Apostroph Assaig

Pensar Barcelona. Ideologies d'una ciutat global estudia els fonaments ideològics que van redefinir Barcelona durant els anys vuitanta i van orientar la ciutat cap a l'actual economia del turisme, la cultura i els serveis i, per tant, de la gentrificació, la massificació, l'encariment de l'habitatge, la precarització del treball i la ineficàcia de les polítiques públiques. Els Jocs Olímpics de 1992 van oferir al govern municipal una doble oportunitat per establir un consens intern i mostrar Barcelona com una feliç combinació de cosmopolitisme europeu i arrelament mediterrani. La posada en escena d'aquesta eufòria municipal connecta amb els contextos d'una Catalunya revitalitzada com a nació, de l'Espanya post-Transició i de la globalització després de la Guerra Freda. La transformació de Barcelona va contribuir a definir les ideologies de la globalització, ja que els Jocs de 1992 van ser una de les primeres celebracions globals de l'era neoliberal de la fi de la història. S'examinen tres tipus de documents: discursos polítics i mediàtics, com els guions de les cerimònies olímpiques, amb especial atenció al guió de Xavier Rubert de Ventós per a la recepció de la flama a Empúries; discursos urbanístics, com els de l'arquitecte Oriol Bohigas; i documents literaris, com les narratives d'Eduardo Mendoza, Francisco Casavella i Quim Monzó. Fou publicat per primera vegada, en anglès, amb el títol Thinking Barcelona. Ideologies of a Global City, per Liverpool University Press l'any 2012. Va rebre el premi de la Northamerican Catalan Society de 2013.

La nit del 6 de març de 1972 s'esfondra un edifici de deu pisos al carrer Capità Arenas de Barcelona. En el sinistre hi perden la vida divuit persones. S'intenta desviar l'atenció de l'opinió pública dient que l'explosió està relacionada amb un grup d'extrema dreta. La intenció: amagar una explosió de gas natural, de recent i encara deficient implantació, que està substituint el gas ciutat, un producte molt menys eficient i més contaminant. Aquest cas va posar de manifest la manca de llibertat de premsa i la intervenció del sector energètic sobre els mitjans de comunicació. Malauradament, els següents anys hi va haver altres explosions; la companyia Gas Natural no va poder negar que el seu nou producte, el gas natural, n'era el responsable. Santiago Vilanova, que llavors era periodista i va seguir tot el cas, va acabar processat per criticar l'indult reial a tots els encausats per aquelles explosions i pel sobreseïment dels sumaris oberts. Cap judici oral mai va poder explicar els orígens de les explosions, frustrant els drets dels familiars de les víctimes. L'explosió de Capità Arenas, el primer títol que publiquem sota la col·lecció Apostroph Assaig, és un document insòlit de com el control dels mitjans de comunicació per part dels oligopolis energètics i les connivències polítiques amb la Justícia poden silenciar la llibertat d'expressió i manipular-la, una qüestió que està, avui, gairebé mig segle després, de trista i permanent actualitat com posen de manifest casos com el Castor, a les Terres de l'Ebre.

Durant els primers anys del segle XXI hi ha hagut un gran augment dels tractaments de reproducció assistida. Les causes són diverses: la caiguda de la fertilitat, l'estil de vida, i la precarització econòmica i social, entre d'altres. La tecnologia es una benedicció però també implica riscos i incerteses. Molts tractaments exigeixen l'ús d'òvuls donats. A diferència del que passa a molt països de la UE, a Espanya la donació és anònima i això funciona com un doble incentiu: anima moltes dones en situació precària a donar òvuls a canvi d'una compensació d'entre 900 i 1.200 euros, i moltes dones i parelles estrangeres viatgen a Espanya per comprar aquests òvuls. Sense garantia d'anonimat, les donants s'exposarien a que les criatures nascudes dels seus òvuls poguessin contactar-les quan fossin majors d'edat, com passa a molts països. El dret a conèixer els propis orígens està garantida per la legislació nacional i internacional, i les donacions anònimes les contradiuen. Legalment, cap dona pot donar òvuls més de tres vegades i el màxim de criatures que poden néixer dels seus òvuls és sis, però no hi ha cap registre centralitzat que ho controli. Al nostre país, una dona pot donar tantes vegades com vulgui, sigui per altruisme, per la recompensa econòmica o per totes dues coses, sense gairebé cap control, assumint riscos per a la seva salut actual i futura, sense que les clíniques en siguin responsables. Què en fem de les desenes de milers d'embrions congelats que hi ha a Catalunya? Podem parlar d'ovodonació o hauríem de dir-ne venda? La donació ha de ser una sortida econòmica desesperada per noies joves i precàries? Hauríem de replantejar-nos l'imperatiu de la maternitat a qualsevol preu o hem de donar via lliure als avenços de la reproducció assistida?

La pitjor conseqüència de la Guerra de Bòsnia, a banda dels seus cent mil morts, 35.000 desapareguts i un milió llarg de desplaçats, va ser la consolidació d'un país dividit en tres comunitats ètniques i la desaparició de la noció de multietnicitat, el tresor més preuat de "la petita Iugoslàvia", com se l'havia arribat a anomenar per ser una reproducció en petit de l'estat creat per Tito. Vint-i-cinc anys després de l'inici del conflicte, aquest llibre pretén, però desmuntar el mite segons el qual aquesta va ser una guerra ètnica. I també, de fet, la mateixa existència de tres pobles amb grans diferències entre si, la suposada causa per justificar el "conflicte inevitable": "Si tres grups aparentment diferents —es pregunta l'autor— parlen exactament la mateixa llengua (en tot cas amb diferències com les que hi ha entre el català i el valencià), tenen uns costums molt semblants i una cohabitació des de fa segles... fins a quin punt es pot afirmar que són tres ètnies diferenciades?". En lloc d'això, l'autor defensa que l'element ètnic va ser, precisament, el pretext de les elits provinents del sistema iugoslau per perpetuar-se en el poder, encara que fos al preu de generar una guerra civil. El volum pretén, en suma, demostrar com les diferències ètnico-culturals es van amplificar i estimular per tal de justificar el conflicte.