Assaig

«Identitat» és un concepte elusiu però central i omnipresent en tota mena de discursos sobre l'existència social i individual. Es parla d'identitat nacional, cultural, de grup, personal, col·lectiva, de la identitat d'un país, d'una ciutat, d'Europa, de la identitat corporativa... Fins i tot, de vegades, es fa l'elogi d'una mena de no identitat, que no deixa de ser una altra forma d'identitat. Però, sobretot, poques vegades s'aclareix el contingut precís del terme. En aquest llibre en forma de diàleg amb el periodista italià Benedetto Vecchi (director de Il Manifesto), el sociòleg Zygmunt Bauman explora el contingut i les transformacions d'aquesta noció al món modern, en un context de grans canvis 'relacionats amb el que en diu la modernitat líquida' en què les identitats esdevenen cada vegada més precàries i provisionals, sense deixar però de tenir una enorme significació, com a font de lligams necessaris i també com a espai de conflicte. La identitat, tot i el seu caràcter vague i ambivalent, esdevé un concepte clau per a entendre l'evolució de la vida social i personal en l'època contemporània, de creixent inseguretat i disgregació de vincles de sentit.

Per què anem als cementeris? Queden encara llibreters? Per què se'ns vol classificar sempre com a membres d'un grup? Per què se'ns neguen drets culturals bàsics? Qüestions com aquestes i d'altres més abstractes, com ara per què ens fa por pensar o per què ja no som capaços de posar noms a les coses noves i ens limitem a emprar descripcions (telèfon mòbil) o sigles i prou (USB, GPS), constitueixen per a l'autor esperons per posar-se a escriure, en aquest cas en forma de textos breus, incisius, irònics. Uns textos que volen ser alhora entretinguts i entenedors i donar motiu per a la reflexió, intents de mostrar el caràcter de la nostra època. Des de la pròpia experiència, aquestes «càpsules de pensament» aborden situacions i personatges que el lector pot reconèixer fàcilment. Un assaig que vol il·luminar aspectes no sempre suficientment considerats i, per això, sovint sorprenents.

La història del segle XX es presenta com la història del «descrèdit de la modernitat». Si l'«edat de la Raó» convé com un títol global per a encunyar el segle XVIII, sens dubte, el «descrèdit de la modernitat» pot definir la característica cultural d'un segle com el que acaba, l'obsessió filosoficointel·lectual del qual ha sigut l'abast i els límits de la modernitat, les seues paradoxes. La reflexió sobre el que som, sobre el que significa la nostra cultura, la nostra societat, ha sigut un quefer característic de la raó occidental. Prendre consciència de si és un tret definidor del que som. Quan es produeixen situacions crítiques dels paradigmes i de punts de referència, la reflexió en dóna compte com d'una crisi dels seus propis pressupòsits, com un qüestionament de si mateixa. Aquesta és una situació característica del moment actual, i no única en la història de la societat i la cultura occidentals. Més aviat al contrari: és recurrent i podria quedar definida com el «descrèdit de la modernitat».

Este balance no es una autobiografía. Es más bien una reflexión sobre el mundo desde las experiencias del autor, lleno de preguntas, como no podría ser de otro modo. Quizás la más grave de las preguntas viene de una duda aterradora, la de que nuestra especie no esté realmente preparada para resolver los problemas con qué nos enfrentamos. Estamos limitados en la capacidad de pensar a escalas grandes de espacio y tiempo, y nada angélicos en la relación con los otros. El naturalista Jaume Terradas, uno de los pioneros de la ecología en nuestra casa, nos invita a una reflexión radical, a partir de su conocimiento profundo y de su experiencia vital, sobre nuestro avenir colectivo, desde la duda y el escepticismo lúcido.

El compromís cívic del filòsof, és a dir, el compromís cívic de qualsevol de nosaltres; l'abandó d'allò sagrat sense renunciar al misteri de l'existència del món; les experiències de la mort al voltant de situacions límit com la pena de mort, el suïcidi o l'eutanàsia, tot tenint present que la vida no és quelcom sagrat; els drets dels animals com una extensió dels drets que els humans ens atorguem a nosaltres mateixos; la qüestió de la nostra identitat com a persones; els problemes de les identitats sexuals a l'hora de formar una família, són els «assumptes pendents», és a dir, els problemes oberts tractats en aquest llibre. La reflexió que susciten apunta a una comprensió més pertinent de la condició humana, que destaca la responsabilitat individual, basada en el raonament informat, com a element clau, en la mesura que l'ésser humà s'enfronta a un ventall de possibilitats i ha de triar.

Michel Foucault ha sido considerado un nihilista, un neoanarquista, un antiilustrado, un neoconservador y, en definitiva, un peligroso irracionalista, desde las posiciones canónicas del racionalismo y la modernidad. La tesis que aquí se mantiene es justamente la contraria. Es cierto que Foucault no sólo ataca a aquello irracional de la sociedad moderna, sino que ataca y desenmascara precisamente la parte que muchos quieren salvar: el componente racional y humanitarista, y de aquí las impugnaciones en nombre de la racionalidad. La lectura que se propone en estas páginas ?oblicua, lateral, a partir del Foucault disperso- permite, en cambio, leer su obra como una aportación muy personal al proyecto moderno e ilustrado, atenta a los mecanismos profundos, y a menudo olvidados, de dominación. Crítica radical y defensa de la Ilustración no son una dualidad opuesta, sino todo lo contrario, son una dualidad complementaria y necesaria. En Foucault la crítica radical y consistente a la razón se convierte en realidad en una versión sui generis de la teoría crítica, se convierte en una forma radical de modernidad.

La rellevància de Joan F. Mira dins el món de la literatura i la cultura catalanes es fonamenta en una raó òbvia i evident: l'envergadura de la seua obra literària i intel·lectual, la massa de feina 'molt àmplia i sòlida' que ha fet durant quaranta anys. Tanmateix, potser el que més el singularitza és la seua condició d'escriptor i pensador tot terreny, que se sap moure, sense contradicció, entre els extrems del compromís ideològic i de l'erudició solitària, i el qual és capaç de sentir-se igualment còmode tant si fa un discurs en un míting polític com si remena, furga i investiga entre les lleixes de la biblioteca del Vaticà. Al llarg de sis dies de conversa, el periodista i escriptor Pere Antoni Pons aconsegueix un retrat fresc i acolorit, exhaustiu i apassionant de Joan F. Mira, el seu món i la seua època, explicat per ell mateix.

En aquestes pàgines es descabdellen les preocupacions d'un ciutadà compromès envers la política, alhora que se'n subratlla la importància com a eina de govern de les societats i de contenció dels poders fora de control democràtic (com l'econòmic, el militar o el religiós). L'excessiu pes d'aquests poders escurça l'espai de la política, al mateix temps que la destrucció planificada de l'Estat del Benestar ofega les esperances d'una societat decent. Una bona part d'aquest llibre s'inspira en experiències valencianes, però no és un altre llibre sobre el País Valencià.

Aquest llibre recull un conjunt ampli d'articles i textos publicats per Vicent Soler -generalment a la premsa- al llarg dels darrers catorze anys, en els quals la societat valenciana ha viscut un període peculiar d'expansió econòmica amb data de caducitat, de grans projectes avui en crisi, d'hegemonia de la dreta, de convulsions judicials derivades de la corrupció i d'ajornament sistemàtic de la solució dels problemes reals. Vicent Soler aporta les seues reflexions i anàlisis sobre el país, l'economia, la política, l'Arc Mediterrani o l'Espanya plural, a partir d'un compromís valencianista i progressista sense defallença, marcat per la defensa del civisme, la raó i l'actitud constructiva. Aquestes pàgines recullen les motivacions més imperioses de l'autor, el desig de divulgar el seu pensament i l'esperança que servirà per a fer progressar el seu país.

De los asuntos que nos importan tenemos una vista meramente parcial, es decir, incompleta e interesada. Quizás una manera de completar nuestra visión es contrastar y compartir perspectivas particulares. Examinarlas unos y otros, para averiguar qué nos acerca y que nos separa, qué habíamos visto ya nosotros y que nos aporta otra perspectiva. Este libro es una compilación de visiones parciales y provisionales, probaturas de acercamiento, a algunos de los temas que nos importan. Son ensayos breves sobre cuestiones cotidianas, o no tan cotidianas, que nos hacen pensar, que nos interrogan y nos sorprenden, que nos cuestionan: la identidad y el paso del tiempo, la lengua y la visión del mundo, la concepción que tenemos de nosotros mismos y el autoengaño, y otras muchas cosas, que son examinadas en cincuenta y tres cápsulas en las cuales se mira la vida con gafas de cerca.

Galardonado con el Premi d'Assaig «Càtedra Blasco», el punto de partida de este libro es una reflexión sobre la relación entre la escritura (el relato, el ensayo autobiográfico) y su entorno físico. Desde esta conciencia del espacio, que implica consideraciones también sobre el paisaje y el desplazamiento -viaje, migración, exilio, la mirada del 'flâneur', se muestra como la posibilidad de escribir un relato autobiográfico es transformada por la intensificación de la relación con un entorno concreto, con los lugares. Desde este prisma altamente revelador y original, se analizan aspectos de la obra de autores como Patrick Modiano, Josep Pla, Marcel Proust, Xavier de Maistre, Goethe, Walter Benjamin, Joseph Brodsky o W.G. Sebald. Un viaje a la encrucijada entre paisaje y literatura, entre autobiografía e historia, a las fuentes de donde mana la memoria moral de los espacios

Escriure la ciutat i viatjar pel món són els eixos que permeten explorar les relacions entre literatura i espai. Lluny dels plantejaments tradicionals, la proposta de «llegir la ciutat» ens apropa a enfocaments teòrics tan estimulants com els de Roland Barthes, Michel de Certeau o Walter Benjamin. La visió literària de la ciutat i la ciutat com a matèria primera de la literatura conformen un continuum en l'experiència cultural dels nostres dies. En aquestes pàgines s'hi aprofundeix a partir de l'obra de Mercè Rodoreda, Llorenç Villalonga, Luis Goytisolo o Eduardo Mendoza, entre molts altres, sovint amb la ciutat de Barcelona com a referent. Finalment, el viatge, en totes les seues variants, inclosos l'exili, el viatge polític o l'experiència dels «no-llocs», és objecte d'una consideració plena de matisos, arriscada i sorprenent.

Este libro propone una historia integral de la Literatura Comparada desde la invención de la Weltliteratur por Goethe hasta principios del siglo XX y una discusión intensa de la idea misma del comparatismo. Pero más allá de esto, se interroga sobre la profunda imbricación politicocultural de la noción de literatura universal con las literaturas nacionales, un elemento clave en la formación o recuperación de una eventual identidad europea. Una revisión atenta de los precedentes y la institucionalización y desarrollo académico de la Literatura Comparada muestra claramente su dimensión política y la relación compleja con el marco cultural internamente diferenciado y rasgado, pero en el fondo dotado de una dimensión unitaria, que es Europa. Por lo tanto, estas páginas reconstruyen también un aspecto capital de la historia cultural europea.

Un profesor, en el otoño de la vida, escribe sobre sus preocupaciones e inquietudes profesionales y personales. La tarea de enseñar, el papel de la economía, los grandes temas como el desnivel entre el norte desarrollado y el sur empobrecido o emergente o la mirada hacia las realidades más inmediatas son algunos de los elementos de este tapiz de reflexiones sobre el mundo contemporáneo. Un papel especial tienen las observaciones sobre la evolución económica y social desde la gran etapa expansiva ligada a la globalización económica y financiera hasta la entrada en la gran recesión y las vías para salir. La desazón por un mundo lleno de problemas penetrantes y a la vez la confianza en el esfuerzo individual y colectivo marcan estas páginas de un profesor de economía que mira el presente con lucidez y el futuro con esperanza.

L'aventura vital i el llegat literari de Joan Estelrich (Felanitx, 1896-París, 1958) exerceix una sobtada fascinació, sobretot arran de la publicació l'any 2012 dels dietaris, a cura de Manuel Jorba. Emergia en aquelles pàgines la marcada complexitat moral d'una personalitat que havia restat a l'ombra. La trajectòria d'Estelrich suscita un interès creixent, perquè permet entendre certes claus d'un passat que, en part, és encara present. Escriptor, polític i organitzador de la cultura, dietarista, activista de la cultura catalana a Mallorca, es tracta d'un personatge amb clarobscurs, exuberant, contradictori, testimoni privilegiat i protagonista d'una època convulsa. Aquest volum recull la totalitat de les aportacions, reelaborades per a l'edició, a la jornada d'estudi entorn de Joan Estelrich organitzada el mes d'abril de 2014 per la Càtedra Josep Pla de la Universitat de Girona.

Aquest recull de notes del dietari de Vicent Alonso que ara es publica és la continuació natural de 'Trajecte circular'. En rigor, els dietaris deixen de ser-ho quan són publicats. Així, al primer pot haver-hi una sèrie de pautes artificials que l'autor ha introduït i que s'allunyen del propòsit d'imitar els criteris naturals d'escriptura, mentre que 'Sobre una neu invisible' s'apropa més a la naturalitat, tot i que conté alguns fragments en què se n'allunya deliberadament. Tal i com assenyala Alonso "des que escric els meus quaderns m'han servit com a guia i també com a refugi on construir i protegir els meus dubtes. Sempre hi he cregut i no tinc ni una sola raó per desconfiar-ne. Una qüestió ben diferent és si els resultats que en mi ha assolit serviran també als lectors possibles. Sincerament, hi confie i per això els publique."

"La resistència íntima" és una reflexió atenta i profunda sobre la condició humana. L'autor ens mostra com la vertadera cura d'un mateix ofereix escalfor als que són a la vora, protegint-los i fent-los de guia en el camí. "Hem de considerar "resistència íntima" com el nom d'una "experiència", pròpia de la comarca de la "proximitat"; comarca que no és visita d'un dia, sinó estança habitual. Avui, romandre en aquesta comarca no és planer. La proximitat no es mesura en metres, ni en centímetres. El seu oposat no és la llunyania, ans més aviat la monocromia ubiqua del món tecnificat. Hem vist com la quotidianitat i el gest de la casa són modalitats importantíssimes de l'experiència de la proximitat". "Contra la immediatesa compulsiva, contra la hiperconnectivitat, contra la permanent exposició pública i contra la dispersió, Esquirol proposa la pausa, el parlar franc, la proximitat, la diferència, la reflexió, reinventar la mirada, tornar a pensar". Josep Massot, La Vanguardia "Josep Maria Esquirol s'explica meravellosament bé i ens fa molta falta". Mònica Terribas, El Matí de Catalunya Ràdio "És un dels pocs llibres de filosofia amb cara i ulls que s'han publicat en català en els últims anys i que, sens dubte, n'és un dels millors". Enric Sòria, El País "Esquirol reivindica el llenguatge quotidià i les paraules entenedores per fer pensament de fons". Carles Capdevila, Ara "Una proposta constructiva, basada en la intimitat, el refugi i el replegament, sense oblidar la reivindicació de la memòria i la imaginació" Jordi Nopca, Ara "La proposta d'Esquirol consisteix a reprendre el sentit en la proximitat, en la quotidianitat com a element per donar sentit a aquest buit insuportable". Albert Sáez, El Periódico "Lluminós assaig per combatre la disgregació del jo i per no cedir a l'imperi de l'actualitat". Jordi Llavina, La Vanguardia "Entre Derrida i Lévinas, Nietzsche, Hanna Arendt o Jan Patocka, fa tot un elogi del tornar a casa i de la quotidianitat que atrapa". Xavier Graset, El Punt Avui "Són menys de dues-centes pàgines que fan la funció de purgant, tonificant i bàlsam. Escriptura ingràvida i gràvida alhora, sobre el pedrís del desconcert contemporani". Francesc-Marc Álvaro, La Vanguardia "És un llibre que resistirà el pas del temps i goso dir que les seves reflexions seran un referent per a generacions futures". Lluís Foix, El Punt Avui "Esquirol no moralitza, no es pregunta per l'espai que ocupa l'home al món, ni tan sols pel sentit de l'existència. Ell constata que hi ha caos i dolor als marges del dia a dia, i presenta una filosofia de conviure-hi. Mirar de fit a fit el que ens xucla, ens fa mal o pànic: l'única manera de reforçar la fragilitat constitutiva de l'home en aquest heroisme que ja és resistir". Anna Punsoda, El País (Quadern) "L'obra es llegeix amb vertadera fruïció, i, com qualsevol lectura estimulant de debò, ens fa buscar, en la nostra biblioteca, altres llibres, poemes, fragments que podrien ser una feliç continuació de les seves idees". Jordi Llavina, El Punt Avui "L'habilitat de l'autor rau a definir el context d'aquesta resistència. I a fer-ho no pas des d'un plantejament abstracte sinó retratant, amb els ingredients propis de la filosofia però sense dogmatismes, l'època que ens ha tocat viure en aquesta part opulent i privilegiada del planeta". Sergi Pàmies, La Vanguardia "Hi ha pocs llibres que s'ocupin de la vida quotidiana en profunditat com ho fa La resistència íntima, i que signifiquin alhora àmbit i condició per pensar". Joaquim Armengol, Ara "Un elogi de la quotidianitat, la senzillesa i la vida, com una forma de no transigir amb el dogmatisme de l'actualitat, com un acte de renúncia i despreniment". Robert Juan-Cantavella, El Mundo (Tendències)

Recull d'assaigs sobre temes diversos relacionats amb la cultura contemporània en el sentit més general, amb un fons que remet al perfil d'arquetips presents en la nostra societat en les darreres dècades. Hi destaca l'individu narcisista i hedonista, marca de l'individualisme de factura més recent analitzat per Sennett i Lipovestky. L'aproximació a una sensibilitat postmoderna definida per la inestabilitat psicològica i afectiva, per l'esborrament de referents sòlids, és el rerefons d'una bona part de les incursions: el cinema d'Isabel Coixet, les novel·les de Francesc Bodí o Josep Lozano, l'obra de Michel Houellebecq, la poesia de Joan Margarit o la mirada crítica sobre la creació de John Berger. Tot plegat, sota la inspiració de Walter Benjamin, de qui l'autor reivindica la manera d'observar la diversitat de manifestacions culturals i l'atenció a la paraula i la imatge.

Preguntes aparentment senzilles, com ara ¿què et passa?, ¿com et dius? o ¿d'on véns?, ens van acostant de mica en mica al centre més profund de la nostra ànima, allí on es descobreix la ferida originada per les quatre infinituds essencials: vida, mort, tu i món. No serem mai "massa" humans: si cap horitzó té sentit és el d'arribar a ser "més" humans. No es tracta, doncs, d'anar més enllà de l'humà, com va voler Nietzsche, sinó d'intensificar i d'aprofundir en el que és més humà. Josep Maria Esquirol ens ensenya com d'aquest solc en l'ésser humà n'emergeix l'acció més beneficiosa, que ens orienta i ens enforteix perquè sap ajuntar sense confondre la gravetat i la lleugeresa, el dia i la nit, el cel i la terra, el present i l'esperança… "Humà, més humà" és un assaig veritablement filosòfic, escrit amb un llenguatge tan entenedor i precís com evocador. "Contra la immediatesa compulsiva, contra la hiperconnectivitat, contra la permanent exposició pública i contra la dispersió, Esquirol proposa la pausa, el parlar franc, la proximitat, la diferència, la reflexió, reinventar la mirada, tornar a pensar". Josep Massot, La Vanguardia "Josep Maria Esquirol s'explica meravellosament bé i ens fa molta falta". Mònica Terribas, El Matí de Catalunya Ràdio "És un dels pocs llibres de filosofia amb cara i ulls que s'han publicat en català en els últims anys i que, sens dubte, n'és un dels millors". Enric Sòria, El País "Esquirol reivindica el llenguatge quotidià i les paraules entenedores per fer pensament de fons". Carles Capdevila, Ara "Una proposta constructiva, basada en la intimitat, el refugi i el replegament, sense oblidar la reivindicació de la memòria i la imaginació". Jordi Nopca, Ara "La proposta d'Esquirol consisteix a reprendre el sentit en la proximitat, en la quotidianitat com a element per donar sentit a aquest buit insuportable". Albert Sáez, El Periódico "Lluminós assaig per combatre la disgregació del jo i per no cedir a l'imperi de l'actualitat". Jordi Llavina, La Vanguardia

Guardonat amb el Premi Joan Coromines 2014 d'Investigació Històrica i Filològica, Viadel presenta un recorregut vibrant, d'excitada indignació intel·lectual, pel discurs de l'anticatalanisme espanyol. La negativa a assumir el caràcter pluricultural, plurilingüístic i plurinacional de l'Estat espanyol amb totes les conseqüències obeeix a raons profundes i té una llarga història. Ací s'expliquen les claus d'una actitud excloent que tendeix a la depuració, és a dir, a la pretensió de mantenir una hegemonia política mitjançant la marginació dels desafectes, discrepants, dissidents o, simplement, dels «altres». Si el cas valencià ha estat paradigmàtic, i ha tingut conseqüències devastadores per a la substància civil de la societat valenciana, l'anticatalanisme té efectes també profundament desestabilitzadors i insidiosos, en primer terme per a Catalunya, que afecten greument la convivència hispànica i la possibilitat d'un encaixament respectuós.

Què és la matèria? No ho sabem, però sí que entenem el significat de «material» en els diversos jocs lingüístics. En filosofia ressona la jugada del mestre de Plató: i què ho fa, que siguen materials les coses amb què exemplifiqueu la materialitat, sinó la idea de matèria? Així, els materialismes tradicionals no són ?escriu l'autora d'aquest llibre? sinó perversions de l'idealisme. «La perplexitat que ens desvetlla la matèria, en la seva il·lusòria familiaritat, s'assembla a la de l'infant que prova de tocar la imatge reflectida en el mirall, perplex perquè els grans li han dit que no és real. [...] Quan passem la mà per l'epidermis d'un cos o per la pell de les coses, només en resseguim la forma sense la qual la matèria se'ns torna escàpola. I això no obstant, al nostres ulls, la darrera paraula la tindria ella, la més silenciosa.»

A partir d'una conversa amb Jordi Llavina en la qual s'invocava la proximitat del centenari de Joan Vinyoli (1914-2014), Josep Piera va iniciar una prolongada indagació sobre la seua relació amb el poeta: la correspondencia, els llibres de Vinyoli i els fragments d'una conversa intermitent que van mantenir entre 1978 i 1981. Llavors Vinyoli tenia una seixantena llarga d'anys. Piera ara havia arribat a una edat semblant, la de la maduresa definitiva. La indagació s'estén al cicle vital complet de Vinyoli: l'obra, la relació amb la crítica i el reconeixement literari del seu temps. A contrallum apareix l'evolució poètica i humana de Piera, la seua manera de llegir i interpretar Vinyoli i, al capdavall, del conjunt de la poesia catalana de les darreres dècades. Es tracta d'un exercici de comprensió «de poeta a poeta» d'una profunditat i sensibilitat extraordinàries.

Sovint el més difícil de veure i de dir és allò que resulta obvi. L'autor ens exposa una sèrie de vint obvietats que, tot i ser veritats com a punys, no són sempre acceptades a primer colp d'ull, fins i tot poden suscitar discussions i, quan hi pensem, ens poden obrir finestres i il·luminar altres estances de la nostra ment. L'implícit que aquestes obvietats expliciten està freqüentment colgat sota enormes quantitats de prejudicis, malentesos i confusions. Precisar el pensament, acotar i delimitar conceptes ajuda molt a aclarir les idees, i paga la pena dedicar una estona a aquesta tasca.

La memòria involuntària, que Marcel Proust va fer famosa gràcies al conegut episodi de la magdalena, és un fenomen psicològic que ha tingut una repercussió especial en la cultura del segle XX. Aquest llibre n'estudia la presència en la literatura, la pintura o el cinema, i en fa un seguiment cronològic basat en textos de diverses literatures europees. Contraposa la memòria involuntària a d'altres fenòmens psicològics com la rêverie (o somieig) o el 'déja vu', i en situar-los en el context de la literatura occidental, es fa entenedor que tots ells provenen d'una tradició que ha intentat donar compte d'alguns aspectes no sempre ben compresos de la naturalesa humana. Un exercici de literatura comparada, associat a la memòria en la història de la literatura, de Goethe a Rousseau, de Leopardi a Nietzsche, de Maragall a Joyce, de Proust a Walter Benjamin i Mercè Rodoreda.

Al llarg del segle XX, la identitat catalana va ressorgir de les cendres com una au fènix amb forces renovades. Amb el final del franquisme, es van acabar de dibuixar els trets definitoris d'un poble la fortalesa del qual és la capacitat de gestionar les pèrdues i d'admetre la seua fragilitat. Aquest llibre es proposa mostrar la importància de la literatura per a cohesionar una societat sense defugir les qüestions més difícils. Les obres són comentades en el context de la literatura universal i permeten comprendre uns textos ja coneguts des d'un punt de vista inusual i nou. Un plantejament que ultrapassa el cas català i s'inscriu en la reflexió entorn de la formació de les identitats a Europa per deixar entreveure la densa xarxa de connexions entre la política i la cultura, massa sovint negligida.

Des de principis del segle passat, assistim a una crisi de l'autoritat fundada en el patriarcat que té diverses conseqüències en les formes de vida i molt especialment en la política. La crisi d'autoritat, però, és tan antiga com l'autoritat mateix. Les diverses manifestacions que presenta -familiar, pedagògica, política o religiosa- són fets de llenguatge, es fonamenten en el poder de la paraula que rau en l'inconscient. Com més crisi d'autoritat hi ha, més retornen formes d'autoritarisme, amb un ús indiscriminat de la llei jurídica o de la força física. Què ens pot ensenyar la psicoanàlisi de Jacques Lacan per fer-ne una lectura actual? En primer lloc, la diferència entre autoritat i poder. I un fet que respon a l'estructura sexual de l'ésser humà: més enllà de l'autoritat fundada en la lògica fàl·lica, que funciona de manera binària amb el tot o res, s'obri el camp d'una autoritat fundada en la lògica femenina, que funciona considerant cada element un per un i amb el no-tot.

De manera subtil i colpidora, aquest assaig tracta dels "infinitius essencials" de l'ésser humà: viure, pensar i estimar. I constitueix, sens dubte, una valuosa aportació filosòfica, que s'articula a partir del concepte de "replec del sentir". L'estil singular de l'autor va calant de mica en mica, com la pluja menuda, tot proposant-nos un itinerari molt revelador, amb trams relatius a la commoció, el desig, la creació, l'amistat, la revolució i l'agraïment. I anticipant-nos, ja de bell començament, allò que és més nuclear: "Aquí, als afores, la gènesi i la degeneració, la vida i la mort, l'humà i l'inhumà―car només l'humà pot ser inhumà―, la proximitat i la indiferència. Aquí, als afores, el mal és molt profund, però la bondat encara ho és més. Aquí, als afores, res té més sentit que l'empara i la generositat. Aquí, als afores, no només vivim, sinó que som capaços de vida". De l'autor de La resistència íntima Premio Nacional de Ensayo 2016 Premi Ciutat de Barcelona d'assaig 2015 "Esquirol reivindica el llenguatge quotidià i les paraules entenedores per fer pensament de fons". Carles Capdevila, Ara "Esquirol proposa la pausa, el parlar franc, la proximitat, la diferència, la reflexió, reinventar la mirada, tornar a pensar". Josep Massot, La Vanguardia

Mosaic és un ampli recull de textos breus on predominen els aforismes, però també les reflexions de tota mena, comentaris, anècdotes, apunts del natural, observacions psicològiques i morals, facècies... tot formulat en frases concises, petits diàlegs, consells... El material, deliberadament, es presenta com petites tessel·les d'un mosaic que el lector ha de compondre. Aquests escrits podrien semblar bagatel·les enginyoses o improvisades. Però un bon aforisme, en la seua nuesa, ha de confessar eficaçment un pensament complex; no hi ha de faltar ni de sobrar ni una paraula. Ve a ser el germen o el colofó d'un assaig: un assaig és una mà oberta; un aforisme, un puny tancat. Els textos que componen aquest Mosaic evoquen les maximes et pensées dels clàssics francesos. Ells van saber donar una alta categoria a un gènere que es remunta als orígens de la literatura i que, a través de molts representants il·lustres, arriba fins als nostres dies.

Diu Joan Garí al pròleg d'aquest llibre que «llegir és l'ofici previ, bàsic i insubstituïble de tot autèntic escriptor. Que ningú em confonga amb un "crític literari", només sóc un escriptor que escriu dels llibres que ha llegit... sóc un escriptor que preferiria ser només un lector». Per això ell fa molts anys que té un bloc anomenat 'Ofici de lector', on penja els comentaris sobre novetats de literatura catalana o o -més sovint- internacional que publica habitualment al setmanari 'El Temps' o al diari 'Ara'. Garí ofereix en aquest volum una selecció d'indagacions llibresques aparegudes en els últims deu anys -pulcrament editades per la professora Anna Esteve. Es tracta de petites càpsules de literatura universal, excursions amb un estil meticulosament treballat, que busquen prolongar el plaer d'haver llegit amb un segon delit: el d'haver escrit.

Wittgenstein, separant-se de la tradició, no va practicar mai una filosofia narrativa, discursiva o argumentativa, sinó que hi emprà el comentari breu, l'observació lacònica, l'exemple o el contraexemple, l'apotegma, l'aforisme... I aquesta manera trencada d'escriure no sols genera el problema de com llegir els seus escrits –una lectura lineal no n'és mai aclaridora–, té també la conseqüència que no es pot presentar la seua filosofia fent servir el seu estil. Si es vol explicar Wittgenstein, és indefugible adoptar un format narratiu, discursiu i, de vegades, argumentatiu, és a dir, cal ser wittgensteinians no a la manera de Wittgenstein.