Mai més

By Susana Hernández

Als barris perifèrics del Besòs i el Maresme i de la Mina, unes de les zones més conflictives de l'àrea metropolitana de Barcelona, hi conviuen joves adolescents amb ganes de menjar-se el món, famílies immigrants problemàtiques i taurons que volen controlar negocis il·legals. Un dels més rentables consisteix en ocupar habitatges a qualsevol preu per omplir-los de drogues i materials de dubtosa legalitat. Tant és així que per aconseguir-los estan disposats a amenaçar, coaccionar i, fins i tot, segrestar membres de famílies que els habiten. El que no saben és que una de les víctimes i protagonistes d'aquesta novel·la, la Laila, està disposada a fer tot el que calgui per protegir la seva família pakistanesa encara que s'hagi de pagar un preu molt alt. El restant és l'acció, l'angoixa, la tensió i les mans que giren pàgines, impacients.
Després de la incursió negra rural de Males decisions (núm. 32 de crims.cat), a Mai més Susana Hernández ens ofereix un retrat social de la brutal realitat que sobrevola els suburbis de les nostres ciutats, tan descarnada com veraç.

• Language: Català
• Publisher: Editorial Clandestina/Crims.cat
• Release date: Jan 13, 2020
• ISBN: 9788417847388

Book preview

SIS DIES ABANS. DILLUNS

QUI NO TÉ POR AL DILLUNS NO TÉ POR AL DIMONI

(DITA POPULAR)

El Biel va apagar la ràdio. Els dròpols dels jihadistes s’amagaven de conya.

—No escapareu, desgraciats!

Va pitjar els botons del comandament amb ràbia.

—Collons!

Feia set setmanes que vivia enganxat al joc que es va baixar d’internet. Hi jugava una mitjana de deu hores diàries, de vegades dotze o tretze. Tantes com podia. Al capdavall, no tenia res millor a fer. Sense feina, ni perspectives de trobar-ne, i gairebé sense vida social, la consola esdevenia la seva millor amiga, la vàlvula d’escapament, el narcòtic que l’eximia d’analitzar la seva vida. No pensava en res més que passar nivells del joc.

La vida a casa era un infern quotidià. El Biel hi estava acostumat, com el soldat que viu entre cadàvers i fortor de mort, ell s’havia fet als crits, les trompades, les llàgrimes de la mare i el penediment cíclic del pare. Estava immunitzat i procurava estar-ne al marge, no ficar-se de peus a la galleda i passar un nivell més. Sortia poc al carrer. És clar que podia anar a la platja a fer un bany, si no fos perquè no sentia gens d’entusiasme pel seu cos molsut i fofo. Havia intentat aconseguir un cos Danone, però malauradament havia acabat col·leccionant envasos de Nocilla.

El mòbil va vibrar damunt la taula.

«Què fas? Et ve de gust fer un volt? Estic avorrida.»

Va rellegir el whatsapp. Era la Rosa. La tolida, que en deia el pare amb la seva sensibilitat habitual. Sempre estava fent-lo emprenyar.

—Li agrades, a la tolida, Biel —el picava tot rient.

Maleïda la gràcia que li feia la brometa. No, no li venia gens de gust quedar amb ella. Tenia altres coses a fer.

—Surto una estona, pare.

—I ara on vas, si es pot saber?

—He quedat amb el Musta.

—El Musta, coi de moros. No tens amics d’aquí o què? —Tot seguit, el pare se’l va mirar estranyat, arrufant el nas—. Per què estàs tan suat?

—Les peses.

—Ah, ja —va replicar amb un somrís burleta. El Biel no tenia gran cosa del pare, molt més alt que ell, prim i amb bona planta. Estava en millor forma que el fill, vint-i-set anys més jove. Aquella tarda vestia una samarreta de tirants de color blau cel que mostrava uns braços que feien força goig. Com era el seu costum, anava polit i perfumat. Eren la nit i el dia—. Quina parida, el que hauries de fer és pencar com un home. Has anat a parlar amb els de la fàbrica de Montcada, com et vaig dir?

—Pare, és que avui dia les coses ja no es fan així.

—Ah, no? I com es fan? Jugant a la maquineta dels pebrots tot el dia? Així et guanyaràs la vida?

Començava a sentir-se altra vegada petit, insignificant i matusser.

—Vull dir que la gent ja no va a les fàbriques a preguntar, has d’enviar el currículum per mail i...

—Quin currículum ni quines hòsties, si tu no has treballat en ta vida?

El Biel es va posar a la defensiva. Odiava aquell ho-me, i el que era molt pitjor, el temia. Malgrat haver complert vint-i-dos anys, no es podia desempallegar de la por cerval que li inspirava son pare, i aquest terror gairebé infantil el feia sentir-se un poca pena.

—Vaig estar un estiu de monitor al casal, te’n recordes?

—Si d’això en dius feina, anar amb la canalla al parc aquàtic...

Xerrava amb aire de superioritat mentre es posava una camisa blanca per dins dels pantalons de pinces gris perla que li quedaven com fets a mida.

—I també vaig estar una temporada a la pizzeria.

—Una temporada, diu... —Va esclatar a riure i es va repassar el cabell amb la pinta de butxaca que sempre duia al damunt—. Tres setmanes amb prou feines.

—I dos mesos al bar del teu amic a Trinitat Vella.

—Sí, quin sant, el pobre, mira que contractar-te amb la poca esma que gastes, nano... Ja ho veig, que tens un currículum de collons. Estàs massa preparat per suar la cansalada a la fàbrica, és això?

Va seure al llit per encaixar-se uns mocassins negres i lluents.

—No, home...

—Escolta’m bé, Biel. —Es va incorporar i el va agafar per les espatlles—. No t’ho penso repetir: abans que acabi l’estiu, vull que tinguis feina, del que sigui, tant se val, com si has de posar el cul a la Rambla. O portes un sou a casa, o et busques la vida, ho has entès?

—Sí, pare —va murmurar amb el cap cot.

—No t’he sentit, alça la veu, que sembles una monja de clausura.

—Sí, pare!

—I la mare, on és?

—No ho sé.

—Deu haver anat a veure aquestes feministes bolleres del centre cívic que només li omplen el cap de pardals i disbarats. Ja ho saps, tu, que totes aquestes feminazis són bolleres que no es depilen, ho saps, no? No deixis que t’ensarronin, nano.

—Home, pare. Totes...

—Totes, sense excepció. No saben què és un home com cal. No ho veus, que són més lletges que un pecat? Fes-me cas, per un cop a la vida. I si has acabat de fer l’ase amb les peses, dutxa’t, si us plau. Quina pudor. Com vols trobar una noia amb aquesta ferum? A veure si espaviles, que ja fa dies que tens pèls als ous. Encara t’hauré de portar a un puticlub perquè et facin home.

El Biel va marxar per cames abans que el pare no tingués una altra idea brillant. No se li acudia res més humiliant que anar a un puticlub amb el pare i els seus amigots del bar. Abans se la tallava.

Gairebé sense alè, va arribar al carrer d’Alfons el Magnànim, i va travessar per carrerons fins a arribar al parc del Besòs, que unia el barri amb la Mina. Duia la samarreta xopa i li costava respirar. El magatzem del pare del Musta s’ubicava a la part més pacífica de la Mina, molt a prop del CAP i l’oficina de la Seguretat Social. Havia d’entrar per l’escala, no per la porta. Era indispensable no fer soroll. Les vambes del Biel complien perfectament aquesta funció. Va recórrer el passadís, mirant que la seva respiració ofegada no ressonés per tot el local. Els gemecs se sentien cada cop més aguts i clars. Es va excitar automàticament. Sort que sempre portava mocadors de paper. La porta era mig oberta, s’hi va atansar amb compte. La parella jeia a terra, damunt d’un llit de cartons. D’esquena a la porta, la noia es movia amb un ritme cada cop més frenètic. Es va situar de manera estratègica, per poder veure-la una mica millor. No es conformaria pas a gaudir de la seva cabellera rossa i la seva esquena, i bé, també del cul perfecte. Li volia veure la cara i els pits, i enregistrar-ho amb el mòbil per animar les seves matinades solitàries. Era complicat gravar i al mateix temps masturbar-se, però ja en tenia força traça. Les sessions de sexe al magatzem duraven ben bé des de començaments d’estiu, com a mínim dues vegades a la setmana. Amb moviments estratègics, va aconseguir una visió molt més completa. Guaitava la cara de plaer de la Jeny. Al Musta ni se’l mirava, com si no hi fos. De fet, era ell, el Biel, qui feia l’amor amb la noia.

Aquella tarda estaven força inspirats i li van regalar una sessió doble. En total, quaranta minuts de gravació. Ni tan sols se n’havia adonat, que la Jeny s’estava vestint.

—Musta, t’estimo tant... —Es va acostar al seu xicot mentre s’apujava les calces i li va fer un petó llarg. Per un moment, el Biel va pensar que potser hi hauria més marro, però només es van abraçar.

—Jo també a tu, preciosa.

Hauria volgut cridar: «I una merda, l’estimes». Com podia estimar-la i a la vegada cobrar-li cinquanta euros al Biel per permetre-li mirar. És clar que ell també l’estimava, la Jeny, de fet n’estava bojament enamorat des de tercer de primària, i això no era impediment perquè apoquinés els cinquanta euros per veure-la fent sexe amb un altre. La parella es va acabar de vestir i van sortir del magatzem agafats de la mà. Tal com estava estipulat, el Biel va esperar uns minuts, es va eixugar bé les mans, va guardar el mòbil i va sortir caminant de pressa. A l’altura de la parada del Tram, els va tornar a veure. La Jeny va pujar al tramvia i el Musta li va dir adeu amb la mà, somrient com un babau. Quan el tramvia es va allunyar en direcció a Sant Adrià, el Biel ja era a tocar del noi.

—Ei.

—Ei, Biel. —Va parar la mà—. Em sap greu, però haurem de deixar córrer el nostre negoci.

El món se li va desplomar al damunt.

—Per què?

—La cosa cada cop és més seriosa amb ella, saps? No em sento còmode, OK?

—Ja, d’acord.

El gamarús del Musta s’havia enamorat. Qui ho havia de dir? El va veure allunyar-se amb el seu caminar de xulo, calant-se la gorra i arrossegant les vambes de tres-cents euros per la gespa del parc, i va sentir un odi ferm i bullent, contra el Musta i contra ell mateix, que no era gaire millor. De sobte, va recordar les imatges que havia gravat, i els remordiments es van esvair màgicament.

***

Va haver d’esperar que sa mare marxés a la classe de ioga per recopilar tota la paperassa que li calia i demanar un taxi adaptat. Deu minuts més tard, la Rosa mirava per la finestra les riuades de gent que s’amuntegaven a la sorra de la platja de Sant Sebastià. Cossos perfectes, i d’altres molt lluny dels estàndards de bellesa imperants; tots, joves i vells, esvelts i rabassuts, semblaven feliços de lluitar per un pam de sorra, un bany d’aigua tèbia i un mojito repulsiu als xiringuitos de moda. Els menyspreava i, naturalment, els envejava. Qualsevol d’aquells sapastres i aquelles meuques amb pintes de xoni gaudien del mar en plena llibertat. Tothom excepte ella. La tolida. La que mai no podia anar a ballar, si no era per mirar-s’ho des de la seva inseparable cadira de rodes. No, gràcies. S’estimava més quedar-se a casa, veient pel·lícules, o llegint. Tot i això, encara podia fer veure que era normal, o com a mínim oblidar durant una estona la seva condemna. Si abaixava la finestra del cotxe, l’embafava l’aire calent i salat, la flaire de paella i de gambes a la planxa i la música disco que sonava a tot volum.

El taxi es va aturar a un carrer proper a la plaça del Duc de Medinaceli. Era aquella, l’adreça? Ho va comprovar abans de baixar. Sí, era allà. L’aspecte exterior de l’edifici no era gaire engrescador. Es va penedir de no haver preguntat, quan va trucar, si disposaven d’ascensor. Un cop dins, es va sorprendre. Tot era de disseny, inclòs el porter amb aspecte de majordom anglès, i hi havia ascensor. Es va tranquil·litzar. Tot aniria bé. Sovint se sentia insegura, en desavantatge. No hi podia fer més. Li va tocar esperar una bona estona a una saleta molt bonica que feia olor d’ambientador. L’aire condicionat, massa fort; li esgarrapava la gola i els ulls se li ressecaven. Quan per fi la van fer passar al despatx, no estava de molt bon humor i esternudava sense parar. La visió de l’advocada no va fer, precisament, que millorés el seu estat d’ànim. Era una princeseta, com ella anomenava les noies boniques, les que aconseguien qualsevol cosa amb un somriure i una caiguda d’ulls. No se li va escapar l’expressió de sorpresa de la jove —no devia tenir més de trenta-pocs anys—, quan va alçar el cap del portàtil i