Michel Foucault: Biopolítica i governamentalitat

By Ester Jordana Lluch

Les nocions de biopolítica i governamentalitat desenvolupades pel pensador francés Michel Foucault han estat fonamentals per obrir tot un camp d'anàlisi dins la política contemporània. Permeten copsar com les ciències humanes i jurídiques s'insereixen dins dels marcs polítics teixits des del liberalisme i el neoliberalisme constituint un conjunt d'estratègies dirigides a governar la població.
Són un seguit de tecnologies i racionalitats polítiques que, tot i que hibriden estratègies de govern a diferents escales i actuen sobre fenòmens múltiples, tenen com a marc comú la gestió, organització i direcció de les nostres vides. S'obre així tot un nou imaginari en relació a la magnitud política de la vida i de l'experiència on dimensions com la sexualitat, la salut i la malaltia, l'urbanisme o la higiene pública es revelen com eixos fonamentals de les formes de govern contemporànies.

• Language: Català
• Publisher: Gedisa Editorial
• Release date: Jan 16, 2019
• ISBN: 9788417341671

Book preview

l’obra.

Jo no sóc una pipa

Laura Llevadot

Hi ha un quadre de Magritte en què apareix dibuixada una pipa i a sota la llegenda: Ceci n’est pas une pipe. «Això no és una pipa» no és pas el títol de l’obra que és, en realitat, La traïció de les imatges (1928-29), sinó l’enunciat escrit amb cal·ligrafia escolar que forma part del mateix quadre en el que apareix una pipa dibuixada. Aquest fet, que «això no és una pipa» no sigui el títol sinó part de l’obra, permet comprendre allò que Magritte hi està posant en joc. En primer lloc, una impugnació perversa de la representació. La representació d’una pipa, sigui pictòrica, gràfica o fonètica, no és una pipa, la pipa no es presenta en la seva representació, de la mateixa manera que un partit no (re)presenta als seus votants. Llegeixi’s, doncs, en clau política. Però en segon lloc, hi ha també en aquest quadre una impugnació de la denominació, d’aquell suposat «espai comú» entre els noms i les coses que creiem natural i vinculant. Posem, ara, en el lloc de la pipa, un homosexual, un nen TDAH, una dona o un home, un negre, un esquizofrènic, un delinqüent,.... i a sota la llegenda «Això no és... ». La primera impugnació correspondria, potser, a allò que denuncia el pensament polític postfundacional, que la política no representa allò polític. La segona, però, és més subtil, atén a la manera com ens diem a nosaltres mateixos, a les paraules que emprem per definir-nos, als discursos que assimilem en els nostres processos de subjectivació. Sovint aquestes paraules no les triem, ens trien. Des de ben petits ens diuen si som homes, dones, ara també trans, intel·ligents, capaços, perversos, discapacitats, hiperactius... alguns fins i tot arriben ja a l’educació primària amb dictamen. Això sí, tot plegat ben inclusiu i tolerant. Però el fet és que estem, des del principi, denominats. La primera crítica pertorba els fonaments de la sobirania i de la llei: el sobirà, sigui un rei o un parlament, no ens representa. La segona, per contra, apunta envers la norma, denuncia que no és pas un espai natural i neutre el que ens assigna dins del col·lectiu dels ciutadans «normals» o el que ens expulsa al terreny de la patologia i de l’anormalitat, sinó un espai ben bastit, políticament construït. I en aquesta construcció de la normalitat, de la normalitat elevada a normativitat, no és només el discurs parlamentari el que intervé sinó també i sobretot, almenys des de la modernitat, el discurs mèdic, psicològic, psiquiàtric, jurídic, sociològic, antropològic... Tots aquells discursos que, en nom d’una veritat científica i objectiva, han col·laborat amb el poder per fer-nos sentir que som allò que diuen que som. Que allò polític no es redueix a allò jurídic, que també la nostra relació amb nosaltres mateixos i amb els altres —a través de la manera de denominar-nos— és política, és potser una de les aportacions més contundents i fecundes de Foucault. L’Ester Jordana l’esgrana impecablement en aquest text.

Des d’aquest punt de vista, no és només que «allò personal sigui polític», com deien les feministes referint-se a com d’amarades de masclisme hegemònic estaven les relacions aparentment més íntimes, sinó que allò mèdic, allò pedagògic, allò científic... és polític. Tots aquests discursos que s’amaguen rere l’aparença de l’objectivitat i l’humanisme més inclusiu, pertanyen a allò que Foucault, en els darrers cursos, va anomenar governamentalitat, terme que dóna títol a aquest llibre. L’anàlisi de les formes de governamentalitat, de la manera com hem estat governats històricament a través d’aquests sabers, pràctiques i institucions, és el que constitueix l’objecte d’estudi de l’obra de Foucault. La perspectiva que d’aquesta manera s’obre, ens allunya de tota concepció merament jurídica i repressiva del poder. El poder produeix, no només reprimeix. Produeix formes de subjectivitat, subjecta als individus mitjançant mecanismes i institucions que invoquen veritats, continguts de coneixement que assimilem i als que ens sotmetem com si fossin els dogmes més ben provats de la nostra època. Posem-ne alguns exemples. Quan concebem el poder com una instància repressiva tendim a situar allò polític en la política. La política —allò jurídic— si és conservadora com per desgràcia és costum, prohibeix. Prohibeix, per exemple, l’homosexualitat o la prostitució. Les dosis d’hipocresia en aquest casos són escandaloses, però el cas és que prohibeix. En un Estat suposadament democràtic s’aixequen aquestes prohibicions, es permeten, per exemple, els matrimonis homosexuals (els sindicats de les treballadores del sexe, encara està per veure). És obvi que la jurisprudència no ha d’excloure ni vulnerar, és just que reculli les demandes reprimides d’una part de la població. Ara bé, el que no es qüestiona mai d’aquesta manera, fins i tot als Estats més democràtics i benèvols, és el fet mateix de la denominació, la identificació a la que algú s’ha de sotmetre per ser reprimit o reconegut per la llei. Què diria sobre el paper del cos de la dona al neoliberalisme el legítim reconeixement del dret a sindicar-se de les treballadores del sexe? Què diu la llei del matrimoni homosexual sobre la obligació d’identificar-se en funció de l’orientació sexual —cosa que si la mirem de prop és força estranya— o de la institució mateixa del matrimoni que, històricament, correspon en primer terme a interessos econòmics i després al control de la sexualitat? És com si tot allò polític romangués en un altre lloc que no es dirimeix als parlaments i que, ja en l’àmbit del neoliberalisme —l’Ester Jordana ho analitza a la darrera part del llibre— respon a una racionalitat econòmica que individualitza de la manera que li és convenient.

L’encert més decisiu de l’obra, Michel Foucault: biopolítica i governamentalitat. La vida governada que presentem aquí, rau en el magnífic treball de re-contextualització que l’Ester Jordana ha dut a terme. No només ens ofereix una línia de lectura coherent que travessa tota la recerca de Foucault, incloent-hi els darrers cursos en vies de publicació, sinó que abandona, a més d’això, els exemples i documents provinents dels arxius francesos amb què Foucault treballava. Ens ofereix, en canvi, casos ben propers, dades històriques procedents del context espanyol i català que revelen la mateixa lògica, els mateixos dispositius de saber i de poder que Foucault ens donà a veure. Sabíeu, per exemple, que al 1976 a Espanya encara es processava i s’empresonava gent pel delicte d’homosexualitat? Que al 1972 un eminent doctor Solà Castelló, de la Universitat de Barcelona, experimentava amb descàrregues elèctriques sobre els cossos de pacients considerats homosexuals? Aquestes simples dades que l’Ester Jordana ens revela ja ens haurien de fer dubtar sobre la pretesa objectivitat de la ciència i de la seva suposada independència de la xarxa de poder dins la qual té lloc, es financia i es promou. La vergonya que avui ens produeixen aquestes dades —que en algun moment no gens llunyà s’hagi arribat a considerar l’homosexualitat com una malaltia susceptible de repressió i curació amb descàrregues elèctriques— ens insten a preguntar-nos quines altres aberracions no qüestionades tenen lloc a l’actualitat, en aquest país tan demòcrata on allò polític es juga sempre en un altre camp, fora de l’espectacle de la política, el camp on es constitueix allò que som.

És aquest altre lloc d’allò polític el que il·lumina el quadre de Magritte quan sota el dibuix de la pipa escriu amb lletra escolar, ben normativa, que de pipa no n’és. Aquest lloc no és altre que el de les nostres existències, el lloc mateix on ens diem a nosaltres mateixos i ens vinculem amb els altres a través de les denominacions que ens proporcionen els discursos dominants del nostre present. Foucault anomenava «ontologia del present» a aquesta anàlisi, a l’anàlisi de nosaltres mateixos en tant que som subjectes al poder, un feix d’eixos singulars produïts per institucions, pràctiques i discursos ben històrics i situats. L’anàlisi d’aquest espai invisible ens és obligat si volem pensar allò polític en tota la seva extensió. L’ampliació del zoom que aporta el treball de Foucault i que permet copsar la productivitat del poder enlloc de limitar-se a denunciar els seus efectes repressors, fa de la resistència quelcom alhora més fàcil i més difícil. Més difícil perquè ja no n’hi ha prou amb sortir al carrer, manifestar-se, enfrontar-se als poders establerts per afirmar i exigir canvis en la jurisprudència, perquè si allò que som és l’efecte d’aquests dispositius de saber i poder, tenim l’enemic a casa; nosaltres mateixos, amb la nostra forma de dir-nos i pensar-nos, som el nostre propi contendent a qui caldria deconstruir. Però d’altra banda, que el poder ja no sigui una estructura externa inamovible, que sigui allò que ens ha produït amb les seves/nostres denominacions, és una oportunitat per rebel·lar-s’hi a cada ocasió en que el veiem emergir en les nostres vides governades. No cal pas polititzar l’existència, si amb això entenem sortir de nosaltres mateixos per alçar una o altra bandera, sinó que l’existència ja és política de bat a bat i, polititzar-la, no seria res més que qüestionar d’arrel les veritats que ens constitueixen, reconstruir els modes de relació que establim amb nosaltres mateixos i amb els altres, dir no a les denominacions i identificacions que ens són imposades. La lectura, avui obligada, de Foucault a la que l’Ester Jordana ens convida hauria de poder menar-nos des de l’anàlisi de nosaltres mateixos fins a la indocilitat. Potser haurem guanyat alguna passa en l’abrupte camí cap a l’emancipació si, en acabat, en finalitzar la lectura d’aquest llibre modest i necessari, podem afirmar que no som pas allò que diuen que