De Walmart a Al-Qaida

By David Murillo Bonvehí

Com podem entendre el vertiginós desenvolupament tecnològic actual? Fins a quin punt és causat per la invenció humana, o bé, és el resultat de l'obsessió dels mercats per maximitzar el retorn a l'accionista? Qui regula les grans corporacions?
Quin paper juguen les organitzacions internacionals o el ciutadà dóna lloc a tot això? Si seguim estirant del fil, quin deu ser el model imperant en la governança mundial: l'estatunidenc, l'europeu, el xinès…? Els dies d'Occident estan realment comptats o val la pena defensar un model europeu i occidental que resolgui els principals desafiaments del món? David Murillo, expert en globalització, classifica de manera multidisciplinària els diversos temes que es relacionen amb la creació de la realitat quotidiana.
La visió panoràmica que ofereix, així com les sorprenents dades recollides en aquest llibre, no deixaran el lector indiferent. El volum és una referència indispensable, tant per als gestors de les empreses en la seva presa de decisions, com per a qualsevol persona que vulgui comprendre el present i entendre les claus del futur més immediat.

• Language: Català
• Publisher: Editorial Barcino
• Release date: Mar 19, 2021
• ISBN: 9788472268128

Book preview

coberta.png

Portadeta

Els valors en la globalització

De Walmart a Al-Qaida

David Murillo Bonvehí

Logo_Barcino.png

Barcelona,

2015

Crèdits

La col·lecció Observatori dels

Valors és una iniciativa de la

Fundació Carulla i la

Càtedra LideratgeS i Governança

Democràtica d’ESADE

1a edició: octubre de 2015

© Del text: David Murillo Bonvehí

© D’aquesta edició:

Editorial Barcino SA

Acàcies núm. 15

08027 Barcelona

www.editorialbarcino.cat

Coordinació editorial

Jordi Quer

Correcció d’originals

Laia Noguera

Correcció de proves

Maria Carbó

Disseny

Jordi Casas

ISBN: 978-84-7226-812-8

Digitalitzat: FOTOLETRA, S.A.

Advertiment legal: són

rigorosament prohibides, sense

l’autorització dels titulars del

copyright, la reproducció total

o parcial d’aquesta obra per

qualsevol procediment,

incloent-hi la reprografia i el

tractament informàtic.

Dedicatòria

A la meva dona, Mili. Als meus fills, Sebastià i Gabriel.

Introducció

Observar el món

Mirem enrere cap al passat més recent. A l’extrem oriental del continent europeu, Rússia s’annexiona Crimea. A Occident, l’administració americana impulsa un tractat de lliure comerç que pretén unir comercialment la Unió Europea i els Estats Units d’Amèrica. Espanya debat la suspensió de l’anomenada justícia universal. Els governs dels països del G20 discuteixen sobre les noves estratègies de lluita contra els paradisos fiscals. Tot plegat, mentre el Parlament Europeu estudia la possibilitat d’establir un impost sobre els fluxos de capital especulatiu, davant la resistència fèrria del lobby financer, i el Regne Unit, consternat, jutja l’atemptat a sang freda comès per un dels seus ciutadans, convertit a l’islamisme radical. D’altra banda, les projeccions de les Nacions Unides per a la població mundial l’any 2100 indiquen que el planeta podria arribar, segons les estimacions més agosarades, fins als 16.000 milions de persones, enfront dels 7.100 d’avui (United States Census Bureau, 2014). L’únic que sembla evident és que el creixement més gran es registrarà a l’Àfrica, una de les regions més pobres del món, i aquest fet incrementarà les pressions migratòries sobre una Europa ja prou envellida i atemorida.

Aquesta és una part del panorama en què s’estableix el gran debat sobre l’estat del món. Les societats dels països occidentals discuteixen sobre el rol que ha d’acomplir la democràcia en un món complex i interdependent, on les urgències del creixement vénen marcades pel dictat econòmic de les grans corporacions, dels bancs d’inversió o dels fons sobirans. Les variacions en els tipus de canvi i interès entre divises o en la prima de risc del deute públic fan que un país fins ara condemnat pels grans fons de capital internacional deixi de ser-ho o, inversament, que un país que no tenia aquesta consideració la rebi a partir d’ara. Li arriben paquets de salvament financer, li són imposades reformes jurídiques i constitucionals, i els governs que fins ara eren escollits pels ciutadans deixen pas a uns tecnòcrates que no tenen el suport popular, però sí el dels mercats.

En aquest context, el canvi és la norma. Tot es transforma, tot esdevé subjecte d’anàlisi: la nostra comprensió de què és un risc; la manera de detectar i de prevenir catàstrofes fiscals, ecològiques i socials; l’impacte de l’individu sobre l’ecosistema, o les maneres de governar el nostre futur col·lectiu. Tot plegat és sotmès a l’escrutini públic, però no sempre arriba a l’àmbit de decisió del votant. Havent arribat a aquest carreró sense sortida, ens cal introduir un concepte comú a les transformacions descrites fins aquí: el de la globalització. Per a alguns, n’és la causa; per a d’altres, la conseqüència; en qualsevol cas, és el context en què aquests canvis se succeeixen i s’acceleren.

La globalització és tant un concepte, com un clixé, com un sinònim que ens serveix per parlar del sistema econòmic o de l’estat del món. La globalització pot entendre’s com la mundialització, com una manera de referir-nos a l’economia global o com un paraigua per parlar de contrastos culturals, de diferències, de cosmopolitisme o d’homoge-neïtzació. Amb la globalització, parlem de l’auge dels fons d’inversions, de l’aparició de conflictes pels recursos escassos i de l’emergència dels anomenats riscos globals. També, és clar, en analitzar la globalització alguns autors es fan ressò d’un conjunt d’interessos i de dinàmiques de poder, que sovint trobem inserides en un altre concepte més antic i més familiar per al lector: el capitalisme. Un marc omniabastador en el qual els valors es transformen i, tal com veurem, uns es desplacen en benefici d’uns altres.

El món i el coneixement (del món)

Les pàgines següents intenten explicar aquest concepte difús, aparentment inaprehensible i complex, que és la globalització. I volen fer-ho des d’una de les poques estratègies que considerem possibles: la de la interrelació. Parlar de globalització, precisament a causa de la seva complexitat i magnitud, demana analitzar-ne els diferents corrents, teories i plantejaments, que han fornit munició a disciplines, pensadors i acadèmics de tota mena. És relativament recent –a tot estirar, fa menys de dos-cents anys– que les nostres societats modernes van començar a compartimentar el coneixement, a parcel·lar-lo i a dividir-lo en àrees privades de caça i cultiu per als professionals del coneixement: els acadèmics. D’aquí han nascut les disciplines acadèmiques, que utilitzen el seu llenguatge específic, eleven a la categoria de gurus alguns dels seus membres, exposen les seves problemàtiques i defensen els seus cànons del saber.

Tanmateix, la complexitat del nostre entorn, el volum i l’abast dels avenços científics, i les dinàmiques disgregadores potenciades per la divisió acadèmica del saber, ens han fet oblidar un fet obvi: la realitat és només una. El món, la raó de ser d’aquest món i, doncs, el coneixement, haurien de ser només un. És així? No ho sembla. Les diferents branques del coneixement –i, dins aquest conjunt, hi hauríem d’incloure les arts i la literatura (Vargas, 2002, 20 i següents)– són tot just una resposta funcional, no a les reclamacions dels individus o de les societats, sinó a l’ordenació arbitrària del coneixement anomenat científic.

Quan les diferents teories i aproximacions no encaixen –l’antropologia amb l’economia, la sociologia amb el management, la teoria política amb les ciències cognitives i conductuals–, tendim a no fer-ne cas i mirar cap a una altra banda. La superespecialització ho permet: no et cal convèncer l’acadèmic del departament del costat, sinó només els de la teva branca especialitzada del saber. Encara que la comprensió de la realitat, del món en què vivim, en surti perjudicada. Això és, al cap i a la fi, un intent força humà de fugir de l’horror vacui de la ignorància i d’evitar la paràlisi de la complexitat, davant de la incapacitat dels diferents corrents de coneixement de convergir en algun punt. Val més tenir diferents explicacions de la realitat que no pas no tenir-ne cap.

El cas que tenim entre mans –comprendre la globalització per arribar a albirar sobre quins valors pot ser governada– implica, doncs, haver-nos-les amb un fenomen que, pel seu abast, certament el podem entendre, però ho hem de fer necessàriament des de les diferents disciplines que en donen compte. Aquest és el propòsit, alhora ambiciós i humil, que intentem desenvolupar en les pàgines que segueixen. Ambiciós perquè ens obliga a trencar les barreres arbitràries del llenguatge monolític, el trompe-l’oeil de les disciplines acadèmiques. I humil perquè tot just ens permet captar una visió global de la complexitat, allà on convergeixen les diferents branques del coneixement. Recórrer a una aproximació multidisciplinària, però, no vol dir necessàriament assolir una visió esqueixada i parcial, fruit de la superposició d’elements o de veritats inconnexes.

La sociologia i altres disciplines de l’àmbit social van desenvolupar, temps enrere, un concepte per parlar d’aquesta base immanent de la realitat que ens envolta: l’estructura. És un concepte massa marcat per les seves connotacions marxistes, però que, ideologies a banda, pot ser entès perfectament si l’expressem com el conjunt de factors condicionants que limiten la capacitat d’elecció dels individus o agents. Aquest és, doncs, l’exercici que fem en aquest text: observar el conjunt d’elements estructurals de tipus identitari, cultural, tecnològic, econòmic, polític i institucional que donen forma a la globalització i als valors que l’acompanyen.

Per fer aquest salt, com hem dit, haurem de vèncer necessàriament la barrera de la divisió del coneixement que hem heretat i que continuem reproduint. Saltarem de disciplina en disciplina per oferir una lectura que, al final del camí, ens deixarà un paisatge similar al que es trobaria un historiador de les idees. Al capdavall, tot constructe intel·lectual, al marge de la seva funció predictiva, analítica o ideològica, és només això: una idea per comprendre el món que ens envolta. Saltarem, doncs, del llenguatge de la teoria política al de l’economia, del de l’antropologia al de la història, del de la filosofia moral al llenguatge de la gestió d’empreses i del món de les relacions internacionals al de les finances i la sociologia. Per sobre de tot, ens interessarà la mirada global de la sociologia.

La mirada problematitzadora

La mirada de la sociologia és escèptica, crítica i problematitzadora del que anomenem el nostre coneixement del món. Berger (1963), en el seu text ja clàssic, ens situa en la imatge del tramoista que, darrere les cortines de l’escenari, mira els mecanismes que expliquen el funcionament d’aquest gran teatre que és el món. Un teatre que conté engranatges, costums, valors i relacions de poder. I, quan els confrontem, aquests conceptes ens fan pensar que el món és com un rellotge, però alhora ens demostren la quantitat de convencions i de maneres de fer associades a un territori i a un temps determinat. Un còctel ben particular de raons que expliquen el món tal com és, però que en la seva descoberta ens permeten veure que també podria ser d’una altra manera.

El conjunt de reptes que acompanyen aquest gran somni de la globalització –un somni col·lectiu, alhora miratge i objectiu– que anomenem desenvolupament és enorme. Parlar de globalització, per si mateix, és un exercici que implica fer la diagnosi dels seus problemes i perills, i aquesta activitat també l’hem volgut fer. És una activitat que requereix parlar de revolucions tecnològiques, d’amenaces globals, de tensions ideològiques, de canvis socials i culturals i dels seus valors. Totes aquestes transformacions, si bé no sempre són fruit de la globalització, sí que es veuen reforçades pel fet de viure en un món cada cop més petit on, com diu Thomas Friedman, els uns som cada cop més a prop dels altres.

Hi ha un ideal científic i acadèmic al qual hem volgut retre ho-menatge en aquest exercici eclèctic de pluridisciplinarietat: el de l’objectivitat. L’economista, el sociòleg, l’expert en gestió empresarial, la persona interessada a comprendre les grans transformacions culturals que ens acompanyen, hauria d’aspirar al coneixement. Un coneixement pur, deslligat d’interessos i de xarxes de poder i que, particularment pel que fa a les ciències anomenades socials, si seguim les tesis de Foucault, no sembla fàcil d’aconseguir. Tot i així, és una pretensió noble, específica en els primers capítols del llibre, on l’opinió de l’autor queda retratada en l’elecció de les fonts i, a tot estirar, en alguns peus de pàgina que el lector insubornable pot obviar perfectament.

La proposta de mantenir una mirada asèptica, neutra, sobre la realitat que volem explicar esdevé secundària en el darrer capítol, en què destaca una proposta més directa i normativa sobre cap on creiem que hauria d’anar la globalització. Aquest darrer capítol té l’objectiu de donar algunes pautes axiològiques al ciutadà que es veu empetitit davant del pes de l’estructura que ens embolcalla i que haurem definit als capítols anteriors. En definitiva, és una proposta que intenta vèncer un dels dèficits de la mirada sociològica de Berger: el de donar massa rellevància als condicionaments del sistema i massa poca a la capacitat d’actuació d’aquest individu que, malgrat tot, és la font de qualsevol canvi que hagi de venir.

L’itinerari que seguirem

El primer capítol s’obre amb una introducció genèrica a la globalització, als intents actuals de conceptualitzar-la i mesurar-la. Hi apareixen els debats teòrics i ideològics al voltant de la seva inevitabilitat, del seu caràcter pretesament democratitzador o occidental, com també les diferents alternatives interpretatives que permeten ajudar-nos a comprendre vers on gira el món. Uns debats que, ja de bon principi, s’albiren en les seves dues dimensions, la política i l’econòmica, sobre les quals ha emergit històricament el model de globalisme neoliberal. Aquest model, malgrat les seves limitacions evidents, continua sent, al nostre parer, el patró principal per comprendre el món que ens ha tocat viure.

El segon capítol, més llarg, tracta de les dimensions social i tecnològica de la globalització i del canvi cultural. Per una banda, observem què ha canviat en l’esfera tecnològica per arribar a produir aquest salt endavant en la interrelació i la interdependència dels diferents països; quin impacte ha tingut el canvi tecnològic en els perfils laborals i en la comprensió del risc, i com hem passat de la promesa de la salvació a través de la tècnica forjada al llarg del segle XIX a la noció de riscos globals, derivats precisament del desenvolupament tecnològic. Per l’altra banda, ens plantegem el problema de la identitat: per què la identitat personal s’ha transformat en una qüestió problemàtica. Encarem aquí la qüestió del xoc entre els valors del mercat i els valors tradicionals, i l’auge i la discussió sobre les reaccions identitàries i la seva pretesa inevitabilitat.

El tercer capítol comença amb una digressió sobre la mirada sociològica de l’economia: per què faríem bé de comprendre la globalització econòmica amb ulls de sociòleg, és a dir, des del prisma de les institucions, formals i informals, amb què mirem de governar la nostra vida en comunitat. Aquí deixem constància dels intents més o menys reeixits de segmentar la globalització econòmica en etapes i hi introduïm alguns dels grans canvis que ha generat la mundialització de l’economia: l’extensió de les xarxes de producció global, el rol dels estats al servei diplomàtic dels seus campions nacionals, la discussió al voltant de l’anomenat «consens de Washington» i el debat actual sobre quin valor hauríem de donar a la igualtat o, més aviat, al seu contrari: la desigualtat. Un panorama que ens ajudarà a entendre per què actualment parlem d’una globalització desorientada. Ni sabem ben bé cap a on va el món ni tenim un ideal de progrés compartit.

Al quart capítol –potser el més complex per al lector neòfit– tractem d’explicar per què el món actual ha vist com s’aixecava un mur cada vegada més alt entre l’economia real i l’economia financera. Discutim un tret essencial de l’economia globalitzada, un fenomen històricament nou i molt relacionat amb la globalització: la seva financerització. Aquest concepte, tan important com abstrús, l’introduïm des dels seus fonaments econòmics, els desajustos macroeconòmics creixents a escala global, fins a arribar a les seves causes i conseqüències. Ens acostem, doncs, a alguns dels aspectes més sensibles des del vessant dels valors: la comprensió de l’especulació, de la desconnexió creixent entre els interessos socials i econòmics, i dels canvis en la cultura –ara financera– d’uns ciutadans i unes empreses que, amb les seves actuacions, han donat vida a grans gegants, com són ara els paradisos fiscals, els hedge funds, els fons sobirans o les agències de qualificació.

Fins aquí el pes de l’estructura en la globalització. Els tres capítols restants ens parlen dels agents de canvi, que, immergits en el magma de l’estructura, malden per actuar. Ens referim aquí a les (grans) corporacions, als estats, als organismes internacionals i, és clar, darrere de tots ells, als ciutadans que forneixen els quadres directius de les empreses, que voten o són votats als governs dels estats i que, com petites formigues, alimenten un tipus particular d’organismes internacionals i transnacionals que mobilitzen darrere seu tot un conjunt de cultures, valors, maneres de ser, objectius i cosmovisions.

Així, doncs, el capítol cinquè ens parla de la manera de ser, de pensar i de reproduir-se de les grans corporacions. Aquest itinerari comença amb una gènesi del gegantisme i l’acumulació de poder de les grans empreses transnacionals. La pregunta és immediata: fins a quin punt podem considerar que les grans empreses són el motor de canvi o l’element de resistència de molts dels canvis realitzats sota l’empara de la globalització? Per respondre la pregunta, posarem el punt de mira en el management i, particularment, en el management entès com a ideologia. Analitzarem el seu defecte principal des de la perspectiva social, l’instrumentalisme, la reducció d’una disciplina i una professió a una simple tècnica, que la fa esdevenir instrument d’un objectiu carregat d’apriorismes i de premisses: la maximització de beneficis. En aquest mateix capítol, també presentem les respostes que dóna el management, com a disciplina, per mirar de recuperar i integrar les expectatives socials –això és: els valors socials– en la manera de gestionar les empreses, i avaluem les possibilitats de generar un veritable canvi de model.

El capítol sisè tracta de la funció de l’estat nació a l’esfera internacional, l’actor principal en l’àmbit de les relacions internacionals que, tanmateix, avui ja respon amb dificultats a les expectatives que els ciutadans li tenen encomanades. Exposem la transformació de la noció de sobirania dels estats com una cosa allunyada del concepte net i precís que va emanar de la fi de la Guerra dels Trenta Anys (1648). I repliquem aquest exercici amb la noció de poder: què és el poder avui? A continuació, exposem els elements que ens permeten parlar de la crisi de l’estat nació i de les capacitats, limitades però existents, que tenen aquests estats a l’hora d’actuar davant de l’onada globalitzadora. Aquest debat, al capdavall, es tradueix en un altre sobre quines esperances raonables podem dipositar en la formació d’un model de governança global –i, doncs, supraestatal–, democràtic i efectiu alhora, per a la resolució dels grans problemes que afecten el planeta.

El darrer capítol, el setè, fa una proposta concreta d’explicació de la geopolítica actual, des de la perspectiva de la reordenació del poder economicomilitar, institucional i cultural, del 2008 ençà. Una perspectiva que ens situa davant del ventall d’escenaris que tenim davant nostre i que ens convida a triar una línia a seguir per pal·liar els desajustos pendents de corregir. També fa una proposta de futur: la defensa del model europeu com a embrió del model de federalisme global, que alguns consideren irrealitzable. Aquest plantejament es fonamenta en uns valors específics i en el fet que aquest model, malgrat els embats que ha rebut els darrers anys, continua sent el més meritori, perfectible i universalitzable per al govern dels problemes compartits que coneixem. Un model que té com a objectiu donar forma a un món inclusiu en el qual la vida de les persones mereixi ser viscuda. Un ideal axiològic, en definitiva, pel qual semblaria raonable lluitar.

Un avís al lector. Agraïments

El trànsit per aquest camí ha d’ajudar-nos a comprendre la globalització. Allà on el lector pugui tenir alguna dificultat –pensem en els apartats més vinculats a l’economia i les finances–, hem mirat d’ajudar-lo fent un ús abundant dels peus de pàgina, de les referències explicatives i de les definicions amb vista a facilitar-ne la comprensió. Els ingredients principals per superar el repte amb un resultat satisfactori són la curiositat intel·lectual i la voluntat d’anar més enllà de les visions estereotipades, fixes i inalterables de la realitat. Al cap i a la fi, la curiositat és l’aliat més valuós per superar els reptes intel·lectuals.

D’altra banda, convé subratllar que el món en què vivim està marcat pel canvi. Un canvi veloç, sovint sobtat, que s’escampa per les àrees i les disciplines que tractem. En aquest punt, hem de fer una constatació tal vegada massa òbvia: el món actual és diferent del que van viure els nostres avis i del que, amb tota probabilitat, viuran els nostres néts. Si la sociologia, tal com l’hem presentada fins aquí, té molt de la reproducció del món d’aquell filòsof grec que fou Parmènides d’Elea –un món que descansa sobre una estructura fixa i inalterable–, la voluntat d’aquest text, seguint un altre dels filòsofs grecs, Heràclit d’Efes, és la de subratllar-ne la mal·leabilitat, el seu fluir constant. Tot plegat, amb un objectiu: mirar d’entendre l’estructura per propiciar-ne la transformació. Com sostenen els psicòlegs socials, sense canvi no hi ha esperança i, sense esperança, no hi ha cap altre horitzó que l’abatiment.

Vull acabar aquesta introducció amb un necessari apartat de reconeixements. He d’expressar el meu agraïment més sincer a Josep Miralles, company i professor del Departament de Ciències Socials d’ESADE, amb el qual vaig compaginar cotitularitat de l’assignatura sobre la qual es basa una part no poc important d’aquest text. Un camí que vam començar pels volts de l’any 2009 i que ara continua sense ell. El professor Miralles és l’autor dels primers materials sobre els quals més tard es fonamentarien els capítols primer i segon, i és just deixar-ne constància. El seu treball també ha estat font d’inspiració i de reflexió per a moltes de les lectures, temes i interrogants plantejats aquí. Particularment, és d’ell un pensament que no ha deixat d’ocupar-me en tot aquest temps: quin és el canvi que podem afavorir els qui ens dediquem, principalment, a fer un retrat de l’estructura? Crec haver avançat una mica en la meva particular resposta a aquesta qüestió, una resposta que es fa visible als darrers capítols d’aquest text.

D’altra banda, contra les tendències atomitzadores que observem, no només en la nostra societat sinó també en les parets universitàries –on cada professor, com dèiem, tendeix a fer la seva guerra–, he de confessar que una part prou important de l’equipatge intel·lectual que desenvolupo aquí es fonamenta en el treball de primera mà elaborat per altres professors del mateix departament, dels quals encara ara em considero lector i aprenent. Àngel Castiñeira per la banda geopolítica i Josep Maria Lozano i Marc Vilanova en l’apartat del management. Un fil, tant metodològic com de continguts, que hauria de fer extensiu a altres professors honoraris del departament que ja fa temps que van jubilar-se. D’entre tots ells, vull destacar Carles Comas, amb els apunts del qual encara em vaig barallar, com a professor ajudant, ara fa més d’una dècada, en una ambiciosíssima assignatura que es deia Societat, Economia i Cultura i que, ara que hi penso, em du al cap la tan ignasiana noció del magis.

Finalment, també mereixen un agraïment especial el conjunt de professors ajudants del Departament que han batallat i batallen amb els continguts, en proposen de nous i els milloren amb els seus comentaris i apreciacions: Carlos Abundis, Joan Carrera, Toni Comín, Federico de Gispert, Jorge de los Ríos, Esther Hennchen, Teodor Mellén, Pol Morillas, Lluís Sáez, Alejandro Santana i Daniela Toro. Josep Miralles, Àngel Castiñeira, Ferran Macipe, Joan de Déu Prats i la meva dona, Milagros Paseta, hi han fet comentaris força valuosos, pels quals me’n sento deutor. Finalment, un agraïment als alumnes d’ESADE –que ja en són més d’un miler– que han hagut de lluitar amb els continguts exposats aquí i m’han donat peu a escriure aquestes línies. Com deia aquell professor, no sempre pots assegurar que els teus alumnes hagin après gaire, però sí que pots afirmar, sense por d’equivocar-te, que t’han obligat a saber alguna cosa més sobre allò que expliques. Esperem que el lector d’aquestes pàgines, al final d’aquest periple per la globalització, també pugui comprendre una mica millor el món que ens ha tocat viure i arribi a compartir la visió segons la qual, a través de l’anàlisi dels valors que ens envolten, podem afavorir un canvi cap a una globalització més justa i sostenible.

Sant Cugat del Vallès, març de 2014

1

6Introducció a la globalització

1. Introducció a la globalització. Imatges d’un món complex

El món d’avui és gaire diferent del que van viure els nostres avis o els nostres rebesavis? Estem vivint realment en un món radicalment diferent del que van viure els nostres avantpassats? En què ha canviat aquest món i quines són les conseqüències que se’n deriven per a les relacions internacionals, l’economia, les cultures o el medi ambient? O per a la manera de fer negocis? Les pàgines següents pretenen explicar les diferents ramificacions d’aquest mot tan emprat, però alhora tan difús i polèmic com és globalització. I, per fer-ho, necessitarem explorar-ne les dimensions, els problemes i les interpretacions. Comencem a respondre aquestes i altres preguntes observant al nostre voltant i explorant alguns exemples d’aquests canvis que hem atribuït a la globalització.

Som a l’octubre de 1998. Un jutge espanyol, Baltasar Garzón, dicta una ordre judicial contra l’expresident i excomandant en cap de les forces armades xilenes, i posteriorment senador vitalici, el general Augusto Pinochet, que aleshores es troba de visita privada a Anglaterra. L’ordre té per objectiu investigar els crims contra la humanitat comesos en el període en què fou cap del govern, posteriors al cop d’estat de 1973. L’ordre de detenció donarà lloc a una llarga disputa jurídica i diplomàtica que acabarà amb un arrest domiciliari a Londres i amb l’extradició, mesos més tard, de l’exdictador cap a Xile, on no es durà a terme cap judici. Per a una part significativa de la societat xilena, la polèmica estava servida: l’ordre judicial i d’extradició eren percebudes no tan sols com una agressió a la sobirania nacional xilena, sinó com una extralimitació del jutge, l’àmbit d’actuació del qual hauria de quedar limitat a les fronteres espanyoles (BBC News, 2001). Fins a quin punt l’acusació és correcta? I fins a quin punt aquesta ordre és un fenomen nou?

Fem un salt en el temps. Som a l’any 2010. Arriba a la xarxa un pseudodocumental ben curiós: Xmas without China (Dwyer, 2012). És la història d’un jove immigrant xinès a Califòrnia que repta els seus veïns a viure el mes d’abans de Nadal sense fer servir ni comprar productes manufacturats a la Xina. És possible? Encara que la resposta és esperable, no per això el documental deixa de ser d’interès. Òbviament, la resposta és no. Veure com una família de classe mitjana ha de desfer-se de joguines, aparells de televisió i productes diversos no deixa de ser una demostració palpable de com en són, de diferents, els hàbits de consum avui. També és una manera de qüestionar-nos fins a quin punt és possible dur a terme iniciatives de consum patriòtic com el Buy American que va promoure el president George W. Bush. És realment possible tornar a consumir productes «fets a casa»? Segons el document, no. D’altra banda, què ens diu aquest fet sobre el grau no tan sols d’interrelació, sinó també d’interdependència –de moment econòmica–, entre països?

Seguim. Un any més tard, el 2011, som a Líbia. Una part important de la comunitat internacional, dirigida per països occidentals amb algun aliat àrab, decideix intervenir en el conflicte que enfronta partidaris i detractors del règim de Moammar al-Gaddafi. No és la primera ni serà l’última intervenció internacional en els afers interns d’un país sobirà. Des del punt de vista jurídic i diplomàtic, el més interessant és el punt de partida legal des del qual la comunitat internacional, amb l’ONU i el seu consell de seguretat al capdavant, decideix donar el vistiplau a l’operació. S’utilitza un recurs del dret internacional que permet la intervenció estrangera per protegir els ciutadans davant dels seus propis dirigents: és l’anomenada responsabilitat de protegir (Bajoria, 2011). Una doctrina contestada, polèmica i de futur incert que, malgrat tot, va ser argüida l’any 2011 en l’operació que va acabar amb el règim dictato-rial del coronel Gaddafi. Què ens diu aquesta intervenció sobre la noció de sobirania al segle XXI? I sobre la capacitat de presentar una proposta conjunta, global, sobre fets d’interès global com són ara els drets de l’home?

Fem un nou salt geogràfic i temporal. Ara som