Contes orientals

By Teresa Costa-Gramunt

La humanitat ha tingut des de temps immemorials l'impuls d'explicar-se a si mateixa a través de la narració, de les històries. No obstant això, els contes tradicionals semblen haver començat a dissipar-se en el temps i la cultura popular amb la pèrdua progressiva de les narracions orals. Contra aquest fet, Teresa Costa-Gramunt ha teixit el present recull de contes, que no només ens retorna la felicitat de gaudir de la senzillesa i la moralitat de les narracions breus, sinó que ho fa des de l'òptica i l'imaginari de la cultura oriental, plena de metàfores vives i símbols dels valors humans universals, avui dia tan oblidats per haver-los donat per interioritzats. L'influx espiritual d'aquestes històries ens ajuda a comprendre, ens impulsa a repensar tot allò que donàvem per après, i ho fa des de la delicada sensibilitat i la visió anti individualista de l'evocadora cultura tradicional d'Orient, tan necessària i tan adequada per a les societats contemporànies.

• Language: Català
• Publisher: Edicions del Núvol SLU
• Release date: May 3, 2021
• ISBN: 9788417455347

Book preview

testament

Primer Llibre:

Un sol camí entre deu mil arbres

Pròleg

M’apropo al tinter, agafo la ploma… Però no, en realitat m’atanso a la pantalla de l’ordinador amb l’anhel de donar curs a una escriptura que faci olor de sol i d’aire entre els arbres fins i tot en aquest text que és un pròleg.

«Bufa l’esperit en la cançó», diu Hölderlin. «El cementiri marí em va obsessionar molt de temps, inicialment no va ser més que una figura rítmica buida, o plena de síl·labes vanes», diu Valéry. «Amor m’inspira», escriu el Dant.

La veu de les Muses, o la veu d’Amor, com hauria dit Llull, es fa present a l’oïda interior. L’escriptor sembla, doncs, un oïdor d’una veu que es manifesta. Moisès la va escoltar en unes mates ardents al Sinaí, Llull la ‘va veure’, és a dir, es va fer sensible, mentre contemplava una imatge del Crucificat. Nietzsche va sentir l’eco del vell Zaratustra en els boscos de l’Engadina i Homer va començar el cant èpic de l’Odissea amb una invocació a la deessa Atenea: «Parla’ns, filla de Zeus, des d’on vulguis, també a nosaltres...».

El llibre que teniu a les mans, Un sol camí entre deu mil arbres, podria entendre’s també com un llibre escoltat. Aquí n’explicaré els avatars.

El títol Un sol camí entre deu mil arbres està extret d’un vers del monjo zen Daigu Ryokan (1758-1831) i al·ludeix al camí personal (ningú no pot caminar amb les cames d’un altre) que fem en el bosc de l’existència plena dels altres. Sempre és així d’ençà que va començar la humanitat i no sembla que hi pugui haver consciència del jo sense la presència i significança del tu. Perquè ens sentim ser en relació ‘amb’. D’aquesta relació primordial, que s’inicia al ventre de la mare, el doctor Juan Rof Carballo en va dir l’ordit de l’existència.

Aquest llibre, on hi ha molts tus, va començar el seu periple en l’ara ja llunyà curs acadèmic 1997-1998, quan un grup interessat en les cultures orientals vam començar uns cursos a la Universitat de Barcelona.

Òscar Pujol, autor del diccionari sànscrit/català que aleshores vivia a Benarés, ens va iniciar en la polimòrfica cultura índia amb una invocació en llengua sànscrita. Ramon N. Prats va obrir la porta als misteris de la cultura tibetana amb un silenci eloqüent que va durar llargs minuts. Per passar aquella porta calia el preciós tribut d’un espai mental. Antoni Prevosti ens va introduir a petits passos a la Xina tan complexa, exòtica i misteriosa. Per fer aquest camí cal molta humilitat. Kayoto Takagi ens va obrir amb mirada equinoccial la meravellosa capsa màgica que és el Japó. Anna Agud ens va mostrar els envitricollats sistemes filosòfics hindús. Abraham Vélez ens va fer seure al voltant de la llum del Buddha, tan l’històric com l’espiritual. Shigeko Suzuki, amb raonaments salpebrats de les seves experiències personals, va aproximar-nos a l’enigma que per a nosaltres, els occidentals, és encara el Japó contemporani.

El món oriental exerceix una gran fascinació a Occident. Marco Polo ja ens va relatar el seu viatge a la Xina per la ruta de la seda. El mateix descobridor d’Amèrica, Cristòfor Colom, volia anar a les Índies pel camí de la mar. Alexandre el Gran no va parar fins que va travessar el llindar de Pèrsia. Per als qui habitem a ponent de l’hemisferi, el camí cap a Orient (l’Orient real i l’Orient simbòlic) ens atrau com un imant. Tant, que ens inspira i empeny a emprendre la seva recerca perquè hi endevinem el camí fèrtil de l’intercanvi espiritual amb aquell món encara desconegut. Una gran curiositat i desig de conèixer l’altre i allò altre esperona el viatger que pretén la descoberta i l’abraçada.

Un sol camí entre deu mil arbres expressa en forma de relats i contalles un camí de recerca, de descoberta que comença amb una seducció, amb un enamorament. Sense eros ni sensibilitat per la meravella no hi ha viatge. I en aquest sender de dialèctica cultural però que abans que res és amorosa, m’afilero, no per pretensió sinó per devoció i estima, a la genealogia d’alguns viatgers que han deixat testimonis escrits de l’atracció que van sentir per Orient. D’entre molts d’altres: Gérard de Nerval, Alexandra David-Néel, Isabel Eberhard, Teilhard de Chardin, Nikos Katzanzakis, Giuseppe Tucci, Eduard Toda, Joan Mascaró, Aurora Bertrana.

Mentre feia els cursos d’extensió universitària vaig tenir l’oportunitat de fer el meu primer viatge a l’illa de Cuba, indret de benvinguda a les Índies occidentals (els extrems es toquen i tanquen el cercle). Va voler l’atzar o el destí (el valor d’aquestes paraules cada cultura l’avalua a la seva manera) que un mestre universitari de cultures orientals i que havia viatjat per escriure els seus llibres, Gabriel Calaforra Salas, ens convidés una tarda a prendre el te a casa seva. En la década dels anys vuitanta, Calaforra Salas va publicar a la ciutat de l’Havana República Popular de Mongolia (1980), Diez obras de teatro No (1984) i India (1985).

A casa de Gabriel Calaforra Salas va ser la primera vegada que vaig observar de prop