Els mestres

By Jordi Llovet

En aquest nou llibre, Jordi Llovet fa un homenatge als seus mestres, els que van ser decisius per a conformar-lo com a persona i intel·lectual. Jordi Llovet fa un retrat de Miquel Batllori, José Manuel Blecua, Martí de Riquer, José María Valverde i Antoni Comas. Són retrats molt vius, plens d'anècdotes sucoses i alguna tafaneria, escrits amb un gran sentit de l'humor i de la ironia, que contenen alhora reflexions profundes sobre l'art d'ensenyar, el que són les humanitats, i el que hauria de ser l'ensenyament universitari. I una reivindicació apassionada d'aquella "confraria sàvia i dialogant, incardinada en la vida social de la ciutat i del país, i dedicada a alguna cosa més que a la transmisssió de sabers arxivats". En definitiva, un festí de la intel·ligència.

• Language: Català
• Publisher: Galaxia Gutenberg
• Release date: Jun 3, 2020
• ISBN: 9788418218040

Book preview

© Jordi Vidal/Galaxia Gutenberg

Jordi Llovet, nascut a Barcelona el 1947, va ser professor d’Estètica a la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Barcelona i professor de Crítica Literària al departament de Filologia Catalana de la Facultat de Filologia de la mateixa universitat; després va ser-ne catedràtic de Teoria de la Literatura i Literatura Comparada. Va ser membre fundador del Col•legi de Filosofia, i és president perpetu de l’Invisible College, Barcelona. És director de l’Àrea de Literatura de l’Institut d’Humanitats de Barcelona i director de la Societat d’Estudis Literaris (SEL), filial d’investigació de l’esmentat institut. Va practicar la crítica musical a La Vanguardia i després va escriure setmanalment a l’edició catalana d’El País. És autor de nombrosos llibres i articles relacionats amb les seves diverses especialitats: Por una estética egoísta. Esquizosemia (1978); Maneras de hacer filosofía (1978), amb Xavier Rubert de Ventós, Eugenio Trías i Antoni Vicens; Ideología y metodología del diseño (1979); Literatura catalana. Dels inicis als nostres dies (1979), amb altres autors; El sentit i la forma. Assaigs d’Estètica (1990); Teoría literaria y literatura comparada (2005), amb altres autors; Adéu a la universitat. L’eclipsi de les Humanitats (2011) i Brins de la literatura universal (2012). Ha traduït al català obres de Hölderlin, Kafka, Rilke, Musil, Schiller, Mann, Hofmannsthal, Flaubert, Byron, Valéry i Baudelaire. És membre de la catalana Societat Goethe i de l’alemanya Walter Benjamin Gesellschaft, entre d’altres. Va rebre el VI Premi Anagrama d’Assaig pel llibre Esquizosemia, el Premi de la Crítica «Serra d’Or», dues vegades el Premi Cavall Verd atorgat a les millors traduccions de poesia a la llengua catalana, i el Premi Ciutat de Barcelona per la seva traducció de Les flors del mal, de Baudelaire. És l’editor de les Obras Completas de Kafka a Galaxia Gutenberg / Círculo de Lectores.

En aquest nou llibre, Jordi Llovet fa un homenatge als seus mestres, els que van ser decisius per a conformar-lo com a persona i intel•lectual. Jordi Llovet fa un retrat de Miquel Batllori, José Manuel Blecua, Martí de Riquer, José María Valverde i Antoni Comas.

Són retrats molt vius, plens d’anècdotes sucoses i alguna tafaneria, escrits amb un gran sentit de l’humor i de la ironia, que contenen alhora reflexions profundes sobre l’art d’ensenyar, el que són les humanitats, i el que hauria de ser l’ensenyament universitari. I una reivindicació apassionada d’aquella «confraria sàvia i dialogant, incardinada en la vida social de la ciutat i del país, i dedicada a alguna cosa més que a la transmissió de sabers arxivats».

En definitiva, un festí de la intel•ligència.

Publicat per:

Galaxia Gutenberg, S.L.

Av. Diagonal, 361, 2n 1a

08037-Barcelona

[e-mail]

www.galaxiagutenberg.com

Edició en format digital: març de 2020

© Jordi Llovet Pomar, 2020

© Galaxia Gutenberg, S.L., 2020

Imatge de portada: Pastors, de Joaquín Torres García, 1905.

Pintura al tremp sobre cartró 48 × 25,5 cm.

Fresc a les dependències del Palau

de la Generalitat, Barcelona.

Col•lecció Alejandra, Aurelio i Claudio Torres.

Cortesia Galerie Jan Krugier, Ditesheim & Cie, Ginebra

Conversió a format digital: Maria Garcia

ISBN: 978-84-18218-04-0

Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació de la totalitat o part d’aquesta obra només es pot realitzar amb l’autorització dels seus titulars, a part les excepcions previstes per la llei. Adreceu-vos a CEDRO (Centro Español de Derechos Reprográficos) si necessiteu reproduir algun fragment d’aquesta obra (www.conlicencia.com; 91 702 19 70 / 93 272 04 45)

A Andreu Jaume i Ignacio Echevarría

Prefaci

«ché ‘n la mente m’è fitta, e or m’accora,

la cara e buona imagine paterna

di voi quando nel mondo ad ora ad ora

m’insegnavate come l’uom s’etterna»

Inf., XV, 82-85

Aquest llibre és un homenatge a cinc dels meus mestres més estimats i que més coses van ensenyar-me: no solament en el sentit del saber, sinó també en el sentit d’aprendre a ensenyar –⁠que va ser el meu ofici principal⁠– i aprendre a viure rectament.

Hi apareixen, per ordre del seu any de naixement, Miquel Batllori, José Manuel Blecua, Martí de Riquer, José María Valverde i Antoni Comas. Tinc un deute no menys gran amb altres professors i mestres que vaig tenir al llarg de la meva vida universitària –⁠la d’estudiant i la de professor⁠–⁠, però en tinc menys notícies, o vaig tractar-los menys. En aquest sentit, al llibre hi podrien aparèixer igualment Emilio Lledó –⁠que em va ensenyar a filosofar, em va introduir en el pensament de Plató, de Heidegger i de Gadamer, vull dir a pensar racionalment les coses⁠–⁠, Francesc Gomà –⁠que va ser el millor professor de filosofia de la seva generació a la nostra universitat⁠–⁠, Antoni Vilanova –⁠que va ser el meu director de tesi, juntament amb Julia Kristeva de la Universitat París VII⁠–⁠, Xavier Rubert de Ventós –⁠el professor que em va oferir la primera plaça de professor universitari⁠–⁠, o Lluís Izquierdo –⁠que em va fer estimar la literatura de Kafka, escriptor al qual he dedicat bona part de les meves escasses recerques; o professors dels meus estudis de secundària, com ara Ramon Fuster i Rabés, el meu professor de llatí a l’escola Virtèlia (un derivat de la paraula llatina uirtus, topònim que apareix a El Criticón, de Baltasar Gracián), un dels grans mestres de mestres del país, o Carles Miralles, que sempre va ser el meu tutor i conseller en matèria d’estudis clàssics. La llista podria ser més llarga, atès que durant tota la meva vida d’estudiant i de professor, també en aquests moments, quan ja fa temps que em trobo en situació de catedràtic jubilat de la Universitat de Barcelona, no he deixat d’acostar-me a les persones que podien ensenyar-me alguna cosa o amb qui pogués practicar l’art del diàleg i de la conversació, veritables i insubstituïbles eines en la forja de la ciutadania i de la societat segons els humanistes.

Els cinc mestres a qui dedico sengles capítols del llibre ja són morts, l’un molt prematurament, Antoni Comas, i un altre massa d’hora, José María Valverde: jo mateix ja he viscut més anys que aquests dos homes, cosa que em sembla del tot injusta segons l’ordre de la correcció sapiencial, perquè tots dos eren persones carregades de virtut, de saviesa i de bondat. Només José Manuel Blecua va ser professor meu en el sentit estricte del terme; els altres quatre ho van ser en el sentit més ampli de l’expressió, que, de fet, és el que més m’importa: col•legues o professors de la meva i d’altres universitats amb qui vaig lligar una bona amistat i que em van ensenyar tot allò que no sol aprendre’s en una aula.

Ara i adés, en tots els capítols, inclouré reflexions sobre l’art d’ensenyar, sobre les virtuts que al meu entendre han de tenir els mestres, sobre la congregació universitària –⁠encara que ja vaig fer un llibre sencer sobre això⁠–⁠, o, una altra vegada, sobre la meva idea del que són les humanitats i el lloc que haurien de merèixer en l’ordenació universitària d’aquí i d’arreu. Em prenc molt seriosament aquell consell que Carles Miralles va donar a la seva filla quan aquesta li va dir que pensava estudiar Filologia Catalana: «Filla, fes una carrera que serveixi per a alguna cosa, com ara clàssiques». Sigui dit amb tot el respecte per la bona catalanística.

Al final de tot he inclòs un epíleg elegíac –⁠que és un tirat que forma part del meu caràcter⁠–⁠, en què comparo la relació que jo i molts companys meus de generació encara vam tenir amb els nostres mestres i professors, amb la relació que ara hi tenen les noves generacions de professors i d’alumnes –⁠una relació que potser no n’és cap, o cap de tan profitosa com la que jo vaig conèixer. La raó principal per la qual vaig abandonar la universitat deu anys abans del que hauria pogut fer-ho té a veure amb aquest canvi, és a dir, amb allò que analitzaré a l’epíleg: la desaparició de l’auctoritas –⁠o autoritat intel•lectual i moral dels mestres amb una certa edat⁠–⁠, la renúncia de les noves fornades de professors a acceptar cap imperium ostentat per ningú, i la fi de la vida universitària tal com encara la vaig conèixer, és a dir, en el sentit de confraria sàvia i dialogant, incardinada en la vida social de la ciutat i del país, i dedicada a alguna cosa més que a la transmissió de sabers arxivats.

No m’he estat, com també m’escau, de referir totes les anècdotes que recordo relatives a la meva relació universitària i extrauniversitària amb els cinc mestres assenyalats, perquè atorgo a l’anècdota un valor molt substancial tant en l’art de la biografia com en el de la narració històrica, sempre que allò que es presenta com a anècdota succeís de debò. He de deixar clar que aquest llibre no és una suma de cinc biografies, que ja han estat escrites, o que algú escriurà un dia amb més competència que no ho faria jo: són cinc retrats personals dels meus millors mestres, fets a partir de les nostres hores compartides.

El llibre tampoc no apareix farcit de citacions d’autoritat, com va passar amb el llibre que vaig escriure sobre la universitat i la crisi de les humanitats, però n’hi ha unes quantes, que espero que el lector sabrà excusar. Hi ha tafaneries que podria haver-me estalviat, però que fan el llibre més llegívol i agradable, i per això no m’he estat de referir-les, sempre guardant la bella memòria que tinc de les cinc persones que són la matèria –⁠i l’esperit⁠– d’aquest llibre menut.¹

1. Faré servir, al llarg d’aquest llibre, els signes diacrítics de l’ortografia catalana fabriana, que l’IEC ha suprimit amb unes raons que no comparteixo.

I

Miquel Batllori

Batllori va ser qui menys directament va exercir de professor meu, com ja he advertit en el prefaci.¹ De fet, a Catalunya i tot Espanya només van ser alumnes seus aquelles persones, futurs eclesiàstics o no, que de joves van tenir-lo com a professor en alguna de les institucions en què va ensenyar abans de convertir-se en docent a la Universitat Gregoriana, i durant els seus anys d’activitat a Palma, arran de la seva estada en aquell lloc, entre el final de la guerra civil i l’any 1947. Després va ser cridat a Roma pel prepòsit general dels jesuïtes, Jean-Baptiste Janssens, i va professar-hi a la Pontifícia Universitat Gregoriana fins a l’any 1980, amb contínues estades a Barcelona, les dues Amèriques, Montserrat –⁠on va donar forma a l’Arxiu Vidal i Barraquer⁠– i Madrid, en aquesta ciutat com a membre de la Real Academia de la Historia, de la qual va ser nomenat membre numerari l’any 1958.

Batllori, que era un gran senyor a qui hauríeu pogut considerar, quan no portava sotana, que era quasi sempre, una barreja d’«indiano», «senyor de Puerto Rico»² i diplomàtic francès o austríac destinat al Vaticà, va ser fill de famílies en què van empeltar-se la burgesia catalana i la noblesa basca: el pare era Batllori de Orovio, la mare Munné (abans, Munner) de Escauriza. Com que Batllori, com qui diu, ja va néixer historiador, explica a les memòries que van recollir Cristina Gatell i Glòria Soler³ que lamentava no haver trobat mai documentació dels seus avantpassats, per part de pare, entre la mort del Magnànim, l’any 1458, i el 1730. Vet aquí un buit en la història de la família que no es produiria en el cas de Riquer, que tenia documentació de la nissaga paterna fins tan enrere com el 1429 i fins als nostres dies, com glossaré al lloc que escau.

Els dos avis catalans de l’historiador van anar a Cuba a fer fortuna, van fer-la, i després van instal•lar-se a Barcelona, on va néixer Miquel Batllori, a la plaça de Catalunya, 2, en una casa ja enderrocada, el lloc on ara s’alça l’establiment anomenat FNAC. A les memòries que he esmentat recorda una facècia de Santiago Rusiñol, que vivia al pis de dalt, que Batllori també va explicar-me una vegada, perquè era una de les persones més aficionades a narrar anècdotes que mai hagi conegut, i les explicava amb una gràcia i un llenguatge noucentistes antològics. El cas és que Rusiñol vivia en aquell pis amb la seva filla, Maria, i una néta molt cridanera que destorbava l’artista. Un dia que la sogra de Rusiñol va passar a saludar la filla, va baixar, molt espantada, a veure la mare de Batllori i li va dir que pugés de seguida, perquè el senyor Rusiñol s’havia tornat boig –⁠de fet, sempre va ser-ho; extravagant com tots els nostres gloriosos modernistes⁠– i havia llençat la seva néta per la finestra. El cas és que Rusiñol, molest pels crits i els gemecs de la néta, havia confegit un ninot, l’havia vestit amb roba de la nena, i l’havia llançat daltabaix al carrer. Batllori no em va explicar mai si la nena va deixar de barrinar com solia.

A més d’aquesta tirada irrefrenable a la