Els nois de Hidden Valley Road: Dins del cap d'una família americana

By Robert Kolker and Marc Rubió

Durant els anys setanta, sis dels dotze fills d'en Don i la Mimi Galvin van ser diagnosticats amb esquizofrènia. La vida de somni americà que havien construït es va ensorrar sense previ avís per donar pas a un futur marcat pels abusos, la violència i la vergonya social. Robert Kolker ens explica la història de tots els membres d'aquesta família, del seu amor i esperança, i repassa de manera brillant el llegat científic incalculable que han deixat i que ha permès entendre i avançar en el tractament i l'explicació d'aquesta malaltia a les futures generacions.
Els nois de Hidden Valley Road és un text sensible i impactant que es llegeix amb la fluïdesa de les millors novel·les.

• Language: Català
• Publisher: Edicions del Periscopi
• Release date: Sep 23, 2022
• ISBN: 9788419332073

Book preview

ELS NOIS DE HIDDEN VALLEY ROAD

IllustrationIllustration

Robert Kolker és periodista. Ha estat finalista del National Magazine Award i ha obtingut el premi Frank Guggenheim a l’excel·lència en periodisme sobre justícia penal. Ha publicat articles de manera regular a capçaleres com The New York Times, Wired, O, the Oprah Magazine, The Marshall Project, Bloomberg Businessweek i a la revista New York Magazine. És autor del llibre Lost Girls, que va ser escollit com un dels títols a destacar pel New York Times l’any 2013, i del qual es va fer una adaptació cinematogràfica. Els nois de Hidden Valley Road va ser triat com un dels llibres de l’any pel New York Times, Washington Post, Wall Street Journal, Slate, NPR, Boston Globe i New York Post, i el llibre de l’any per la revista People. Els textos de Robert Kolker

destaquen per la seva profunditat, sensibilitat social

i determinació, i han colpit milers de lectors

d’arreu dels Estats Units d’Amèrica.

Marc Rubió (Barcelona, 1968) viu a Sabadell i és llicenciat en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona. Va treballar com a corrector per a diverses editorials i a la secció de català d’El Periódico fins que va decidir dedicar-se exclusivament a la traducció de l’anglès de novel·les i assajos. Entre d’altres, ha girat al català obres d’autors com Paul Auster, George Orwell, John le Carré, Salman Rushdie, Maggie O’Farrell, George Steiner i Yuval Noah Harari.

Oprah Winfrey — «Els nois de Hidden Valley Road és una extraordinària narració d’investigació científica i saga familiar, i posa llum sobre un tema que a molts ens toca de prop: la salut mental. Robert Kolker ens introdueix al món de la família Galvin d’una manera molt íntima. Llegir la seva història ens mostra com els secrets i les disfuncions es podreixen, i com en última instància les famílies sobreviuen i ho pateixen.»

Sam Dolnick, The New York Times Book Review — «Kolker explica la seva història amb molta compassió, s’endinsa en els deliris i hospitalitzacions de cada germà mentre narra la cerca d’ajuda de la família, cada cop més urgent. Però Els nois de Hidden Valley Road és molt més que literatura sobre la desesperació. Kolker és un escriptor molt hàbil, i sap donar vida a cada membre de la família.»

Hamilton Cain, Minneapolis Star Tribune — «Valent-se d’arxius i d’extenses entrevistes amb els Galvin supervivents, Kolker ens ofereix un relat inigualable. Els nois de Hidden Valley Road està destinat a convertir-se en un clàssic de la no-ficció literària.»

Kate Saunders, The Times — «Robert Kolker explica la increïble història dels Galvin, amb molta humanitat i, admirablement, sense caure en el sensacionalisme. Kolker és un gran escriptor i un periodista d’investigació de primer nivell. Aquest llibre inoblidable ajudarà a entendre millor un trastorn terrorífic.»

David Grann — «Els nois de Hidden Valley Road ho té tot: intriga científica, investigació meticulosa, revelacions sorprenents, i per sobre de tot: un profund sentit d’humanitat. És un llibre excepcional que es pot llegir una vegada i una altra.»

Time — «A mitjans dels setanta, sis dels dotze fills de la família Galvin van ser diagnosticats amb esquizofrènia. Kolker rastreja el patiment de la família a Els nois de Hidden Valley Road, que se centra en com es va estudiar els Galvin per ajudar a entendre millor la malaltia. Tot i que bona part de la història està empeltada de tragèdia (abús, violència, mort), la veu de Kolker es manté empàtica a mesura que equilibra entre trencar el silenci darrere l’esquizofrènia i descriure els devastadors detalls d’una família en unes circumstàncies inimaginables.»

Kirkus Reviews — «Fascinant i inquietant… Kolker ressegueix de manera hàbil les teories psiquiàtriques, químiques i biològiques proposades per explicar l’esquizofrènia i els diferents tractaments imposats a cada un dels germans. El més commovedor és el retrat que fa de l’impacte de la malaltia sobre els fills que no la pateixen, la descripció d’una atmosfera emocional opressiva i els secrets de la família… Un retrat d’una profunditat i empatia sorprenents.»

Illustration

Hidden Valley Road:

Inside the Mind of an American Family

© Robert Kolker, 2020

Primera edició: setembre del 2022

© de la traducció: Marc Rubió, 2022

© de la fotografia de coberta: Air Force photo, 1961 / John Fontana, 2020

© de la fotografia de l’autor: Jeff Zorabedian

© de les imatges interiors:

© de la imatge de la pàgina 168: Robert Moorman

© de totes les altres fotografies que apareixen en aquesta edició:

Lindsay Galvin Rauch i Margaret Galvin Johnson

© d’aquesta edició: Edicions del Periscopi SLU, 2022

Publicat per Edicions del Periscopi SLU

[e-mail] Web: www.periscopi.cat

Facebook: www.facebook.com/Periscopi

Twitter: twitter.com/Ed_Periscopi

Instagram: @edicions_del_periscopi

Producció de l’ePub: booqlab

Edició a càrrec d’Aniol Rafel, Andrea Rovira i Marta Rubirola

Maquetació i disseny d’interiors: Tono Cristòfol

Correcció: Rudolf Ortega, Òscar Lozano i Marta Vilaró

Disseny de la col·lecció: Tono Cristòfol

Aquest llibre s’ha imprès amb un paper offset cru de noranta grams i ha estat compaginat amb la tipografia Caslon Pro en cos 11,5.

ISBN: 978-84-19332-07-3

Tots els drets reservats. Queda rigorosament prohibida, sense l’autorització escrita dels titulars del copyright, sota les sancions establertes per la llei, la reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol mitjà o procediment, inclosos la reprografia i el tractament informàtic, i la distribució d’exemplars mitjançant el lloguer o préstec públics.

Amb el suport del Departament de Cultura

Illustration

Sumari

Pròleg

La família Galvin

Primera part

Segona part

Tercera part

Agraïments

Notes i bibliografia

Índex

A la Judy i el Jon

La manera més clara de demostrar fortalesa és mantenir-se fidel a una família.

ANNE TYLER

Pròleg

1972

Colorado Springs, Colorado

Dos germans, un noi i una nena, surten junts per la porta de la cuina de casa seva, que dona a la terrassa i el jardí del darrere. Formen una parella estranya. El Donald Galvin té vint-i-set anys, els ulls enfonsats, el cap completament rapat, una barba que comença a mostrar senyals d’una deixadesa bíblica. La Mary Galvin té set anys, és la meitat d’alta que ell i té els cabells rossos com un fil d’or i un nas petit i rodó.

La família Galvin viu a Woodmen Valley, una gran extensió de boscos i terres de conreu enclavada entre les muntanyes abruptes i els altiplans de pedra sorrenca del centre de Colorado. El jardí fa l’olor fresca dels pins i de la terra. A prop del pati, els joncs i els gaigs blaus van i venen disparats sobre la rocalla, on la mascota de la família, un astor que es diu Atholl, vigila des d’una gàbia que el seu pare va construir fa anys. Amb la nena al capdavant, els germans voregen la gàbia i pugen cap a un turonet caminant sobre unes roques cobertes de líquens que tots dos se saben de memòria.

Entre la Mary i el Donald hi ha deu germans més: en total els germans Galvin són dotze; al pare li agrada dir en to de broma que són prou colla per formar un equip de futbol americà. Els altres han trobat excuses per ser com més lluny del Donald millor. Els que no són prou grans per haver marxat de casa han anat a jugar a hoquei, o a futbol, o a beisbol. La germana de la Mary, la Margaret —l’única altra noia, que és immediatament anterior a la Mary—, deu ser a cals veïns, amb les germanes Skarke, o al final del carrer, a cals Shoptaugh. Però la Mary, que encara fa segon de primària, al sortir d’escola sovint no té on anar si no és a casa, i no té ningú que la cuidi tret del Donald.

El Donald la desconcerta en tots sentits, començant pel cap rapat i la seva peça de roba preferida: un llençol de color marró vermellós que es posa com si fos un monjo. A vegades, completa aquest conjunt amb un arc i una fletxa de plàstic amb què havien jugat els seus germans petits. Faci el temps que faci, el Donald volta pel barri vestit d’aquesta manera, un quilòmetre rere l’altre, tot el dia, fins que arriba la nit: enfila Hidden Valley Road, el carrer sense asfaltar, passa per davant del convent i la granja de Woodmen Valley i recorre els vorals i les mitjanes de les carreteres. Sovint fa una parada al recinte de l’Acadèmia de les Forces Aèries dels Estats Units, on havia treballat el seu pare, i on molta gent ara fa veure que no el reconeix. I, més a prop de casa, el Donald es planta com un sentinella davant dels nens que juguen al pati de l’escola de primària i els anuncia amb el seu deix suau, gairebé irlandès, que és el nou mestre. Només s’atura quan el director li demana que se’n vagi. En aquests moments, la Mary, que forma part dels alumnes de segon, lamenta més que mai que el seu món sigui tan petit que tothom sàpiga que és germana del Donald.

La mare de la Mary té molta pràctica a riure per superar moments i fer com si no tinguessin res d’estrany. Reaccionar de qualsevol altra manera seria el mateix que admetre que no té cap control real sobre la situació, que no entén el que passa a casa seva i que encara sap menys com aturar-ho. La Mary, al seu torn, no té més remei que evitar qualsevol reacció davant del Donald. S’adona de l’atenció amb què ara tant la seva mare com el seu pare es fixen en tots els fills per detectar senyals d’alerta: en el Peter i la seva rebel·lia, en el Brian i les seves drogues, en el Richard, a qui expulsen de l’escola cada dos per tres, en el Jim, que no para de barallar-se, en el Michael, que desapareix constantment del mapa. La Mary sap que si es queixa, plora o mostra qualsevol emoció, donarà a entendre que potser a ella també li passa alguna cosa.

I el cas és que els dies que la Mary veu el Donald amb aquest llençol són millors que alguns altres. A vegades, al sortir d’escola, torna a casa i es troba el Donald immers en una activitat que només entén ell, com ara treure tots i cadascun dels mobles de la casa al jardí del darrere, o abocar sal a l’aquari i enverinar els peixos. Altres vegades se’l troba al lavabo, vomitant els medicaments que pren: Stelazine, i Thorazine, i Haldol, i Prolixin, i Artane. Altres vegades se’l troba assegut al bell mig de la sala d’estar, en silenci, completament nu. A vegades hi ha la policia, que la mare ha avisat després que esclatessin les hostilitats entre el Donald i un o més dels seus germans.

Però, la major part de les vegades, el Donald està embrancat en assumptes religiosos. Explica que sant Ignasi li va atorgar un títol de «teologia i exercicis espirituals», es passa bona part del dia i de moltes nits recitant a plena veu el credo dels apòstols i el parenostre i una llista de collita pròpia que ell anomena l’Orde Sagrat dels Sacerdots, la lògica de la qual només coneix ell: «D. O. M., benedictins, jesuïtes, Orde del Sagrat Cor, Immaculada Concepció, Maria, Maria Immaculada, Pares Oblats, Família May, Frares Predicadors, l’Esperit Sant, franciscans conventuals, Déu Únic, Sant i Universal, apostòlics, trapencs…».

Per a la Mary les pregàries són com una aixeta que no para de rajar. «Prou!», li crida, però el Donald no en té mai prou i gairebé no s’atura ni per respirar. Ella veu el que fa com un retret a tota la seva família, però sobretot al pare, un catòlic devot. La Mary idolatra el seu pare. L’idolatren tots els germans Galvin, fins i tot el Donald, abans que es posés malalt. Quan la Mary veu que el pare entra i surt de casa quan vol, li fa enveja. Pensa en la sensació de control que li deu donar al pare tenir tanta feina. Prou feina per tocar el dos.

El que la Mary troba més insuportable és la manera que té el seu germà de singularitzar-la, no perquè ell sigui cruel, sinó perquè ho fa amb amabilitat, fins i tot amb tendresa. El seu nom sencer és Mary Christine, i el Donald ha decidit que ella és la sagrada verge Maria, la mare de Crist. «No ho soc!» La Mary plora i plora. Té tota la sensació que li pren el pèl. No seria la primera vegada que un dels seus germans intenta burlar-se’n. Però el Donald ho diu d’una manera tan inequívocament seriosa —amb un fervor tan reverencial—, que la Mary no pot fer altra cosa que enfadar-se encara més. El Donald l’ha convertit en l’objecte exaltat de les seves pregàries, i així l’ha fet entrar en el seu món, que és l’últim lloc on la Mary voldria ser.

La idea que se li acudeix a la Mary, la solució al problema del Donald, és una resposta directa a la ràbia que sent. S’inspira en els pèplums èpics que la seva mare mira a vegades a la televisió. La idea comença quan ella li diu: «Pugem al turó». El Donald accepta; per la verge sagrada, el que sigui. A continuació la Mary li proposa de construir un gronxador a la branca d’un arbre. «Emportem-nos una corda», diu. El Donald obeeix. Finalment, un cop dalt del turó, la Mary tria un arbre, un dels molts pins alts que hi ha, i diu al Donald que li agradaria lligar-lo al tronc. El Donald diu que sí. I li dona la corda.

Encara que la Mary revelés el seu pla al Donald —cremar-lo a la foguera, com als heretges de les pel·lícules—, és dubtós que el noi reaccionés. Està massa ocupat resant. Es posa ben dret contra el tronc, immers en el seu flux de paraules, mentre la Mary va donant voltes a l’arbre amb la corda a la mà, tibant-la amb força, fins que creu que el seu germà no se’n podrà alliberar. El Donald no oposa cap resistència.

La Mary es diu a si mateixa que ningú el trobarà a faltar quan no hi sigui, i que ningú sospitarà mai d’ella. Va a buscar llenya i torna carregada de branques i branquillons, que deixa caure als peus descalços del seu germà.

El Donald està preparat. Si la Mary és realment qui ell insisteix a dir que és, difícilment s’hi pot negar. Es mostra tranquil, pacient, tendre.

L’adora, a la Mary.

Però, aquest dia, la Mary s’ho pren seriosament només fins a cert punt. No té llumins, no té manera de fer foc. I el que passa, sobretot, és que ella no és com el seu germà. Ella toca de peus a terra, té el cap ben plantat en el món real. Si més no, la Mary està decidida a demostrar-ho, no només a la seva mare, sinó a ella mateixa.

Per tant, renuncia al seu pla. Deixa el Donald sol al turó. El seu germà es queda allà dalt, envoltat de mosques i pulsatil·les, dret al seu lloc, i resa durant una bona estona. Prou estona perquè la Mary tingui una mica de temps per a ella sola, però no prou perquè arribi el moment que el Donald torni a baixar.

Ara, quan hi pensa, ella és capaç de somriure. «A la Margaret i a mi ens fa riure», diu. «No sé si la gent ho trobaria tan divertit.»

En una freda tarda d’hivern del 2017 —quan han passat quaranta-cinc anys, tota una vida, des d’aquell dia al turó—, la dona que temps enrere es deia Mary Galvin aparca el totterreny en un pàrquing de Point of the Pines, una residència assistida situada a Colorado Springs, i entra a l’edifici per veure el germà a qui aquell dia s’havia plantejat cremar viu. Ara aquesta dona ha arribat a la cinquantena i té els mateixos ulls brillants, però de més gran ha optat per un nom de pila diferent: Lindsay, un nom que va triar tan bon punt va marxar de casa; l’intent d’una noia decidida a trencar amb el passat i convertir-se en una altra persona.

La Lindsay viu a sis hores amb cotxe, als afores de Telluride, Colorado. Té el seu propi negoci, dedicat a organitzar actes corporatius, i treballa tant com treballava sempre el seu pare; ha de travessar mig estat des de casa fins a Denver, on se celebren la majoria dels actes que organitza, i també per anar a Colorado Springs, on pot atendre el Donald i altres membres de la seva família. El seu marit, el Rick, porta l’escola de monitors d’esquí de Telluride, i tenen un fill i una filla adolescents, un a l’institut i l’altra a la universitat. Qualsevol que conegui la Lindsay ara no acostuma a veure res més que la seva seguretat plàcida, el seu somriure distès. Després d’anys de pràctica, té una gran habilitat per fer veure que tot és completament normal, fins i tot quan és ben bé el contrari. Només un comentari aspre i punyent de tant en tant suggereix que hi ha alguna cosa més, una mena de melancolia immutable que bull a foc lent sota la superfície.

El Donald l’espera a la sala d’estar del primer pis. Vestit de manera informal, amb una camisa Oxford arrugada per fora d’unes bermudes, el seu germà gran, que ja passa dels setanta anys, té un aspecte estranyament distingit, amb cabells blancs a les temples, un clotet a la barbeta i unes celles negres i poblades. Li haurien pogut donar un paper en una pel·lícula de gàngsters, si la seva veu no fos tan delicada i el seu port, tan encarcarat. «Encara li queda un cert caminar feixuc a causa del Thorazine», diu la Kriss Prado, gerent de la residència. Ara el Donald pren clozapina, un fàrmac psicotròpic que és com una mena d’últim recurs, ja que té un alt índex d’eficàcia i, alhora, un alt risc d’efectes secundaris extrems: miocarditis, baix recompte de glòbuls blancs, fins i tot convulsions. Una de les conseqüències de sobreviure a l’esquizofrènia durant cinquanta anys és que, tard o d’hora, el remei es torna tan nociu com la malaltia.

Tan bon punt veu arribar la seva germana, el Donald s’aixeca, disposat a marxar. En general, quan el visita la Lindsay, és per portar-lo a veure algú altre de la família. Mentre li fa un somriure cordial, la Lindsay li diu que avui no aniran enlloc: que ha vingut per veure com es troba i per parlar amb els seus metges. El Donald també somriu, lleugerament, i es torna a asseure. Ningú de la família el va a veure allà, tret d’ella.

La Lindsay ha tingut dècades per intentar explicar-se la seva infància i, en molts sentits, continua intentant-ho. De moment, ha après que la clau per entendre l’esquizofrènia és que, malgrat un segle de recerca, aquesta clau és encara molt esmunyedissa. Hi ha tot un ventall de símptomes, la malaltia es presenta de diverses maneres: al·lucinacions, deliris, veus, estupors semblants al coma. També hi ha senyals específics, com ara la incapacitat per entendre els recursos retòrics més bàsics. Els psiquiatres parlen d’una «disminució de la capacitat associativa» i de «pensament desorganitzat». Però a qualsevol li costaria explicar a la Lindsay per què, un dia com avui, el Donald està alegre, fins i tot cofoi, mentre que un altre dia se sent frustrat i li demana que el porti a l’hospital de salut mental de Pueblo, on ha estat ingressat més d’una dotzena de vegades al llarg de cinquanta anys, i on sovint diu que li agradaria viure. Ella no té ni idea de per què, quan el porta al supermercat, el Donald sempre compra dues ampolles de detergent All per a la roba i anuncia tot content: «Aquest és el millor gel de dutxa de la història!». O per què, gairebé cinquanta anys després, encara recita aquella lletania religiosa: «benedictins, jesuïtes, Orde del Sagrat Cor…». O per què, des de fa gairebé aquests mateixos cinquanta anys, el Donald afirma de manera constant i indefectible que ell és, de fet, fill d’un pop.

Potser el més espantós de l’esquizofrènia —i el que la diferencia més d’altres malalties del cervell, com l’autisme o l’Alzheimer, que tendeixen a diluir i esvair els trets de personalitat més identificables d’una persona— és que pot ser d’una emotivitat enorme. Els símptomes no atenuen res, més aviat ho amplifiquen tot. Són ensordidors, aclaparadors per a l’individu i aterridors per als qui l’estimen: és impossible que cap persona propera sigui capaç de processar-los intel·lectualment. Per a una família, l’esquizofrènia és, principalment, una experiència sentida, com si els fonaments de la família estiguessin permanentment inclinats en direcció al familiar malalt. Encara que només hi hagi un fill amb esquizofrènia, la lògica interna d’aquesta família canvia de dalt a baix.

Però els Galvin no han sigut mai una família normal. Durant els anys en què el Donald es convertia en el primer cas, el més visible, hi havia cinc germans Galvin més que s’ensorraven en silenci.

Hi havia el Peter, el més petit dels nois, el rebel de la família, que era maníac i violent, i que durant anys va rebutjar tota mena d’ajuda.

I el Matthew, un ceramista molt dotat que, quan no estava convençut que era Paul McCartney, creia que els seus estats d’ànim controlaven el temps atmosfèric.

I el Joseph, el més afable i colpidorament autoconscient dels nois malalts, que sentia veus, tan reals per a ell com la vida mateixa, d’un altre temps i un altre lloc.

I hi havia el díscol Jim, el segon fill, que es barallava acarnissadament amb el Donald i que després va assetjar els membres més indefensos de la família, sobretot les noies, la Mary i la Margaret.

I, finalment, el Brian, el perfecte Brian, l’estrella de rock de la família, que va mantenir en secret les seves pors més profundes, i que, en un esclat de violència inescrutable, canviaria la vida de tots ells per sempre més.

La dotzena de fills dels Galvin van abastar el període del baby boom de cap a cap. El Donald va néixer el 1945 i la Mary el 1965. El seu segle va ser el de la preponderància americana. Els pares, la Mimi i el Don, van néixer just després de la Gran Guerra, es van conèixer durant la Gran Depressió, es van casar durant la Segona Guerra Mundial i van criar els fills durant la Guerra Freda. En el seu moment més àlgid, la Mimi i el Don semblaven encarnar les millors virtuts de la seva generació: sentit de l’aventura, capacitat de treball, responsabilitat i optimisme (si alguna cosa caracteritza algú que té dotze fills, els últims en contra del consell dels metges, és l’optimisme). A mesura que la seva família creixia, van veure arribar i esvair-se moviments culturals sencers. I llavors tots els Galvin van fer la seva pròpia contribució a la cultura: es van convertir en un cas pràctic monumental de la malaltia més desconcertant de la humanitat.

Sis dels nois Galvin es van posar malalts en un moment en què s’entenien tan poques coses sobre l’esquizofrènia, i en què hi havia tantes teories enfrontades, que l’esforç per trobar-hi una explicació va entenebrir completament les seves vides. Van viure les èpoques de l’internament dels pacients i la teràpia de xoc, els debats sobre la psicoteràpia versus la medicació, la recerca impossible de marcadors genètics associats a la malaltia i els profunds desacords sobre la causa i l’origen de la malaltia en si. No hi havia cap tret comú en la manera com tots ells van experimentar la malaltia: el Donald, el Jim, el Brian, el Joseph, el Matthew i el Peter van patir símptomes diferents, van requerir tractaments diferents, van tenir una gran varietat de diagnòstics canviants i van generar teories contradictòries sobre la naturalesa de l’esquizofrènia. Algunes d’aquestes teories podien ser especialment cruels amb els pares, a qui sovint es responsabilitzava de la malaltia, com si l’haguessin causat per alguna cosa que haguessin fet o haguessin deixat de fer. La lluita de tota aquesta família avança paral·lela a la història de la ciència de l’esquizofrènia, una història que durant dècades va adoptar la forma d’una llarga controvèrsia no només sobre què causava la malaltia, sinó sobre què era realment.

En molts aspectes, els fills que no van patir la malaltia mental es van veure tan perjudicats com els germans. Si ja és prou difícil individualitzar-se dins de qualsevol família amb dotze fills, en aquest cas es tractava d’una família definida per unes dinàmiques sense parangó, on la malaltia mental es va convertir en norma i punt de partida de tota la resta. Per a la Lindsay, la seva germana Margaret i els seus germans John, Richard, Michael i Mark, formar part de la família Galvin va implicar tornar-se boig o veure com s’hi tornava la família, créixer en un clima de malaltia mental perpètua. Encara que no caiguessin en deliris, al·lucinacions o paranoies —encara que no arribessin a creure que algú atacava la casa, o que la CIA els perseguia, o que tenien el dimoni sota el llit—, allò era com tenir un element d’inestabilitat a dins. Quant trigaria, es preguntaven, a apoderar-se també d’ells?

La Lindsay, la germana més petita, va suportar algunes de les pitjors coses que van passar: deixada a mercè del perill, ferida directament per persones que es pensava que l’estimaven. Quan era petita, l’única cosa que volia era ser una altra. Hauria pogut marxar de Colorado i tornar a començar, canviar realment de nom, assumir una nova identitat i intentar reescriure sobre el record de tot el que havia viscut. Una persona diferent hauria sortit d’allà tan aviat com hagués pogut i no hi hauria tornat mai més.

I, no obstant, la Lindsay és aquí, a Point of the Pines, per veure si el germà que temps enrere li havia fet pànic necessita una revisió cardíaca, si ha firmat tots els formularis que ha de firmar, si el metge se l’ha mirat prou. Fa el mateix amb els altres germans malalts, els que encara viuen. Al llarg de tota la visita d’avui, la Lindsay observa el Donald amb atenció mentre deambula pels passadissos. Té por que no s’estigui cuidant prou. Vol el millor per a ell.

Malgrat tot, l’estima. Com ha pogut produir-se aquest canvi?

Les probabilitats que pugui existir una família com aquesta semblen impossibles de calcular, i encara menys el fet que s’hagi mantingut prou temps intacta perquè algú la descobrís. No hi ha hagut manera de detectar el patró genètic exacte de l’esquizofrènia; la seva existència s’anuncia, però ho fa tènuement, com unes ombres que parpellegen sobre la paret d’una cova. Durant més d’un segle, els investigadors han considerat que un dels factors de risc més importants per a l’esquizofrènia és l’heretabilitat. La paradoxa és que l’esquizofrènia no sembla que es transmeti directament de pares a fills. Els psiquiatres, els neurobiòlegs i els genetistes creien que en algun lloc hi havia d’haver un codi de la malaltia, però no l’han pogut localitzar mai. Llavors van arribar els Galvin, que, en virtut de l’impressionant nombre de casos, van oferir un grau de coneixement del procés genètic de la malaltia més gran del que ningú s’hauria pogut imaginar. Certament, cap investigador s’havia trobat mai sis germans afectats en una mateixa família: germans de sang, amb els mateixos pare i mare, la mateixa branca genètica.

A partir de la dècada dels vuitanta, la família Galvin es va convertir en objecte d’estudi dels investigadors que buscaven una clau per entendre l’esquizofrènia. El material genètic dels Galvin ha sigut analitzat pel Centre de Ciències de la Salut de la Universitat de Colorado, per l’Institut Nacional de Salut Mental i per més d’una empresa farmacèutica important. Com passa amb totes les persones sotmeses a aquesta mena de proves, la seva participació va ser sempre confidencial. Però ara, per fi, després de gairebé quatre dècades d’investigació, la contribució de la família Galvin ha quedat clara com l’aigua. Les mostres del seu material genètic han constituït la pedra angular de la investigació que ha ajudat a desbloquejar la nostra comprensió de la malaltia. Actualment, després d’analitzar l’ADN de la família i de comparar-lo amb mostres genètiques de la població general, els investigadors estan en disposició de fer avenços significatius en el tractament, la predicció i fins i tot la prevenció de l’esquizofrènia.

Fins fa poc, els Galvin no eren en absolut conscients de fins a quin punt podien ajudar els altres, no sabien fins a quin punt la seva situació havia obert, entre alguns investigadors, unes perspectives molt prometedores. Però el que la ciència ha après d’ells és només una petita part de la seva història. Aquesta història comença amb els seus pares, la Mimi i el Don, i una vida conjunta que van emprendre amb esperança i una confiança il·limitades, fins que es va enterbolir i va caure en la tragèdia, el caos i la desesperació.

Però la història dels fills —de la Lindsay, la seva germana i els seus deu germans— va ser sempre una altra cosa. Si la seva infància va ser un reflex del mirall distorsionat del somni americà, la seva història parla del que ve després, quan aquesta imatge s’ha trencat en mil bocins.

Aquesta història parla d’unes criatures, ara ja adultes, que investiguen els misteris de la seva infància, que reconstrueixen el somni esmicolat dels seus pares i donen forma a una cosa nova.

Parla de com intenten redescobrir la humanitat dels seus germans, persones que la majoria de la gent havia decidit deixar gairebé per inútils.

Parla de com, després d’haver passat pràcticament les pitjors coses que es puguin imaginar, troben una nova manera d’entendre què significa ser una família.

La família Galvin

PARES

«DON»

DONALD WILLIAM GALVIN

Neix a Queens, Nova York, el 16 de gener del 1924. Mor el 7 de gener del 2003.

«MIMI»

MARGARET KENYON BLAYNEY GALVIN

Neix a Houston, Texas, el 14 de novembre del 1924. Mor el 17 de juliol del 2017.

FILLS

DONALD KENYON GALVIN

Neix a Queens, Nova York, el 21 de juliol del 1945. Casat amb la Jean (divorciat).

JAMES GREGORY GALVIN

Neix a Brooklyn, Nova York, el 21 de juny del 1947. Casat amb la Kathy (divorciat), un fill.

Mor el 2 de març del 2001.

JOHN CLARK GALVIN

Neix a Norfolk, Virgínia, el 2 de desembre del 1949. Casat amb la Nancy, dos fills.

BRIAN WILLIAM GALVIN

Neix a Colorado Springs, Colorado, el 26 d’agost del 1951.

Mor el 7 de setembre del 1973.

«MICHAEL»

ROBERT MICHAEL GALVIN

Neix a Colorado Springs, Colorado, el 6 de juny del 1953.

Casat amb l’Adele (divorciat), dos fills. Casat amb la Becky.

RICHARD CLARK GALVIN

Neix a West Point, Nova York, el 15 de novembre del 1954.

Casat amb la Kathy (divorciat), un fill. Casat amb la Renée.

JOSEPH BERNARD GALVIN

Neix a Novato, Califòrnia, el 22 d’agost del 1956. Mor el 7 de desembre del 2009.

MARK ANDREW GALVIN

Neix a Novato, Califòrnia, el 20 d’agost del 1957. Casat amb la Joanne (divorciat). Casat amb la Lisa, tres fills.

MATTHEW ALLEN GALVIN

Neix a Colorado Springs, Colorado, el 17 de desembre del 1958.

PETER EUGENE GALVIN

Neix a Denver, Colorado, el 15 de novembre del 1960.

MARGARET ELIZABETH GALVIN JOHNSON

Neix a Colorado Springs, Colorado, el 25 de febrer del 1962. Casada amb el Chris (divorciada). Casada amb el Wylie Johnson, dues filles (Ellie i Sally).

«LINDSAY»

MARY CHRISTINE GALVIN RAUCH

Neix a Colorado Springs, Colorado, el 5 d’octubre del 1965. Casada amb el Rick Rauch, un fill (Jack) i una filla (Kate).

PRIMERA PART

Illustration

DON / MIMI

DONALD / JIM / JOHN / BRIAN / MICHAEL / RICHARD / JOE / MARK / MATT / PETER / MARGARET / MARY

Capítol 1

1951

Colorado Springs

De tant en tant, a mig fer una altra d’aquelles coses que no s’hauria imaginat mai que faria, la Mimi Galvin s’aturava, agafava aire i pensava què era, exactament, el que l’havia portat fins a aquell moment. Era potser la seva renúncia romàntica i despreocupada a la formació universitària en favor d’un matrimoni en temps de guerra? Els embarassos i els fills, l’un rere l’altre, sense cap intenció d’aturar-se mentre el Don no hi digués res? La mudança sobtada a l’oest, a un lloc que li era completament estrany? Però de tots els moments insòlits, potser no n’hi havia cap de comparable amb el d’aquell dia en què la Mimi —una filla refinada de l’aristocràcia de Texas que s’havia criat a Nova York— va agafar un ocell viu amb una mà i una agulla i fil amb l’altra i es va disposar a tancar-li els ulls cosint-li les parpelles.

Abans de veure’l, l’havia sentit, aquell falcó. Era de nit, i el Don i els nois dormien a la seva nova casa quan li va arribar un soroll desconegut. Els havien alertat sobre els coiots i els pumes, però aquest so era diferent: tenia un to agut i sobrenatural. L’endemà al matí, la Mimi va sortir i es va fixar que a terra, no gaire lluny dels cotoners, hi havia tot un escampall de plomes. El Don va proposar de portar-les a algú que acabava de conèixer, el Bob Stabler, un zoòleg que ensenyava al Colorado College, situat al centre de Colorado Springs, a poca distància a peu d’on vivien.

La casa del doctor Stabler era diferent de qualsevol altra que haguessin vist a Nova York: a part d’una casa, era un espai per a rèptils, principalment serps, una de les quals no estava engabiada: un mocassí d’aigua que van veure entortolligat al respatller d’una cadira de fusta. El Don i la Mimi s’havien endut els seus tres fills de sis, quatre i dos anys. Quan un dels nois va passar corrent per davant de la serp, la Mimi va fer un xiscle.

«Què passa?», va dir l’Stabler amb un somriure. «Que té por que li mossegui el nen?»

El zoòleg va identificar les plomes sense problemes. Feia anys que tenia com a hobby ensinistrar aligots i falcons. El Don i la Mimi no en sabien res, de falconeria, i al principi van fingir interès per les paraules de l’Stabler, que els va explicar que, a l’edat mitjana, a ningú que estigués per sota del rang de comte se li permetia ni tan sols tenir un falcó pelegrí; i que aquella zona de Colorado era un lloc de nidificació privilegiat per al falcó de praderia, cosí germà del pelegrí i igual de majestuós, els va dir: tota una bellesa. I llavors, tant la Mimi com el Don, en contra del que dictava la raó, es van sentir fascinats, com si els haguessin deixat entrar en un dels grans àmbits exclusius d’un lloc que tot just començaven a entendre. El seu nou amic en parlava com si allò fos una activitat elitista, un passatemps arcaic practicat en un cert secretisme per un grup reduït de gent. Ell i els seus amics ensinistraven la mateixa mena d’aus salvatges que Genguis Kan, Àtila l’Hun, Maria d’Escòcia i Enric VIII, i ho feien d’una manera molt semblant.

De fet, es podria dir que el Don i la Mimi van arribar a Colorado Springs uns cinquanta anys tard. Temps enrere, aquella part de l’estat havia sigut un paratge atractiu per a Marshall Field, Oscar Wilde i Henry Ward Beecher, entre d’altres, que hi van anar per contemplar algunes de les meravelles naturals de l’oest americà. Hi havia el Pikes Peak, el cim de quatre mil dos-cents metres que porta el nom d’un explorador, Zebulon Pike, que no va arribar a coronar-lo. Hi havia el Jardí dels Déus, el magnífic conjunt d’afloraments rocosos de pedra sorrenca que semblaven haver sigut posats allà per impressionar l’espectador, com els caps de l’illa de Pasqua. I hi havia Manitou Springs, on van anar alguns dels nord-americans més rics i refinats per servir-se dels últims remeis pseudocientífics. Però quan van arribar-hi el Don i la Mimi, l’hivern del 1951, aquesta pàtina brillant s’havia esvaït feia molt de temps, i Colorado Springs tornava a ser un enclavament estret de mires, assetjat per la sequera, un punt tan petit del mapa que quan s’hi havia celebrat la trobada internacional de boy scouts, hi havia hagut més boy scouts que habitants.

Així doncs, el fet que el Don i la Mimi es trobessin una tradició tan distingida —el segell de la noblesa i la reialesa, allà mateix, enmig del no-res— va suposar un gran impacte per a tots dos, i va remoure l’amor que compartien per la cultura, la història i la sofisticació. La falconeria els va robar el cor. Però van trigar un cert temps a entrar en el club. A part del doctor Stabler, ningú estava disposat a parlar de falconeria amb els Galvin. Era una activitat tan exclusiva, semblava, que els grups ornitològics convencionals de l’època encara no s’havien aficionat a aquesta mena d’ocells.

La Mimi no recordava mai com s’ho havia fet, però el Don havia aconseguit un exemplar del Baz-nama-yi Nasiri, un text de falconeria persa que no s’havia traduït a l’anglès fins feia poques dècades. Amb l’ajuda d’aquest llibre, ell i la Mimi van aprendre a construir la primera trampa, una cúpula feta amb una tela de galliner que van fixar sobre un cèrcol de la mida d’un hula-hoop. Seguint les instruccions, van posar uns quants coloms morts dins la trampa, com a esquer, amb uns fils de pescar que penjaven des de dalt de la tela de galliner. A l’extrem de cadascun dels fils, van fer-hi un llaç escorredor per agafar qualsevol ocell que caigués al parany.

La seva primera presa, un aligot cua-roig, va emprendre el vol i es va endur la trampa sencera darrere seu; el setter anglès que tenien va córrer darrere l’ocell i el va localitzar. Va ser el primer ocell salvatge que la Mimi va tenir entre les mans. Com un gos que empaita un camió de bombers, un cop el va haver atrapat no va saber què fer-ne.

Va tornar a cal doctor Stabler, amb l’aligot a la mà. «Bé, ho has fet força bé», li va dir. «Ara li has de cosir les parpelles.»

L’Stabler li va explicar que els falcons tenen unes parpelles que els protegeixen quan volen en picat a més de tres-cents quilòmetres per hora. Però per ensinistrar un falcó o un astor com ho feien els falconers d’Enric VIII, calia cosir-los les parpelles perquè les portessin tancades durant un temps. Sense distraccions visuals, es pot aconseguir que un falcó agafi dependència de la voluntat d’un falconer —el so de la veu, el tacte de les mans—. El zoòleg va alertar la Mimi: vigila que els punts de sutura no quedin massa tibants ni massa fluixos i que no punxis els ulls de l’ocell amb l’agulla. Semblava fàcil pifiar-la d’una manera o altra. Un cop més: què havia portat la Mimi fins a aquell moment?

Tenia por, però no era del tot inexperta en el tema. Durant la Depressió la seva mare havia fet vestits —fins i tot havia tingut el seu propi negoci— i s’havia assegurat d’ensenyar unes quantes coses a la seva filla. De la manera més curosa possible, la Mimi es va posar a treballar la vora de cada parpella, primer una i després l’altra. Quan va haver acabat, va agafar les llargues cues de fils que sortien dels dos ulls, els va fer un nus i les va entaforar entre les plomes de sobre el cap de l’ocell, per evitar que se les gratés.

L’Stabler va felicitar la Mimi per la seva feina. «Ara», li va dir, «l’heu de tenir sobre el puny quaranta-vuit hores».

La Mimi es va esgarrifar. Com volia que el Don es passegés pels passadissos de la Base de les Forces Aèries Ent, on treballava com a oficial d’informació, amb un aligot cec al canell? Com podria rentar plats, la Mimi, o cuidar tres nens petits?

Es van repartir la feina. La Mimi se’n va ocupar de dia i el Don, de nit, aprofitant els torns nocturns que feia a la base militar. Va lligar l’ocell en una cadira de l’habitació on passava la major part del temps i només una vegada va entrar un oficial superior, que va fer que l’aligot esbategués, presa del pànic. Tot de documents classificats van volar per tot arreu. Després d’això, el Don es va guanyar una certa fama a la base.

Però al final d’aquelles quaranta-vuit hores, la Mimi i el Don havien domesticat un rapinyaire satisfactòriament. Van tenir tota la sensació d’haver aconseguit una gesta. Això era abraçar el món natural i salvatge, però també era posar-lo sota el teu domini. Ensinistrar aquests ocells podia ser brutal i esgotador. Però amb constància, dedicació i disciplina, era increïblement gratificant.

No gaire diferent, pensaven sovint, de criar un fill.

Quan era petita, la Mimi Blayney s’asseia sota el piano de cua de la família i escoltava l’àvia tocar Chopin i Mozart. Els vespres que l’àvia agafava el violí, la Mimi es quedava mirant, encisada, la seva tia, que ballava com una gitana al ritme de la música, mentre els troncs de la llar de foc crepitaven sorollosament darrere seu. I quan no hi havia ningú a casa, aquella nena pàl·lida de cabells foscos, que no tenia més de cinc anys, s’aventurava fins allà on no li permetien anar. Normalment el Victrola estava espatllat, i els discos de la família —plats gruixuts i estriats, més semblants a l’embellidor d’una roda de cotxe que a un elapé— estaven plens d’una música que la Mimi es moria de ganes d’escoltar. Quan hi havia via lliure, posava un plat al gramòfon, hi col·locava l’agulla i el feia girar amb el dit. D’aquesta manera, aconseguia sentir un parell de compassos d’òpera, una vegada i una altra.

Illustration

L’excavació de dics li havia anat bé, a l’avi de la Mimi, el Howard Pullman Kenyon, un enginyer civil que, molt abans que la Mimi naixés, va fundar una empresa que dragava els rius de cinc estats i construïa dics al llarg del Mississipí. La mare de la Mimi, la Wilhelmina —o Billy per a tothom—, havia anat a una escola privada de Dallas, i quan el professor li preguntava: «I a què es dedica el teu pare?», ella contestava tímidament: «Cava rases». En el moment de més prosperitat, durant els feliços anys vint, la família Kenyon era propietària d’una illa situada a la desembocadura del riu Guadalupe, a prop de Corpus Christi, Texas, on l’avi de la Mimi es va fer el seu propi llac i el va omplir de llobarros. La major part de l’any, la família vivia en una mansió antiga i majestuosa al Caroline Boulevard de Houston. A l’entrada de vehicles hi havia dos Pierce-Arrows, i la flota augmentava amb un nou Pierce-Arrow cada cop que un dels cinc fills de l’avi Kenyon arribava a la majoria d’edat.

La Mimi va créixer amb tot d’històries sobre els Kenyon. En els seus últims anys, les recitava als amics i veïns i a tothom que coneixia, com si fossin uns secrets massa deliciosos per guardar-se’ls per a ella sola. La primera casa que la família va tenir a Texas la van vendre als pares de Howard Hughes… El mateix Howard Hughes va ser company de classe de la mare de la Mimi a la Richardson School, el centre acadèmic escollit per la flor i nata de Houston… Obsessionat amb la mineria, una vegada l’avi Kenyon havia marxat a les muntanyes de Mèxic a la recerca d’or, i durant un breu període va ser presoner de Pancho Villa, fins que el seu domini de la geografia de la zona va impressionar tant el revolucionari mexicà que els dos homes van entaular amistat. Per inseguretat, o potser només pel seu esperit inquiet, la Mimi tornaria a aquestes històries com una manera d’afirmar el seu estatus, el seu llinatge. La feia sentir bé recordar-se a si mateixa que els seus orígens havien sigut especials.

Era lògic, tenint en compte els paràmetres dels Kenyon, que quan la mare de la Mimi, la Billy, va trobar algú prou bo per casar-s’hi, el nuvi no fos un simple comerciant del cotó de vint-i-sis anys i prou: era el fill d’un acadèmic que havia viatjat pel món com a assessor de confiança del banquer i filantrop Otto Kahn. Les famílies de la Billy Kenyon i el John Blayney encaixaven perfectament, i la jove parella semblava destinada a una vida d’aventures d’alta volada. Van posar casa i van tenir dos fills: primer la Mimi, el 1924, i després la seva germana, la Betty, dos