Catalunya-Espanya: del conflicte al diàleg polític?

By Pere Almeda

Per què Catalunya no va aconseguir la independència l’any 2017? Quines estratègies prioritzarà l’independentisme a partir d’ara? Cap on evoluciona el conflicte polític entre Catalunya i Espanya? Com s’hauria d’articular el diàleg polític entre els governs català i espanyol? Quines vies es podrien explorar per tal que la ciutadania participi i decideixi el seu futur col·lectiu d’acord amb els projectes polítics en conflicte? És viable la reforma de la Constitució espanyola? Quin paper poden tenir les institucions europees per trobar solucions democràtiques i consensuades en els conflictes de sobirania territorial?

Aquest llibre vol donar resposta a aquestes i altres preguntes, tot analitzant el conflicte polític entre Catalunya i Espanya i els fets dels darrers anys, arran del referèndum de l’1 d’octubre de 2017. Impulsat des del Centre d’Estudis de Temes Contemporanis (CETC) de la Generalitat de Catalunya, i a través de la reflexió de més d’una seixantena d’autores i autors, el llibre s’estructura en quatre eixos d’anàlisi: el debat dins l'independentisme, el debat a Catalunya, el debat a l'Estat espanyol i el debat a Europa.

Un recull d’articles i anàlisis que, des de perspectives molt diverses i plurals, són la diagnosi més completa i sistemàtica publicada sobre la relació Catalunya - Espanya dels últims anys. L’ambició principal d’aquest llibre, però, és la d’esperonar un diàleg polític urgent, traçant els camins viables i definint les propostes i alternatives que haurien de permetre resoldre democràticament el conflicte i decidir el futur de Catalunya i Espanya.

• Language: Català
• Publisher: Los Libros de la Catarata
• Release date: Jul 22, 2021
• ISBN: 9788413522814

Pere Almeda

Director del Centre d‘Estudis de Temes Contemporanis de la Generalitat de Catalunya i de la revista IDEES i editor del llibre que teniu a les vostres mans. Jurista i politòleg, és professor associat de Ciència Política a la Universitat de Barcelona. Ha assessorat i treballat en diverses institucions com ara el Parlament de Catalunya, el Parlament Europeu o les Nacions Unides. Va ser coordinador del projecte internacional de Sant Pau i de la Fundació Catalunya Europa.

Book preview

Catalunya-Espanya: del conflicte al diàleg polític?

Pere Almeda i samaranch

El llibre que teniu entre les mans és una iniciativa que hem impulsat des del Centre d’Estudis de Temes Contemporanis (CETC) de la Generalitat de Catalunya, per reflexionar i analitzar el conflicte polític entre Catalunya i Espanya i els fets que han succeït en els darrers anys, arran del referèndum de l’1 d’octubre de 2017. Ens mou la voluntat de contribuir a teixir diagnosis compartides a través de veus plurals i diverses del que és, sens dubte, una de les crisis polítiques i constitucionals més greus de l’Europa contemporània recent. L’ambició principal però, és la d’esperonar el debat acadèmic, polític i social, per traçar noves vies i propostes que permetin endreçar les alternatives de futur que han d’alimentar un diàleg polític urgent.

Aquest no és un tema nou per a nosaltres. La reflexió orientada a pensar Catalunya i el seu autogovern ha estat sempre una constant des de la fundació del CETC ara ja fa més de trenta anys. Durant tot aquest temps i a través de la Revista IDEES o la col·lecció de Temes Contemporanis, el CETC ha dedicat un conjunt de monogràfics a analitzar el projecte polític del catalanisme, estudiar les característiques del sistema institucional o a promoure la reflexió sobre el desenvolupament de l’autogovern de Catalunya i la seva relació amb l’Estat. Molt vinculat també amb l’anterior, són nombrosos els articles que han refle­­xionat sobre la situació de la democràcia, els seus valors i principis, així com sobre els desafiaments i reptes que viuen les democràcies liberals d’avui. Des del CETC s’ha intentat també ser molt presents en els debats propis de l’agenda política de cada moment. En els darrers anys, IDEES ha participat de la majoria de temes que bullien a la societat catalana i en especial, d’ençà de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. En aquest sentit, s’han publicat dossiers i organitzat activitats vinculades a les demandes i a l’exercici del dret a l’autodeterminació, s’han tractat aspectes clau com ara el debat entorn la legitimitat de la secessió tant a nivell intern, com des d’una perspectiva comparada i internacional o més recentment hem esperonat el debat sobre l’evolució del concepte de sobirania en el marc d’una Europa en transformació.

És doncs, des d’aquest bagatge històric del CETC que reprenem el fil d’anàlisi d’aquesta realitat política més propera. Lamentem però que masses vegades el debat sobre el procés, ha esdevingut un monotema en la política catalana que ha eclipsat la resta d’àmbits de debat urgent pel país i que requereixen tota l’atenció. Igualment, veiem com la política espanyola ha utilitzat el conflicte amb Catalunya per ocultar les contradiccions del seu sistema polític i adormir reformes estructurals peremptòries, mentre alimentava el nacionalisme més essencialista i excloent. Tenim clar doncs, que aquest iniciativa no vol ser una veu més en la cacofonia col·lectiva enmig del brogit de les xarxes socials. La nostra missió com a centre de reflexió i anàlisi, és intentar escoltar el batec del moment contemporani que vivim, ple d’incerteses i també d’oportunitats, tot contribuint a informar el Govern i aportar una perspectiva global sobre els grans temes de debat públic que ens ocupen. I no podem escoltar els neguits actuals que ens envolten sinó atenem de nou al conflicte estructural i secular que condiciona la societat catalana i espanyola i que s’ha accelerat en els darrers anys.

Som conscients de les dificultats, a tots nivells, de reprendre amb normalitat el debat sobre la situació política de Catalunya i de retruc també la d’Espanya. Són moltes les emocions i les tensions que tant a nivell col·lectiu com individual s’han viscut durant aquests anys i sens dubte, condicionen la nostra predisposició i els biaixos propis alhora d’afrontar el debat. No hi ha pretensió de neutralitat en els posicionaments, com tampoc no hi ha neutralitat en les paraules que expressem. Aspirem però a fer d’aquest reflexió, un exercici d’honestedat intel·lectual per part de tots els que hi participen, orientat a contrastar posicions i a fer avançar la deliberació pública des del rigor i en el marc de la raonabilitat democràtica de tots els plantejaments que s’hi exposen.

Constatem però que una de les conseqüències d’aquests anys d’alta intensitat política, és que s’ha malmès una part del llenguatge, abusant i desdibuixant alguns conceptes, mentre s’afeblia també la credibilitat del discurs públic i de les institucions, davant la incapacitat de revertir o canalitzar democràticament una crisi estructural d’aquestes dimensions. Un declivi, que d’altra banda, tampoc és aliè a les tensions de les democràcies liberals d’arreu, però que el conflicte ha accentuat amb perfil propi i que ens convé recompondre i redreçar ràpidament.

A més, d’ençà de la tardor de 2017 el debat polític real ha quedat aturat. O hauríem de dir millor, interromput i s’ha estancat en una espera pertorbadora marcada pels diferents momentums fruit de la inestabilitat que deriva del propi conflicte i sobretot per la judicialització de la política i la persecució penal de l’independentisme que ho ha condicionat tot. A més, molts debats previs han quedat ràpidament obsolets o superats pels fets esdevinguts i pertocaria ara, qüestionar quins plantejaments sobreviuen i quins poden ser útils i fèrtils per encarar les properes etapes.

Corroborem també que la magnitud i intensitat del conflicte polític viscut, té el perill de deixar la terra cremada i haver esgotat una part cabdal de les energies polítiques de més d’una generació. Unes energies, expectatives i horitzons que uns i altres havien depositat en el cicle polític que es va obrir amb l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya de 2006 i que no haurien de malbaratar-se. No podem deixar doncs de sentir inquietud, quan alguns afirmen fent gal·la de realisme polític, que hauran de passar vint anys abans no puguem superar la crisi oberta pels fets de la tardor de 2017. Un pragmatisme que podria derivar en cinisme, sinó esmercem tots els esforços per evitar aquest malbaratament de temps col·lectiu. Expressem-ho ben clar: congelar el diàleg i bloquejar-lo evitant prendre decisions que permetin superar la crisi estructural que arrosseguem, és una greu irresponsabilitat per part de totes aquelles institu­­cions i actors polítics que hi intervenen. La cronificació del conflicte comporta la degradació de la cultura política i de les institucions democràtiques i sobretot, l’abandonament de moltes oportunitats que podríem assolir col·lectivament, si fóssim capaços de superar i resoldre aquest conflicte secular i històric, d’acord amb la lògica d’una democràcia avançada que hauríem de tenir a l’abast.

És des d’aquest neguit compartit doncs, que obrim aquest espai per intentar avançar des del que ens pertoca: les idees i el pensament. Ens mou la necessitat de trencar l’escepticisme i la pusil·lanimitat del no hi ha res a fer i la urgència d’aportar major claredat a la confusió i el desconcert del moment actual; també volem transcendir la inèrcia de l’estatus quo i la desídia dels que tot ho converteixen en impossible mentre s’instal·len en el bloqueig permanent; i si podem, volem contribuir també a deixar enrere les retòriques més simplistes i les lògiques de suma zero o del pitjor, millor. Agradi més o menys, sabem que res pot continuar igual, després dels anys intensos viscuts i esperem que més aviat que tard la reforma o la transformació ha de ser viable i possible.

Aquest però, no ha vol ser un exercici voluntarista o purament ben intencionat i carregat d’una certa ingenuïtat política. Coneixent la complexitat de les dinàmiques polítiques, només serà possible sortir de l’atzucac actual, si obrim espais inesperats fins ara. Sabem que la resolució dels conflictes o la sortida de les crisis polítiques profundes, depenen majoritàriament de la correlació de forces i la lògica del poder, però en una democràcia avançada la legitimitat d’un sistema també hauria de dependre de l’intercanvi d’arguments i d’una deliberació de qualitat per trobar, al capdavall, una sortida justa o acceptada per a totes les parts.

En aquest sentit, la posada en marxa de la Taula de Diàleg entre els dos Governs que va marcar la investidura i l’inici de mandat de Pedro Sánchez, escenificava una oportunitat interessant a explorar, però de moment, ha quedat aturada sota els efectes de la pandèmia i la urgència sanitària i a dia d’avui no ha tingut més recorregut.

A la data de publicació d’aquest llibre, els intents d’impulsar debats oberts i plurals sobre com afrontar el diàleg i la negociació política i sobre quines premisses han estat molt pocs o pràcticament inexistents. S’han posat en marxa algunes iniciatives des d’alguns àmbits, principalment de la societat civil i algunes institucions, que de manera tímida volien esperonar un nou clima polític i propiciar un nou enraonar col·lectiu. Però es troben a faltar propostes més ambicioses que acompanyin socialment i intel·lectualment el debat polític urgent que necessitem a molts nivells. La pandèmia també hi ha tingut alguna cosa a veure, però no només.

Així, malgrat l’escepticisme sobre les possibilitats que avanci el diàleg polític en el curt termini, hem impulsat aquest exercici per contribuir a impulsar i ordenar els debats necessaris. Els textos aquí reunits sorgeixen doncs, de la necessitat d’escoltar veus plurals i diverses que ajudin a teixir una diagnosis amb molts capes i sobretot, explorar específicament les opcions plausibles de futur. La voluntat editorial ha estat la de defugir les actituds que responguessin només a tacticismes de partit orientats a la propera contesa electoral o a les veus que pretenien únicament satisfer els respectius espais polítics. Ans al contrari, aquesta iniciativa ha nascut amb una clara perspectiva crítica, per proposar noves dinàmiques i allunyar-nos dels llocs comuns. L’ambició era la d’obrir camins i explorar la creativitat de l’àgora política, en el sentit que ho expressava Hanna Arendt: pensant plegats des del pluralisme la comunitat política que volem o podem ser. Només assumint certs riscs i innovant políticament, podrem sortir de la paràlisi i el temps mort que no ens porta a enlloc. Aquest és l’esperit amb el qual hem animat a les autores i autors que col·laboren amb les seves aportacions.

També sabem però, que les presses en els temps polítics són massa sovint un error per arribar a bon port. Els canvis estructurals arriben després de moltes voltes de la historia, però sempre necessiten d’un primer moment on es couen i afloren les idees; més endavant, si aquestes idees arrelen, es socialitzen i són compartides per les bases dels moviments socials i polítics, poden es­­devenir hegemòniques i davant l’expectativa de canvi, poden trobar lideratges col·lectius i sòlids, que relliguin la necessitat amb la oportunitat històrica per tirar-les endavant.

En un món en shock enmig de la pandèmia i en plena transformació de paradigmes, el nostre conflicte paradoxalment no evoluciona i segueix enquistat. Ens agradaria pensar però, que estem en el flow d’aquell proverbi oriental que diu que a vegades, els canvis més importants succeeixen o comencen a produir-se, quan sembla que tot estigui aturat i no passi res. La nostra missió doncs, era la d’impulsar el debat, participar en la cocció de les idees i ajudar a formular les propostes. Esperem que després, algunes d’aquestes idees puguin cristal·litzar fruit de la interacció dels actors polítics, socials i institu­­cionals amb la ciutadania i si el context de diàleg és substantiu i la negociació política és, finalment, consistent. Aquest doncs, era doncs el propòsit d’aquesta iniciativa.

Com hem estructurat el debat?

Crear un espai i una dinàmica de debat constructiu en el marc d’un context atiat pel bloqueig i la polarització en les diferents esferes de discussió pública, no és una empresa fàcil. A més, com dèiem abans, el debat real s’havia de reprendre de nou i en alguns casos pràcticament des de zero. A la vegada són moltes les preguntes que resten pendents de respondre des de que hem entrat en aquest impasse polític. Per evitar doncs, el risc d’una conversa estèril o improductiva, hem optat per definir el lloc de partida des del qual interpel·lar als autors i autores que han participat d’aquest espai. Segmentant així una discussió en quatre eixos que estan interrelacionats i que a la vegada reflecteixen diferents dimensions del conflicte. Quatre eixos que hem conceptualitzat conjuntament amb els coordinadors i que estan estructurats de la següent manera:

1. El debat dins de l’independentisme – Coordinat per Jordi Muñoz.

2. El debat a Catalunya – Coordinat per Jordi Amat i Gemma Ubasart.

3. El debat a l’Estat – Coordinat per César Colino i Ignacio Molina.

4. El debat des de la dimensió europea i internacional – Coordinat per Jaume López, Zelai Nikolas i Mario Zubiaga.

Òbviament, aquesta proposta metodològica podria haver-se organitzar-se d’una altra manera i d’acord amb un debat més ampli i general. Tanmateix, la definició d’aquestes quatre dimensions ens permet estructurar i ordenar els debats existents i objectivar-los de manera parcial però la vegada amb una lògica complementària amb la resta. Un exercici que hauria de permetre entreveure una visió força completa i alhora clarificar algunes de les contradiccions, les síntesis i les alternatives futures que es dibuixen, així com també algunes de les estratègies per aconseguir-les. Proposem doncs, quatre punts de partida amb voluntat que els texts es puguin llegir en diàleg entre si, dins de cada eix i també en relació als altres. Cerquem i incloem visions contraposades per obtenir una imatge més real i aproximada dels diferents posicionaments i destriar-ne les propostes plausibles que poden emmarcar l’agenda política en relació al conflicte. Un exercici que caldrà interpretar d’acord amb el context més ampli dels debats col·lectius que es produeixin.

La figura de la coordinació, com a veu autoritzada i reconeguda, ens ha permès donar forma a les preguntes inicials del debat, tal i com expliquen els respectius textos que obren la porta a la discussió. Vull agrair especialment a Jordi Muñoz, a la Gemma Ubasart, a Jordi Amat, a Nacho Molina, a César Colino i a Jaume López la seva predisposició a col·laborar en aquesta iniciativa i compartir els objectius que ens proposàvem, així com la seva lucidesa i bon fer alhora de plantejar els diferents debats. Conjuntament amb tots ells, vam convidar a participar en aquest espai a persones expertes i rellevants amb ascendència en els diferents posicionaments ideològics presents en cadascuna de les dimensions sobre les quals vam estructurar el debat. Es va valorar oportú iniciar aquest exercici de reflexió i proposta, anant més enllà dels lideratges que havien estat en la primera línia de les institucions o de les forces polítiques protagonistes d’aquests darrers anys. Buscant a persones representatives de les diferents sensibilitats, amb incidència i altaveu, però també amb capacitat de respondre amb rigor i tota llibertat a les preguntes que s’han formulat, superant qualsevol contenció orgànica. Veus diverses i plurals, cercant l’equilibri de gènere i també generacional que reflectissin les tensions i els debats oberts tant en l’àmbit acadèmic, com també en el món polític i social.

Tot exercici té també les seves excepcions, i entre la llista llarga de més de setanta noms que conformen aquest recull, vam voler incloure a Jordi Cuixart i a Jordi Sànchez, per l’interès del seu testimoni i visió i també com una acte imprescindible de fer present la seva veu, tenint en compte la seva situació actual, condemnats injustament i empresonats aviat farà quatre anys. El valor de les paraules que podien aportar en l’afany de la seva lluita política, és rellevant pels escenaris futurs que s’han de començar a entreveure.

El conjunt dels articles que presentem en aquest volum, es van començar a publicar el juny de 2020 en la web de la Revista IDEES i de manera progressiva durant gairebé nou mesos, fins el març del 2021. Durant aquest temps es van publicar dos o més articles per cada eix d’anàlisi, fins a completar el llistat aquí recollit. Una massa crítica d’autores i autors que han acceptat participar i a qui vull agrair la seva reflexió i aportacions al debat i les propostes. Quatre dinàmiques de debat per superar el bloqueig i la crisis política viscuda. Esperem que el conjunt d’aquesta obra contribueixi també a un punt d’inflexió per reprendre un diàleg substantiu que no s’hauria d’aturar i resseguir finalment el fil d’Ariadna per sortir del laberint.

NotEs

[1] Finalment Jordi Sànchez no ha pogut participar.

[2] https://revistaidees.cat/monografics/dossier-especial-catalunya-espanya-del-conflicte-al-dialeg-politic/

PERE ALMEDA I SAMARANCH

Director del Centre d‘Estudis de Temes Contemporanis de la Generalitat de Catalunya i de la revista IDEES i editor del llibre que teniu a les vostres mans. Jurista i politòleg, és professor associat de Ciència Política a la Universitat de Barcelona. Ha assessorat i treballat en diverses instituci¬ons com ara el Parlament de Catalunya, el Parlament Europeu o les Nacions Unides. Va ser coordi¬nador del projecte internacional de Sant Pau i de la Fundació Catalunya Europa.

EL DEBAT DINS L’INDEPENDENTISME

                                                    Coordinació: Jordi Muñoz

INTRODUCCIÓ

Cartografia del debat independentista

Jordi Muñoz

A Catalunya hi ha molts debats pendents. Probablement els anys d’acceleració històrica que vivim i hem viscut ens han fet més difícil la reflexió reposada, la perspectiva i l’intercanvi tranquil d’idees. L’actualitat gira molt ràpid, i la sobreexposició mediàtica que patim, convenientment amplificada per les xarxes socials, sovint ens fa estar més pendents de la darrera batalleta anecdòtica que no pas dels debats de fons. I, tanmateix, la concatenació de polèmiques efímeres, declaracions i contradeclaracions pot ser perfectament un camí que no vaja enlloc. Podríem estar donant voltes a la sínia sense saber com sortir-ne. Per això és important mirar d’escapar d’aquesta teranyina de l’actualitat i el curt termini. Cal trobar espais per agafar aire, aixecar la mirada i plantejar de manera explícita els debats de fons, sense por a la discrepància.

Entre els debats de fons que hi ha pendents, segurament n’hi ha un que té una gran importància: és el debat estratègic intern en el moviment independentista. És un debat parcial, que només té sentit en el context més general dels debats col·lectius que hi ha d’haver a la societat catalana entre tots els actors i sectors. Però, tanmateix, és un debat rellevant. I amb una gran influència sobre la dinàmica general de la política catalana, no cal dir-ho.

I segurament aquest és un debat especialment afectat pel soroll. De fet, és un debat que queda sovint soterrat en implícits. Segurament, perquè dins del moviment independentista no hi ha només debat estratègic, sinó que hi ha també debat ideològic —com és natural— i molt, molt de partidisme. La diversitat ideològica del sobiranisme és, evidentment, un factor de divisió interna important. Dins l’independentisme hi conviuen visions del món molt distants entre elles, sovint contraposades. I això té un reflex en tots els debats, com és lògic. Però dins del sobiranisme també hi ha, com passa sempre, una forta competició entre grups i partits per l’hegemonia interna, electoral i institucional. La lluita per l’hegemonia es lliura, com sol passar, en les trinxeres partidistes. Ningú no s’hauria d’escandalitzar: forma part intrínseca del pluralisme democràtic.

Ara bé, en el context actual la intensitat de la competició interpartidista sovint tapa els debats estratègics. I per això resulta difícil saber exactament què pensa cadascú, i què proposen els diversos actors. Aquest és el primer objectiu d’aquest dossier: mirar de desenterrar els debats, treure’ls a la superfície, fer-los explícits i intel·ligibles. Saber de què estem parlant. No amb la pretensió naïf de solucionar res, ni de construir un nou consens. Que ningú hi vegi un intent de construir una diagnosi unitària: en aquest dossier només pretenem posar a disposició dels lectors el debat de fons dins de l’independentisme en uns termes que tothom pugui entendre, estalviant-nos la contaminació acústica de la quotidianitat. Aspirem a despullar els arguments dels elements conjunturals i tàctics, i a abandonar els implícits i sobreentesos amb què normalment es discuteix avui a casa nostra i també a dins del sobiranisme.

El segon objectiu del dossier, vinculat al primer, és mirar de pujar el nivell de rigor i exigència en el debat. Anar més enllà de l’ocurrència, de l’efectisme retòric i la xerrameca. I això requereix, entre d’altres coses, una mica de temps i espai, i això és el que aquest dossier vol oferir als autors i autores, i als lectors i lectores. Però sobretot demana una disposició analítica a construir arguments rigorosos, lliures de fal·làcies, trampes argumentals, arguments ad hominem i altres recursos malauradament massa habituals en el debat públic quotidià. D’alguna manera, es tracta de fugir del maniqueisme de traïdors contra hiperventilats i de la sospita permanent, perquè és un esquema que empobreix el debat i l’encadena al prejudici i a l’esquematisme binari.

Per tal d’acostar-nos a aquests objectius, hem demanat col·laboracions a una llista llarga i diversa de persones que creiem que tenen coses a dir en aquest debat. Els hem demanat articles reposats i analítics, i els hem ofert el temps i l’espai per poder-los fer. En la selecció de col·laboradors hi ha una voluntat explícita de buscar la màxima diversitat de veus. Tot i que no es pot llegir la llista en termes de quotes ni de pes relatiu de cada sector o espai (no tindria sentit), sí que hi ha un intent de cobrir, raonablement, tota la diversitat interna del sobiranisme. Diversitat també generacional i de gènere, per suposat. Aquestes llistes sempre podrien ser més llargues, és clar. En tot cas, en la que hem confeccionat el criteri principal han estat les ganes i la capa­­citat de fer aquest exercici més analític, amb una mica més de perspectiva i rigor. Creiem que totes les persones que hi participen tenen aquesta disposició, pensin el que pensin.

En fer-los l’encàrrec els hi hem plantejat, també, una sèrie de preguntes que poden ajudar a estructurar el debat. Tot i que tenen llibertat per ignorar-les totalment o parcialment, hem volgut plantejar les preguntes com una eina per disciplinar el debat i afavorir que les diferents contribucions dialoguin les unes amb les altres. Més concretament, els hem demanat (1) per què Catalunya no va aconseguir la independència el 2017; (2) què creuen que li manca a l’independentisme per assolir el seu objectiu; (3) com creu que s’hauria d’articular la diversitat ideològica i organitzativa interna de l’independentisme; i (4) quina creuen que hauria de ser la prioritat estratègica de l’independentisme després de les eleccions al Parlament de febrer del 2021. Hem plantejat, en definitiva, una diagnosi del que ha passat i d’on som, però també plantejaments de present i futur immediat.

En tot cas, els textos del dossier sobre el debat dins l’independentisme ens permeten fer-nos una imatge força completa dels termes del debat. És un debat molt afectat pel soroll i la simplificació, i per això l’objectiu d’aquest dossier era poder-lo diagnosticar bé. Malauradament, en el dossier no hi son totes les veus que volíem. Singularment, hi ha un dèficit de contribucions provinents de l’entorn actual de Junts per Catalunya. Hem convidat fins a quatre persones diferents que enteníem que podien representar adequadament aquesta visió, però per raons diverses no han pogut participar-hi. Per això pensem que cal complementar la lectura d’aquest dossier amb aporta­­cions com el llibre Eixamplant l’esquerda, de Josep Costa (Comanegra, 2020) o el document Preparem-nos del Consell per la República (2020) per tenir-ne una imatge completa. En tot cas, fet aquest apunt, creiem que tenim prou elements per poder construir un mapa analític força complet del debat dins l’independentisme. En cap cas el dossier estava pensat com un exercici representatiu, ni de quotes. Només volia entendre i ajudar a entendre els termes reals del debat, més enllà de les simplificacions.

La lectura d’aquestes contribucions, i altres textos, permet veure amb claredat on són els nusos del debat dins l’independentisme. El 2017 el sobiranisme català va plantejar un embat a l’estat i no va reeixir. Més de tres anys després, els principals actors de l’independentisme no han pogut consensuar encara una diagnosi mínimament compartida sobre què va passar i per què. I això explica, en bona mesura, el bloqueig en què sovint es troba l’independentisme. L’experiència del 2017 ha deixat molts aprenentatges, però també moltes ferides obertes. Per això no és fàcil construir un plantejament mínimament compartit de futur, si no s’aconsegueix girar full i sortir del que Xavier Domènech ha anomenat, encertadament, la gàbia melancòlica del 2017.

En el fons, però, el debat no és tan binari ni tan simple. Més enllà de la dicotomia entre traïdors i hiperventilats, hi ha diversos debats entrecreuats. Podem distingir, de fet, dues dimensions. La primera té a veure amb la interpretació del passat i la segona amb les estratègies de futur. La primera condiciona molt la segona, però son analíticament diferents. Repassem-les.

El debat sobre el 2017: per què Catalunya

no és independent?

El primer debat, i potser el principal, té a veure amb la interpretació del passat. Les posicions en aquest debat estan definides per les respostes a la pregunta de per què l’embat del 2017 no va dur a la independència. No ens referim a les discussions sobre la intrahistòria d’aquelles setmanes i mesos. Això ha estat a bastament documentat per periodistes i per alguns dels protagonistes en llibres de memòries. En aquest sentit, resulten especialment interessants de llegir el llibre Tota la veritat (Ara Llibres, 2018), escrit per un grup de periodistes de diferents mitjans que van intentar reconstruir de manera minuciosa tots els detalls, o les memòries en dos volums del president Carles Puigdemont (La Campana, 2020), en què exposa la seva versió dels fets.

Però tot això, que té molta importància per als protagonistes directes i condiciona molt les seves relacions i vivències, no és el debat fonamental. Tot i que hi ha una certa tendència a confondre’ls i barrejar-los, el debat important no té a veure amb els detalls del que va passar, ni amb les lleialtats, deslleialtats o traïcions que uns i altres protagonistes es puguin atribuir mútuament, sinó que rau fonamentalment en la interpretació del que va passar i de les seves causes. En aquest sentit, podem identificar, bàsicament, dues grans interpreta­­cions. Evidentment, en aquest exercici d’ordenació analítica del debat nece­­ssàriament simplificarem les posicions. Hi ha qui s’hi situa enmig i combina elements d’una i altra visió. Però, a grans trets, és útil pensar en aquestes dues visions, que posen l’èmfasi en llocs diferents.

La primera visió inclou totes aquelles persones que atribueixen el fracàs de l’embat del 2017 a factors endògens propis del moviment independentista. Són els i les que pensen que Catalunya no va assolir la independència el 2017 perquè a l’independentisme li va faltar determinació, valentia, decisió o preparació.

En aquest grup hi ha, certament, accents diferents, però tots tenen en comú el fet que per entendre les causes del que va passar el 2017 miren bàsicament cap a dins de l’independentisme, més que no pas cap a fora del moviment. Si repassem les contribucions a aquest dossier, i altres textos, trobem qui parla de manca de decisió i dubtes o d’una excessiva prudència en moments clau. Alguns situen aquests moments clau en el 3 d’octubre del 2017, d’altres en el 10 i d’altres en el 27. Però tots coincideixen a assenyalar que si en aquells moments crítics l’independentisme hagués decidit anar més a fons, les coses s’haurien pogut resoldre d’una altra manera. És la tesi de la finestra d’oportunitat, que hauria estat oberta durant uns dies o setmanes i s’hauria desaprofitat. Però no tothom ho planteja en termes de manca d’astúcia o de decisió en els moments clau. També hi ha qui es refereix a la manca de previsió i preparació d’escenaris de confrontació dura. Les hipòtesis dels líders independentistes sobre la resposta de l’estat, diuen, eren excessivament ingènues. Un moviment més madur hauria sigut més realista, i hauria previst la possibilitat de situacions de confrontació de més duresa. Potser, diuen alguns, no es van preveure altres escenaris per manca de capacitat dels líders. Seria, doncs, un problema de qualitat.

També hi ha qui pensa més aviat que no hi havia voluntat real. Són les veus que enuncien una versió nova de la vella hipòtesi de la traïció dels líders: en el fons, diuen, els líders del procés no volien portar el país a la independència, ni estaven disposats a assumir els riscos, sinó que el que buscaven era explotar políticament el procés com una finalitat en ella mateixa per arrapar-se al poder. L’essència del que hom anomena processisme, doncs, seria precisament aquesta: no aconseguir la independència, sinó allargar el procés indefinidament per poder-ne viure. La tensió emocional del procés garantiria als líders un entorn de fidelitats polítiques que evitarien el rendiment de comptes.

També hi ha qui atribueix el problema de l’independentisme a la divisió interna del moviment, a les desconfiances entre els diferents actors. Alimentada per les cròniques detallades que s’han anat publicant, hi ha qui pensa que el problema és que els diferents actors de l’independentisme es miraven de reüll, i pensaven sobretot en la competició electoral entre ells. Això hauria portat el moviment a la paràlisi, i hauria evitat que poguessin reeixir.

Tot i la seva diversitat, totes aquestes tesis comparteixen el fet que miren, sobretot, cap a dins de l’independentisme per explicar què va passar el 2017. El contrafàctic implícit (o explícit) és que si el moviment hagués estat més astut, o més preparat, o més unit, o més ben guiat, hauria pogut reeixir. Per això, d’aquesta interpretació se’n deriva una conseqüència lògica relativament senzilla: si les causes són endògenes, la solució també ho serà. És a dir, la solució per aconseguir l’objectiu polític es troba dins del moviment mateix. Es tracta de tenir millors lideratges, o de ser més astuts, o de ser més determinats, més valents, més decidits, menys ingenus o de preparar-se millor per una confrontació dura. De cohesionar i unificar el moviment. O de tenir líders que, realment, vulguin fer la independència i no només dir que la volen fer.

Enfront d’aquestes interpretacions, hi ha les que identifiquen les raons per no haver assolit la independència en les condicions externes. Són les veus que ens diuen que no cal anar a buscar el problema, fonamentalment, dins del moviment, sinó a fora. No neguen que algunes de les febleses que enumeren els altres són reals, però argumenten que res de tot això no hauria fet la diferència. Perquè el problema fonamental del moviment sobiranista no té a veure amb la disposició o habilitat de l’independentisme, sinó en les condicions objectives en què es plantejava l’embat. La famosa correlació de forces.

Com abans, també podem identificar aquí diferents matisos i èmfasis en factors diferents. Hi ha qui posa el focus en la correlació de forces a dins de Catalunya, en el fet de no haver aconseguit una majoria inapel·lable a favor de la independència, ni en les eleccions del 2015, ni en el referèndum de l’1-O, ni en les eleccions del 2017. El fet de no haver aconseguit el suport d’una majoria absoluta de l’electorat català seria el principal obstacle per transitar cap a la independència. El mandat democràtic no era, doncs, suficient. També hi ha qui, a banda d’això, fa èmfasi en la polarització i en la divisió de la societat catalana. La reacció de l’electorat unionista a Catalunya, les manifestacions al carrer i els resultats que va obtenir llavors Ciutadans són vistos com un dels obstacles principals. Perquè dibuixaven un escenari de potencial fractura social que feia intransitable el camí cap a la independència. Sense un mínim de cohesió que garantís la convivència el projecte republicà seria inviable.

Però entre les explicacions exògenes, també hi ha qui mira més aviat a fora. Més enllà del que passa a la societat catalana. Sobretot, al desequilibri enorme de capacitat i poder de les institucions catalanes respecte de l’estat espanyol. Al costat de l’Estat espanyol, que disposa d’un aparell coercitiu molt sòlid, les institucions catalanes són extremadament febles. Per això, aquestes lectures del 2017 insisteixen que cal tenir en compte un factor que una part de l’independentisme sovint oblida: la capacitat de l’estat. Capacitat fiscal, administrativa, jurisdiccional, policial i militar. Tot això fa de l’estat espanyol un ens molt robust, al costat del qual les institucions catalanes són molt més febles. Finalment, hi ha qui posa l’èmfasi en l’esfera internacional. En la geopolítica. El paper de la Unió Europea i la inserció de l’estat en la comunitat internacional feien, de fet, molt complicat el trànsit cap a la independència. Perquè el reconeixement internacional és un factor necessari en la darrera fase de qualsevol procés d’independència.

Les implicacions de les interpretacions exògenes són més complexes, perquè tenen a veure amb la necessitat de transformar les condicions objectives que s’interposen entre l’independentisme i el seu objectiu polític. Cal reforçar les majories internes, cal prevenir la polarització i la fractura de la societat catalana, cal reforçar les institucions pròpies i buscar els punts de feblesa de les espanyoles, i cal treballar en l’arena internacional per reforçar la posició de Catalunya, i buscar afavorir o aprofitar un context d’oportunitat. Tot això és nece­­ssàriament més difícil i costós que les transformacions internes en el moviment que proposen els qui defensen les explicacions endògenes. I això explica, com discutirem més endavant, algunes de les divergències estratègiques.

Molt probablement, molts lectors estaran pensant que aquestes dues famílies d’explicacions no són incompatibles entre elles. De fet, no ho són. Podria haver passat tot alhora: lideratges deficients, manca de decisió, manca d’unitat, correlació de forces interna i externa desfavorable, etc. Però la qüestió no és aquesta, sinó la convicció sobre quins van ser els factors clau. En altres paraules, quina d’aquestes circumstàncies, si hagués estat diferent, hauria dut a un resultat diferent. Aquí és on hi trobem les diferències.

Les arrels de la discrepància

Com s’ha arribat a aquesta divergència d’interpretacions? Com podem explicar que s’hagin anat imposant lectures tan contraposades sobre què va passar el 2017, i les seves causes? Probablement aquí cal fer referència, sobretot, als alineaments partidistes. Són les línies de fractura entre partits les que han alimentat, eixamplat i solidificat les diferències. Per això resulta relativament senzill identificar les posicions amb els alineaments de partit. No hi ha una corres­­pondència perfecta, i en els entorns i militàncies de tots els partits independentistes hi ha una certa diversitat. Però no és cap secret que les interpretacions que hem anomenat endògenes són més freqüents en l’entorn de Junts per Catalunya, mentre que les exògenes han calat més en l’entorn d’Esquerra Republicana i, en part, també de la CUP.

Tanmateix, seria reduccionista limitar les causes d’aquesta discrepància de fons als alineaments partidistes. Perquè, en el fons, les dues posicions que hem esbossat remeten a dues mirades de la realitat molt diferents, una que n’hi podríem dir més materialista i l’altra, més idealista. Però també hi subjauen, des del meu punt de vista, sensibilitats diferents respecte de la cohesió social. Això explica que hi hagi una certa (imperfecta però evident) relació entre les posicions en aquest debat i les posicions tradicionals en l’eix esquerra-dreta. Tot i que en l’independentisme hi ha hagut un cert procés de desdibuixament de les fronteres ideològiques, és evident que hi ha tradicions ideològiques diferents, com n’hi ha hagut sempre en el catalanisme. I mentre que a l’esquerra hi predominen més les explicacions exògenes, a la dreta hi predominen més les endògenes.

A banda de la qüestió ideològica, també n’hi ha una de geogràfica. El fet que Catalunya sigui un país políticament asimètric, fa que hi hagi, també en les bases independentistes, nivells molt diferents d’exposició quotidiana a la diversitat sociopolítica i cultural del país. No és cap coincidència que la visió endògena, la que ubica el problema a dins del moviment, sigui predominant en els entorns en què l’independentisme és més fort, mentre que la que posa l’accent en els condicionants externs té més predicament en les zones metropolitanes i políticament més heterogènies.

Tot això explica, des del meu punt de vista, el que alguns observadors han llegit com un desconcertant canvi de papers entre els principals partits del sobiranisme. Si tradicionalment Esquerra Republicana representava la línia més clarament independentista, Convergència Democràtica i les seves refunda­­cions successives representaven la posició més moderada i pactista. Però ara això s’hauria invertit, i Junts per Catalunya representa posicions més dures i Esquerra Republicana, en canvi, hauria fet el tomb cap a posicions més moderades. L’espai de la CUP té una posició singular, més difícil de classificar, però amb punts de contacte evidents amb les tesis exògenes. El rerefons ideològic i la geografia electoral de les dues formacions explicarien, doncs, aquesta divergència i el canvi de papers. Només cal mirar els mapes electorals dels dos partits per entendre-ho: en un patró que s’ha anat aguditzant des del 2017, Esquerra Republicana es va fent forta a les comarques metropolitanes i del sud de Catalunya, mentre que Junts concentra la seva hegemonia sobretot a la Catalunya Central i a les comarques de Girona. Tot això s’explica, probablement, per les divergències estratègiques creixents, però el que és rellevant és que les reforça. Com més diferents siguin els dos electorats, més allunyades estaran les seves visions.

Les implicacions de la divisió

Per què és tan important aquesta divisió? Per què les interpretacions del passat són encara ara tan determinants en el debat dins l’independentisme? Evidentment, això té a veure amb la connexió entre diagnòstic i tractament. A diagnòstics diferents hi corresponen vies de solució diferents. Per això, aquestes dues interpretacions tenen ramificacions tan diferents. Els que privilegien les explicacions endògenes, prioritzen solucions també endògenes. Si el problema està a dins de l’independentisme, el que cal és intervenir sobre el moviment: fer-lo més cohesionat, més determinat, més preparat per resistir nivells més elevats de confrontació o amb lideratges més disposats a arribar fins al final. La recepta que s’imposa, per tant, mira cap a dins de l’independentisme, i s’abjura de coalicions i acords a fora del moviment, i de qualsevol rebaixa discursiva. S’aposta per una intensificació del conflicte en el curt termini.

Per contra, els que privilegien explicacions relacionades amb la correlació de forces miren, sobretot, cap a fora del moviment per trobar solucions. Per alterar la correlació de forces, diuen, cal anar a mirar més enllà de l’independentisme. Fer discursos basats en elements que puguin suscitar consensos més amplis (l’amnistia, el dret a decidir), i plantejar el conflicte en termes democràtics més que no en termes de minoria nacional. Això va aparellat amb la voluntat de buscar aliances amb formacions polítiques i socials no estrictament independentistes, i buscar també aliances a la resta de l’estat que puguin contribuir a modificar l’statu quo. Això implica, també, pensar en temps més llargs i plantejar un procés necessàriament més lent d’acumulació de forces.

El debat sobre el futur: el paper de les institucions

Tot i que el que hem descrit més amunt és, probablement, la línia de fractura principal dins l’independentisme, i té ramificacions estratègiques importants, no esgota tota la complexitat del debat. Llegint les contribucions a aquest do­­ssier es fa evident que hi ha un altre debat que té a veure amb el paper de les institucions en el procés cap a la independència. Durant els anys del procés (aproximadament, del 2012 al 2017) la doctrina dominant era que les institucions de la Generalitat eren la palanca necessària per construir estructures d’estat i fer el pas de la llei a la llei. Aquesta doctrina va quedar força qüestionada per l’experiència del 2017. Els límits de les institucions autonòmiques es van fer evidents, sobretot arran de l’aplicació de l’article 155 per suspendre l’autonomia.

Però d’aquella experiència no tothom n’ha tret les mateixes conclusions. A grans trets, hi ha qui segueix confiant en les institucions autonòmiques com a eina de construcció de sobirania i qui ha deixat de confiar-hi. Difícilment trobarem ja qui pensi en la via de les estructures d’estat, tal com es va plantejar entre el 2015 i el 2017. Però sí que hi ha plantejaments dins l’independentisme que identifiquen en les institucions de l’autogovern l’element fonamental per impulsar el projecte d’independència. Per diverses raons. En primer lloc, perquè les institucions autonòmiques representen una eina important d’intervenció política. Les institucions creen comunitat, i les polítiques que s’hi poden fer poden contribuir a cohesionar-la o tensionar-la. Poden afavorir adhesions al projecte sobiranista o, al contrari, poden allunyar-ne la ciutadania. En segon lloc, perquè les independències, en general, les solen aconseguir els protoestats, no les comunitats sense institucionalitat pròpia.

Però també hi ha qui de l’experiència del 2017 n’ha tret la conclusió contrària: les institucions autonòmiques no són una eina útil. Al contrari, hi ha qui les identifica, de fet, com un obstacle per a la independència. En alguns casos això es deriva de la tradició política d’una part de l’independentisme, molt crític amb les institucions. I en d’altres és senzillament una conclusió que treuen de la seva lectura del que va passar el 2017.

La idea que les institucions d’autogovern serien un obstacle pel projecte independentista es basa en diversos arguments. Primer, perquè hom creu que podrien fer més tolerable l’statu quo i, per tant, desmobilitzar. Segon, perquè entenen que les institucions contribueixen a crear una mena de casta de cà­­rrecs autonòmics amb pocs incentius per arriscar-se. I tercer, perquè en el fons aquestes institucions actuen sota la lògica jurídica i administrativa espanyola, i per això sovint acaben fent d’executors fins i tot de la repressió política al propi independentisme que les governa. I són febles i vulnerables davant la repressió legal de l’estat.

Per això son tan populars en determinats entorns els projectes de construcció d’institucionalitat alternativa, fora del govern i del parlament autonòmics. El Consell per la República és el buc insígnia d’aquesta corrent: es basa en la idea que una institucionalitat pròpia, ubicada fora d’Espanya i, per tant, a recer de la legislació espanyola, és l’eina que pot pilotar la transició cap a la plena sobirania. L’aposta per desenvolupar institucionalment el Consell per la República, inspirada en altres casos de diàspores, és central en determinats entorns de l’independentisme.

Per contra, també hi ha qui veu aquesta mena de projectes amb una certa preocupació. Més enllà de les tensions partidistes que han dominat el Consell, hi ha arguments de fons. Les institucions d’aquesta mena són necessàriament de part. No són institucions de tot el país, sinó només de l’independentisme. Atesa la realitat de la societat catalana, el fet que com a mínim la meitat de l’electorat no s’hi senti interpel·lada ni representada les converteix de facto en institucions de moviment. Però no poden ser, per definició, institucions inclusives de país. La legitimitat que dona el sufragi universal i la participació massiva de totes les tendències en les eleccions autonòmiques no es pot substituir per formes alternatives de legitimitat, basades en l’adhesió d’un sector concret de la societat. Una aposta exclusiva per aquesta mena d’institucions alternatives, de fet, podria eixamplar la distància entre el sobiranisme i la resta de la societat catalana. I, en aquest sentit, seria contraproduent per als objectius polítics del moviment. Per contra, aquestes institucions potser poden ser útils si s’entenen com a institucions de moviment, espais de coordinació i acció política, però sense pretensió de substituir la legitimitat de les institucions de país.

En aquest debat també hi ha qui, per tradició política, confia bàsicament en l’acció política extrainstitucional, en la protesta, la mobilització i el treball de base, al carrer. La dicotomia carrer-institucions és present en bona part dels moviments transformadors, i sempre genera tensions mal resoltes. La combinació de totes dues coses sembla a priori l’opció guanyadora, però no sempre resulta fàcil, perquè la lògica, els temps i els incentius d’una i altra són ben diferents.

Tot això es tradueix també en desencontres freqüents al voltant de la idea i la pràctica de la desobediència. L’independentisme postprocés té el seu moment fundacional en un gran moment de desobediència civil i institucional. La desobediència forma part, per tant, del nucli del que defineix avui aquest moviment. Tanmateix, hi ha posicions confrontades sobre què, com i quan emprar aquesta eina.

Una de les característiques de la desobediència civil és l’assumpció de les conseqüències, generalment en forma de repressió. Això és una decisió conscient de qui utilitza la desobediència, i té també implicacions personals i col·lectives. En el cas de voler practicar la desobediència des de les institucions, a banda de les dificultats inherents a treballar des d’unes instàncies que estan concebudes precisament per aplicar el principi de legalitat, hi ha el risc de paràlisi institucional.

Aquest debat té a veure amb el que discutíem més amunt: qui considera les institucions autonòmiques una eina important hi veu més inconvenients a involucrar-les en accions de desobediència més o menys simbòlica, i qui les veu com una nosa o, en tot cas, com un element accessori en l’acció política sobiranista, té més tendència a voler sacrificar-ne el funcionament normal per fer evident la repressió i les limitacions que imposa l’Estat espanyol. Casos com els debats a la mesa del Parlament durant tota la legislatura 2017-21, o a la presidència de la Generalitat fan evidents aquestes discrepàncies.

Hi ha una síntesi possible?

Aquesta cartografia pot ser parcial i incompleta, perquè necessàriament es basa en la simplificació. Segur que hi ha molts més accents i posicions intermèdies i diferents. Però en tot cas vol representar analíticament els termes del debat. Això pot ser útil per explorar si hi ha una possibilitat de síntesi.

En sentit estricte, és difícil reconciliar posicions tan diferents. La síntesi entre dues lectures gairebé contraposades del que va passar el 2017 i de les seves causes és molt complicada. Probablement la sortida més raonable passaria per mirar de circumval·lar el debat. No és realista pensar que hi haurà un acord en una diagnosi compartida tres anys més tard. Però si es parteix del reconeixement de les posicions de l’altre, llavors potser és possible bastir uns mínims consensos. Això és especialment rellevant perquè l’electorat independentista segueix dividit, i no ha donat una hegemonia clara a cap de les dues visions.

Com podria ser aquesta síntesi? És difícil pensar-la sense caure en la fal·là­­cia del punt mig. En aquest text no hi ha la pretensió de neutralitat ni equidistància en aquest debat, perquè està escrit des d’una posició molt ben definida (vegeu Principi de Realitat, L’Avenç, 2020). Però partint d’aquesta cartografia del debat, es pot pensar en possibles punts de trobada.

El primer podria ser al voltant de la idea que cal superar el fals dilema entre diàleg i unilateralitat. L’aposta pel diàleg i la negociació és important i necessària, perquè és la millor manera de resoldre el conflicte, però no es pot convertir en l’únic camí imaginable per al sobiranisme, que ha de pensar en alternatives. Perquè atesa la dificultat objectiva que té un procés de diàleg en les circumstàncies actuals pot ser molt fàcilment un atzucac. La correlació de forces, la radicalització de la dreta nacionalista espanyola i el paper del poder judicial i els aparells de l’Estat i les estructures de poder real fan que, fins i tot en un context d’aritmètica parlamentària favorable, sigui difícil d’entreveure una resolució favorable del procés de diàleg. De fet, les dificultats que ha tingut des del començament en son una bona indicació.

Un altre punt de fricció té a veure amb això que alguns anomenen eixamplar la base, que és una expressió possiblement desafortunada per referir-se a la necessitat d’augmentar el suport a l’independentisme. I, sobretot, reduir la distància amb la resta de la societat per matisar el rebuig a la idea de la independència. Mentre que els que defensen el que hem anomenat les teories endògenes pensen que no és una necessitat, els que proposen teories exògenes ho conceben com una condició necessària per avançar. Aquestes són posicions difícilment reconciliables. En part, potser, això té a veure amb una certa sospita que la idea de ser més es pot emprar com a excusa per a la resignació i la inacció. Per això possiblement una síntesi hauria de passar per un projecte concret per transformar la correlació de forces, un projecte que no la posi com a pretext, sinó que se la plantegi com un factor a transformar i superar.

En definitiva, la síntesi possible passa per evitar quedar atrapats en hipòtesis ingènues de la possibilitat de pacte amb l’estat espanyol, i hipòtesis fantasioses sobre la possibilitat de fer efectiva la independència en divuit mesos. Cap de les dues hipòtesis és plausible en el curt termini, i per tant sovint es planteja el debat en termes d’un fals dilema entre els que proposen un camí irrealitzable i els que en proposen un altre encara més improbable. Fugir d’aquest esquema dicotòmic funest és el que hauria de permetre construir una síntesi mínimament viable, encara de contorns indefinits.

Evitar la decadència

En tot cas, és important que mentre tot això no passa, el moviment sobiranista miri d’evitar un procés de degradació i decadència. La solidesa dels suports electorals que s’han expressat aquest 2021 permet ser relativament optimistes. En tot cas, vist amb una mica de perspectiva, el risc de decadència del moviment és evident. Tot i la resiliència que han demostrat les bases independentistes a l’hora de mobilitzar-se i votar, la manca d’acords estratègics i, sobretot, de propostes ben travades i àmpliament compartides, podria deixar al moviment atrapat en una teranyina de ressentiment i desorientació.

No seria el primer cas. El moviment sobiranista del Quebec, després de perdre per poc el referèndum sobre la independència del 1995, es va anar replegant sobre si mateix. Molt afectat per les divisions internes, el moviment quebequès va anar perdent suports en paral·lel a un procés d’involució cap a posicions identitàries cada cop més essencialistes. El debat sobre la incorporació dels immigrants a la societat quebequesa es va enverinar, i va acabar derivant en una lenta i llarga decadència. Bona part dels sectors més joves i dinàmics van anar abandonant les posicions sobiranistes i avui la independència del Quebec queda molt lluny.

En canvi, Escòcia ha seguit un camí invers. Després de perdre el referèndum del 2014 el Partit Nacional Escocès es va mantenir en el poder i va reforçar la seva aposta per la governança de les institucions pròpies. Fins al Brexit, l’SNP va apostar per repetir el referèndum només quan hi hagués una majoria consistent i duradora a les enquestes, per evitar una nova derrota. Després que Escòcia votés majoritàriament a favor de seguir a la UE i que els vots anglesos els en fessin sortir, s’ha reactivat la demanda d’un nou referèndum. El paper cada cop més reforçat de l’SNP, vinculat a les seves posicions progressistes i europeistes, ha permès que es torni a plantejar, amb més força, un escenari d’independència.

Catalunya, evidentment, no és Escòcia. Ni el Quebec. Però aquests dos són els casos que se solen citar més com a referents per al cas català. I per bones raons. Son els dos casos més propers en tots els sentits. Per això no està de més referir-s’hi, i mirar de treure’n algunes lliçons. La recerca d’una síntesi estratègica i ideològica, juntament amb un procés de desescalada de les tensions partidistes internes són elements fonamentals. Però el que és realment urgent i necessari preservar és el caràcter obert, democràtic, inclusiu, tolerant i amable del moviment, que en van ser els trets diferencials durant els anys de més empenta.

Aquest article es va publicar el dia 24 de març de 2021 al web de la revista IDEES.

Jordi Muñoz

Politòleg i analista. Actualment, és investigador i professor del Departament de Ciència Política de la Universitat de Barcelona (UB), on imparteix les assignatures de comportament polític i mètodes quantitatius. Durant la seva carre­­ra s‘ha especialitzat en política comparada. Recentment ha publicat el llibre Principi de realitat: una proposta per a l’endemà del procés (L’Avenç, 2020), un assaig polític en el qual reflexiona sobre què ha passat a Catalunya i per què, i planteja hipòtesis sobre solucions i possibles camins de futur.

Lliçons i apostes a la cruïlla

Francesc-Marc Álvaro

Tenim, a data d’avui, més teories que diagnòstics sobre el procés català. És paradoxal, però suposo que té una explicació senzilla: ningú dels que exercien responsabilitats de lideratge volen o poden explicar els angles morts més importants d’una convulsa aventura col·lectiva, l’impacte de la qual ha alterat substancialment l’agenda política a Catalunya i a Espanya. Si es repassen les entrevistes que han concedit i els llibres que han escrit diversos dels polítics independentistes que avui són a la presó i a l’exili, es fa palès que tots tendeixen a eludir les qüestions més delicades, en benefici de relats que combinen, sobretot, la justificació dels comportaments, la descripció de sensacions, els retrets i, en alguns casos, les propostes sobre com abordar el conflicte a partir d’ara. Trigarem molt temps encara a saber amb exactitud les raons de moltes de les decisions que van convertir el procés en un peculiar laboratori que, segons el dia i l’hora, era com una partida de pòquer o com un joc de rol. Poques vegades va ser un tauler polític.

En aquest sentit, em sembla significatiu (i una notícia digna de portada) el que afirmen Oriol Junqueras i Marta Rovira al llibre [1] que han escrit a quatre mans, publicat aquest setembre del 2020: L’independentisme no tenia un acord polític intern sobre què fer l’endemà. Com que no hi havia un projecte clar post 1 d’octubre , ni una estratègia acordada i definida, la unitat es va esberlar. Arribar a l’1 d’octubre havia estat un esforç tan descomunal que ens vam quedar sense força política i a mercè de la reacció de l’Estat. La revelació és sensacional —i polèmica— i no hauria de passar per alt. És evident que la repressió policial i judicial ha creat una bombolla de silencis que condiciona les anàlisis que es puguin fer sobre el que va succeir i sobre la lògica d’unes causes i conseqüències, que, sovint, es perd en un bosc de discursos amarats de voluntarisme, fatalisme, intrigues entre socis, i el desconcert provocat pel xoc amb forces superiors que van desbordar els càlculs dels dirigents independentistes.

El fil populista de l’independentisme

He dedicat un llibre [2] a fer la dissecció del que considero que són les claus del procés i a intentar il·luminar la tensió entre les febleses i les fortaleses del nou independentisme català, en relació amb un Estat que va descartar qualsevol via de resolució política d’aquest conflicte. La meva conclusió principal és que el moviment independentista va ser víctima d’una combinació especialment singular d’èxit social i fracàs estratègic, tot això acompanyat de dosis importants d’autoengany i d’una competitivitat partidista que va resultar un llast molt tòxic. És un fet notori que l’Estat espanyol —amb el monarca al capdavant— i els poders informals van fer tot el possible per destruir aquesta causa, però això no justifica que s’aparqui sine die la reflexió crítica sobre el que van fer i van deixar de fer els principals actors de l’independentisme.

Des d’Artur Mas fins a Carles Puigdemont, passant per Oriol Junqueras i la resta de figures que han estat a la sala de comandament del procés, el biaix populista infecta l’escena i els plantejaments estratègics de l’independentisme; atribuir el populisme només a la CUP és inexacte, per bé que el paper sobredimensionat dels anticapitalistes crea un efecte òptic al respecte. La relació dinàmica i complicada entre les entitats sobiranistes (Òmnium i l’ANC), les bases mobilitzades que surten al carrer, els partits que promouen el procés i el Govern de la Generalitat passa per aquest fil populista que, en essència, representa tres coses: simplificació, dictat emocional i creació d’unes expectatives que no es corresponen amb la realitat. La idea del divorci Catalunya-Espanya és formulada com una empresa relativament fàcil i això genera un marc de sentit inexpugnable, que dona impuls al moviment i, alhora, el cobreix amb un mantell d’ingenuïtat i falsa seguretat que impedeix debats de fons imprescindibles. L’independentisme arracona —públicament— tot allò que no quadra amb la narrativa del tenim pressa. En canvi, en privat, els caps de l’independentisme sempre són conscients que actuen encotillats per la propaganda que ells mateixos difonen, una cosa que també afecta el govern espanyol i els seus altaveus. La dissonància cognitiva esdevé rutina: Ho farem possible i ho tenim a tocar però tothom sap que l’Estat espanyol ho impedirà per terra, mar i aire.

Les tres lliçons apreses durant l’octubre del 2017

Del conjunt de lliçons que l’experiència d’octubre del 2017 ha proporcionat a la cúpula independentista les més importants són les que tenen a veure amb la concepció de la violència, la concepció de la desobediència i la concepció de la identitat. Això no obstant, fins ara, malauradament, en cap d’aquests apartats s’ha produït, dins dels partits i les entitats independentistes, una reflexió autocrítica de prou envergadura per ajudar a superar els tòpics, els malentesos i les trampes de sentit que van condicionar les estratègies confuses del procés i que incideixen —perillosament— en la nova etapa. Sobre la violència, la lliçó es limita a proclamar que Espanya va fer el que semblava que no s’atreviria a fer; sobre la desobediència, s’ha constatat que l’1 d’octubre va ser una gran victòria de la resistència passiva popular i res més; i, sobre la identitat, només s’ha dit en veu alta el que ja era una evidència clamorosa fa tres anys, que la presència de l’independentisme és feble (o molt petita) en els entorns metropolitans i en àmbits com les elits empresarials, el món obrer i sindical i els mitjans de comunicació.

La manera tan superficial com el camp independentista pensa l’assumpte central del monopoli de la violència legítima i les seves derivades és, al meu parer, un símptoma eloqüent del poc gruix que, en general, té l’estratègia que es posa en marxa a partir del 2012, i que, després de les eleccions plebiscitàries del 27-S del 2015, es converteix en una gran prova d’esforç contra l’Estat sota la forma de referèndum unilateral. Val a dir que l’èxit del procés participatiu del 9-N del 2014 va projectar el miratge d’un Estat que havia desat el garrot al bagul del records. Res més allunyat de la realitat. El drama que envolta el paper dels Mossos d’Esquadra i del major Trapero [3] prové, en bona part, d’un capteniment absolutament ingenu i amateur sobre què representen els mecanismes de la força institucional i els seus límits. Sense un procés revolucionari digne de tal nom, estava clar que la legalitat vigent obligava en tot moment la Generalitat a continuar sent l’Estat (espanyol) a Catalunya, i això tenia la seva principal expressió en el paper dels funcionaris encarregats de la seguretat i l’ordre públic. Sense una ruptura efectiva del marc estatal ni una estatalitat naixent, els comandaments dels Mossos no tenien cap dubte sobre quin era el centre de gravetat del monopoli de la violència legítima. Així va ser, malgrat les acusa­­cions dels màxims responsables de les forces i cossos de seguretat que va enviar el govern espanyol a Catalunya.

Sobre el segon assumpte, l’èmfasi de l’independentisme en la desobe­­diència civil ha estat i és confús en suggerir que es podia desobeir des del carrer (els votants de l’1 d’octubre ho van fer) i també des del poder autonòmic, extrem que mai va tenir lloc de manera efectiva, com es va demostrar amb el fet d’externalitzar l’organització del referèndum i, posteriorment, amb una declaració unilateral d’independència sense cap validesa jurídica. La fantasia d’una desobediència civil generalitzada contra els poders d’Espanya es va esvair en poques hores, quan els responsables de la tecnoestructura autonòmica —funcionaris i també diversos alts càrrecs— van fer saber que no firmarien determinades disposicions, perquè aquell gest podria ser considerat delictiu i els costaria car. La plana major dels partits concernits no havia tingut prou en compte aquest escenari, que és decisiu pel que fa al col·lapse intern del procés, més enllà del fet que Madrid aplica la força per frenar-lo. Que l’independentisme desafiés l’Estat des del carrer i des del Govern de la Generalitat col·locava tots els funcionaris en una zona indeterminada de risc, impossible de gestionar, sobretot en una societat dividida en dues meitats respecte de l’objectiu de la secessió i, per tant, sense un gran consens que fes de paraigua d’una eventual desobediència des de dalt. A més, els dos principals