Camins de pedra

By Teresa Duch

L'any 2013 un equip d'arqueòlegs de la Universitat Rovira i Virgili, en l'excavació d'un jaciment paleolític al Molí del Salt, al terme de Vimbodí i Poblet, van fer una troballa que revolucionava el coneixement de l'art a la Prehistòria. Era una pedra on hi havia representades set cabanes similars. La pedra representava la primera reproducció artística d'un grup social i un dels primers exemples de paisatgisme, ja que per una banda mostrava la forma de vida dels caçadors, i per l'altra, els gravats reproduïen allò que l'artista veia al seu davant. Una de les conclusions a què van arribar els arqueòlegs és posada en dubte en aquest llibre.

La pedra, objecte real, ha donat lloc a aquests sis relats de ficció que, situats sobre contextos històrics diferents, abasten un període de catorze mil anys, al llarg dels quals la protagonista va transitant pel que ella mateixa en diu "camins de pedra".
"...Xom es queda assegut força hores sota l'abric dels àpats, el foc i les històries, i observa tot el que la vista pot abastar-li: les cabanes, la seva, ara just al seu davant, els arbres fruiters, les muntanyes que van canviant de color segons el punt al cel del sol que les il•lumina i el riu que no veu però que recorda, gràcies al so de l'aigua que corre. Ho esguarda tot amb atenció i sempre hi descobreix nous matisos; en els verds, en la forma dels arbres, en les cabanes aparentment iguals, però diferents. En una de les seves modestes i dificultoses caminades, trobarà una pedra. Plana, més llarga que ampla, acabada en punxa en un extrem. I la idea que anava agafant forma quan Par li va portar els bastons, quedarà perfectament perfilada en el seu cap. —Mam, necessito una pedra llarga.

...Quan Xòmic va morir, Bora ja feia moltes llunes que havia deixat a la seva neta allò més valuós que Mam li havia llegat: la pedra amb les cabanes. La nena no va entendre fins més endavant, i encara només a mitges, el perquè l'àvia s'havia posat tan solemne: aquesta pedra és el símbol de la nostra família i de la nostra tribu —li havia explicat, tornant a regirar el seu cor— Tu n'has de tenir cura i si els que venen després de tu també en tenen, la pedra parlarà de nosaltres d'aquí a milers i milers de llunes".

• Language: Català
• Publisher: Terra Ignota Ediciones
• Release date: Jul 17, 2019
• ISBN: 9788412049077

Book preview

AGRAÏMENTS

LA PREHISTÒRIA DE

LA MEVA HISTÒRIA

Per als amants dels nombres llargs diré que la meva vida es divideix en dues parts. La primera té una llargada de quatre mil sis-cents milions d’anys i s’eleva a la data de formació de la Terra. Jo era part d’una entitat molt més gran. Com d’una família, però sense esquerdes, amb una cohesió perfecta. Almenys això vaig creure fins que diversos moments de confusió em van anar convencent que la fragilitat també formava part de la meva naturalesa. Vaig adoptar la meva forma actual en el darrer cataclisme geològic. No en puc explicar els detalls, encara ara m’esgarrifo. Soc com soc des d’aleshores. En essència, vull dir. Després del xoc traumàtic de separar-me de la meva «família» vaig anar a parar a un riu, ara no sabria dir quin, i és que si us he de ser franca, abans de conèixer els humans, jo no sabia res de res. Reflectida en les seves aigües em vaig veure tan escarransida, tan poca-cosa, que el primer pensament va ser el de no lluitar. Sort que el corrent de l’aigua em va fer remuntar! I vaig començar el meu camí aparentment solitari que, en realitat, no ho era tant. Nosaltres ens movíem pel món, pels viaranys que, amb un cert menyspreu i planyent-nos-en, anomenàvem camins de pedra, uns camins pels quals ens empenyien les circumstàncies sense que hi poguéssim posar voluntat per canviar-les, ni per desviar-nos vers altres rutes. Avui teníem una companyia i demà en teníem una altra; igual podíem restar un milió d’anys en el mateix lloc, com moure’ns un centenar de vegades en un dia. Tot depenia de les forces de la naturalesa, de les quals algú va dir, crec que amb ironia, que en determinats moments en formàvem part. Jo era el que soc ara —sense les marques que m’atorguen personalitat— amb la diferència que el meu contorn i les meves arestes eren tan pronunciats que em conferien un aspecte agressiu, gens d’acord amb la meva manera de ser. Les vicissituds per aigua, terra i, a vegades, aire van conformar les meves formes actuals, més suaus i arrodonides.

Abans d’establir-hi contacte, els humans em semblaven força desastrosos. Sempre amunt i avall, amb tantes necessitats i amb una existència tan limitada... Només en quatre breus milions d’anys van canviar de forma tantes vegades que en vaig perdre el compte: ara es posaven drets, ara abandonaven les urpes i es deixaven créixer les ungles, ara s’adonaven que tenien un dit polze de gran utilitat, ara el cervell se’ls feia més gran, ara el mentó se’ls accentuava i la mandíbula se’ls reduïa... Uf! Tants canvis per a un profit tan curt! Vint, trenta, quaranta anys de vida a tot estirar! Canvi rere canvi, des de l’Australopithecus, fa quatre milions d’anys, fins a l’Homo sapiens, en fa cent noranta cinc mil. La Lucy va ser una Australopithecus que no arribava al metro i mig, va viure fa tres milions d’anys, i va morir quan en tenia vint-i-un. El nom, que sembla modern, en realitat ho és. Li van posar uns Sapiens arqueòlegs que estaven escoltant aquesta cançó dels Beatles quan la van trobar a Etiòpia.

La meva opinió sobre l’Homo sapiens va canviar quan el vaig conèixer de més a prop. Aquí va començar la segona part de la meva vida, el meu camí de catorze mil anys en companyia, una companyia que no tenia res a veure amb la dels meus orígens, tan consistent, ni amb l’altra, tan inestable i fugissera. Ens trobàvem al Paleolític Superior. El primer contacte amb ells em va marcar perquè... qui pot resistir-se a la tendresa en mans d’una criatura de quatre anys? Els humans no eren tan desastrosos com havia pensat i es movien per uns impulsos invisibles que a mi em costaven molt de copsar. Els impulsos eren, són, el que ells amb el pas dels anys han anomenat sentiments. Múltiples, diversos i contradictoris: amor, odi, tendresa, compassió, ràbia, alegria, desig, por, tristesa, admiració, plaer, interès, ambició, bondat, maldat. Un reguitzell. I encara me’n deixo! Tan complexos són els Sapiens que, després de tants anys de relació, encara ara no els entenc. De fet, no crec faltar a ningú si dic que ni ells mateixos no s’entenen.

Si la meva edat em dona autoritat per enraonar de nombres, la meva experiència amb els humans em permet parlar també de lletres. En aquest passeig curt, però ben aprofitat, vaig coincidir amb una dona apassionada per les lletres, de la qual vaig aprendre quasi tot el que sé de l’escriptura. Per exemple, que la humanitat fa aproximadament cinc mil tres-cents anys que escriu. Van començar a fer-ho els sumeris, a Mesopotàmia, amb l’escriptura cuneïforme i els egipcis amb l’escriptura jeroglífica. Ambdues eren escriptures de símbols que no representaven sons fonètics. Els fenicis van ser els primers en crear un alfabet fonètic, amb vint-i-dues consonants i sense vocals. Els grecs hi van afegir les vocals. Més tard, els romans van adoptar l’alfabet grec amb algunes variacions. No podria explicar res de tot això si no hagués conegut l’Adimels, la noia que va viure a Ullastret fa dos mil quatre-cents anys. Precisament el seu alfabet, l’iber, encara no s’ha pogut desxifrar totalment.

Un altre aspecte dels humans, per mi inexplicable, és la seva necessitat de creure en éssers superiors que poden castigar-los i premiar-los, canviar-los el destí i marcar-los el final del viatge. I tot segons els seus desitjos, que només depenen de la lluna o de com es llevin al matí en el més enllà que, per cert, no ha vist mai ningú. És un gran misteri que, segur, no comprendré mai i diria que ells tampoc, amb l’agreujant que els és una necessitat vital envoltar-se d’aquestes creences que amb el temps han anomenat «religió». Sovint els desitjos dels déus han estat mal interpretats i s’han fet estralls en nom de la fe i les creences. Ha estat en moments així quan he pogut veure els sentiments més destructius en els esguards i en els actes d’alguns humans.

En el meu periple de catorze mil anys he conegut altres éssers que, tot i al servei dels Sapiens, sovint mostren més dignitat i noblesa que ells. Gossos com Lloba i cavalls com Rocco. Tant l’un com l’altre em van demostrar que alguns sentiments no són patrimoni exclusiu dels humans, encara que sí la seva complexitat. El gos va néixer aproximadament amb l’Homo sapiens, tot i que no va ser domesticat fins fa quinze mil anys. No passa el mateix amb el seu avantpassat, el llop, que compta amb vuit-cents mil anys d’antiguitat. El gos prové del llop gris i posseeix una intel·ligència poc habitual en el món animal, entesa com observació i aprenentatge en la seva relació amb els humans. La lleialtat és la qualitat que més bé el defineix. El cavall és molt més vell. Va aparèixer sobre la Terra fa cinquanta cinc milions d’anys. Només que aleshores mesurava un parell de pams d’alçada i tenia quatre dits a les potes del davant i tres a les del darrere. Va necessitar cinquanta quatre milions d’anys per créixer fins l’alçada que té actualment i convertir els seus dits en peülla. Jo en vaig ser testimoni. I també ho vaig ser del desig dels Sapiens de posseir-lo i domesticar-lo. El cavall havia nascut a Amèrica. Com s’ho va fer, doncs, per ser a Europa durant l’Edat de Pedra? Fa quaranta mil anys, amb la darrera glaciació, l’aigua dels continents s’hi quedava glaçada i no arribava ni als mars ni als oceans. Com a conseqüència el nivell del mar va descendir noranta metres, deixant al descobert un pont de mil cinc-cents quilòmetres. Els caçadors euroasiàtics van aprofitar-ho per passar de Sibèria, entre Europa i Àsia, a Alaska, al continent americà. A través del pont van migrar homes, animals i plantes en ambdues direccions. També el cavall. Tot i així els Sapiens van haver d’esperar uns quants milers d’anys per domesticar-lo.

Per algun motiu que desconec, el meu camí al costat dels humans ha estat possible gràcies a les dones. Tot i que, accidentalment, he estat sovint en mans dels homes i en general puc dir que han fet un bon paper. Però les dones... Les dones! Aquestes Sapiens anomenades sexe dèbil i col·lectiu vulnerable. Sense reconeixement a cap mèrit, sempre treballant a l’ombra, sempre sota el jou dels homes, a vegades boc expiatori dels seus errors, ires i frustracions. Sense elles i la seva fidelitat a les tradicions, la meva història s’hauria esgotat en el breu lapse de temps que dura una vida humana. Mai no els estaré prou agraïda per tot el que he après al seu costat: l’abnegació, el sacrifici, el treball, el coratge, l’empenta, la tendresa, la perseverança... I ho deixarem aquí! Tothom sap que qualsevol altra virtut més viva i intensa atribuïda a les dones ràpidament els atorga en boca dels homes qualificatius descortesos i grollers: boges, barjaules, bruixes, homenots. I malgrat tot, les virtuts les tenen, les tenen. Algun dia els homes reconeixeran la vàlua de les dones en la mesura justa? O potser m’hauré d’esperar catorze mil anys més?

Acabo el meu parlament petri rendint homenatge a un vell amic. Un amic que em va donar empara durant molt de temps, oferint-me seguretat quan més la necessitava: el riu. Fa vuit mil anys els caçadors van abandonar la vida nòmada i van afermar la seva supervivència al costat dels rius. Mesopotàmia entre el Tigris i l’Èufrates, Egipte al costat del Nil, l’Índia tocant a l’Indo i la Xina entre el riu Groc i el riu Blau. Els meus han estat uns rius més modestos però de seguida, quan vaig conèixer el primer Sapiens, vaig saber que el riu seria sempre present en la meva història amb els humans i que la meva relació amb ell seria cada vegada més estreta. Mai no vam tornar a trobar-nos físicament, però els rius, en els moments difícils d’aquells que em tenien a les mans, sempre van mostrar el camí cap a la llibertat.

Benvolguda i benvolgut Sapiens, m’he permès oferir-te de bell antuvi un petit tast del que et trobaràs i que sabessis que abans de fer-me amiga dels Sapiens jo també existia, encara que només fos una humil pedra. I ara callo. Ha arribat l’hora que prenguin la paraula aquells amb qui he compartit protagonisme, i també aquells que han estat testimonis de les meves vivències amb els humans. Tots frisen per explicar-te amb veu pròpia la seva història o la història que han presenciat que, de retruc, també és la meva. Et desitjo un recorregut plaent pels meus camins de pedra.

CAMINANTS

Va avançar-se al grup i va començar a grimpar pel tronc d’un dels pocs arbres que havien trobat pel camí. Allà lluny, la blancor de la neu anava minvant i la vegetació s’anava fent més espessa i, no el distingia, però fins i tot li semblà sentir la remor d’un riu. El desig es veia alenat per la necessitat.

Caminaven, ells caminaven. Des de sempre i tota la vida que havien conegut, caminaven. Caminaven fins a trobar allò que buscaven: aixopluc i subsistència. Sovint era difícil que ambdues necessitats trobessin resposta alhora. D’allà on venien, havien de caminar mig dia per abastir-se d’aigua, caminar sobre la neu que mai no arribava a fondre’s sota els seus peus. Hi tenien la cova i la caça i també una dotzena d’ametllers silvestres, però l’aigua era massa lluny. Per això quan la caça va començar a escassejar, van fer l’única cosa que sabien fer: caminar per trobar un lloc sense les limitacions de tots els llocs on havien estat abans.

Els altres quatre exploradors arribaven just a l’arbre quan ell ja havia anat i tornat de l’objectiu.

—Empremtes de conills! —cridà— arbres i... —s’aturà a posta.

Els altres escoltaven expectants.

—... aigua!

—Aigua? —preguntà, incrèdul, el més gran del grup.

—Aigua, sí! Molt a prop d’una balma!

—Aigua, aigua!!! —celebraren tots.

Els separaven quatre nits de les seves famílies, però la urgència per donar-los la bona nova els donà ales. Els homes que s’havien quedat al campament ho festejaren amb els altres. Les dones van començar a arreplegar-ho tot.

—N’estic una mica farta, Par.

—Va, Mam, què vols fer sinó? Aquí ja no hi ha res —digué ell— Ja veuràs com t’agradarà! —se li atansà més— Vols saber qui ho ha trobat?

—No m’ho diguis, no m’ho diguis, deixa’m pensar... —va dir ella, tocant-se la templa amb el dit índex— Tu, potser?

Ell l’abraçà. La seva dona. Es passava el dia remugant, però posseïa aquell sentit de l’humor que li tenia el cor robat. Igual ara que nou estius abans, quan ella havia decidit deixar la seva família per seguir-lo. Després va arribar Bora, la seva filla gran, i vint llunes més tard, Lana. Amb els primers balbotejos de Bora, van reservar-se el seu nom per la intimitat, i per als seus fills i la resta del grup van passar a ser Par i Mam. Van passar dos hiverns i va arribar Xom, el primer fill mascle. Si, fins aleshores, Par havia estimat la seva dona, a partir de Xom també la venerà.

Tots els fills veien amb naturalitat que al jaç, Par i Mam es diguessin fluixet un altre nom, l’un a l’altre. Com tampoc mai no es van estranyar dels brams i esbufecs que Par deixava anar cada matinada, quan s’estirava damunt de Mam, després de sortir a fora, atiar el foc i mirar els estels, sempre en aquest ordre. La seva mare només sospirava, això sí, més sorollosament que de costum. Les expressions sonores de Par i Mam formaven part de la quotidianitat de les seves nits, des que havien vingut al món.

Tampoc Lloba, estirada als peus del jaç de Xom, acostumada a aixecar l’orella al més petit soroll, no s’immutava. Havia començat a formar part de la família, quasi al mateix temps que Xom. Els caçadors havien mort la seva mare en una batuda, després d’una gran nevada. Més tard, havien trobat la llopada i Par havia volgut portar un cadell al campament. Lloba no hi veia, ni hi sentia quan va arribar-hi i es veia tan indefensa que totes les reticències dels altres a posar-se l’enemic a dins de casa, van anar ràpidament per terra. Jan, el germà de Par, ho veié tan clar que va tornar al cau del llop per quedar-se’n també un, però els petits llobatons havien mort de fred. Lloba va créixer més de pressa que Xom, però això no va impedir que es fessin inseparables.

Just la neu ha començat a desfer-se, però les nits ja s’han escurçat. Clareja el dia i els homes desfan les cabanes. Les dones ja les han buidat i ho han posat tot en els grans farcells de pell només emprats com a tals per als desplaçaments. En les seves curtes etapes sedentàries, les mateixes peces els donen escalfor al jaç durant la nit. Són herència dels pares, dels avis, dels besavis i més enllà, quan encara els animals grans vivien al món i encara alguna vegada eren vençuts pels homes, que ho aprofitaven tot d’ells.

Xom és petit, però vol caminar al costat de les seves germanes i Lloba al costat seu. És un nen mogut i cap al migdia les seves anades i vingudes li comencen a passar factura. Par se’l carrega a collibè. Només és un nen, un nen que tan sols ha vist passar quatre estius. Ell no té cap record d’anar a coll, ni del pare ni de la mare.

Durant les quatre nits que els separen de la terra promesa, planten treballosament les seves cabanes, impossible dormir al ras; aquestes són les nits més fosques, abans la lluna no comenci a créixer altra vegada. Munten llànties entre les cabanes; quatre grans pedres amuntegades i al capdamunt hi entaforen metxes vegetals xopades amb greix. Les llànties cremen quasi sempre durant tota la nit. L’endemà desmunten i reprenen el camí. Hi arriben al capvespre del cinquè dia. Mam té els seus dubtes que aquest sigui el millor lloc del món, com li ha dit Par, però l’endemà en sortir el sol, ho ha de reconèixer, mai no ha estat en un lloc igual. L’abric que els ofereix la roca és prou gran per encabir-los a tots, la seva família, el germà de Par i els cosins amb les seves famílies. Prou gran i acollidor per emparar-los en els àpats i en els vespres al voltant del foc. Darrere la balma, un bosc de pins i rebolls, que no es veu on s’acaba, i al davant, un terreny pla i ample, els permetrà muntar les seves cabanes. Molt a prop, arbres, amb una fruita blavosa que ella no ha vist mai i darrera d’aquests, uns altres de diferents, rabassuts, arrelats a terra, amb uns petits fruits de color fosc. Més enllà, els ametllers, que ja coneix perquè fa temps que allà on van en troben. Li fa estrany veure la fruita als arbres, quan recorda que allà d’on venen, la neu era arreu i pertot, però a Mam li sembla endevinar que el món és més gran que tots els mons que ha conegut i que encara li té reservades moltes sorpreses. Sorpreses.

Camina uns minuts en direcció al soroll de l’aigua i trobar el riu tan a prop la deixa bocabadada. El riu és gran i ample i baixa amb força. Es mulla els braços. L’aigua és gelada, però això no l’atura i es mulla la cara i es desfà