Pensar Barcelona: Ideologies d'una ciutat global

By Edgar Illas

Pensar Barcelona. Ideologies d'una ciutat global estudia els fonaments ideològics que van redefinir Barcelona durant els anys vuitanta i van orientar la ciutat cap a l'actual economia del turisme, la cultura i els serveis i, per tant, de la gentrificació, la massificació, l'encariment de l'habitatge, la precarització del treball i la ineficàcia de les polítiques públiques.
Els Jocs Olímpics de 1992 van oferir al govern municipal una doble oportunitat per establir un consens intern i mostrar Barcelona com una feliç combinació de cosmopolitisme europeu i arrelament mediterrani. La posada en escena d'aquesta eufòria municipal connecta amb els contextos d'una Catalunya revitalitzada com a nació, de l'Espanya post-Transició i de la globalització després de la Guerra Freda. La transformació de Barcelona va contribuir a definir les ideologies de la globalització, ja que els Jocs de 1992 van ser una de les primeres celebracions globals de l'era neoliberal de la fi de la història. S'examinen tres tipus de documents: discursos polítics i mediàtics, com els guions de les cerimònies olímpiques, amb especial atenció al guió de Xavier Rubert de Ventós per a la recepció de la flama a Empúries; discursos urbanístics, com els de l'arquitecte Oriol Bohigas; i documents literaris, com les narratives d'Eduardo Mendoza, Francisco Casavella i Quim Monzó. Fou publicat per primera vegada, en anglès, amb el títol Thinking Barcelona. Ideologies of a Global City, per Liverpool University Press l'any 2012. Va rebre el premi de la Northamerican Catalan Society de 2013.

• Language: Català
• Publisher: 'apostroph
• Release date: Apr 16, 2020
• ISBN: 9788412200515

Book preview

Edgar Illas

Pensar Barcelona

Ideologies d’una ciutat global

Traduït per Josep Miquel Sobrer en col·laboració amb l’autor

Per a la Maria

© de l’obra: Edgar Illas i Arau

© de la traducció: Josep Miquel Sobrer, Edgar Illas i Arau

© de l’edició: Apostroph, edicions i propostes culturuals, SLU

© de la il·lustració de coberta: Apostroph

© de la fotografia de contracoberta: Maria Domene

© de les fotografies de l’interior: Maria Domene

Edició: Apostroph

Disseny de coberta: Apostroph

Disseny de tripa: Mariana Eguaras

Maquetació: Apostroph

Primera edició: novembre 2019

Primera edició digital: març 2020

Apostroph, edicions i propostes culturals, SLU

Mas Postius 5, 08505 Muntanyola (Barcelona)

www.apostroph.cat

[e-mail]

Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només es pot fer amb l’autorització dels seus titulars, llevat de l’excepció prevista per la llei. Us podeu adreçar a CEDRO (Centro Español de Derechos Reprográficos, www.cedro.org) si necessiteu fotocopiar, escanejar o fer còpies digitals de fragments d’aquesta obra.

Gràcies per llegir aquest llibre. N’Edgar Illas i tots els que hem fet possible que aquest llibre d’Apostroph hagi arribat a les vostres mans esperem que us agradi.

E-mail: [e-mail]

Twitter: @postroph

Facebook: facebook.com/postroph/

Agraïments

Vull donar les gràcies a la meva directora de tesi, Teresa M. Vilarós, pel seu immens entusiasme i valuosa guia. També estic molt agraït als meus professors Stephanie Sieburth, Fredric Jameson, Alberto Moreiras, Roberto Dainotto i Helen Solterer. Sense la seva inspiració i bons consells aquest llibre no hauria estat possible.

Gràcies als Departaments d’Espanyol i Portuguès i d’Estudis de l’Oest Europeu d’Indiana University, i al departament d’Estudis Romànics, el Centre d’Estudis Europeus i l’Escola Graduada de Duke University per la seva generosa ajuda.

Agraeixo a Oriol Bohigas, Quim Monzó, Xavier Rubert de Ventós, Llàtzer Moix, Joan Roca i Albert, Xavier Antich i Francesc Muñoz per la seva disponibilitat i converses il·luminadores. Gràcies al Centre Documental de Comunicació i a Berta Cerezuela, al Centre d’Estudis Olímpics i de l’Esport, Universitat Autònoma de Barcelona.

Moltes gràcies als amics i col·legues Javier Krauel, Elena Delgado, Joan Ramon Resina, Mario Santana, Elisa Martí-López, Patrick Dove, Tabea Linhard, Samuel Steinberg, Pere Gómez, Quim Masoliver, Talia Weltman i Francesc Serés; els seus comentaris i encoratjament han estat molt útils. Gràcies, sobretot, al col·lega i amic Josep Miquel Sobrer (EPD) per la seva traducció, suggeriments i bon humor. Moltes gràcies a Bernat Ruiz Domènech, per creure en el projecte i millorar el text substancialment en la versió catalana.

Parts dels capítols 1 i 3 han estat publicats anteriorment a The Colorado Review of Hispanic Studies i Transtext(e)s Transcultures. Journal of Global Cultural Studies; moltes gràcies als seus editors pel permís de publicar-los aquí.

Finalment, no puc expressar prou agraïment als meus pares Margarida i Lluís, la meva germana Neus, la meva cosina Elisabet (gràcies per les notes sobre Monzó!), la meva tieta Maria Assumpció i el meu oncle Jordi. I, sobretot, les meves infinites gràcies a la meva estimada esposa, Maria, i al nostre fill, Folc, que encara és petit, però que ja hi és.

Introducció

La política eufòrica de la Barcelona postmoderna

La pel·lícula de Woody Allen Vicky Cristina Barcelona, del 2008, ens presenta Barcelona com una ciutat encisadora i cosmopolita. Els estrangers troben irresistible la seva fusió de refinament europeu i estil de vida mediterrani. La ciutat és tan atractiva que sembla que ella mateixa engendri el seguit d’encontres sexuals, escenes romàntiques i impulsos artístics que els personatges hi experimenten. És cert que, tenint en compte l’esteticisme buit i l’absència de significació social dels seus darrers films, Allen podria haver ambientat la pel·lícula, posem per cas, a Bagdad i continuar retratant un grup de gent benestant preocupada només per la seva insatisfacció sexual i els seus gustos culturals. Barcelona, tanmateix, semblava particularment adient com a localització agradable i gens conflictiva.

L’encís de Barcelona que atrau Scarlett Johansson i Rebecca Hall, i també els milions de visitants que hi vénen cada any, és el resultat d’un procés històric concret. Durant la dècada dels vuitanta i en preparació per als Jocs Olímpics de 1992, l’Ajuntament de Barcelona va posar en marxa una extensa renovació de la ciutat. Sota la direcció de l’alcalde Pasqual Maragall, el govern municipal va emprendre un procés de «construir la ciutat» que va alterar profundament els seus àmbits social, urbanístic, econòmic, cultural i polític. La transformació de Barcelona no va consistir tan sols en la renovació de la façana marítima, en la gentrificació forçada d’un barri vell, o en la promoció dels seus béns culturals, tot i que aquests elements en van ser una part essencial. La transformació va consistir en l’articulació d’un projecte polític municipal que pretenia intervenir en cadascuna de les esferes socials de la ciutat i alhora posar en marxa una profunda renovació urbana.

L’aparició d’una economia basada en el turisme, les inversions immobiliàries i la indústria cultural van motivar aquesta transformació. Quan, als anys setanta i vuitanta, la majoria de les ciutats industrials d’occident van veure com les fàbriques se n’anaven a països del Tercer Món i la globalització de la producció començava a ser una realitat, Barcelona es va ajustar a les noves condicions amb rapidesa, especialitzant-se en les indústries turística, immobiliària i cultural. L’economia barcelonina va romandre força diversificada però aquestes tres indústries van tenir un rol dominant a la transformació de la ciutat.

La rapidesa de l’adaptació de la ciutat a una nova economia obeeix a dos factors. En primer lloc, la ciutat ja posseïa una bona base per a aquestes indústries, sobretot pel seu gran llegat arquitectònic: els edificis medievals, el Barri Gòtic i l’arquitectura modernista es prestaven a ser presentats com a meravelles originals i espectaculars. En segon lloc, els Jocs Olímpics de 1992 van facilitar el procés de transformació per dues raons relacionades: van crear les condicions perfectes per convèncer empreses tan nacionals com estrangeres que invertissin en la renovació de la ciutat i van permetre que l’Ajuntament establís un consens polític intern. La premissa —o promesa— bàsica d’aquest consens va ser que la transformació de Barcelona no només fomentaria el desenvolupament econòmic, sinó que també satisfaria les necessitats públiques dels ciutadans. El projecte municipal de Barcelona volia reconciliar els interessos privats amb reclamacions públiques de feia temps —especialment pel que fa a la prestació de serveis en les zones més perifèriques— i aquest esforç va esdevenir una de les característiques més celebrades del «model Barcelona» de transformació urbana. Com que l’eufòria que la concessió de l’Olimpíada va generar entre els barcelonins va impulsar el consens intern, podem qualificar la política municipal que va acompanyar la reestructura econòmica com una mena de política eufòrica. La Barcelona olímpica va oferir un procés econòmic i polític triomfal de construcció de la ciutat i un model feliç d’allò que Tim Hall i Phil Hubbard han anomenat la «ciutat emprenedora» contemporània.

Per comprendre la ideologia municipal de Barcelona durant els anys vuitanta, cal que examinem no només les polítiques i la gestió del govern de l’alcalde Pasqual Maragall i del Partit dels Socialistes de Catalunya. Aquest conjunt de polítiques, dissenyades per instigar un procés intens de reforma urbana, formaven part també d’un conjunt més ampli d’operacions ideològiques. Aquest llibre estudia aquest darrer aspecte: l’edifici ideològic que va acompanyar la transformació de Barcelona en ciutat global. En altres paraules, analitzo el conjunt d’ideologies dominants específiques que van obrir el camí perquè Barcelona es connectés amb el nou ordre global¹. Tanmateix, aquesta dinàmica també operava a la inversa: el model Barcelona va contribuir a definir la ideologia de la cosa urbana dins de la globalització. De manera semblant, els Jocs de 1992 van esdevenir el símbol d’una nació catalana re-emergent i d’una Espanya postfranquista, però també van ser uns dels primers mega-esdeveniments globals (per usar el terme de Maurice Roche) que posaven en escena i celebraven la suposada «fi de la història» de la globalització després de la Guerra Freda.

Per fer-nos una idea clara de les premisses que van formar la política municipal de la Barcelona olímpica, cal que evitem dos procediments freqüents. D’una banda, no hem d’entendre aquesta situació històrica com a purament contingent i incomparable. Això ens donaria una explicació detallada de la situació, però el seu horitzó interpretatiu acabaria sent culturalista. Així ens caldria suposar que la transformació de Barcelona va sorgir d’una combinació particular d’elements històrics i aquest llibre s’hauria de limitar a adduir factors culturals idiosincràtics per poder-la explicar.

Aquest conjunt d’ideologies i la situació històrica que van construir no s’hauria d’interpretar com a mera «etapa» històrica en l’evolució de Barcelona, de Catalunya i d’Espanya. Aquesta perspectiva hegeliana pressuposaria una identitat de la ciutat que s’obre teleològicament per etapes. Però, de la mateixa manera que aquesta perspectiva idealista reduiria la complexitat històrica a una simple unitat, el seu contrapunt materialista cometria la mateixa badada: l’elucidació de les ideologies de la Barcelona olímpica segons una raó econòmica clara no passaria de ser un mecanicisme on l’economia funcionaria com una unitat reductiva més; Marx no representaria més que una inversió de Hegel substituint la «Idea Espiritual» per l’«economia».

Ampliem aquest punt teòric i metodològic. Com ens ha mostrat Althusser, la revolució teòrica del marxisme no consisteix en la mera inversió de la dialèctica hegeliana. Mentre Hegel concep la història com el desenvolupament de l’«Esperit Absolut», la intervenció decisiva de Marx consisteix a desmuntar els procediments lògics que redueixen la complexitat històrica en unitats transhistòriques i metafísiques. Encara que el marxisme vol explicar la història mitjançant l’anàlisi de totalitats socials, la unitat d’aquests tots no és pas un principi espiritual i transcendent l’«expressió» del qual és el tot en si; més aviat, com escriu Althusser a Llegir el Capital - Reading Capital (en la major part dels casos hem deixat els títols en anglès):

[La unitat] és constituïda per una certa mena de complexitat, la unitat d’un tot estructurat que conté allò que podem anomenar nivells o instàncies que són distints i «relativament autònoms», i coexisteixen dins d’aquesta complexa unitat estructural, articulats mútuament segons determinacions específiques, fixats en darrera instància pel nivell o instància de l’economia. (97)

Per al marxisme, doncs, la darrera instància de l’economia es manifesta com a causalitat estructural sobre el tot social. Aquesta causalitat, però, no prové d’una unitat identificable que s’expressa o s’actualitza en situacions històriques; al contrari, és la mateixa estructuració complexa del tot mateix. L’efectivitat d’aquesta causalitat és la base de la seva mateixa superestructura, és a dir, és el mode intrínsec de producció de les diverses i determinades formacions socials. És així que Althusser defineix les situacions històriques com a «conjuntures», no pas determinades simplement per la instància econòmica, sinó sobredeterminades mitjançant la mateixa estructuració de les seves diverses instàncies o nivells superestructurals. Tanmateix, per comprendre aquesta estructuració i veure quins elements hi dominen —allò que Althusser anomena «estructura en domini»—, ens cal la precondició de la instància econòmica:

Aquesta «determinació en última instància» és precondició absoluta per a la necessitat i intel·ligibilitat dels desplaçaments de les estructures en la jerarquia d’efectivitat, o el desplaçament del «domini» entre els nivells estructurats del tot; [...] solament aquesta «determinació en última instància» fa possible escapar-se del relativisme arbitrari dels desplaçaments observables en donar-los la necessitat d’una funció. (99)

Així, l’economia no és la causa absent que s’imposa sobre les situacions històriques (com voldrien el mecanicisme històric o la interpretació mecanicista del marxisme), sinó que és una causa immanent en els seus efectes —«l’existència total de l’estructura consisteix en el seus efectes» (189).

En aquest punt trobem una complicació més. Si l’estructura i els seus efectes es poguessin percebre i reconèixer immediatament, no necessitaríem el marxisme ni cap altre instrument teòric per analitzar-los: les essències estructurals correspondrien a fenòmens socials d’una forma clara i gens equívoca. Però, com assegura Althusser, «l’hora solitària de la ‘instància final’ no arriba mai» (For Marx 113). És a dir, la instància econòmica no es manifesta mai com a element reconeixible. Si assumíssim que pot ser reconeguda, aleshores tornaríem a caure al parany idealista: hauríem convertit la forma econòmica en una simple unitat a la qual quedaria reduïda la complexitat social. Però la darrera instància no apareix mai com a tal perquè és part de la mateixa estructura dels seus efectes. Dit d’altra manera, la diferència entre essència i fenòmens, entre interior i aparença, no és una diferència entre l’estructura (econòmica) i els seus efectes (superestructurals). Al contrari, és un plec o folre dins l’estructura en si; és la manera amb què l’estructura s’autoconstitueix en la seva pròpia sobredeterminació i, alhora, la manera amb què l’estructura s’amaga. La instància econòmica es fa present precisament en amagar —o actuar, dissoldre o exercitar— la seva força determinant dins l’estructura.

En conseqüència, a l’hora d’estudiar conjuntures històriques, la dialèctica materialista no és cap rèplica de la lògica hegeliana de supersessió (Aufhebung); més aviat emergeix com a dialèctica de sobredeterminació. El seu focus dialèctic es troba a «l’acumulació de determinacions efectives (derivades de les superestructures i de circumstàncies especials tan nacionals com internacionals) sobre la determinació en la darrera instància per l’economia» (For Marx 113). La dialèctica de sobredeterminació accepta la irreductibilitat de la contingència, produïda per les circumstàncies nacionals específiques de cada situació històrica; però també suposa que el mode de producció exerceix una força estructural sobre la configuració particular d’aquestes situacions. Mentre que la filosofia sistemàtica inscriu tota contingència concreta en una unitat teleològica (l’«Esperit Absolut» de Hegel), el mode de producció, o l’última instància econòmica, no funciona mai com a unitat: la seva determinació és precisament l’estructuració dels seus efectes superestructurals.

La dialèctica materialista no és una simple aproximació ni una metodologia que puguem aplicar a l’estudi de la Barcelona olímpica. Al contrari, s’imposa com una pràctica teòrica necessària si volem explicar la varietat d’elements (urbans, econòmics, polítics, socials, arquitectònics, culturals) de la transformació de la ciutat. En aquest sentit, la referència central a «l’última instància» econòmica ens hauria de permetre trobar correlacions entre aquestes esferes diferents i «relativament autònomes». Aquestes correlacions, al seu torn, ens podran ajudar a il·luminar el conjunt d’ideologies que es van fer dominants —o, si més no, que van intentar ser dominants— en aquesta conjuntura específica.

Les teories de la postmodernitat són indispensables per entendre la relació sobredeterminada d’aquestes ideologies amb la nova economia global; de fet, postmodernitat i postmodernisme són termes que fan referència a la superestructura ideològica de la globalització. Com postula David Harvey, la primera característica clau de l’ordre postmodern són les estratègies de diferenciació que els espais han de crear per atraure inversions de capital global. L’alta mobilitat del capital financer i l’abast global de les inversions obliguen les ciutats, regions i estats a fer-se atractives a aquestes inversions (Condition 295). Per tant, cal interpretar la transformació de Barcelona d’acord amb aquestes forces estructurals: el govern municipal va voler preparar la ciutat com a seu dels Jocs Olímpics i fer-la desitjable a la llarga per al capital nou i altament mòbil.

Però va ser Fredric Jameson el primer a descriure el postmodernisme com una ideologia essencialment superestructural: com la lògica cultural del capitalisme global². En una economia postfordista basada en l’oferta constant d’opcions i béns múltiples i orientats al consumidor, els productes han d’intentar diferenciar-se els uns dels altres demostrant qualitats especials i trets únics. En aquest context, la producció consisteix no només en la manufactura de béns, sinó també en la fabricació simultània de trets diferencials que permetran identificar aquests béns en el mercat. Tal producció de trets diferencials és la lògica cultural del postmodernisme. Si podem definir la cultura en termes generals com la producció de signes d’identitat, aleshores l’economia consumista del capitalisme tardà segueix una lògica cultural en el sentit que els productes han de contenir característiques visibles que els identifiquin i els diferenciïn per poder competir entre ells. D’aquesta manera, les tècniques de màrqueting i publicitat esdevenen una part essencial del procés de producció.

La conseqüència clau d’aquesta situació és la fusió dels àmbits econòmic i cultural, els quals esdevenen estructuralment desdiferenciats. El procés de producció adopta una lògica cultural i, alhora, la cultura, entesa en el sentit estricte del mot —literatura, art, música, cinema, arquitectura—, és inclosa sota aquesta lògica econòmica en implicar-se plenament en la producció de les qualitats específiques de ciutats, països, companyies i institucions de tota mena. La cultura ja no viu separada del mercat i el capitalisme tardà esdevé un període de mercantilització de tots els àmbits de la societat. Atès que la producció d’identitat queda incorporada dins la lògica econòmica, els productes culturals, coneixements, estils de vida, símbols, creences, signes i edificis culturals es fan matèria —sovint immaterial— amb valor de canvi: esdevenen mercaderies.

Dins d’aquesta condició postmoderna, el programa municipal de Barcelona va formar part de les estratègies de diferenciació espacial en què s’han d’involucrar les ciutats per atraure inversions de capital. Més específicament, podem interpretar el programa de renovació en termes econòmics concrets com un cas perfecte de les anomenades «despeses productives» que els poders públics posen en marxa per estimular el creixement capitalista. Com explica Harvey, aquestes despeses constitueixen una tècnica financera usada pels estats per intensificar la producció de capital:

En millorar les forces productives de la societat, l’estat pot contribuir, directa o indirectament, a la producció de plusvàlua. Els diners invertits en el deute de l’estat no deixen de circular automàticament com a capital només per haver entrat en el marc de la finança pública. El rendiment d’interès del capital pot seguir circulant si l’augment de la producció de plusvàlua aconseguida mitjançant inversions estatals productives genera l’augment del recapte d’impostos que, al seu torn, forma la base del pagament d’interessos a aquells que van invertir en el deute de l’estat en primer lloc. (Limits 278)

Com a exemple capdavanter d’aquesta mena de despeses productives públiques tan prevalents en el nostre temps, Harvey esmenta la demolició i reconstrucció de París que el baró Haussmann va dur a terme al segle XIX (278). L’exemple indica com, des de l’inici, les despeses públiques dels estats moderns han tendit a consistir en intervencions sobre l’espai. A la Barcelona olímpica, com explicaré als capítols 3 i 4, la transformació arquitectònica i urbana va ser precisament l’aspecte central de la política de l’Ajuntament. Cal atribuir aquesta centralitat a l’activitat econòmica que generarien les intervencions sobre els espais de la ciutat.

Com ja he apuntat, la política municipal de Barcelona planejava reconciliar el desenvolupament econòmic amb la satisfacció de les demandes públiques, les quals ja havien sorgit com a conseqüència de les pràctiques autocràtiques del franquisme (1939-1975). Durant els anys seixanta l’especulació immobiliària i l’edificació sense control van ser possibles gràcies a l’autoritarisme de la dictadura i de l’alcalde franquista José María Porcioles des de 1957 fins al 1973. Aquest període va llegar a la ciutat una gran quantitat de deficiències —districtes sencers sense prou serveis, densitats desproporcionades, fractura social—, les quals, juntament amb la crisi econòmica produïda per la deslocalització industrial dels setanta, van generar un alt nivell d’insatisfacció. Dins d’aquest context, el govern municipal postfranquista va poder proclamar que la transformació de Barcelona aportaria no només progrés econòmic, sinó també el procés de democratització que la ciutat necessitava després dels anys foscos de la dictadura.

La fusió de finalitats capitalistes i democràtiques ens du a estudiar tal política mitjançant una doble articulació. D’una banda, podem considerar que aquesta fusió representa la submissió total de la política a la lògica econòmica del capitalisme tardà. Això comporta la reducció de la política a una sèrie de procediments de gestió o d’emprenedoria. D’aquesta manera, la meva crítica intenta desxifrar algunes de les formes ideològiques que posen en escena aquest compromís i la subsegüent producció de consens. Vist així, la política eufòrica de la Barcelona postmoderna emergeix com un cas representatiu de postpolítica —o de «postdemocràcia consensual», per usar l’expressió de Jacques Rancière (121)— pensada per ajustar Barcelona a la nova economia global i orientada als serveis.

D’altra banda, però, la fusió de finalitats capitalistes i democràtiques va ser incompleta i problemàtica. Podem detectar en aquest projecte de transformació urbana un seguit de components polítics, ideològics, culturals i arquitectònics que a la llarga s’oposen o, si més no, limiten la lògica purament econòmica del capitalisme. Les mateixes finalitats conflictives de la transformació deixen pas a un seguit de discordances internes que formaven part de la transformació, però alhora obrien el camí per a pensar més enllà. Aquesta serà la segona direcció del meu acostament crític: l’examen de les discordances entre declaracions i fets, entre projectes i realitzacions, entre aspiracions i resultats dins la política oficial de la Barcelona postmoderna. Aquestes dissensions, al seu torn, ens ajudaran a formular possibilitats per a futurs projectes transformatius.

////

La conjuntura de la Barcelona olímpica ha rebut força atenció crítica tant en català com en castellà i en anglès. La majoria d’estudis combinen acostaments diversos i els podem agrupar en tres tipus. El primer descriu la transformació de la Barcelona contemporània com a projecte excepcional i reeixit que pot servir de model a d’altres ciutats³. En segon lloc, tenim explicacions més crítiques que examinen el model Barcelona des de disciplines urbanístiques, sociològiques, antropològiques i periodístiques; aquestes visions s’han centrat especialment en els aspectes negatius i conflictius de la renovació urbana⁴.

Finalment, uns quants textos analitzen la relació entre la Barcelona olímpica i el nou ordre global des d’un punt de vista més teòric. L’ambiciós llibre Recomposició capitalista i periferització social de Joan Roca i Albert; els articles fonamentals de Mari Paz Balibrea Urbanism, Culture, and the Post-Industrial City: Challenging the ‘Barcelona Model’ i Barcelona, del modelo a la marca i també l’excel·lent llibre de Joan Ramon Resina La vocació de modernitat a Barcelona ofereixen un acostament més teòric a la ciutat, que és naturalment també el meu⁵. Si bé em tornaré a referir a la majoria d’estudis sobre Barcelona en els capítols que seguiran, ara voldria examinar quatre llibres importants sobre la Barcelona olímpica. Amb aquesta sinopsi voldria deixar clars els aspectes particulars de la meva contribució al tema.

El llibre de Roca i Albert dóna una visió àmplia de la recomposició del teixit social de Barcelona a raó de l’Olimpíada. Roca i Albert examina la connexió entre l’entrada de capital transnacional i les noves i múltiples formes de marginalització social. Demostra que aquesta marginalització obeïa a una sèrie de desplaçaments urbans difícils de detectar, però clarament calculats. Aquests canvis s’amagaven diligentment rere el discurs ideològic que l’Ajuntament va generar en relació amb el projecte olímpic. Segons Roca i Albert, els Jocs Olímpics van servir per camuflar la transformació de Barcelona en «ciutat-empresa» (600) i presentar-la com «la culminació de la reconquesta de la ciutat pels ciutadans» (601). El projecte olímpic va proporcionar l’ocasió perfecta per disfressar la recomposició social de Barcelona com a «reconstrucció» (618) urbana i arquitectònica, que és com l’arquitecte municipal Oriol Bohigas havia titulat el seu programa urbà de Reconstrucció de Barcelona.

Roca i Albert posa especial atenció en la producció de consens mitjançant la configuració d’«identitats de barri» (571). L’Ajuntament va redistribuir el mapa dels districtes, va subvencionar associacions de veïns i va oferir diverses formes de participació per promoure «la delimitació ecològicocultural d’espais diferenciats a les perifèries socials» (571). Roca i Albert explica com la producció d’identitats de barri procurava encobrir l’emergència d’un fenomen nou, allò que anomena el «Cinquè Món» del neoproletariat. Mentre el terme «Quart Món» fa referència als pobres i a la gent miserable (els sense-sostre, els vagabunds, els malalts sense assistència), el seu terme «Cinquè Món» descriu la nova classe d’obrers que treballen a les feines permanentment temporals del mercat postfordista. Els membres d’aquesta classe obrera no són pobres, però funcionen com un contingent descartable i fàcilment substituïble que no podrà aspirar mai a millorar les seves condicions de vida (592-6).

Roca i Albert considera que l’administració local de Barcelona va promoure la marginalització social mitjançant la remodelació urbana i va atendre de manera servil i còmplice les exigències del capital transnacional. Proposa la creació de «fòrums tàctics de reflexió social» (749) que reuneixin grups populars i dissidents per resistir la política municipal així com les tendències econòmiques que estan desarticulant Barcelona.

En aquest punt, el meu projecte es mou en una direcció una mica diferent. Tot i que l’anàlisi que fa Roca i Albert de la connexió entre capital transnacional i marginalització social a Barcelona és valuosíssima, tanmateix crec que podem extreure algunes directrius transformadores útils del projecte municipal i de la renovació arquitectònica de Barcelona. Tot i que aquestes es van incloure sota la lògica del capitalisme postfordista, potser no les hauríem de rebutjar del tot. La feina de l’estat no s’ha de resistir necessàriament només des dels moviments socials i les tàctiques populars. També es pot oposar des de dins, és a dir, reclamant els elements transformadors que es poden trobar dins dels seus aparells.

De fet, no queda gaire clar si encara podem distingir l’interior de l’exterior de l’estat, ni si els moviments populars es poden desfer dels ardits i miratges ideològics amb què l’estat se segueix reproduint. No cal dir que aquest és el problema fonamentalment insoluble de tot estat que es basa en la voluntat del poble: ¿és l’estat democràtic una estructura que conté i canalitza la creació embriònica de subjectivitat política del poble (allò que Michael Hardt i Antonio Negri anomenen poder constituent), o bé és la constitució del poble com a subjecte polític el resultat de la interpel·lació de l’estat? El gran valor de la primera posició és que accepta i promou el poder col·lectiu per oposar-se al sistema. Però la segona part del trencaclosques ens recorda la lògica inevitable de la sobirania, que força totes les accions polítiques a imaginar un nou sistema legal alternatiu. Sense l’horitzó d’un nou sistema legal no hi ha cap acció política que es pugui articular com a tal. Tant si aquesta acció és emancipatòria, utòpica, tàctica o estratègica, la seva aparició comporta inherentment la possibilitat d’una nova sobirania, que alhora possibilita i cancel·la l’import polític de tal acció. Dit d’altra manera, l’horitzó del poder constituent és sempre el del poder constituït (o, en els clàssics termes derridians, les condicions de possibilitat dels dos són també les seves condicions d’impossibilitat).⁶

Un exemple anecdòtic, però revelador, d’aquesta dialèctica de la política democràtica es troba en la versió dels fòrums tàctics de Roca i Albert que l’Ajuntament de Barcelona va posar en marxa l’any 2004, deu anys després que l’autor presentés la seva proposta. L’Ajuntament va organitzar un festival durant cinc mesos, el Fòrum Universal de les Cultures, en el si del qual molts agents socials i experts d’arreu del món van debatre sobre el futur de les ciutats, del capitalisme, el planeta Terra, les llengües en perill, l’escalfament global i el terrorisme. Aquell fòrum va deixar clara una cosa: que l’estat pot muntar còpies fidedignes de tota mena de fòrums civils i moviments socials. En aquell cas, la producció institucional de debats populars i civils va fer impossible distingir entre lluita política real i el seu simulacre, és a dir, entre els discursos, afectes, forces i lluites engendrades pel poble i les generades per l’estat. Deixant de banda la trivialitat de la seva magnitud, el Fòrum va ser una versió extrema i cínica de l’apropiació estatal de l’energia política del poble; o, pitjor encara, va ser la il·lustració perfecta de la impossibilitat de separar l’espai del poble del de l’estat.

La paradoxa de la democràcia afecta inevitablement els moviments populars i contraris a la globalització corporativa: com més estesa és la resistència a l’estat, més reforça la seva font de legitimitat. En aquest sentit, les resistències tàctiques o estratègiques d’avui generen i constitueixen la legitimitat de la nova autoritat de demà. Per això, la resistència, que és la premissa central dels moviments socials, s’ha de complementar amb la voluntat d’aconseguir poder d’estat. Fins i tot quan es rebutja la forma constituïda de l’estat, o precisament en tal cas, no es pot escapar mai de la demanda d’una nova jurisdicció i una nova sobirania.

El meu projecte aspira a complementar la tàctica de resistència de Roca i Albert amb una tasca paral·lela: la tasca d’expropiar el govern local barceloní de les seves pròpies premisses ideològiques. Aquesta tasca crítica ens podrà revelar algunes de les energies transformatives contingudes en el projecte municipal de Barcelona. Encara que aquest projecte urbà representa una petita porció de la política d’estat plena i que el seu potencial per produir noves formes de política radical és bastant limitat, conté, tanmateix, algunes directius que val la pena recuperar. La tasca d’analitzar, expropiar i radicalitzar aquestes directrius pot il·luminar-nos sobre modes alternatius de concebre la ciutat futura.

La referència al Fòrum del 2004 indica que podríem dividir la transformació de Barcelona en dos períodes. En primer lloc, des de finals dels 70 fins a mitjans dels 90 l’Ajuntament va emprendre la transformació que no només va preparar la ciutat per a l’Olimpíada, sinó que també va procurar servir les necessitats de la gent. En segon lloc, començant a finals dels 90, projectes municipals nous es van anar adaptant als interessos del capital multinacional deixant de banda segments considerables de la ciutadania. Els Jocs Olímpics van ser l’esdeveniment emblemàtic del primer període mentre que el Fòrum va representar els usos corporatius de la ciutat en el segon. Com argumenta Mari Paz Balibrea, el primer període va engendrar el model Barcelona, mentre que el segon va engendrar la «marca Barcelona», és a dir, el procés d’etiquetar i vendre la ciutat en el mercat global («Del modelo a la marca»). Si bé el meu projecte també fa referència a la Barcelona postolímpica (especialment al capítol 2, en el qual al·ludeixo a alguns documents programàtics del Fòrum), el seu focus principal és el model Barcelona tal i com va ser concebut i posat en marxa fins al moment de l’Olimpíada.

Un altre llibre important és el de Joan Ramon Resina de 2008, La vocació de modernitat a Barcelona. Auge i declivi d’una imatge urbana, que analitza l’evolució de la «imatge moderna» (13) de la ciutat des de mitjan segle XIX fins al present. Per bé que el llibre es concentra només en part en la Barcelona olímpica, la seva narrativa intenta enfrontar-se a la configuració dominant de la Barcelona contemporània i la relació entre la ciutat i el seu passat. Resina manté que ha anat apareixent un inconscient urbà (9) durant la modernitat; aquest inconscient és una imatge que no és exclusivament visual, sinó més aviat «una configuració de l’imaginari social» (13). Aquesta imatge dóna a la ciutat el seu «caràcter» (14) de base, la seva «identitat» (14) o, com diu el títol, la seva «vocació de modernitat». Mitjançant anàlisis de textos literaris, esdeveniments històrics, arquitectura i personalitats polítiques, Resina delinea l’obertura d’aquesta vocació al segle XIX i primera meitat del XX, quan el procés de modernització es va fer inseparable del projecte del nacionalisme català.

La modernització de Barcelona va implicar la seva articulació com a capital d’una nació sense estat. Alguns dels objectius principals del catalanisme polític van ser la federalització de l’estat espanyol, la defensa del dret civil català, les demandes de mesures proteccionistes per a la indústria catalana i l’enfortiment de la presència pública de la llengua catalana. Aquest projecte nacionalista i de modernització, que va provocar enfrontaments permanents amb l’estat espanyol, va ser dirigit per una pròspera burgesia catalana que havia sorgit gràcies a la indústria tèxtil i havia maldat per crear una societat civil poderosa cada cop més deslligada de l’estat central. Barcelona constituïa la manifestació més visible d’aquest procés de construcció nacional.

La principal preocupació de Resina és que, rere la interrupció d’aquest procés pels règims autocràtics de Primo de Rivera (1923-30) i Franco (1939-75), el govern local de Barcelona no va tornar mai a abraçar el catalanisme com a força central de modernització. Una nova premissa domina la Barcelona postfranquista, que és la «vocació» de la ciutat d’organitzar mega-esdeveniments globals. La ciutat havia assolit esplendor històrica durant l’Exposició Universal de 1888 i l’Exposició Internacional de 1929; els Jocs Olímpics de 1992 i, més tard, el Fòrum de les Cultures de 2004 van ser noves ocasions per realitzar tal vocació. Però Resina argüeix que les Exposicions s’inscrivien dins d’un projecte més ampli per articular Barcelona com a capital de Catalunya. En canvi, en la situació contemporània, les elits dominants i el PSC —que va governar a l’Ajuntament del 1979 fins el 2011— van fer ús de l’Olimpíada i del Fòrum per configurar una ciutat global esponerosa i cosmopolita. Això significava esborrar la «vocació de modernitat» de Barcelona i oblidar que, abans