Instruccions per passar a la història

By Malcolm Otero and Santi Giménez

Què es necessita per ser algú admirat, idolatrat, i donar nom a les principals avingudes de les ciutats més importants, que et citin polítics i tertulians, que la teva estàtua encapçali les principals places del món i que els turistes s'hi facin fotos i els coloms s'hi caguin a sobre? La resposta és ben senzilla: ser un autèntic indesitjable. En aquest llibre descobrirem les característiques comuns que ens haurien de servir per a convertir-nos en un il·lustre humà: l'absència de cap mena de principi moral, ser pederasta, maltractador, misogin, violent, brut, trampós, estafador, fanàtic religiós, militar o, simplement, haver nascut francès.

Què tenen en comú tots els grans homes i dones de la història? Que tots van ser uns indesitjables.

• Language: Català
• Publisher: La Galera, SAU Editorial
• Release date: Jun 4, 2020
• ISBN: 9788416670963

Malcolm Otero

Malcolm Otero va començar la seva carrera d'editor en petites editorials madrilenyes per després passar a ser editor en Edicions del Bronze i Columna Edicions. Dins el mateix Grup Planeta va passar a dirigir la ficció d'Ediciones Destino (col·lecció Áncora & Delfín). L'any 2007 va passar a dirigir la ficció espanyola de RBA Llibres. El 2008 va crear juntament amb Joan Barril una nova editorial, Barril & Barral. Va ser editor en Malpaso Ediciones. Actualment és col·laborador de RAC1 per al programa de Via Lliure, Il·lustres execrables. Santi Giménez és periodista de professió. És delegat de Catalunya per al diari esportiu AS. Actualment és col·laborador de RAC1 per al programa de Via Lliure, Il·lustres execrables amb Malcolm Otero.

Book preview

d’epíleg)

La família, quina condemna...

Un pallús va dir allò que «la família te la imposen i el que tries són els amics». És una manera molt suau de dir que l’herència genètica que ens ha tocat és una condemna. Siguem sincers, el primer que procures amagar quan coneixes algú és la teva família —amb l’objectiu abans que res de fornicar i intercanviar fluids— i resulta que després acabes formant una altra família que és un llast per a la humanitat. El pitjor moment d’una relació, de qualsevol relació que comencem, té lloc quan ja no podem evitar que els nostres amics del col·le, els nostres companys de feina o els nostres amants, coneguin els nostres pares. Ells (els pares) ho saben i se n’aprofiten.

Han passat per aquest tràngol abans i no estan disposats a perdonar res. Allò que diuen que la família et protegeix és senzillament una mentida. Ells van passar vergonya davant dels seus pares; els seus pares (és a dir, els teus avis), davant dels teus besavis, i així ens podem remuntar fins a l’Antic Testament, quan els fills de Noè van fer que el seu pare es torrés per fotre-se’n. Precisament allò que feu la nit de Nadal amb la iaia i una ampolleta de ratafia. És per això que ensenyen les fotos de quan eres petit, et criden fent servir aquell diminutiu que no podies suportar i expliquen anècdotes que et fan posar vermell.

Això que la família és nefasta ho reconeix qualsevol que no sigui sicilià, però sempre en privat i després d’ingerir massivament alcohol i altres substàncies. A la resta del món hi passa el mateix, tothom odia la seva família, però el que queda bé és vanagloriar-se’n. Tant se val de quin tipus sigui: tradicional catòlica, monoparental, mormona amb divuit dones, la de Set núvies per a set germans, la del rei d’Aràbia Saudita, la gran família del circ o la del rei d’Espanya. Qualsevol rei d’Espanya. Tothom menteix sobre la (penosa) transcendència de la família i en lloa les virtuts. Tots els candidats a dirigir el que anomenem democràcies —més endavant ja hi arribarem per despullar-la, perquè és una altra de les grans mentides de la humanitat— es presenten a les eleccions presumint de família. La dona, els nens, les nenes, els gossos, les sogres, els canaris i els cosins. Els candidats sempre tenen una història genètica en cadascun dels llocs que visiten. «No us podeu imaginar com m’agrada venir a Lugo, perquè tinc una cosina que viu a Vilachá de Mera», «Com podria oblidar els estius que passava amb els meus cosins d’Almeria a Laujar de Andarax!», van dient sense donar cap importància al fet que aquests parents siguin inventats. I si no ho són, el més probable és que siguin uns totxos i que caiguin malament a la meitat de la població, incloent-hi la dels seus votants i parents.

Doncs bé, venim a treure’ls la bena dels ulls i a explicar-los que tot aquest esforç se’l podien haver estalviat. Ser un fill perfecte, un pare exemplar, un germà solidari, un cunyat mitjanament acceptable o un avi que no sigui el de la Heidi no serveix de res.

Nosaltres som aquí per demostrar-los que es pot tenir com a model la família Manson i triomfar a la vida. Hi ha desenes de personatges il·lustres de la humanitat que van ser uns autèntics miserables amb la gent més propera —i no diem que potser va ser així, sinó que va anar així segur, perquè eren uns masclistes de campionat—, però ja en parlarem en el capítol següent, i el cas és que aquest tema no els va penalitzar. De cap manera, al contrari. Gràcies a això, a aquest tipus de masclistes, un model universal i atemporal, els dediquen avingudes, places i premis i els alcen monuments a tot el món. I saben per què? Doncs perquè poc o molt tothom odia la seva família en privat i respecta l’obra que genis com Shakespeare, Ghandi, Joyce o Picasso van fer en vida i en públic. Més enllà de l’obra, que sol ser incontestable, ens referim a la seva vida dins de casa. Si ens limitem als cànons del que se suposa que és la vida familiar modèlica estan a l’altura de les úniques que respectem: la família Addams i la dels espaguetis La Familia.

El que és considerat com a monument literari més gran de la humanitat —no, no estem parlant de Paulo Coelho—, William Shakespeare, sabia molt bé el que era tenir una família dedicada a fotre malbé la teva vida i va pagar la que va formar amb la mateixa moneda. Va rebre innombrables estomacades del seu pare, John Shakespeare, a causa de la seva afició a la beguda (la del pare, que després heretaria la criatureta) cada vegada que l’enxampaven fent caça furtiva als vedats de caça dels nobles de la regió. Per retornar d’alguna manera la llenya que va rebre, el pobre Willy va deixar morir el seu pare en la més absoluta misèria mentre ell ocupava el temps a formar una família. Fins i tot unes quantes. Es va casar amb Anne Hathaway, no podia ser d’una altra manera tractant-se d’un autor, i es va dedicar a bellugar el llom a sobre de totes les actrius que se li van posar a l’abast de l’estoc.

Va abandonar la Hathaway amb bessons, tampoc no l’hem de culpar per això, amb l’excusa de «baixo un moment i torno de seguida, eh?», i va ser un marit nefast fins a l’últim dels seus sospirs. Al llit de mort va redactar el testament i va llegar a la seva abnegada esposa, que havia dut unes banyes que es veien des de Copenhaguen, «el meu segon millor llit». S’ha de ser mesquí per actuar d’aquesta manera. Però en un triple salt mortal amb tirabuixó, Shakespeare també es va esforçar a escampar el seu odi a la família més enllà de la seva. Com si fos el mico que té picors de la pel·lícula Esclat, va putejar el seu gendre fins a l’extenuació. Si pots destrossar dues famílies, per què t’has de conformar amb una?

Tothom admira Gandhi. Tothom menys nosaltres. Al llarg d’aquest llibre apareixerà en les seves formes més abjectes, però en aquest capítol tan familiar (val més que fugin quan algú els recomani un establiment fent servir l’adjectiu familiar com a elogi i que responguin «el Motel Bates també ho era») hi ha d’aparèixer per la seva execrable manera de comportar-se a casa.

Aquí ja toca parlar dels traumes. Compte amb això, que, com deia Freud, tot és culpa dels pares. Una versió que va modernitzar anys després Xavi Hernández amb la idea que «tot és culpa de la gespa».

Gandhi explica en un dels rotllos que va deixar escrits que mai no va poder superar la mort del seu pare. Venint d’un paio que vivia en una cultura que creu en la reencarnació és una mica estrany, oi?, però ho passarem per alt. Es veu que quan el vell de Gandhi estava a punt de dinyar-la, van anar a buscar el Mahatma perquè se’n pogués acomiadar i ell estava cardant amb la seva dona, la de Gandhi (no la seva mare, pervertits!). Això va passar per morir-se un dissabte, que és el dia que toca, i a partir d’aquell moment Gandhi es va declarar cèlibe, però en un subgrup de gent molt donada als vicis. Li agradava dormir amb adolescents despullades —a les quals suposem que els devia fer una il·lusió enorme compartir el matalasset amb Ben Kingsley, el Professor Bacteri desnodrit— per poder posar a prova la seva castedat.

També assegurava que ficava al seu llit púbers per no passar fred. Encara sort que va viure a l’Índia i no a Burgos. Davant d’aquest argument, el 1944 el diari The Times va iniciar una col·lecta entre els seus lectors per comprar una manta al pacifista pederasta, que fins i tot va ser enxampat una vegada pel seu nebot mentre estava al llit amb la seva dona (la del nebot). La noia tenia disset anys i la justificació del Mahatma va ser que dormia amb ella per corregir-li la postura de l’esquena. És a dir, que val més que també desconfiïn dels osteòpates. En fi...

Si el símbol del pacifisme es pixava en la família com pixa un caniche cada nit al coixí de l’amo sense que ell ho sospiti (això és rigorosament cert, hi ha vídeos secrets de Félix Rodríguez de la Fuente que ho demostren), un altre gegant de les lletres com Joyce, admirat a tot arreu i que ningú no ha llegit mai a la vida (un doble jackpot per al nostre amic irlandès) és el viu exemple que a la família… ni whisky.

Joyce ja va tenir problemes amb el seu pare, que era un tio molt de la broma que no tenia cap mena d’esperança que el seu fillet quatre ulls triomfés. Petit, amb poca salut, borratxo i bagasser, no es podia esperar gaire cosa del James, que al final es va comprometre amb Nora Barnacle, una cambrera que en paraules del mateix Joyce «era donada a alleugerir les meves urgències». El pare d’en Jimmy, en comptes d’alegrar-se que la sang de la seva sang fes anar més la manxa per aquella deprimida illa, es va dedicar a fer acudits dolents sobre el cognom de la seva futura jove. Barnacle significa ‘percebe’ en anglès (més enllà que, atesa la higiene d’aquella època, aquesta espècie era el mínim que es podia trobar en el pèl púbic dels habitants de les illes) i el Joyce sènior deia al seu fill: «Aquesta se t’enganxarà com un percebe». Això demostra, a més, que els irlandesos són una gent estranya, perquè tot i tenir percebes, van optar per la patata com a aliment nacional.

El cas és que davant de la pressió familiar del seu papà, Joyce va fer la vida impossible a la Nora, a la qual torturava amb la seva bipolaritat. Tan bon punt li escrivia unes cartes molt cursis com li enviava tot seguit unes altres on es cagava en ella i l’amenaçava. Això de cagar-s’hi no és gratuït, és literal. A Joyce li molava la coprofília (menjar tifes) i s’imaginava la Nora «expulsant els seus xoriços foscos».

Els genis es van cagar, mai millor dit, en la família, i aquí apareix Hemingway —que la seva mare (un altre cop, benvolgut Freud) vestia de ballarina i anomenava Ernestine—, descarregant tota la frustració de la infantesa entre tutús, unicorns i Nancys de Famosa per convertir-se en una molècula gegant de testosterona amb barba disposada a fer la vida impossible a totes les dones que va tenir a prop. Però no només a les dones, va voler inculcar tanta masculinitat en vena al seu propi fill que Gregory després va passar a dir-se Gigi, tot seguit Gloria i finalment Vanessa.

Hemingway, que escrivia de collons però era un imbècil integral, va acusar el seu fill d’homosexual quan era una criatura a causa de la seva cal·ligrafia perquè tenia mala lletra. «Escrius com un marieta», li va etzibar. Segons el borratxo cigalero d’Ernest, Antonio Gala, un home amb una cal·ligrafia envejable, seria John Wayne.

El final de la història, com el de la família, és molt trist. El seu fill transsexual finalment va anar a parar a la presó per un escàndol públic després de ser detingut al Seaquarium de Miami, on es va apuntar a ensenyar la sardina als més petits, i va morir d’un atac de cor mentre complia la condemna a la presó.

Tampoc ningú no para atenció al fet que un dels genis més grans de la humanitat com Pablo Picasso era un maltractador de manual i que avui dia hauria d’estar arrestat per ser un mala peça. No tan sols va fer la vida impossible fins al final a les dones que es van enamorar d’aquest tros de mascle més aviat curt i carrossa, sinó que algunes fins i tot es van suïcidar després d’estar amb ell en el que suposem que deu ser una bola extra en aquesta mena de tarats. Picasso també va fer la vida impossible als seus nets, que, segons han escrit ells en el noble art de relatar i publicar obres per deixar a punt de caure del burro els avantpassats, el defineixen com un ésser garrepa que no els va pagar els estudis universitaris, als quals va prohibir l’assistència al seu funeral llançant-los els gossos o que va maltractar constantment. Un veritable paladí de la família, el senyor Picasso.

Més. Si hi ha algú que defensés la bondat de la família amb una tàctica malèvola en extrem va ser Charles Dickens. Va voler explicar al món que ser orfe i pobre era una putada, i ho era, però era pitjor ser fill seu. Deixant de banda que va tenir deu fills, menys que amants, que es follava regularment la mainadera de les criatures (per això sospitem que en tenia tants) i que aquesta, a més, era la seva cunyada i, sooor-preeee-saaa!, tenia quinze anys, va ser un gran farsant perquè va fer creure a la humanitat que sense família no podies ser feliç. Era un infiltrat en tota regla que practicava absolutament el joc contrari, amb una manera d’actuar clarament sàdica, tal com correspon a la raça anglesa i als seus escriptors més il·lustres.

I ara passem de l’insípid de Dickens a Evelyn Waugh. Un escriptor decent, per fi. Tot i ser absolutament homosexual va formar una família, probablement amb el desig de carregar-se-la. És el quintacolumnista de la família. En plena postguerra de la Segona Guerra Mundial, quan la fruita era més difícil de trobar a Londres que una Voll-Damm a Riad, Waugh va aconseguir per mitjà dels seus contactes al més alt nivell tres plàtans. Se’ls va endur a casa, els va pelar davant dels seus fills, que tenien una salivera com si fossin perdiguers davant la presa, hi va tirar nata per sobre, els va tallar a trossos i va explicar als petits: «Diuen que sens dubte aquesta fruita és la més saborosa del món». I després d’aquestes paraules s’ho va menjar davant les nàpies dels seus nanos sense donar-nos-en ni una mica. De fet, seva és la frase: «Ser a prop dels meus fills m’afebleix i em causa una profunda depressió». Sobre la paternitat, va escriure: «Procrear és un plaer momentani, la postura és innoble i el mal que se’n deriva, irreparable». Considerava que la millor relació entre un pare i un fill, i la més feliç, «és la relació finita que mantenen un amfitrió i el seu convidat». Això sí, es considerava un gran demòcrata com a pare perquè, tenint en compte que «la meva reprovable predilecció per la meva segona filla ha desaparegut, ara els menyspreo a tots igual». Un pare modèlic!

La humanitat és idiota. Enalteix la família i corona aquells que han fet tot el que han pogut per destruir-la. I podríem seguir amb gentussa com Marlon Brando, que va créixer amb el trauma que quan era petit havia de recollir la seva mare nua pels bars. Amb el temps, ella es va rehabilitar i va ser una de les fundadores d’Alcohòlics Anònims, però en Marlon sempre va buscar la destrucció. La pròpia i la de la gent del seu voltant. La seva turbulenta vida familiar va culminar amb el cas de l’assassinat del xicot de la seva filla per part d’un dels fills per defensar la seva germana, que estava embarassada i era addicta a les drogues. El nadó va néixer amb síndrome d’abstinència, el fill de Brando va anar a la presó i la filla a un centre de rehabilitació del qual va ser alliberada/segrestada per l’actor. El final de la història és tràgic, òbviament. Al final ella es va suïcidar. Més actors i icones? Doncs, per exemple, Steve McQuenn amenaçava la seva dona (Ali MacGraw, poca broma) amb un revòlver perquè avortés, ja que no tenia gens clar que el fill que esperava fos seu. O Peter Sellers, que obligava el seu fill a posar les ratlles de cocaïna a les festes als seus convidats perquè els seus pares el portaven a actuar a fires fastigoses de poble i se’n venjava amb