Poesia digital: Deena Larsen i Stephanie Strickland

By Oreto Doménech i Masià

Versos que formen un vitrall poètic de paraules. Un diàleg en transformació entre un poema, un lector i una màquina. La poesia digital situa el lector en disposició de descobrir imatges escrites, estrofes dibuixades, estructures fetes de fragments, xarxes de sentits, espais de significat. La tecnologia es posa al servei de la literatura. Deena Larsen i Stephanie Strickland són dues poetes nord-americanes que es dediquen a la creació literària des de fa més de vint anys i, des d'interessos i procedències diferents, ocupen un espai significatiu en la història del fenomen de la poesia a Internet. La seua obra genera un discurs en paral·lel elaborat des de la pròpia experiència creativa i amerat de la voluntat d'explicar allò que un més s'estima. Us convidem a conèixer l'espai digital literari on viu la poesia electrònica, que és poesia de veritat.

• Language: Català
• Publisher: Publicacions de la Universitat de València
• Release date: Jul 31, 2017
• ISBN: 9788491341741

Book preview

Capítol 1

Què és la poesia digital?

L’ENTORN DIGITAL I LA LITERATURA

No t'adones de com ha anat canviant, el paisatge. No sols per l'acció dels elements sinó, i sobretot, perquè la teva mirada és ja una altra. (De qui és la mirada?)

Antoni Clapés, in nuce

La creació artística sempre dóna compte, d’una manera o d’una altra, dels canvis que s’esdevenen en les societats, tant des del punt de vista dels discursos que genera, com servint-se dels canvis tecnològics amb finalitats creatives. Ara, la presència de la literatura en l’entorn digital és un fenomen que es percep amb certa normalitat, cosa que, d’altra banda, ha estat possible a partir de l’anomenada web 2.0, és a dir, des que s’ha fet realitat la creació de continguts i d’apropiació de les eines per part dels usuaris de la xarxa sense haver de saber codi de programació. L’autodidactisme que promou una Internet tan intuïtiva fa que el fet literari circule lliure i viu pel ciberespai entre els lectors, els creadors, els agents culturals i els negocis empresarials que s’hi vinculen, com, d’altra banda, hi circulen tantes altres coses. És innegable, tanmateix, que l’entorn digital és l’origen de canvis radicals en la nostra manera de comunicar i de comunicar-nos i, consegüentment, també transforma la creació i el consum de la literatura.

La literatura, en aquest context digital, es planteja com un diàleg fluid i constant, que s’estableix en múltiples direccions. Des del punt de vista de la recepció, l’accessibilitat a les obres i la possibilitat de fer lectures compartides són els exemples més il·lustratius de la potència dels canvis provocats per Internet pel que fa al consum de literatura en la nostra vida quotidiana. La presència de portals des d’on aconseguim accedir a multitud d’obres (moltes de les quals procedents dels cabals bibliogràfics més importants de la cultura occidental, ara digitalitzats), els intents de les editorials de crear i consolidar plataformes capaces de fornir els nostres lectors electrònics de les últimes novetats i de les lectures més especialitzades i la gran quantitat de fòrums literaris aptes per a totes les generacions i sobre tots els gèneres, són testimoniatges directes de la colonització de la xarxa per part de la literatura i també per tot allò que acompanya el fet literari. El trencament de barreres entre autors i lectors, que la xarxa facilita en moltes ocasions, i l’amplificació dels papers que juguen els autors i els lectors, esdevenen més globals i complets en aquest context xarcial. Caldrà valorar en profunditat com afecta aquesta nova percepció d’ambdós protagonistes i interlocutors, autors i lectors, al fenomen literari en si. De moment, l’entorn digital i la xarxa hi permeten l’intercanvi de papers, cosa que facilita la permeabilitat del procés de creaciórecepció que s’ha tornat, en molts casos, més porós, amb la retroalimentació de les valoracions del públic sobre les obres literàries i el diàleg dels autors amb els seus lectors.

Aquests canvis, pel que fa al consum de la literatura en l’era digital i en l’entorn digital, podem considerar-los radicals, per com ens obliguen a revisar tots els aspectes del fet literari vinculats a autor i lector (autoria i recepció, horitzó lector...) i, a més, tots els aspectes socials vinculats al fet literari com a bé de consum cultural. Tanmateix, només cal que situem la mirada sobre l’obra literària com a creació per comprendre que, des d’aquest punt de vista, la radicalitat de la metamorfosi ha esdevingut pregona. La digitalitat i l’entorn digital han provocat una transformació profunda en la literatura.

Que la matèria artística concreta (siga literària, plàstica o musical) experimente mutacions fruit d’un canvi tecnològic no és un fet novedós, sinó que s’ha donat al llarg dels segles d’acord amb els canvis tècnics que els artistes sempre han aprofitat per a explorar i investigar. Sovint, però, perdem de vista com altres evolucions tecnològiques han influït abans sobre altres creacions artístiques perquè, sent com som protagonistes de canvis cada vegada més accelerats, és difícil sostreure’s a la rapidesa d’allò que ens envolta i comparar els temps i els protagonismes amb perspectiva. Walter Benjamin ens ofereix a Breu història de la fotografia (1931) alguns exemples valuosos, encertats i, sobretot, útils, a l’hora d’establir una analogia sobre els canvis que provoca l’entorn digital en la literatura.

Benjamin apunta algunes reflexions sobre l’avenç tecnològic que va suposar la fotografia i com aquesta feia trontollar les seguretats metodològiques d’alguns pintors. Aquestes breus pinzellades les retrobarem a L’obra d’art a l’època de la seva reproductibilitat tècnica (1936), on Benjamin reflexiona més abastament sobre com la possibilitat de reproducció de les grans obres d’art en dilueix la seua aura, la seua ànima autèntica, però, per contra, aquesta possibilitat de difusió les converteix en productes culturals pertanyents a la col·lectivitat. Aquesta apropiació col·lectiva de la cultura, de l’art, es dóna també en l’entorn digital o, més ben dit, l’entorn digital i l’Internet contenen les característiques necessàries perquè aquesta apropiació s’hi puga donar.

La reflexió sobre la tècnica, l’art i la idea d’aura la inicia Benjamin per primera vegada en relació amb la fotografia i hi apunta amb lucidesa aspectes singulars sobre la transformació que la difusió de la fotografia va provocar tant en les arts plàstiques com en la literatura, tot mostrant les relacions entre les diferents disciplines artístiques com un sistema global que es veu alterat, òbviament, per qualsevol canvi tecnològic en el seu si. O, dit d’una altra manera, com els canvis socials (els tecnològics ho són d’alguna manera) trastoquen l’expressió artística de manera global, aquella que se serveix d’aquestes eines directament i també aquella que no ho fa en primera instància:

Pero no conviene olvidar como con la extensión de las técnicas de reproducción, ha cambiado la percepción de las grandes obras. Ya no se perciben como obras de un individuo, sino que se han convertido en producciones colectivas, tan poderosas que, para poder asimilarlas, hay que empequeñecerlas. Los procedimientos de reproducción son, en definitiva, técnicas reductivas que permiten contener unas obras que, de lo contrario serían inutilizables¹.

També manifesta aquesta mateixa idea, i ho fa en relació a la fotografia i la literatura, Paul Valéry, en el discurs del 7 de gener de 1939 com a delegat de l’Acadèmia Francesa:

Incluso, al principio, pareció que la maravillosa invención pudo mermar la importancia del arte de escribir y sustituirlo en más de una ocasión, antes que procurarle nuevos recursos o enseñanzas de gran valor. El grado de precisión que puede pretender el lenguaje, cuando se desea emplearlo para dar idea de cualquier objeto de la visión, es casi ilusorio. Por más hábiles que seamos en nuestro oficio de escritores ¿cómo describir un lugar o un rostro de manera que lo que hayamos escrito no sugiera tantas visiones diferentes como lectores tengamos? Abran un pasaporte y la diferencia es notoria: la descripción que garabateamos en él no soporta la fotografía pegada a su lado.

Así, la existencia de la fotografía nos invitaría, más bien, a dejar de querer describir aquello que puede en sí mismo, quedar registrado; y es necesario reconocer que, en realidad, el desarrollo de este procedimiento y de sus funciones tiene por consecuencia un tipo de exclusión progresiva de la palabra por parte de la imagen. Se diría incluso que, en las publicaciones, la imagen está tan celosa de suplantar a la palabra que se apropia de alguno de sus vicios más enojosos: facilidad y prolijidad. Me atrevería a agregar que la fotografía se atreve incluso a practicar la mentira, gran y siempre floreciente especialidad de la palabra. Es necesario convenir entonces que el bromuro supera a la tinta en todos los casos en los que la presencia misma de las cosas visibles basta, habla por sí misma, sin la intermediación de una mente interpuesta, es decir, sin recurrir a las transmisiones convencionales de un lenguaje.

Pero, por lo que a mi se refiere, no veo en esto ningún mal; y creo encontrar en ello ciertas ventajas para la literatura. Esta proliferación de imágenes fotográficas de la que hablaba, podría indirectamente acabar beneficiando a las letras (entiendo por ello, las Bellas Letras, o, más bien, las Letras verdaderamente Bellas). Si la fotografía y sus conquistas del movimiento y del color, por no hablar del relieve, nos desaniman para describir lo real, tambien nos recuerdan los límites del lenguaje articulado, y nos aconsejan a nosotros, los escritores, un uso absolutamente ajustado a la propia naturaleza de nuestros medios².

És a dir, Valéry presenta, no sense certa ironia, els desavantatges que es poden derivar d’una proliferació de la imatge fotogràfica sobre la lletra com una oportunitat de reajustament del sistema literari: l’aparició d’aquesta nova tecnologia que era aleshores la fotografia obligaria la literatura a autoexplorar-se, a esforçar-s’hi i a eixamplar els seus marges produint-s’hi, de retruc, un producte més destil·lat, més perfecte.

Valéry no oblida, però, les possibilitats avantatjoses inherents a la nova eina. I ho fa des del punt de vista de la comprensió de la realitat: Podemos, por ejemplo, distinguir, aunque sea a grandes rasgos, la manera de andar de la gente, pero no percibimos en absoluto su postura en esa fracción de segundo en que alarga el paso. La fotografía, sin embargo, con sus recursos, el ralentí o el aumento, nos la revela³.

Des d’aquest punt de vista, i tenint en compre que qualsevol manifestació artística és un intent d’aproximació a la comprensió del món, les noves eines, per tant, incorporen noves visions de la realitat perquè fan possible posar de manifest aspectes existents d’aquesta però impossibles, temps abans, d’expressar amb tanta exactitud. La complexitat d’allò que ens envolta serà copsada amb una mica més de profunditat gràcies a la nova eina. Aquest aprofundiment per part de l’artista gràcies a la mirada que li ha proporcionat la nova possibilitat tecnològica de creació l’hauria de dur a una reflexió sobre la pròpia pràctica artística o literària, i produir nous discursos aprofitables per comprendre (per llegir) aquestes noves maneres d’observar el món. El sistema es reajusta, creix, millora... La realitat, l’albirem més complexa i, per tant, més complicada d’abastar.

Amb l’aparició de la fotografia algunes pors es mostraven similars a d’altres més noves i actuals, les relacionades amb l’entorn digital i la literatura. La por a la desaparició de les lletres (matisada més amunt per Valéry) o l’eufòria desmesurada per les possibilitats d’expressió de la nova tecnologia (que veurem amb més concreció en la cita de Benjamin que segueix), són degudament ponderades per ambdós intel·lectuals i creadors: El analfabeto del futuro no será quien desconozca la escritura, sino quien desconozca la fotografía’, se ha dicho. ¿Pero no es más analfabeto el fotógrafo que no sabe leer sus propias imágenes?⁴.

Ja fa uns quants anys que des d’un sector de la comunitat acadèmica formada pels estudiosos, creadors i docents relacionats amb les humanitats s’observa com l’entorn digital influeix sobre el fet literari i aquests exemples ens situen de ple en la necessitat de conéixer, de primera mà, aquestes noves possibilitats de creació. La posició intel·lectual que es pren en aquest sentit, tanmateix, no sempre és la que apunten Benjamin i Valéry.

L’acostament crític a les humanitats digitals hauria d’obrar des de l’observació, descripció i reflexió del fenomen literari en l’entorn digital segons el corpus teòric existent relacionat amb l’hermenèutica del discurs literari. Ens cal una mirada analítica cap a les pròpies pràctiques artístiques alhora que vinculada a una comunitat global per part dels creadors digitals i una voluntat d’aportar una dimensió pedagògica moderna, actual, útil i valuosa dels estudis literaris per als temps que corren pel que fa a la docència. Aquestes són les característiques fonamentals que s’haurien de vincular, a hores d’ara ja ben entrat el segle XXI, al camp del saber relacionat amb els estudis literaris i les tecnologies digitals.

LITERATURA DIGITALITZADA

Cal distingir, en primer lloc, aquelles obres literàries en les quals el fenomen digital no produeix un canvi significatiu en l’artifici literari d’aquelles que es troben completament trasbalsades pel mitjà digital. Entre les primeres, la literatura digitalitzada fa evident la influència dels canvis esdevinguts en l’era digital sobre el fet literari en general, però ni el text ni la manera de llegir-lo s’hi veuen alterats en profunditat. En aquests casos, la digitalitat no transforma tant les obres literàries com altres fenòmens que les acompanyen, relacionats, per exemple, amb la seua difusió o amb el públic lector. Aquestes obres es poden desvincular de l’entorn digital per poder ser llegides; una altra qüestió és si aquesta desvinculació empobreix allò que suposa la implementació d’aquestes obres en formats digitals, audiovisuals o en ambdós.

Un exemple de literatura enriquida pel mitjà digital és el llibre de poemes Unlimited Sobrassada que ha dissenyat Ubicuo Studio⁵. És un llibre de poesia il·lustrada per a iPad del poeta Jaume C. Pons Alorda i l’il·lustrador Tòfol Pons. Dels poemes seleccionats per l’autor, el mitjà digital en possibilita la traducció instantània en quatre llengües (castellà, anglés, francés i italià), podem llegir-los i escoltar-los recitats pel poeta de manera sincronitzada, veure vídeos on el poeta recita els poemes en diversos indrets, l’il·lustrador pintant un mural a Ciutadella, manipular els dibuixos o compartir l’experiència lectora a través de les xarxes socials. En la mateixa línia, el poemari Diamond Bird⁶ de Rocío Álvarez Albizuri inclou, a més, videopoemes i contacte directe amb l’autora just en el moment en què estem llegint (o escoltant, o veient) el poema. L’últim llibre de poesia per a iPad d’Ubicuo Studio és Infinit⁷ que recupera en el procés lector, gràcies al mitjà en què el llegim, aspectes conceptuals propis de la poesia de Màrius Sampere⁸ i que connecten amb la tradició poètica occidental des de les avantguardes, com ara l’accés aleatori, l’atzar i el discurs infinit.

Aquests tres exemples resulten molt il·lustratius de com el mitjà digital pot expandir o enriquir l’experiència lectora de la poesia. El text, però, no es veu transformat, sinó, més aviat, amplificat d’una manera que, si bé ho mirem, retorna la poesia pràcticament als seus orígens, als temps de la importància de la veu i la representació recitativa. Aquest fet de poder escoltar el poema en qualsevol moment i situació, és a dir, de manera asincrònica, és rellevant però no és nou en absolut. Només cal recordar com l’aparició dels enregistraments va transformar la recepció de la poesia sonora⁹.

La relació entre la poesia i l’electrònica neix des del moment que els aparells electrònics estan a l’abast del públic, és a dir, cap a 1950. Tot i que als anys 40 ja es feien gravacions en magnetòfon tant a estudis de ràdio com a discogràfiques, no serà fins que aquests aparells es popularitzen que la poesia els comença a utilitzar. [...] De fet, sense tecnologia no es pot parlar pròpiament de poesia sonora; la tecnologia està gravada en el seu codi genètic. El magnetòfon i la possibilitat real de multiplicar la veu del propi poeta, sobreposar pistes (en estudi i en directe) i de manipular la cinta, (tallant i enganxant, manipulant la velocitat, afegint-hi efectes) creen un nou gènere que se separa molt del primitivisme de la poesia fonètica i que definitivament dóna una estocada mortal al que Henri Chopin anomenava la civilització del paper. La poesia sonora, com el text-sound suec, desplaçava l’escriptura a l’estudi de gravació i a l’execució en directe i eliminava el llibre com a suport de transmissió¹⁰.

A més a més, el contacte directe amb els autors situa l’experiència de lectura en l’ara i l’ací, recuperant els lectors la sensació de text compartit que sovint es té amb l’assistència a recitals o a lectures públiques poètiques. Fet i fet, és com tornar a fer pública una experiència de lectura poètica que havia esdevingut íntima i individual, potser pels canvis socials ocorreguts en una determinada època i no per les característiques del text poètic en si. Com expliquen Eduard Escoffet i Lis Costa:

La poesia pública, per dir-ho amb un terme que no distingeix entre tradició i avantguarda, beu de les novetats tecnològiques per tornar als orígens, i els mateixos avenços tecnològics li obren actualment les portes a una major vigència pel fet de ser una pràctica creativa efímera, una forma artística que es desenvolupa en viu.

La poesia pública no busca la decoració d’un text, sinó que l’amplifica i reubica els plans de l’escriptura i la lectura i, en certa mesura, multiplica els nivells de lectura. És a dir, desplaça l’escriptura a l’acte públic (damunt de l’escenari) i desplaça la lectura a la presència efímera (limitada a un espai i a un moment concrets, sense possibilitat de tornar al text, fora de la pròpia memòria del lector). El so, el gest i tots els elements extratextuals han de ser interpretats (executats per una banda i llegits per una altra) i el poema n’és la suma i la confluència. La informació circula fragmentada per més d’un canal; el poema és el conjunt. No es tracta, doncs, de redundar en el discurs, sinó de fer-lo més complex¹¹.

Aquesta manera enriquida de llegir poesia la podríem considerar, per tant, fins i tot més tradicional que la poesia en paper, si tenim en compte que els poemes sovint han estat textos compartits més que textos de lectura individualitzada.

No són només els textos poètics de poetes actuals aquells que es veuen beneficiats de la seua implementació en l’entorn digital. Autors clàssics com, per exemple, William Shakespeare, T.S. Eliot o Octavio Paz, també tenen cabuda en els dispositius mòbils: els Sonnets, The Waste Land i Blanco són les obres d’aquests autors que ara mateix podem llegir a l’iPad de manera enriquida, però cada vegada són més les iniciatives lectores per a dispositius mòbils digitals. The Waste Land i The Sonnets, ambdós dissenyats per Touch Press¹², contenen les lectures anotades de les obres, enregistraments en àudio i vídeo, manuscrits originals dels poemes en el cas d’Eliot i la primera edició digitalitzada dels sonets de Shakespeare, a més de lliçons a càrrec d’experts en els dos autors. A Blanco, en canvi, el suport digital, a més de fer possible que els lectors puguem observar el manuscrit original, fotografies, documents, àudios i vídeos fa realitat la concepció primigènia de Paz en escriure el poema, ja que permet totes les lectures que ell havia imaginat.

Per tots aquests avantatges del suport digital per al lector de poesia, la literatura infantil i juvenil té en els dispositius mòbils l’aliat perfecte per a connectar amb els petits o joves lectors. La poesia infantil no es queda enrere en apps per a dispositius mòbils i, a més dels llibres de rimes semblants als àlbums il·lustrats però interactius com The cat in the hat¹³ (un clàssic anglòfon de les rimes infantils), podem trobar seleccions com If¹⁴, amb una magnífica tria per a nens de 270 poemes clàssics recitats per personalitats conegudes del món del cinema i organitzats per temes i edats. La manipulació obligada en la lectura que demanen els darrers dispositius mòbils tàctils fa d’aquestes obres infantils una porta d’entrada més complexa i enriquida al món lector ja que es manté el fet de tocar que trobem en els llibres infantils en paper, tan rellevant en els primers anys d’aprenentatge, i s’amplia amb la possibilitat d’escoltar sons i paraules, observar moviments o ratllar i acolorir sense final.

L’enriquiment que pot experimentar la literatura en l’entorn digital (literatura digitalitzada) fa evident quins són els aspectes essencials en la nova dimensió que adquireix la literatura en el mitjà electrònic com, per exemple, la mixtura de diferents tipus de llenguatges (oral, escrit, audiovisual, cinètic...) o la mirada, per això, ara més polièdrica i complexa sobre la traducció d’obres i la seua posterior difusió. I tot això,