No pots buscar en el blau: Una aproximació a les filosofies de Wittgenstein

By Antoni Defez

Wittgenstein, separant-se de la tradició, no va practicar mai una filosofia narrativa, discursiva o argumentativa, sinó que hi emprà el comentari breu, l'observació lacònica, l'exemple o el contraexemple, l'apotegma, l'aforisme... I aquesta manera trencada d'escriure no sols genera el problema de com llegir els seus escrits –una lectura lineal no n'és mai aclaridora–, té també la conseqüència que no es pot presentar la seua filosofia fent servir el seu estil. Si es vol explicar Wittgenstein, és indefugible adoptar un format narratiu, discursiu i, de vegades, argumentatiu, és a dir, cal ser wittgensteinians no a la manera de Wittgenstein.

• Language: Català
• Publisher: Publicacions de la Universitat de València
• Release date: Feb 12, 2024
• ISBN: 9788411183048

Book preview

1.

Que els pensaments quedin en calma

Un problema filosòfic té aquesta forma:

«No em sé orientar»

Investigacions filosòfiques, I, 123

Comencem per una obvietat, una obvietat que s’oblida sovint: de filòsofs i filòsofes, n’hi ha de tota mena. I no sols per les opinions o creences que puguin defensar; tampoc per les distintes maneres com cadascú basteix el seu mètode o la posada en escena. No, quan diem que n’hi ha de tota mena, ens referim ara al pathos –l’actitud, el caràcter– des del qual un hom reflexiona. Per exemple, hi ha filòsofs sacerdots que, creient-se amb una missió, anuncien l’existència d’un absolut o l’adveniment d’alguna veritat nova i profunda. O filòsofs reformadors, fins i tot revolucionaris, que intenten millorar –o, en el seu cas, capgirar– la societat i l’existència humana. I filòsofs, diguem-ne, reproductors que simplement analitzen, reconstrueixen i justifiquen el que sembla ja un fet consolidat, allò que està establert i que ens és donat. O filòsofs arquitectes que construeixen sistemes, edificis conceptuals que pretenen ser l’explicació de tot, com si sabessin què vol dir tot. I és clar, hi hauria també filòsofs turmentats que reflexionen entre profundes i molt personals contradiccions, i que viuen el seu treball com si en depengués l’autenticitat de la seva vida.

Sens dubte, aquesta classificació és sols aproximada i, a més, injusta, ja que els filòsofs i les filòsofes, com la resta dels humans, són gent rica en matisos, i tothom podria ser qualsevol cosa amb dosis diferents. Tanmateix, la classificació és il·luminadora: ens ofereix un mapa per orientar-nos. Com ho era també la distinció que feia William James el 1907, en les lliçons titulades Pragmatisme, entre esperits rudes i delicats, tot remarcant l’indefugible caràcter temperamental de la filosofia. En concret: que si volem copsar realment les idees d’algú ens serà necessari tenir present no sols les preocupacions que l’animen, sinó sobretot quina mena de resposta el deixaria satisfet. Perquè, no ho oblidem, sovint les discussions arriben a un extrem en què la qüestió rellevant sol ser aquella que interroga per la solució que ens permetria no fer-nos ja més preguntes.

Doncs bé, ¿quin seria el vector temperamental de la filosofia de Wittgenstein? ¿Quin el seu pathos? Diria que Wittgenstein era un filòsof turmentat. Fixem-nos en aquest aforisme de 1944 recollit en Cultura i valor: «Que els pensaments quedin en calma. Aquest és l’anhel de qui filosofa». O aquest altre, també del mateix any: «El filòsof és aquell que ha de curar en si mateix moltes malalties de l’enteniment, abans de poder arribar a les nocions del sa sentit comú». Ser un filòsof turmentat no significa, però, ser necessàriament una persona desgraciada o infeliç. No, el turment pot obeir, diguem-ne, a motivacions saludables: per exemple, la necessitat de transparència, de claredat. I és que la filosofia, com qualsevol altra activitat, quan és creativa i obre una nova manera de fer, no pot ser sinó activitat obsessiva, turmentadora.

En aquest sentit, podríem dir que Wittgenstein filosofava perquè no podia evitar-ho, i s’entén que desitgés en última instància deixar en calma els pensaments: «el descobriment autèntic –llegim en les Investigacions– és el que em fa capaç d’interrompre el filosofar quan jo vull» (IF, I, 133). I no perquè s’hagin resolt els problemes que ens turmenten, sinó perquè s’han dissolt i dissipat en veure quina era la causa, el seu origen. O perquè ja hi som capaços de veure correctament i podem llençar l’escala (vid. T, 6.54). I és que, malgrat el seu aire de profunditat, els problemes filosòfics provenen sempre de confusions lingüístiques. Són resultat d’imatges desorientadores propiciades pels usos il·lícits del llenguatge que elles mateixes promouen i dels quals alhora s’alimenten: unes imatges poderoses –malalties de l’enteniment– que han de ser desemmascarades, desmuntades (vid. IF, I, 109-115).

I és que el llenguatge conté ja encriptats punts de vista o maneres de pensar que és necessari neutralitzar per tal d’arribar a un sa sentit comú o, si es vol, per retornar l’ús de les paraules al llenguatge del dilluns al matí. En realitat, tanta seria la força d’aquestes visions, que simplement pel fet d’usar el llenguatge ja estaríem en perill d’acceptar-les ingènuament. Perquè en cert sentit el llenguatge parla i pensa per nosaltres –el llenguatge és la nostra gàbia, va afirmar Wittgenstein en certa ocasió–, i la nostra espontània tendència quan filosofem és creure que la realitat i la nostra vida són o han de ser d’una determinada manera. En concret, el platonisme, el cartesianisme, el realisme metafísic o una visió intel·lectualitzada de l’acció humana serien les imatges arrelades en el nostre llenguatge contra les quals s’esforça Wittgenstein.

Caldrà, doncs, desmuntar aquestes imatges i reprimir la tendència de voler dir com són les coses en un sentit filosòfic. Per exemple, tal com se’ns diu al final del Tractatus: «… quan algú volgués dir quelcom metafísic, demostrar-li sempre que en les seves proposicions no havia donat cap significat a certs signes». O presentant-ho a la manera del seu pensament madur: reconstruir el procés a través del qual hem arribat a creure el que creiem, fent visibles les equívoques semblances de les paraules, els prejudicis o els casos suposadament paradigmàtics que ens han despistat.

En Wittgenstein –ho veurem en detall– sempre fou present la idea que la primera condició per filosofar era desconfiar del llenguatge, de la gramàtica superficial, de la trampa dels casos únics: en definitiva, de les imatges que tenallen el nostre pensament. Ho trobem en el Tractatus, i també en les Investigacions:

En el llenguatge ordinari passa amb freqüència que una mateixa paraula designa de manera diferent –és a dir, pertany a diferents símbols–, o bé que dues paraules, que designen de manera diferent, externament són aplicades en la proposició de la mateixa manera (T, 3.323).

En un primer moment, el nostre llenguatge descriu una imatge. El que hagi de passar amb la imatge, com s’hagi d’usar, roman a les fosques. Però és ben clar que la imatge s’ha d’investigar si es vol entendre el sentit dels nostres enunciats. La imatge, però, sembla dispensar-nos d’aquesta feina; ja assenyala una utilització particular. Amb això ens pren el pèl (IF, II, vii).

Curiosa situació: el llenguatge és l’única eina que tenim per tal de conèixer, entendre i actuar, i tanmateix seria alhora una eina perillosa perquè pot ser també la causa de les nostres confusions, de les ximpleries que podem arribar a dir –el llenguatge pot burlar-se del nostre enteniment. Aleshores, però, ¿quina hauria de ser la finalitat de la filosofia? Ho dèiem fa un moment: la claredat, la transparència (vid. T, 4.115, 4.116 i 6.211). Però una claredat l’objectiu de la qual no ha de ser cognitiu, és a dir, la construcció d’una teoria sobre el món, el llenguatge o l’acció humana (vid. T, 4.11-4.114; i IF, I, 38, 109-128, 255, 436, 464 i 599). No, per a Wittgenstein, el coneixement –la veritat– és assumpte únicament dels usos vertaderofalsos del llenguatge i, molt especialment, de la ciència. La filosofia, per contra, només té com a objectiu aquella transparència que, deixant-ho tot tal com és, ha de permetre’ns romandre en un sa sentit comú, deixar en calma els pensaments i, així, assolir el silenci.

Un silenci, és clar, que no serà el silenci de l’ignorant, sinó el silenci del savi. El silenci d’aquell que, situat en un sa sentit comú, entén com funciona el llenguatge –quina és la seva lògica, quina la seva gramàtica real–, i així quins són els límits del que poden dir o pensar. Un silenci que deixa tot tal com és, sí, però que en un altre sentit no ens deixa com estàvem, ja que ens transforma i ens permet arribar, lluny dels disbarats filosòfics tradicionals, a la visió correcta –la mirada perspícua. Una mirada perspícua que, segons el Tractatus, no pot ser articulada amb paraules –el llenguatge no pot descriure la seva pròpia lògica–, i que, d’acord amb les Investigacions –heus aquí un canvi important en l’evolució filosòfica de Wittgenstein que il·lustrarem més endavant–, consistiria simplement a descriure, però no justificar, la gramàtica real dels usos lingüístics. Ja ho hem dit: no es tracta de construir una teoria, sinó més aviat de saber mirar i callar, perquè, com se’ns diu al final del Tractatus, «d’allò que no es pot parlar, cal guardar-ne silenci» (T, 7).

El Tractatus i les Investigacions són obres de difícil lectura, i no sols perquè presentin noves maneres de filosofar, sinó també per la seva factura. El Tractatus és un llibre de lacònics comentaris, encadenats a partir de set proposicions nuclears, que presenten les idees que el jove Wittgenstein, captiu encara d’una imatge distorsionada i reduccionista del llenguatge, mantenia sobre l’essència del llenguatge i del món humanament parlat. Alguns, per cert, hi han vist una intenció musical, ja que set són també les notes de l’escala tonal, i el silenci –la recomanació de silenci amb què acaba el Tractatus–, a més de poder tenir un valor musical intrínsec, és com sempre es resol tota composició.

Al seu torn, les Investigacions, abandonada ja tota pretensió de parlar sobre el llenguatge com un tot, és un àlbum d’observacions, un conjunt d’apunts de camins i paisatges conceptuals. Un àlbum que, lluny de la recerca d’una essència del llenguatge, reprodueix, molt sovint a través d’exemples i contraexemples, les anades i tornades –els laberints– que l’autor ha recorregut en analitzar la significació d’alguns usos lingüístics, per a ell, filosòficament problemàtics, i també d’altres qüestions relacionades com l’aprenentatge del llenguatge, el seguiment de les regles lingüístiques, la impossibilitat dels llenguatges privats o la significació dels predicats mentals.

Sigui com sigui, tant en un cas com en l’altre, Wittgenstein entén sempre la filosofia com a activitat lingüística: anàlisi que ha d’aclarir la significació lingüística i, alhora, desemmascarar els usos il·legítims i insensats que fem del llenguatge. Ara bé, en què havia de consistir aquesta anàlisi fou una qüestió que el mateix Wittgenstein va respondre de manera diferent al llarg del temps en la mesura que va anar modificant i enriquint la seva visió del llenguatge, la seva visió del que seria un sa sentit comú. Ho veurem amb detall al llarg d’aquest treball. Ara, però, ens és suficient una presentació, diguem-ne, més intuïtiva, i ho farem servint-nos d’un símil urbanístic que trobem en les Investigacions. Una estratègia expositiva que no hauria de sorprendre ningú perquè ell mateix ja havia escrit el 1929 –ho llegim en Cultura i valor– que «un bon símil ajuda a pensar». O el 1931: «allò que descobreixo són nous símils».

Doncs bé, imaginem-nos, d’entrada, que l’estructura de tota ciutat és una quadrícula, és a dir, quelcom semblant a un barri com l’eixample de les nostres ciutats: tots els carrers ben reglamentats, ben ordenats, ben delimitats, amb formes, distàncies i angles semblants. És a dir: la ciutat creada a partir d’un disseny geomètric fet a priori sobre plànol. Ara, altrament, imaginem-nos la ciutat d’una manera diferent: una agrupació de barris i suburbis amb estructures irregulars que obeeixen a finalitats diverses, i que han aparegut al llarg del temps a partir de les necessitats humanes. En aquest darrer cas –que, de fet, seria allò que ha succeït realment– les ciutats tindrien una estructura difusa, borrosa, polièdrica: «un laberint de carrerons i places, de cases velles i noves, i de cases amb construccions afegides en diverses èpoques; i això voltat de molts ravals nous amb carrers i places rectes i regulars, i amb cases uniformes» (IF, I, 18). Diguem-ho així: la ciutat ideal i la ciutat real.

Sens dubte, la ciutat ideal és un bon símil de la concepció del llenguatge que presenta el Tractatus, ja que en aquesta obra el llenguatge és vist d’una manera idealitzada i atemporal, fent de la lògica extensional la seva essència. A parer de Wittgenstein, més enllà dels trets convencionals, tot llenguatge seria un càlcul lògic de proposicions –enunciats vertaderofalsos–, i per tant tot llenguatge tindria com a funció primera i bàsica descriure la realitat. Aquesta era la imatge distorsionada de la qual hauria estat víctima el jove Wittgenstein: creure que el llenguatge és un fenomen únic, i que funciona sempre de la mateixa manera (vid. IF, I, 92-110). I no és que fos una imatge falsa: de fet, sovint usem el llenguatge per descriure o, millor, per representar-nos el món. No, el problema és que pot arribar a ser desorientadora si creus que el llenguatge sempre funciona així. I clar, quan caus en el parany, la imatge et pren el pèl, i pot ser que intentis –és el que fa el Tractatus– explicar com és possible que el llenguatge funcioni sempre d’una única manera en tant que descriptiu.

Per contra, d’acord amb el pensament que Wittgenstein començà a elaborar a partir dels anys trenta, el llenguatge ja no és vist ni posseint una essència, ni responent a una funció bàsica. No, ara el llenguatge és pensat com són les ciutats reals: un entramat d’usos lingüístics sotmesos a regles –les regles generades justament per aquests usos–, i entre els quals, a tot estirar, només hi hauria transicions borroses i semblances de família, és a dir, semblances creuades. Unes transicions i semblances que, considerades des de la seva gramàtica superficial, ens podrien fer caure –moguts per l’ànsia de generalitat tan típica dels filòsofs–, en la ingenuïtat de suposar que responen a algun ús essencial compartit, incanviable i tothora present (vid. IF, I, 66-77 i 120).

Aquestes dues concepcions del llenguatge –aquestes dues maneres d’entendre, podríem dir, què seria un sa sentit comú– anaven acompanyades, és clar, de dues maneres diferents d’entendre l’anàlisi filosòfica. Així, mentre que el Tractatus pretenia treure a la llum de manera transcendental, des de la seva essència lògica, les condicions que a priori farien possible que el llenguatge descrigués el món, en les Investigacions Wittgenstein ens recomana que mirem simplement l’ús real i contextual de les paraules, tot tenint present també quina mena d’activitats es generen en dir el que diem. I aquí el mètode seria merament descriptiu: presentar els usos que ens són familiars i reals, i que serveixin de contrapunt –de vegades de contradicció– als usos filosòfics que ens fascinen i ens desorienten.

Dues concepcions de l’anàlisi que, no obstant, responen, com ja hem vist, a una intenció semblant: dissoldre confusions i desemmascarar insensateses per tal d’obtenir la mirada perspícua i deixar en calma els pensaments. Perquè el llenguatge és allò que possibilita el nostre pensament i, alhora, qui ens fa delinquir filosòficament. El llenguatge és la xarxa viària, sí, però també la presó –la nostra gàbia–, i delinquim justament quan intentem escapar-nos-en, és a dir, quan intentem anar més enllà dels límits i pensar el que el llenguatge no ens permet pensar. Ho digué Wittgenstein el 1929 en la Conferència sobre ètica: «correm contra les barreres del llenguatge». Una tendència que mostraria la condició fronterera i insatisfeta dels humans: no ens hi conformem, i en voldríem més. Això, però, no és possible, perquè tot és sempre a la vista, i no hi ha res ocult o a l’espera: no podem buscar en el blau.

Ara bé, Wittgenstein no era un positivista, sinó un místic, un místic del silenci. A parer seu, com veurem més endavant, el miracle de l’existència del món –que el món sigui–, així com també la consciència lingüística personal de l’existència del món –ambdues coses venen a ser el mateix perquè què podria ser un miracle sinó la consciència del miracle– és allò místic. Quelcom sobre el que no és possible dir res amb sentit, ja que tot discurs significatiu acaba en els usos quotidians i en els usos vertaderofalsos de la ciència. Altrament, d’allò místic –tal com passava en el Tractatus amb la lògica del llenguatge– només és possible guardar silenci. I és que Wittgenstein no accepta que allò místic consisteixi en alguna cosa que es reveli, sense arribar mai a dir-se del tot: l’inconcebible o l’inefable. Aquest també seria el perill: cosificar el misteri. I ens equivocaríem si apel·léssim a quelcom amagat i a l’espera, perquè tot és superfície, això sí, enigmàtica superfície. Perquè, malgrat el nostre anhel, no hi hauria res a dir ni a pensar, tampoc res de què callar.

En suma, el llenguatge possibilita i limita el nostre pensament, i alhora és la font de l’embruixament que alimenta el nostre anhel de córrer contra els seus límits. No és estrany, per tant, que la filosofia de Wittgenstein sigui una filosofia feta amb i des del llenguatge contra el llenguatge. Una pugna, una lluita constant expressió d’un pathos turmentat. El problema, però, és que el silenci no acabarà amb el turment perquè, ben mirat, és un impossible. Si el silenci –deixar en calma els pensaments– no és callar sobre quelcom, ¿què podria ser sinó deixar en suspens el llenguatge? I això, tanmateix, no és possible: no podem deixar de pensar, i els problemes i els disbarats filosòfics seran crònics –renuents i recurrents–, com també ho és de crònica la nostra tendència a córrer contra els límits. El silenci, així, no podrà ser cap altra cosa que la idea d’un silenci: la recomanació que hauríem de callar. Perquè hi estem atrapats, i mai no podrem deixar en calma els pensaments: la filosofia, doncs, més que anàlisi seria diàlisi.

El pathos turmentat de Wittgenstein, però, no sols es manifestaria en un àmbit estrictament teòric, sinó que també és present en la manera com ell entenia que havia de ser l’actitud ètica correcta davant del món i l’existència personal. Per exemple: Wittgenstein, molt en la línia del que deia Oswald Spengler en La decadència d’Occident (1918-1923),