Els Hereus: Un retrat proper de la fractura racial a Sud-àfrica

By Eve Fairbanks

L'any 1994 l'últim règim del món explícitament segregacionista es va esfondrar. Dècades després, el país segueix dividit, incapaç de superar la disfunció social que ha heretat i que condemna els seus ciutadans a la desigualtat. Com podem deixar anar el nostre passat, com a individus i com a països? Com s'han de pagar els deutes històrics? I com una persona pot viure una vida conseqüent en una societat que ja no reconeix?
A través de les vides de tres sud-africans corrents, la Dipuo, la seva filla Malaika i en Christo, Eve Fairbanks mostra el costat humà del conflicte. Els hereus és un estudi escrit amb una visió psicològica penetrant i una prosa encisadora.
 
«Mentre llegeixis aquest llibre, t'aturaràs, tremolaràs, faràs que no i sospiraràs.» Justice Malala

• Language: Català
• Publisher: Edicions del Periscopi
• Release date: Aug 28, 2023
• ISBN: 9788419332523

Eve Fairbanks

EVE FAIRBANKS is a former political writer for The New Republic. Her work focuses on change: in cities, countries, landscapes, morals, values, and our ideas of ourselves. She has been published in The Washington Post, The New York Times, and The Guardian, among other outlets. Born in Washington, DC, and raised in Virginia, she’s lived in Johannesburg, South Africa, for thirteen years. The Inheritors is her debut.

Book preview

PRIMERA PART

1

DIPUO

Quan la mare de la Malaika, la Dipuo, tenia deu anys, va començar a llegir els llibres que una veïna seva s’enduia de la feina de minyona en un barri blanc. La veïna duia llibres de tota mena. Però els que li agradaven més a la Dipuo eren les novel·les romàntiques de Danielle Steel, l’escriptora nord-americana. La seva favorita era A Perfect Stranger, en la qual una jove molt atractiva s’enamora de l’home que seu al seu costat en un avió. La dona té un abric de pells i un criat que s’ocupa de l’equipatge, i en les poques hores que l’avió triga a travessar el continent, de San Francisco a Nova York, comparteix amb el seu company de seient unes copes de xampany. En canvi, quan la mare de la Dipuo la treia de Soweto, l’àrea reservada per a negres del sud de Johannesburg en què vivien, per anar a visitar els parents del camp —cosa que passava molt de tant en tant—, es limitaven a ficar la roba en bosses de plàstic.

A finals dels anys seixanta, Johannesburg era una ciutat d’un milió i mig d’habitants. La boirina que l’embolcallava era tan densa que la Dipuo era incapaç de veure la part de dalt dels edificis que envoltaven l’estació de tren. Però gairebé la meitat de Sud-àfrica eren terres de cultiu, i després de només vint minuts de trajecte, per la finestra del tren, ja començava a veure vaques de llom rogenc, antílops i martinets solitaris sobre embassaments brillants. Algunes cosines de la seva mare vivien en pobles rurals de cabanes fetes amb maons d’argila que s’apinyaven al voltant d’una lekgotla, la plaça central on el cap presidia les festes i els judicis. A l’hivern l’aire era sec, però a l’estiu les tempestes castigaven el paisatge i arrasaven les acàcies d’espina de camell, les arrels de les quals expulsaven fòssils dels animals marins que hi havien viscut quan tota la zona encara estava submergida en l’oceà.

Quan hi arribaven, la Dipuo ajudava les seves tietes a collir espinacs i encendre el foc del matí per preparar el te i les farinetes calentes. Llevar-se a trenc d’alba, just abans que les piules encetessin els cants sincopats des dels arbustos, produïa una sensació gairebé màgica, malgrat que sabia perfectament que als pobles dels seus parents no hi havia recursos; a la ciutat es despertava igualment a la mateixa hora per encendre la cuina de la mare. Però les tietes tenien gallines, i alguns dels seus marits tenien vaques espeternegant als corrals plens de pols, darrere dels esbarzers que separaven les cases de les pastures.

«La creença generalitzada entre els pobles primitius [de Sud-àfrica] sembla ser que tothom posseeix un dret igualitari sobre la terra, l’aigua i la llum del sol», havia escrit amb aires de superioritat un dels primers visitants europeus de la zona. La comunitat de la mare de la Dipuo no ho veia com una cosa negativa. Les coses eren així. Si a algú li robaven una vaca i el lladre no era identificat, tot el poble havia d’indemnitzar el propietari. Quan un home sacrificava una vaca de la seva propietat, s’esperava que la repartís entre la família extensa.

Els historiadors calculen que els avantpassats de la Dipuo van arribar al sud d’Àfrica durant el curs d’un mil·lenni, a mesura que abandonaven lentament l’Àfrica Oriental, un territori que cada vegada estava més poblat. Després de travessar la gran vall del Rift (el congost de milers de quilòmetres de longitud que divideix el centre boscós d’Àfrica de les planúries properes al mar) i de superar els frondosos altiplans de l’actual Zimbàbue, es van dividir, de manera que alguns van continuar cap a la costa del sud-est del continent i altres van fer la ruta de l’oest cap als altiplans amb acàcies d’espina de camell.

Però els ancians de la família de la Dipuo creien que la comunitat havia pres forma en el moment que el primer avantpassat havia sortit, com Jonàs, de la panxa d’un peix. Aquell avantpassat era veloç i astut, i va esquivar els assassins que el perseguien fins a la riba d’un riu transformant-se en una pedra. Frustrat, un dels seus perseguidors va agafar la pedra i la va llançar per damunt del riu, tot murmurant: «Mataria aquest paio amb això, si el veiés!». Quan la pedra va aterrar a l’altra riba, es va convertir en un home, i l’home va somriure.

En aquella comunitat, l’astúcia era un tret molt preuat. La manera de demostrar l’enginy era parlar amb metàfores i proverbis. Com més el·lípticament parlaves, més respectat eres. Quan va néixer la mare de la Dipuo, la Matshediso, la gent li deia ngoana, o «ésser petit»; no era gaire diferent d’un animal. Només quan comencés a parlar es convertiria en una mothoana, una persona. La gent feia servir centenars de proverbis: Mollo o tswala molora, deien els homes. El foc engendra les cendres. Això volia dir que els pares massa implicats s’arriscaven a tenir una descendència indefensa. Les mares instruïen els seus fills: Ntho e senang maoto le mapheo, e lebelo le makatsang e senang ho thibeloa e lilomo ke dinoka, le marako? Qui no té cames ni ales però es mou amb rapidesa i ni les parets ni els rius el poden aturar?

Ke lentsoe, era la resposta. La veu humana.

En alguns aspectes, entre els nens i nenes petits no hi havia gaires diferències. Jugaven plegats, i si una nena mostrava predilecció per sortir a pasturar el bestiar (una tasca per a nois) l’hi deixaven fer. Però en l’època en què va néixer la Matshediso, els missioners ja havien establert escoles, i en general només hi anaven els nens. «El raonament era: una nena acabarà traslladant-se a la llar del seu marit; per tant, quin sentit té invertir en escolaritzar-la?», em va explicar la Dipuo.

Les dones rebien el nom de mosadi, literalment «les que es queden a casa». Quan una nena menstruava, canviava tot. Començaven les negociacions en relació amb el matrimoni, i quan la família de l’home pagava un preu per la núvia, s’esperava que ella treballés a la collita del marit, i si ell era un líder de la comunitat, que construís les cases de les segones o terceres esposes.

Però la Matshediso tenia altres idees. Volia tenir un cert control de la seva pròpia vida. A la dècada dels cinquanta, hi havia gent que tornava d’un indret que semblava molt diferent. Egoli, en deien. La ciutat daurada. O Maboneng, el lloc de les llums. Hi havia moltes maneres d’anomenar la ciutat que s’erigia al nord, on les pastures es transformaven en turons regats amb or. La gent que en tornava deia que les clavegueres semblaven plenes de palletes d’or fins que t’ajupies i veies que eren els teguments secs i daurats de les desenes de milers d’arbres de flor porpra que la gent blanca havia importat de l’Índia.

A mesura que Johannesburg creixia al voltant de les mines d’or, va arribar a ser considerada el «bosc urbà» més gran del món. Arran de terra, però, era una densa xarxa de passos elevats i circumval·lacions de ciment, construïts sobre carrers i interseccions antics i massa estrets. Una vegada vaig llegir sobre una eruga que cada any muda la pell del rostre. En comptes d’abandonar la pell, l’apila damunt del cap (tres, quatre, cinc) fins que els rostres mudats esdevenen una corona magnífica i difícil de portar. Johannesburg era igual de magnífica i de difícil de portar. Els vianants anaven i venien a tothora pel voral de les autopistes i les botzines dels cotxes no paraven de sonar. Alguns carrils d’accés anaven tan justos que feien un revolt massa tancat, i els conductors sempre s’acabaven estavellant contra les tanques, a poc a poc, i col·lapsaven les carreteres amb unes cues quilomètriques. A la nit, en canvi, els homes que hi viatjaven afirmaven que els rètols de neó al capdamunt dels edificis de vint-i-cinc pisos feien que semblés que la ciutat sencera flotés seixanta metres per sobre del paviment.

Les dones no podien treballar a les mines d’or. De manera que la Matshediso va anar a treballar en el que la gent anomenava «les cuines». En aquella època, a Sud-àfrica hi havia escoles separades per a infants blancs, infants negres, infants d’ascendència índia i els anomenats infants colored, o racialment barrejats. Duies la raça incrustada en els dígits d’un carnet d’identitat; determinava la manera en què et guanyaries la vida i dictava cada pas que podries fer. A les ciutats, la gent de color* no estava autoritzada a sortir de les barriades, que eren reserves mancades d’arbres situades als afores de la ciutat, ni caminar pels barris blancs llevat que duguessin un «passi» signat per la persona blanca que els donava feina.

A Johannesburg, les dones negres feien de minyones. Cuinaven i netejaven, literalment, a les cuines de les famílies blanques. En l’època en què la Matshediso va arribar a Soweto, l’expressió «les cuines» havia perdut la seva especificitat i es referiria a un lloc més simbòlic: la part de la societat blanca reservada a les persones negres. «Les cuines» significava tot un món, en què les mainaderes negres criaven els infants blancs des que naixien però no estaven convidades a la graduació de l’institut. En què les famílies blanques proporcionaven el dinar a les minyones negres, però servit en una vaixella diferent. «Els blancs tenien tendència a donar als negres el menjar passat», recordava la Dipuo el dia que la vaig conèixer.

Les poques vegades que la Dipuo acompanyava la seva mare a «les cuines», em va comentar amargament, les mestresses blanques donaven restes a la seva mare mentre encetaven bosses de pinso per als animals de companyia. Després, però, va somriure. «Per a nosaltres, eren aliments bons.» Les seves amigues i ella «esperaven amb ansietat que les mares tornessin de la feina. Podia haver-hi un bon estofat de pollastre i restes de l’esmorzar. Cansalada».

La mare d’una de les amigues de la Dipuo també treballava a la «cuina» d’una dona blanca, i les nenes s’intercanviaven les coses que les mares duien a casa. A la Dipuo potser li donaven un guisat, i a la seva amiga uns entrepans. Els encantava la carn rosada, el pa blanc, l’enciam verd i la mostassa d’un groc llampant, colors que els feien pensar en les joies i que rarament veien a Soweto. El menjar eren restes, però d’alguna manera s’acostava a un ideal, semblant als colors primaris que les mestres de la Dipuo li mostraven en làmines penjades a les pissarres esquerdades. De vegades la Dipuo es guardava durant dies l’entrepà que li havia donat la seva amiga, com si hagués de ser més bo si s’esperava pacientment.

La seva millor amiga, la Gadifele, vivia en una casa groga a prop de casa seva. La Gadifele i el seu germanet Kgadi havien quedat orfes de petits; en arribar a l’adolescència, van haver de criar tots sols els seus germans. La Dipuo s’estimava molt la Gadifele, però si havia de ser sincera, també li encantava la casa on vivia. Tenia moltes habitacions. La família de la Dipuo (la mare i tres dels quatre germans) vivia en una barraca de ferro corrugat de tres per quatre metres a la part posterior del jardí d’una altra casa. A l’estiu, la barraca bullia com un forn; a l’hivern era una nevera.

La Matshediso no havia trobat a Soweto la vida que havia imaginat. Des que havia arribat, havia donat a llum cinc fills d’homes diferents. A Soweto hi havia molts homes que estaven de pas, que dormien en habitacions mentre feien torns de feina de diverses setmanes seguides a les mines i després tornaven als pobles i a les dones que consideraven «de veritat». Al principi va intentar dignificar la barraca i va pintar la porta de color blau pit-roig. Però aviat es va veure superada per la situació.

De petita, la Dipuo només comprenia que allò que desitjava sempre era excessiu. «La mare et feia sentir malament si volies roba per Nadal o sabates per a l’escola», em va explicar. «Sempre cridava: D’on esperes que tregui els diners? Guanyo molt poc. Els vostres pares han fotut el camp, els molt cabrons.»

De vegades, quan estava de més bon humor, s’asseia al costat de la Dipuo i li explicava històries del seu pare. Era ben plantat, li deia la mare, i «s’assemblava a Percy Sledge», un cantant de soul nord-americà negre, distant i somiador, «de qui tothom a Soweto n’estava enamorat» als anys setanta.

Des de començaments del segle XX, quan les repúbliques afrikàner i un parell de colònies britàniques es van unir per convertir-se en Sud-àfrica, mestres, metges i pensadors negres es van oposar als intents dels líders blancs de segregar les races. Aquests líders negres van fundar el Congrés Nacional Africà (CNA), un moviment d’alliberament negre; als anys cinquanta, liderats entre altres pel jove Nelson Mandela, el CNA va organitzar vagues i boicots als autobusos arreu del país.

Al començament, Mandela es va comprometre amb la no-violència. Però després que el règim blanc matés a trets seixanta persones que es manifestaven contra les «lleis de pas», va decidir crear una ala militar clandestina del CNA. Amb el nom de Umkhonto we Sizwe, o «Llança de la Nació», va procedir a sabotejar l’economia col·locant bombes a les vies del tren i a les refineries de petroli. El govern va contraatacar. El 1962, va capturar Mandela i va assaltar una casa segura de Johannesburg anomenada Liliesleaf, tot arrestant dinou líders del CNA i condemnant la majoria a cadena perpètua.

Aquest fet va desmoralitzar profundament Soweto durant una dècada. Però als anys setanta, quan va néixer la Dipuo, va sorgir un nou líder. Steve Biko escrivia columnes als diaris sobre una filosofia que anomenava Consciència Negra, una crida als sud-africans negres per tornar a connectar amb la seva dignitat inherent en comptes de demanar-la als blancs. Biko subratllava que el CNA semblava especialment orgullós dels seus aliats blancs, gent com Bram Fischer, que era net d’un polític afrikàner cèlebre. Aquesta era la mena de gent de la qual els residents de les barriades se sentien tan allunyats, mentre es preguntaven com era possible que aquests aliats encara no haguessin millorat les seves condicions, malgrat el poder que els atorgava el fet de ser blancs.

«Cal que els negres vencin l’únic element polític que els juga en contra», va declarar Biko, «el sentiment psicològic d’inferioritat». Calia alliberar-se i deixar de preocupar-se pel que els blancs pensessin de tu. Unes vegades Biko escrivia amb un estil agut i intel·lectual, inspirat en Frantz Fanon; en d’altres es mostrava fanfarró, agosarat. Agafava melodies conegudes dels himnes que es cantaven a les esglésies negres, com ara Lizalis’ idinga lakho («compleix la teva promesa, Senyor; totes les races s’han de salvar»), i en modificava les lletres per convertir-les en declaracions polítiques insultants, com ara Amabhulu zizinja, o «Els blancs són gossos».

El jovent de Meadowlands, el barri de Soweto on vivia la Dipuo, feia córrer els articles de Biko. Els homes van començar a dur pentinats afro i les dones escoltaven la cançó de James Brown «Say It Loud—I’m Black and I’m Proud» en cintes introduïdes de contraban des de la veïna Botswana. I malgrat tot, la Matshediso va explicar a la Dipuo que el seu pare negava que fos filla seva perquè la Dipuo era «massa negra».

A la família del pare hi havia gent amb pigues i flocs rossos als cabells. Com que eren clars de pell, els veïns els deien «blancs». Generacions enrere, segons la història familiar, un granger blanc havia violat una de les matriarques. La família no n’estava orgullosa, d’això. Però al mateix temps semblava que, silenciosament, valoressin alguna d’aquesta herència, com aquella relíquia que no ensenyes a ningú però que guardes en una caixa forta per si de cas, algun dia, en pots treure diners en una subhasta.

Però la Matshediso havia donat a llum «una filla negra», en paraules de la Dipuo. Va néixer amb la pell més fosca que la del pare. Al cap d’un parell d’anys, quan el greix de nadó va desaparèixer i va revelar uns trets afilats i un nas que la gent anomenava «caucàsic», la major part de la família del pare la va reconèixer.

Però el seu pare mai no ho va fer. Mai va reconèixer que la Dipuo fos filla seva.

En un determinat moment, la Matshediso es va trobar en una situació de pobresa tan aguda que ja no tenia diners per agafar el transport públic i anar a «les cuines». Va haver d’acceptar una feina més humiliant: fregar els terres d’altres dones negres, que teòricament eren iguals a ella. «I jo em vaig haver d’ocupar dels meus germans», em va explicar la Dipuo.

Un germà petit, en Vina, va arribar quan ella tenia sis anys, i un altre, l’Ali, quan en tenia nou. L’Ali, recordava ella, «bàsicament era fill meu». En efecte, la Dipuo va haver de fer de mare abans de tenir deu anys. «Plorava molt. Cagava molt. Jo ho rentava i ho esbandia tot. La meva infantesa es va acabar completament.»

Tota sola, la Dipuo es va aficionar a llegir les novel·les romàntiques de Danielle Steel. De vegades, la gent de Soweto actuava com si l’amor romàntic no existís (o no hagués d’existir). En primer lloc, hi havia les condicions que imposava el règim blanc, que obligava els pares a viatjar a mines llunyanes i les mares a esllomar-se un dia sí i l’altre també a les cases d’altra gent, tot descuidant els espais propis i les relacions domèstiques. Però, a més a més, de vegades els adults afirmaven que el flirteig i l’amor eren una mena de traïció envers el deure de la gent negra. «Sempre ens deien: la llibertat primer», em va explicar la Dipuo. Ella percebia que als adults polititzats els desagradaven les relacions amoroses entre el jovent. El missatge era: «Com pots prioritzar la teva intimitat quan els altres s’estan morint?».

«Estàvem implicats en una lluita de classes», va dir posteriorment Essop Pahad, un prominent activista del CNA, a un periodista. «Tota la resta era tou, una distracció.» Entre ells, els membres del CNA es deien «camarades», fins i tot als cònjuges i als fills. El compromís amb la lluita d’alliberament era més important que cap lligam familiar. Quan Govan Mbeki, un activista empresonat amb Mandela, va ser finalment alliberat, un periodista li va preguntar com se sentia en tornar a veure el seu fill. Ell va somriure i va dir: «No gaire millor que en veure els altres [del CNA]. Thabo Mbeki ja no és el meu fill. És el meu camarada!».

Així i tot, a la Dipuo li encantava llegir sobre la Raphaella, la protagonista d’A Perfect Stranger. La Raphaella tenia abrics de pells, llençols de seda i una casa amb vitralls a les finestres. Però a la Dipuo l’emocionava sobretot la tendresa que li mostraven les persones que la Raphaella tenia al voltant. Quan finalment reconeixia a l’home que havia conegut a l’avió la por que tenia de submergir-se en una relació seriosa, ell la consolava dient-li que l’estimava tant que l’esperaria eternament. El mes vinent, l’any vinent, seré aquí. La Raphaella tenia tresors. Però el més bonic era que una altra persona la considerés a ella el seu tresor.

L’altre respir arribava un cop l’any, quan la mare de la Dipuo la duia de compres al centre de la ciutat. Les dones negres tenien permís per passar per davant dels magatzems de la gent blanca. A les botigues més barates, la seva mare només hi comprava alguns objectes, com ara carmanyoles Tupperware. Però a través dels grans aparadors de vidre dels magatzems, la Dipuo podia veure llaços de vellut per als cabells i vestits llampants. Contemplava embadalida les fileres de mercenetes de xarol negre, amb les puntes tan polides que hi podies veure el teu reflex.

Quan tocava els aparadors, però, les puntes dels dits se li enganxaven amb el líquid netejador que hi havien posat els homes negres que hi arribaven abans de l’alba per netejar les finestres enfilats a unes escales precàries. Aquest fet recordava a la Dipuo que ella seguia estant fora, al carrer. I que qualsevol esforç que fes per tocar la vida dels blancs acabaria embrutant-la. A més, les puntes de les mercenetes li distorsionaven la cara, eixamplant el seu nas estret i «caucàsic» a les superfícies convexes i emmirallades, com si volguessin recordar-li: als nostres ulls continues sent negra, per damunt de tot.

_______________

* Veg. nota de la pàgina 13.

2

CHRISTO

De petit, els millors amics d’en Christo eren els arbres originaris de la granja del seu pare. Hi havia la falsa olivera, amb unes fulles tan pàl·lides que semblaven empolsades de plata; els eucaliptus amb l’escorça de color verd llima, i una dotzena d’acàcies, repartides entre els arbustos nuats amb més punxes que fulles, i les que se’n deien espines de camell, que podien arribar a fer quinze metres d’alt i tenien les capçades encara més amples que això. Hi havia una espina de camell a poques passes de la façana de la casa d’en Christo. Quan seia a sota, sovint sentia el picaroleig de la seva germana tocant el piano i el soroll rítmic i metàl·lic del seu pare posant a punt la camioneta al garatge. Aquests sorolls el molestaven. Volia sentir-se sol. Els caps de setmana, però, gairebé no passava cap cotxe a la vora de la granja, tot i la proximitat de la carretera principal. Si tancava els ulls, s’abstreia de la resta de sorolls, i després els tornava a obrir i mirava els camps de cua d’ull; com que no hi veia cap altra casa, podia imaginar-se que estava sol en un desert deshabitat.

Un estiu vaig anar amb cotxe amb un conegut fins a la granja de la família d’en Christo. Les terres de cultiu sud-africanes són d’una bellesa de conte il·lustrat: un cobrellit de blat de moro groc i userda verda emmarcat per molins de vent de metall enlluernadors i xiprers alts. Cap al nord, de la meitat del país fins a la frontera amb Botswana, les carreteres són tan rectes que semblen traçades amb un regle, i la terra és tan plana que els núvols es converteixen en muntanyes: inflats i amenaçadors, s’esquerden per deixar passar uns raigs de llum solar que banyen els camps com si fossin llumetes d’un escenari de Broadway.

Com més ens allunyàvem de Johannesburg, més criatures sorgien dels camps: llagostes, tortugues, llangardaixos vigilants de quatre potes, i un petit antílop anomenat steenbok que té unes banyes amb prou feines més grans que una mà humana. Quan t’allunyes de les ciutats sud-africanes, no trigues gaire a sentir-te com un simple diplomàtic que penetra en un regne governat per la natura. Una nit que conduïa tranquil·lament per una carretera, alguna cosa enorme va picar contra el parabrisa i el va fer miques. Vaig virar bruscament cap al voral, vaig inspeccionar el vidre esquerdat i en vaig arrencar una ploma blava, llarga i refulgent. Una gallina salvatge de Guinea. Una altra nit, em vaig aturar per buscar algun lloc per pixar i vaig il·luminar la foscor amb la llanterna del mòbil. Llavors vaig veure el que semblava una cinta de llums de Nadal, de les que adornen els restaurants de moda a Brooklyn. I aleshores vaig sentir un cruixit. Els llums eren els ulls reflectants d’una cinquantena de nyus, un animal banyut que sembla una barreja entre un cavall i un bou, però tenyit d’un color safir opac. Els nyus eren tan a prop que en sentia la respiració.

Quan vam arribar al nostre destí —un poble petit a prop del desert de Kalahari, on el pare d’en Christo, en Johannes, m’havia citat—, el cel era negre i els llampecs el partien en dos. Després de convidar-me a pujar a la seva camioneta, en Johannes va dir que agafaria la ruta més llarga fins al ranxo precisament perquè havia començat a ploure. Li encantaven les camionetes, em va dir, i li agradava especialment conduir pel fanguer de les dongas.

Una donga és una rasa produïda per l’erosió, solcada per l’aigua en el terreny polsós de Sud-àfrica. La paraula prové del zulu udonga. És un cas poc habitual en la parla dels sud-africans blancs. Ja fa quatre-cents anys que els blancs van arribar a Sud-àfrica, però poques vegades han agafat prestades paraules de les llengües negres del país. Fins i tot els termes que feien servir per descriure la cultura negra estaven importats d’Europa: assegais i knobkerries, les paraules amb què descrivien les armes dels sud-africans negres, derivaven del portuguès i del neerlandès, encara que la gent negra tingués paraules pròpies per anomenar-les. De les farinetes de sorgo que solien menjar els pobladors negres en deien pap, procedent del baix alemany. Quan, al segle XX, els governants de Sud-àfrica van segregar formalment els negres dels blancs, van batejar les zones negres rurals amb el nom de tuislande, de l’holandès «territoris indígenes».

Però una donga era una donga. I la cuina era un tema. Alguns trets característics de la terra tenien noms que només la gent negra, en un principi, podien ensenyar a la gent blanca. En Johannes va dirigir el vehicle cap a la donga i s’hi va llançar a tota velocitat. La camioneta s’hi va endinsar i es va inclinar quaranta-cinc graus cap a l’esquerra, i vaig tenir por. Ell, en canvi, es petava de riure.

Quan vam arribar a la tanca de la granja, la pluja ja s’havia dissipat i s’havia convertit en plugim, i en Johannes em va dir que l’esperés sota l’espina de camell. Va tornar amb una capsa de sabates plena d’ampolletes de crema irlandesa Baileys que els amics li portaven com a record dels viatges a l’estranger. Ell gairebé no abandonava mai la granja, em va explicar, perquè s’estimava massa el bestiar. Les vaques responien al so de la seva veu. Cada matí conduïa fins al límit de la propietat, treia el cap per la finestra de la camioneta i cridava als animals com si fos sant Francesc.

Vam fer un brindis per celebrar la meva arribada, i després la mare d’en Christo, la Trudie, em va acompanyar a l’interior i em va ensenyar les fotografies penjades al passadís fosc de la casa. La densitat de fotos era tan gran que semblava que aguantessin la paret, i al revés: imatges emmarcades dels seus nets gatejant damunt d’ella com si fos un arbre; retrats d’en Christo el dia del seu casament; instantànies d’en Christo i el seu germà, en Jaco, amb els uniformes de rugbi de l’institut, ajupits en formació.

L’endemà al matí, mentre preníem el cafè a la cuina de la granja, la Trudie em va confessar que se sentia alleujada d’haver acabat tenint una família tan «normal». El seu pare, en Piet, era l’encarregat d’una benzinera en una ciutat veïna anomenada Vryburg, un punt de trobada per a camioners de llarga distància ple de sots. Amb aquella feina, semblava que el Piet hagués caigut en desgràcia. Els seus cosins eren ranxers d’èxit, i la família Botha (el seu cognom) era coneguda. Louis Botha, un famós general del segle XX, era parent seu.

Però en Piet era tan pobre que la seva família havia de viure en una caseta d’una habitació darrere de la casa d’algú altre. La mare de la Trudie va penjar una cortina del sostre per separar la «cuina» del «dormitori», i la família només menjava carn quan el propietari de l’estació de servei es dignava a donar-los les restes que començaven a fer-se malbé a la nevera. Per compensar la degradació de la feina, a casa en Piet era esgarrifosament estricte. Entre les quatre parets de l’habitació, es convertia en el Déu de l’Antic Testament, creador i sancionador meticulós. La Trudie s’havia de posar dreta cada cop que ell entrava a la cabana, i abans d’anar-se’n a dormir insistia que la família col·loqués cada objecte, fins a l’últim didal, en el lloc que ell li havia assignat.

«Jo tenia bon cor», em va explicar la Trudie. Volia ser infermera. A la tarda es posava de quatre grapes per buscar conills entre les bardisses. Va construir un hospital de campanya per a insectes, recollint papallones ferides i entaforant-les en capses de llumins que havia condicionat amb boles de cotó «com llitets perquè hi dormissin». Quan es morien, la Trudie plorava. I aleshores el seu pare se’n burlava dient-li Trudie Trane, o «Trudie Llàgrimes».

Després de la mort d’en Piet, la Trudie va descobrir un relat de la seva vida que ell havia escrit en la maduresa i que sempre portava dins del maletí. El Piet que sorgia d’aquelles pàgines no era un empleat de benzinera de mala mort, sinó el plançó d’una nissaga de caçadors, nòmades i conqueridors. Quan el seu rebesavi es va traslladar al desert de Kalahari per muntar-hi el ranxo, els animals salvatges se li van endur el bestiar. I tot i així s’havia acabat imposant, fins a aconseguir un ramat de cent vaques. Quan un arrogant buròcrata colonial va intentar cobrar un peatge al seu avantpassat per passar un pont, escrivia en Piet, aquest va lligar un bou al pilar de la barrera, el va picar amb el fuet, i el bou va arrencar la barrera de soca-rel.

Aquesta actitud desafiant era vital per als ancestres d’en Piet. A mitjan segle XVII, un dels responsables d’una corporació de comerç d’espècies anomenada Companyia Holandesa de les Índies Orientals (VOC, en el seu acrònim neerlandès) va establir la primera colònia a la punta sud d’Àfrica. En un inici, Ciutat del Cap estava pensada només com a «estació de refresc» per als vaixells holandesos que es dirigien als mercats més rics en espècies d’Orient. Un altre dels avantpassats d’en Christo, Johan Depner, va ser un dels soldats que la VOC va enviar al Cap per defensar els cultius de vi i de blat que la corporació hi havia establert.

Depner procedia d’un poble de Prússia als afores de la cuitat russa avui anomenada Kaliningrad. Es va criar en una granja, i per tant la seva infantesa devia ser prou confortable. Però la Guerra dels Trenta Anys havia devastat les terres de cultiu, i Depner va abandonar Prússia per recórrer a peu, o enfilat als carros que volguessin portar-lo, mil cinc-cents quilòmetres pel nord d’Europa, fins a embarcar-se en un vaixell de la VOC.

Fins i tot en indrets tan llunyans com Prússia, la gent havia sentit parlar de la VOC. Els historiadors han comparat l’abast de la Companyia Holandesa de les Índies Orientals al segle XVII amb la potència corporativa dels Estats Units del segle XXI. Van crear la primera borsa de valors de l’era moderna i van desplegar una flota de cent mil mariners. Als carrerons que sortien de la plaça principal d’Amsterdam, els hostalers reclutaven a diari nous efectius per atendre les colònies. La VOC tenia els seus exèrcits, encunyava la seva moneda i disposava de tribunals propis. I les terres llunyanes on enviava els homes sovint eren descrites com un paradís.

Tot plegat concordava amb les esperances d’aquell temps. Poques dècades abans que Depner arribés a Amsterdam, un metge holandès va començar a publicar pamflets en què descrivia els miracles de les colònies europees d’ultramar. Les pintava com indrets on els homes podien començar de zero, sense la càrrega de milers d’anys d’errors dels seus avantpassats. Els animals eren tan grossos, afirmava, que un pobre no podia passar mai gana, i la terra era tan abundosa que era impossible que mai hi hagués una guerra. Alguns dels informes més voluptuosos parlaven de les colònies del continent anomenat Amèrica. Amèrica era «increïble», va escriure, gairebé sense alè, un dels primers colonitzadors. Els cérvols «s’acosten quan els crides», i els crancs i les ostres «salten dins de la bullidora». El predicador anglès John Winthrop comparava els passatgers que l’havien acompanyat en un dels primers vaixells que van viatjar a Amèrica amb els deixebles que van seure als peus de Jesucrist durant el sermó de la Muntanya, donant a entendre que eren, en un sentit figuratiu o literal, agents d’un Segon Adveniment.

La idea d’un nou començament era important. L’Europa del segle XVII que Depner va travessar era un lloc peculiar, caracteritzat, en primer lloc, per la convicció que cada dia la humanitat superava noves fronteres, les quals anteriorment només els déus havien travessat. Andreas Vesalius, un metge flamenc, va deixar obsoleta la comprensió de l’anatomia humana que Galè havia establert feia mil anys. Els astrònoms Johannes Kepler, Galileu Galilei i Nicolau Copèrnic van aplicar les matemàtiques al desxiframent del firmament, i van calcular amb precisió els moviments dels estels i els planetes.

I aleshores, el 1687, Sir Isaac Newton va publicar els seus Principia. L’impacte dels Principia sobre el món va ser tan radical com el de la Bíblia. Proposaven que l’univers (que prèviament, segons la creença general, era un do místic atorgat per una font divina) era racionalment comprensible per a la ment humana i estava impulsat per la premissa pura que «cada acció té una reacció igual i oposada». Filòsofs com John Locke van aplicar la lògica dels Principia a l’ètica i els assumptes humans, tot suggerint que eren la demostració que l’home era capaç de crear societats més perfectes, ja que cada persona posseïa la capacitat de comprendre la veritat i, per extensió, la manera més adequada de procedir. Els poetes europeus van començar a compondre odes heroiques als enginyers, i no als herois de guerra. Els holandesos es van dedicar a desmitificar el paisatge: van inventar el microscopi i van crear un sistema de dics per controlar les inundacions que periòdicament empantanegaven el país. L’objectiu era conquerir la natura, però d’una manera que suggerís que eren aliats, no pas adversaris. Van batejar el projecte per redirigir els rius amb el nom de «persuasió», una paraula manllevada directament de la filosofia de la raó de Locke.

Sovint ho oblidem, però Newton i la major part d’aquests pensadors de la Il·lustració eren també profundament cristians. Confiaven que la Il·lustració fos la confirmació que els europeus havien après a ser prou bons als ulls de Déu per esdevenir els seus socis. Però al mateix temps, Europa també estava tenallada pels dubtes. Cada descoberta desencadenava la por a estar malbaratant una oportunitat única en la història, o feia témer que el nou impuls no estigués motivat per raons sagrades sinó per l’avarícia, i que l’egoisme dels avantpassats s’hagués perpetuat. Mentre circumnavegaven la terra, els mariners de la VOC van adoptar el ritual de llançar barrets cars per la borda. Era un delme desesperat motivat per l’angoixa que comportava el fet de fer-se massa rics, de no treballar en benefici del progrés, sinó per avarícia.

Els pintors paisatgístics holandesos dels segles XVII i XVIII representaven el típic home holandès com un granger auster i virtuós, vestit de negre, que vigilava un ramat d’ovelles satisfetes. En realitat, però, el paisatge holandès d’aquella època era un paisatge d’arbres talats, rius violentament dragats, amarat de l’olor de quitrà i de sulfur de la indústria de la construcció naval. A finals del segle XVIII, el creixement econòmic d’Holanda es basava en el comerç i la indústria, no pas en l’agricultura. Els mercaders es disputaven la compra de porcellana, espècies i sucres d’Orient i d’articles de pell de cocodril d’Àfrica, i aquest mercantilisme va començar a ampliar de manera dramàtica les desigualtats econòmiques. Quan els mercaders sortien de les cases d’Amsterdam, que havien decorat amb quadres optimistes, ensopegaven amb les criatures amb parracs que demanaven almoina a la porta.

Als europeus rics d’aquesta època també els encantava dissenyar jardins botànics. Al principi, els més luxosos intentaven imitar el Jardí de l’Edèn. Però al segle XVII hi van introduir una novetat estrafolària. Van començar a incloure-hi l’infern, i els espais es van veure dominats per la visió que en tenien. El jardí botànic d’un aristòcrata incloïa una «tempesta» amb pluja falsa, i també efectes de so de pecadors que cridaven. Un altre dipositava els visitants en una caverna humida amb un Satanàs de cera que llançava insults pronunciats per un jardiner amagat.

Els europeus rics acudien massivament a aquests jardins de l’infern. Els erudits advertien que, en aquest esforç dels homes per assolir el seu màxim potencial, també s’arriscaven a la condemna eterna. Es rumorejava que, als confins d’Europa, els plebeus havien divisat estels amb forma de taüt, o, en paraules d’un escriptor, «un braç que sosté una gran espasa que sembla a punt de colpejar-nos». Hi havia notícies no verificades sobre «ocells monstruosos» i brots verificats de pesta bubònica. «El fum espès dels pecats humans, que augmenta cada dia, cada hora, cada moment», està despertant «la ràbia encesa i ferotge del Jutge Suprem», va predir un bisbe luterà. Newton va fer recompte dels seus pecats (per exemple, «fer una trampa per a ratolins» durant el Sàbat) en preparació d’un càstig diví que creia imminent.

La promesa d’un món nou en un indret llunyà proporcionava un bon raig d’esperança. Locke va dir que, en el moment del naixement, la ment era una tabula rasa, una pissarra en blanc. Per desgràcia, aquesta pissarra solia guixar-se amb disbarats i idees errònies mentre el seu propietari era una criatura, cosa que condemnava l’adult a una vida de prejudicis, confusió i pecat. Europa se sentia com aquest adult ple de càrregues. Sabia que tenia capacitat per crear un món perfecte. Però tothora li recordaven que fracassava en l’intent, en forma de guerres constants, malalties epidèmiques, bombolles econòmiques i líders malvats.

Molts europeus concebien Àsia, Àfrica i Amèrica com les últimes oportunitats. «Tot allò que desitgem en el paradís holandès és aquí», va proclamar un colon en arribar a Amèrica. Alguns viatgers trucaven a la porta d’Àfrica impulsats per una llegenda potent: la de Prester John, un emperador cristià que suposadament governava una terra en què els carrers estaven pavimentats d’or i a les places s’erigia la font de la joventut. La història continuava dient que Prester John patia l’amenaça dels «pagans» entestats a destruir el seu regne. Viatjant a Àfrica per rescatar Prester John, els europeus podien fer quadrar un cercle que se’ls resistia: obtindrien unes riqueses extraordinàries, fins i tot la immortalitat, i al mateix temps confirmarien la seva virtut cristiana.

Les teories de la Il·lustració proposaven que qualsevol podia tenir una oportunitat d’assolir la grandesa, independentment de la situació dels seus pares. Benjamin Franklin, en particular, va lloar el sistema de burgs holandès, en el qual els ciutadans «ordinaris» electes ocupaven el poder a les ciutats, i va afirmar que aquest havia de ser el model per a la democràcia americana. En realitat, però, era molt difícil esdevenir burgès. Havies de tenir diners.

Molts dels primers colonitzadors del Cap eren europeus rebutjats per la societat. Al començament, el sud d’Àfrica no era un destí buscat pels aventurers amb grans ambicions. Tenia pocs ports naturals, i això significava que els viatgers que sobrevivien a unes travessies que duraven mesos —un viatge en què una quarta part dels passatgers perdien la vida— de vegades morien en acostar-se a terra ferma perquè els vaixells s’estavellaven contra les roques. La VOC va enviar el primer governador a Ciutat del Cap com a càstig després que