Film & Soda: Articles feministes

By Rosa Maria Arquimbau

«És necessari que no tractem el feminisme entre glopadetes de te, com l'hem tractat sempre. Cal que li concedim una més gran atenció que la que es concedeix a un passatemps de tarda».
Rosa Maria Arquimbau (1909-1992) va ser l'única periodista dels anys trenta que va tenir una secció fixa en un diari, amb una capçalera pròpia. Duia per títol «Film & Soda», i es va publicar a La Rambla entre 1930 i 1932. Aquest volum presenta els millors articles d'Arquimbau publicats en aquella columna, més una selecció dels que va publicar a L'Opinió i tres reportatges periodístics per al setmanari Imatges. Una mostra representativa, per tant, d'una de les plomes més modernes del període. L'autora hi demostra una especial combinació de murrieria, compromís i desencantament. Arquimbau era una feminista que anava per lliure; una pionera que va obrir més camí del que se li va reconèixer.
Amb edició i epíleg de Julià Guillamon i pròleg d'Irene Pujadas.
Film & Soda és un dels títols que forma part de la col·lecció «Autories».
A Comanegra també hem publicat quatre volums d'Arquimbau que formen una petita col·lecció tancada: L'enigma Arquimbau, Cor lleuger, Prostitució i Quaranta anys perduts.  

• Language: Català
• Publisher: Comanegra
• Release date: Nov 2, 2022
• ISBN: 9788418857980

Book preview

BARCELONA DESPRÉS DE L’EXPOSICIÓ: TRES REPORTATGES

ELS GITANOS DE BARCELONA ES QUEIXEN DE LA CRISI I DE LA COMPETÈNCIA

Els estrangers que creuen tot allò que es diu de la navalla a la lligacama i que Espanya és un país de gitanos devien quedar molt decepcionats quan vingueren a visitar l’Exposició.

On eren els gitanos?

És clar que si haguessin cercat bé, pels voltants de la Monumental o del que per broma en diuen la Presó Model, o de la Sagrada Família, n’haurien trobat algunes colles, però no gaires, i res de navalles. Els pobrets gitanos no usen les navalles més que per escorxar algun gat que de tard en tard cau a les seves mans i que constitueix el seu menjar predilecte.

Però aquests són els gitanos errants, els andalusos, com els anomenen els altres, els catalans.

Oh! Els altres no es mengen pas els gats. Són una cosa aristocràtica. Elles es fan marcar les ondes a l’aigua i ells fumen Lucky Strike. I a més els trobareu sempre que vulgueu en llocs tan cèntrics com la plaça d’Espanya.

Tal vegada per això aquests estrangers que varen venir a visitar l’Exposició de Barcelona, convençuts de trobar-hi gitanos, sobretot si s’hostatjaren en els hotels de la plaça d’Espanya, quedaren tan decepcionats.

Allò no eren gitanes de debò. Semblaven protagonistes de pel·lícula espanyola i, encara, molt refinades. Rímel, carmí, manicura...

Però abans de la reforma de la plaça d’Espanya els gitanos no s’havien estilitzat d’aquesta manera.

La clientela del cafè de La Pansa estava integrada, gairebé en la totalitat, per gitanos, però gitanos més de veres. Aquests gitanos de La Pansa, en construir-se aquests hotels tan lletgíssims i enderrocar allò que constituïa el seu punt de reunió quotidià, es trobaren allò que se’n diu... desorientats. Perquè ells, que disfruten com ningú del contacte dels uns amb els altres, no poden passar gaires dies sense aplegar-se tots i explicar-se les coses i assabentar-se dels negocis i de la família.

Momentàniament s’aplegaren al bar de la façana del Teatre Espanya, per ells freqüentat, on hi celebraven totes les seves festes i solemnitats i els casaments i els bateigs.

Però aviat enderrocaren el Teatre Espanya i llavors es trobaren sense saber on anar, perquè si bé a la carretera d’Hostafrancs hi ha una mena de cafetí que en diuen El Tupinet, els paios de La Pansa no es volien barrejar amb els paios del Tupinet (encara hi ha classes)1.

Providencialment, uns quants mesos més tard els arranjà el problema l’antic arrendatari del bar del Teatre Espanya obrint un bar que, amb el nom d’Arenes, funciona normalment i amb tota mena d’èxits al costat mateix de la plaça de braus.

I allí trobareu, sempre que vulgueu, els pocs gitanos que queden a Barcelona. I si hi aneu els diumenges cap al vespre, els veureu asseguts, paios i paies, en franca camaraderia, prenent-se un mantecau amb neules.

Jo em recordo d’algunes d’elles i en demano noves.

—¿I la Patatetes? ¿I la Tomacons? ¿I la Chicharra?

— Oh! Aquestes —em responen— no gasten pocs fums d’ençà que les varen contractar a l’Exposició.

Em venen a la memòria aquestes noies. Algunes vegades les havia vistes ballant a l’escenari del Teatre Espanya que era un gust. La Patatetes era rodoneta de cara i xata de nas i tenia el posat innocent que corprenia. Si no fos perquè els admiradors de la Janet Gaynor2 potser es molestarien, diria que s’hi assemblava.

La Chicharra tirava més a vampiressa. Es caragolava com una serp i es removia d’una manera vertiginosa.

Tots ells es planyen d’una manera enternidora de l’enderrocament del Teatre Espanya, d’on eren concurrents assidus perquè, amb tota llibertat, hi podien menjar i fins portar-s’hi el sopar i rosegar-hi cacauets. El terra estava sempre encatifat de pallarofes.

***

—¿I no em volen dir res per a Imatges? —els pregunto—. I doncs, els negocis?

Aquí salten:

—Els negocis no van gaire bé.

—El negoci dels cavalls i dels ases cada dia està pitjor amb això dels autos. Tothom va en auto; fa fàstic. És a dir, fàstic potser no. Veu, aquest Chevrolet és nostre.

—El negoci d’esquilar gossos també ens el volen rebentar —diu el Quillo—. ¿Que no ha vist la perruqueria per a gossos del carrer de Ferran? Sort que nosaltres apretem amb això de la competència. —Abans, d’esquilar un quisso de tamany regular valia set ralets; doncs bé: ara l’esquilem al preu que sigui. El cas és que hi hagi feina.

Les dones també hi diuen la seva.

—En Jorba i d’altres magatzems també ens volen aixafar la guitarra amb els trossos i les rebaixes i el dimoni dels regalets dels dijous. Aviat, si volem vendre, no tindrem més remei que donar bombes3 a les criatures.

—Per on ha dit? —em demana un.

—Per a Imatges.

—¿Imatges? Ah! Sí.

—Digui que nosaltres, els paios catalans, som gent honrada, que no ens agrada el que no és nostre. Som gent, en una paraula, que no ens mereixem la mala fama que ens han clavat a sobre. Nosaltres fem el nostre ofici i prou. I poden ben creure que no és pas un ofici gens fàcil. Cal tenir manetes i sobretot tenir el do, que no es compra ni es ven. ¿Quan es començarà a adonar la gent que som uns virtuosos i res més?

I fent un senyal molt significatiu amb els dits, afegeix:

—Els que... dallonses no són dignes d’ésser paios catalans. Són uns descastats.

____________

1. Arquimbau fa servir la paraula paio per referir-se als gitanos, la qual cosa pot resultar estranya al lector d’avui, acostumat a oposar paios i gitanos. El Diccionari Català Valencià Balear defineix paio com a «rústic, mancat de vivesa i finor». I afegeix: «Es diu especialment dels gitanos; en canvi, els gitanos denominen així els qui no ho són».

2. Janet Gaynor (1906-1984), actriu de cinema mut.

3. Fanal de paper.

ELS ENCANTS NOUS DE BARCELONA

4

—Ep, ¿quant, això?

—Quatre pessetes.

—¿Quatre pessetes? I ara!

—¿Quant en dona?

—Dos rals.

—Dos rals? Quina barra! Primer ho llenço. ¿Què s’ha pensat?

—¿Escolti?

—¿Què?

—Digui l’últim.

—Amb ganes de vendre, catorze rals, vaja.

—No farem res.

—¿Escolti?

—¿Què?

—Tres pessetes, vaja.

—Dos rals.

—Vagi, dona, vagi!

—¿Escolti?

—¿Què?

—Dues pessetes.

—De cap manera. Ja li he dit que dos rals i no pujo més.

—Vaja, ni el seu ni el meu. Matem-ho a sis rals, ¿vol?

—No; ja he dit dos rals.

La dona fa l’acció d’anar-se’n i la venedora la deixa caminar tres passes i quan veu que no torna la crida.

—Escolti. Tingui!

La compradora s’enduu ben embolicat l’objecte de tant regateig i quan ha caminat unes quantes passes ho desembolica. «Sí, està bé, pensa, no m’ha enredat de gaire». I la venedora tira els dos rals al calaix.

—Vatua —exclama— que m’ha costat; que n’estan de malament les coses!

Els Encants són una cosa típica, tots ho sabem, una cosa pràctica i a més una cosa neta i fins de vegades estètica i tot. Ara, amb la nova marquesina, els Encants fan goig de debò.

S’havia parlat d’instal·lar-hi taulells i de vestir d’uniforme les venedores. Només que van trobar que això els perjudicaria els interessos perquè llavors a la gent no li semblarien els Encants i disminuirien les vendes. Als Encants venen tota mena de coses i a tota mena de preus. Hi trobareu vestits, sabates, roba interior, màquines d’afaitar, corbates, pintes, portamonedes, collarets, roba de llit i de taula, estores, sastreria d’home, pisa, cassoles d’alumini, cadires, pells, ventalls, mitges, samarretes, vestits de bany, cintes, joguines; en fi: de tot. I no us penseu que tot això que us he anomenat ho pugueu adquirir en mal estat, no. Perfectament i nou de trinca. Igualment podreu comprar-vos un renard argentat que una nina Lenci, que unes mitges de gasa, que un joc de cassoles per a la cuina, que unes lligacames. Només que als Encants, com a tot arreu, cal no badar, com se’n diu, i d’una cosa que te’n demanen deu pessetes, oferir-ne tres rals amb la seguretat que us endureu allò cap a