La política que vindrà

By Elisenda Alemany

Ens trobem en un canvi d'època, davant d’una societat que ha evolucionat molt en els darrers anys. I malgrat tot, la política segueix igual, gairebé sense immutar-se davant aquests canvis. Des de l’experiència d’una persona que aterra en la política institucional, Elisenda Alamany s’atreveix a imaginar cap a on anem, com ens podem adaptar a la societat del segle xxi i quina política ens trobarem en el futur. Amb un llenguatge planer i de la mà d’experts referents en els seus àmbits com Genís Roca, Liliana Arroyo, Ignacio Sánchez-Cuenca, Jordi Sellas, Miriam Hatibi, Quico Miralles, JA Donaire, Maria Sisternas, Miquel Rosselló, Gemma Ubasart, Virginia García Beaudoux, Marta Pontnou, Jorge Moruno, Alba Alfageme, Manel Vidal o Jorge Lago, aborda quins han de ser els nous tipus de lideratge, la nova estètica de la política, les dificultats de l’esquerra per arribar als seus votants, i també el futur de l’independentisme deslligat del Procés. La política que vindrà és una invitació als descreguts i escèptics, als qui vulguin conèixer què i com es viu des de dins de les institucions, però sobretot per als qui creuen que cal ser capaços d’anar més enllà de l’avui i imaginar com serà la política del futur.

• Language: Català
• Publisher: Enciclopèdia
• Release date: Feb 2, 2023
• ISBN: 9788441232372

Book preview

LA VIDA ABANS DE LA POLÍTICA

A vegades, pot semblar que els que estem posats en política hem nascut en un ple del Parlament, entre rodes de premsa i campanyes electorals. És normal que hi hagi aquesta sensació. Al cap i a la fi, la població ens ha conegut quan ja havíem fet el pas cap a la política institucional, així que té sentit que qualsevol persona que tingui aquest llibre a les mans pensi que jo no soc cap altra cosa que aquella política que ha vist algun cop a la tele. I sí, ara em dedico a la política. Però, si fa deu anys m’haguessin dit que ho acabaria fent, hauria exclamat: «Sí, home!». És clar que m’interessava la política, però estava molt lluny de la política institucional. Tenia una vida normal, per dir-ho d’alguna manera.

Però comencem pel començament. Vaig estudiar Filologia Catalana. I vull ser sincera des del primer moment: vaig fer Filologia Catalana perquè no vaig estudiar prou per entrar a Periodisme. Però sempre havia volgut fer Periodisme. De fet, volia ser corresponsal de guerra. Però si una llicenciatura amb un nom tan poc sexi com Filologia Catalana va cridar la meva atenció va ser, segurament, pel contacte amb els llibres al llarg dels anys i per les classes amb en Josep Lluís Badal. A l’institut, vaig quedar enamorada de les seves lliçons de literatura. Ens feia llegir moltíssim i comentàvem en grup cada lectura com si fos una conversa. Aquelles sessions eren un oasi respecte a les altres, en què els mestres feien monòlegs i se’ns demanava, bàsicament, fer colzes per aprovar. En canvi, a les classes d’en Josep Lluís Badal, la literatura clàssica sempre era un pretext per a una xerrada interessant que connectava amb una cosa o altra del present. Els llibres eren manuals de vida. Tant, que sempre pensava que m’hauria agradat que em paguessin només per llegir. I és que la literatura sempre m’ha convidat a la reflexió, a la creativitat, a l’esperit crític, a l’esperança, que són elements que després m’han ajudat moltíssim a encarar diferents etapes en la política institucional. Aquella etapa de la meva vida també em fa pensar que, per continuar en camins que t’agraden, la intuïció està bé, però sempre hi ajuden els mentors, els guies i els referents.

Fa uns quants dies vaig acabar el llibre d’Eduard Vallory Aprendre i em va recordar l’angoixa amb què vaig viure el batxillerat. L’experiència de l’Eduard difereix de la meva només en una cosa. Jo, com molts d’altres, me’n vaig sortir mentint als adults. Vaig fer veure que aprenia com ells volien, fent colzes i vomitant a cada examen els nostres coneixements. L’Eduard, en canvi, s’hi va rebel·lar, amb diferents efectes. Comparteixo amb ell que la vida i l’escola continuen estant molt allunyades. Això d’haver d’escollir el futur professional als disset anys em generava molta pressió. Obtenia molt bones notes, sí, però es tractava de triar l’opció que marcaria la meva vida! Així, de cop! Com si no hi hagués volta de full. I apa, a suar pressió. No sé per què ho fem, això, amb els adolescents. És terrible, perquè la vida no funciona així. Quantes persones han canviat de professió, de disciplina, de casa o de parella, al llarg dels anys? Per què els fem creure que la vida continua sent com la que van viure els nostres pares, que durant quaranta anys tenien la mateixa feina, la mateixa casa, la mateixa parella o les mateixes aspiracions? Continuem fent veure que la societat funciona igual que fa vint anys, quan és evident que no és així. Les trajectòries de la gent, avui, són molt més diverses, heterogènies i múltiples, i mereixerien nous discursos adaptats a aquestes realitats. També des de l’escola.

Tot això ho vaig viure de primera mà els anys que vaig treballar en l’àmbit de l’educació. I és que, quan no feia ni tres mesos que havia sortit de la universitat, ja vaig aconseguir feina de mestra. Semblava que per fi havia trobat el meu propòsit dins del món dels adults, i aquest passava per «treure profit» de la filologia a les aules. Fins llavors, com qualsevol altre jove, havia estat treballant en mil i un llocs: una botiga de roba, un celler de vins, com a monitora de menjador... Feines temporals per poder pagar les meves coses i que em van permetre estalviar per marxar d’Erasmus a Londres. Però acabar la llicenciatura sí que em va fer venir vertigen. Era com un salt al buit al món dels adults de manera definitiva.

Va ser un moment en què em sentia com si m’estiguessin fent fora de la universitat perquè havia arribat l’hora de començar la meva vida «de veritat», per a la qual m’havia estat preparant tots aquells anys. Però, per a mi, l’institut o la universitat, més que per aprendre uns continguts determinats per encarar la vida professional, eren essencialment llocs de comunitat, espais on socialitzar-nos. Se’n parla poc, d’aquest salt tan brusc de la facultat al món laboral, d’aquest trencament amb una xarxa d’aprenentatge i d’estímuls constants. Personalment, vaig viure aquest salt cap al món adult com un pas cap a la individualitat, perquè en qüestió de mesos em vaig quedar sense saber on anar a buscar aquests estímuls, aquestes noves coses per aprendre i aquesta voluntat de ser útil a la comunitat que m’havia acompanyat des que tenia ús de raó. Suposo que d’aquí sortia el vertigen. Perquè, de la mateixa manera que em va provocar angoixa passar de l’institut a la universitat perquè no tenia clar què volia fer, ara em sobrepassava la idea d’haver de fer de professora durant tota la vida. El mateix ofici durant tota la vida! És clar, ningú m’havia explicat que podia ser