Refugiats climàtics: Un gran repte del segle XXI

By Miguel Pajares Alonso and Cecilia Carballo

Es calculen mil milions de desplaçaments per causes climàtiques en els pròxims anys. Aquest és el primer llibre que analitza i tracta de resoldre aquesta crisi.
Un atles sobre els impactes i les migracions de la crisi ecològica. Una proposta per a la urgència de canviar les polítiques globals.
El canvi climàtic ha de ser una prioritat transversal en la gestió i organització de les polítiques públiques. No només per les conseqüències devastadores per al planeta, sinó també per a l'ésser humà.
El canvi climàtic ha de ser una prioritat transversal en la gestió i organització de les polítiques públiques. No només per les conseqüències devastadores per al planeta, sinó també per a l'ésser humà.
La Covid-19 ens ha mostrat com en som de vulnerables quan la naturalesa respon als danys que li fem. No obstant això, l'amenaça que ha suposat està en una escala molt inferior a la que representa el canvi climàtic. El canvi climàtic comporta la desertificació de grans zones, la pèrdua d'enormes extensions de cultius, la disminució de l'aigua potable disponible, la pujada del nivell del mar i uns huracans cada vegada més destructius. Tot això produirà importants moviments de població, tant desplaçaments interns com migracions. Aquest llibre mostra la dimensió dels impactes climàtics i analitza en profunditat els desplaçaments i les migracions climàtiques que ja s'estan produint i també les que poden produir-se en les pròximes dècades. Una anàlisi feta regió per regió, centrada en diverses zones de l'Àfrica, d'Àsia i de Llatinoamèrica. A més, el llibre tracta el dilema sobre la consideració de refugiades que han de tenir les persones que fugen dels impactes climàtics, i formula propostes, tant per a la lluita contra el canvi climàtic, com per a la gestió de les migracions.
No estem preparats per afrontar els canvis que suposarà la transformació de la planeta. Hem de considerar el deure d'assumir els desplaçaments i les morts de desenes de milers de persones.

• Language: Català
• Publisher: Rayo Verde Editorial
• Release date: Nov 9, 2020
• ISBN: 9788417925352

Book preview

diferents.

1.

Ho hem posat en marxa i no ho estem frenant

Gasos d’efecte d’hivernacle

En la història geològica de la Terra hi ha hagut molts canvis climàtics, gran part dels quals han estat de dimensions molt superiors (o enormement superiors) al que ara estem vivint. Fins ara, tots s’havien produït per causes naturals, com ara els canvis en l’òrbita de la Terra al voltant del Sol, els canvis de l’activitat solar, les variacions de la dinàmica orbital Terra-Lluna o l’impacte de meteorits de grans dimensions. En l’actual període Quaternari (últims 2,59 milions d’anys), en què van aparèixer els humans (gènere Homo) sobre la Terra, hem passat per diverses glaciacions, o períodes glacials, i molts d’altres d’interglacials. L’últim període glacial es va iniciar fa uns 115.000 anys i va acabar fa uns 12.000 anys, de manera que l’Homo sapiens es va expandir pel món durant aquesta etapa.

Ara vivim en un període interglacial que anomenem Holocè, en el qual fa uns 12.000 anys (més o menys) que ens trobem i en què s’han desenvolupat les civilitzacions humanes. En aquest període també hi ha hagut diversos canvis climàtics, però la variació més gran de la temperatura mitjana global anual s’està produint ara, de manera que estem vivint el major canvi climàtic de l’Holocè (Hansen i Sato, 2011: 19). Per a la història geològica de la Terra, aquest serà un canvi més (com ja he esmentat abans, n’hi ha hagut molts i de magnituds molt superiors), però no ho serà per als humans que la poblem. Aquest canvi climàtic ens enxampa amb una població que s’acosta als 8.000 milions de persones, per a les quals resultarà fatídic, tal com crec que quedarà provat en el pròxim capítol. I el més insòlit és que, a diferència de tots els canvis climàtics anteriors, aquest l’hem provocat els humans.

Per justificar el que acabo de dir he de parlar dels gasos d’efecte d’hivernacle. Es tracta d’un tema àmpliament conegut, però en aquest llibre prefereixo deixar-lo ben clar perquè és la base del que ve després. Els principals gasos d’efecte d’hivernacle, és a dir, els que retenen calor, són (a part del vapor d’aigua) el diòxid de carboni (CO2), el metà (CH4), l’òxid nitrós (N2O) i l’ozó (O3). Sobre la concentració dels tres primers a l’atmosfera, l’Organització Meteorològica Mundial (OMM) ha dit que la que hi ha ara no té precedents en els últims 3 milions d’anys.⁵

L’efecte d’hivernacle d’aquests gasos es deu al fet que redueixen les radiacions de calor terrestre que escapen cap a l’espai, ja que tenen la capacitat d’absorbir la radiació infraroja terrestre, i això és el que augmenta la temperatura.⁶ L’increment del CO2 és el principal responsable de l’escalfament. El que ara sabem és que aquest increment té a veure amb les activitats humanes produïdes a partir de la industrialització, quan va començar a cremar-se el carbó per proveir d’energia la indústria manufacturera i el transport. El 1712 Thomas Newcomen va inventar la màquina de vapor, i el 1775 James Watt la va perfeccionar per a la seva utilització en la indústria, de manera que entre el final del segle xviii i principi del xix la màquina de vapor es va imposar de manera generalitzada per dotar de moviment la maquinària de la indústria manufacturera, que fins aleshores depenia de les sínies d’aigua; el transport marítim, que fins a aquest moment depenia del vent, i el nou transport terrestre (el ferrocarril). Les acaballes del segle xviii són, per tant, el moment en el qual es va iniciar el consum generalitzat de combustibles fòssils per part de la indústria i el transport. El primer va ser el carbó, ja que era el que alimentava les màquines de vapor, però més tard, amb la invenció del motor de combustió interna durant la segona meitat del segle xix, s’hi afegiria el petroli, i també el gas (metà, principalment), amb diversos usos. Els tres produeixen CO2 en la seva combustió. També emetem metà (CH4) i, encara que la seva quantitat a l’atmosfera és molt inferior, el seu efecte d’hivernacle és unes vint-i-cinc vegades superior al del CO2.⁷

El CO2 que emetem actualment com a resultat de les activitats humanes suposa el 76 % de l’efecte d’hivernacle; el CH4, el 16 %, i el N2O, el 6 %. Aquest 76 % que correspon al CO2 es reparteix en un 65 % que procedeix de l’ús de combustibles fòssils i altres activitats industrials i un 11 % que procedeix de les activitats agrícoles, ramaderes i forestals (i altres usos del sòl), de forma que el predomini dels combustibles fòssils en l’efecte d’hivernacle és clar (OMM, 2016: 8). No obstant això, aquests usos del sòl són també importants, perquè sumant les seves emissions de CO2 amb les de CH4 i N2O suposa el 23 % del total de les actuals emissions. Els sòls són embornals de CO2 (per la fotosíntesi de les plantes), però també són emissors (per la descomposició bacteriana de la matèria orgànica i altres processos), i el canvi que s’ha fet del seu ús en els últims segles, i més en les últimes dècades, per la desforestació, l’agricultura industrial i la ramaderia industrial, ha augmentat la seva acció emissora (IPCC, 2019a: 7, 11). Tornaré a tractar els usos del sòl en l’últim capítol.

Fixem-nos en la quantitat de gasos d’efecte d’hivernacle que hem emès com a resultat de les activitats humanes. Utilitzarem el terme CO2-e (CO2-equivalent), que inclou el CO2 i els altres gasos d’efecte d’hivernacle (quantificats pel seu potencial d’hivernacle com si fossin CO2). Segons va afirmar el Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic de Nacions Unides (IPCC, per les seves sigles en anglès), el que havíem emès des de l’inici de la industrialització fins al 2010 eren unes 2.000 Gt (gigatones)⁸ de CO2-e. Però d’aquestes, més de 1.000 Gt es van emetre des de 1970, és a dir, tant com en els dos segles anteriors. Les emissions van anar creixent any rere any fins al 2010, i així han seguit després. Més endavant hi aprofundiré.

Pugen les temperatures

El creixement de les emissions de gasos d’efecte d’hivernacle s’ha traduït en un increment de les temperatures, sobretot des de 1970, i de manera molt especial des de l’any 2000. La Societat Americana de Meteorologia va dir que entre el 2001 i el 2016 vam tenir quinze dels setze anys més calorosos de la història (AMS, 2017a: 11). I així seguim, ja que el setembre del 2019 l’OMM també va dir que els últims cinc anys (2015-2019) havien estat els més calorosos d’ençà que es tenen registres (WMO, 2019a: 5).

L’increment de la temperatura mitjana anual a escala mundial és el que anomenem escalfament global. Un, dos, tres o quatre graus centígrads d’escalfament global comporten escenaris tan diferents que el consens internacional s’ha centrat a evitar que superem un escalfament de 2 ºC respecte a l’era preindustrial, i fins i tot un d’1,5 ºC. A les persones no habituades a les anàlisis climàtiques els pot semblar que tres o quatre graus d’escalfament no són gran cosa; al capdavall, entre els dies més freds de l’hivern i els més càlids de l’estiu hi pot haver, per exemple a Espanya, 40 ºC de diferència, i entre el dia més càlid d’un estiu i el de l’estiu següent o anterior també hi pot haver una diferència de diversos graus; no obstant això, aquestes diferències ocasionals, estacionals i latitudinals tot just canvien la temperatura mitjana anual del conjunt del planeta, que en els últims 11.000 anys ha oscil·lat entre els 14 i els 15 ºC (encara que per regions les variacions hagin estat més grans). L’escalfament global d’un grau centígrad assolit el 2015 és un fet insòlit des del naixement de l’agricultura i les civilitzacions humanes. Aquest grau ja assolit està afectant la freqüència, la magnitud i la durada de les onades de calor, la severitat i la durada de les sequeres, la intensitat de les pluges torrencials, el desglaç i la pujada del nivell del mar, per força dels huracans… En el pròxim capítol veurem que els impactes de l’escalfament global ja són molt greus en algunes zones del planeta, que l’escenari d’un escalfament de 2 ºC és devastador, i el d’un escalfament de 4 ºC, esgarrifós.

Però està provat que l’emissió antropogènica de gasos d’efecte d’hivernacle sigui l’única causant de l’actual escalfament global? Els científics ens diuen que sí. Vegem per què.

El CO2 de l’atmosfera no va començar a mesurar-se amb precisió fins al 1958,⁹ però analitzant les capes profundes del gel de l’Antàrtida i Groenlàndia (cosa que es fa extraient llargs cilindres verticals de gel i analitzant-ne cada tram) pot saber-se tant la temperatura com la proporció de CO2 que hi havia a l’atmosfera en el moment en què es va formar cada capa. En cada nucli de gel es poden veure dues coses: una és la proporció de l’isòtop 18 de l’oxigen (¹⁸O) en les molècules de l’aigua, la qual cosa ens permet saber la temperatura existent en el moment en què es va formar aquest gel.¹⁰ L’altra és la proporció de CO2 en les bombolles d’aire que hi van quedar atrapades. Així poden correlacionar-se els dos paràmetres: el nivell de CO2 i la temperatura.

El climatòleg de la Universitat de Colúmbia James Hansen (un dels impulsors de l’estudi del canvi climàtic a la NASA) va analitzar la correspondència que s’ha donat entre els nivells de CO2 i les temperatures en els últims 800.000 anys, i va comprovar que es produïa una perfecta correlació entre tots dos paràmetres: quan els nivells de CO2 eren alts, també ho era (i en la mateixa proporció) la temperatura (Hansen i Sato, 2011: 2, 9).¹¹ Hansen explica que la pujada de les temperatures havia precedit sempre a la del CO2, i que això es deu al fet que el punt de partida de cada episodi d’escalfament havia estat l’increment de la radiació solar, la qual escalfava els mars i els sòls congelats (permagel), i de tots dos s’alliberava CO2. Després, aquest CO2 alliberat a l’atmosfera contribuïa al fet que continués incrementant-se la temperatura.

Amb tot el que s’ha dit ja sabem la pregunta que toca fer-nos: podria ser que l’actual increment de la temperatura també es pot deure a una intensificació de la radiació solar, i que aquesta radiació hagi pogut contribuir a l’increment del CO2 atmosfèric per haver-se alliberat dels oceans i del permagel, de la qual cosa es desprendria que l’actual escalfament global també pot tenir causes naturals?

És important respondre aquesta pregunta, entre altres coses perquè els negacionistes del canvi climàtic recorren molt a la tesi que «és el Sol, i no els gasos d’efecte d’hivernacle, el que està canviant el clima» (a l’Amèrica del Nord fins i tot hi ha tanques publicitàries a les carreteres que defensen rotundament aquest supòsit, signades per una entitat anomenada «Amics de la Ciència»).¹² I, a més, si realment hi hagués causes naturals (afegides a les nostres emissions de gasos d’efecte d’hivernacle) que estiguessin afavorint l’escalfament global, no en seríem totalment responsables, i tampoc estaria del tot a les nostres mans la possibilitat de frenar-lo amb mesures contra les emissions.

La radiació solar que entra a la Terra depèn tant dels canvis en l’òrbita terrestre i la inclinació de l’eix com dels canvis del Sol (cicles solars); totes dues coses poden afavorir l’inici d’una etapa de més radiació i, en conseqüència, d’escalfament. Està passant ara una mica això? El que ens diuen els científics és que aquests canvis orbitals i de radiació solar no han tingut lloc durant l’actual escalfament global, ni, de fet, durant tota l’era industrial, és a dir, que ara no es donen unes condicions d’increment de radiació solar perquè es produeixi una etapa d’escalfament. L’esmentat informe del 2017, realitzat per tres organismes de l’Administració dels Estats Units (la NOAA, la NASA i l’NSF), afirma que «no hi ha una explicació alternativa convincent per a l’actual escalfament global que no sigui l’acció humana, ja que els canvis interanuals de la radiació solar només han pogut influir de manera marginal en l’últim segle i no hi ha evidència d’altres cicles naturals que hagin pogut influir sobre el canvi climàtic» (NOAA, 2017a: 14).

Pel que fa a les últimes dècades, les de més escalfament, els canvis en la radiació solar han estat de disminució. La radiació solar funciona de manera cíclica amb un període d’oscil·lació d’uns onze anys, és a dir, cada onze anys hi ha un pic de radiació. El màxim que va tenir lloc cap al 1980 va ser semblant al del 1990, però el que es va produir el 2001 va ser lleugerament inferior, i el següent es va retardar fins al 2015 i va ser notablement menor. Els cicles solars a partir del 2003 han resultat ser significativament més febles que els anteriors (Hansen et al., 2016: 9), la qual cosa deixa clar que l’actual fase d’escalfament global no pot explicar-se invocant la radiació solar. També l’IPCC afirma que la radiació solar observada entre el 1978 i el 2011 indica «que l’últim mínim solar va ser inferior als dos anteriors» (IPCC, 2013a: 14). En definitiva, les variacions de radiació solar en les últimes dècades haurien afavorit el refredament i no l’escalfament.

Amb tot el que s’ha dit fins ara sembla que queda prou raonada l’afirmació que l’actual canvi climàtic és antropogènic. És responsabilitat dels humans per complet. No insistiré més en això, però no hem de perdre-ho de vista en un llibre en el qual parlarem de les migracions climàtiques, i ens interessarà saber si hi ha responsabilitat política en les causes que les provoquen. Sobre aquesta responsabilitat tracten justament els pròxims apartats.

El món pren consciència del canvi climàtic.

Els acords per combatre’l

Les proves científiques que s’està produint un augment global de la temperatura mitjana de la Terra, i que això es deu als gasos d’efecte d’hivernacle que estem emetent des de l’inici de la industrialització, no són de les últimes dècades. Com explica Andreu Escrivà, alguns científics havien relacionat el nivell de CO2 i la temperatura en el segle xix, i pels volts del 1930 ja es parlava d’escalfament antropogènic del planeta (Escrivà, 2018: 30-36); però va ser durant els anys seixanta i setanta que aquestes proves científiques van prendre força. Ho van fer en bona part per mitjà dels climatòlegs Syukuro Manabe, de l’Administració Nacional de l’Oceà i de l’Atmosfera (NOAA), o James Hansen, de l’Administració Nacional de l’Aeronàutica i l’Espai (NASA), encara que molts altres climatòlegs se sumaven al convenciment que el canvi climàtic era un fet real i que la seva naturalesa era antropogènica, tal com ho feien també les grans agències meteorològiques.

El 1979 va tenir lloc la primera conferència mundial sobre el clima de Nacions Unides, i gairebé deu anys després, el 1988, es va celebrar a Toronto la Conferència Mundial sobre l’Atmosfera Canviant, en què ja es va recomanar retallar un 20 % les emissions entre aquest any i el 2005. També el 1988 es va crear el Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic (IPCC). No obstant això, el primer tractat internacional (jurídicament vinculant) no arribaria fins al 1992, quan es va celebrar la Cimera de la Terra a Rio de Janeiro i es va aprovar el Conveni Marc de Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic. Aquest conveni va venir després que l’IPCC presentés el 1990 el seu Primer informe d’avaluació, en el qual es reflectien les recerques de quatre-cents científics i s’afirmava que l’escalfament atmosfèric de la Terra era real i que els governs havien de prendre mesures concretes per frenar-lo.

Així doncs, el 1992 hauria pogut ser l’any en què els governs de tot el món, i en particular els dels països més industrialitzats i contaminants, haguessin pres les mesures necessàries per aturar el canvi climàtic. Si ho haguessin fet, aquest llibre (com tants d’altres) no s’hauria escrit, perquè avui no tindríem un futur tan amenaçador com el que tenim, però lamentablement no ho van fer.

Després de l’entrada en vigor del Conveni marc el 1994, els països que el van signar s’han reunit anualment, en el que s’anomena Conferència de les Parts (COP). La tercera trobada, COP3, es va celebrar a Kyoto el 1997 i s’hi va adoptar el Protocol de Kyoto (acabat el 2001 a la Haia i en vigor des del 2005), que va establir nous mecanismes institucionals, va incentivar el desenvolupament de mesures de reducció d’emissions i va crear el mercat internacional del carboni. Però els Estats Units no el van ratificar, el Canadà se’n va retirar després i la Xina, que aviat es convertiria en el major emissor, no hi va participar, com tampoc l’Índia i el Brasil. A més, Rússia i el Japó no van intervenir a Doha (la prolongació de Kyoto feta el 2012), de manera que no va trigar a quedar clar que es requeria un nou acord global, i així va arribar el de París del 2015.

La Conferència de les Parts celebrada a París el 2015 (COP21) va il·luminar el «gran acord» que feia anys que es buscava. S’hi va establir que a la fi del segle xxi no hauria d’arribar-se als 2 ºC d’escalfament global respecte als nivells preindustrials (cosa que ja s’havia dit a la COP15 de Copenhaguen del 2009) i que es prendrien mesures per no superar 1,5 ºC. Ja es disposava del Cinquè informe d’avaluació de l’IPCC, en què els científics advertien que un escalfament de 2 ºC comportava riscos molt elevats, i els governs van prendre nota d’això per acordar que farien el possible per no superar 1,5 ºC.

L’Acord de París va ser un gran assoliment internacional i el seu redactat conté un valuós compendi de bones intencions, però fins a quin punt serveix per obligar a dur a terme les mesures acordades? Llegint el seu text trobem articles com el 4.2, que diu: «Cada Part ha de preparar, comunicar i mantenir les successives contribucions determinades a escala nacional que tingui previst efectuar. Les Parts han de procurar adoptar mesures de mitigació internes, a fi d’assolir els objectius d’aquestes contribucions»; o el 4.19, que indica: «Totes les Parts s’haurien d’esforçar per formular i comunicar estratègies a llarg termini per a un desenvolupament amb baixes emissions». Aquest és el to de tot l’articulat, fet a base d’expressions com ara: «les Parts han de», «procurar», «intentar», «esforçar-se», «que cada Part tingui previst»… El lliure albir de les parts (els estats) té un pes enorme en tot el text de l’acord, de manera que no és difícil veure quina va ser la principal manca de l’Acord de París, però tornaré a aquesta qüestió després de repassar el que està passant amb les emissions de carboni.

De quant CO2 estem parlant?

A Copenhaguen (2009) es va dir que no hauríem de superar un escalfament de 2 ºC respecte a l’era preindustrial; a París (2015) es va dir que, si fos possible, no hauríem d’excedir 1,5 ºC; però ja sabem que això depèn del CO2 que llencem a l’atmosfera. Així doncs, la pregunta és: quant en podem llançar? O, més ben dit, quant no n’hem de llençar? Abans he esmentat que fins al 2010 ja havíem emès unes 2.000 Gt de CO2-e, de les quals unes 1.000 van ser emeses entre 1750 i 1970 i les altres 1.000 entre 1970 i 2010. Per tant, quant més en podem emetre?

Els científics ja ens ho han dit. L’IPCC va afirmar el 2013 que per no superar l’escalfament de 2 ºC seria necessari limitar a unes 2.900 Gt les emissions acumulades de CO2-e des del 1870 fins al 2100 (IPCC, 2014a: 10). És a dir que, arrodonint-ho, l’equació és mil, mil i mil. Mil que emetem abans del 1970, mil que emetem entre el 1970 i el 2010, i mil que podíem emetre del 2010 al 2100.

A veure… En els noranta anys que van del 2010 al 2100 hem d’emetre més o menys el mateix CO2-e que el que es va emetre en els quaranta anys anteriors, mentre el creixement econòmic i demogràfic continua? Ho van entendre bé els governs que van subscriure l’Acord de París? I atenció: les 1.000 Gt emeses entre 1970 i 2010 no es van emetre al mateix ritme: la mitjana és de 25 Gt per any, però el 2010 ja s’estaven emetent prop de 50 Gt (IPCC, 2014a: 5). A aquest ritme, n’hi havia prou amb vint anys per superar el marge que ens van donar els científics, és a dir, el 2030 estaríem ja fora de joc. L’IPCC ho va confirmar el 2018 indicant que per no superar l’escalfament d’1,5 ºC el marge d’emissions per al que quedava de segle ja no era de 1.000 Gt, sinó de 580 Gt (IPCC, 2018b: 16). Què es va dir sobre aquest tema a l’Acord de París? El que es va dir, exactament, va ser que el punt màxim d’emissions hauria d’assolir-se «com més aviat millor» (article 4 de l’Acord). Inquietant indefinició!

Què ha passat amb les emissions en els últims anys? Des que l’IPCC va dir en el seu Cinquè informe d’avaluació que ja ens estàvem acostant a les 50 Gt anuals, les emissions han augmentat cada any. El Programa de Nacions Unides pel Medi Ambient ens dona les dades: el 2016 emetem 51,9 Gt de CO2-e (UNEP, 2017: xv),¹³ el 2017 van ser 53,5 Gt (UNEP, 2018: xv), el 2018, 55,3 Gt (UNEP, 2019: xiv). El 2019 també van augmentar, encara que força menys: un 0,6%, segons un informe preliminar preparat per a la COP25 de Madrid referit només al CO2 (Friedlingstein et al., 2019: 1812). Així que fins a la pandèmia del coronavirus patida el 2020 les emissions continuaven creixent. La caiguda d’emissions aquest any serà la més gran mai registrada, però ha estat deguda a la dràstica disminució de l’activitat econòmica induïda per la pandèmia i no ens assegura cap canvi de tendència.

Sintetitzant: el límit que ens va donar l’IPCC va ser una emissió de 1.000 Gt de CO2-e entre el 2010 i el 2100, però els deu primers anys (entre el 2010 i el 2020) s’han emès més de 500 Gt (a raó de més de 50 Gt anuals), de forma que com a molt ens quedarien 500 Gt més per emetre en els pròxims vuitanta anys (del 2020 al 2100). A la vista del ritme dels últims anys, però, serà difícil que el 2030 no hàgim emès ja tot el volum de gasos d’efecte d’hivernacle que l’IPCC ens va donar com a límit per a tot el segle xxi.

Què va dir l’IPCC el 2013 sobre la situació que es donarà, pel que fa a escalfament global, si superem, poc o molt, aquestes 1.000 Gt d’emissions de CO2-e que ens va aconsellar no superar entre el 2010 i el 2100? El que el Grup Intergovernamental d’Experts va fer va ser dibuixar quatre escenaris. Al primer el va anomenar de mitigació, o escenari positiu, i és aquell en el qual no haurem superat aquesta emissió. Només aquest escenari ens permet confiar que ens quedarem per sota dels 2 ºC d’escalfament global. Després va dibuixar dos escenaris intermedis en els quals la temperatura podria pujar 3 ºC, i, finalment, va assenyalar el pitjor escenari, en què la temperatura pujaria 4 ºC o més (IPCC, 2013a: 23). Vegem doncs, en quin escenari som.

No ho estem parant

Fins ara he parlat de gigatones de CO2-e, però la forma habitual d’indicar la quantitat de gasos d’efecte d’hivernacle que hi ha en cada moment a l’atmosfera és per proporció que en conté, i s’utilitza l’expressió parts per milió (ppm). En l’era preindustrial, la proporció de CO2 a l’atmosfera era de 280 ppm; i pot ser que en els últims 2,6 milions d’anys mai es passés de 300 ppm (Hansen i Sato, 2011: 4). Doncs bé, quan Keeling va començar a fer mesuraments precisos el 1958, va trobar-hi una proporció de 315 ppm. Aquell any ja havíem superat una concentració de CO2 que no s’havia produït des que va aparèixer el gènere Homo a la Terra. Dues dècades després, el 1979, quan es va realitzar la primera conferència sobre el clima de Nacions Unides, ja eren 336 ppm. Els científics no trigarien a advertir dels perills que suposava superar les 350 ppm; no obstant això, s’hi va arribar el 1988, just quan se celebrava a Toronto la Conferència Mundial sobre l’Atmosfera Canviant, en la qual es va recomanar retallar un 20 % les emissions abans del 2005. Si els governs haguessin acomplert aquest objectiu, la concentració de CO2 a l’atmosfera no hauria continuat creixent, però no el van acomplir i, lluny d’alentir-se, va créixer més de