L’altra guerra de successió: L’hegemonia més disputada

By Toni Aira Foix

"Si el comunista Lev Trotski va teoritzar la “Revolució Permanent” i el periodista i assessor nord-americà Sidney Blumenthal va inspirar-s’hi per parir el concepte de “Campanya Permanent”, a Catalunya, l’independentisme polític ha passat tot això per la batedora, per fer-ne una versió de butxaca: la “Competició Permanent” que fa dècades que enfronta el món convergent i el món republicà d’ERC. I tot a l’espera i coent un
desenllaç (via eleccions al Parlament) que serà més que això i que decantarà la lluita per l’hegemonia independentista que, no ens enganyem, és una guerra aferrissada per l’hegemonia del mapa polític català en conjunt.
Però, a pams: primer la lluita és pel lideratge. Ara la batalla és per quedar primer en el camp independentista. I aquest desenllaç decantarà la guerra de fons: la de l’hegemonia de l’independentisme.
L’enfrontament fratricida que fa tant que protagonitzen convergents (post o no) i republicans ha impregnat tota la política catalana i molt d’allò que l’ha descrit durants aquestes dues crítiques dècades de segle XXI que ara comencem a deixar enrere. Potser seria hora que el sobiranisme polític també superès aquesta era de l’enfrontament, com a mínim en els termes crispats que l’hem conegut. I això reclama d’un desenllaç que marqui un abans i un després clar."

• Language: Català
• Publisher: Los Libros de la Catarata
• Release date: May 18, 2020
• ISBN: 9788490979945

Toni Aira Foix

Periodista, col•labora com a analista de l’actualitat en mitjans com El Periódico, TV3 o RAC1, i en espais de tertúlia o debat com Al Rojo Vivo, La Noche en 24h o El Debat de La1 (TVE). És membre del Comitè Acadèmic de l’ACOP (Asociación de Comunicación Política). En l’àmbit acadèmic, és doctor en Comunicació Social i Política per la URL, professor de Comunicació Política i Institucional de la Universitat Pompeu Fabra (UPF) i director del Màster en Comunicació Política i institucional de la UPF-Barcelona School of Management. Ha escrit, entre altres, els llibres Els spin doctors, com mouen els fils els assessors dels líders polítics (Columna) i El último partido. La política cansada ante su gran final (Ed. UOC).

Book preview

independentistes

INTRODUCCIÓ

Final de saga. Inici d’una de nova?

Si el 2019 va acabar una saga cinematogràfica mítica, la de La guerra de les galàxies, aquest 2020, amb un cert delay típic (perquè els americans encara ens van unes passes pel davant en gairebé tot), a Catalunya s’acabarà una guerra que també ha durat dècades, dues dècades per ser precisos: la guerra per l’hegemonia del vot independentista. Aquest 2020, doncs, hi haurà un abans i un després que reforçarà (amb possibilitat de fer-la crònica), o bé la maledicció que els últims cicles elec­­torals ha lligat ERC a una victòria incompleta al Parla­­ment, o bé la sort (buscada però també àmpliament desafiada) que ha unit estretament el món convergent amb el lideratge del Govern a Catalunya. Hi haurà desenllaç, final de saga. I una guerra acabarà, cosa que no vol dir que l’endemà no en comenci una de nova amb actors diferents. No oblidem que Star Wars IX: L’ascens de Skywalker (2019) no deixa de ser el tercer final definitiu de la saga galàctica. I no obli­­dem tampoc que la guerra en el camp (post)convergent ja ha deixat enrere la seva etapa freda per passar a mostrar-se a ulls de tothom, cosa que tindrà conseqüències que es faran notar en batalles adjacents com ara la del lideratge i la de l’hegemonia independentistes, i que mereixerà sens dubte un acurat spin-off.

Perquè, si el comunista Lev Trotski va teoritzar la Revo­­lució Permanent (1930) i el periodista i assessor nord-americà Sidney Blumenthal va inspirar-s’hi per parir el concepte de Campanya Permanent (1980), a Catalunya, l’independentisme polític ha passat tot això per la batedora, per fer-ne una versió de butxaca: la Competició Permanent, que fa decennis que enfronta el món convergent i el món republicà d’ERC. A voltes és com l’etern retorn de Friedrich Nietzsche, però en prosaic. I malgrat tot, i contra els pronòstics més pessimistes (o ben informats), aquest univers que constantment sembla que hagi de fer implosió, que massa sovint sembla que acabarà esclatant amb una gran deflagració interna, al final, després d’incendiar-se, acaba sempre per renéixer de les cendres. I com deia Galileu, Eppur si muove. Encara belluga. A l’espera i coent un desenllaç (via eleccions al Parlament) que serà més que això i que decantarà la lluita per l’hegemonia indepen­­dentista que, no ens enganyem, és una guerra aferrissada per l’hegemonia del conjunt del mapa polític català.

Però, anem a pams: primer la lluita és pel lideratge. Ara la batalla consisteix a quedar primer en el camp independentista. I a partir d’aquest desenllaç, que per primera vegada situarà ERC per davant del món convergent o que la condemnarà de nou al fracàs d’aquest propòsit, hi haurà una remoguda (també psicològica) del tauler polític que condicionarà de forma determinant el resultat de la guerra de fons: la de l’hegemonia de l’independentisme.

Sabem que actualment ja no hi ha hegemonies com les que es van disputar CiU i els socialistes durant més de trenta anys, perquè ara tot es redimensiona, tot és més breu, més ràpid, més concís. Però els efectes de perdre la batalla pel lideratge en les properes eleccions al Parlament pot tenir conseqüències devastadores (i de caire durador) en un o altre partit. I això pot dur a la construcció d’una hegemonia de qui s’acabi imposant.

Per això 2020 marcarà un abans i un després clars. La pugna electoral al Parlament té aires d’ara o mai per a una ERC que de moment aguanta la tensió amb la seva base i amb el seu relat tradicional, apostant-ho tot a guanyar. I la perspectiva del món (post)convergent desplaçat del lideratge independentista o a l’oposició és la que realment pot consolidar moviments interns d’abast que impulsin els dissidents de la línia de Carles Puigdemont per tal de diferenciar-se’n i de trobar espai en un mapa electoral atapeït. Tant la no victòria d’ERC com la derrota de JxCAT tindran conseqüències que deixaran una fonda petja més enllà de la vida que pugui tenir un govern o una legislatura.

D’un temps ençà, se sent cert rum-rum que presenta ERC com a la nova Convergència. Què més voldrien?, diuen antics convergents que, a la vegada, ara quan els cites així et corregeixen per puntualitzar que Junts per Catalunya és tota una altra cosa i que va més enllà. Però el cert és que, així com es veu clar que molts dels hereus naturals d’aquell espai convergent (que, tot i les seves ombres, sens dubte va ser d’èxit) se’n fan ara els desmenjats, s’observa en paral·lel també nítidament com aquells que més s’hi van enfrontar des de l’independentisme avui volen quedar-se part del pastís de l’herència, replicant-ne fins i tot el tarannà. És una guerra per la successió al tron independentista entre els teòrics legítims, que es fan els despistats però que volen el tall, i els fills pròdigs que després de molts anys de topades amb el patriarca, ara tornen i reclamen les seves opcions amb maneres que fins i tot s’hi donen aire.

És així com el llarg camí cap a l’hegemonia de l’independentisme polític català encara no ha acabat, malgrat que certament fa molt (massa) que dura i que reclama un desenllaç que permeti respirar (tothom) una certa treva o període d’entreguerres. Perquè acabo de citar La guerra de les galàxies, però per a molts soferts ciutadans i independentistes de base, l’enfrontament entre convergents i republicans ja és, sobretot, una nostrada versió de La història interminable. Fet que no vol dir pas que, en la competició permanent que enfronta de fa anys els hereus del pujolisme i el món d’ERC, la cosa no vagi clarament decantada pels uns o pels altres momentàniament. Fins fa no gaire es decantava en favor dels convergents (rebatejats, reformulats, eixamplats o escurçats), i ara és evident que ho fa en favor dels republicans (amb pressa o sense). Fins quan? Com és que som davant d’un punt d’inflexió decisiu? I, si és així, aquest podrà obrir una etapa duradora, o per contra serà de nou breu i convulsa?

En aquest llibre m’he proposat analitzar les causes que ara per ara col·loquen en desavantatge el món convergent, de moment sota les sigles predominants de JxCAT però ja no en exclusiva. També analitzaré els motius que avui fan destacar Esquerra en la competició. Ho exposaré, associat a les sorts o marques de la casa que, malgrat tot, encara ofereixen un bri d’esperança als convergents. Hi descriuré deures per fer que encara té ERC i que justifiquen que de moment no puguin donar-se per guanyadors segurs de la pugna que lliuren sense treva amb els seus socis i enemics íntims. I els apuntaré les claus que poden decantar la balança en aquesta batalla decisiva de les eleccions al Parlament del 2020: bé cap on assenyalen els pronòstics, és a dir cap la victòria definitiva dels d’Oriol Jun­­queras, ara ja al Parlament, o bé cap a un gir inesperat (de nou) dels esdeveniments que reviscoli i que acabi imposant els de Carles Puigdemont.

Al servei d’aquesta anàlisi aporto anys de seguiment d’uns i altres, campanyes viscudes des de dins i des de fora. També hi aporto una quantitat inversemblant d’entrevistes que he fet a polítics de totes dues famílies i que només s’explica per la malaltia que em lliga tant a la política catalana com a la meva professió, el periodisme, de fa anys i panys. Si us hi aproximeu amb esperit crític, amb els prejudicis justos i amb prou valentia com per assumir errades en camp propi, així com encerts en el contrincant, igual aquest llibre acaba agradant-vos i tot. Sempre hi ha marge de millora.

ERRORS I ‘SORTS’ DEL MÓN CONVERGENT

Amb més vides que un gat. Són sovint salvats per la campana, encertant amb un relleu rere l’altre i contra pronòstic, fent miques els mals averanys que apuntaven la fi d’aquest espai polític, associada a l’extinció d’un dels seus clàssics hiperlideratges. Acaben per matar la marca mare, però no acaben (encara) com la UCD, tot desmentint aquells que li ho vaticinen de fa dècades, de fet des que va saltar pels aires aquell invent liderat per Adolfo Suárez als anys setanta i vuitanta del segle passat. Si a la política catalana hi ha un gen resistent és el convergent, mutat en les seves diferents fórmules, vides, discursos i fesomies. Fregant l’escaire, escapolint-se de l’escomesa pel pèls, però fins ara fent-ho, al cap i a la fi. Una de les explicacions possibles a les moltes animadversions polítiques, periodístiques i intel·lectuals que el món convergent desperta com pocs altres en el nostre ecosistema segurament té molt a veure amb aquesta mania que té de sobreviure i de desmentir els seus saberuts i persistents enterradors.

Els més escèptics i emprenyats diran que ha estat sort, però tots sabem que, com la inspiració, que el mestre Picasso deia que havia d’enxampar-te treballant, la sort igualment (i sobretot quan és tan reiterada i sostinguda en el temps) sol acompanyar qui l’ha buscada per la via dels fets, fortament o amb encert. Altra cosa és si els fills o els néts poden viure per sempre de les rendes dels pares i dels avis, o si simplement, la sort, com tot, té un límit i hi ha un dia que s’esgota o passa de llarg. Les divisions internes i els dubtes existencials que tenen atrapat aquest món d’uns anys ençà en el fer o no fer podrien estar escurant-ne l’herència.

I és que tradicionalment hem comprat que el caràcter dels catalans és un equilibri entre el seny i la rauxa. El seny per construir un país de manera ferma, constant i ordenada, i la rauxa per defensar-lo fins a les darreres conseqüències, quan cal. Així va tancar l’historiador Jaume Vicens Vives el debat sobre la nostra manera de ser que havia engegat amb força amb el noucentisme. I més concretament, partint d’altres recerques sobre allò que és el català típic, establia les quatre possibilitats de l’actitud típicament catalana davant la realitat. El temperament català, al centre de quatre punts cardinals: Seny, embadaliment, rebentada i tot o res. Navegant-hi, encara no naufragant del tot però sí amb moltes dificultats per encertar el punt mig entre els quatre cantons, es troba ara el món convergent, ja no tant en clau interna com de relació amb el món.

Resseguim a continuació allò que ha suposat més l’èxit d’aquest espai i les errades que avui com mai el tenen exposat a una fragilitat que situa molts dels seus movent-se entre el desconcert, la histèria i un resignat laissez faire, laissez passer, sense gaires mitges tintes, en un univers que precisament sempre havia destacat per moure’s en aquest terreny.

PRAGMATISME? QUIN PRAGMATISME?

Ara resulta que tothom reconeix al Partit Nacionalista Basc (PNB) el seu pragmatisme. El seu portaveu al Congrés, Aitor Esteban, té un bon grapat de fans a Catalunya, en el sobiranisme i en el constitucionalisme. I això no només passa per la manera com ell rebregava Albert Rivera a la Cambra Baixa espanyola a la mínima que en tenia ocasió. Se li reconeix un pragmatisme sense manies que, automàticament, quan se ce­­lebra des de Catalunya, sembla que es posi en valor de forma associada amb una certa melangia respecte del paper que en el seu dia va jugar Convergència i Unió a la política catalana i a l’espanyola. És curiós constatar com en molts casos s’hi abonen els mateixos que mai no van lloar l’estil convergent, ni en aquest sentit ni en cap altre mentre la marca CiU era forta o encara existia. La criticaven llavors hipòcritament o partidistament, o potser el cinisme l’apliquen ara, també en aquesta clau, per desgastar, via sobrevinguda reivindicació del passat, els hereus naturals d’aquell espai polític? Potser simplement passa que s’ha identificat que el context és propici, ara que es detecta mar de fons i falta de definició en el projecte polític de Junts per Catalunya, per retreure al món convergent que els seus antecedents encertaven i que, per contra, els de Carles Puig­­demont s’han radicalitzat absurdament i, per tant, s’equivoquen.