiones de sangre el organismo podía rejuvenecerse gradualmente; tuvo ocasión de poner en práctica esta idea, con el visto bueno de Stalin, al frente del llamado Instituto de Supervivencia, fundado en Moscú en 1926.</p> <p>Vivian Azárievich Itin (1894-1938) fue, además de escritor, un decidido activista político de origen judío. Funcionario del gobierno revolucionario, fue finalmente fusilado por Stalin, acusado de espiar para los japoneses.</p> <p>Alekséi Matviéievich ( o Mijaíl Vasílievich) Vólkov (?-?): de él apenas se sabe que murió en el frente ruso, en la Segunda Guerra Mundial. Sus relatos se publicaron en revistas y recrean peripecias de ovnis y extraterrestres.</p>

Book preview

La societat valenciana, mig segle després

Ernest Garcia

*

El registre, tot i que siga a grans trets, dels canvis de la societat valenciana des del moment de la redacció de Nosaltres els valencians fins avui, quasibé mig segle, indica coses com les següents (taula 1). La població s’ha duplicat, passant de dos milions i mig a prop de cinc milions, amb dues etapes de creixement demogràfic molt ràpid, coincidents amb onades de fort auge econòmic, la del desenvolupament dels anys seixanta i la dels primers anys del present segle, marcades ambdues en una mesura més o menys gran per la recepció de fluxos migratoris. Aquesta dinàmica expansiva, reforçada pels desequilibris entre les comarques litorals i les interiors, ha intensificat els fenòmens de congestió i de pressió antròpica sobre els ecosistemes. I, possiblement, en altre ordre de coses, haurà conduït a què la proporció de valencianoparlants siga inferior al cinquanta per cent per primera vegada en segles (un resultat que caldrà contrastar amb el proper cens de població i/o lingüístic).

TAULA 1

Els canvis de la societat en xifres. País Valencià, 1960-2008

Fonts: INE, IVE

La trajectòria seguida per la distribució de la població ocupada en els diferents sectors econòmics posa en relleu dues transicions: del predomini agrícola a la industrialització (entre 1960 i 1975) i, posteriorment, el procés de terciarització (més o menys ben descrit per la terminologia del postindustrialisme). Com a tret significatiu, el pes sempre destacat de la construcció, més visible en els períodes de «vaques grasses».

Un dels canvis més profunds i de més llarg abast ha estat, sens dubte, l’erosió de les estructures de la dominació masculina. La trajectòria històrica cap a un reequilibri relativament més igualitari de les relacions de gènere es fa palesa, per exemple, en la massiva incorporació de les dones al treball remunerat (les dones eren el 20% de la població activa en 1960; més del 40% en l’actualitat). El mig segle comentat ha vist, també, la irrupció al País Valencià de les pràctiques del consum de masses. Si utilitzem com a indicador el nombre de vehicles a motor (al remat, el cotxe ha estat i en bona mesura és encara el nucli i el símbol de la societat de consum), el camí que ha portat als més de 3 milions d’artefactes automòbils actualment existents parla per ell a soles. Finalment, també l’accés a la instrucció escolar ha conegut una relativa democratització (s’ha «massificat»). Els 1.300 estudiants matriculats en 1961 a l’única universitat valenciana són una xifra estranya, quasi incongruent amb els 150.000 d’ara. La possessió d’un diploma universitari, quelcom encara ben rar fa cinquanta anys, és avui una característica compartida per una molt àmplia minoria social.

Tot el que s’ha apuntat adés no és més que un grapat de pinzellades amb la intenció d’il·lustrar una mica allò que, de tota manera, és bastant obvi: la societat valenciana ha canviat molt des de Nosaltres els valencians. Són múltiples els camins que hom podria seguir a partir de la constatació d’aquest fet. Ací n’exploraré només un: el registre, en alguns textos de Fuster, de les novetats i transformacions que estaven produint-se davant dels seus ulls. I només del que podríem dir el detall sociològic menut d’aqueixes novetats i transformacions: les alteracions en les estructures productives i en les activitats laborals predominants, les modificacions en els estils i les formes de la vida quotidiana, etc. És a dir, exclouré deliberadament del comentari tot allò relatiu a la transició política (la transició a la democràcia i a l’autonomia) i a la connexió entre la transició política i els problemes identitaris. Deixaré a banda, també, la pregunta, aparentment interessant, sobre si les idees i propostes fusterianes serien d’aplicació a hores d’ara a la societat valenciana, a la societat valenciana tal i com és avui.

Hom podria dir, potser, que les dues exclusions són massa grans. I això mereix un mínim aclariment. Vull desenvolupar alguns breus comentaris sobre el que hom podria dir la «sociologia» fusteriana de la vida quotidiana, sobre les reaccions de l’escriptor de Sueca davant coses com les ocupacions més freqüents de la gent, l’impacte d’aquest o aquell invent, la llargària de les faldilles o l’últim producte de consum. I aquestes són qüestions molt secundàries en l’obra fusteriana, que suportarien malament l’ombra allargada dels «grans temes».

De tota manera, l’assumpte de la qüestió nacional i la transició, el nucli central del fusterianisme polític, ha fet córrer rius de tinta i ha aixecat onades de passió calenta, i potser no li vindrà mal la temporada de relatiu refredament que està travessant ara (en tot cas, jo no voldria pertorbar aqueixa calma equívoca). I la qüestió de si les propostes identitàries de Nosaltres els valencians eren més, menys o igual d’aplicables al País Valencià de 1960 que al d’avui, al meu judici, és interessant només en aparença. L’enfocament fusterià d’aquest subgènere literari, tot i haver representat un avanç històric, és encara prou essencialista; prou, en tot cas, per ser tan (o tan poc) aplicable aleshores com ara. Malgrat tot el que s’ha discutit al respecte, opine que, en última instància, els esquemes fusterians sobre la qüestió nacional són notablement abstractes, poc connectats amb l’anàlisi concreta d’una formació social determinada (i, per tant, poc dependents dels detalls d’una fase determinada de la trajectòria societal). Dit altrament: pel que fa al debat sobre Fuster i la qüestió nacional, importa poc si la «sociologia empírica fusteriana» –com podríem dir abusant força del llenguatge– va ser bona o dolenta.

LA RAJOLA HO ÉS TOT, AL PAÍS VALENCIÀ

Nosaltres els valencians va caracteritzar el País Valencià com a societat agrària. Escrivia Fuster, per exemple (1964: 187):

El camp ho és tot, al País Valencià. La nostra és una economia fonamentalment agrària, i això determina en una bona mesura el caràcter i el comportament genèrics de la societat. Segons els últims censos, el 46,5% de la població activa valenciana aplica el seu treball a l’agricultura.

I rematava així l’anàlisi (1964: 193): «El País Valencià ha quedat al marge de la revolució industrial».

En la seua obra fonamental, a començaments dels anys seixanta, Fuster va fer un treball macrosociològic passablement bo. Notablement bo, caldria dir, si tenim en compte que aleshores les dades disponibles eren extremadament escasses i que un enfocament de ciència social moderna resultava encara molt i molt innovador. Va traure profit, amb molta traça i encert, de les xifres que li va poder proporcionar Francesc de P. Burguera. I, tot plegat, va traçar un quadre prou exacte de la societat valenciana d’aquell moment. Cal repetir-ho: llavors això era molt. I tant!

La qüestió es complica perquè, en l’obra fusteriana, aqueixa pràctica d’aproximació a les ciències socials no va tenir continuïtat. Nosaltres els valencians havia fixat un quadre que, per les raons que siguen, Fuster no va considerar necessari d’actualitzar. I així, mentre la realitat canviava sota els ulls de qualsevol observador, els textos fusterians insistien en descripcions i anàlisis difícilment compatibles amb les dades empíriques. Així, en 1973, en una col·laboració per a un dossier que volia presentar