Desterrats per ordre de Carles III: El llarg exili dels jesuïtes valencians

By Francesc-Joan Monjo Dalmau

L'any 1767, els jesuïtes que vivien a l'antic regne de València (190 en total) van patir les conseqüències del fet històric que més va commoure l'Europa catòlica del set-cents: l'expulsió de la Companyia de Jesús dels dominis de Carles III. A partir de les fonts documentals, es reconstrueixen els esdeveniments des de l'assetjament inicial a aquests religiosos valencians, amb la consegüent expulsió, l'exili involuntari a Còrsega i a Itàlia i, finalment, el retorn a terres valencianes quaranta-nou anys després. Una panoràmica completa, doncs, del procés fins a la restauració de l'orde jesuític i el restabliment d'aquest a València, el 1816.

• Language: Català
• Publisher: Publicacions de la Universitat de València
• Release date: Jan 11, 2024
• ISBN: 9788411182782

Book preview

1. LA COMPANYIA DE JESÚS DAVANT LES ADVERSITATS EN EL SEGLE DE LES LLUMS

1. U N ORDE NOU PER A TEMPS MODERNS: LA C OMPANYIA DE J ESÚS

L’orde religiós de la Companyia de Jesús va nàixer d’un projecte d’Ignasi de Loiola i dels seus companys Francesc de Xavier, Pierre Favre, Diego Laínez, Alfonso Salmerón, Nicolás de Bobadilla, Simão Rodrigues, Claude Jay, Paschase Broët i Jean Codure.¹ La Formula Instituti (document fundacional o estatutari on es tracen les línies fonamentals de la forma de vida evangèlica de l’Institut de la Companyia)² va ser aprovada per la butla Regimini militantis Ecclesiae de Pau III (1540) i confirmada per l’Exposcit debitum de Juli III (1550). Aquests «amics en el Senyor», es manifestaven com un grup de sacerdots universitaris ben formats en teologia –a París– i reformats partint de l’experiència vivencial de cadascun d’ells, orientada pels Exercicis espirituals viscuts i formulats, o proposats, per Loiola: això marcà una de les característiques de l’incipient orde. La Companyia es presentà com un institut religiós molt diferent dels altres, ja que va nàixer amb un tarannà modern. Eren clergues regulars, i entre altres particularitats de l’orde, caldria destacar la pluralitat de ministeris, la mobilitat apostòlica per a «servir Déu i ajudar les ànimes» (propagació de la fe) i la seua adaptació a les necessitats dels temps i de les societats. A més dels tres vots habituals de pobresa, castedat i obediència, la nota essencial de la Companyia de Jesús seria la seua dedicació al servei de l’Església sota l’autoritat del papa, a qui els pares professos prometrien especial obediència a través d’un quart vot referent a les missions que el sant pare els encomanara.³ L’Institut ignasià tenia uns trets singulars, especificats en la Fórmula i en les Constitucions, que el diferenciava dels models tradicionals dels ordes religiosos, com, per exemple, que els seus membres no tenien un hàbit distintiu propi ni estaven obligats a la pregària al cor, ni tampoc no tenien cap pràctica ascètica o penitencial imposada per norma (O’Malley, 2016: 225-227). Aquestes singularitats, i el mateix nom de Companyia de Jesús, no van arribar a ser ben enteses per altres religions ni per alguns bisbes, i l’orde suscitava sospita i recel per l’estil de vida dels seus membres i pels seus treballs pastorals. Fins i tot, alguns individus l’arribaren a acusar d’heterodòxia per la innovació i modernitat de les seues pràctiques (Exercicis espirituals). La Companyia, però, va aparèixer en el moment oportú, com un xec en blanc a la disposició de l’Església, dividida per la reforma protestant,⁴ i al mateix temps convocada a evangelitzar el Nou Món.

El 1541 Ignasi de Loiola fou elegit general de l’orde, càrrec que exercí fins a la seua mort, el 1556. Durant aquests anys redactà les Constitucions, element central de la legislació de l’Institut de la Companyia, i que, a més a més, marcaria el caràcter de l’orde, els fonaments de vida religiosa jesuïta, mentre que els Exercicis espirituals n’alimentaven l’espiritualitat, ja que constitueixen l’ànima de la Companyia pel seguiment radical a Crist a nivell personal i comunitari. Totes dues obres són l’expressió màxima de l’esperit de l’orde jesuïta.

L’Institut ignasià es caracteritzà per la sòlida formació intel·lectual dels seus membres, per a poder assolir una consistent i adequada competència doctrinal, així com desenvolupar una eficaç tasca educativa de la joventut.⁵ Però l’orde es distingí, sobretot, pel seu sentit de l’obediència, que li permetia integrar la unitat, garantida per una autoritat ben jerarquitzada, amb una gran dispersió missionera flexible i versàtil. Aquesta integració va fer possible l’acomodació (accomodatio) de les pràctiques missioneres dels jesuïtes a les característiques culturals de cada lloc i de cada situació: seguint el principi apostòlic tan present en les Constitucions de l’orde, els missioners havien d’adaptar-se «segons les persones, els llocs i els temps». Mantenint una regular comunicació per correspondència amb els superiors, cercaven l’eficàcia a l’hora d’escampar i fer fructificar les llavors de l’Evangeli i de la cultura cristiana. L’orde admetia la llibertat d’acció, segons l’ideari comú propugnat en la Formula Instituti. Amb una estructura centralitzada i un superior general vitalici al capdavant, la Companyia de Jesús fou concebuda pel seu fundador com un «cos apostòlic» al servei de l’Església universal. De fet, per la seua universalitat i mobilitat, l’intercanvi epistolar es convertí en el mitjà principal per al govern de l’orde.

La Companyia de Jesús entrà a la península Ibèrica per Barcelona. Els jesuïtes Antonio de Araoz i Pierre Favre tractaren amb el lloctinent de Catalunya, el valencià Francesc de Borja,⁶ que fundaria anys després, el 1549, la Universitat de Gandia, la primera de la Companyia.⁷ El primer col·legi jesuític a la Corona d’Aragó fou el de València, anomenat de Sant Pau, fundat pel P. Antonio de Araoz gràcies al patrimoni i a l’insistent interès del jesuïta valencià Joan-Jeroni Domènec,⁸ l’any 1544, quan aquest no residia a València, sinó a Roma.⁹ Una vegada obtingudes les necessàries aprovacions –tant d’Ignasi de Loiola com del papa Pau III (la butla pontifícia és del 1549)–, va ser l’any 1552 quan fou erigit definitivament aquest centre ignasià valencià,¹⁰ que tingué el títol de Col·legi Màxim de la província jesuïta d’Aragó, lloc on se cercava i es premiava la competitivitat, l’exigència i l’excel·lència.

2. R ECELS I HOSTILITATS: L’ORDE JESUÍTIC A LA PALESTRA

Des del mateix moment de la fundació de l’orde de sant Ignasi de Loiola, el sentiment antijesuïta sempre va ser viu entre la societat hispànica.¹¹ Els religiosos de la Companyia de Jesús no només van ser capaços de despertar lleialtats, sinó també ferotges animadversions. El ràpid ascens de l’Institut de la Companyia va ser motiu de dures crítiques i d’odis.¹² Però va ser, sobretot, quan els jesuïtes van començar a implicar-se en qüestions polítiques i dirigir la consciència de les elits, en el segle XVII, quan l’hostilitat cap a l’orde va augmentar considerablement. A això se li ha d’afegir el menyspreu d’altres religiosos i membres del clergat secular a l’Institut ignasià, provocat pel sentiment de superioritat de molts jesuïtes (Giménez, 2020 i Egido, 1979a: 767-780). I és que els regulars de la Companyia es mostraven segurs i privilegiats –feien ostentació dels seus privilegis pontificis i exempcions–, es creien intel·lectualment superiors i estaven orgullosos dels seus objectius i èxits, i amb un punt d’arrogància parlaven de l’excel·lència del seu apostolat i proclamaven les seues virtuts. Tot açò va fer sorgir al seu voltant una imatge d’orgull i supèrbia –anomenada jesuítica–, que va tenir com a conseqüència l’animadversió que tant els bisbes com els religiosos, sobretot d’ordes mendicants, van manifestar contra els fills espirituals de sant Ignasi.

La importància del confessor reial, que havia anat creixent al llarg del segle XVII, s’assimilava al rang de secretari d’estat. Amb l’arribada dels Borbons, els jesuïtes van ser presents en el confessionari regi, i això els convertí en autèntics ministres en qüestions eclesiàstiques, espirituals i culturals de la monarquia, amb un poder extraordinari –eren una peça decisiva en el govern.¹³ Aquest creixement i influència de l’orde jesuïta va suscitar gelosies i enveges. Tant és així que frares i eclesiàstics no només acusaven els jesuïtes d’ingerència en els afers polítics i d’ocupar els confessionaris més il·lustres de les corts catòliques europees en benefici propi –aconsellaven a monarques i eren preceptors de prínceps i de nobles–, sinó també de voler acaparar les càtedres universitàries¹⁴ i d’estar en quasi tots els despatxos de la cúria romana, que eren llocs de poder. I és que la Companyia –com bé apunta Pavone (2007: 83)– es caracteritza per ser un orde religiós decidit a viure en el món i, en conseqüència, a mantenir també relacions amb el poder polític.

Els regulars de la Companyia van arribar a suplantar altres ordes religiosos en les missions –també en les anomenades populars–,¹⁵ en el púlpit i en el confessionari, així com en la destinació de les almoines i d’altres donacions. Havien destacat en l’evangelització per ser abrivats i audaços missioners¹⁶ –a l’Orient havien donat lloc a la disputa dels ritus xinesos i malabars–,¹⁷ en la predicació, en la confessió,¹⁸ en la direcció espiritual i també en l’educació. El seu ensenyament gaudí d’un enorme prestigi. De fet, en els col·legis de l’orde, amb el mètode de la Ratio atque institutio Studiorum,¹⁹ educaven les elits europees i americanes. Sobre aquesta qüestió, cal dir que en els seus centres educatius no només estudiaven els fills de nobles, burgesos i oficials de la Corona (funcionaris de l’estat), sinó que també tenien accés els xiquets pobres.²⁰ En aquest context de fortalesa de la Companyia, van aparèixer importants enfrontaments de jesuïtes amb il·lustrats,²¹ filojansenistes²² i per la causa de beatificació del bisbe de Puebla de los Ángeles Juan de Palafox,²³ com també odis entre ordes per qüestions teològiques.

La imatge del jesuïta polític manipulador, cínic, hipòcrita i conspirador; religiós poderós i superbiós, i fins i tot assassí, va ser estesa no solament pels il·lustrats, sinó també per alguns membres de la jerarquia eclesiàstica (Giménez, 2010a i 2010b i Alabrús, 2010). I és que l’èxit de la Companyia de Jesús, com hem vist, va produir en els mateixos ignasians poder i orgull, i en els altres, competències i enveges.

Els juristes i polítics «reformadors» i regalistes²⁴ –Campomanes, Moñino, Grimaldi, Azara, Roda– recelaven de la influència de la Companyia de Jesús sobre l’estament nobiliari (polític) i també de la seua romanitat, en detriment de les prerrogatives règies. Com ja hem assenyalat, els pares professos pronuncien un quart vot especial d’obediència al papa, referent a l’enviament a missions o destinacions a les quals els volguera enviar, però aquesta especial vinculació –o lleialtat– dels regulars de la Companyia al romà pontífex va ser interpretada pels regalistes com una submissió excessiva de l’orde jesuític a les directrius pontifícies, per damunt, fins i tot, dels interessos del rei. A més a més, aquests homes de Carles III veien impossible la compatibilitat de la monarquia absoluta amb un altre poder, «terrible y despótico del cuerpo jesuítico». També eren contraris a la doctrina probabilista i moral laxa dels jesuïtes perquè atemptava, segons ells, contra la seguretat de l’Estat, perquè les veien doctrines teològiques i morals pernicioses i perverses:²⁵ consideraven els jesuïtes difusors del probabilisme, amb el qual arribaven a justificar fins i tot el tiranicidi²⁶ i, per tant, amb plena voluntat de destruir el govern de la monarquia, encara que per a això calguera matar el rei –confonien, potser intencionadament, tiranicidi amb regicidi. I no només això, també acusaven els regulars de la Companyia de monopolitzar l’ensenyament del llatí i de les humanitats; de posseir un excessiu nombre de càtedres a les facultats de teologia; de dirigir de forma exclusiva algunes universitats, com la de Gandia; de parar més atenció als assumptes polítics que als merament religiosos;²⁷ de crear regnes jesuítics independents a Amèrica²⁸ disposats a enfrontar-se als reis de Portugal i d’Espanya, i de l’ambició il·limitada per amassar riqueses temporals.²⁹ En definitiva, però, els jesuïtes eren per als regalistes que havien arribat al poder no només els principals enemics de les reformes polítiques i culturals que pretenien realitzar –asseguraven que aquests religiosos havien adquirit gran influència educativa, doctrinal, social i política, i no podien portar a terme els seus propòsits de reforma–, sinó també un orde de clergues regulars que calia exterminar; el més important, o almenys el més influent, de l’Església catòlica (Giménez, 1997b).

Com hem vist, els greuges contra els jesuïtes se centraven, principalment, en la seua doctrina moral laxista i en la seua reticència al fonament i a la pràctica de l’absolutisme i l’oposició al regalisme. L’obediència i la lleialtat dels jesuïtes al seu prepòsit general i al papa van ser interpretades com una amenaça per a la consolidació del poder absolut del monarca –consideraven els ignasians súbdits d’un despotisme estranger i, per tant, el seu orde enemic de l’Estat.³⁰ En relació amb les causes polítiques de l’expulsió de la Companyia, Benítez i Riera (1996: 74) assenyala que

en el camp polític es plantejava –sobretot per part dels ministres de Carles III– el que s’ha anomenat «oposició de dos despotismes»: el despotisme ministerial, fortament regalista, que havia de xocar necessàriament amb el despotisme jesuític, abans que res ultramuntà, això és, defensor combatent i a ultrança dels drets del pontificat. En el conflicte Estat i Cúria romana, els jesuïtes resultaven uns incòmodes quintacolumnistes dintre de l’Estat. La millor solució era bandejar-los per raó d’Estat.

Amb el colp de l’expulsió, Carles III deixaria ben clar que el poder reial era únic en l’ordre temporal (Fernández Díaz, 2001: 212). I és que, efectivament, estem davant d’un monarca absolut –poderós fins a la sacralització– envoltat de ministres dèspotes i reformadors il·lustrats.

L’absolutisme i regalisme de Carles III i dels seus ministres –jurisdiccionalistes antiromans i profundament antijesuïtes–³¹ crearen un ambient d’hostilitat contra l’Institut de la Companyia –un orde considerat un poderós enclavament, irreductible a l’absolutisme centralitzador (Olaechea, 2002: 48)–, el qual estava molt lligat al papa pel ja esmentat quart vot dels pares professos. Com hem apuntat anteriorment, el govern sobreestimava el poder dels jesuïtes perquè els veia com un veritable perill per als seus projectes polítics, atesa la seua autoritat moral sobre la població i la noblesa. I és que, com assenyala Álvarez de Morales (1988: 70), als jesuïtes se’ls considerava aliats de l’aristocràcia, hostil igualment a tot pensament renovador. Però sobre aquesta qüestió, Revuelta (2006: 207) ens adverteix que

tampoco debe exagerarse la alianza de la aristocracia con la Compañía, pues también tenían enemigos entre los nobles. […] La oposición de los jesuitas a las medidas reformistas habría que demostrarla, pues no encaja con la amistad que mantuvieron con el marqués de la Ensenada [afavoridor de la Companyia] y otros políticos innovadores. Lo que sí jugó un papel decisivo fue la antipatía de algunos ilustrados, bajo la batuta del trío formado por Campomanes, Roda y el confesor Osma [P. Eleta], y no por Aranda, que fue el ejecutor de lo que ellos planearon.

La visió que es tenia de la Companyia com a fidel amiga de la noblesa espanyola en general, i contrària a tots els intents renovadors, es reflectia també en l’ambient universitari per la relació dels jesuïtes amb els seus antics alumnes dels col·legis de nobles i amb els col·legials majors³² a les universitats de Castella, eterns rivals dels manteistes.³³ Aquests darrers, en finalitzar els estudis superiors i arribar al poder, intentaran per tots els mitjans assestar un fort colp als col·legials, amb la intenció d’acabar amb l’oposició als seus propòsits reformadors, però també hi havia al darrere una pugna per l’ocupació de càrrecs de govern.³⁴ Com assegura Enrique Giménez (1997a: 68), el que es pretenia era «una victoria del regalismo preconizado por los manteístas, ahora en el gobierno, frente a sus enemigos políticos, los colegiales». El diplomàtic Azara explicava, de forma irònica i molt il·lustrativa, el ressentiment i l’odi del ministre Roda –d’origen manteista– envers els jesuïtes i els col·legials. Escriu que «por el un cristal de sus anteojos no veía más que jesuitas y por el otro colegiales mayores» (Menéndez Pelayo, 1881, III: 139). I és que Roda considerava que els col·legials i els jesuïtes formaven un tot d’interessos i els mirava amb la mateixa hostilitat i fàstic.

3. E LS ALÇAMENTS POPULARS I LA INTRIGA ANTIJESUÏTA

Un greu tumult es va produir a Madrid entre el 23 i el 27 de març del 1766, que seria conegut com el motí contra Squillace. Aquest va sorgir en un ambient de descontent popular propiciat per les males collites, la carestia de productes de primera necessitat, l’abolició de la tasa de granos per la pragmàtica del 1765 –que provocà la pujada del preu del blat– i mesures antipopulars del marqués de Squillace³⁵ que anaven en contra dels usos i costums tradicionals dels castellans, com era l’ús de la capa llarga i el barret d’ala ampla –les reformes del ministre italià, algunes convenients i sensates, toparen amb la mentalitat espanyola.³⁶ Com han assenyalat Manuel Ardit (2007: 220) i Vicent Llombart (1992: 177), l’augment del preu del gra de blat va ser una de les causes importants –però no la principal– que va donar lloc al motí madrileny del 1766, encara que es donava el cas paradoxal que precisament la «Villa y Corte» havia quedat provisionalment fora de l’àmbit de la liberalització.

En aquells dies, a causa del motí, Carles III va témer per la seua vida – així li ho havien fet creure els seus pròxims–, i, presa del pànic, abandonà la cort i fugí a Aranjuez, on va romandre vuit llargs mesos. L’alçament popular resultaria de gran transcendència: un temorós rei, que mai no oblidaria el succés, va capitular davant les exigències dels madrilenys i va haver de prometre al poble la destitució de Squillace –el totpoderós ministre del rei–, la revocació de la reial ordre sobre indumentària i la rebaixa del preu dels aliments, entre altres coses. En canvi, però, després del tumult la política liberalitzadora es va mantenir: es pretenia un comerç lliure, es a dir, afavorir la llibertat comercial per al creixement del mercat.

L’avalot tenia un alt component de reivindicacions, tant econòmiques com polítiques.³⁷ I diem polítiques perquè caldria buscar el veritable motiu en la xenofòbia de l’aristocràcia espanyola organitzada al voltant d’un «partido español o castizo» –immobilista i reaccionari– contrari al govern d’estrangers de Carles III i temorós de perdre influència política.³⁸ Llavors, els nobles serien, en última instància, els principals instigadors de l’alçament popular: menyspreaven profundament els homes del rei vinguts de terres italianes perquè s’havien vist marginats del poder i, a més a més, volien aturar el programa reformista del govern mitjançant constants intrigues. Els ministres de Carles III sabien de la bona relació dels jesuïtes amb la noblesa, i, per tant, aquests religiosos estaven en el punt de mira, malgrat no estar gens clara la seua participació en els tumults. Finalment, el motí madrileny es va saldar amb l’exili del ministre Squillace, natural de Messina –el 1772 el rei el nomenaria ambaixador davant la Sereníssima República de Venècia.

L’aristocràcia col·legial, desitjosa de frenar les reformes dels ministres de Carles III i també la cada vegada major presència de manteistes o gorgeres («golillas») en l’alta administració de la monarquia, va utilitzar la carestia i la xenofòbia contra els italians reformadors, que influïen sobre el monarca, per a provocar el poble amb pasquins i altres papers anònims i així escalfar l’ambient. Lluny dels seus propòsits, però, els veritables instigadors –el «partido castizo», paladí de la cultura castissa– no van tenir el resultat esperat ni desitjat, ja que la resposta del govern va ser, entre d’altres, l’expulsió dels jesuïtes –un grup nombrós, poderós i influent de religiosos, pròxims a la noblesa i al poble– i una ofensiva contra els col·legials majors.

Després del tumult de Madrid, i com si d’un brot epidèmic es tractara, es van produir diversos motins arreu de la península. I és que l’èxit d’algunes reivindicacions madrilenyes actuaren com a precedent i catalitzador, i provocaren una reacció en cadena d’avalots de subsistències, però també antifiscals i antisenyorials. A València, com veurem més endavant, la protesta popular, a més de dirigir-se contra l’alt preu dels productes de consum, es va canalitzar contra els drets senyorials. Cal assenyalar que després dels motins del 1766 l’autoritat règia es va veure més enrobustida i, a més a més, hi va haver un increment de les mesures de control social i polític (Gómez Urdáñez, 2002).

El govern va actuar de forma contundent per tal de tallar d’arrel l’escalada d’avalots. Carles III volia descobrir els responsables dels motins i de tota la literatura clandestina: escrits satírics, ridiculitzants i difamatoris contra els ministres del govern. Per això, no només es van crear comissions en totes les diòcesis perquè investigaren els successos en les poblacions on van esclatar tumults, sinó que també es va constituir a l’efecte un Consell Extraordinari, sota la presidència del comte d’Aranda (Ferrer i Olaechea, 1978 i Corona, 1975),³⁹ amb personalitats ben escollides per les seues conviccions regalistes i provat antijesuïtisme. Açò és, es van seleccionar acuradament individus en funció del seu sentiment antijesuïta⁴⁰ perquè, com ja hem apuntat, l’orde ignasià es convertí en el blanc del govern i se’l volia inculpar dels avalots que havien fet fugir el monarca de Madrid. La investigació –podríem anomenar-la inquisidora– va estar dirigida en el més estricte secret pel fiscal Campomanes⁴¹ i va comptar amb l’ajuda de Manuel de Roda, secretari de Gràcia i Justícia, home obsessionat contra la Companyia (Pinedo, 1983). Així, Campomanes presentà com a veritat el que en realitat eren falsedats.

El Consell Extraordinari, reduït i format per homes seleccionats, va ser creat ad hoc pel rei i les seues sessions eren secretíssimes –els membres van haver de guardar silenci sota jurament. Ferrer Benimeli (2013: 74) ens explica que estava format únicament «por los miembros adictos a Campomanes, sacados del Consejo de Castilla, ya que el fiscal tuvo la facultad, concedida por el rey, de seleccionarlos para evitar filtraciones y oposiciones por parte de los terciarios jesuitas –es decir, de sus amigos–, que eran la mayoría del órgano consultivo». Sobre el president del Consell de Castella, el comte d’Aranda, que també presidí el Consell Extraordinari per dret propi, assenyala que

era conocido por su afecto a los jesuitas, quedó marginado, por no decir aislado, y en un plano muy secundario, ya que el que dirigía el proceso era el fiscal Campomanes. Y esto explica que dicho Consejo Extraordinario no cobrara especial actividad hasta el mes de enero de 1767, una vez que Campomanes tuvo lista la Pesquisa y redactado el informe final.

Com hem vist, es va procurar evitar la participació de tot individu considerat filojesuïta en el Consell Extraordinari, institució creada dins del Consell de Castella. Tanmateix, Aranda va haver de portar a la pràctica una expulsió amb la qual molt probablement no estava d’acord, i havia estat marginat fins a l’últim moment de la preparació juridicopolítica del procés expulsiu, precisament perquè era coneguda la seua vinculació familiar i afectiva amb alguns jesuïtes.

Davant el pànic i la desorientació, el govern pretenia descobrir els instigadors ocults dels motins i castigar-los, perquè creia impossible que el poble pla haguera estat capaç de posar en perill el regnat de Carles III per si sol. Tots els ulls estaven posats en la Companyia de Jesús, cos incòmode per a l’Estat, o millor per al regalisme i reformisme borbònics. S’alçà contra l’orde un munt d’injúries i calúmnies.

En les diligències secretes no va quedar provada la participació dels jesuïtes en els motins –ni directament ni indirectament–, però com que el fiscal i els ministres del rei pretenien posar fi a l’Institut ignasià des de feia temps, pensaven que ara era l’ocasió de presentar la Companyia de Jesús com un orde de sacerdots regulars hostil al govern i, per tant, al monarca, i els van acusar de ser els instigadors principals dels tumults.⁴² Per això, les conclusions del Consell Extraordinari d’addictes han de considerar-se políticament intencionades: els testimonis, podríem dir tendenciosos o manipulats, seleccionats i alliçonats, recollits en la pesquisa reservada⁴³ i secreta, sempre sota la direcció omniscient i rígida del fiscal Campomanes, eren de persones contràries als jesuïtes i no els va costar afirmar fefaentment la participació corporativa de la Companyia en els motins de la primavera del 1766 (Ferrer Benimeli, 1990 i Egido, 1979a). Emparats en la immunitat del secret i l’anonimat, aquests suposats testimonis, enemics declarats de la Companyia i ben instruïts pels esbirros del fiscal, en els interrogatoris van llançar acusacions falses, sense fonament i poc consistents, contra l’orde. La manipulació de la investigació policial era més que evident. Sobre aquesta qüestió, escriuen Egido i Pinedo (1994: 23):

Los escasos datos facilitados por la pesquisa se bastan para probar la inconsistencia de tales inculpaciones, pero, al mismo tiempo, revelan los métodos seguidos en la investigación, la condición de los declarantes, de los testigos, todos adversos a los jesuitas, y la calidad de las declaraciones e inculpaciones, serias o pintorescas, siempre oportunas para tejer la trama de argumentos de quienes dirigían la operación.

La idea de foragitar la Companyia surava en l’ambient de la cort abans del 1766 i ara era el moment d’executar-ho. Els jesuïtes havien de quedar com els màxims responsables del desordre públic, malgrat que mai no se’n va poder provar la participació en els avalots d’aquell any, i que els únics declarants convocats i acusacions recollides en la pesquisa eren, com hem vist, de persones hostils a l’Institut ignasià i, per tant, falses o poc sinceres. Amb exageracions i invents, el dictamen de Campomanes,⁴⁴ signat el 31 de desembre del 1766, presentava els jesuïtes com un cos criminal, com els més perillosos enemics de la monarquia, i en proposava l’expulsió i la supressió de l’orde com a única garantia per a la seguretat de l’Estat i de la persona del rei, i també per a salvar «la religión verdadera». De la mateixa manera que havien fet el monarca portuguès i el parlament de París l’any 1759 i 1762, respectivament.⁴⁵ S’insistia al monarca assegurant-li que els regulars de la Companyia «matan, asesinan, envenenan».⁴⁶ Així, l’expulsió es presenta com una mesura necessària i urgent per a sanejar els dominis de Carles III i l’Església (Egido, 1979a: 766).

Com hem indicat, els motins van ser l’última excusa de Campomanes –o més aviat podríem dir el casus belli– per a aconsellar al rei l’expulsió de tots els jesuïtes de la monarquia hispànica, seguint l’exemple de Pombal a Portugal.⁴⁷ El fiscal creia que l’única manera d’eliminar, de neutralitzar, l’orde era foragitar-lo i enviar els religiosos, com a destinació natural, a l’Estat de l’Església –considerava els jesuïtes «vassalls» d’un monarca despòtic estranger, el pontífex, que a més de vicari de Crist i pastor de l’Església universal era també el senyor d’un Estat: sobirà temporal dels Estats Eclesiàstics.⁴⁸ Com apunta García Trobat (1992: 25), enviar a Roma tots els religiosos d’un orde, acusats d’instigar la violència contra el rei i de provocar problemes d’inseguretat pública, com ara fomentar la sedició, era una qüestió delicada i força complicada, ja que aquest no era qualsevol orde religiós, era la Companyia de Jesús, amb molts aliats i amb gran poder entre els estaments privilegiats. El Consell Extraordinari i Campomanes van aconseguir alarmar un Carles III amoïnat i espantat davant el perill públic que suposava la mera presència dels jesuïtes: van presentar aquests regulars com a enemics de la monarquia absoluta en general i de la seua en particular, perquè, segons deien, introduïen desordre en un món que havia de regir-se per la fe i la llei del príncep (Giménez, 2007a: 115 i Egido i Pinedo, 1994: 85). En poc temps, el mateix rei es referiria als regulars de la Companyia com a sediciosos, fanàtics i enemics de la tranquil·litat pública i pesta que calia desterrar. A Lorenzo Hermoso, mal anomenat abate⁴⁹ –un laic caraqueny que estava al servei del patriarca de les Índies i que, de Madrid estant, fou acusat d’haver participat en els motins contra Squillace i posteriorment desterrat (Fuente, 1874: 83)– se li atribueixen unes lletres, a tall de denúncia, on expressa la desmesura de l’expulsió de la Companyia. En el Juicio imparcial diu:

Los Jesuitas han llevado sus pretensiones mas allá de lo justo; que han pasado sobre las leyes y las reglas, cuando se trató de la exaltacion de su orden, de sus privilegios, y de su doctrina; pero estos serían capítulos suficientes para una reforma, no para una general deportación.⁵⁰

Les raons que portaren Carles III a signar el decret d’expulsió van ser d’índole política, encara que al darrere també hi havia motius econòmics, ideològics, socioculturals i de mentalitat, com veurem més endavant. La connexió de la Companyia amb els col·legials majors –aristòcrates que eren contraris a la presència manteista en el govern i al predomini de ministres estrangers– i les posicions antiregalistes dels ignasians eren els arguments que feien aconsellable l’expulsió dels religiosos de l’orde jesuïta, «sin audiencia ni pleno conocimiento de causas».⁵¹ Però la possibilitat de revertir a la Corona les seues propietats rústiques i urbanes també influí, com també van ser importants les postures antijesuïtes de molts bisbes regalistes i d’alguns ordes religiosos, especialment franciscans, agustins i dominics.⁵² Aquests darrers havien pugnat des de sempre amb els jesuïtes pel control de les càtedres universitàries. El rei aprofità els odis i els ressentiments dels frares cap als regulars ignasians per a posar en marxa el foragitament d’aquests opositors al seu projecte absolutista (Egido, 2007). Un institut religiós, el de la Companyia, que, segons denunciaven, «preconizaba la licitud de resistir al poder real [quan aquest es convertia en tirania] y defendía la intervención directa de la Curia papal en las Iglesias nacionales», escriu Sánchez-Blanco (2002: 63).

Els ignasians tampoc no tenien el favor dels bisbes hispànics: l’episcopat no veia amb bons ulls les prerrogatives i les exempcions que Roma els havia concedit. Amb un punt d’orgull, els jesuïtes feien gala dels seus privilegis pontificis i es vantaven que no depenien de l’autoritat episcopal, i això va ser fatal, funest, quan les coses es van torçar per a l’orde ignasià (Benítez, 1996: 72). Per això, quan Carles III n’ordenà l’expulsió, els titulars de les diòcesis no defensaren els regulars de la Companyia. No tots els mitrats aplaudiren la mesura expulsiva, però la majoria sí que la van qualificar en les seues pastorals de justa i necessària pel bé de l’Estat i de l’Església, i van contribuir a la difamació de l’orde jesuïta, com veurem més endavant. Com bé assenyalen Egido i Pinedo (1994: 35-36), «su innegable prepotencia [la dels jesuïtes], la brega por sus privilegios y exenciones, los indispuso con el episcopado, o con parte del episcopado, desde sus mismos orígenes». En efecte, l’exclusiva vinculació dels jesuïtes amb el papat i la supèrbia d’alguns d’ells els havia enfrontat amb diversos bisbes, i l’Estat va aprofitar aquesta malvolença per a dur a terme els seus objectius polítics. Així, els caps de les diòcesis hispàniques es van convertir en uns protagonistes més de l’estranyament dels ignasians.⁵³

Una vegada desterrats els jesuïtes, s’havia de procedir a l’embargament de tots els seus béns temporals i impedir que tornaren a establir-se en els dominis de Sa Majestat Catòlica. A més, la cort de Madrid veia necessari erradicar la seua «doctrina»,⁵⁴ i així es va fer. També s’organitzà un sistema policial per a imposar el silenci en la societat sobre la polèmica decisió governamental.

Com hem vist, el procés d’investigació es va portar amb total discreció per tal de guardar el secret. El reduït Consell de regalistes⁵⁵ i d’antijesuïtes havia acabat el seu treball, de moment. Ara només quedava lliurar a Carles III els resultats de la «pesquisa secreta», recollits en l’esmentat dictamen del fiscal Campomanes i també en la Consulta del Consell. Va ser el 30 de gener del 1767 quan el Consell Extraordinari, després d’haver-se reunit la nit anterior, va presentar, mitjançant el ministre Roda, la Consulta al monarca, la qual exposava la necessitat ineludible d’expulsar l’orde de sant Ignasi dels dominis hispànics –aquesta no fa més que seguir el discurs o relat de Campomanes, ja que beu directament del dictamen del fiscal. Quasi un mes després, més concretament el 27 de febrer, el rei catòlic signaria el decret d’estranyament dels regulars de la poderosa Companyia de Jesús –una de les penes més greus, després de la de mort i la cadena perpètua (Ferrer Benimeli, 2017: 57). Entre la nit del 31 de març i la matinada del 3 d’abril del 1767 tingué lloc l’arrest simultani de tots els jesuïtes en els seus col·legis i residències dels regnes peninsulars, i es va seguir un procediment similar amb els regulars dels territoris ultramarins de la monarquia hispànica: Amèrica i les Filipines.⁵⁶ El secret, la rapidesa i l’eficàcia en l’operació d’expulsar els ignasians de forma fulminant era necessària per tal d’eludir respostes immediates, i gens desitjades pel govern, provinents d’importants sectors socials, sobretot dels fervents filojesuïtes. Així es neutralitzava qualsevol intent de mobilització a favor dels religiosos de l’Institut ignasià, i també es van prevenir possibles reaccions ultramuntanes (Cortés, 1997: 692-693).

4. A VALOTS AL MIGJORN VALENCIÀ

El tumult madrileny del 1766 es va estendre per molts territoris peninsulars. Va ser a principis d’abril d’aquell any quan van aparèixer a València pasquins que criticaven el deficient avituallament de carn⁵⁷ i que incitaven el poble a l’avalot el dia de la festa de sant Vicent Ferrer, és a dir, el segon dilluns de Pasqua. Però aquest brot va ser totalment controlat per l’exèrcit, el qual va fer que desaparegueren les proclames anònimes. Així, la festivitat del sant patró valencià va transcórrer amb tranquil·litat, gràcies a la ràpida i eficaç actuació de l’intendent (Alberola, 2004: 41 i Palop, 1977: 101). A més, la rebaixa decretada en els preus de productes de primera necessitat, la concessió de llicències als comerciants perquè pogueren posar a la venda partides de blat importades i l’atenció oferida pel clergat al poble van contribuir que l’ambient es calmara.

En altres ciutats del País Valencià, com ara Alacant i Oriola, també van aparèixer escrits anònims amb expressions satíriques en contra del govern, però la cosa no va arribar a més perquè la situació va ser tallada i controlada per les autoritats.

Però l’ambient continuava tens. Llavors sorgí una protesta de fort caràcter antisenyorial –més aviat podríem dir antifeudal– a les actuals comarques del Mitjà i Baix Vinalopó, poc relacionada amb els successos de Madrid. Els camperols benestants s’alçaren amb la intenció de soscavar les bases del règim senyorial i consolidar la seua bona situació econòmica alliberant-se de les càrregues dels senyors (taxes i monopolis). Però el procés es va radicalitzar: els camperols més empobrits prengueren posició i hi hagué una revolta armada. Aquests jornalers amb menys recursos es manifestaren contra la carestia d’aliments, la pressió fiscal i els drets senyorials. Per a Pedro Ruiz (1981: 245) es tracta d’una revolta antisenyorial «a medio camino entre el siglo XVII y la revolución burguesa». En aquests avalots trobem – com apunta Alberola (2004: 42)– la pugna de camperols i artesans pobres contra la noblesa i els grans propietaris, i també la lluita de comerciants i grans propietaris contra el règim senyorial.

Entre el 13 i el 16 d’abril del 1766 els il·licitans s’oposaren als arbitris municipals i a la jurisdicció de què gaudia el duc d’Arcos. A més a més, reclamaren la incorporació de la vila d’Elx al Reial Patrimoni –era una manera d’escapar de la jurisdicció senyorial i així alliberar-se de tota una sèrie de prestacions– i la restitució dels privilegis forals abolits pels decrets de Nova Planta. L’alcalde ordinari Jaume Álamo fou nomenat corregidor i portaveu dels amotinats i es proclamà la independència de la vila del seu senyor.

Al capdavant de la revolta il·licitana hi havia l’advocat, i antic regidor de la vila, Josep Beltran Esclapés. Una acció simbòlica dels amotinats, pel seu alt contingut antisenyorial –com hem vist, demanaven la supressió del domini feudal i la consegüent reversió al patrimoni reial–, va ser el picat de l’escut de la façana del palau del duc, edifici que assaltaren i ocuparen. També entraren a l’arxiu amb la idea de fer desaparèixer la documentació on constaven les rendes i els pagaments al senyor.

El mateix va succeir una setmana després a Crevillent, on es va exigir l’abolició de les càrregues, ja foren senyorials o municipals, alhora que es declarava de titularitat reial (Alberola, 2004: 43 i Palop, 1977: 157). Els disturbis també van arribar a altres poblacions del Baix Vinalopó i del Baix Segura. Com ja hem assenyalat, en un primer moment van participar les capes acomodades –patriciat i burgesia agrària– junt amb el camperolat més empobrit, però quan l’avalot es radicalitzà els burgesos l’abandonaren.

El 25 d’abril, el ministre de la Sala del Crim de l’Audiència valenciana va aconseguir la pacificació. El jutge Felip Mussoles, després d’haver entrat a Elx i haver-se entrevistat amb Álamo, va assumir el govern de la vila. La nit del 3 de maig els caps de la revolta il·licitana van ser detinguts per les milícies urbanes. Una vegada ofegat l’avalot, es va iniciar una dura repressió que es va acarnissar amb els jornalers i els petits artesans. Tot seguit, els drets i les regalies van ser restituïts a la casa ducal.

Els tribunals van castigar els amotinats amb penes de presidi o de servei a l’exèrcit. Per por de les represàlies i durs càstigs molts camperols van fugir. Davant d’aquesta situació, les autoritats no van tenir més remei que ser clements, ja que la mà d’obra s’escapava i això era un problema greu. De fet, a causa del despoblament, el duc d’Arcos i el marqués de Dos Aigües es van veure obligats a demanar l’indult dels seus vassalls, els quals eren vistos com la força de treball indispensable.

En alguns llocs el clergat donà suport als amotinats, però sembla que, de forma general, mai no va deixar clara la seua posició. Tant a Elx com a Almoradí, alguns eclesiàstics van ser acusats d’incitar a la sublevació o de tenir una estreta relació amb els dirigents més destacats. A Crevillent i a Albatera, en canvi, tot fa pensar, pel silenci documental, que la participació de clergues va ser quasi nul·la o, almenys, van optar per una actitud ambigua que s’acostava més a la inhibició. Com assenyala Palop (1977: 172), la implicació del clergat en aquestes revoltes no va ser unànime.

Podem dir que els motins valencians del 1766 eren notablement diferents d’altres alçaments populars coetanis produïts en l’àmbit peninsular, ja que les revoltes de les contrades meridionals del regne de València testimonien que els problemes eren hereus de la centúria anterior. Era evident que el sentiment antisenyorial continuava en la ment dels valencians. Les possibilitats que es van presentar amb la Segona Germania (1693), després en la guerra de Successió (1705) i ara amb els avalots a les poblacions del sud del País Valencià per derrocar el règim senyorial van quedar frustrades davant d’una nova victòria de la noblesa senyorial. Així, durant el regnat de Carles III es va mantenir incòlume l’ordre feudal.

Malgrat no haver-hi proves concloents de la participació dels regulars de la Companyia en aquests avalots populars peninsulars –la inconsistència de les inculpacions era total–, el Consell Extraordinari no en tenia dubtes: en tots els motins del 1766, també en els valencians, estaven pel mig els jesuïtes, que buscaven desestabilitzar i «mudar el gobierno» en benefici de la Companyia, i molt probablement acabar amb la vida del monarca. I on no es detectaven religiosos ignasians, allí estaven les seues doctrines pernicioses i concitadores. Però en els motins del País Valencià no es van fer proclames contra el rei –ans al contrari–, i tampoc no hi apareix cap jesuïta instigant al tumult.

¹ García Hernán (2013), O’Malley (1995) i Tellechea (1992). Cal explicar que el terme jesuïta no el van fer servir Ignasi de Loiola ni els seus primers companys. Als poc anys de la fundació, els membres de l’orde van començar a ser coneguts com a jesuïtes (vocable que tenia connotacions negatives, ja que era sinònim d’hipòcrita). Els regulars de la Companyia de Jesús van decidir acceptar el terme com a abreviatura del nom oficial del seu institut. Ara calia demostrar que el mot jesuïta responia a la seua etimologia: qui segueix Jesús.

² Equivalent a la Regla en altres ordes religiosos.

³ Algunes particularitats d’aquest orde religiós són la durada de dos anys de noviciat, amb vots simples i perpetus (públics) pronunciats en finalitzar. Tot seguit inicien els estudis perllongats (deu anys aproximadament) i l’any de la tercera provació. Al final d’aquesta, el jesuïta fa professió perpètua i solemne amb el quart vot d’obediència al papa per a la missió on el vulga enviar (vot especial i privatiu de la Companyia), o bé professió perpètua i solemne de tres vots. Altres fan vots simples i perpetus (públics) com a coadjutors espirituals. Tots aquests han estat ordenats en finalitzar teologia i abans de la tercera provació. Hi ha també jesuïtes que no han fet estudis –no són ordenats preveres– i fan els últims vots perpetus com a coadjutors temporals. Pel que fa al quart vot dels professos, el pontífex no era l’únic que podia enviar els jesuïtes a missions, ja que segons les Constitucions també tenia aquesta facultat el prepòsit general de l’orde.

⁴ Lutz (2009), Egido (1991) i Jones (2003). Ignasi de Loiola mai no va pensar en convertir la Companyia en una milícia antiluterana. Com tampoc no es pot aplicar al nom de Companyia un sentit militar. No obstant això, els jesuïtes assumirien molt prompte la causa antiprotestant. Aquesta s’ha d’entendre com la missió papal de reconduir doctrinalment els cismàtics a la fe catòlica, segons el llenguatge de l’època. Cal dir que Ignasi i la Companyia han de veure’s com a part de la reforma catòlica.

⁵ Tot i que la Companyia no va nàixer amb vocació educativa, pocs anys després de la seua fundació l’ensenyament es convertí en un dels eixos principals de l’orde.

⁶ La Parra i Toldrà (2012), García Hernán (1999) i Dalmases (1983).

⁷ García Trobat (1989), Borràs (1976) i Sanz Forés (1970).

⁸ Canonge de la Catedral de València. Entrà a la Companyia de Jesús el 24 de setembre del 1539, a Parma (altres autors asseguren que va ser el 1540 a Roma). Morí a València el 20 de desembre del 1592. Vegeu: Dalmases (1973).

⁹ ARSI, Arag. 43, Historia del colegio San Pablo de Valencia 1544-1731, f. 8-16.

¹⁰ Corbín (2003), Mestre (1997c) i Roca (1992).

¹¹ Giménez (2010a), Egido (2004a) i Saint Clair (2002a).

¹² El comportament dels jesuïtes a les Índies orientals i occidentals, els enfrontaments amb els bisbes i la seua superioritat intel·lectual (pecaven d’arrogància) donaven matèria per a l’odi. Les discussions teològiques, morals i missioneres eren fortes i constants. Vegeu: Saint Clair (2000).

¹³ Burrieza (2008a: 106), Alcaraz (1995 i 1996), López Arandia (2012) i Lozano (2012).

¹⁴ Pel que fa a la docència universitària, es tractava de prevalença jesuítica i no tant de monopoli.

¹⁵ Les missions populars eren actuacions apostòliques que solien tenir lloc a les parròquies dels pobles. Consistien en predicacions, confessions, misses, catequesi, etc. Vegeu: Rico (2004) i Burrieza (1998-99).

¹⁶ Els missioners jesuïtes van respectar els particularismes religiosos de cada lloc i no van tenir problemes a l’hora d’acceptar, o d’adaptar, ritus pagans amb la finalitat d’acostar l’Evangeli als indígenes (sincretisme religiós). Per aquesta estratègia missionera van rebre crítiques i dures acusacions de frares i bisbes.

¹⁷ Els jesuïtes van ser acusats de desobeir els decrets pontificis que prohibien els ritus xinesos (Xina) i malabars (Índia). La Congregació de Propaganda Fide i el Sant Ofici de Roma van creure trobar idolatria en els mètodes tolerants dels missioners de la Companyia. Denunciaren la disposició de l’orde a permetre que els natius conversos seguiren practicant les seues cerimònies tradicionals de culte als avantpassats. Les denúncies sobre les modalitats de catequesi dels ignasians (licitud dels ritus) a les missions van ser utilitzades contra la Companyia. Els acusaven de desobediència al papa i d’idolatria, de «juntar a Dios y Belial en una misma mesa». Vegeu: Saint Clair (2002a i 2002b) i Hazard (1975).

¹⁸ Els jesuïtes eren acusats de sostenir una moral laxa per a guanyar penitents als confessionaris. Asseguraven que gràcies a les bondats del laxisme, el confessor jesuïta justificava els pecats, i de mortals passaven a ser considerats venials. Els prelats antijesuïtes denunciaven que mitjançant el confessionari, la direcció espiritual, les pràctiques devocionals i els Exercicis de sant Ignasi els jesuïtes controlaven les consciències de la gent.

¹⁹ Pla o mètode d’estudis de la Companyia. Fou establert formalment el 1599 (generalat d’Acquaviva) com a sistema educatiu dels jesuïtes, tant als col·legis d’ensenyament de laics com en la formació dels mateixos membres de l’orde. En el segle XVIII, la Ratio studiorum era considerada pels reformadors una pedagogia massa envellida. Acusaven els jesuïtes de no posar al dia l’ensenyament de les humanitats i no donar prou importància a les llengües nacionals i a les noves ciències. El 1832 la Ratio fou reformada i s’amplià els estudis de matemàtiques i de física, i les llengües vernacles. Vegeu: Vilar Rey (2001), Delgado (2001), Batllori (1993), Labrador (1993) i Lasala (1986).

²⁰ O’Malley (2014: 24-28), Pavone (2007: 66) i Morales Ferrer (2007).

²¹ Els il·lustrats hispànics eren catòlics que volien una reforma eclesiàstica que abastara la institució i el clergat, i també la religiositat –volien un cristianisme més sincer i pur– i l’educació.

²² Els eclesiàstics filojansenistes eren episcopalistes, és a dir, favorables a la potestat episcopal i contraris a la supremacia pontifícia. Aquests es van inclinar cap a postures regalistes. Els bisbes filojansenistes eren antiprobabilistes i partidaris de les opinions morals més segures. Filojansenistes i regalistes detestaven els jesuïtes, entre altres coses perquè defensaven el poder del pontífex sobre el de l’Estat i també pel seu laxisme moral. Escriu Teófanes Egido (2004a, 252) que «en la realidad todo se tradujo en que a los jesuitas se los tachó de acomodaticios, de probabilistas, de casuistas, de laxistas, y los aires soplaban a favor de los rigorismos, de las seguridades, es decir, de las actitudes jansenistas».

²³ Els jesuïtes es van oposar a la beatificació del bisbe Palafox, pròxim als jansenistes i contrari a la Companyia de Jesús. La beatificació del prelat no es va dur a terme, però alçà molta polseguera. Vegeu: Ferrer Benimeli (2014b) i García Cárcel (2005).

²⁴ El regalisme plenament jurisdiccional, el qual volia la màxima influència de l’Estat sobre l’Església (defensava els drets i prerrogatives dels sobirans), veié en els jesuïtes un perill pel fet que estaven exempts de l’autoritat episcopal i per la seua obediència al papa. El desig del govern era una reforma de l’Església en sentit anticurial, és a dir, una Església nacional sotmesa al rei i independent de Roma. Els regalistes van estendre la idea que els ignasians (ultramuntans) sempre defensarien el poder del pontífex sobre el de l’Estat. No hem d’oblidar el component econòmic del regalisme, que era el de controlar els béns de l’Església i la fuga de capitals a Roma. Vegeu: Egido (2003, 1992 i 1979b) i Pinedo (1983).

²⁵ Les discussions teològiques van derivar en una confrontació de caire polític. Probabilistes i probabilioristes, laxistes i rigoristes, jansenistes i antijansenistes s’embarcaren el lluites interminables. Va ser Campomanes qui va presentar el probabilisme dels jesuïtes com una doctrina atemptatòria contra la seguretat dels Estats, perquè, segons el fiscal, estava relacionat amb el tiranicidi, i aquest era vist com un perill contra la integritat del monarca i la pau social. Campomanes va presentar els jesuïtes com a defensors del tiranicidi i impulsors de la idea del regicidi. Vegeu: Egido (2004b), Burrieza (2004a), León (1997) i Mestre (1979: 664-667).

²⁶ S’atribuïa als jesuïtes la defensa del tiranicidi, recolzant-se en el testimoniatge únic del P. Juan de Mariana, autor de De rege et regis institutione (1599). Aquest presenta el tirà com un monstre inhumà que governa amb crueltat. En aquest cas –exposa el jesuïta– els homes tenen el dret d’alçar-se i deposar-lo, és a dir, d’enderrocar-lo, i si es resisteix és just matar-lo (licitud d’assassinar el tirà). Es va voler atribuir a tota la Companyia el pensament de només un individu. Llegiu: Egido (1979a: 765-767).

²⁷ Egido (2004a: 227-247), Burrieza (2004b) i Albiñana (1984).

²⁸ Els jesuïtes havien creat missions en territoris de l’actual Argentina, Paraguai i Brasil. Dos en van ser els motius: protegir els indis guaranís de ser esclavitzats i aïllar-los de la immoralitat de la societat colonial. L’acció missionera no només es limitava a la tasca evangelitzadora, sinó també a l’organització de la vida econòmica i social dels indígenes. La «guerra guaranítica» (1754-1756), a causa del tractat de Madrid (1750), fou presentada pels enemics de la Companyia com la constatació que els jesuïtes s’havien apoderat de la sobirania dels reis espanyol i portuguès en aquells territoris, perquè havien provocat i promogut la revolta indígena, i pretenien convertir la província jesuïta del Paraguai en un Estat jesuític.

És llavors quan apareix la llegenda del rei jesuïta Nicolás I del Paraguai. Sobre aquesta qüestió vegeu: Page (2010), Burrieza (2007), Revuelta (2007a), Melià i Nagel (1995) i Palacios i Zoffoli (1991).

²⁹ El mite de les grans riqueses suposadament acumulades per la Companyia, origen del seu poder i aconseguides per la participació d’alguns regulars en transaccions comercials a gran escala, va ser utilitzat per Campomanes contra l’orde en el seu Dictamen. El fiscal volia presentar els jesuïtes com a individus avariciosos i obsessionats per aconseguir grans fortunes. Els acusava de cisar a la Reial Hisenda i de defraudar delmes, i d’enviar grans quantitats de diners a Roma. Campomanes havia cregut que es trobarien tresors i grans cabals als col·legis i residències, però quan els soldats ocuparen els centres jesuítics el 1767 no hi van trobar cap tresor. Vegeu: Rodríguez de Campomanes (1977: 95-138). D’altra banda, circulava una obra titulada Monita secreta (instruccions secretes) editada a Cracòvia el 1615. Es tractava d’una farsa però es presentava com una pauta vertadera, sota el generalat d’Acquaviva, sobre la manera de procedir i d’actuar dels jesuïtes, és a dir, de com cultivar amics influents i rebatre els enemics, i també com augmentar la riquesa de l’orde. El seu autor, Hieronim Zahorowski, que havia estat expulsat de la Companyia el 1613, després de la publicació de l’obra es va penedir de la calúmnia. Però, així i tot, la Monita va ser ben acollida en els ambients antijesuïtes.

³⁰ Ferrer Benimeli (2014a: 85) parla de dos despotismes existents en la mateixa societat o cos: el jesuític, a través del prepòsit general, i el d’un monarca estranger, el papa.

³¹ Hi havia un conflicte entre l’Estat i l’Església, és a dir, entre el rei i el papa, atès que cadascú defensava els seus interessos. La Companyia, cos religiós fidel a Roma i defensor de totes les seues prerrogatives, estava en el punt de mira dels ministres de Carles III, regalistes convençuts i a ultrança. Vegeu: Batllori (1997a: 125-146).

³² La majoria d’aquests col·legials eren membres dels llinatges més influents (fills d’aristòcrates). Estaven vinculats a la Companyia de Jesús perquè havien estat formats pels jesuïtes. Els col·legials es donaven suport entre si per a copar les càtedres universitàries i les principals ocupacions i càrrecs de l’Estat i la justícia (audiències, chancillerías i consells). Els col·legials majors residien en els sis col·legis majors, controlats pels jesuïtes, existents a Castella: quatre a Salamanca, un a Valladolid i un altre a Alcalá. Els col·legials d’altres universitats no rebien el tractament de majors.

³³ Estudiants anomenats així per la capa que portaven. Aquests pertanyien a un grup social considerat plebeu. Com que no tenien beques, vivien en pensions i no gaudien dels privilegis dels col·legials. A més a més, tenien certa dificultat per a fer carrera administrativa i veien els col·legials com els seus rivals. La política de Carles III va estar encaminada a reduir el pes col·legial i a facilitar l’entrada dels manteistes a llocs importants de l’administració. Explica Fuentes (2008: 18) que «los enemigos de la Compañía –especialmente los manteístas– siempre creyeron que colegiales mayores y jesuitas formaban una comunidad de intereses, y acusaron a los ignacianos de promocionar a los colegiales sin tener en cuenta los méritos de los otros candidatos para así poder inmiscuirse en todos los rincones del aparato estatal e intervenir en la toma de decisiones gracias a la ascendencia que conservaban sobre sus expupilos».

³⁴ Sobre aquesta rivalitat vegeu: Molas (1995 i 1981), Albiñana (1984) i Olaechea (1976).

³⁵ Leopoldo di Gregorio fou un polític sicilià al servei de Carles III. Nomenat secretari d’Hisenda, també es va ocupar de la Secretaria de Guerra. Adoptà una política