Trànsits + Postals des de l'eix del mal

By Sàgar Malé

Aquest llibre és un recull de cròniques de viatges exteriors (a Tunísia, a Palestina, a l'Afganistan, al Senegal, a la República Democràtica del Congo o a Uganda) i de viatges interiors (a l'espiritualitat, la música, la infància, la mort). Els retrats dels països són una visió distorsionada des de la meva experiència de viatge. Molts viatges exteriors són, en realitat, viatges interiors, moments de trànsit i transformació.
Els articles de la primera part, Trànsits, tenen com a motiu el fet transcendental en les persones o en els pobles que he conegut. Els de la segona part, Postals des de l'eix del mal, viatjo per les realitats dels tres països que més he conegut. Són articles publicats a Dialogal, El Inconformista Digital, Cap Gros, Caramella o Directa.

• Language: Català
• Publisher: Ediciones Oblicuas
• Release date: Mar 10, 2023
• ISBN: 9788419246691

Book preview

Aquest llibre és un recull de cròniques de viatges exteriors (a Tunísia, a Palestina, a l’Afganistan, al Senegal, a la República Democràtica del Congo o a Uganda) i de viatges interiors (a l’espiritualitat, la música, la infància, la mort). Els retrats dels països són una visió distorsionada des de la meva experiència de viatge. Molts viatges exteriors són, en realitat, viatges interiors, moments de trànsit i transformació.

Els articles de la primera part, Trànsits, tenen com a motiu el fet transcendental en les persones o en els pobles que he conegut. En els de la segona part, Postals des de l’eix del mal, viatjo per les realitats dels tres països que més he conegut. Són articles publicats a Dialogal, El Inconformista Digital, Cap Gros, Caramella o Directa.

logo-edoblicuas.png

Trànsits + postals des de l’eix del mal

Sàgar Malé

www.edicionesoblicuas.com

Trànsits + postals des de l’eix del mal

© 2023, Sàgar Malé

© 2023, Ediciones Oblicuas

EDITORES DEL DESASTRE, S.L.

c/ Lluís Companys nº 3, 3º 2ª

08870 Sitges (Barcelona)

[e-mail]

ISBN edición ebook: 978-84-19246-69-1

ISBN edición papel: 978-84-19246-68-4

Edición: 2023

Diseño y maquetación: Dondesea, servicios editoriales

Ilustración de cubierta: Héctor Gomila

Queda prohibida la reproducción total o parcial de cualquier parte de este libro, incluido el diseño de la cubierta, así como su almacenamiento, transmisión o tratamiento por ningún medio, sea electrónico, mecánico, químico, óptico, de grabación o de fotocopia, sin el permiso previo por escrito de EDITORES DEL DESASTRE, S.L.

www.edicionesoblicuas.com

Índex

Pròleg

Nota de l’autor

TRÀNSITS

Damasc-Tunísia-Dubai-Kabul

Els crims contra el poble Hazara. Musulmans xiïtes al cor de l’Afganistan

Cementiris. Síria. 48. Jerusalem

Haifa Khalidi de Jerusalem. La casa de les tres finestres

La Salam de Nablus. La meva comptable és del Hamas

Comunitat armènia de Jerusalem. Víctimes per doble partida

Samaritans. Els jueus palestins?

Entre Catalunya i la Casamance. La Bintou a la recerca de la identitat mestissa

El naufragi del vaixell Joola al Senegal

Nethanael Buka del Congo. Pastor i antiglobalitzador

Pantecostals al Congo. Amb l’Esperit Sant a la pell

Soroti. Postals de vida espiritual d’un poble ugandès

El ritu híbrid. Arbereshe, comunitats albaneses a Itàlia

Els laments de Sicília. La Nuccia i els cants de settimana santa a Piazza Armerina

Sopori i Rainu, gurú i deixebla. Estabilitat i interculturalitat a l’Índia

Eliane Radigue. Ascesi sonora

Música d’avantguarda i transcendència

El més senzill del món. Germana Carmel, monja carmelita descalça, pessebrista

«¡Quítate las gafas!». Impunitat franquista a les escoles religioses de Mataró

Inventari vital. La mort del meu pare

POSTALS DES DE L’EIX DEL MAL

Tunísia

Tunísia. Postals disperses d’un país tranquil

Tunísia 23/23-26/26. Postals del poder

Silencioses i en palaus. Rafika i Anissa de Sers

La revolució a Tunísia va ser el 2008. Redayef i la conca minera de Gafsa

Soc Zohra. Soc ciutadana. Zohra Ben Khoud, jove ciber-activista de Kairuan

Música a Tunísia. El passat és el present

Palestina

Per raons de seguretat. Un passeig per Gaza

Jerusalem ID. La violència suspesa

Fent camí pel mur. Palestina, mur i espoliació

Check point de Nablus. Més que un club

El mur de Berlín a Israel

Afganistan

Vides podrides de guerra. Afganistan i les víctimes

Afganistan, l’aniquilació de la música

L’autor

Dedicat al meu pare, un home modèlic

Molts viatges exteriors són en realitat viatges interiors,

moments de trànsit, processos de transformació

Pròleg

Guardo com un tresor els quilòmetres recorreguts en companyia del Sàgar pels indrets més recòndits de Palestina. Perquè viatjar amb ell és un autèntic regal. No només perquè a la seva llista de propostes sol haver-hi els destins més improbables, sinó perquè la seva mirada empàtica li permet connectar fàcilment amb els seus habitants i eliminar les barreres que hi pugui haver. Això passa, intueixo, perquè el Sàgar no només viatja, sinó que, sobretot, viu als llocs. A vegades, fent de cooperant i submergint-se amb una profunditat que s’estila poc a la realitat que l’envolta; d’altres, documentant-se i tornant als llocs una vegada i una altra; i, sempre, mantenint el contacte amb les persones que coneix, ja amistats moltes d’elles, traçant línies paral·leles entre les seves vides i el seu context. No cal dir que els culpables de tot això són una curiositat infinita i el seu compromís rotund amb les persones que —sempre les mateixes— paguen el preu de les violències, les injustícies i la impunitat que regnen al nostre planeta. Però és també un compromís amb aquelles que, amb la cultura popular per bandera, s’entesten a preservar un trosset de la seva identitat.

Afortunadament per a nosaltres, el Sàgar sol sentir la necessitat —i la responsabilitat, altra vegada— de documentar moltes de les històries amb què es troba, conscient que són realitats que mereixen quedar registrades. La càmera de l’associació Mapasonor, de la qual és cofundador, ha estat testimoni ja de molts dels seus periples. Aquest llibre, que ara recopila textos escrits en els últims vint anys a mode de collage, ens dona una nova oportunitat de recórrer de la seva mà alguns dels episodis que més l’han marcat durant aquest període. El camí ens porta a les ribes de la Mediterrània i més enllà, a l’Afganistan, a l’Índia, al Congo o al Senegal, en un recorregut on ens presenta persones humils, sovint dones víctimes de conflictes més o menys oblidats, de violències persistents però no per això menys doloroses. Persones, al cap i a la fi, que amb els seus trajectes vitals representen el que el Sàgar anomena la micro-història, tossudament confrontada a una història en majúscules que només deixa lloc als titulars i que massa vegades oculta els matisos, el patiment i la lluita de les víctimes per sobreviure dignament. El Sàgar, posant sempre el focus en aquestes vivències del dia a dia, les reals, les de les dones i els homes que intenten tirar endavant malgrat tots els obstacles, proclama la victòria d’aquesta manera de comprendre la història.

A Tunísia, per exemple, aixeca el vel del silenci imposat per la fèrria dictadura de Ben Ali per escoltar les veus que s’amaguen a sota, la de les dones amb els drets formalment més reconeguts de tot el món àrab, tal com es proclamava des dels altaveus del règim, però ofegades pel pes d’una tradició invariablement patriarcal. A través del contacte de tants anys amb el país i els seus coneguts, el Sàgar narra situacions que ens ajuden a entendre els mecanismes d’una dictadura corrupte fins la medul·la, i ens arrossega fins la Tunísia post-revolucionària, on la caiguda del règim, gràcies en part a algunes lluites oblidades, planteja nous reptes a una societat en transformació.

A Palestina, que intermitentment fa acte de presència a les nostres pantalles amb episodis de violència espectacular, ens explica a través de diferents personatges les múltiples formes que pren la violència suspesa, el càstig col·lectiu a què viu sotmesa la població palestina, el «memoricidi», les sofisticades i surrealistes formes d’expulsió que practica impunement l’estat d’Israel, o la violència que encapsulen moltes situacions quotidianes que a ell, bon observador, no li passen desapercebudes. El cinisme de les institucions internacionals, més avesades a fer equilibrismes que a trepitjar el terreny, és de nou confrontat per les històries de la gent corrent, la que pateix a la seva pell aquesta opressió tan flagrant i interminable.

A Afganistan, país que va trepitjar per primera vegada just després de la caiguda dels talibans l’any 2001, documenta les penúries d’unes víctimes que han hagut de veure com els seus botxins, criminals de guerra consumats, eren elevats a la categoria de mandataris internacionalment reconeguts. La versió de la història segons la qual la caiguda del règim talibà equivalia a l’arribada de la justícia i la igualtat és, doncs, ràpidament desmentida per les vides dels milers de desplaçats interns, els mutilats de guerra i les víctimes d’un sistema podrit que s’ha basat en la impunitat més absoluta.

Acompanyant els viatges a mode de banda sonora, sempre hi ha un espai per a la música. Pel Sàgar, aquesta no només té el valor de patrimoni cultural d’un lloc, sinó que a més ens permet endinsar-nos en el seu passat i present. Sovint les tradicions musicals d’un país beuen de diferents fonts i no entenen de les fronteres que imposen els conflictes o les divisions polítiques, però a vegades la seva decadència també ens dona pistes sobre el context polític on es troben. En moltes ocasions, i aquest és també un eix del llibre, les músiques tenen una dimensió transcendental. Tot això també forma part de l’experiència viatgera.

Aquest llibre és, doncs, un viatge. El que aquí ens proposa el Sàgar apunta al seu propi procés de transformació al llarg de tantes anades i tornades, perquè, com ell mateix ens adverteix, tot viatge exterior és també un viatge interior. El seu camí és i ha estat el d’intentar comprendre i a la vegada obrir finestres a mons remots, però també posar-los en relació amb l’experiència humana més propera. I, finalment, abraçar el convenciment que de manera discreta li havia transmès el seu pare per l’única via del viatge interior: que la tolerància és la base de la coexistència entre comunitats.

Nota de l’autor

Aquest recull d’articles apareguts en diverses publicacions és una crònica de molts viatges exteriors, i d’alguns d’interiors, que he realitzat des de fa quasi vint-i-cinc anys.

La primera intenció era recollir sols aquells articles inclosos al llibre Trànsits.

Les experiències de viatge solen ser trànsits, i els viatges exteriors vitals són alhora viatges interiors. El trànsit transcendental, o espiritual o religiós en les persones o pobles que he conegut, motivà els articles continguts a Trànsits. La pertinença religiosa de pobles sencers o de persones específiques, a vegades, pot ser motiu perquè aquests siguin agredits pels qui tenen el poder. També pot ser motiu de complexos trànsits identitaris per persones amb itineraris vitals complexos. Sentir el fet espiritual, o el fet transcendental, pot ser un motiu de processos de teràpia individual o social, o d’experiència artística o cultural profunda, però també pot ser aprofitat pels actors de poder pel domini social o per la violència individual. L’experiència de la mort pot ser motiu d’una epifania de reconstrucció personal.

Posteriorment, he cregut interessant incloure en el recull una segona part: Postals des de l’eix del mal. Un llibre de viatges exteriors per les realitats de tres països que d’una manera o altra he conegut: Tunísia, Palestina i Afganistan. Una part que no té com a eix aquest element de la transcendència, o l’espiritualitat. Els països que retrato, però, són una visió distorsionada de la seva realitat per mitjà de la meva experiència de viatge. Ja que, molts viatges exteriors, són en realitat viatges interiors, moments de trànsit, processos de transformació. De manera que aquests viatges exteriors són també un reflex dels meus viatges exteriors. Són també els meus trànsits. Tunísia, Palestina i Afganistan són també els meus processos de canvi.

Així, ambdós llibres en formen un de sol.

Els articles d’aquest recull han estat publicats a Dialogal, El Inconformista Digital, Cap Gros, Caramella, Directa i Canal Solidario. S’han modificat alguns articles en la seva versió original per no repetir escenes, malgrat que en alguna ocasió pot haver-hi algun capítol en què es repeteixi alguna història.

TRÀNSITS

Damasc-Tunísia-Dubai-Kabul

Una mà invisible decideix, per raons enigmàtiques, canviar el rumb, o fins i tot aniquilar tot un seguit de països de majoria musulmana.

Països que no tenen res a veure entre ells, ni són musulmans de la mateixa manera.

Una mà invisible decideix, sobretot, canviar o aniquilar la vida de la seva gent.

Damasc-Tunísia

L’any 2010 vaig anar a Síria. Viatjant per Damasc, per Alep, per Homs o pel monestir de Mar Musa vaig viure sensacions paral·leles a les que anys abans havia viscut a Tunísia, a Tabarka, a Kairouan, en Kef o en Sidi Bouzid.

Mai vaig notar cap perill. Ni vaig sentir cap mirada d’hostilitat. Mai vaig tenir la sensació de ser mal rebut pels seus habitants. Estava segur que mai em sentiria amenaçat en cap racó del país. Regnava el silenci i la calma fins i tot en els caòtics mercats. Sentia que em movia per una de les zones més segures i on era més fàcil de moure’m de les que havia viatjat fins al moment.

Les poblacions de Tunísia i de Síria eren lúcidament obertes a la discussió, a la comprensió, a la visió crítica molt llunyana al pensament programat de qualsevol extremisme o dictadura. No semblaven viure en un búnquer tancat i segellat. Cap dels dos països.

Una sensació estranya… A Tunísia governava una fèrria i asfixiant dictadura que penetrava en tots els racons de la vida quotidiana dels seus habitants. Una mordassa a una població naturalment oberta i democràtica. Una desgràcia.

Però la sensació a Síria era encara més estranya. Bo i la calma que emanava, tenia la sensació de caminar sobre aigües pantanoses. A més de ser una menyspreable autocràcia fàcilment tendent a la criminalitat (com es va demostrar posteriorment), en aquell moment era el centre d’un conflicte internacional, envoltat de dos estats poderosos, tensos i malalts d’arrogància, com l’Iran o Israel, a més d’un potencial enemic com Turquia. I aquests països arrosseguen interessos i odis de moltes potències arreu del món. Síria, un país tranquil, políticament malalt, en l’epicentre d’un terratrèmol perillosíssim internacional.

El que no podia sospitar és que en els dos països de la calma esclatarien just després revolucions populars: una d’èxit immediat (Tunísia); i una de sagnant i complexíssima que va fer esclatar el moviment sísmic latent (Síria).

Res evidenciava que Síria, igual que l’Afganistan, acabaria essent un país aniquilat.

Dubai-Kabul

Per anar a Kabul, a l’Afganistan, cal fer trànsit per l’aeroport de Dubai, als Emirats Àrabs Units, l’epicentre d’una regió on diversos països nodreixen invisiblement els moviments extremistes responsables de l’aniquilació molts països islàmics.

Els aeroports exerceixen una fascinació com a espais internacionals on les cultures es creuen, però no es mesclen. El de Dubai porta a l’extrem aquesta fascinació: allà es troben Orient i Occident sense mesclar-se, quasi sense mirar-se, i de fet és un aeroport on es mostra l’absurd de la simplificació d’un món dividit en dos pols.

A les cues de facturació hi ha les files caòtiques i espontànies dels vols cap al Sudan, al costat de les atentes i ordenades del Japó, hi ha les grans sales amb seients on els alemanys esperen seriosos amb ordinadors portàtils, fins i tot els saudites amb moderns telèfons mòbils i vestits tradicionals, o les àrabs modernitzades del Líban, les elegantíssimes índies amb vestits regionals de colors llampants i esquenes nues, o grups amb uniformes locals a vegades asseguts al sòl o resant dels pakistanesos, o tombats dormint una mescla indistingible de coreans, afganesos, uzbeks… L’aeroport de Dubai és una buffer area, una àrea de trànsit on tot es mescla, però, no se sap com, els límits estan clarament establerts.

A l’aeroport de Dubai, termes com «occidentalisme» són totalment inútils, simplistes. El luxe perd sentit quan s’identifica com a occidental i aquí adopta una versió oriental. Les luxoses botigues de perfum o de grans cotxes, o les grans pantalles emetent videoclips de cantants sexis àrabs seduïdes per nois elegants de les cadenes Rotana o Al-Arabia. En un mateix espai conviuen les «ninjes», o els «yuppis», i a vegades fins i tot els «hippies». I el tradicionalisme perd sentit com a valor no-occidental perquè aquí l’aparença tradicional es vesteix de luxe.

L’aeroport de Dubai és l’espai on es creuen però no es mesclen les cultures. Perquè no tenen gens d’interès a mesclar-se. Aquí els mons radicalment oposats, fins i tot en conflicte, orientals, occidentals o d’on sigui, es creuen en un mateix espai.

Tunisia-Kabul

L’abril de 2002 vaig viatjar per primer cop a Kabul, quatre mesos després de la invasió de l’Afganistan pels Estats Units i de la caiguda del règim talibà. El maig de 2011 vaig anar a Tunísia, quatre mesos després de la revolució que va fer caure el seu dictador Ben Ali. En els dos llocs, la gent semblava experimentar una sensació similar: viure en un país desconegut fins i tot pels seus habitants. No sabien molt bé què fer amb les noves possibilitats que els donava el nou país. No donaven l’abast de fer tot el que durant tants anys no havien pogut fer.

A Tunísia, la població no parava de fer concentracions de protesta o debats oberts en espais públics (sit-ins). Arrencaven els símbols de la dictadura precedent i no sabien com trobar temps per fer-ho tot al mateix temps: obrir noves publicacions, nous blocs, nous partits polítics… Mig de broma dèiem que Tunísia no era en aquells moments un país, sinó un brainstorming (una pluja d’idees).

A Tunísia no sabem què passarà. Podem ser una mica optimistes amb la seva revolució, ja que és un país on, tot i la repressora dictadura, hi ha hagut unes fortes bases de construcció de la societat, i la seva transició política s’està realitzant de forma efectiva. Però, sense voler-ho, s’ha convertit geogràficament en una resistent àrea inestable castigada per enemics externs d’una Líbia en l’absolut caos i l’arribada d’extremistes finançats de fora.

A l’Afganistan del 2002 em vaig passejar per qualsevol racó de Kabul, fent fotos sense sentir reticències. Vaig creuar zones que només uns mesos abans havien estat fronteres d’una ciutat microparcelada i destruïda per batalles sagnants. Vaig visitar llocs públics que uns mesos abans eren vigilats per cruels guardians del puritanisme