El treball esclau durant el Franquisme: La Vall d'Albaida (1938-1947)

By Josep Màrius Climent i Prats and Antonio Calzado Aldaria

Un aspecte poc conegut de la repressió franquista al País Valencià fou el sistema penitenciari i el treball forçat. Es fa necessari aprofundir en l'estudi de l'origen i significació dels camps de concentració que van establir els militars franquistes durant la Guerra Civil i en la immediata postguerra, esbrinant els mètodes que van emprar i els objectius polítics i militars que perseguien. En aquest marc teòric s'insereix el present estudi sobre l'impacte del treball forçat a la Vall d'Albaida, que aborda el procés d'institucionalització dels «espais punitius» que va organitzar el franquisme per controlar, aprofitar i «reeducar» l'enorme massa de presoners de guerra que arribaren a capturar durant el conflicte. Es tracta, , d'una contribució historiogràfica amb una important dimensió cívica: rescatar de l'oblit les víctimes d'aquesta forma de violència política.

• Language: Català
• Publisher: Publicacions de la Universitat de València
• Release date: Jul 31, 2017
• ISBN: 9788491340461

Book preview

PRÒLEG

Ens trobem davant un desbordant i modèlic torrent d’història i de compromís personal. Durant anys, Josep Màrius Climent i Prats ha anat recomponent amb una paciència inaudita, amb una determinació quasi obsessiva, els fonaments d’un dels capítols de la repressió i del control social imposat per la dictadura franquista a la societat en la immediata postguerra; fonaments que, entre altres factors com ara els seus indubtables suports socials, van sostenir l’edifici dictatorial durant llargues i negres dècades. Em consta personalment els quasi frenètics viatges des del cinturó de la capital provincial fins als arxius municipals de la Vall d’Albaida; els caps de setmana cercant testimoniatges orals; les vacances gairebé ocupades del tot en un peregrinatge a diferents arxius estatals. El capítol «La reconstrucció de les fonts. Entre la dispersió i la parcialitat» representa un saludable paradigma de recerca i heurística, unes pàgines que es convertiran en imprescindible matèria bàsica per a futurs investigadors. Efectivament, el capítol conté un tractament modèlic de les fonts, i alhora subratlla l’àmplia tipologia de dificultats i complicacions que encara persisteixen en l’estudi de la violència franquista.

Amb aquesta magnitud del procés previ de replega documental (arxius municipals, provincials i estatals), l’enfocament microscòpic d’història local –en aquest cas, sobre un espai humà comarcal– resultava el més idoni, en la línia de la preponderància d’aquesta perspectiva metodològica en la historiografia del franquisme. Encara més quan la comarca objecte d’anàlisi, la Vall d’Albaida, pren en consideració una historiografia diversa i fèrtil sobre els períodes republicà bèl·lic i franquista, gràcies a les aportacions de Josep Gandia, Joan Torró o Carmen Agulló. Una comarca valenciana d’interior en la qual el 1939 convivien agricultura comercial amb focus industrials i manufacturers, i que posseïa la notable particularitat d’una hegemonia social catòlica i carlina, la qual faria més profunds els efectes de l’assentament franquista. Ara bé, l’elecció espacial també està relacionada amb la trajectòria vital de l’autor, en bona mesura un exemple d’aquest «passat que no passa» que va implicar la societat espanyola precrisi entorn dels debats produïts al voltant de la popularment denominada Llei de memòria històrica. Memòria, però també desmemòria que l’autor va anar trobant en les seues reunions amb familiars d’aquests treballadors esclaus. Una memòria dolorosa que encara a principis del segle

XXI

no ha trobat el recer d’una política pública de memòria que consolide un consens democràtic capaç de restituir la dignitat de les víctimes del franquisme i de l’antifranquisme i de socialitzar entorn de valors democràtics, antítesi de la dictadura. Aquesta absència des del 1975 col·labora a sustentar visions benignes del franquisme com a preludi a l’actual democràcia, concebuda com un regal. Així, encara l’any 2008, una enquesta del

CIS

mostrava que un 58,2% dels enquestats es manifestava com «més aviat d’acord» que el franquisme va tenir «coses bones i coses dolentes». L’exhaustiva base documental ha sigut completada amb una profunda consulta historiogràfica i un rellevant treball de fonts orals, d’«aquelles veus que ens arriben del passat». Càlides i subtils, a diferència de la fredor de l’estadística i els percentatges, aquestes veus ens fan presents la por, les penúries, els sofriments, la fam i el maltractament dels treballadors esclaus. Josep Màrius desgrana pas a pas la construcció de la maquinària franquista de treball esclau des dels anys de la Guerra Civil fins a la seua esplendor malèfica a partir de l’abril del 1939, i des de la temuda qualificació de «desafecte» fins a la terrible estada en les diferents modalitats d’esclavitud laboral. Així mateix, l’autor tampoc oblida els botxins, els comandants dels Batallons, especialment triats per les seues trajectòries africanistes, repressores abans de la Guerra i les seues fervents postures reaccionàries. Com va succeir amb l’aplicació de Responsabilitats Polítiques, amb els Batallons de Treballadors el franquisme va cercar estendre el seu implacable càstig a tots aquells que s’havien atrevit a qüestionar les estructures socials, polítiques o culturals de l’Espanya tradicional, i ho va fer en tots els llocs, des de la ciutat més gran fins al poble més petit, fins i tot en una comarca conservadora com la Vall d’Albaida. Però Josep Màrius no es limita a quantificar, sinó que introdueix aquesta modalitat repressiva en aspectes més amplis: l’arbitrarietat de les classificacions dels antics soldats republicans; la violència «des de baix»; la destrucció de les relacions personals i familiars en les microsocietats rurals; el control social a perpetuïtat a través del terror (explicatiu també de la paràlisi de l’antifranquisme) i també del joc pervers de la cerca de l’aval reparador, i l’«utilitarisme punitiu», pel qual els Batallons de Treballadors també es van convertir en productes de benefici econòmic. Josep Màrius no oblida el context internacional, situant en el marc comparatiu de l’Alemanya nazi la gènesi, els procediments, els objectius i el desenvolupament dels batallons de treball. L’autor duu a terme, per tant, un exercici suggeridor que relaciona aquest treball amb les noves característiques de la historiografia contemporània espanyola.

En definitiva, amb El treball esclau durant el franquisme. La Vall d’Albaida (1938-1947), XXVIII Premi Joan Coromines, Josep Màrius aconsegueix obrir noves vies en la historiografia valenciana de la violència franquista, sumant-se a la renovació d’enfocaments i centres d’atenció (món carcerari, repressió de gènere), gràcies a un discurs basat en una solidesa documental en la qual bull contínuament la humanitat malferida. Veus, noms i cognoms que encara esperen el reconeixement institucional.

A

NTONIO

C

ALZADO

A

LDARIA

Universitat de València

1. COMMEMORACIONS, MEMÒRIA HISTÒRICA I ACTITUDS POLÍTIQUES

La tendència al mal de l’home és més difícil en sistemes pluralistes, transparents i democràtics.

J

ORGE

S

EMPRÚN

Si hi ha una derrota en la condició humana, és el desig d’humiliar.

E

LIE

W

IESEL

A la memòria dels meus iaios

A ma mare

Coincidint amb les commemoracions del setantè aniversari de l’alliberament del camp de treball de Mauthausen, per primera vegada, en 2105, un representant del govern del Partit Popular ha assistit als actes d’homenatge realitzats per associacions i col·lectius en record de les víctimes i pel manteniment de la memòria dels 7.000 espanyols que passaren pel camp i dels més de 4.500 que hi foren assassinats.

Ara bé, la presència del govern espanyol a Mauthausen, ¿vol dir que condemna el que els nazis van fer als republicans i a tots els deportats als camps de treball, és a dir, que condemna la mort que crearen fruit de la seua política d’esclavització i d’extermini per treball dels presoners de guerra, així com d’extermini directe dels considerats enemics o «inútils» per al III Reich en guerra? Si és així, també haurien d’haver visitat les illes del canal de la Mànega i alguns indrets de la costa atlàntica europea, on l’Organisation Todt, principal empresa pública d’enginyeria alemanya, va sotmetre a treball forçat 26.000 presoners i deportats republicans,entre els quals hi havia desenes de valencians. Els fets van ocórrer en diverses fortificacions marítimes en el marc de la construcció del Mur de l’Atlàntic que els nazis van alçar de Noruega a França per defensar els territoris europeus conquerits de l’atac aliat durant la Segona Guerra Mundial.1

Els republicans presoners dels nazis fugien de la no menys dura repressió franquista. Tanmateix, a l’Estat espanyol, i singularment al País Valencià, les víctimes del franquisme no han tingut fins ara reconeixements ni homenatges públics per part de les autoritats, a diferència dels companys assassinats i esclavitzats als camps d’extermini i de treball nazis. I això que a hores d’ara és coneguda l’existència de camps de treball on es va forçar els presoners de guerra i de postguerra republicans a treballar i on un nombre tan elevat com indeterminat d’aquests van acabar sent assassinats. S’incideix i s’insisteix des de sectors polítics poderosos i influents que el que va passar ací a conseqüència de la Guerra Civil va ser molt diferent del que va ocórrer a Alemanya durant el període nacionalsocialista. De fet, hi ha qui diu que no tenen res a veure, tal com es planteja des del Partido Popular a partir de la difusió d’una memòria «oficial» que pretenen que siga la que s’estenga i s’impose majoritàriament. El 25 de juny del 2015 el llavors ministre de l’Interior, Jorge Fernández Díaz, deia en declaracions a la Cadena Ser que no es podia relacionar mai les víctimes del franquisme amb les del nazisme, ja que durant el nazisme hi va haver una «planificación para exterminar a los judíos y otras razas que los nazis consideraban inferiores», i doncs, això feia impossible comparar franquisme i nazisme. I va afegir que considerava «desafortunades» les paraules del portaveu del govern al Parlametn espanyol, Rafael Hernando, qui es va referir a les persones que busquen els familiars assassinats i desapareguts en aquests termes «se han acordado de los abuelos, parece ser, cuando ha habido subvenciones».

Quina és la política que es transmet i s’escampa des del poder respecte de les víctimes del franquisme? Creiem, sens dubte, que la de fomentar l’oblit i la destrucció de la seua memòria, com demostraren buidant de contingut la moderadíssima llei que sobre aquesta qüestió va aprovar el govern de Rodríguez Zapatero el 2007. Deixar-la sense dotació econòmica significa derogar-la de facto; així, segons el Partido Popular, ja ningú voldrà obrir més fosses i s’oblidaran dels pares i dels avis. Els membres del Partido Popular del Parlament extremeny vetaren una declaració institucional de reconeixement de les 270 víctimes de les deportacions nazis d’aquella regió per la seua condició d’«enemigos de Franco y enemigos de Hitler»,2 actitud del

PP

que ja s’havia produït en vetar una declaració idèntica del Parlament de Catalunya.3 A València, ha costat anys d’insistència de l’oposició i sentències judicials que l’Ajuntament presidit per Rita Barberá accedira a retirar honors i la Medalla d’Or de la ciutat al general Franco, atorgada el 1942, si bé després d’esmenar la moció de l’oposició, dissimulant-la amb tota mena de maniobres polítiques i cortines de fum, tractant d’equiparar l’actual règim veneçolà amb el franquisme i, sobretot, davant una convocatòria electoral que veien que no guanyaven.4

Quan l’exèrcit alemany derrotà França al juny d’aquell any, una part dels espanyols que s’hi havia refugiat van ser capturats pels nazis, sobretot els qui formaven part de l’exèrcit francès: ja fóra com a membres auxiliars dels Batallons de Marxa –destinats a fortificar la Línia Maginot– o com a forces de combat enquadrades en la Legió Estrangera. En definitiva, combatents antifeixistes amb els quals els nazis van dubtar què fer en un primer moment, quan els van identificar com a espanyols i, per aquesta raó, ciutadans d’un estat aliat, raó per la qual es van dirigir a Franco per demanar-li si els podien retornar a Espanya amb la intenció de desfer-se’n. En no obtenir resposta per part del govern franquista (segons el ministre Ramón Serrano Suñer, fora d’Espanya no hi havia espanyols), van entendre que aquest els refusava, en renegava, els treia la nacionalitat, cosa que implicava ser considerats apàtrides pels seus capturadors, que així tenien les mans lliures per a fer-ne el que volgueren. La responsabilitat primària i principal de la sort que correrien aquests presoners requeia en un règim polític i en un govern que no els volia a l’Estat espanyol, perquè els considerava «rojos peligrosos», contraris al règim franquista, la «anti-España», i per tant, enemics que calia batre. Eren, probablement, els lluitadors més actius, juntament amb els guerrillers de l’interior, que s’havien oposat activament a l’avanç franquista al seu país i ho continuaven fent com a soldats de l’exèrcit francès, com a combatents antifeixistes contra el principal aliat de Franco, conscients de la participació determinant de Hitler en la Guerra Civil. En definitiva, els pitjors dels enemics exteriors del règim, que havien fugit de la repressió que sens dubte els esperava al país que els rebutjava.5

Aquests fets es produïen quan el franquisme estava en ple procés d’implantació, emprant i redoblant el mitjà a què van recórrer els militars en sollevar-se contra el govern de la República al juliol del 1936: la violència. Aquella violència amb finalitats polítiques preveia l’eliminació de tots aquells que s’oposaren amb les armes o amb qualsevol altre mitjà material, ideològic o de suport moral a l’avanç dels rebels; i en aquella tasca gegantina de depuració social es trobava implicat el règim vencedor de la Guerra Civil el 1940, quan els nazis s’hi van dirigir demanant què fer amb els presoners republicans. Amb aquests no hi van voler «carregar», a diferència dels qui anaven retornant de l’exili des de l’any anterior, una vegada aconseguida la «victoria», a instàncies i per pressions del govern francès, que va arribar a tenir quasibé mig milió de refugiats provinents de l’Estat espanyol al seu territori –europeu i nord-africà– a canvi, per exemple, de lliurar a Franco la flota republicana ancorada als ports francesos.6

Ara sabem que la repressió com a mètode, com a sistema d’imposició del franquisme, va comptar desenes de milers d’assasinats i afusellats durant la Guerra a tot l’Estat; que per les presons franquistes passarien més d’un milió de presos (entre els que hi havien estat i els que hi romanien) i, pels camps de concentració de presoners de guerra i Batallons de Treballadors, un altre mig milió, entre el 1936 i el 1942.7 L’estiu del 1940 s’estava reorganitzant l’univers repressiu franquista, que afectava els presoners de guerra amb la fusió, la reconstitució i el tancament de bona part dels camps de concentració creats durant la contesa, així com la reordenació dels Batallons de Treballadors on anaven a parar els «desafectes» al règim. Per tant, que els nazis s’encarregaren de l’enemic exterior alleujava en certa mesura la feina de destrucció de l’enemic interior representat en el soldat republicà, ja que aquesta, la d’eliminar antifeixistes, era una tasca en què tots dos règims competien en tenacitat i eficàcia. Dins d’aquest marc històric s’explica l’actitud i la responsabilitat de les autoritats i del règim franquista en la sort que van córrer els deportats als camps nazis. Des del poder s’intenta obviar i amagar la col·laboració entre el franquisme i el nazisme en la repressió (lliurament pels nazis a Franco de Lluís Companys, Joan Peiró o Julián Zugazagoitia, tots ells afusellats), a l’hora de reconèixer les víctimes, singularment les valencianes, de tots dos règims dictatorials, que es van imposar i mantenir per la violència, sobretot el franquista. Això ens duu a plantejar l’anàlis de l’origen i la significació dels camps de concentració i del treball forçat que van articular els militars franquistes durant la Guerra Civil, tenint en compte els mètodes emprats així com els objectius polítics i militars perseguits i assolits. Ens referim a una vessant de la repressió que ja té alguns estudis generals i parcials a altres països i regions de l’Estat, però poc o res sabem de l’abast i les conseqüències que tingué al País Valencià. En aquest context històric i en aquest marc teòric és on cal inserir el present estudi sobre l’impacte del treball forçat a la Vall d’Albaida, un estudi que vol ser una modesta aportació al debat historiogràfic sobre la repressió franquista des d’una comarca de l’interior valencià i des d’una perspectiva metodològica que parteix i vol incidir en la història local com a lloc d’anàlisi dels fets, de la confluència de situacions heretades i sobrevingudes, com van ser la Guerra Civil i les seues conseqüències.8 El nostre punt de partida és l’estudi del procés d’institucionalització dels «espais punitius» que va organitzar el franquisme per controlar, aprofitar i «reeducar» l’enorme massa dels presoners de guerra que arribaren a fer durant el conflicte. Començarem revisant i presentant les propostes que la historiografia ha realitzat fins avui, les quals ens apropen als orígens, les dinàmiques de gestió i d’execució d’aquesta categoria repressiva, d’aquesta vessant de la violència política que va articular la dictadura militar franquista.9

1 Vicent Baydal, «Esclavos valencianos de Hitler», Levante-

EMV

, 15 de juny del 2015.

2 Diario Público, edició digital del 9-5-2015.

3 Com recorda aquest diari, el PP s’ha negat davant de qualsevol iniciativa que signifique reconeixement a les víctimes perquè podria assenyalar-se i condemnar-se el règim franquista i, de retruc, els seus sostenidors i beneficiaris com a responsables, tal com foren, per exemple, José Barberá Armelles, pare de Rita Barberá, que dirigia la premsa del Movimiento a València; o Jesús Posada Cacho, capità de les milícies de Falange i governador civil de València als anys seixanta, pare del president del Congrés dels Diputats.

4 El País, edició digital Comunitat Valenciana, 25 d’abril del 2015; «Un juez obliga a Barberá a retirar el título de alcalde honorífico a Franco», El País, edició digital, Comunitat Valenciana, 31 de juliol del 2012.

5 Guillem Llin Llopis, Valldalbaidins a Mauthausen, Ontinyent, Associació de Veïns El Llombo 2013, p.1; Segons la historiadora francesa Geneviève Dreyfus-Armand, els alemanys no consideraren els lluitadors republicans espanyols com a presoners de guerra. Aquesta és la raó per a traure’ls dels camps de soldats presoners i portar-los a Mauthausen, amb el vistiplau del govern franquista, que sabia on eren, i com a conseqüència de l’acord d’aquest amb el govern alemany, segons l’única ordre escrita trobada fins ara, que ens porta al moment en què Serrano Suñer va estar de visita a Berlín (preparant l’entrevista Franco-Hitler a Hendaya del mes següent), i que data del 25 de setembre del 1940. «Los olvidados de la Línea Maginot»,

TVE

, la 2, El Documental, emès el 18 de juliol del 2015. Un total de 621 presoners valencians foren assassinats a Mauthausen, la major part al subcamp de Gusen.

6 Javier Cervera Gil, «De Vichy a la liberación», DD.AA. ¡Ay de los vencidos!, edició d’Abdón Mateos, Madrid, Eneida, 2009, pp. 41-70.

7 Jorge Marco, «Debemos condenar y condenamos. Justicia militar y represión en España 1936-1948», Julio Aróstegui (coord.), Franco: La represión como sistema, Madrid, Flor de Viento, 2012, pp. 190-229.

8 Claudio Hernández Burgos, «La Dictadura en los rincones: la historiografía del franquismo y la perspectiva local», Historia Actual Online, 36 (1), 2015, pp. 69-82; Carlos Rodríguez Barreira, «La historia local y social del franquismo en la democracia, 1976-2003», Historia Social, 56, 2006, pp. 153-154; Teresa Ortega López, «Se hace camino al andar. Balance historiográfico y nuevas propuestas de investigación sobre la dictadura franquista», Ayer, 63, 2006, pp. 259-278; Justo Serna, Anaclet Pons, Como se escribe la microhistoria, València, Frontesis, 2000; «En su lugar. Una reflexión sobre la historia local y el microanálisis», Protohistoria, 6, 2002, pp. 107-126.

9 José Ramón González Cortés, «La represión franquista en la Bibliografia: campos de concentración y trabajos forzados», Revista de Estudios Extremeños, 67 (2), 2011, pp. 751-813.

2. UN DEBAT OBERT I UNA HISTORIOGRAFIA RECENT

E

LS

B

ATALLONS DE

T

REBALLADORS EN LA DICTADURA FRANQUISTA

L’aparició i transcendència pública del moviment ciutadà per a la recuperació de la memòria històrica –que ha estès la reivindicació de coneixement, veritat i reparació per a totes les víctimes de la Guerra i la postguerra–, o la celebració l’any 2002 a Barcelona del primer Congrés sobre els camps de concentració i el món penitenciari a Espanya durant la guerra civil i el franquisme, van canviar, i sens dubte, van impulsar tant l’interès com els estudis al voltant del món concentracionari i del treball forçat a Catalunya, Navarra, Extremadura o Andalusia. En l’àmbit acadèmic no hi havia una base mínima d’investigacions sòlides, més enllà de reculls de testimonis i records entre els qui patiren aquella experiència –memòries que avui són un tresor com a document històric a causa de la desaparició dels qui passaren pels camps i Batallons–; en efecte, calia accedir a les fonts militars primàries, ja que l’exèrcit va ser el protagonista principal de la creació, organització i gestió dels camps de concentració, els Batallons de Treballadors i els Batallons Disciplinaris de Soldats Treballadors. El llibre Una inmensa prisión, de Sobrequés, Sala i Molinero, i especialment, Cautivos, de Javier Rodrigo, publicats ara fa deu anys, han estat les obres de referència que aportaven l’estudi més complet sobre l’origen i l’evolució dels camps de concentració. Per tant, aquestes obres han sigut fites historiogràfiques a partir de les quals s’han multiplicat els estudis i les aportacions des de diferents perspectives i enfocaments metodològics a mesura que s’anava tenint accés als arxius militars i, doncs, apareixien nous fons documentals que han permès una delimitació i conceptualització del fet concentracionari i del treball forçat.

En l’última dècada destaquem les monografies sobre el camp de Castuera; sobre els batallons de presoners i el treball forçat a Navarra; articles sobre els batallons al Camp de Gibraltar; les investigacions recents de la nova fornada d’historiadors catalans sobre camps de concentració i Batallons de Treballadors a Catalunya; congressos i jornades on s’han presentat diverses comunicacions sobre la qüestió com el I Congreso sobre la Prisión y las Instituciones Punitivas a Ciudad Real (2013); Posguerras a Madrid (2014), o el Colóquio Internacional sobre Violência Política no Século

XX

a Lisboa (2015). En conjunt, són unes aportacions innovadores quant a l’enfocament i la metodologia de treball, així com aclaridores pel que fa a la delimitació del marc conceptual i taxonòmic de la qüestió que es proposa ací. A més, hi ha aportacions, algunes molt actuals, referides a Andalusia, Castella i Lleó, Catalunya, Extremadura, Navarra o Toledo que comencen a positivar la imatge dels camps de concentració i els Batallons de Treballadors que s’estengueren per la geografia de l’Estat espanyol durant la Guerra Civil i el primer franquisme.1 Podem afirmar que a hores d’ara aquesta forma de repressió ha adquirit sentit i rang propis: el fenomen concentracionari i del treball forçat s’ha individualitzat com a expressió específica i categoria històrica dins dels estudis que aborden l’univers repressiu franquista des de la perspectiva de l’internament.2

D’especial interès heurístic i conceptual ha estat el Congrés Posguerras (2014), que ha permès contrastar i debatre les últimes aportacions que els investigadors que estudien la Guerra Civil i el franquisme han realitzat sobre la violència política com a via d’accés al poder i com a recurs essencial per a retenir-lo: com es va articular aquesta violència en una repressió multiforme com a mitjà per a implantar ’o reimplantar en molts casos, les estructures de poder polític que la República i, sobretot, la Guerra havien qüestionat, alterat o remogut. Els rebels, anomenats franquistes a partir d’octubre del 1936, aplicaren una violència per aconseguir els seus objectius que va anar sistematitzant-se i institucionalitzant-se en forma de repressió política, social i econòmica amb la finalitat d’aconseguir la destrucció de l’adversari polític, ara considerat enemic. En aquest sentit, tal com es va plantejar en aquell congrés, els conjurats i adherits en la rebel·lió militar –nodrida ideològicament de conservadorisme polític catòlic, tradicionalisme i feixisme– categoritzaren com a enemic fins i tot els considerats indiferents, «els tebis», per sospitosos de desafecció.3 El discurs legitimador franquista partia del fet que la intervenció de l’aparell militar era necessari per anul·lar una república entesa com a «caòtica» des de la seua proclamació, destructora dels valors tradicionals, i revolucionària i violenta a partir d’octubre del 1934. Aquesta legitimació es veurà reforçada en l’aprofitament de la violència desenvolupada en la rereguarda republicana en aquells pobles i ciutats en què fracassarà en un primer moment el colp militar. Aquella violència, sublimada de forma pejorativa sota la categoria de «terror rojo», serà al remat la base legitimadora de la seua tasca d’aniquilació. Identificat l’enemic, el franquisme en planifica l’anihilament, que pot ser físic, polític, social, identitari i psicològic (por). En aquest sentit, l’objectiu dels Batallons de Treballadors era rematar la neteja en l’espai públic de qualsevol tret o adherència ideològica republicana per tal d’eliminar tots els elements considerats perillosos.4

Aquestes pràctiques de violència porten implícita una forma de control social. Ens trobem davant una violència cada vegada menys comptable, menys física, i en canvi, més de tipus econòmic o psicològic. L’estudi de la violència aplicada a través de l’utilitarisme punitiu ens obliga a centrar-nos més en la dimensió qualitativa del càstig pel fet que difícilment podrem conèixer els morts que hi hagué a la presó, els camps de concentració o els Batallons de Treballadors. L’estudi del càstig, la identificació de la seua plasmació, ens porta indefectiblement al control social com a objectiu de la violència política franquista. Per això, els actors locals personifiquen la repressió. Situant la lent local dels actors de la història, podem entendre que la violència franquista davant l’atac republicà no només va ser «reactiva» –com es justificava. Observant les actituds i els comportaments dels actors locals, aquesta violència s’articula i objectiva com a instrument de construcció d’un nou ordre. I és que, què havien fet els represaliats per patir la repressió? Només ho podrem saber si comencem a centrar-nos en l’impacte social de la repressió. Es pretenia aconseguir el control total de la societat a través de la coacció