Som una ganga: Textos feministes

By Montserrat Roig Fransitorra

«Les dones, sí, estan tipes de ser perfectes. Mares equilibrades, cuineres com l'àvia, dones amb gust, excel·lents treballadores, somriures a dojo i muà, muà, petonet que t'engalto».


Montserrat Roig és un dels pals de paller de qualsevol història del feminisme català. S'ha parlat a bastament i amb prou justícia de la seva ploma tan ben esmolada en l'assaig i la columna periodística, i se n'han fet antologies des d'altres perspectives, però fins ara no s'havien agrupat posant el focus en el seu pensament feminista. Especialment crítica amb els intel·lectuals masclistes d'esquerres, lluminosa quan ens parla de les seves col·legues escriptores i de l'eterna pregunta sobre la «literatura femenina»... Roig té moltes coses a dir-nos d'una lluita política que viu avui una embranzida vigorosa i que, tristament, sembla que no es pot permetre el luxe d'afluixar en un futur pròxim.

• Language: Català
• Publisher: Comanegra
• Release date: Oct 8, 2021
• ISBN: 9788418857201

Book preview

LA CONDICIÓ FEMENINA I EL MÓN

SOM UNA GANGA!

AVUI (06/12/1990)

Decidida, sensual, independiente, culta, urbana, fuerte, encantadora, inteligente, muy femenina. Ho han descobert, per fi ho han descobert. Un anunciant de colònies, que és català universal i d’allò més nostrat, ha descobert com és la dona dels noranta: La belleza es atractiva y la inteligencia también. La mujer de los noventa las ha reconciliado.

Ja està. L’antagonisme intel·ligència-bellesa femenina, irreconciliable fins ara per a la ment masculina, s’ha acabat. Ara, les dones no hem de ser lletges a la força si som intel·ligents! Perquè som el que segueix: decidides, sensuals, independents, cultes, urbanes, fortes, encantadores, intel·ligents i, sobretot, molt i molt femenines. Quin pes, Mare de Déu! Tota una programació per a la pròxima dècada. Ja ho sabeu, pageses del Vallespir i del Montsià, dones del Conflent i de la Terra Alta, menestrales de la Garrotxa i vinateres del Priorat: les dones acabem d’aconseguir l’absolut. Som independents, ai Senyor, bellíssimes, encara que el veí segueixi boig per la Jessica Lange, d’allò més intel·ligents, per bé que no ens conviden a cap debat important, llevat que s’hagi de parlar de foteses, som encantadores, mentre no opinem massa sovint, som fortes, no hi ha més cera que la crema, ben decidides, quin remei ens toca, urbanes, per bé que vivim, també, al camp, a l’extraradi, en un poble petit on fa un fred que pela, sensuals, encara que el propi faci el seu fet com aquell qui s’empassa una aspirina amb aigua salada: amb els ulls aclucats i ben de pressa, i, sobretot, sobretot, som molt i molt femenines.

Som infermeres i ens posem moníssimes per atendre malalts i obeir metges apressats, som secretàries i ai d’aquella carrera a la mitja, som polítiques, i sentim bajanades com una Pompadour aromada amb violetes, som periodistes i fem macramé mentre ens encarreguen aquell reportatge sobre els barris que no dona prestigi, som científiques però ens hem de preocupar de fer-nos neteja de cutis, som escriptores i tothom ens plora damunt l’espatlla.

Som una ganga. Vet-ho aquí. El missatge de la colònia ha descobert la mare dels ous. Anem més barates que les burgeses de començaments de segle, perquè ens paguem el sopar i no mirem, tan romàntiques com som, el compte corrent del contrincant. Tenim diner propi, quin avenç! Encara que aquell galifardeu molt més jove i menys preparat cobri molt més. Som d’una sensualitat arrabassadora, però doneu-nos temps, que hem de ficar les criatures al llit. Som independents, perquè aquell trinxeraire, que ara viu amb una joveneta, badoca i condescendent, no afluixa calés ni que el matin. Som cultes, això sí, perquè encara ens prenem seriosament el que han escrit, compost, pintat i pensat, sí, pensat, els Grans Homes, als quals no hi ha temps ni per llegir, escoltar o contemplar.

Una ganga a preu de saldo. Molt més barates que aquesta colònia que ha arribat a la reconciliació dels contraris: la intel·ligència i la bellesa en un mateix cos. Qui en dona més?

FEMINISME I FELICITAT

MUNDO DIARIO (01/06/1977)

Donya Paulina Pi de la Serra, candidata al Congrés per la Lliga de Catalunya, ha dit no fa gaire a la periodista Montserrat Nebot que les dones feministes d’avui obliden el problema de la felicitat i de la llibertat humana.

Les dones feministes ja comencem a estar acostumades que, des de fora, ens ataquin d’una manera banal, ens presentin com a dones agressives o crispades, ressentides o frustrades personalment. És natural: nosaltres no tenim prou mitjans d’informació, no controlem els mitjans de comunicació per a explicar, amb calma, què pretén el feminisme. És el mateix que ha passat amb els comunistes: ara tothom s’estranya que en Santiago Carrillo no tingui ni banyes ni cua i que sembli més aviat un comerciant de vetesifils. Són els avantatges de poder sortir per la televisió...

Però és una llàstima que donya Paulina Pi de la Serra també hagi caigut en aquest parany. És una llàstima que una senyora del seu origen social, que té a l’abast llibres i informació que no ha pogut tenir la majoria del nostre poble, que ha pogut viatjar, hagi dit el mateix que diuen aquells col·legues masclistes de la premsa que ens ataquen perquè no tenen cap interès a entendre’ns. És una llàstima, car donya Paulina pensa, té temps per a pensar sense cap mena de crispació, car el lleure i les rendes són els millors aliats per al pensament.

El feminisme, donya Paulina, lluita per la felicitat «total», és un moviment alliberador de la consciència humana. El feminisme posa en qüestió un sistema patriarcat i autoritari que no ha provocat sinó infelicitat humana. Un sistema on també els homes han estat infeliços, obligats a fer de «mascles», a representar un paper que poques vegades acceptarien si se n’adonessin. Les dones, diem nosaltres, volem ésser lliures sense esclavitzar ningú. El feminisme intenta de vincular, en la seva lluita quotidiana i política, la felicitat privada i la felicitat col·lectiva. El que passa és que les feministes, en posar en qüestió aquest sistema patriarcal que s’ha desenvolupat encara més amb el neocapitalisme, hem ficat el dit dins de la llaga: hem denunciat aquelles institucions que ens sotmeten a tots, homes i dones, vells i nens, malalts mentals o presos... No tingui por, doncs, del feminisme, donya Paulina. Aporti a aquest moviment la seva experiència i els seus coneixements.

Per acabar, només voldria recordar-li que una dona feminista i comunista, Pepa Cuyàs, ha mort fa vuit dies de leucèmia. Aquesta dona, tot i sabent que havia de morir, lluità fins al final per la felicitat humana. Les seves companyes ho expressaren prou bé a l’esquela que sortí als periòdics: «Pepa Cuyàs, has mort. Amb la teva alegria i el teu coratge, has demostrat que aquesta lluita s’ha de fomentar valorant el desig i el dret de viure. Les dones de la Coordinadora Feminista de Barcelona t’estimem».

Ara fa un any que se celebraren les Jornades Catalanes de la Dona. En aquesta llarga i difícil lluita pel nostre alliberament, moltes dones hi hem trobat l’inici del camí cap a la felicitat.

JO VULL SER SUECA

AVUI (04/05/1991)

«Jo vull ser sueca», em diu una amiga per telèfon. Acaba de llegir que mil dones sueques reclamen 180 milions de pessetes al seu govern per a poder nodrir els fills que han tingut, segons diuen, d’homes espanyols o bé de nòrdics que viuen a Espanya. Segurament, aquests darrers ja s’han empeltat del vivalavirgen hispànic. N’hi ha una que fins i tot reclama no sé quants calés per al seu nen de vint-i-cinc anys. I ara els del govern suec diuen que ho ha de pagar l’Estat espanyol. «Són ben llestes, les sueques», diu la meva amiga amb un sospir de resignació grecollatí.

Els uns projecten les seves fantasies cap al nord, i les altres cap al sud. Sembla que el plaer no el trobes a casa. I les dones nòrdiques, que viuen una vida més aviat apàtica segons la llegenda, sense gaire ocasió per a la carícia, somnien devessalls de passió damunt la sorra càlida mediterrània, sota una lluna que els recorda un toro i amb un cos d’home que sigui una mica pelut. L’intercanvi de desigs amorosos és fructífer a l’estiu, des que s’ha posat de moda la idea que fins els pobres poden viatjar.

I els llatins, que van llegir el Capitán Trueno de menuts, deuen pensar que totes les sueques són com la Sigrid, de la mateixa manera que totes les orientals són com la Preysler, el símbol de Molokai i Los últimos de Filipinas. Els moralismes del nord i el sud barrejats acaben per crear una explosió demogràfica quan abaixen els preus dels avions.

Sí, són ben llestes, les sueques. Perquè allà tenir un fill no porta massa maldecaps. Aquella societat pagesa ha evolucionat amb molta intel·ligència cap a un benestar per a tothom. Si queda alguna illa una mica confortable al món, aquesta és Suècia. I la Suècia real no té gaire a veure amb la consciència turmentada d’un Ingmar Bergman. Allà una mare esdevé una senyora respectable. Només cal que diguin que la criatura és el fruit d’una nit càlida i un pèl enigmàtica, de la mateixa manera que els seguidors de Paul Bowles se’n van al Marroc tot buscant el sexe en la seva natura més pura. La civilització a casa, que ens està bé, però el desig, com més se satisfà entre primitius, millor.

I ara veurem com la Fiscalia General de l’Estat espanyol, perquè no sigui dit, i amb aquestes ànsies tan nostres a fi de ser considerats europeus sense ser-ne les deixalles, abonarà els milions que demanen les sueques per a nodrir els fills d’uns suposats espanyols. Encara que els fills ja vagin a la universitat i les nits de passió no siguin més que un record d’una nit etílica. Quedarem com uns senyors. Mentrestant, milers de dones de casa nostra, amb pares conegudíssims i reconegudíssims àdhuc pels cadells, no reben ni un cèntim per tal que aquests aconsegueixin, gràcies a l’alimentació, l’alçada adequada.

«Si fóssim tan llestes com les sueques», acaba per dir la meva amiga amb un deix escèptic, «hauríem de fer cua davant l’ambaixada de Suècia per a demanar-hi asil en la categoria d’exiliades polítiques. Els homes suecs, que deuen ser un pèl babaus, potser acabarien per alimentar els fills que alguns pares espanyols, i també les lleis del nostre Estat, enderiats tots plegats en fantasies sueques, han acabat per oblidar».

COM FER-LES CALLAR!

AVUI (11/10/1990)

Nèstor Luján, fa uns dies, es queixava en aquest mateix diari de la davallada de les tertúlies, de com ha minvat l’art discret d’escoltar i, més encara, de com la saturació d’imatges i sons ha trivialitzat la conversa. Decreta amb un lleuger toc de pessimisme que la religió de l’atenció està greument ferida.

No ho sé, em sembla que té raó i no en té. Ell, que és un conversador que deixa fluir les paraules, tot donant-los aquella flonjor tan difícil de trobar, s’enyora d’un temps que no ha de tornar. S’ha acabat el temps del lleure desvagat dels rendistes o dels estudiants pobres com el jove Josep Pla, que anava a l’Ateneu per ensinistrar-se en el difícil art de la tafaneria entesa com a cultura. No practicaven l’oratòria inflada i eren més xafarders que ningú. S’han acabat moltes coses d’aquells temps, i la música de Beethoven envaeix les oficines i les parades del metro. Sembla que la gent ja no tingui temps per a viure, per això es mor tan de pressa i no se n’adona.

Però el món que enyora en Nèstor Luján és un món d’homes que, amb calés o sense, no els feia cap vergonya de mostrar les parts més femenines de la seva personalitat. Tenien o temps o diners i parlaven per parlar, que és l’acusació més freqüent contra les dones. Recordo les xafarderies eròtiques del senyor Foix, la gràcia que tenia el senyor Pla per convertir en plausible el fet més trivial. Però aquella mena d’homes s’han acabat. Avui els ulls dels més joves, asseguts darrere d’una taula de despatx, reflecteixen la llum d’una imatge plana i, alhora, el pànic de perdre la feina que els dona poder. Dins la ment d’un yuppie hi ha un pànic inexpressat: si es queda sense feina, sense poder, sense calés, es quedarà penjat dins el buit de les no-paraules, la qual cosa no vol dir el silenci.

Però les dones, certes dones, continuen elaborant el difícil art d’escoltar i l’encara més difícil art de la paraula. Recordo, per exemple, un matí a Llafranc amb la Isabel-Clara Simó. Totes dues anàvem amb bata i vam seure per esmorzar. Durant dues hores, no vam parar d’enraonar. Mentrestant, el seu marit, en Xavier Delfó, va tenir temps d’anar en cotxe a un altre poble i comprar el menjar per a tota la setmana. Assegura que, en tornar, ens va trobar en la mateixa posició i sense gens de cafè a la cafetera. Vam parlar i ens vam escoltar. Vam enraonar del golf Pèrsic i vam decidir què faríem per dinar. És difícil de descriure, en termes exactes, com és una conversa entre dones. És una molsosa barreja de fets quotidians i universals. Una implicació continuada, fluent, de la vida pública i la privada. D’ironies, rialles i suspensió en la tristesa.

És omplir de materialitat la vida que no es toca, tenir les paraules precises per a tot allò que sembla no tenir nom. Badar un instant per la finestra i comentar que hi ha boira baixa damunt els pins que llepen el mar. Recordar els grecs que ja hi eren i passar-nos una recepta pirinenca de tall rodó amb gerds. El món en va ple, de converses d’aquesta mena. Jo diria a l’enyorat Nèstor Luján que s’aturi un moment a la vora de dues dones que parlen a la vora d’una escola o d’un lavabo, que entri en una cuina i que no passi de llarg davant una saleta d’estar. Ja ho va escriure la poeta russa Anna Akhmàtova: «He ensenyat a les dones a enraonar i, Senyor, com fer-les callar!».

QUI TÉ POR DE LA SENYORA THATCHER?

AVUI (24/11/1990)

La senyora Thatcher, amb una sola màscara, ha satisfet els desigs de certs homes que han jugat al joc de la política. És a dir, els nostàlgics de la força d’Elisabet I, els enyoradissos de les murrieries de la iaia Victòria, la no superació de la cella corrugada de la primera mestra que van tenir, els orfes de mare que creuen que totes les mares són així, amb l’afegitó que no era sinó la filla d’un botiguer.

Havien de definir-la perquè era una dona. Diferent. Altres dones que aconseguiren arribar a dalt de tot sense deixar de ser íntimament dones, com és el cas de la primera ministra noruega, no han tingut tanta premsa. És clar que la Thatcher era només dona per fora. La primera ministra noruega va córrer a voltar-se de dones, per donar un altre caire al poder. La senyora Thatcher va canviar de pentinat, va temperar la veu, es va tornar més coqueta i es va vestir de blau. Però, tret de les assessores d’imatge, no hi hem vist cap dona, al seu voltant.

Per aquesta raó els homes polítics l’admiraven. Perquè la màscara que duia era d’una feminitat clàssica, un pèl restreta —no podia fer escarafalls—. La miraven als ulls i tremolaven. Baixaven la guàrdia i li guaitaven les cames. Aleshores, sospiraven: «Ai, i quines cames que té, aquest fenomen!». El descobriment va fer exclamar al francès Mitterrand que la senyora Thatcher tenia l’ull de Calígula i les cames de Marilyn Monroe. Els blens del seu pentinat no sortien mai de mare. Si es despentinava, perdia la seva força.

La senyora Thatcher ha servit d’esquer, durant onze anys, per a dir-nos que una dona al poder pot ser molt més dura, ferrenya i antipàtica que un home. «Què dieu?, que no hi ha dones que manen? Doncs, mireu la Thatcher! I no té l’educació d’un Mister Heath, la ironia d’un Churchill! És molt pitjor que un home! Va ser feliç amb la guerra de les Malvines!». No li podem negar que ha sabut fer molt bé la part de teatre que li corresponia. I manar la Gran Bretanya, amb l’IRA inclòs, no és el mateix que ser primera ministra a Noruega.

Sí, la senyora Thatcher ha estat temuda i admirada. Hi ha certs homes que bavegen davant d’aquestes dones: en aquestes circumstàncies, els fascina mostrar-se un pèl dèbils. No deu ser aquest el cas de Reagan, acostumat a l’eterna nineta Barbie de la Nancy? Ha demostrat ser més dura que els homes, però, això sí, amb una imatge femenina d’allò més tradicional. Era l’evidència que la mitjania podia triomfar i la Gran Bretanya necessitava un temps de mediocritat per tornar-se més modesta, tan embafada d’imperi com estava. Però amb el regnat de la senyora Thatcher s’ha internacionalitzat una paraula: ara, a Europa, tothom ja sap què és un hooligan, aquesta paraula que ve d’un noble irlandès que, a finals del segle passat, feia de trinxeraire. Un gamberro, vaja. Sota el regnat de la senyora Thatcher, els hooligans han envaït Europa amb la guerra del futbol. Són els que mai no tindran feina, creguts, els seus pares, que fins els pobres i tot podien ser