Postcreixement: La vida després del capitalisme

By Tim Jackson

Hem confós l'excés amb el progrés. La dinàmica del creixement exponencial i el consum desbocat ens ha dut a graus de desigualtat social extrems, a una gran inestabilitat financera i a una crisi mediambiental sense precedents.

Hi ha vida més enllà del capitalisme i Tim Jackson, en aquest assaig, proposa reflexionar sobre les seves condicions de viabilitat. L'economia de demà s'ha de construir al voltant de les tecnologies i energies renovables, unes condicions laborals justes, una governança transparent i la protecció dels actius socials i mediambientals, en lloc de la seva destrucció sistemàtica, amb empreses al servei de la comunitat i en harmonia amb la natura.

El final del creixement no és el final del progrés social. Postcreixement és una invitació a fer un canvi de vida i de sistema, en què les nostres accions i el valor de les interdependències humanes siguin més importants que els beneficis econòmics i el poder.

• Language: Català
• Publisher: ARCADIA
• Release date: Jul 25, 2023
• ISBN: 9788412592696

Tim Jackson

Tim Jackson (Regne Unit, 1957) és director del Centre for the Understanding of Sustainable Prosperity (CSUP) i professor de Desenvolupament Sostenible de la Universitat de Surrey. Com a economista ecològic, ha estat pioner en la investigació de les conseqüències morals, econòmiques i socials de la prosperitat en un planeta finit. Prosperity without Growth (2009, 2017), el seu llibre de referència, va ser destacat pel Financial Times com a llibre de l’any i per UnHerd com a llibre de la dècada, i ha estat traduït a disset llengües. El 2016 va rebre el premi Hillary Laureate per la seva destacada contribució al desenvolupament sostenible i també ha estat premiat com a dramaturg i guionista radiofònic de programes per a la BBC.

Book preview

«En aquest assaig, que es llegeix com un llibre d’història molt personal, és tan important el recorregut d’anàlisi històrica i filosòfica, com la infinitat de qüestions crucials que exposa i deixa obertes per mirar d’imaginar i començar a decidir com podem reformar radicalment el sistema per salvar-nos i salvar el planeta, inaugurant un camí que ens asseguri un futur més sa i més digne per a tots els éssers humans, la naturalesa i el medi.» XAVIER MONTANYÀ, Vilaweb, novembre del 2022.

«La seva escriptura poètica porta a aprofundir en les seves reflexions filosòfiques sobre el mite del creixement, paraules amb què comença el llibre. Per què costa tant pensar que vivim en un planeta finit? Per què costa tant d’entendre que la prosperitat humana no ha d’estar vinculada a la degradació del planeta? El professor anglès ens empeny a buscar el potencial de la humanitat, perquè creu que és possible pensar en el món i la societat que volem crear i repensar què entenem per progrés.» CARME MIRÓ, Sonograma, novembre del 2022.

TIM JACKSON (Regne Unit, 1957) és director del Centre for the Understanding of Sustainable Prosperity (CSUP) i professor de Desenvolupament Sostenible de la Universitat de Surrey. Com a economista ecològic, ha estat pioner en la investigació de les conseqüències morals, econòmiques i socials de la prosperitat en un planeta finit. Prosperity without Growth (2009, 2017), el seu llibre de referència, va ser destacat pel Financial Times com a llibre de l’any i per UnHerd com a llibre de la dècada, i ha estat traduït a disset llengües. El 2016 va rebre el premi Hillary Laureate per la seva destacada contribució al desenvolupament sostenible i també ha estat premiat com a dramaturg i guionista radiofònic de programes per a la BBC.

POSTCREIXEMENT

LA VIDA DESPRÉS DEL CAPITALISME

Tim Jackson

Prefaci de Joan Martínez-Alier

Traducció d’Anna Llisterri

Illustration

Amb el suport del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya

Illustration

Edició digital: juliol del 2023

Primera edició: octubre del 2022

Títol original: Post Growth. Life after Capitalism

© 2022, Tim Jackson, pel text

Drets negociats a través de Polity Press Ltd., Cambridge

© 2022, Joan Martínez-Alier, pel prefaci

© 2022, Anna Llisterri i Boix, per la traducció

© 2022, ATMARCADIA, SL, per aquesta edició

Muntaner, 3 1r 1a

08011 - Barcelona

www.arcadia-editorial.com

Disseny de la coberta: Víctor García Tur,

a partir d’un disseny original d’Astrid Stavro / Atlas

Revisió lingüística: Rudolf Ortega

Correcció de proves: Mònica Molera i Anna Vallès Beneit

Composició: LolaBooks

Producció de l’Epub: Booqlab

ISBN: 978-84-125926-9-6

No és permesa la reproducció total o parcial d’aquesta publicació a través de cap mitjà, en cap llengua, sense el permís previ i per escrit dels titulars del copyright. Adreceu-vos a CEDRO (Centro Español de Derechos Reprográficos) si necessiteu fotocopiar o escanejar fragments d’aquesta obra: www.conlicencia.com

ÍNDEX

Prefaci, de Joan Martínez-Alier

Pròleg

1. El mite del creixement

2. Qui va matar el capitalisme?

3. Limitats i il·limitats

4. La naturalesa de la prosperitat

5. De l’amor i l’entropia

6. L’economia com a narrativa

7. El retorn a l’obra

8. Un dosser d’esperança

9. L’art del poder

10. Dofins a Venècia

Agraïments

Notes

Bibliografia

Per a la Linda

PREFACI

Tim Jackson és un economista ecològic des de fa anys, un dels primers a partir de la dècada dels noranta a Anglaterra. Per trobar antecedents d’aquesta disciplina, ens hem de remuntar als anys vint del segle passat, amb Frederick Soddy i Patrick Geddes, químic i sociòleg geògraf, respectivament, però els economistes acadèmics (els neoclàssics i també els keynesians) van deixar de banda l’estudi de les relacions entre creixement econòmic i l’increment de la despesa de combustibles fòssils. No parlaven de metabolisme social, no estudiaven el subministrament d’energia solar a la vida de la Terra, ni la revolució industrial com un augment de l’ús exosomàtic d’energia dels combustibles fòssils, és a dir, la fotosíntesi del passat. Tot això no formava part del vocabulari econòmic. Era física i biologia, no era economia. Sembla mentida però aquesta distància encara es manté a les facultats de ciències econòmiques.

Nascut el 1957, Tim Jackson és un economista que ja va trobar un camí obert a altres països per acadèmics com Nicholas Georgescu-Roegen, Kenneth E. Boulding, Karl William Kapp, nascuts abans del 1910, i per Herman Daly (deixeble de Georgescu-Roegen), que va néixer el 1938. Cap al 1970 va començar a desenvolupar-se el que ara coneixem com a economia ecològica. Estic segur que quan Tim Jackson era estudiant a la Universitat de Cambridge als anys vuitanta ningú no va ensenyar-li economia ecològica. Tot i així, abans dels noranta, Jackson ja va publicar informes sobre producció industrial d’energia i sobre l’efecte hivernacle com a militant de Friends of the Earth. Una mica més tard va publicar diversos articles a la revista Ecological Economics, fundada el 1990, i els seus primers llibres sobre la materialitat del consum. Actualment, són molt conegudes les seves recerques sobre el consum (en les quals conflueixen coneixements d’economia i psicologia social) i, molt especialment, les seves aportacions en macroeconomia ecològica amb el volum Prosperitat sense creixement, del 2009, i traduït a 17 idiomes, i també moltes recerques i modelatges posteriors en col·laboració amb l’economista ecològic canadenc Peter Victor. És, doncs, un investigador i professor internacionalment reconegut en economia ecològica, a més de dirigir nombroses tesis doctorals. Però també és un escriptor de mena, un practicant de les humanitats ambientals i autor de diverses obres de teatre radiofòniques de molt èxit a la BBC.

El llibre Postcreixement deixa el terme decreixement per a autors més radicals políticament, com ara Giorgos Kallis, Jason Hickel –tots dos de l’ICTA de la Universitat Autònoma de Barcelona, i tots dos citats favorablement en aquestes pàgines–. El llibre està escrit en l’estil de les humanitats ambientals i no en l’estil tècnic de l’economia ecològica, la qual cosa li ha donat una difusió molt àmplia. El cert és que Prosperitat sense creixement també fa de molt bon llegir per pocs coneixements de macroeconomia que es tinguin. Però aquest nou llibre està expressament dirigit a un públic encara més vast i no demana que els lectors coneguin els rudiments de l’economia.

A través de declaracions o fragments de textos de personalitats reconegudes, pronunciats en circumstàncies especials, Jackson introdueix a poc a poc –com si es tractés d’un joc literari– els conceptes necessaris per entendre la crítica ecològica del creixement econòmic i per pensar una vida col·lectiva postcreixement i postcapitalista. En són protagonistes principals Robert Kennedy, pel que fa al seu últim discurs contra la comptabilitat macroeconòmica abans de ser assassinat el 1968; Greta Thunberg a Davos a la vora, però molt lluny, de Donald Trump i Angela Merkel; el físic Ludwig Boltzmann, parlant d’entropia i amor, a Viena, el 1905, poc temps abans de suïcidar-se; Wangari Maathai, de Kenya, i el Green Belt Movement; la biòloga Lynn Margulis, admiradora d’Emily Dickinson, que parla de simbiosi i cooperació més que de competició com a mecanismes de l’evolució de la vida, i d’altres autors i persones de renom que aporten els seus descobriments i proposen metàfores que Tim Jackson explica amb plaer. Tanmateix, ell és un acadèmic i el llibre no estalvia una trentena de pàgines de notes amb totes les referències bibliogràfiques necessàries. No és únicament una narració literària, sinó una obra de saviesa econòmica i social embolcallada de poesia, com l’ha descrit Kate Raworth. És, sens dubte, una lectura molt recomanable.

JOAN MARTÍNEZ-ALIER

Juliol del 2022

PRÒLEG

La història, malgrat el seu dolor atroç, no es pot deixar de viure, però si s’afronta amb valor, no cal viure-la un altre cop.1

MAYA ANGELOU, 1993

El que ja ha passat ha estat el pròleg i el que ha d’esdevenir només depèn de nosaltres dos.2

WILLIAM SHAKESPEARE, 1610

«El món es posa a tremolar», va escriure el sociòleg Peter Berger, «en l’instant mateix en què la conversa que el sosté comença a vacil·lar». L’any 2020 va ser un testimoni innegable d’aquesta veritat incòmoda. La conversa que ens sostenia no tan sols va vacil·lar. Va fer un gir brusc de cent vuitanta graus i ens va clavar una bufetada. Forta. Així doncs, no és cap sorpresa que, fins i tot avui, sembli que el món tremola més que una mica.3

Tot anava d’allò més bé. El sol s’alçava resplendent damunt de la ciutat a més altitud d’Europa la tercera setmana de gener. La primera llum del matí brillava esplendorosa damunt dels cims coberts de neu, amb reflexos daurats davant d’un cel alpí profundament blau. La natura es mostrava en tota la seva glòria. Era el teló de fons perfecte per a la congregació anual de privilegis i poder. Els primers ministres i els multimilionaris. Les limusines i els helicòpters. El cinquantè Fòrum Econòmic Mundial a Davos (Suïssa) estava a punt de començar.

—És una gran festa —em va dir en confiança el meu amfitrió quan em va recollir a la petita estació de tren, tard la nit del dia abans, i em va ensenyar l’allotjament on m’estaria uns dies. Un apartament que ens havien deixat, apartat de la ciutat i amb vistes a les muntanyes.

—És una selva —va respondre el seu company. I tots vam ser capaços de riure.

Els nostres dirigents coneixen les regles del joc. Intuïtivament, entenen que aquesta ostentosa posada en escena és un concurs de bellesa. Sempre hi ha molt en joc. Els focus han de fer brillar els vestits elegants i els cabells ben tallats. Les desfilades han de competir en superioritat. La retòrica ha d’estar perfectament afinada i en harmonia amb les lluites pròpies del dia. El sol ha de brillar com toca damunt dels justos. La representació no ha de deixar lloc a cap dubte. Les muntanyes han de segellar eternament els pactes que es fan als soterranis de la història: més genera més; el poder genera poder; el creixement genera creixement. Als qui tenen, se’ls donarà encara més.

Ja fa cinc dècades que venen amb els seus jets a aquest complex turístic enlluernador, on juren lleialtat al gran déu Creixement. Tant si neva com si fa sol, quan fa bon temps o fa mal temps, la seva tasca ha estat sempre clara com l’aigua: prestar socors als que defalleixen i coratge als esporuguits. Matar els dracs del dubte, arreu on sorgeixin. El creixement econòmic només és qüestió de confiança. Sempre que creguem que passarà, passarà. Tot anirà bé, i tot anirà bé, i tot plegat anirà bé.4

Invariablement, de dracs n’hi ha una colla. Aquell any no era diferent. Europa estava amoïnada per l’ascens del populisme. Austràlia patia pels incendis forestals que encara cremaven durant el seu llarg «estiu negre». Als Estats Units els preocupava la guerra comercial amb la Xina. De cop i volta, gairebé tothom estava amoïnat pel carboni. El canvi climàtic va ser el sorprenent beneficiat de les disputes per l’atenció d’aquell any. Les vagues d’estudiants del 2019 per fi havien empès la qüestió al capdamunt de la llista de riscos a llarg termini per al creixement que es tractava al fòrum.

Era el primer cop que passava. Contra tota probabilitat, a Davos va sorgir un consens ampli –però ni de bon tros unànime– que caldria fer alguna cosa abans que les inundacions i els incendis forestals (o aquells activistes tan empipadors que de tant en tant bloquejaven el flux de limusines que entraven i sortien de la ciutat) fessin descarrilar el tren de l’economia.

«La impaciència dels joves és una cosa que hauríem d’aprofitar», va dir Angela Merkel als congressistes. Es referia, naturalment, a l’extraordinari lideratge que havia mostrat la jove activista sueca Greta Thunberg, que era a la ciutat per segona vegada, dient les veritats al poder amb la claredat extraordinària d’una vident. Destacava entre tots els altres. Aquell any, la simplicitat del seu missatge havia atret tota una nova generació d’activistes a un camp de batalla que amb prou feines eren capaços de reconèixer. Miraven al seu voltant desafiants i impressionats alhora. La cancellera alemanya no va ser l’única que va descobrir que se li formava una llàgrima de compassió als ulls.5

No tothom va quedar impressionat, però. «¿Aquesta és l’economista en cap o qui és? No ho tinc clar», havia dit fent broma el secretari del Tresor els EUA, un moment del qual segur que es devia penedir gairebé de seguida. «Després d’anar a estudiar economia a la universitat, pot venir i explicar-nos-ho». T’has ficat en un destret, Stephen. Deixa de complicar-ho.6

Però, naturalment, no podien fer altra cosa. Res de deixar d’embolicar la troca. L’aleshores president dels Estats Units, Donald Trump, estava decidit a posar aquestes ximpleries en el context general d’un credo immortal. «Per abraçar les possibilitats del demà, hem de rebutjar els eterns profetes del desastre i les seves prediccions apocalíptiques», va afirmar. «Són els hereus dels endevins sense criteri del passat». El nostre heroi mira al lluny per damunt de la sabana de rostres girats enlaire, vers l’horitzó de les oportunitats infinites. M’imagino que en algun lloc hi ha un redactor de discursos pagat de si mateix, somrient amb satisfacció. La vida és una pel·lícula de sèrie B de Hollywood.7

El paradís és una terra que es forja a partir d’una mentalitat de frontera. Cremar, excavar, construir-hi al damunt. El progrés són unes obres de construcció. Potser ara són brutes i desendreçades, però els centres comercials i els blocs de pisos de demà seran una imatge gloriosa. Els que dubten d’aquesta visió, ja poden desaparèixer. La canalla de les escoles, els que fan vaga pel clima, els rebels de l’extinció, ja se’n poden anar tots a fer punyetes. Als hereus dels endevins sense criteri del passat, gens de cas. L’optimisme obligatori és el plat del dia. I allò més evident queda suprimit del discurs del poder.

La capa de neu que cobreix Davos és més prima cada any que passa. La temporada d’esquí als Alps dura un mes menys que quan Klaus Schwab va fundar el Fòrum l’any 1971. El clima canvia. El gel es fon. Un milió d’espècies s’enfronten a l’extinció. Estem alterant els equilibris ecològics d’unes maneres completament imprevisibles. De vegades d’unes maneres que han resultat ser letals. El planeta finit que considerem casa nostra està canviant, potser de forma irreversible, a causa de l’enorme expansió de l’activitat humana que desfila sota la seductora bandera del progrés. Però no ens obligueu a fixar-nos en aquestes realitats, si us plau. Ens hem esforçat molt per ni tan sols reconèixer la seva existència.8

En un altre moment revelador al mateix escenari de Davos, el recentment elegit canceller austríac havia fet servir el seu temps a la tribuna per fer una crida a Europa i demanar ser més innovadors, més avantguardistes, més dinàmics. Amb trentatres anys, Sebastian Kurz acabava de convertir-se en el cap d’estat més jove del món per segona vegada en tres anys. Va criticar el «pessimisme» de les economies europees més velles i va elogiar el dinamisme de les més joves i «afamades». Fent-se ressò de la retòrica de frontera, va demanar un optimisme renovat, més innovació, un creixement més ràpid. Res de nou.

Però després, durant el debat, Kurz va reconèixer una cosa curiosa. «No fa gaire vaig participar en una conversa sobre filosofies diverses en què es va parlar d’una societat del postcreixement», va explicar al públic. «Ens deien que potser a un país li podria convenir no créixer, que seria millor mesurar la felicitat en lloc del creixement econòmic.» La presentació era captivadora. Als llavis del jove es dibuixava un lleu somriure. Per un moment, hi havia la temptació de creure que per fi havia arribat una generació de polítics amb més sensibilitat. Que ara les coses serien diferents. «Tot això sembla meravellós i romàntic», va dir. Els ulls li brillaven amb intenció. «Però la felicitat no paga pensions!»9

Kurz havia introduït la societat del postcreixement només per descartar-la tot seguit com una idea utòpica i flonja, sense cap fonament en la realitat. Però en qüestió de setmanes aquell rebuig sense complicacions semblava propi del passat. El final del gener més calorós de què es tenia constància es guardava una lliçó molt dura. Molt pocs n’eren conscients, ni tan sols entre els privilegiats de Davos. Potser algunes ments amb prou tendència a preocupar-se n’havien tingut vagues sospites. Uns quants polítics sense escrúpols ja havien fet servir informació privilegiada per traslladar la seva riquesa personal lluny dels perills de collapse financer. Però la majoria o bé no ho sabien o bé es negaven a acceptar-ho. Ningú podia haver predit plenament l’abast del profund trasbals econòmic i social que estava a punt d’esclatar en un món que no s’ho esperava. Mentre Trump pronunciava el seu elogi de la frontera, un jove metge xinès, Li Wenliang, lluitava per sobreviure a l’Hospital Central de Wuhan.10

Feia menys d’un mes que Li havia alertat el món d’una soca nova, poc coneguda i sorprenentment virulenta de coronavirus que havia aparegut inesperadament en una zona de la ciutat on hi havia un mercat d’animals. Els seus esforços havien estat recompensats amb una reprensió general. Al cap de dues setmanes seria mort: una estadística heroica en l’alarmant corba exponencial del creixement d’una pandèmia. Va ser la primera de moltes morts, innecessàries i en grandíssima mesura evitables, de treballadors de primera línia que perdien la vida tenint cura dels altres.11

En qüestió de setmanes, l’economia global cauria en una crisi existencial. La negació es convertiria en desconcert. El desconcert es convertiria en necessitat d’actuar de seguida. I això ho capgiraria tot. La normalitat desapareixeria més o menys d’un dia per l’altre. Empreses, llars, comunitats, països sencers es van confinar. Fins i tot la preocupació pel creixement minvaria, encara que fos per poc temps, davant de la urgència de protegir les vides humanes. A banda del recordatori incòmode de què és més important a la vida, érem testimonis d’una lliçó d’història sobre l’aspecte que té l’economia quan el creixement desapareix del tot. I una cosa va quedar clara molt de pressa: no s’assembla a res que el món modern hagi vist.

Acabarem trobant una terminologia més bona per descriure el nostre món. De vegades el llenguatge se situa una mica massa a prop de l’objecte d’escrutini. La felicitat podria ser, o no, la moneda de les pensions de demà. Aleshores s’hauran recalibrat les nostres mires. Les nostres visions s’hauran renovat. Tindrem la capacitat d’articular un futur per a l’economia alliberat de les cadenes que lliguen la nostra creativitat als termes d’un dogma passat de moda.

De moment, però, avui el postcreixement encara és un marc mental necessari. Fins i tot en ple canvi continuem obsessionats pel creixement. El postcreixement és una manera de reflexionar sobre què podria passar quan s’acabi aquesta obsessió. Ens convida a descobrir noves fronteres per al progrés social. Assenyala la direcció d’un terreny sense mapes, un territori per explorar en què l’abundància no es mesura en dòlars i la satisfacció no s’aconsegueix amb l’acumulació imparable de riqueses materials.

La vida després del capitalisme era un subtítol possible i provisional per a aquest llibre. Una invitació al lector a imaginar el paradigma econòmic predominant com una cosa temporal; una romanalla d’antigues maneres de viure que tot just sobreviu, i no la veritat immutable i inamovible que se suposa que és. Durant els primers mesos en què escrivia el llibre, el capitalisme es va anar desmuntant, peça per peça, en un esforç cada vegada més impressionant per salvar vides i rescatar la normalitat. Durant l’any 2020, el món va ser testimoni de l’experiment de no capitalisme més extraordinari que ens hauríem pogut imaginar. Ara sabem que una cosa així no tan sols és possible. En determinades circumstàncies, és essencial. L’objectiu d’aquest llibre és articular les oportunitats que ens esperen en aquest rerepaís que amb prou feines hem albirat.12

Postcreixement és una invitació a aprendre de la història. Una oportunitat d’alliberar-nos del credo fracassat del passat, tal com, una vegada, la poetessa i activista pels drets civils Maya Angelou va convidar a fer al poble dels Estats Units en el poema amb què ha començat aquest pròleg. Ara la seva funció és fernos reflexionar amb honestedat sobre la situació en què ens trobem. La seva tasca més profunda és fer-nos aixecar els ulls del terra d’una economia contaminada i albirar una nova manera d’entendre el progrés de la humanitat. Aviat no serà necessari. Avui el seu poder és alliberar els nostres llavis dels mantres de l’ahir i permetre’ns articular un demà diferent.

1

EL MITE DEL CREIXEMENT

Som al començament d’una extinció massiva. I vosaltres només podeu parlar de diners i de contes de fades de creixement econòmic etern.1

GRETA THUNBERG, setembre del 2019

De manera excessiva, i des de fa massa temps, aparentment hem renunciat a l’excel·lència personal i als valors comunitaris en nom de la mera acumulació de coses materials.2

ROBERT F. KENNEDY, març del 1968

Dia de Sant Patrici, 17 de març de 1968. Era un vespre de diumenge més càlid del que correspondria. A l’aire de la nit hi havia la promesa d’una primavera avançada quan el senador Robert F. Kennedy va arribar a Kansas, procedent de Nova York. Just aquell dia havia proclamat la seva candidatura a la cursa presidencial del 1968. Per guanyar, hauria de plantar cara al president en exercici, Lyndon B. Johnson. Senador contra president; demòcrata contra demòcrata. Semblava que tenia un enfrontament difícil al davant i Kennedy no estava gens convençut de guanyar-lo.3

Però quan va trepitjar el terra de l’aeroport de Kansas City, ell i la seva dona Ethel es van trobar assetjats per un parell de milers de seguidors que van trencar el cordó policial i es van llançar a la pista, cridant «Endavant, Bobby!» i reclamant-li un discurs. No hi havia res organitzat i no tenien megàfon. Així que Kennedy va tenir l’amabilitat de llançar uns quants comentaris al vent abans d’adonar-se que amb prou feines el sentien. «Això ha estat el meu primeríssim discurs de campanya», va dir. «I ara, aplaudim tots.» Va picar de mans, el públic va aplaudir, i tothom va riure. Semblava un bon auguri per començar una campanya presidencial.

El senador encara estava visiblement nerviós l’endemà al matí quan va arribar a la Universitat Estatal de Kansas (KSU) per al primer discurs oficial de la campanya. L’havia preparat amb molta cura per a l’ocasió el seu redactor de discursos, Adam Walinsky. Les primeres impressions són importants. Ningú de la campanya podia preveure l’impacte que tindria. Kansas era un dels estats més conservadors del país, fidel al sistema i a la bandera nordamericana. Potser era l’últim lloc on es podia esperar trobar simpatia envers el missatge antibel·licista de Bobby Kennedy.

El va començar, astutament, amb una cita de William Allen White, l’antic cap de redacció d’un diari de Kansas. «Si les nostres facultats i universitats no engendren [estudiants] que facin aldarull, que es rebel·lin, que ataquin la vida amb tot el vigor i la visió de la joventut, llavors les nostres universitats fallen en alguna cosa», va dir. «Com més aldarulls surtin dels campus universitaris, millor serà el món de demà.» Era una crida directa a la generació que havia tret dels guetos el moviment de protesta contra la Guerra del Vietnam i l’havia portat als campus universitaris liberals i de classe mitjana d’arreu dels Estats Units. Als estudiants els va encantar. La primera salva de Kennedy va ser rebuda amb un «rugit de felicitat».4

Es podia palpar la il·lusió. Els estudiants de la sala (alguns enfilats a l’estructura de la coberta) van aplaudir com bojos l’atac directe a la Guerra del Vietnam, el menyspreu per l’administració Johnson i la indignació per la manca de moralitat de les polítiques dels Estats Units en aquell moment, tant interiors com exteriors. Allò no era l’inici prudent d’una campanya presidencial cautelosa. Allò era dinamita. La rebuda va ser més bona del que ningú hauria gosat esperar. Els testimonis directes expliquen que un periodista, el fotògraf del Look Magazine Stanley Tettrick, es va trobar encaixat entre una multitud d’estudiants, intentant aguantar-se dret enmig del caos, mentre cridava a ningú en concret: «Que això és Kansas, collons, això és Kansas! Pensa anar a totes!».5

Bobby Kennedy, com sabem per la història, no arribaria a «anar a totes». Però ningú no ho sabia, el primer dia d’aquella campanya presidencial fatídica. L’equip estava boig d’alegria. La campanya havia engegat. Els periodistes tenien la notícia i la cobertura dels mitjans de comunicació no faria cap mal al seu candidat. La sensació d’alleujament era palpable quan la comitiva es dirigia cap al segon discurs del dia, al rival esportiu de la KSU, la Universitat de Kansas.

Walinsky es va passar el breu trajecte reescrivint el discurs que havia preparat per a aquest segon acte. Estava previst que fos una conferència més serena i sospesada, per mostrar un aspecte més reflexiu i intel·lectual del senador. Hi havia una part, que aquí ens interessa especialment, sobre els usos i abusos del producte interior brut (PIB), l’indicador que es feia servir per mesurar el creixement econòmic. Era un tema estrany i una mica massa especialitzat per a un discurs de campanya. Una mostra del radicalisme de la visió política de Kennedy. Va anar de poc que no sobrevisqués a la reescriptura.

Sorprès i encantat per la resposta entusiasta al discurs del matí, Kennedy en volia més a la tarda. Per tant, va indicar al redactor de discursos que eliminés els continguts més sobris i donés a la xerrada un to una mica més semblant al del matí. El que en va sortir va ser una cosa que es podria qualificar afectuosament de «poti-poti»: