Feminisme interromput: Rebentar el poder

By Lola Olufemi and Josefina Caball

Estampada a samarretes i bosses de mà, la paraula feminista s'ha popularitzat i s'està convertint ràpidament en un eslògan per a la nostra generació. Però el feminisme no és una mercaderia que comprar i vendre; és una arma per lluitar contra la injustícia.

L'autora proposa imaginar un món on la qualitat de vida no estigui relacionada amb la quantitat de diners que tenim, on no has de vendre la teva feina per sobreviure i les fronteres no existeixen.

Aquest llibre revolucionari busca rescatar el feminisme de les urpes del consumisme mitjançant l'exploració de la violència estatal contra les dones, la justícia reproductiva, la transmisogínia, el treball sexual, la islamofòbia de gènere i molts altres temes, demostrant que la lluita per l'alliberament de gènere és una lluita per la justícia. Una que pot transformar el món per a tothom.

• Language: Català
• Publisher: Rayo Verde Editorial
• Release date: Apr 16, 2024
• ISBN: 9788419206169

Book preview

Capítol 1

Coneix la teva pròpia història

Gràcies a la primera persona del plural vam poder ser veritables mestresses de la nostra pròpia narrativa i dir: «Aquesta és la nostra història, això és el que ens passa». Recordeu el dia de la nostra presentació als Riverside Studios, de Hamersmit, quan es va aixecar aquella noia negra del públic? Em penso que hi érem totes tres. La noia va dir plorant: «Sabeu? Tota la vida he sentit històries com aquesta a taula, a ca l’àvia, però és la primera vegada que les he vist sobre paper, i us vull donar les gràcies per haver-les escrit».

Stella Dadzie

Les organitzacions de dones negres de la Gran Bretanya han creat, per tant, una política fonamentalment holística de transformació que incorpora l’individual i el comunitari, que connecta el local amb el global i engrana el pragmatisme amb el quimèric. Aquesta base filosòfica i ideològica és la que sostindrà l’activisme de les dones negres del segle vinent.

Julia Sudbury

La història de les dones negres es transmet per mitjà dels xiuxiueigs i dels records que evoquen les mares i les àvies al voltant de la taula, i sovint mor quan aquestes veus ens deixen. El poder d’aquestes històries és que ens fan sentir menys soles i ens donen el coratge per actuar perquè ens ofereixen un projecte. Això és important per a les feministes joves, si tenim en compte que estem envoltades d’unes forces que contínuament ens diuen que la revolució és impossible. Aquestes forces ens afecten el cos, la ment, el sentit de nosaltres mateixes i la nostra manera d’entendre el que és possible. La història ens ajuda a veure que sempre hi ha hagut subversió i, sobretot, resistència. Les activistes feministes sempre han empès les fronteres establertes per l’estat, pels homes, pels poderosos, i, en fer-ho, han posat els fonaments per a un món nou.

Les organitzacions de les feministes negres britàniques no formen part de la nostra consciència pública, i, tanmateix, són un dels exemples més complets d’una pràctica organitzativa potent, creativa i matisada. Quan pensem en el feminisme, no solem pensar en les coalicions creades al Regne Unit per dones negres conscients de la necessitat urgent d’oferir solucions transformadores als problemes que afrontaven. Que ens hagin privat d’aquesta part de la història situa el feminisme en un altre pla; ens impedeix de pensar en la manera de fer activisme i treball comunitari en el nostre present. Converteix la història del feminisme al Regne Unit en una narrativa de progrés lineal dirigit per dones blanques de classe mitjana i minimitza les maneres complexes i interconnectades en què els grups de base radicals van transformar les seves comunitats i van ampliar el significat de ser «feminista». Quan s’esborra aquesta història, no tan sols perdem un coneixement valuós, sinó que també perdem la capacitat d’aprendre, ampliar i continuar el llegat que es va forjar mitjançant la lluita. Per la història de les dones negres britàniques, les que ens hem compromès en l’organització feminista sabem que no som les primeres i que no serem les últimes; que només som una continuació de tot el que ens ha precedit: la nostra missió és perseverar.

Que bona part de l’organització de base de les dones negres no figuri en la història convencional de les dones es deu, en part, a la institucionalització de l’estudi de gènere. L’acadèmia va esdevenir l’espai que va definir la història de les dones, però les dones que tenien més probabilitats de formar part de l’acadèmia i portar a terme aquesta recerca no eren les que treballaven en la creació de moviments de base. En el procés de reimaginar el passat del moviment des d’una mirada concreta, és a dir, una mirada blanca de classe mitjana, en van desaparèixer els fonaments radicals perquè calia explicar la història del progrés feminista. Aquesta història es va dividir nítidament en etapes marcades per diferents credos i assoliments legislatius. Així és com s’explica: les feministes de la primera onada van lluitar pel vot i pels drets de propietat; la segona onada va aprofundir en el debat i hi va afegir la subjugació de les dones en l’àmbit familiar, laboral, de les relacions sexuals, de l’autonomia física i dels drets reproductius; la tercera va estar molt influïda per l’arribada d’Internet i pel sorgiment de conceptes com la interseccionalitat, que va calar en l’ethos feminista, però és impossible crear una narrativa que faci justícia a les complexes realitats viscudes per feministes de tota mena.

Onades

Dividir la història del feminisme en onades sovint esborra el caràcter fragmentari de les lluites feministes i no té en compte l’existència de línies divisòries entre races i classes. Per exemple, quan les sufragistes blanques de classe mitjana lluitaven pel dret a votar a finals del segle XIX i començament del XX, no tenien en compte les dones que vivien sota el domini colonial, subjectes a uns nivells exorbitants de violència, ni les dones de classe obrera que no complien el requisit de ser propietàries necessari per votar. Molts dels seus arguments es basaven en el supòsit racista que les dones blanques mereixien el vot abans que els homes negres.⁴ Durant la «segona onada», les feministes negres sistemàticament van centrar l’atenció en el rebuig del moviment feminista convencional d’examinar la seva complicitat amb el racisme i la seva incapacitat de tenir en consideració la vida de les dones negres, marcada per sistemes d’opressió que se sobreposaven i s’encreuaven. Pensar en el feminisme en onades apaga les veus que dissenteixen. En la nova versió de la història del feminisme, el feminisme negre queda emmarcat com un feminisme antagònic, situat a la perifèria, que intenta entrar des de fora. Aquesta manera d’explicar-la no tan sols és inexacta, sinó que l’analogia de les «onades» redefineix el treball feminista com els progressos aconseguits únicament en relació amb els drets i la legislació, de manera que les rebel·lions d’esclaus dirigides per dones negres a les colònies europees o les insurreccions socials i polítiques contra els invasors colonials no formen part de la història «feminista».

Durant els anys setanta i vuitanta del segle passat, moltes organitzadores feministes negres del Regne Unit es definien com a part del llegat del treball de resistència de les dones del continent africà. Van ser innovadores a l’hora de redefinir qui «compta» com a subjecte del feminisme, portant la seva pràctica feminista més enllà del gènere. Quan Stella Dadzie, Suzanne Scafe i Beverly Bryan van escriure Heart of the Race: Black Women’s Lives in Britain, un dels textos fundacionals que ressegueixen la formació dels grups centrals per al moviment feminista negre a la Gran Bretanya, no tan sols es resistien a ser esborrades, sinó que, a més a més, posaven en qüestió les concepcions restringides de feminisme.

A començament de la dècada dels setanta va sorgir una colla de grups escindits dels moviments antiracistes i del Black Power; hi havia una necessitat de grups que despertessin consciències i que tractessin específicament els interessos de les dones negres, reconeixent que aquests interessos eren ben diferents dels dels homes negres. Les dones negres es reunien per organitzar-se, oferir educació política, crear recursos i donar-se suport mútuament. Van crear espais de reflexió, com també de planificació, en què les veus de les dones eren la contribució central als debats polítics sobre les condicions necessàries per a l’alliberament. Olive Morris, activista comunitària i comunista de Brixton, va ser una figura clau del Grup de Dones Negres de Brixton (BBWG), fundat entre 1973 i 1974; entre les altres participants hi havia Gail Lewis, Melba Wilson i Olive Gallimore. El BBWG era un grup socialista, i moltes de les dones que en formaven part destacaven en campanyes d’okupes i llogaters. Van ajudar a crear escoles de suport complementari i llibreries per a la comunitat negra, i feien pressió a favor d’una educació més crítica en què s’ensenyessin les històries de violència colonial i imperialisme censurades pel Govern britànic. El BBWG feia campanya per a un millor servei de guarderies, per a la justícia reproductiva i per posar fi a la criminalització de les persones negres per mitjà de les lleis SUS⁵ i contra les proves de virginitat a l’aeroport de Heathrow.⁶ Al principi, es trobaven a la llibreria Sabaar de Railton Road, fins que es va crear un Centre de Dones Negres entre 1979 i 1980. Mentre el treball de les dones negres i de les dones de color creixia, el 1978, quinze membres que es van conèixer a la Universitat de Warwick al febrer d’aquell any van crear l’organització coordinadora, Organització de Dones d’Àfrica i de Descendència Asiàtica (sigles en anglès OWAAD). Entre les figures clau hi havia Stella Dadzie, Gail Lewis, Olive Morris, Gerlin Bean, Sylvia Eryke, Beverly Bryan i Susanne