Castells: una història d'èxit

By Miquel Botella

Un centenar de colles, més de mil actuacions anuals, castells mai vistos, presència als noticiaris, a la premsa escrita, a les revistes especialitzades, a les xarxes i a la universitat. Els castells han fet una ascensió meteòrica, en trenta anys han passat de l'àmbit comarcal en què es movien a ser declarats Patrimoni Immaterial de la Humanitat per la UNESCO. Parlar d'èxit no és cap exageració. Quines són les claus de l'escIat d'aquest espectacle que, en la seva presentació externa, no ha variat en dos segles de trajectòria? Les causes no deriven de les construccions ni de les emocions que provoquen, que són les de sempre, sinó dels canvis en els seus protagonistes, els castellers; en les agrupacions que els enquadren, les colles; i en les aficions que s'interessen per aquesta performance tan singular, en una llarga seqüència de trasbalsos i revifalles. Però l'esplendor present ha generat noves problemàtiques com l'augment del risc de lesions, la sostenibilitat econòmica i les temptacions de mercantilització, el mimetisme esportiu i el perill de devaluació de la imatge diferenciada i positiva dels castells. L'autor passa revista a aquest complex panorama i també analitza els punts forts del fet casteller, com la capacitat d'adaptació que històricament ha demostrat, el potencial d'estimulació interna que tenen les colles i la peculiar vivència de la rivalitat que els castells propicien.

• Language: Català
• Publisher: Galaxia Gutenberg
• Release date: Sep 26, 2018
• ISBN: 9788417355876

Book preview

arribar.

Pròleg

Una tradició impactant a ulls del món

L’amic Miquel Botella, cofundador dels Castellers de Sants, expresident de la seva colla i de la junta directiva de la Coordinadora de Colles Castelleres de Catalunya, em fa partícip de la publicació del seu llibre. És més, me l’avança de manera il·lusionada i un punt secreta. Confesso que m’hi aboco amb fruïció i interès màxim.

Som davant un retrat en alguns moments exhaustiu, ben documentat, inclusiu en relació amb les subtemàtiques que detalla i sobretot apassionat en la narració, on s’endevina un objectiu noble, final, que no és altre que el d’acostar la realitat castellera tant a coneixedors com a neòfits. D’aquí que el compendi que teniu entre les mans comenci resseguint els orígens del fet casteller, a Valls, així com la visualització del marc propi d’aquesta trobada, que s’insereix en les festes majors dels barris i dels pobles de casuística ben diferent.

Un dels aspectes que considero més rellevants d’aquest molt bon treball és la voluntat d’analitzar el «fet casteller» des d’una perspectiva sociològica, d’aquí que s’aturi de manera generosa a analitzar el vincle existent entre els canvis socials i culturals del segle XIX i l’exercici i desenvolupament mateix del món casteller. La seva relació amb l’àmbit genèric de l’associacionisme cultural, la dialèctica amb el poder (per tant, amb les autoritats, amb aquells qui l’exerceixen a cada moment), política i cultura, també el vincle relacional amb l’exercici i consolidació del lleure... catalanisme i cultura popular, en definitiva.

Tots aquests aspectes hi són tractats en el llibre. Però no només: Miquel Botella assumeix aquest rol d’observador eficaç i ho fa també en relació amb el moviment casteller dels anys vint del segle passat; n’aborda el moment fundacional de les colles noves, la seva relació amb l’eclosió del «fet esportiu» en la seva amplitud i, per últim, el vincula a l’etapa republicana. Franquisme, transformació social, crisi d’un model predominant (alguns n’hi dirien supremacista) de colla castellera, transició política, territorialitat, impacte en la societat «en general», rècords que són també reptes assolits i, en definitiva, una realitat (l’actual) que també necessita digerir l’èxit d’un moviment que és transversal i que es vincula a uns valors que es reformulen de manera constant.

Tothom hi és cridat, n’és baula principal. Aquesta és una premissa, una autèntica màxima del món casteller. Jo me la faig meva i us la faig extensiva, a tots i a cadascun de vosaltres. La potència del relat casteller, l’impacte que genera la solidesa i fragilitat alhora de les vostres construccions humanes, ha seduït milers i milers de persones arreu del món.

Gràcies per ser-hi, castellers, i felicitats per la feina que feu; una tasca que ens esperona a llevar-nos cada matí i a treballar plegats en la construcció, sòlida, d’un món que projectem millor.

LLUÍS PUIG I GORDI

Conseller de Cultura

Brussel·les, 26 de juny de 2018

Introducció

Jordi Jaria escrivia l’any 2004: «La producció bibliogràfica s’ha centrat fins al moment en dos camps de manera predominant, a saber: les cròniques; tant dedicades a l’evolució més recent com dedicades a moments més allunyats de la història; i les obres de divulgació tècnica. Si ens centrem en el primer cas, observem que, fonamentalment, hi ha una preocupació pel fet particular, per l’anècdota, cosa que deixa en un segon pla l’anàlisi de les circumstàncies en què els fets descrits es produeixen». I afegia: «Aquest interès predominant fa que preocupar-se de per què es fan castells en un moment determinat, quina mena de gent els fa i per què una determinada comunitat els considera importants no entri dintre d’allò que s’estudia.»¹

Tot i haver transcorregut més d’una dècada de l’article, uns anys en què han augmentat tant la notorietat dels castells com el nombre de publicacions de temàtica castellera, el panorama descrit per Jaria ha canviat ben poc. Doncs bé, aquest llibre ha estat escrit amb la intenció de pal·liar aquesta descompensació. Justament, l’anàlisi de la trajectòria dels castells des de la perspectiva dels qui els han fet, de les seves motivacions i de les dels públics que s’hi han interessat en constitueix l’objecte d’estudi.

Atesa l’escassetat de precedents, l’inventari de qüestions obertes a la interpretació és molt extens, i les insuficiències de la recerca existent no permeten donar resposta a alguns dels interrogants plantejats; una circumstància de la qual, quan s’ha produït, he procurat deixar constància. De fet, la consciència de la migradesa de les fonts ha planat en el curs d’elaboració del treball i, en algun moment, fins i tot em van fer dubtar de l’interès de persistir-hi.

Segur que alguna de les hipòtesis plantejades seran objecte de revisió futura, però estic convençut que haurà valgut la pena haver posat a debat un seguit de qüestions que he anat acumulant en el curs d’anys de reflexió sobre temes castellers. Em dono per compensat si amb aquest treball he contribuït a eixamplar una mica el camí de la història social dels castells, tan poc fressat fins al present.

Atès l’abast del temari analitzat, el capítol d’agraïments ha de ser forçosament ample i l’haig de començar pel conseller Lluís Puig, avui injustament exiliat, i Jaume Rosset: tots dos em van donar la idea i l’empenta inicial. També haig d’agrair, i molt, la feina de l’amic David Pellicer, creador i administrador del Portal Casteller; sense aquesta eina de consulta i agregació estadística, m’hauria estat impossible transcendir les fites castelleres concretes i tenir la visió integrada i sintètica de l’evolució del món casteller, que els objectius d’aquest treball requerien. I, com sempre que es parla d’història castellera, és obligatori recordar i agrair l’esforç pioner que va fer la Colla Jove Xiquets de Tarragona i que ara continua la Coordinadora de Colles Castelleres de Catalunya.

També dec un agraïment especial a Anna M. Torrent, Guillermo Soler, Xavier Brotons, Josep Maria Rodon i Andreu Botella, que van llegir una primera versió d’aquest treball, van proposar diverses esmenes i van aportar suggeriments per millorar el text. I, per descomptat, sóc deutor de les persones que, generosament, em van dedicar el seu temps i oferir els seus coneixements sobre els castells i les històries locals sense les quals l’elaboració d’aquest treball tampoc hauria estat possible.

A risc d’incórrer en algun oblit pels molts ajuts que he rebut, no puc deixar de citar els que m’han prestat Xavier Capdevila, Àngel Conesa, Joan Antoni Falcato, Carles Feiner, Valentí Ferrer, Romà Galimany, Maria Garcia, Josep Gomis, Albert Pallarès, Jordi Paris, Alfred Pérez de Tudela, Joan Pros, Jordi Romeu, Raquel Sans, Biel Senabre, Santi Terraza, Joan Vallès, Ricard Viñals i Xavier Viñals. A tots ells, moltes gràcies.

I finalment, tot i que això es farà evident per a qualsevol lector, haig de dir que sense les vivències castelleres que he tingut la sort de viure, sense l’interès pels castells que de petit em va inculcar la família Barrufet, sense haver viscut el dia a dia dels vint-i-cinc anys d’història dels Castellers de Sants, sense haver tingut l’oportunitat d’intercanviar molts punts de vista amb companys d’altres colles a la Junta de la Coordinadora de Colles Castelleres de Catalunya i d’haver negociat amb representants d’empreses, mitjans de comunicació i administracions sobre qüestions que afecten directament el present i el futur dels castells, les ratlles que segueixen no s’haurien pogut escriure mai. Perquè aquest no és un llibre fet des de l’asèpsia i la llunyania de l’acadèmia; és fruit d’anys de recerca, però feta a partir de les preocupacions i l’experiència quotidiana d’un enamorat dels castells, d’algú que creu que els castells són un tresor i mira d’actuar en conseqüència.

1. Jaria i Manzano, Jordi, «La capital dels castells: identitat col·lectiva i fet casteller a Tarragona» a Repensar els castells. Ed. Cossetània, 2004.

1

Castells i castellers vuitcentistes

1. VALLS: BRESSOL DELS CASTELLS

UNA POBLACIÓ DIVIDIDA I ARMADA

Després de la guerra del Francès, Valls va començar un període de creixement econòmic excepcional, basat en una incipient industrialització tèxtil, els aiguardents, la pelleteria i la prosperitat agrícola. La dinàmica demogràfica del període és extraordinària, la ciutat passa de tenir 7.000 habitants el 1813 a tenir-ne 16.000 el 1842. Per uns moments va arribar a ser la quarta ciutat de Catalunya, només precedida per Barcelona, Reus i Tortosa. Van ser precisament els anys que van néixer i arrelar els castells. Valls era aquella població, descrita per Narcís Oller, «quieta, enfeinada, que de bon matí escampa gran munió de pagesos per camps i vinyes i engabia una altra munió de teixidors i filadors i, per tot trànsit, es queda amb la gent de carrera, els pocs funcionaris i rendistes, les senyores d’aquests, les criatures i el servei».²

Però, passat l’equador del segle, la ciutat va entrar en una forta davallada. Dels 16.000 habitants de 1842 va passar a 12.800 el 1880, xifra que es va mantenir estable fins ben entrat el segle XX. «Aquest procés és una singularitat de Valls que la diferencia de la resta de ciutats catalanes que havien iniciat la revolució industrial amb la mateixa empenta, però que la mantingueren durant tot el segle.»³ Les raons d’aquest retrocés estan poc estudiades, però sembla que les fortes tensions socials, les revoltes i els motins hi van tenir un paper destacat.

La confrontació social ja s’arrossegava des de finals del XVIII, però a partir de 1830 s’acumulen els esdeveniments amb la supressió de la Llei Sàlica i el desarmament dels voluntaris reialistes, entre altres. Aquests fets van dividir els vallencs en dos bàndols irreconciliables amb unes opinions totalment diferents sobre les estructures polítiques, socials i religioses. Valls serà alhora una població liberal important i un dels nuclis principals del carlisme a Catalunya i ambdues tendències van tenir localment la seva expressió armada. Els voluntaris reialistes eren el braç armat del carlisme, mentre la milícia nacional ho era dels liberals. Els dos grups van ser organitzats, suprimits i reorganitzats diverses vegades seguint els vaivens de la política espanyola del vuit-cents.

El carlisme, va ser un moviment social i polític que s’identificava amb la defensa de la societat tradicional i amb l’Església, a la qual consideraven defensora d’aquest model social. Es va alimentar de la desconfiança que la reforma agrària propugnada pels liberals generava entre els petits propietaris i els parcers, de l’orientació laica de l’Estat i de la por produïda pels nous impostos. Molts artesans arruïnats per l’entrada del capitalisme industrial també s’hi van identificar, així com la major part del clergat.

La Milícia Nacional era un cos de seguretat i de manteniment de l’ordre públic que organitzaven els ajuntaments liberals cada cop que arribaven al poder, i durant les guerres carlines van ser les forces que es van enfrontar als rebels. La tropa de la Milícia provenia majoritàriament dels que treballaven en oficis artesans o industrials i, pel que fa als comandaments eren, sobretot, liberals moderats, representants del nucli burgès que es dedicaven al comerç, la indústria i les professions de més nivell social.

La por de la insurrecció va fer que Valls completés la muralla l’any 1834 just als inicis de la Primera Guerra Carlina. Es va aconseguir que els escamots carlins no entressin al poble, cosa que sí que van aconseguir en les dues guerres posteriors.⁴ Però la confrontació social, fins i tot quan cessaven els enfrontaments, va ser gairebé permanent fins al final de la Tercera Guerra Carlina.

Aquest ambient de confrontació i de revolta estava tan normalitzat a la societat vallenca que la preparació i el fracàs d’una acció armada amb la consegüent detenció i empresonament del cap de la insurrecció i de la llista dels revoltats és un dels elements essencials d’una trama realista de regust vallenc com la de Narcís Oller a Vilaniu. D’altra banda, aquesta tampoc va ser una exclusivitat local perquè fins a la restauració borbònica els canvis polítics a Espanya es van fer a través de les armes i dels «pronunciamientos».

La facilitat d’accés a les armes va fer que els enfrontaments amb morts i ferits sovintegessin. Un dels episodis més violents es va produir l’any 1854 quan tres-cents homes armats van anar a cremar la fàbrica tèxtil Vapor de Carreras i Cia. Però el moment àlgid dels enfrontaments es va produir en la insurrecció de 1869, durant la qual el Comitè, que des de l’ajuntament signava bàndols com «El Poble Sobirà», animava el poble a l’acció al crit de: «Minyons, ja ha arribat l’hora de la venjança; feu-vos justícia vosaltres mateixos.»⁵

I això és el que va passar: «les autoritats es veieren desbordades per les masses i els elements més exaltats s’apoderaren de la situació i imposaren la llei de les venjances personals. Hi va haver robatoris, incendis, expropiacions, assassinats i les víctimes foren principalment gent de fort prestigi social i econòmic.»⁶ I, segons Robert Vallverdú, a Valls, la insurrecció de 1869 «va afectar els sectors benestants, possiblement més que a cap altra població del Principat»⁷ i va contribuir a la deslocalització industrial.⁸ També, com a conseqüència del descontrol i dels excessos, el nombre de carlins vallencs va augmentar notablement.

Tot i que després de la Tercera Guerra Carlina els episodis de violència van disminuir, la visceralitat va seguir presidint la vida política vallenca. La lluita armada i les batusses físiques van anar sent substituïdes pels debats, sovint molt agres, a l’aleshores emergent premsa escrita. I, com podem llegir a Valls i la seva història, els enfrontament polítics no eren «... conseqüència d’una diferència generacional, ni d’una procedència social distinta, sinó d’una animadversió personal que es va anar gestant i aprofundint amb el temps més per la defensa dels interessos particulars que no pas per les diferències generades entre les diferents tendències polítiques».⁹

Aquesta visceralitat també la trobem descrita a Vilaniu. Narcís Oller es deixa anar literalment contraposant la política vallenca amb la que es feia a Madrid o a Barcelona. Mentre aquesta darrera «s’exerceix com una carrera, qui amb més dignitat, qui amb més consideració que els altres; però tots guardant-se mútua consideració, no fent-ne l’objecte exclusiu de la vida», la que es fa a Vilaniu és «l’arma traïdora de les venjances personals, el secret ressort de tots els actes, el talismà amb què s’aconsegueixen les majors injustícies contra l’adversari i es satisfan totes les concupiscències, tots els desvaris de l’egoisme més refinat, que és l’egoisme de poblet».¹⁰ Són paraules que Oller posa en boca d’Albert, el jove i idealista advocat, fill d’un polític local tocat pel fanatisme.

La violència física va anar en declivi a mesura que avançava el segle, però el sectarisme i la crispació van continuar instal·lats al poble. Prova n’és que la publicació de Vilaniu, segons el mateix Narcís Oller,¹¹ li va ocasionar «antipaties personals», per part d’alguns que «cregueren veure-s’hi retratats» i va haver d’estar uns quants anys sense tornar al poble. I, encara l’any 1915, probablement per motivacions semblants, l’escriptor Casas Pedrerol també va haver de marxar de Valls.¹²

ELS CASTELLS: CAMP DE CONFRONTACIÓ POLÍTICA

Els castells són fills d’aquest gran combat polític. A començaments del vuit-cents, quan els enfrontaments socials vallencs, que ja venien del segle XVIII, es van accentuar, és quan comença la confrontació entre les dues colles, la dels Pagesos, de tendència carlina, i la dels Menestrals, d’orientació liberal.

El 1819, aquesta confrontació va acabar amb uns incidents que van provocar dues víctimes mortals, pertanyents a la colla dels Pagesos.¹³ Segons Alexandre Cervelló, «el detonant d’aquells fets tràgics va ser que els Menestrals aconseguissin el primer castell de vuit pisos, passant al davant dels Pagesos, ni que fos per poques hores».¹⁴ I, en opinió del cap dels Mossos d’Esquadra, «el que havia succeït es veia venir de feia temps».¹⁵ «Tot indica que entre les causes d’aquells assassinats hi podia haver un rerefons polític».¹⁶ Probablement, per això, «es va optar per resoldre la situació sense fer massa enrenou»¹⁷ i el principal sospitós va passar a la presó una temporada i «es va prohibir que els Menestrals fessin castells durant un període de 15 anys».¹⁸

Així com, pel que fa a l’orientació política, les diferències entre els integrants de les dues colles eren clares, pel que fa referència al seu estatus social, hi predominaven les coincidències. Segons Suárez-Baldrís, «Tant en el cas dels castellers camperols i carlins com en el dels castellers liberals i menestrals, ens trobem amb persones situades en la frontera del sistema, amb l’amenaça constant de la misèria i la necessitat d’evitar, per la via de les partides de guerrillers i el sometent o per la via de les actuacions castelleres, caure en la marginalitat».¹⁹,²⁰ Perquè, com diu el mateix autor: «En aquest context, no ens ha de semblar res d’extraordinari que es consolidessin les agrupacions castelleres com una forma alternativa, no només de guanyar-se les garrofes, sinó de viure o sobreviure en associació amb un grup d’homes que travessaven situacions molt similars».²¹

I Güell, referint-se als castellers, rebla el clau dient: «Tot plegat ens presenta uns individus que van recórrer el que avui dia coneixem com a territori tradicional casteller compaginant les activitats de guerriller i casteller en funció de si travessaven o no un període bèl·lic.»²² Perquè «el grup social al que pertanyien els castellers estava habituat a faltar de casa en períodes més o menys llargs –bé per anar a les guerrilles o per anar a fer castells– deixant al càrrec de la família i de la casa la dona i/o els pares».²³ Segur que no tots els castellers responien a aquesta descripció, però l’extracció social majoritària era aquesta. El mateix Mañé i Flaquer, l’any 1853 escriu al Diario de Barcelona que els castellers estaven «mal alimentados casi todo el año».²⁴

I ben bé fins a la Restauració, aquesta rivalitat es va seguir traduint en actes de violència entre les colles i en prohibicions per evitar-la. L’any 1854 l’alcalde de Valls va haver de suspendre l’actuació de festa major per Sant Joan per por que l’actitud violenta dels castellers produís alguna fatalitat: «Luego de levantada la primera torre repitiéronse las disputas, y la autoridad mandó despejar la plaza para evitar desgracias.»²⁵

I també a Valls, per la festa major de 1865, «A consecuencia de alguna ofensa o chisme que nunca faltan cuando se trata de permitir que hagan torres las dos cuadrillas a la vez, se alteró por un momento el orden público en la plaza de la Constitución, habiendo logrado immediatamente los señores Alcaldes con la Guardia Civil y algunas personas muy conocidas de la población restablecer la tranquilidad, prohibiendo en su consecuencia que se repitieran las torres por que sería muy possible que lo que tan pronto se ha sofocado tomara mayores proporciones».²⁶

Dos anys abans, el 1863, hi havia hagut un assassinat entre castellers, fet que no devia ser del tot excepcional, perquè la gasetilla del Diario de Tarragona diu que la festa «se ha visto aguada en su final por un crimen, que felizmente de algunos años á esta parte no había tenido ejemplar», i encara afegeix «... las cuestiones de los castells tan celebrados por los forasteros, no habían producido tan tristes resultados, de los que nos creíamos ya libres».²⁷ En resum, i parafrasejant Clausewitz, podríem dir que fins ben entrat el segle XIX, «els castells també van ser la continuació de la política per altres mitjans.»²⁸

2. CASTELLS I FESTES MAJORS

LES FESTES MAJORS

Les festes majors, en el sentit modern del terme, es consoliden a Catalunya a mitjan segle XIX, a mesura que els poders civils, i especialment els ajuntaments, s’enforteixen i agafen el protagonisme que, en el terreny festiu, havien tingut fins aleshores els gremis i les confraries. En general, les festes es van fer coincidir amb els patrons de les viles i van incorporar molts dels elements festius tradicionals, però perdent el sentit estrictament religiós i oferint cada cop més activitats lúdiques.²⁹ Aquestes festes van ser el marc que va veure la consagració dels castells com un dels elements més característics de la cultura popular del Camp de Tarragona i del Penedès.

Les festes majors es feien sobretot per al gaudi dels habitants de la vila però també eren un aparador del potencial local i una font de prestigi per al poble. La capacitat d’atreure forasters era una mesura de l’èxit de les festes i un instrument de renovació genètica de les poblacions pel gran nombre de parelles que s’hi formaven. L’atractiu de la programació mesurava el potencial de la convocatòria.

Eren festes com les de Santa Tecla a Tarragona, descrites per Pin i Soler. Eren molts els forasters que hi acudien, arribaven a peu o en tartana, s’estaven a casa de familiars i coneguts o als hostals, per poder participar de l’eufòria festiva que s’instal·lava a la ciutat i que, com diu l’autor, feia que «... tot acabava per ajuntar-se, les dones amb la quitxalla, los homes amb los homes i visca la llibertat!».³⁰

I els castells no van trigar gaire a convertir-se en el plat fort d’aquelles festes majors. Se’ls anunciava amb adjectius com «atrevidos», «arriesgados» o «difíciles», i eren els proveïdors de les emocions més fortes de la festa. El mateix Pin i Soler descriu l’ambientació de l’actuació castellera: «A Tarragona els veureu lo migdia del 23 de Setembre omplint lo carrer major, la plaça i los carrers adjacents [...] Los d’edat, assentats als graons de les escales de la Seu [...] Tots los balcons plens de senyoriu, los terrats i teulades de gent de servei, les dues fonts que hi ha al peu de les escales, cobertes de quitxalla.»³¹ I no sols de tarragonins, ja que «los forasters admiren aquells castellers-atletes...».

Narcís Oller també atorga als castells el paper estel·lar de la festa. Comparant-lo amb el de les danses, els balls, els diables, etc., diu d’aquests que malgrat «llurs esforços eren incapaços de retenir gaire estona als balcons la gent com cal. Entre aquells jocs i les portentoses proeses dels castellers hi havia per als vilaniuencs la desigualtat d’atracció que tindrà sempre l’obra de tot un poble, allò que revela força i valentia, que encadena la mirada i penja d’un fil l’esperit, sobre el que sols distreu els ulls i fa riallejar l’ànima».³²

És una visió que coincideix amb la del poeta Josep Verdú, referint-se als castellers:³³

¡Se’ns festejan los pobles

en sas festas anyals!

Ab la nostra arribada

la alegria renaix.

I, en la mateixa línia sublimatòria, el 1852, es podia llegir al Diario de Barcelona: «Hay hombre que los sueña de un año para otro, que habla doce meses de lo que serán y otros doce de lo que fueron; que en teniendo a la vista tal diversión no hay poder humano que le distraiga de ella.»³⁴ Els castells, a més de la seva funció estrictament lúdica, molt aviat van assumir funcions representatives i simbòliques com la participació en els seguicis processionals, l’acompanyament a les autoritats en actes oficials i la presència a les grans celebracions.³⁵

En la resta de la programació de les festes majors hi destacava la processó. Era el millor complement de les emocions castelleres i es presentava com un autèntic espectacle. Pin i Soler fa una descripció brillant de la processó del braç de Santa Tecla: «Després (de dinar): cafè, copa i puro i comentant los incidents del migdia (els castells) a prendre puesto per veure passar la professó del braç de Santa Tecla.»

Pin descriu minuciosament el seguici: precedits per «guàrdies civils muntats en gentils cavalls», músiques, serenos d’uniforme, agutzils, municipals, després els gegants, «dolçaines altre cop i ve l’espadat que camina», diversos balls de parlament «alguns senzillament farses per riure: la de les criades, lo celebèrrim de dames i vells». «Los balls en castellà o bilingües són los més divertits. En ells passen coses per demés bufones.»

I «Als balls literaris segueix lo dels diables... Ni ha de capcigranys que, per fer gràcia, s’amorren amb la carretilla encesa, espurnejant mantellines, socarrimant faldilles, fent fuades en bona roba» i «per fi los balls que ballen sense parlar: de bastonets, de valencians, de les gitanes, etc.». Més músiques, els gremis, els pagesos, els seminaristes, els capellans, rectors i canonges i «Darrera, el braç de Santa Tecla, lo senyor arquebisbe de pontifical i aquells tres que li porten lo ròssec». I, al final, «l’alcalde, lo governador civil o el comandant de Plaça, portant un lo pendó» seguits de la música militar i uns quants soldats amb armes. En fi, tot un gran espectacle que s’havia de veure «amb la gentussa que sempre empeny.»³⁶

La durada més habitual de les festes majors era de tres dies durant els quals els castellers hi desplegaven una activitat permanent. «Les actuacions s’iniciaven a trenc d’alba amb les matinades. Durant tot el matí continuaven els castells en un cercavila i acompanyant els oficis matinals. Al migdia es feia l’actuació principal.» En canvi, «Per la tarda no s’acostumava a fer castells» llevat, potser, dels que es feien davant les cases particulars. «Les actuacions finalitzaven al vespre, amb la plantada de castells posterior a l’ofici de Completes.»³⁷

Naturalment, la majoria d’actuacions es feien a l’estiu, però es poden trobar actuacions puntuals en gairebé tots els mesos de l’any.³⁸ Pel que fa l’àmbit geogràfic dels castells, va quedar definitivament establert a partir de la Tercera Guerra Carlina «amb una part central formada pel Penedès i el Camp de Tarragona envoltada per una anella de comarques –l’Anoia, la Conca de Barberà, l’Urgell, les Garrigues, el Priorat i el Baix Camp– amb una menor però molt interessant activitat castellera».³⁹

L’àrea castellera va quedar, doncs, delimitada per les possibilitats dels mitjans de transport existents en els moments de consolidació de les grans festes majors. A mitjan segle XIX, anar a peu o viatjar en carro eren les úniques alternatives de transport i els vallencs van arribar tan lluny com van poder amb aquests mitjans. Dissortadament, quan el ferrocarril va arribar a Valls, el 1883, ja era massa tard per exportar l’espectacle casteller. Com veurem més endavant, el mercat d’entreteniment popular de Barcelona i de la seva rodalia ja estava aleshores abastit per una oferta variada i permanent.

LES CONSTRUCCIONS

Al segle XVIII hi ha documentades moltes actuacions de balls de valencians al camp tarragoní. Aquests balls van ser el precedent directe dels castells amb els quals, a començaments del segle XIX, encara compartien plaça en algunes festes. Però l’atractiu dels castells va anar arraconant els valencians fins a deixar-los en una posició residual. La progressió castellera va ser espectacular, el 1819 ja s’assolien els vuit pisos –el tres de vuit, perquè l’estructura de quatre no va arribar fins a la segona meitat de segle–, el 1835 el pilar de set⁴⁰ i el 1841 el dos de vuit «molt possiblement amb folre o ajuts».⁴¹ El tres de nou, es va descarregar el 1851, el pilar de vuit amb folre i manilles el 1858, el quatre de nou sense folre el 1881 i el cinc de nou amb folre el 1883.⁴²

Per valorar el mèrit d’aquesta trajectòria, cal tenir present que en aquest període va haver-hi tretze anys de guerra –la dels Malcontents (1827), la Primera Guerra Carlina (1833-1840) i la Segona Guerra Carlina (1846-1849)–, a més de la gran epidèmia de còlera de 1854. Les colles vallenques, com es veurà més endavant, necessitaven una participació important de les poblacions on es feien els castells, un obstacle major, especialment en els castells folrats.⁴³ Amb les limitacions que tenen les comparacions històriques, i només a efectes il·lustratius, val la pena recordar que en el segle XX, després de la represa castellera dels anys vint, van haver de passar més de cinquanta anys per poder tornar a veure estructures de nou folrades.

La progressió castellera de l’etapa que arriba fins als primers anys seixanta està marcada per un gran progrés tècnic, acompanyat d’un suport social creixent que va permetre, en un període tan trasbalsat, arribar a descarregar els grans castells de nou folrats i el pilar de vuit amb folre i manilles. En el pic posterior a la Tercera Guerra Carlina, entre 1876 i 1883, el progrés va ser, sobretot, tècnic amb l’assoliment dels castells de nou sense folre. La immediatesa amb la qual les dues colles van reprendre l’activitat castellera després de la guerra demostra que una generació de castellers, formada en l’època precedent, estava llesta per assolir els cims castellers del vuit-cents, els nou pisos nets.

Més endavant es veurà que aquest pic dels vuitanta es va produir en uns moments en què el prestigi social dels castells ja estava en decadència. També ho estaven les festes majors, que van anar introduint novetats en la programació per augmentar el seu atractiu amb minsos resultats. Les festes majors van continuar celebrant-se, però ja no van recuperar l’esplendor que havien tingut.⁴⁴

UN TREBALL RETRIBUÏT I ARRISCAT

Les fites castelleres del XIX estan en bona part documentades, especialment les posteriors a la Restauració, però la informació existent sobre la composició i la vida interna de les colles és gairebé nul·la. No ens n’han arribat relats o testimonis escrits de castellers de l’època que ens puguin il·lustrar sobre els aspectes socials de l’activitat, cosa que tampoc és d’estranyar, si tenim present que ni tan sols els capdavanters de les colles sabien llegir i escriure.⁴⁵

Però tots els autors coincideixen en la condició social majoritària del castellers: «eren la gent més pobre dins la societat del seu temps»;⁴⁶ «pertanyien, majoritàriament, a la classe baixa, al poble menut i, àdhuc, eren gent que es trobaven als marges de la societat»;⁴⁷ «tan senzillots, tan modestos.»⁴⁸

També sabem que l’activitat castellera era considerada un treball i que els castellers cobraven per fer castells. «Eren professionals reals que consideraven l’activitat castellera com un mitjà complementari per garantir la subsistència.»⁴⁹ Durant l’època de festes majors, «els castellers podien ben bé treure’s un jornal que oscil·lava entre els 8 i els 10 rals, ral amunt ral avall. Vistos els sous que obrers i jornalers guanyaven en aquells temps, la xifra no és menyspreable, ni a mitjan ni a final de segle.»⁵⁰

L’hàbit retributiu ja venia dels balls de valencians que actuaven a les grans festes, on s’aplegava més públic i en les quals aconseguien els màxims ingressos gràcies al dret de capta «allò que popularment s’anomenava mangar».⁵¹ Per això les jornades dels castellers eren maratonianes: «L’objectiu era fer bossa: com més castells es fessin i com més indrets de la vila es visitessin, més possibilitats hi havia d’omplir-la.»⁵² Per exemple, «Durant els tres dies de Festa Major del Catllar el 1877, van fer 68 castells de consideració.»⁵³

Els ingressos provenien dels pagaments dels organitzadors de les actuacions –els ajuntaments, les confraries, les societats o alguna altra entitat– de les donacions del públic⁵⁴ i també de les cases benestants que visitaven: «Las collas dels xiquets de Valls con sus dulzainas levantaron varias torres frente a las habitaciones de las autoridades y familias distinguidas.»⁵⁵ I el mateix rei Amadeu I va agafar l’enxaneta al balcó «colmándole de caricias y llenando sus bolsillos de monedas de plata».⁵⁶ El fet de passar el plateret i el llevant de taula estan també descrits a les obres de Narcís Oller i Pin i Soler.⁵⁷

La itinerància era una altra característica dels castells que van heretar dels grups de valencians que actuaven pel camp tarragoní. Les colles «procuraven rendibilitzar els seus desplaçaments al màxim, o sigui, que tractaven d’encadenar el major nombre d’actuacions possibles, malgrat que això comportés haver de ser força temps fora de casa».⁵⁸ Es feien poques sortides –quatre o cinc– però podien durar d’una setmana a un mes i algun cop més.⁵⁹

Sabem que «... els desplaçaments es feien a peu, traginant-se en carro només la canalla i quatre estris...».⁶⁰ També Pin i Soler recull la duresa de la vida dels castellers: «Los forasters admiren aquells castellers-atletes tan senzillots, tan modestos, que fan castells tot el dia, ballen la nit, viatgen a peu de festa en festa i mai estan cansats.»⁶¹ L’espectacle casteller era continu, les jornades llargues i, a la nit, dormien a les pallisses i a les golfes.

Les caigudes i lesions eren freqüents i les possibilitats de curar-les molt limitades. Per això les referències als «valents castellers» són constants. Aquestes condicions de treball no eren aptes per a gent gran i, per això, els castellers eren majoritàriament joves, pocs devien ultrapassar els quaranta anys.⁶²

Els riscos eren grans perquè l’exigència de les festes majors era molt alta. En aquestes festes, l’esquer més habitual per atreure espectadors era anunciar els castells que s’intentarien. D’assajos, pràcticament no n’hi havia. Quan, l’any 1879, la premsa dona compte d’un assaig a la Rambla dels Caputxins, Güell comenta: «Una notícia excepcional, aquesta d’un assaig casteller durant el segle XIX, atès que hom ha afirmat repetidament que els castellers es preparaven sobretot durant les maratonianes sortides.»⁶³

HEROIS POPULARS

Però, a més dels diners, els castellers tenien altres incentius. El principal era la gran popularitat de què gaudien, sense menystenir l’orgull de pertinença a un grup i la satisfacció per assolir unes fites, la llibertat que tenien durant els dies de viatge, les coneixences que podien fer i, en darrer terme, la possibilitat de trencar amb la rutina de la quotidianitat.

La popularitat d’alguns castellers, sobretot entre les classes populars, era molt alta. La prova és la quantitat de noms i de renoms de castellers de l’època d’or noucentista que han quedat en la memòria. I no només de vallencs sinó també d’altres poblacions que participaven en les construccions de les colles vallenques.⁶⁴ Aquesta memòria subratlla la consideració d’ídols i herois populars que devien tenir.

Fins i tot hi ha testimonis de joves benestants que van pagar per pujar als castells. «Era tant l’entusiame pels xiquets que hereuets de cases bones de la vila (Vilafranca) demanaven per fer castells, donant diners als caps de colla perquè els donessin bons companys a fi que el castell fos ben reeixit.»⁶⁵ L’episodi del Llebreta, descrit a Vilaniu, que, per fer l’home, puja sense preparació i fa caure un castell, té aquest origen.⁶⁶

Igual motivació trobem en els versos que Casas Pedrerol, ja a finals de segle, posa en boca de l’Isidro, que vol casar la seva filla amb un casteller que ella no estima:⁶⁷

«Perquè no el vols?

...............

És un xic de bé i t’estima,

és sol i té algunes terres;

i sobretot ten en compte

que és casteller de primera.

Si a tu t’hi caurà la bava,

després que hi estiguis feta,

quan sentis que en fan elogis,

i que tothom l’anomena,

i la fama dels seus fets

s’escampa pel pla i la serra.

Viuràs com peix a l’aigua,

casada amb ell.»

Per a l’Isidro, ser «casteller de primera» és més important que «tenir algunes terres».

ELS VALLENCS: ESPECIALISTES DE LES ALÇADES

En comparació amb les actuals, les colles del segle XIX eren petites. Hi ha coincidència entre els autors que no anaven més enllà de la quarantena o cinquantena de castellers.⁶⁸ De fet, la denominació més utilitzada per referir-se a les colles del XIX era la de «cuadrillas». Per això, els grans castells que feien necessitaven la participació local. Pere Ferrando va espigolar les escadusseres referències al nombre d’efectius de les colles des de mitjan del XIX fins a començaments del XX. Les deu xifres que recull se situen majoritàriament en la franja que va dels 35 als 50 castellers per fer castells de set i de vuit.⁶⁹

La primera reacció que podem tenir després d’observar amb deteniment el nombre de castellers amb el nivell assolit és, com a mínim, de sorpresa. La transposició del model actual de colla castellera al de fa cent anys és un parany que distorsiona la realitat pretèrita. Les colles eren formades per un nucli força reduït, que era completat per un nombre important de castellers i aficionats de la mateixa població on actuaven i de poblacions veïnes. De tota manera, la idea que tenim és que, tot i amb el complement local, les colles no eren tan nombroses com en l’actualitat: només cal fixar-se en fotografies per comparar els peus del castell; o els folres construïts, que no arribaven a la vintena de components.

L’escriptor i periodista torrenc Mañé i Flaquer, el 1852, ho explicava així: «Valls hasta ahora ha sido el pueblo privilegiado, el semillero de esta clase de artistas. Lo más chocante es que los de Valls no pueden hacer un castell por entero, ni ningún otro puede lograrlo tampoco. La Riera, Tarragona, Torredembarra, Salomó y algún otro pueblo prestan sus hombres hasta los terceros, como si dijéramos el primer cuerpo de la torre, y los de Valls la concluyen. Sin estas circunstancias difícilment se haría uno con toda perfección.»⁷⁰

I no ha d’estranyar que «fora de les seves comarques naturals els Xiquets de Valls no tenien gent a baix, no trobaven companys ni ajuts i no es podien arriscar a fer castells atrevits, fins al punt de fer llàstima i esdevenir un espectacle exòtic».⁷¹ Per exemple, la fluixa actuació de 1859 a Barcelona, per la Mercè, era comentada al Diario de Barcelona en aquests termes: «muy distantes de hacer lo que hacen en el Campo de Tarragona, tomándose por cosa improvisada no ha sido cosa de