El camp polític: Nous desafiaments a la democràcia al segle XXI

By Pierre Bourdieu

Es pot callar quan es divisa un perill? La resposta a aquesta pregunta és, certament, moral i política. Tot i això, en la conferència que dictà a Lió l'11 de febrer de 1999 i que constitueix el nucli d'aquesta obra, Pierre Bourdieu la respon, preferentment, en qualitat de sociòleg.

Centrades en el "camp polític", les seves propostes van perfilant progressivament el significat d'aquesta noció i el que permet copsar, les condicions de dominació política i el que suposa el silenci de les multituds, però també el que es pot aconseguir amb la força crítica de la ciència. Les recerques en què es basa la seva resposta són evocades per Philippe Fritsch en una introducció on es palesen les successives troballes i on és repassada tant la continuïtat com la diversitat d'aquesta problemàtica.

Aquests treballs d'investigació són evocats, un cop més, al llarg de la transcripció de l'entrevista que, aquell mateix dia, Pierre Bourdieu va concedir a Philippe Fritsch i que va tractar sobre les relacions entre les ciències socials i la política. En darrer lloc, aquests mateixos treballs són directament recordats pels quatre textos inèdits que aplega el volum en la seva part final, i que donen constància d'una preocupació i de la varietat de registres de la seva enunciació.

• Language: Català
• Publisher: Gedisa Editorial
• Release date: Nov 20, 2017
• ISBN: 9788416919802

Pierre Bourdieu

Pierre Bourdieu ha sido uno de los intelectuales más influyentes de Francia durante la última mitad del siglo XX. La variedad de las temáticas que estudió y el intento por llevar a la práctica la construcción interdisciplinaria de diversos objetos de estudio evidencian su capacidad para hacer coincidir su producción intelectual con los problemas más relevantes de la sociedad y, en especial, de los sectores dominados. Nació en 1930 en el suroeste de Francia. Realizó sus estudios en la École Normale Supérieure y en la Facultad de Letras de París. En 1981 fue designado profesor titular de Sociología en la institución más prestigiosa de su país, el Collège de France, cargo que desempeñó hasta su muerte en enero de 2002.

Book preview

Fritsch

Pensar la política

sociològicament

El llibre que teniu a les mans, El camp polític, és la transcripció d’una conferencia-col·loqui que va tenir lloc a la Universitat de Lió l’any 1999. Un text que cal situar-lo, per damunt de tot, dins del corpus teòric del sociòleg Pierre Bourdieu (1930-2002), que, en la seva preocupació per comprendre i explicar el perquè de les desigualtats socials, s’ha significat per fer aportacions molt valuoses en el camp de la sociologia del poder. El text sobre el camp polític forma part d’aquestes aportacions. I, no és debades haver-ne esmentat que «forma part» pel cap baix per dues raons: la primera, perquè, com repetia el sociòleg, entendre el poder no és només una qüestió del camp polític; i, la segona, perquè cal situar les reflexions que s’hi fan dins d’un contínuum en les seves indagacions i publicacions sobre la temàtica, que són diverses i es refereixen a una multiplicitat d’àmbits més o menys relacionats directament o indirecta amb la política.

Com s’esmenta en la introducció del llibre, un dels primers papers científics sobre la política data del 1977 amb el títol Questions de politique. Cal tenir present, però, que ja és el resultat de laborioses indagacions sobre dades existents i pròpies iniciades als voltants de 1962. Després de 1977, son múltiples les publicacions de l’autor que versen tant sobre les figures clau del món polític, els dirigents, pensadors i/o elits polítiques —la producció de la ideologia dominant, la representació política, el camp polític—, com sobre la pròpia acció política de les bases socials i les possibilitats d’incidir en el món polític: vagues, eleccions, moviments socials. La conseqüència de tot plegat és una teorització progressiva del funcionament del món polític feta des de la sociologia, és a dir, amb l’objectiu de mirar i d’indagar més enllà del que es dona per descomptat quan es parla de política des de la política. El mateix concepte de «camp polític» n’és el resultat i no és cap atzar el progressiu passatge a aquesta nominació en detriment d’altres termes anteriors com «qüestions de política» o «sistema polític».

El camp polític i el corpus teòric de Pierre Bourdieu

Pierre Bourdieu és un sociòleg amb una llarga i dilatada vida professional que s’ha significat per la construcció d’un corpus teòric potent, resultat d’una pràctica investigadora constant i d’una reflexió crítica permanent entre teoria i pràctica. Ha investigat en moltes i diverses àrees de la realitat social, l’educació, la cultura, l’art, la política, mitjans de comunicació, l’economia i un llarg etc. Vol dir això que és un sociòleg inclassificable? Superficial? De cap manera, res més lluny d’això. Tant a la primera pregunta com a la segona hi respon de forma contundent el mateix autor. Per una banda, afirma que cal partir de la premissa que la realitat social no està compartimentada en àrees estanques. El que es tracta d’entendre i explicar des de la sociologia és el que fa possible l’ordre social en unes societats desigualitàries i amb el domini d’uns grups sobre els altres. També, el perquè de les dificultats objectives de poder canviar i/o transformar aquest ordre social. Oi més quan es tracta d’un ordre social fonamentat en el poder d’uns pocs i en la desigualtat d’accés a tota mena de recursos per part dels diferents grups socials. Un poder que es manté i es reprodueix amb una mena d’acceptació tàcita per part de la gent que ha de viure experiències constants de dominació i submissió. Per què passa? Quines són les condicions de possibilitat per entendre aquesta mena d’acceptació i/o resignació tàcita? I quines són les condicions de possibilitat per poder canviar i capgirar aquesta situació?

La seva manera de respondre-hi i de treballar-hi —amb una dedicació constant a través de tota la seva trajectòria— s’ha centrat en dos eixos. El primer, l’objecte de la sociologia: la finalitat de la sociologia només pot ser la d’entendre el poder, els processos i els mecanismes a través dels quals el poder es fonamenta, es manté i es reprodueix. No hi pot haver sociologia que no sigui sociologia del poder. Estudiar, indagar, investigar l’educació, l’economia, la política, la religió o el que sigui només té sentit si se situen dins d’un marc teòric global i amb un únic objectiu: el de contrastar i ampliar el coneixement objectiu respecte del funcionament del poder. El segon eix és el del rigor en la producció de coneixement objectiu. El coneixement sociològic, com tot coneixement científic, ha de poder controlar els obstacles epistemològics, entre els quals els principis de visió i (di)visió del mateix sociòleg. Investigar, advertia recurrentment, vol dir controlar totes les distorsions possibles. És a dir, posar en pràctica sistemàticament el dubte metòdic, qüestionar les pre-nocions, les etiquetes i classificacions, tant les de sentit comú, com les periodístiques o les administratives, també les jerarquies intel·lectuals inculcades, transmeses i reproduïdes per l’ortodòxia acadèmica. Cal ser capaç, en definitiva, d’objectivar tot allò que és presenta com a formant part del món donat-per-descomptat i dotar-se de mecanismes i estratègies de reflexió per tal de desvelar què hi ha més enllà d’allò que es presenta com a evident. Actitud bàsica en qualsevol acte de recerca i que en dirà «reflexivitat».

Del resultat d’aquestes propostes i de la seva forma de produir coneixement sobre el món social n’han sorgit un seguit d’instruments teòrics, eines de recerca i disposicions científiques que han suposat un canvi de paradigma en la forma de produir coneixement de les ciències socials. Com s’ha dit de la seva sociologia, ha significat una nova mirada sobre la realitat o les realitats socials que ens envolten. En efecte, tot qüestionant els coneixements que se’n tenia, ha contribuït, sobretot, a canviar i a qüestionar els hàbits mentals o, fent servir els termes dels sociòlegs, les estructures mentals de visió, (di)visió i percepció d’aquesta realitat o realitats socials. Si ens situem en la realitat del món polític, el llibre que teniu a les mans i les propostes que s’hi fan partint d’un instrument teòric com el del camp polític en són un exemple paradigmàtic. Per una banda, és un exemple dels cos teòric present en tots i cadascun dels àmbits estudiats per l’autor; per altra, mostra la capacitat heurística de les propostes teòriques concretades en instruments d’anàlisi i, encara, aporta nous coneixements i noves formes de mirar i d’entendre el funcionament de la política com a mecanisme de producció i de legitimació del poder, especialment del poder simbòlic; un poder al qual només hi són convidats uns pocs per exercir-lo i produir-lo, que funciona amb l’exclusió objectiva de la resta de la societat, malgrat que tot sembli passar com si aquest poder fos el resultat de la participació i/o de la voluntat dels ciutadans exercida a través del vot.

El camp polític, teoria i pràctica: una nova mirada sobre la política i la intervenció política

Tota formació social és un sistema de relacions de força i de sentit entre grups i classes socials. El poder simbòlic és el resultat d’aquesta lluita, és el poder d’imposar, de fer veure i de fer creure, de fer conèixer i (re)conèixer un conjunt de representacions de la realitat social, de principis de visió i de (di)visió d’aquesta realitat que s’imposen com a legítimes no qüestionades i que formen part del món donat per descomptat de tots els grups socials. Són les representacions de les classes dominants. D’aquí que per a l’anàlisi del poder i de tot allò de més ocult en què el poder es fonamenta, el sociòleg insisteix en la importància del poder simbòlic, de la dominació simbòlica i de la violència simbòlica.

La producció del sistema de representacions socials és el resultat dels diferents camps socials (l’econòmic, el polític, el científic, etc.) que estan relacionats i que comparteixen, però, un seguit d’invariants: la capacitat de les classes dominants d’exercir el poder en tots els àmbits i la importància de l’acumulació de capitals en aquesta lluita desigual per a exercir el poder en cadascun dels espais. El camp polític és un espai social específic on es pot analitzar la producció dels discursos hegemònics, legítims i donats per descomptat sobre el que és o no és la representació política i quines són les idees força que fonamenten l’acció política. També, els processos, mecanismes i condicions de possibilitat que intervenen perquè esdevinguin discursos dominants i hegemònics amb l’acceptació tàcita de les majories socials que no participen en la seva producció i que no ho fan perquè en són objectivament excloses. Com diu el sociòleg, el camp polític, com tot camp social, és un camp de poder i de forces i un camp de lluites per transformar les relacions de poder i de forces. L’objecte de les lluites és aconseguir el poder polític i els mitjans per compartir-lo estan relacionats amb la major o menor possessió de les competències específiques pròpies d’aquest camp. Per la singularitat del propis reptes, el camp polític, com qualsevol altre camp, funciona com un microcosmos autònom dins del macrocosmos social. Com tots els camps socials és un espai tancat, hi ha un dins i un fora, els que en formen part i els que no. Té com un dels elements propis el fet que una part prou important de la força dels que en formen part prové dels vots de les majories socials externes al camp i que cal seduir a fi de poder obtenir-los.

Del plantejament teòric i de la forma de procedir per produir coneixement científic, n’ha sorgit una nova mirada sobre la política i els polítics i també ha desvelat quines són les condicions de possibilitat per poder incidir en el canvi polític.

La lluita per incidir en el canvi polític, conclou Bourdieu, és bàsicament una lluita simbòlica. Del que es tracta es de posar-se com a objectiu un canvi en el sistema de representacions que es donen per descomptat i que fonamenten el poder polític. Només en moments forts de lluita política, quan hi han moviments socials que s’erigeixen amb força, les definicions de la realitat que semblen formar part de les evidències i del sentit comú comencen a esdevenir problemes. Són els grups detentors del poder i que tenen el monopoli de la violència simbòlica els qui escampen, ara sí explícitament, quin és el sentit que hi donen. És una lluita aferrissada i desigual on les possibilitats d’imposar un contingut heurístic a un terme és directament proporcional al poder i a la força dels diferents actors. El mateix sociòleg hi ha reflexionat i ha aportat coneixement empíric al voltant de termes com Democràcia, Representació Política, Nació o, encara, què és l’Esquerra i què és la Dreta.

Per altra banda, l’anàlisi de la política a partir de l’instrument teòric del camp polític també ha permès al sociòleg de plantejar altrament alguns temes que es donaven per descomptat. Ha qüestionat la naturalitat amb que es culpabilitza als ciutadans per la manca de cultura política, per la desafecció política o, encara, per la desimplicació política. Es una qüestió dels ciutadans o les causes cal cercar-les en el mateix funcionament del camp polític i en la mateixa estructura de poder i de poders que el caracteritza? Els ciutadans són espectadors obligats de la política, estan exclosos del camp