Biografies mèdiques, sanitat municipal, educació sanitària i epidèmies en la Ribera del Xúquer durant el segle XX

By AAVV

La Ribera del Xúquer ha rebut molta atenció per banda dels historiadors des de fa molt de temps. Reunions científiques locals i comarcals, monografies, revistes d'història i de cultura, butlletins municipals o llibrets de falla, han possibilitat el conreu de molt diverses temàtiques al voltant de l'escenari que vertebra el Xúquer. Treballs que fins i tot han permès la publicació d'una monumental història de la comarca. Tanmateix, aspectes tan importants en la història de la humanitat com són la salut i la malaltia, la medicina i la salut pública, no han rebut l'atenció que mereixen. Aquest volum pretén ser una aportació en aquest sentit. Oferim deu treballs, alguns signats per especialistes en la matèria amb reconegut prestigi internacional, i d'altres per historiadors que han fet també les seues aportacions al tema.

• Language: Català
• Publisher: Publicacions de la Universitat de València
• Release date: Jun 22, 2018
• ISBN: 9788491342656

Book preview

EMILIO FERRAGUD FOLQUÉS (1896-1937), INSPECTOR PROVINCIAL DE SANITAT I DIRECTOR DE L’INSTITUT PROVINCIAL D’HIGIENE D’ALACANT

Josep L. Barona-Vilar

Institut d’Història de la Medicina i de la Ciència «López Piñero», Universitat de València

Josep Bernabeu-Mestre

Departament d’Infermeria Comunitària, Medicina Preventiva i Salut Pública i Història de la Ciència, Universitat d’Alacant

El juliol de 1925 es va posar en funcionament l’Institut Provincial d’Higiene (IPH) d’Alacant en aplicació d’un nou model organitzatiu que configurava la sanitat perifèrica. En el context de l’administració espanyola liberal del segle XIX basada en les províncies, els IPH havien de ser el centre de coordinació de les polítiques sanitàries provincials, dotats de les infraestructures necessàries per a practicar les exploracions, anàlisis i coordinació de campanyes sanitàries. Igual que en moltes altres províncies, quan es va crear l’IPH d’Alacant comptava amb seccions de química i de bacteriologia dirigides per personal tècnic sanitari especialitzat, i amb personal de suport: un practicant, un administratiu, un maquinista per a desinfeccions i un porter. A vegades la nova institució, fruit de fusions de laboratoris municipals previs, va iniciar el camí amb conflictes inevitables amb les elits polítiques i sanitàries de les capitals provincials, però generalment es va consolidar com a nucli clau de la gestió sanitària i de la introducció de les noves tècniques d’exploració de laboratori. El primer director de l’IPH d’Alacant va ser José Gadea (1861-1928), al qual va succeir el 1926 Aureliano Ximénez del Rey (1926), el qual prèviament havia exercit com a director de l’Institut Provincial d’Higiene de Lleida. Ximénez del Rey va liderar la primera etapa de consolidació i creixement de l’iph.¹

Els nous instituts provincials d’higiene s’encarregaven de la lluita contra les malalties infeccioses, la investigació epidemiològica, les campanyes de desinfecció, el transport de malalts, les anàlisis clíniques, la lluita antipalúdica, les campanyes de vacunació, la formació de personal sanitari i les campanyes de divulgació higiènica i sanitària.² El finançament procedia dels ajuntaments de la província, i també de la subvenció aportada per la Diputació, a més de l’import obtingut de les anàlisis i proves de laboratori realitzades per comanda dels municipis, hospitals, dispensaris, etc. Sota la direcció de Ximénez del Rey l’IPH va crear a Alacant un Hospital Antitracomatós depenent del mateix Institut Provincial d’Higiene per a fer front a una de les malalties prevalents més importants associades a la pobresa i manca d’higiene.³

Amb el pas del temps l’IPH d’Alacant va crèixer i va fundar extensions de la mateixa institució a Alcoi, Oriola i Villena, incorporant nou personal tècnic i subaltern, creant un dispensari antipalúdic en les comarques del Baix Segura, i assumint altres competències que feren de l’IPH una estructura fonamental per a les polítiques preventives i les campanyes de salut pública. Quan, per defunció de Ximénez del Rey, Emilio Ferragud Folqués va prendre possessió el 8 de març de 1930 procedent de Las Palmas, després d’haver estat director de l’IPH de Cantàbria i Zamora, l’IPH d’Alacant havia crescut i havia consolidat una important tasca de coordinació en les polítiques de salut pública al llarg de tota la província. Havien transcorregut cinc anys des de la seua creació i el pressupost de l’IPH s’havia incrementat considerablement, en passar de 90.000 pessetes el 1925 a 150.000 el 1931. La proclamació de la Segona República va canviar molts aspectes de l’organització administrativa de l’Estat i els IPH deixaren de dependre de les diputacions per convertir-se en unitats independents dirigides per una mancomunitat de municipis.⁴ Ferragud va dirigir la transformació del model sanitari en temps difícils i convulsos, i va pagar un preu molt alt en la seua biografia.

LES ARRELS SOCIALS I LA FORMACIÓ PROFESSIONAL D’EMILIO FERRAGUD FOLQUÉS (1896-1936)

Segons consta al certificat en extracte de la seua inscripció de naixement, Emilio Ferragud Folqués va nàixer el 10 de gener de 1896 a València, fill de José Ferragud i Emilia Folqués. Era el fill únic d’una família treballadora, d’origen humil, que va fer molts esforços per tal que Emilio pogués cursar els estudis de Medicina a la Universitat de València. Malgrat la seua filiació de naixement a València, la família vivia a Algemesí, on ha quedat en la memòria oral l’activitat de la mare, que cosia incansablement com a modista a casa per ajudar als ingressos familiars i així poder pagar els estudis del seu fill. Desconeixem les circumstàncies del trasllat de la família a la població de la Ribera.

Ferragud finalment va estudiar la carrera a València i va obtenir el títol de llicenciat en Medicina i Cirurgia el 20 de juliol de 1918, quan a penes tenia vinti-dos anys.⁵ Poc després, el Col·legi de Metges de la Província de València va acceptar el seu ingrés com a col·legiat i l’autoritzava per a l’exercici de la medicina el 30 d’abril de 1919,⁶ quan sembla que Ferragud vivia al carrer Pedrón, número 8, d’Algemesí, segurament el domicili familiar, on va començar a exercir la professió de metge, encara que per poc temps. Segons figura en el seu expedient acadèmic, el 20 de gener de 1920 va obtenir el títol de doctor, encara que no hem pogut conèixer el contingut del seu treball de recerca, que mai va ser publicat.

L’11 d’agost del mateix any de 1920, Emilio Ferragud Folqués va contraure matrimoni eclesiàstic amb María Rita Corts i Plaza.⁷ Emilio tenia aleshores l’edat de vint-i quatre anys i la seua esposa María a penes en tenia disset.⁸ La documentació que hem trobat a l’Arxiu Provincial d’Alacant indica que just després d’haver acabat la carrera de Medicina i dos anys abans de contraure matrimoni canònic a Algemesí, Emilio i Maria havien fugit a Barcelona on va venir al món la seua primera filla, María.⁹ L’esposa d’Emilio, María era filla de Salvador Corts i d’Úrsula-María Plaza. Havia nascut el 15 de juny de 1903 al carrer de Sant Josep de Calassanç d’Algemesí, en una de les famílies més poderoses i adinerades del poble, posseïdora de terres i del molí fariner. Tant és així que a Algemesí es recorda una dita popular de l’època que té a veure amb els seus orígens familiars: «Déu ens lliure dels gavatxos i dels blaus del Finestrat, de Bataller, Corts i Plaça, i del lladre de Gausach».¹⁰ Corts i Plaça eren els propietaris dels molins i d’un nombre important de terres, mentre Gausach sembla que era el secretari de l’Ajuntament.

Emilio Ferragud prompte va fer oposicions a la sanitat nacional en un moment en què l’administració sanitària depenia del Ministeri de la Governació. Assolir el càrrec d’inspector de Sanitat implicava formar-se com a expert en salut pública, incorporar-se al cos d’inspector de Sanitat i també assumir una mobilitat geogràfica com a funcionari de l’Estat. Ferragud va ocupar diversos destins començant la carrera professional dins la sanitat nacional a Cantàbria. De fet, el 15 d’abril de 1924 es publicava una nota al diari Abc que es feia ressò dels nous nomenaments en la sanitat nacional on s’incloïa el nom d’Emilio Ferragud Folqués com a cap de negociat de tercera classe a Santander. La mateixa ordre nomenava Tomàs Peset Aleixandre per a ocupar un càrrec de la mateixa categoria a Donosti. Ambdós acabaren sent uns anys després inspectors provincials de sanitat a Alacant i València respectivament. Tomàs Peset, membre d’una prominent família mèdica valenciana, germà de Joan Peset Aleixandre i fill del catedràtic de Terapèutica, Vicent Peset Cervera, va impulsar molt la política sanitària provincial durant els anys de la República, com ho faria també Ferragud a Alacant. Tots dos patiren també les conseqüències negatives de la guerra en la seua pròpia biografia truncada.¹¹

L’ACTIVITAT PROFESSIONAL D’ EMILIO FERRAGUD I LA SEUA TASCA COM A DIRECTOR DE L’INSTITUT D’HIGIENE D’ALACANT

Hem trobat testimonis administratius que indiquen que Ferragud va estar exercint el càrrec d’inspector a Santander almenys fins l’any 1927.¹² Després hi ha testimonis fefaents d’un llarg periple personal i professional fins a la seua arribada a Alacant el 1930. El 8 de març d’aquell any va prendre possessió del càrrec d’inspector provincial de Sanitat d’Alacant, procedent de Las Palmas de Gran Canària, desprès que la plaça de director de l’IPH hagués quedat vacant, com s’ha dit, per defunció de l’anterior inspector Aureliano Ximénez del Rey. Durant el periple familiar per diverses províncies, Ferragud havia prodigat les seues intervencions públiques, donant conferències a ateneus i cases de cultura, com la que va impartir a Zamora el 7 de març de 1929 sobre les teories de Cajal, Marañón i Novoa Santos al voltant de la intersexualitat i el subconscient.

La documentació que hem trobat a l’Arxiu de la Diputació d’Alacant indica que la seua tasca com a inspector provincial de sanitat al capdavant de la direcció de l’Institut Provincial d’Higiene va estar marcada per una activitat intensa i per l’expansió i la descentralització de l’IPH cap als grans nuclis de població de les comarques. Era un moment crític per a les condicions de vida i la salut de la població valenciana, especialment els sectors més desfavorits d’una societat atacada per malalties infeccioses cròniques com ara la tuberculosi, el tifus o les malalties venèries, que minvaven la salut i el benestar de la població. L’Estat i les administracions perifèriques començaven a dur a terme polítiques preventives amb gran intensitat. Es crearen dos seus de l’institut a Alcoi i Oriola, i dispensaris per atendre el tracoma a Alacant, Elx, Alcoi, la Vila Joiosa, Callosa d’en Segura, Crevillent i Asp, i també s’establiren vies de coordinació amb els dispensaris antiveneris d’Alacant i Alcoi.¹³ La lluita contra la tuberculosi i l’elevada mortalitat infantil eren les dues principals prioritats.¹⁴

El dispensari es va convertir en un peça clau de les activitats de salut comunitària i un element fonamental per a la millora sanitària que requeria una província com la d’Alacant. Com es recollia en un article publicat al Boletín del Instituto Provincial de Higiene de Alicante, i escrit molt probablement pel mateix Ferragud:¹⁵

[…] Obra de educación, de propaganda, de encuesta, el Dispensario busca ante todo el instruir, para así preservar y no tener que curar después. Al servicio de todos los que a él acuden pone todos los recursos de la asistencia pública y de la privada. Alma de esta institución es la Instructora visitadora, creación moderna en materia de higiene social, gracias a la cual el Dispensario da su máximo rendimiento. Es la que pone en relación al Dispensario con los necesitados y merced a su labor de propaganda y de persuasión se consigue vencer prejuicios ancestrales que se oponen a todo progreso sanitario y con ello van al Dispensario a recibir las instrucciones necesarias los necesitados de esta asistencia; es a modo de ángel tutelar de la infancia y gracias a su dulzura femenina que tiene mucho de vigilancia materna, se consigue mantener la continua relación que es preciso, para obtener el máximo de beneficio y de eficiencia. Entramos pues en una nueva era sanitaria en nuestra provincia y de antemano, tenemos la experiencia de organizaciones análogas, que funcionan en el extranjero, que nos hacen predecir a plazo corto, una ostensible mejora en las cifras de la estadística sanitaria de Alicante.

D’altra banda, Emilio Ferragud va haver de fer front a problemes interns i polítics derivats de la difícil situació que travessava el país. Al cap de pocs mesos del seu nomenament va esclatar un conflicte intern a l’IPH d’Alacant per culpa d’aspectes organitzatius i de funcionament i per les males relacions personals. Els conflictes interns derivats de la gestió de l’Institut Provincial de Higiene d’Alacant provocaren la «Denuncia presentada por Don Carlos Schneider San Román»,¹⁶ metge bacteriòleg de l’Institut Provincial, el 22 de maig de 1931 al president de la Diputació, a penes uns mesos després d’incorporar-se Emilio Ferragud a la direcció de l’Institut.¹⁷ En l’esmentada denúncia es responsabilitzava Ferragud de la pèrdua de la pau, harmonia i bones relacions entre el personal sanitari i el personal subaltern que treballaven a l’Institut. Schneider el responsabilitzava d’haver instaurat un model d’organització del treball personalista i autoritari, en què tot havia de passar per la seua autorització, el que denotava desconfiança envers els professionals que tenien una llarga experiència d’anys treballant a