Gloria Anzaldúa: Postcolonialitat i feminisme

By Martha Palacio Avendaño

Gloria Anzaldúa (1942-2004) va escriure sempre amb la convicció de que li pertocava pensar què significava viure a la frontera: la que separa els Estats Units de Mèxic, la de ser lesbiana i mestissa. El fet d'estar situada a la cruïlla entre dos formes de vida i de pertinença la va fer plantejar la manera com la construcció històrica, política i social de la sobirania d'un Estat i de la identitat nacional configuren ferides en els cossos. En aquest sentit, el treball que Anzaldúa va dur a terme va ser una font d'inspiració per als estudis postcolonials i feministes pel fet de dotar-los d'un marc de comprensió que dona compte de la creació d'espais de reproducció de formes d'injustícia i desigualtat que són transversals. La veu de Gloria Anzaldúa ens permet entendre què vol dir pensar des d'una perspectiva postcolonial i feminista i quines noves tensions advenen d'un pensar radical que opera des de la ferida de la frontera.

• Language: Català
• Publisher: Gedisa Editorial
• Release date: Oct 4, 2023
• ISBN: 9788417341336

Book preview

Índex

La violència que no veus

Laura Llevadot

Nota per a abans de travessar

Vida i obra de Gloria Anzaldúa

La ferida colonial

La frontera: l’espai de la ferida

Des de la frontera veig la (el) pont

Guarir la ferida? Pràctiques descolonitzadores

En primera persona: autohistòries

Bibliografia

Entrevistes

Bibliografia secundària

L’editorial agraeix a l’autora el seu suport en la feina de traducció, així com el proporcionar la versió original dels texts de G. Anzaldúa i la localització d’algunes referències.

La violència que no veus

Laura Llevadot

El 25 de novembre de 2019, Dia Internacional per a l’eliminació de la violència contra les dones, el col·lectiu feminista xilè Lastesis duu a terme una acció a Santiago de Xile i Valparaíso que es fa viral i es replica de forma diferenciada a diverses ciutats del món. Un grup considerable de dones, amb els ulls embenats per una cinta negra, fan una coreografia sòbria al so d’un ritme simple i rotund. Canten a l’uníson frases com: «El violador ets tu», «I la culpa no era meva, ni on era ni com vestia», «El patriarcat és un jutge que ens jutja per haver nascut», «El violador són els policies, els jutges, l’Estat, el president», o «L’Estat opressor és un mascle violador».¹ La senzillesa aparent d’aquesta acció militant desferma, tanmateix, tota la força revolucionària que conté. No cal haver llegit Rita Segato, Virginie Despentes o Federici per a comprendre que el problema mai no ha estat individual ni psicològic, sinó estructural i polític. És més aviat l’individu psicològic —masculí i femení— qui és l’efecte d’aquesta estructura. Lastesis van fer possible que milers de dones i alguns homes que no llegeixen les teòriques feministes d’avui, aquelles que analitzen les condicions que fan possible la violència masclista, comprenguessin tot d’una com les institucions, en particular les jurídiques, polítiques i policials, estan involucrades en la reproducció massiva de la violència. I no es tracta de mera connivència ni del context protodictatorial xilè o llatinoamericà, sinó de la mateixa estructura a nivell planetari. L’estat nació és un pacte entre homes blancs i les seves lleis són les del patriarcat. No es pot confiar en la benvolença d’un jutge sensible a la perspectiva de gènere perquè la maquinària està dissenyada per a permetre, i fins i tot reproduir, aquesta violència. La noció mateixa de consentiment, utilitzada en context jurídic per a determinar si hi va haver violació o no, ens hauria d’avergonyir. Nosaltres, senyors, no consentim; nosaltres desitgem activament o no desitgem, com vostès. Les morts de tantes dones a mans dels seus estimats, de traficants d’immigrants, militars, o de la policia fronterera només donen compte del lligam indissoluble de la masculinitat amb el capitalisme i la raó d’Estat. Aquesta és la violència que no veus. I són precisament aquestes violències que no veiem les que vol visibilitzar aquesta col·lecció de pensament polític postfundacional i, en particular, aquest bell text de Martha Palacio sobre Anzaldúa.

Malgrat tot, i encara que totes les dones som víctimes d’aquesta violència, no ho som en el mateix grau. Per a adonar-se’n, n’hi ha prou amb visionar Roma (2018), de Cuarón, la pel·lícula d’un home blanc amb sentiments de tendresa cap a la seva criada, però que la va fer anar a treballar l’endemà d’haver avortat. Les relacions de poder i dominació no són iguals per a tothom ni, sobretot, per a totes. El preu de l’ascens de les dones a certes quotes de poder a Occident o a la Llatinoamèrica classista i occidentalitzada, el fet que avui puguem arribar a ser docents universitàries, polítiques o científiques, el paguen les nostres assistents, cuidadores i netejadores immigrants i racialitzades. Que se’ls pagui per això, tot i sense contracte, només demostra que les cures que, durant segles, van fer les dones amb tota naturalitat a casa seva són, des de sempre, feina no remunerada i no reconeguda com a feina. És per això que un dels cants que vam sentir el 8 de març, per la veu d’aquestes feministes sempre tan directes i sense filtre, va ser: «El vostre feminisme neoliberal ens pitja la xona per igual». El neoliberalisme, el fet que hi hagi tantes emprenedores disposades a prendre el poder i les posicions de qualsevol home i assolir els mateixos objectius no canvia res de l’estructura androcèntrica de submissió i violència a què ens enfrontem. Per molt emprenedora que siguis, tens moltes més probabilitats que qualsevol home de ser violada, maltractada, o humiliada pel teu cap, pel teu marit o pel teu pare, i encara més si encarnes l’ideal femení que, per altra banda, és una invenció masculina, i ja aquí l’ofensa ens precedeix. Que arran d’això t’acabis solidaritzant amb la teva criada, com passa a Roma, no es redueix gens la distància que ens separa; la solidaritat entre dones sovint homogeneïtza i encobreix una situació d’injustícia sistèmica.

Sabem que el setanta per cent de les dones migrants mexicanes que intenten travessar les fronteres cap al país de la llibertat i de l’emprenedoria són víctimes d’abusos sexuals per part dels mateixos traficants que les ajuden, dels policies fronterers o dels seus propis companys de migració. Quan una dona llatinoamericana es disposa a migrar, la primera cosa que fa és prendre anticonceptius per a evitar l’embaràs produït per les violacions que ja preveu que patirà. No vull ni imaginar què els passa als nens. Però això, almenys, a la dona empoderada d’Occident no li passa. Ens passen altres coses: que un home ens alci la veu, ens humiliï, que enviem la nostra ubicació a les nostres amigues si volem tenir trobades sexuals amb desconeguts, que caminem temoroses i amb el mòbil a la mà quan tornem a casa de matinada, que la nostra precarietat econòmica sigui més evident, que patim per les nostres filles quan surten a beure i a ballar per si a una colla de desgraciats els dona per fer-se els homomascles i gaudir mirant-se els uns als altres mentre humilien la víctima de torn. Això ens passa, i tant. Però no ens prenem anticonceptius abans de sortir de casa per si som violades. L’estructura és la mateixa, però els graus de violència no ho són. Per això al feminisme blanc li ha respost un feminisme interseccional que, impulsat pel pensament decolonial i el postestructuralisme, ha estat capaç d’assenyalar com la qüestió del gènere es creua sempre amb la de la classe i la raça. El feminisme mestís d’Anzaldúa, que aquí es dona a llegir, s’emmarca en aquest feminisme que planteja alhora la raça, el gènere i les estructures de violència i desigualtat econòmiques. I és per això que les feministes blanques i empoderades l’hauríem de prendre en consideració: perquè moderaria, potser, una mica els efectes devastadors de la nostra bona consciència i modificaria, potser, la direcció de la nostra demanda: no ja l’ampliació de drets per a les nostres democràcies representatives blanques, sinó una esmena a la totalitat, un qüestionament de la manera com la violència i l’exclusió s’exerceixen en tota configuració individual i col·lectiva.

D’aquesta violència i desigualtat s’ocupa el pensament d’Anzaldúa i, en fer-ho, ella s’apropia d’un problema que sempre ha assetjat el feminisme: des d’on parlar? És a dir: com no parlar la llengua de l’amo? D’aquell que ens va fornir les paraules i els conceptes mateixos amb els quals podem expressar-nos i pensar-nos? Com no parlar la llengua dels homes, la llengua del colonitzador, la llengua de la raó d’Estat i del reclam de drets consegüent, la llengua del capital? Aquesta és també la pregunta que fem nosaltres, encara que sigui una mestissa xicana lesbiana qui ens ensenya a fer-la. O potser és justament per la seva condició fronterera singular, i per haver-la viscut en carn pròpia, que ella és capaç d’assenyalar, en qualsevol posició de resistència, l’abisme que aguaita.

El problema no és només la tendència a reproduir de manera acrítica els marcs de referència normatius que se’ns imposa, sinó inventar una llengua que els subverteixi fins i tot en la forma d’exposar-los. Per això el feminisme és inseparable de la filosofia, d’una producció conceptual i expositiva que no articula una llengua sense subvertir la vigent. Estem massa avesades als discursos feministes que accepten les regles del joc, que sotmeten els seus arguments a un model de cientificitat anglosaxó presentat com l’únic legítim. El valor d’Anzaldúa és aquí exemplar. Tot i ser xicana, formada a les universitats dels eua, no va renunciar en cap moment a inventar la seva pròpia llengua. I no hi gaire opcions: o es reprodueix la llengua de l’amo i aprenem a parlar en idioma acadèmic o polític assenyat, o es parodia aquesta llengua esmorteïda, com ho va fer Irigaray amb la tradició filosòfica, o com ho fan Lastesis quan inclouen, en la seva coreografia, la postura a la gatzoneta a què les obliguen en les detencions policials, o els