Bla-bla-bla. El mite del capitalisme ecològic

By Miguel Pajares

Greta Thunberg va acusar de «bla-bla-bla» a governs i corporacions per les seves polítiques davant l'emergència climàtica. Exagerava o realment es tracta de gestos buits que només serveixen per neutralitzar la lluita ciutadana?

Aquest llibre dona resposta a la pregunta, esmicolant els mites del capitalisme ecològic i del creixement sostenible, així com altres mentides del greenwashing empresarial com la neutralització d'emissions o el zero-net. Pel camí, dibuixa alternatives per pal·liar la crisi climàtica i garantir el futur del nostre planeta abans que arribem a un punt de no retorn. Alternatives que, en tot cas, passen per la construcció d'una nova globalitat basada en la cooperació solidària i el recolzament mutu, així com refer les polítiques migratòries. En definitiva, el salt d'un món capitalista dominat pel creixement exponencial i l'explotació dels cossos i de la natura, regit per l'heteropatriarcat, a un altre basat en la justícia social.

• Language: Català
• Publisher: Rayo Verde Editorial
• Release date: Apr 18, 2024
• ISBN: 9788419206664

Book preview

1.

La sorpresa que podríem tenir el 2030

Objectiu: 1,5°C a finals d’aquest segle

El 1988, el científic de la NASA James Hansen, va informar el Congrés dels EUA sobre una cosa que ell i altres científics feia força temps que explicaven: que el nostre planeta s’enfrontava a un canvi climàtic que estàvem provocant els humans i que resultaria desastrós a mitjà termini. Pot ser que aquest fos el primer moment en què el canvi climàtic entrava a la sala gran de la política. No obstant això, no va semblar que ningú s’alarmés gaire. Res no va canviar. Els governs i les corporacions van continuar fent la seva.

Però aquell mateix any l’Organització Meteorològica Mundial —OMM— i el Programa de Nacions Unides pel Medi Ambient —PNUMA— van crear el Grup Intergovernamental d’Experts sobre Canvi Climàtic de Nacions Unides —IPCC, per les seves sigles en anglès— i els informes científics van començar a tenir presència a la política. Al principi, poca; però la pertinaç tenacitat dels científics, les organitzacions meteorològiques i les organitzacions ecologistes ens ha portat al moment actual, en què el canvi climàtic no apareix només en els discursos polítics sinó també en els pressupostos dels estats. Ara tothom sap que l’amenaça no només és real sinó que té dimensions colossals.

L’IPCC és l’organisme internacional assignat per recopilar tot el coneixement científic en matèria climàtica i que ens va informant sobre la situació en què ens trobem. Aproximadament cada set anys, presenta un informe d’avaluació, i durant els anys 2021 i 2022 en va dur a terme l’últim fins al moment, el sisè, els tres documents del qual van veure la llum l’agost del 2021, el març del 2022 i l’abril del mateix any. Parlaré d’aquest sisè informe de l’IPCC en diferents parts d’aquest llibre, però ara vull referir-me a un altre dels seus documents, el que va presentar el 2018 sobre la diferència entre mantenir-nos en un escalfament —respecte a la temperatura mitjana global de l’era preindustrial— d’1,5°C en aquest segle o arribar als 2°C. Aquest document assenyalava que amb un escalfament d’1,5°C es produiran fenòmens climàtics extrems amb molta freqüència, amb grans riscos per a les societats més vulnerables, però l’adaptació de les societats humanes és possible; mentre que un escalfament de 2°C comporta el risc d’excedir la nostra capacitat d’adaptació.

Un escalfament global de 2°C pot semblar poca cosa, però la veritat és que des que va néixer l’agricultura, fa uns onze mil anys, la temperatura mitjana global de la Terra no ha tingut variacions de més de 0,5°C. Ara tenim una temperatura que ja no és idònia per a l’agricultura en moltes regions del planeta per l’escalfament d’1,2°C al qual han arribat, cosa que està reduint la rendibilitat dels cultius i provocant la pèrdua de collites. Convé saber, a més, que des de l’inici del període quaternari —fa 2,6 milions d’anys— mai hi ha hagut una temperatura mitjana global de més de 2°C per sobre dels valors preindustrials.

Evitar que l’escalfament global a la fi d’aquest segle arribi a 2°C va ser precisament el principal objectiu de l’Acord de París del 2015, un acord subscrit per gairebé tots els governs del món que constitueix, fins al moment, el principal tractat internacional per lluitar contra el canvi climàtic. Però quan l’IPCC va presentar el seu primer document del sisè informe d’avaluació l’agost del 2021, Nacions Unides va parlar de «codi vermell», assenyalant l’alarmant situació en què ja ens trobàvem en aquell moment. El temps per lluitar de manera efectiva contra el canvi climàtic s’estava esgotant molt de pressa, i l’IPCC va dir que «tret que es produeixin reduccions ràpides i profundes de les emissions de CO2 i altres gasos amb efecte d’hivernacle durant les pròximes dècades, assolir els objectius de l’Acord de París del 2015 quedarà fora del nostre abast».

Vull començar aquest llibre deixant clar que la lluita contra el canvi climàtic és, en essència, una lluita per disminuir les nostres emissions de gasos amb efecte d’hivernacle. Els principals són el diòxid de carboni —CO2—, el metà —CH4— i l’òxid nitrós —N2O—.¹ Són gasos que atrapen calor perquè capten la radiació infraroja terrestre i amb això eleven la temperatura de l’atmosfera. El CO2 n’és el principal i, en la proporció adequada, és a dir, la que ha tingut en els últims milions d’anys —fins al segle XX—, és imprescindible per mantenir la vida tal com la coneixem, ja que sense ell la temperatura a la Terra no pujaria de 18°C sota zero, ni tampoc hi hauria vegetació; no hi hauria vida. Però actualment les proporcions de CO2 i dels altres gasos esmentats a l’atmosfera són molt superiors a les que hi havia abans de la industrialització, i és això el que està produint l’escalfament global.

Cal assenyalar que ja no hi ha cap mena de controvèrsia científica sobre el fet que estem vivint un canvi climàtic que hem provocat els humans amb les nostres emissions de gasos amb efecte d’hivernacle. El 2013, un grup de científics de diferents universitats va examinar 11.944 publicacions científiques sobre el clima, dutes a terme entre 1991 i 2011, i va concloure que el 97% coincidien en el fet que el canvi climàtic és real i antropogènic. Aquest mateix treball es va fer de nou el 2021 amb l’examen de 88.125 estudis científics, i van concloure que el 99,9% coincidien en el mateix punt de vista. Ja no hi ha científics que diuen una cosa i altres que diuen la contrària sobre el canvi climàtic; tots diuen el mateix, i els que diuen el contrari no són científics.

Continuem amb els gasos amb efecte d’hivernacle. La concentració de CO2 a l’atmosfera es mesura en ppm —parts per milió. A l’era preindustrial, la concentració era de 280 ppm, i, segons ens diuen els climatòlegs, en els últims 2,6 milions d’anys mai s’ha passat de 300 ppm. La NOAA —Oficina Nacional d’Administració Oceànica i Atmosfèrica dels Estats Units— i l’OMM ens van donant la dada anualment: el 2020, la concentració de CO2 va arribar a una mitjana de 413 ppm, el 2021 va ser de 416 i el 2022 es va tenir un pic de 421 ppm al maig, moment en el qual es va superar la fita de tenir un 50% més de CO2 a l’atmosfera que a l’inici de l’era industrial.

Un estudi publicat a Nature va assenyalar que quan s’arribi a les 427 ppm ja tindrem una concentració de CO2 com la del pliocè mitjà, fa 3,3 milions d’anys, etapa en què les temperatures eren entre 3 i 4°C més altes que les del període preindustrial, i el nivell del mar era vint metres més alt que en l’actualitat, i que uns anys després arribarem a la concentració de CO2 més alta dels últims quinze milions d’anys.

Un altre estudi publicat el maig del 2021 a l’Annual Review of Earth and Planetary Sciences va apuntar que les concentracions de CO2 en aquest segle ens podrien portar als nivells que es donaven fa 50 milions d’anys, quan hi havia cocodrils a l’Àrtic.

A més del CO2 tenim, com he esmentat abans, altres gasos amb efecte d’hivernacle, i per parlar-ne del conjunt s’utilitza l’expressió CO2e, equivalent de CO2. Per agrupar totes les emissions en una mateixa mesura, el que es fa és quantificar els altres gasos pel seu potencial d’hivernacle com si fossin CO2 —una tona d’un gas l’efecte d’hivernacle del qual sigui trenta vegades més gran que el del CO2 es comptarà com 30 tones de CO2e. La importància de cada gas en l’efecte d’hivernacle és més o menys la següent: el CO2 emès per la crema de combustibles fòssils i els processos industrials és responsable del 65% de l’efecte d’hivernacle; el CO2 emès per la desforestació i l’ús agrícola i ramader del sòl n’és responsable de l’11%; el metà n’és responsable del 16%; l’òxid nitrós n’és responsable del 6%, i altres gasos en són del 2% restant.

Com veiem, doncs, el consum de combustibles fòssils és la causa principal de l’escalfament global i, per tant, de l’emergència climàtica que vivim. Fa una mica més de dos segles que es va inventar la màquina de vapor, i tant la indústria com el transport van començar a consumir carbó; després, durant la segona meitat del segle XIX, va venir el motor de combustió interna i, amb aquest, el consum de petroli; i al segle XX s’hi va afegir també el consum de gas fòssil, que comercialment s’anomena gas natural, compost principalment per metà. L’enorme quantitat d’energia que ens han aportat els combustibles fòssils és el que ha fet possible el desenvolupament industrial i tecnològic que tenim en aquest moment de la història de la humanitat. Però aquests tres combustibles fòssils produeixen CO2 en la combustió, i segurament hem trigat massa a assumir l’amenaça que això comporta.

A l’hora d’analitzar l’efecte d’hivernacle, a més de l’ús de combustibles fòssils, també són importants els anomenats «usos del sòl». L’agricultura, la ramaderia, la silvicultura i altres usos representen al voltant de l’11% de les emissions de CO2, el 44% de les de metà i el 82% de les d’òxid nitrós. Si convertim les emissions de metà i òxid nitrós a CO2e, el resultat és que els usos de la terra representen el 23% de les emissions totals de CO2e; d’aquí ve que, després del consum de combustibles fòssils, l’ús que fem del sòl sigui la segona causa de l’escalfament global. La desaparició de boscos per convertir el sòl en monocultius de l’agricultura industrial o en extensions de pastura per a la ramaderia industrial és l’ús que més responsabilitat té en les emissions. Els boscos emmagatzemen una gran quantitat de carboni, i quan es talen els arbres aquest carboni acaba a l’atmosfera.

Aturem-nos un moment aquí per puntualitzar un aspecte terminològic: parlem de «carboni» per referir-nos als gasos amb efecte d’hivernacle que contenen aquest element químic, com el CO2 o el metà, ja que és el carboni el que provoca l’efecte d’hivernacle. Així, per exemple, si diem que cal «descarbonitzar» la indústria, estem dient que hem de reduir-ne les emissions de CO2 i altres gasos amb efecte d’hivernacle; si diem que cal «descarbonitzar» l’atmosfera, diem que cal reduir la concentració d’aquests mateixos gasos a l’atmosfera; si parlem de «captura de carboni», ens referim a la captura de CO2; si parlem de «neutralitat de carboni», diem que s’elimina tant CO2 de l’atmosfera com se n’emet.

Ja sabem com emetem els gasos amb efecte d’hivernacle, però, quina reducció d’emissions hem de fer per afrontar l’emergència climàtica? L’IPCC ens ho va dir el 2018: per situar-nos en la via d’un escalfament d’1,5°C en aquest segle, cap al 2030 les emissions ja haurien d’haver-se reduït en un 45% (respecte a les del 2010) i cap al 2050 les emissions netes s’haurien d’haver reduït a zero. Les emissions mundials del conjunt de gasos amb efecte d’hivernacle eren d’unes 52 Gt de CO2e el 2010 —una Gt, gigatona, són mil milions de tones—, de manera que el 2030 haurien de ser d’unes 28,6 Gt de CO2e, és a dir, haurien de reduir-se en un 50%, més o menys, respecte a les del 2021, quan eren de 56,7 Gt. El PNUMA ens va donar la dada precisa: al llarg d’aquesta dècada les emissions havien de descendir un 7,6% cada any.

De la mateixa manera, un estudi publicat a Nature Climate Change el juny del 2022 va deixar força clar que és durant aquesta dècada, fins al 2030, quan hem de fer més esforços de reducció d’emissions, perquè d’això depèn l’evolució futura de la crisi climàtica. L’estudi resultava esperançador, ja que deia que si en aquesta dècada es produeix aquesta forta reducció de les emissions, encara podem mantenir sota control la crisi climàtica, però, alhora, resultava inquietant perquè assenyalava que, en cas de no fer-ho, podem perdre’n el control per complet.

Com veiem, doncs, a principis de la dècada del 2020 teníem l’objectiu de reduir les emissions a la meitat al llarg d’aquesta. Partíem del fet que les emissions a escala mundial no havien deixat de créixer durant les dècades anteriors, amb l’excepció dels anys de crisi econòmica i de l’any de la pandèmia. Des de 1990 van créixer un 55%, i ara es tractava de trencar aquesta dinàmica. O més aviat d’esmicolar-la, ja que el descens havia de ser vertiginós.

Ho aconseguirem? Haurem reduït el 2030 a la meitat els gasos amb efecte d’hivernacle que emetíem cap al 2020?

Aquesta és la pregunta que pretén respondre aquest llibre, però no la respondrem en aquest capítol. El que sí que vull explicar a continuació és el gir substancial que es va produir amb el canvi de dècada amb tot allò relacionat amb la lluita contra el canvi climàtic. Podríem dir que amb el salt de dècada el moviment climàtic va assolir èxits sense precedents, i això és el que mostraré en els següents apartats.

2019: punt d’inflexió en la lluita contra el canvi climàtic

Fa poc més de trenta anys que els governs de tot el món es van comprometre a abordar la lluita contra el canvi climàtic. El Conveni Marc de Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic, subscrit el 1992, va ser un compromís polític que obligava els governs a prendre les mesures oportunes per posar fre a l’escalfament global. Després de 1992 s’han fet altres pactes, com el Protocol de Kyoto de 1997 o el més ambiciós de tots, l’Acord de París del 2015. I, a més, cada any els governs s’han reunit en les COP anuals per establir les mesures necessàries.

No obstant això, tots aquests pactes s’han vulnerat sistemàticament. Cap ha servit per reduir el consum de combustibles fòssils, ni l’agricultura industrial, ni la desforestació, ni el transport terrestre i marítim, ni la producció d’acer i ciment, ni cap de les activitats més emissores; cap pacte ha servit, fet i fet, per frenar les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle, que en aquests trenta anys no han deixat d’augmentar. Els acords climàtics tenien molta literatura, però poques mesures de compliment obligatori que servissin per començar a reduir les emissions.

Però alguna cosa va començar a canviar el 2018 i el 2019. El moviment iniciat per Greta Thunberg, l’increment de l’activisme ecologista en tots els fronts, l’obstinada insistència dels científics i l’embranzida d’alguns organismes de Nacions Unides —IPCC, OMM, PNUMA, el Secretariat…— van generar un punt d’inflexió. Una importància particular va tenir el missatge que va llançar Thunberg i que va ser entès per milions de nenes i nens de la seva edat i va desencadenar una successió de mobilitzacions escolars massives pel clima el 2019. També l’informe esmentat de l’IPCC del 2018, sobre la diferència entre un escalfament d’1,5°C i un de 2°C, va marcar un abans i un després pel que fa a l’acceptació del que la ciència anava descobrint.

De sobte, el negacionisme climàtic gairebé va desaparèixer; va ser llançat a les escombraries de la història. Encara que, en realitat, no del tot; continua havent-hi persones que posen en dubte que el canvi climàtic sigui tan transcendent, i grups de pressió que treballen contra la ciència climàtica. Però els governs van acceptar-ne la importància i els qui continuaven sent negacionistes, com ara Trump i Bolsonaro, van començar a callar. Els governs van començar a assumir compromisos reals que es traduïen en mesures pressupostàries. I les empreses, especialment les grans corporacions, també van començar a fer gala d’aquests compromisos. El canvi ha estat tan vertiginós, tant pel que fa als governs com a les corporacions, que paga la pena que ens hi aturem un moment.

Els governs assumeixen més compromisos

Els governs feia molts anys que parlaven de polítiques climàtiques, però després les paraules no es traduïen en mesures concretes, ni en lleis que fessin preceptives les propostes que verbalitzaven, ni en epígrafs en els pressupostos que permetessin dur a terme aquestes mesures, de manera que passava el temps sense que es produïssin canvis reals que es poguessin traduir en una reducció de les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle. Els governs patien dissonància cognitiva en matèria climàtica: el discurs que feien contra el canvi climàtic quedava oblidat quan dissenyaven la resta de les seves polítiques —econòmiques, industrials, energètiques, agràries… Però això ha canviat en els últims anys: les polítiques climàtiques han començat a plasmar-se en els programes de govern i en els pressupostos. Es podria dir que el moviment ecologista ha aconseguit, per fi, que la lluita contra el canvi climàtic formi part de les accions governamentals.

Aquest gir va cobrar força amb l’aparició de les propostes de pactes verds. El febrer del 2019, Alexandria Ocasio-Cortez va presentar el seu New Green Deal pels Estats Units, el qual després comptaria amb el suport del candidat a les primàries demòcrates, Bernie Sanders, i més tard es traduiria en un conjunt d’accions governamentals del govern de Joe Biden. Però si podem parlar de punt d’inflexió el 2019, no és només per les propostes del Green Deal, sinó també per la successió que es va donar de compromisos dels governs per arribar a zero emissions netes l’any 2050.

Un dels primers governs que es va comprometre amb el zero net per al 2050 va ser el Regne Unit, que ho va fer el juny del 2019. Aquesta va ser una de les últimes mesures preses per Theresa May com a primera ministra. Després, el 2020, Boris Johnson ho va concretar més, amb un pla de deu punts que, segons va dir, conduiria a les zero emissions netes. Aquest pla incloïa el compromís de plantar arbres, impulsar l’energia eòlica marina, crear noves plantes d’energia nuclear i desenvolupar noves tecnologies com l’hidrogen i la captura de carboni.

Els compromisos adquirits per la Unió Europea a finals del 2019 i principis del 2020 van ser encara més destacables. Fins a aquests últims anys, podia dir-se que era l’única economia mundial que estava aconseguint alguns objectius climàtics: l’any 2007 es va plantejar una reducció d’emissions per al 2020 del 20% respecte a les que tenia el 1990, i el 2018 ja ho havia aconseguit —és clar que aquest càlcul no inclou les emissions de tot el que es ven dins de la UE però es fabrica fora, i la veritat és que la deslocalització d’empreses ha estat molt grossa; però en aquest capítol només vull assenyalar el gir que han donat els compromisos climàtics, així que, ara com ara, ens quedem amb el fet que el 2018 la Unió Europea ja havia aconseguit una reducció important d’emissions i, tanmateix, no es va conformar amb això. El gener del 2020 es va presentar el Pacte Verd Europeu, l’objectiu del qual era reduir les emissions un 55% per al 2030 respecte de les de 1990 —cosa que equivalia a disminuir-les un 5% cada any entre el 2021 i el 2030.² Després va arribar la pandèmia i, el maig del 2020, es va aprovar un paquet de mesures que incloïa el pressupost ordinari —Marc Financer Pluriennal 2021-2027— i un paquet d’ajudes públiques per a la recuperació anomenat Next Generation per valor de 750.000 milions d’euros. D’aquest paquet, bona part dels diners anava dirigit a la transició verda i digital: quantitats enormes de diners que semblaven posar-se, per primera vegada, al servei de la transició energètica.

Això es va completar, el juliol del 2021, amb la presentació, per part de la Comissió Europea, d’un programa de mesures concretes —Objectiu 55—, que incloïa aspectes com ara la prohibició de fabricar cotxes de combustió a partir del 2035, el gravamen al combustible del transport i l’aviació, assolir el 40% de fonts renovables en la generació d’electricitat el 2030, l’encariment de les emissions en el comerç de drets d’emissió, etcètera.

A principis del 2021 va irrompre Joe Biden a la Casa Blanca, i el negacionista Donald Trump va ser defenestrat —per un temps—, la qual cosa va suposar, potser, el gir polític més important esdevingut a escala mundial per avançar en la lluita contra el canvi climàtic. Ja durant la seva campanya electoral, Biden havia