Memòries: Mala memòria / Això era i no era

By Maria Aurèlia Capmany

«No sé encara per què se m'ha acudit començar unes memòries», explica Capmany, l'any 1987, al volum Mala memòria. «Em sembla que fins i tot havia dit que no ho faria mai». Sortosament, se'n va desdir. Aquestes memòries adquireixen, sens dubte, una irradiació peculiar. La interrelació constant entre passat i present té, a més, una voluntat col·lectiva, de llegat a les generacions futures; per això, més enllà de ser un passeig pels escenaris del record, aquestes memòries assenyalen aspectes de la societat que encara ara, tants anys després, no hem pogut resoldre. Maria Aurèlia Capmany continua sent una advertència.

• Language: Català
• Publisher: Comanegra
• Release date: Oct 8, 2021
• ISBN: 9788418857218

Book preview

MALA MEMÒRIA

A Joaquim Horta

per les coses que jo sé i les que ell sap,

però sobretot per la lectura que ha fet d’aquestes

pàgines, tan acurada que ningú no hi tindrà res a dir.

MALA MEMÒRIA

No sé encara per què se m’ha acudit començar unes memòries. Em sembla que fins i tot havia dit que no ho faria mai. Sempre m’ha agradat més parlar de mi per procuració, és a dir, a través d’uns personatges inventats i d’uns llocs que no he vist mai, d’unes èpoques llunyanes en què ni tan sols m’hauria agradat viure. El món que em volta —les coses que passen, fins i tot les que em passen— no és fàcil d’entendre i llavors em tranquil·litza fer unes passes enrere i mirar-m’ho tot, com si jo fos una altra i per tant no m’hagués d’afectar tant tot això que veig. Així doncs, m’agrada parlar del món que conec com si jo fos una jove suïcida o una vella xaruga aferrada a l’existència o una paridora prolífica o una bona mestresseta de casa vestida amb la petite robe noire i el collaret de perles i l’anell de brillants al dit anular de la mà dreta. M’agrada molt fer comèdia i escriure m’ha semblat sempre una manera de fer comèdia. Com aquell personatge de la comedieta que Shakespeare introdueix a El somni d’una nit d’estiu, que vol fer tots els papers de l’entremès sobre els amors de Píram i Tisbe, a mi també m’agradaria fer tots els papers, sense deixar de ser jo. Quan me’n devia adonar que era jo? I, quin interès podia tenir per a mi mateixa si el que m’agrada és disfressar-me i semblar un altre, encara que fet i fet m’enfadi quan em prenen per altri o simplement s’imaginen que soc com jo no soc en realitat?

Però, de sobte, l’estiu passat vaig agafar una ploma i una llibreta i em vaig posar a escriure sobre els meus records, amb un desig puríssim de no disfressar-los ni una mica, amb una especial complaença per trobar un detall exacte, per trobar l’antecedent just que m’explicarà per què ara soc aquí, al llindar de la vellesa, posseïdora d’una bona dosi de felicitat. Potser és això el que m’empeny a escriure’m i a descriure el món que he viscut; és a dir, perquè soc, avui, feliç i perquè estimo i soc estimada la vida s’ha tornat especialment fràgil, especialment trencadissa i em corre pressa entendre-la una mica. Què m’ha conduït fins aquí? Quin tombant decisiu, quina elecció m’ha portat on soc ara? Hauria estat jo si no hagués elegit en un moment determinat? Hauria estat jo, si el pare i la mare no haguessin estat el meu pare i la meva mare? Quan era petita i em feien aquesta broma i em deien imagina’t que el pare no s’hagués casat amb la mare, el cor se m’estrenyia i em venien unes ganes terribles de plorar i sentia una lleu impressió de vertigen com si m’aboqués al buit.

Mentre escric no puc deixar de preguntar-me: pot ser útil a algú que jo expliqui com soc i com he viscut? En Jaume sol dir: «No parlis de tu, perquè ets atípica». No soc com la majoria de gent de la meva ciutat, ni la meva gent, tan dolorosament estimada, era com el veïnat, ni com els estiuejants, ni com els homes i les dones que omplien el Palau de la Música o el quart pis del Liceu. El que jo expliqui no pot servir d’exemple a ningú. La immensa majoria dels meus conciutadans no ha rebut la meva educació, ni han tingut uns pares com els meus, ni uns avis, que m’han deixat per tota herència munts i munts de papers empolsats i muntanyes de llibres. Però, tanmateix, per què han de ser útils unes memòries? Ni tan sols puc prendre aquell to moralitzador de les novel·les en primera persona que et volen dir: fixa-t’hi bé i no et deixis enredar. Però és que a mi no em van enredar.

De segur que és la vívida consciència del moment present allò que m’empeny a explicar els orígens. Potser perquè soc en el clímax de la meva vida. Mai no havia tingut aquesta impressió de seguretat, de saber on soc i el que vull i què soc capaç de fer. Només una cosa em preocupa ara que ja he decidit explicar com he viscut, i és que, si bé jo soc invulnerable, incombustible, que en diuen ara, qui m’assegura que els altres ho són? Com m’ho faré per escriure sense fer mal? Com ho faré per parlar de mi mateixa sense implicar els altres, sense usar-los, sense fer-ne uns personatges dependents de mi, i a més canviants segons jo canviava i desapareixent per l’horitzó per descuit o empesos al no-res per malvolença? Però és que si m’aturo a pensar en els altres no emprendré mai aquestes memòries. No m’atreviré a tocar-los, els uns perquè se’m desfaran als dits com mòmies de cendra, els altres perquè elsnoto massa vulnerables i tinc por que es posin a cridar i a xisclar, com m’ha passat sempre quan he parlat d’algú que tanmateix m’estimava. M’hauré de decidir a parlar-ne amb noms inventats o bé amb lletres o números, perquè el que jo vull és parlar de mi per entendre com m’ho he fet per arribar aquí mateix, ara. I tinc dret a fer-ho, tanmateix, perquè no soc res més que la meva memòria. Una memòria dolenta, atrabiliària, emotiva, minuciosa i distreta, dolorosa molt sovint, com una pinçada al cor, una memòria rancorosa i fidel i de vegades trapella i malintencionada, malintencionada en la mesura que he guardat aquella susceptibilitat infantil que et fa dir quan un gran tracta d’enredar-te: mentida! Amb quin goig criden les criatures mentida!, quan un gran les diu o distret o deliberadament.

El que no seran aquests records és nostàlgics, perquè no enyoro res. M’agradaria que els meus morts fossin vius i poder-los explicar què em passa i en què penso ara, però no m’agradaria tornar a ser com jo era quan ells vivien. Em van fer molt de mal morint-se, però no era culpa d’ells. Que em perdonin, doncs, si parlo de gent que no li agrada gens haver-me conegut o que ni s’ha preocupat d’haver-me conegut i que no sap que em pertany o simplement que no s’imaginava que les seves opinions de mi tinguessin una resposta. La memòria dels altres i la meva s’haurien d’enllaçar en algun moment o en algun punt. Tots tenim dret a recordar, no tenim altra manera de viure. Em moriré definitivament quan ja no pugui recordar.

He dit que no enyoro res, però m’agrada mirar enrere i descobrir noves clarors a cada mirada. És graciós, de tant en tant, mirant enrere, se m’acut la paraula: llàstima!, però no em penedeixo de res. M’agrada descobrir aquella criatura rebeca i molt estimada. Rebeca perquè molt molt aviat va descobrir que la gent, les coses, no cedien a la seva voluntat. He d’anar més lluny d’aquella criatura per descobrir-la. Aquella pregunta que jo feia: i si el pare no hagués conegut la mare, i si no s’haguessin casat, i si el pare s’hagués casat amb una altra dona o la mare amb un altre home? Com seria jo? M’explicaven que, si aquell Aureli i aquella Maria no s’haguessin unit i, per exemple, l’Aureli s’hagués enamorat d’una altra dona que s’hagués dit Teresa i la Maria hagués acceptat la proposta de casori amb un altre tal Ramon, jo no hauria existit, tal com era, petita, rodona, pell blanca i ulls molt oberts, jo, la Maria Aurèlia que a més portava els seus dos noms casats, tan ben lligats que fins m’era difícil entendre que hi havia pares que es deien Joan i mares que es deien Teresa. I m’aturava a pensar: i si no hagués existit mai?, i em produïa vertigen, és a dir, una impressió de forat negre on no pots deixar d’abocar-te. Potser és d’aquesta primitiva intuïció del forat negre que prové la vivència de la por o més ben dit de la basarda, d’alguna cosa que hi ha més enllà del radi de la teva mirada i que no pots dominar. I molt aviat devia descobrir que només hi ha una manera de defensar-se d’aquest forat negre on t’empeny el vertigen, i és no deixar de saber, no deixar de pensar, no deixar de voler, no deixar de sentir cada volum, cada matís, cada so, cada olor, estar alerta sempre. Penso que és per això que se’m van fer els ulls tan grans.

Aquesta és també la raó de la meva pressa a saber, de les preguntes impertinents, de la meva admiració per tot el que no era jo. Molt sovint no tenia temps d’aprendre’m ben bé el que volia saber i m’ho inventava, i m’embadalia escoltant i explicant històries d’una altra gent que no eren jo. És clar que hi anava posant retallets de jo, en cada història, un jo disfressat, d’una manera més o menys lúcida, però tanmateix un jo.

Per això havia dit tan sovint que no escriuria mai les meves memòries, de fet, ja existien camuflades en les meves novel·les, que no eren pas autobiogràfiques. Mai no vaig escriure aquella primera novel·la autobiogràfica on el novell novel·lista ho vol explicar tot. La primera novel·la que vaig publicar, que no era pas la primera que vaig escriure, va ser Necessitem morir. Un amic, amb una dosi migpartida de simpatia i mala voluntat, em va dir:

—És ben bé autobiogràfica aquesta novel·la.

No ho era. Ni el lloc on l’havia instal·lat, al País Basc, que no coneixia, ni els personatges, ni les vicissituds tenien res a veure amb mi. Excepte que hi havia un avi, un avi de cabells blancs. Però ell, l’amic, va insistir-hi, a més amb una rialleta de complicitat:

—Ho dic perquè t’has inventat un marit per a la protagonista que és exactament el marit que tu desitjaries: que et seduís, que se n’anés de viatge, que et vingués a veure molt de tant en tant, però que no exercís de marit present i amb una reconeguda autoritat.

L’amic malintencionat parlava de mi, no de la novel·la, però no anava tan errat com això.

Novel·lar és una manera d’explicar la teva vida falsejant-la, però, qui em diu que no falsejaré la meva vida tractant d’explicar-la? No he estat mai d’aquelles persones que diuen la veritat a tots els vents. Vaig dir mentides molt aviat, i vaig continuar mentint tota la vida. M’és fàcil. Després, la vida pública que ens va imposar el general Franco va refinar la meva facultat de tergiversar el sentit de les respostes. En Jaume, que és un home que diu la veritat com respira, em va dir un dia fet una fúria:

—M’has de prometre que no mentiràs mai més.

—Et prometo que et mentiré sempre, aquesta és la meva única sinceritat. Et mentiré per evitar un disgust immediat, et mentiré perquè no t’enfadis, et mentiré per instint, però no et costarà gaire saber la veritat.

El que més em preocupa en el moment d’emprendre aquesta història, que és la meva, és que no sé fins on arribarà el meu sentit del secret, fins on arribarà, no ja la capacitat de mentir, sinó de transformar tot el que conto. El que és segur és que explicaré la meva història a la defensiva, negant-me absolutament a admetre la més lleugera ombra de culpa. És una manifestació primària de susceptibilitat, és la manifestació de l’orgull a flor de pell, d’un sentit del quedar bé davant dels altres del tot infantil. Allò que fa dir a les criatures:

—Jo no he sigut —abans no tinguis temps de preguntar-los el que fa al cas. Tot això ja ho sé. El que és cert és que és un instint de defensa que es va fer visible en un dels primers interrogatoris de la meva vida.

Això devia ser entre els sis o set anys. Era prou llesta per saber-me de memòria les oracions de rigor, prou espavilada per contestar sense dubtes les preguntes inintel·ligibles de la Doctrina. Allò de «Quants déus hi ha?», etc., etc. Mestres, pares i el capellà del col·legi van decidir que ja podia fer la primera comunió. Recordo exactament que em vaig trobar a l’esglesieta fosca, davant un enreixat de fusta espessa, i que una veu profunda em va preguntar, seductora i coercitiva:

—Quants pecats has fet?

—Cap —vaig contestar sense vacil·lar ni una mica. La veu es va fer més persuasiva:

—Cap? Cap ni un? N’estàs segura?

—Cap —vaig dir sense que la veu em flaquegés ni una mica.

—A veure! —va fer dúctil la veu—. No has fet enfadar mai el pare i la mare?

—No.

—No has desobeït mai ni el pare ni la mare, ni la mestra, ni ningú que et manés alguna cosa?

La pregunta era prou entenedora.

—No, mai —vaig contestar.

—No has dit mai cap mentida? —va fer la veu amb una punta d’indignació.

—No, mai! —vaig insistir amb una seguretat absoluta.

El capellà, que era el que ara en diríem un capellà progressista i que no usava la por com a mètode, devia perdre la paciència. Va sortir de la cofurna del confessionari, em va agafar la maneta, em va portar davant de la mestra i li va dir, com qui torna un menjar cru:

—A aquesta nena no li han ensenyat a confessar-se.

Potser me’n van ensenyar, el que és cert és que no en vaig aprendre mai. Mal inici per començar unes memòries. El cert és que no m’ha agradat mai la veritat nua. M’agradaven les històries inventades. En tenia avidesa, de rondalles, no en tenia mai prou, i en tota hora i tot moment empaitava les ties o la mare o qui fos perquè em contés una història. La mare, burleta, perquè sabia ja la meva reacció, començava:

—Vet aquí que una vegada hi havia una nena que es deia Maria Aurèlia...

I jo cridava indignada:

—Que sigui veritat no! Que sigui veritat no!

Per què em produïa aquella profunda impressió de trampa, d’estafa, l’oferta de la realitat quotidiana i, per acabar-ho d’adobar i fer-ho del tot inútil, amb la meva presència?

La resposta immediata seria dir que la meva realitat no m’agrada. Potser no m’agradava jo mateixa, ni la meva casa, ni els meus pares, ni tota la gent que hi havia al meu voltant. Però això és dir poc, car en tot cas aquella realitat no m’agradava perquè jo ja havia començat a fabular, a construir paisatges on jo era la protagonista. I sobretot no m’agradava per ser contada, per viure era una altra cosa, car, si vull ser justa amb les vivències que em queden de la meva primera infància, aquestes m’expliquen una adherència decidida al tacte, a les olors, als gustos, a les veus, a les paraules, i l’única cosa que temia era la foscor i la son.

UNA CASA GUERXA

De la casa on vaig néixer, no en tinc cap record. Sé que era a casa l’avi Farnés, amb les tietes, la Julita i la Mercè, amb la presència del matrimoni i la meva aparició meravellosa. L’únic record que en tinc és que per a la meva mare va ser un paradís perdut i que ella no va perdonar mai a ningú que li haguessin fet abandonar la llar paterna. Aquest era el seu problema, però també va ser el meu. De fet, era un pis a la Ronda de Sant Pere, on havien viscut anys i anys l’avi Farnés, ja viudo, amb les seves quatre esplèndides filles: Maria, la gran, la bella, la nina dels ulls del pare, la que exercia de mestressa de casa; la Julita, l’antagonista, i les dues petites, la Mercè i la Clemència. Jo havia de creure que aquell paradís li havia estat arrabassat a la meva mare per culpa d’una mala voluntat, d’una injustícia, d’un absurd de l’existència. En conseqüència, aquest paradís inconegut també m’havia estat arrabassat a mi, quan encara no tenia dos anys i la meva consciència no havia deixat anar encara aquell regueró de pólvora que aniria cremant i cremant, i dominant amb la seva lluïssor tota la resta del món. La casa de la Ronda no era un record, era un forat a la consciència, es perdia en la memòria dels altres, tan difícil d’atrapar i tan desitjada. Però jo en podia percebre tanmateix un atenuat reflex, car aquell cercle màgic, ara només poblat per la presència de l’avi i les dues ties, jo el vivia a Canet de Mar, el meu paradís particular ben tangible, que no hauria existit mai si no s’hagués enderrocat aquella casa de la meva mare. Enderrocat és un dir, perquè l’edifici continua existint a la Ronda de Sant Pere. En una carta de la meva mare dirigida a l’avi, plena de retrets com solien ser totes les cartes de la meva mare, no sols es lamentava del seu abandó a la casa de la Rambla de les Flors, la casa de l’Aureli Capmany, la del seu marit, la de la seva sogra, que exercia, és clar, de mestressa de casa, no sols es lamentava, dic, del seu propi abandó sinó que hi exposava l’enyorança que jo, criatura amb prou feines de dos anys, demostrava dia a dia.

La casa del pare sí que és present al meu record, peça per peça, racó per racó, olor i tacte. Jo recordo la casa del pare com un refugi propici i alhora com un entorn hostil. Com ho va fer la meva mare per crear al voltant d’ella mateixa el refús de tot el que li pertanyia: la casa, el marit, les germanes... i com s’ho va fer per transmetre aquella vivència d’intempèrie, de continuada provisionalitat, d’estada atzarosa en un món que no era ben bé el seu i que per tant tampoc no era el nostre? Mai no vaig ser possessora d’aquella incertesa infantil que exigeix la infal·libilitat dels pares, que fixa com un palau resplendent les parets de la infància. La riquíssima abundància d’imatges que són tan difícils d’endreçar, la coloració canviant d’aquestes imatges són el meu estat d’esperit present i segons el caprici puc treure lliçons de tot. M’indiquen que hi vaig ser feliç, però no com una gràcia gratuïtament obtinguda sinó com una conquesta diària, com una sorpresa constant, com una meravella descoberta i que m’anava preparant per a tot el sol i serena que hauria d’entomar. El cert és que la meva mare em va preparar per viure contra corrent. Ella havia tingut un bon mestre, en Sebastià Farnés. La Maria Farnés s’assemblava molt al seu pare, era burleta, agressiva, ràpida en la rèplica, enginyosa i malintencionada. Era temible i creava al seu voltant adhesions incondicionals i odis ferotges.

En aquest viatge a través del meu temps em trobaré sovint amb la Maria Farnés, que era de passada la meva mare. Tallava la respiració a la gent amb el seu verb punxant i divertia els comensals mentre no fossin el blanc de la seva burla. Vet-ne aquí un exemple:

—Ara vegi —deia la mare—, en Fulano de Tal no em saluda.

—Però, com vols que et saludi, mare, si l’altre dia li vas dir imbècil?

—És que no l’hi vaig dir per ofendre’l, l’hi vaig dir perquè ho és.

Mai no va exercir la més petita ombra de cofoisme i la cosa que detestava més del món era aquesta beateria de taulell que explica que no hi ha al món res millor que la gent catalana. Quan jo representava el paper de la Bijou Fontrodona, a la Ronda de mort a Sinera, i travessava l’escenari, bo i guarnida amb un vestit de gasa preciós que m’havia regalat la senyora Monjo i amb un barret de Vogue, propietat de la Montserrat Sunyer, tot dient «Soc la millor! Soc la millor! Soc la millor!», molt sovint pensava en ella, que ja no hi era per aplaudir-me, i com s’hauria divertit de la burla contra la gent tan convençuda de la pròpia excel·lència. M’hauria aplaudit, és clar, però s’hauria entretingut a enumerar tots els defectes, tots els errors, totes les possibilitats de millorament:

—Si et decidires a fer les coses amb els cinc sentits i no barrip-barrap...

Hi havia unes quantes coses que la Maria Farnés detestava: que la gent no fes les coses posant-hi els cinc sentits, que mentís, que fes gala de religiositat d’estampa i a més catalanista. El nacionalcatolicisme dels Pomells de Joventut, els feijoistes i d’altres agrupacions ungides d’ortodòxia la indignaven un no dir. Va viure indignada contra el nacionalcatolicisme espanyol de la postguerra i ara detectaria amb aprehensió la versió catalana d’aquesta amalgama de Déu i interessos de classe. Ella havia viscut de prop el cas Verdaguer i havia vist l’home acorralat per tota la beateria barcelonina. Acorralat per la dreta i defensat per l’esquerra, i ell al bell mig sense cap ganes de dirimir el conflicte, perquè era d’ell mateix que es tractava i no dels bàndols en acció. I vet aquí que Verdaguer no ha mort i torna a ser la presa fàcil de la beateria dretana. S’han apoderat altre cop del seu cadàver com ho va fer Cambó, una nit de llamps i trons, quan se’l va endur al Saló de Cent perquè l’esquerra no li fes un enterrament en benefici propi. Ara el motiu ha estat l’adquisició per part de la Corporació Metropolitana de la Vil·la Joana i el propòsit de rehabilitar l’edifici i usar-lo de passada, sense treure el museu casa Verdaguer, per al patronat de Collserola. I, de sobte, ha sorgit un grup de verdaguerians il·luminats que s’han erigit en defensa del poeta nacional i ens acusen als socialistes de voler profanar aquell lloc sacrosant, on, de fet, no queda cap presència fugaç de mossèn Verdaguer. En realitat, s’hi debat un problema polític a la vigília de la batalla electoral. Una dama il·luminada, un rector de Vallvidrera, uns quants ingenus i uns quants intellectuals entabanats reclamen, ara, al cap de tants anys, un museu Verdaguer digne de Verdaguer. La discussió es fa naturalment per damunt del cadàver del poeta, que no interessa, que amb prou feines si es coneix. És com si el temps s’hagués aturat i visquéssim a la Barcelona de principi de segle, amb els mateixos tabús, els mateixos prejudicis, els mateixos rancors. I veiem aparèixer d’una manera vergonyant, però tanmateix incisiva, un nou catolicisme que tracta de reunir els fidels purs i separar-los de tota contaminació dels dubtosos. Com si no hagués passat tot el moviment d’un catolicisme progressista, com si mai no hagués existit aquell estat d’esperit que emergia de les classes d’en Xavier Zubiri, home practicant i d’una fe tossuda que plantejava la religió positiva com una de les formes del que ell en deia religio, és a dir, l’essencial disposició humana de sentir-se inclinat a una petició de transcendència.

A casa nostra, a la casa dels Capmany que van instal·lar-se a la Rambla de les Flors cap allà els anys setanta del segle passat, on la meva mare va viure sempre una mica a precari, no es parlava de religió. A casa venien capellans, però no com a capellans sinó com a amics del meu pare. Solíem complir el cicle pasqual, però no se sabia ben bé si per adequat costum, si per afinitats estètiques o per algun sentiment religiós que es mantenia sense fer escarafalls. El pare no anava a missa, però cantava cant gregorià en no sé quina esglesiola; la mare anava a missa de tant en tant, però em va ensenyar a seguir la missa en el seu missal, un missal boniquíssim, en francès, que li havia regalat l’avi Farnés. La religió era la religió i no tenia res a veure amb la moral i menys encara amb les prohibicions i amb les condemnes. Tot feia joc, suposo, amb la nostra casa guerxa. No era —les definicions negatives sempre són molt útils, ja ho diuen els filòsofs—, no era, dic, una casa burgesa amb vitralls modernistes. Era una casa menestral a la Rambla de les Flors número 11, entre el carrer de la Petxina i el carrer de l’Hospital. Era una botiga semblant a qualsevol botiga de la Ciutat Vella, un ample espai dedicat a la venda, amb un taulell al fons. Darrere del taulell una porta corredora, que molt sovint s’encallava, donava pas a la rebotiga. Baixaves un graó i et trobaves amb un espai prou ample que feia de menjador, de rebedor, de sala d’estar. En un cantó una taula plegable que es podia obrir en dos batents, un ample armari bufet, dos armaris raconers i cadires de boga arrambades a les parets. Si seguies per un exigu passadís, tenies a l’esquerra una cambra sense finestres, que servia de mals endreços, amb un racó, endreçat, on hi havia els alambins que el meu pare feia servir per fer la ratafia. A la dreta el pati del celobert, amb un safareig gran i profund de pedra i al seu costat el vàter, que amb el temps es va desplaçar i va deixar lloc a una dutxa. He de consignar aquí de passada que la meva mare tenia una especial predilecció per les dutxes fredes, pràctica a la qual donava un sentit ètic, evidentment molest per als que no compartíem aquest gust. Si seguies el corredor, topaves amb el final de la casa, és a dir, amb la cuina, prou ampla i a l’antiga, fogons de carbó i una aigüera de pedra.

De la cuina, en naixia una escala que portava a l’entresol i en el sotaescala hi havia un recambró, hermèticament tancat, que en dèiem l’ensofrada. A l’ensofrada, hi disposaven els cistells i les paneres de vímet i una cassoleta de sofre que cremava amb una flama blavíssima mentre emblanquia la feina que els treballadors portaven per la botiga. Quan la família va abandonar definitivament la producció cistellera, va desaparèixer el recambró i es va ampliar l’espai de la cuina. Durant la guerra el sotaescala va adquirir una notable importància i ha quedat vivament unit als meus records, car es va decidir, no sé pas sota quina autoritat, que era el lloc més adient com a refugi dels bombardeigs. En un bombardeig molt pròxim que trencà vidres i escalabornà parets, sota l’escala de l’antiga ensofrada vaig sentir un gust de terra a la boca que em certificava que continuava vivint. Aquella meravellosa consciència de vida em deixava entre les dents unes partícules amb consistència de vidre que produïa una estranya esgarrifança que recorria tota la pell.

Escales amunt arribaves a dues estances prou amples, que en el meu record més persistent vessen de llibres i caixes plenes de papers. Hi dominaven els llibres que el pare havia anat comprant al llarg de la seva vida i les estibes de cançoner, paquets i paquets de cançons i de clixés per anar reeditant els volums que faltaven, amb una varietat de qualitat de paper i fins de mida dels quadernets. Va continuar existint aquell llibre extraordinàriament útil per a tothom, fins i tot per als que el van saquejar sense escrúpols però amb bon gust. En altres temps que no puc recordar les cambres havien estat usades com a dormitoris, sobretot la més avançada, la que donava a la botiga, amb un petit balconet amb replà i baranes de fusta. Allí havien dormit, allí havien viscut i allí havien mort els avis Capmany. En Pau Capmany, l’any 1889, quan el meu pare comptava uns vint-i-un anys, i la Maria Farnés, la seva muller, cap allà l’any vint, quan jo tenia uns dos anys i el meu germà Jordi estava a punt de néixer. Quedaven d’aquell endreç de vida botiguera alguns mobles, una gran calaixera isabelina, amb una vitrina de vidre que contenia un Nen Jesús de Praga, anomenat, és clar, Nyinyu Quessús per antonomàsia, molt ben guarnit amb un vestit de setí vermell, amb uns raigs daurats que li emmarcaven el caparró i aquell posat que, segons deien, a mi m’encaterinava. El Nen Jesús tenia a mà la bola del món i alçava els dos ditets de l’altra amb gest de poder i de benedicció. Em devia agradar molt aquell posat, car, segons deien, imitar-lo era una de les meves gracietes.

—Què fa el Nyinyu Quessús, Maria Aurèlia?

I jo col·locava la mà amb gest de contenir-hi la bola del món i amb l’altra amenaçava amb dos dits estesos i el puny clos. No puc interioritzar aquesta habilitat teatral, que s’esdevenia abans no comencés a utilitzar el llenguatge però ja amb prou capacitat de córrer desaforadament. Aquesta habilitat imitativa me la devia ensenyar la criada o potser l’àvia, car la mare detestava totes aquestes imatges, inclòs un Sant Pere molt gris sobre un fons amarronat, car les trobava de molt mal gust i a més típiques de la menestralia botiguera. El Nyinyu Quessús va seguir dominant el món sobre la calaixera, que abandonava només en el període de fer el pessebre. La mare potser alguna vegada va pensar fer desaparèixer aquell símbol de la devoció de la sogra, que detestava, però per respecte al pare se’n va estar, tot i que aprofitava qualsevol ocasió per explicar una anècdota que demostrava la poquíssima intel·ligència de l’àvia difunta i el pare es feia el distret, es guardava d’evocar amb tendresa qualsevol record, només solia invocar amb to burleta quan alguna cosa no li agradava: «Això en temps de l’altra dona no passava...».

El pare no ho va explicar mai, però potser sí que enyorava els seus bons temps de fill de viuda. Recordo que algú, potser una criada, em va recitar aquests versets d’una corranda amb més o menys bona intenció, el cas és que em van quedar a la memòria:

De los hijos de viuda

no te enamores,

aunque tengas más años que un jardín flores.

Porque son muy queridos

y sus madres los tienen

como maridos.

El Nen Jesús de Praga, Sant Pere i uns quants sants més van resistir el pas del temps fins que van desaparèixer fets miques. Un dels primers mesos de la guerra civil, devia ser per octubre o novembre, car jo anava a l’Institut, uns revolucionaris espontanis van fer un registre a casa nostra, van trinxar tot el que els va semblar i se’n van endur el pare. Com es pot comprendre, a la mare la desaparició del testimoni devot de la sogra no li va atorgar cap alegria. Molts i molts anys més tard, en la meva visita clandestina a Praga vaig voler veure l’original del Nen Jesús de la nostra calaixera. Em va semblar més petit i més bonic que el nostre, potser perquè l’envoltava la penombra de l’església, la claror groga dels ciris. Tanmateix, el triomf bolxevic no havia destronat aquella imatge de l’Infant de Majestat.

M’agradaria saber explicar com era d’abundant la nostra casa, però sense cap luxe. A la botiga i rebotiga que he descrit, s’hi feia vida diürna. Per anar a dormir ens traslladàvem al carrer de la Petxina, allí teníem el pis amb els dormitoris. Els pares havien llogat aquell pis quan les ties i l’avi havien abandonat la casa de la Ronda de Sant Pere per anar-se’n a viure a Canet de Mar. Allí al tercer pis del carrer de la Petxina número 1 hi havia la cambra dels pares amb mobles sòlids i bonics, les nostres petites cambres, la d’en Jordi i meva, i dues cambres més minúscules per a les criades, un vàter, una dutxa, freda també, i una cuina que no s’utilitzava. Només la cambra dels pares tenia claror abundant, car era l’única que donava al carrer de la Petxina, un carrer quiet i animat alhora, a tocar del mercat de la Boqueria. Hi havia una taverna que posseïa entre altres qualitats un cor d’en Clavé, que assajava sovint i quan feia bon temps ens amenitzaven les nits tant sí com no. Hi havia, a més, un dipòsit de gel, una gallinaire, una torradora de cafè i un llauner famós per les seves habilitats. Les criatures del veïnat jugaven al carrer, petit, gairebé un atzucac, sense gens de trànsit, però per entrar en aquests jocs jo m’havia d’escapolir car hi havia una prohibició tàcita d’aquest esbarjo. Hi havia dues prohibicions no pas formulades però no per això menys conegudes: jugar al carrer i parlar amb la senyora del principal, que per cert anava molt ben vestida i era sempre molt amable. Una nit, quan el vigilant ens obria la porta del carrer a la mare, a mi, a les criades, una d’elles amb en Jordi a coll, el vigilant va comentar que la tal senyora devia ser molt rica car tenia unes finques de regadiu al carrer de les Tàpies. La meva mare va tallar el comentari i va renyar la Sofia, que es feia un tip de riure. Jo no vaig poder aclarir de què reia tant la Sofia, ni per què la mare s’enfadava, però alguna cosa devia persistir, subratllant la frase obscena en la meva memòria, car allí es va quedar aïllada, sense sentit, durant anys i anys, fins que vet aquí que vaig pensar: és clar!, i vaig comprendre la indignació de la meva mare i les rialles de la Sofia.

El pis era fred i mentre ens despullàvem la criada planxava els llençols i encenia sobre les rajoles un bassiol d’esperit de vi per escalfar l’ambient. La claror blava de les flames de l’alcohol em produïa un plaer difús, una estranya seguretat. Allí hi havia la mare, alta, esponjosa, blanca, seguríssima. Aquella era la manera de fer, d’actuar, de parlar de la Maria Farnés.

Quan me’n vaig adonar, i això devia ser en el moment més fràgil de la meva adolescència, no em va agradar gens tenir una mare tan original, tan atípica. Era l’època en què a mi m’hauria agradat tenir una mare tòpica, pentinada de perruqueria, i un pare empleat i un pis a l’Eixample, amb rebedor, menjador i galeria. Com a la immensa majoria de gent jove, insegura i esporuguida, em feia por l’originalitat i a fe que la Maria Farnés ho era, d’original, i no tenia por de res. Semblava que anés dient pel món: soc la Maria Farnés, què passa? Era la Maria Farnés, la filla gran d’en Sebastià Farnés, la més bella, la més intel·ligent, la més estimada de les germanes, que s’havia casat quan ja ningú no la feia casadora —devia tenir uns vint-i-set o vint-i-vuit anys— amb un home quasi vint anys més gran que ella i que a més l’havia convertida en botiguera, una venedora de cistells. I ella feia de botiguera amb convicció i orgull, car tenia el costum de no penedir-se de res, però al mateix temps establia distàncies i, si a algú se li acudia dirigir-se-li en el més pur estil menestral, dient-li:

—Escolti, senyora Maria...

Li contestava:

—La senyora Maria és la meva sogra. Jo soc la senyora Capmany...

Quan li explico aquests detalls irrellevants de la meva primera experiència, en Jaume Vidal protesta, perquè, diu, aquests matisos no s’entenen gens. Es nega a admetre la importància que podia tenir que a una dona barcelonina se l’anomenés senyora Maria o senyora Capmany. I a mi em costa fer-li entendre que era importantíssim i que era importantíssim fa quatre dies. En certa mesura en Jaume té raó i ara és difícil detectar aquests matisos en el teixit barceloní actual, però és que la ciutat ha canviat i molt, s’han confós els estrats del llenguatge, s’ha perdut el concepte d’honorabilitat ciutadana, s’ha perdut la idea de prestigi i, si bé en certa mesura encara es pot parlar de les cinc famílies barcelonines, els límits de la seva influència són molt difícils de determinar, els botiguers barcelonins continuen sent conservadors i porucs però ja no tenen l’orgull del gec. Estar endeutat ha deixat de ser una vergonya i viuen al dia sense respecte al futur.

Durant aquests últims temps hem viscut sota l’obsessió del processament possible d’un exbanquer, president de la Generalitat. Tots els polítics han estat d’acord que era millor per a tots esquivar aquesta possibilitat. Com s’ho han fet els juristes per passar de llarg davant la possible responsabilitat del nostre president en una fallida que ha afectat un gran nombre de ciutadans, ni ens ho han explicat ni hem fet res per saber-ho. No hi ha procés i tots hem respirat. Des del punt de vista polític ho entenc perfectament, car jo mateixa m’he sentit alleugerida. Uf!, ja ha passat. Però el que sí que m’ha sorprès ha estat l’adhesió que la botigueria barcelonina ha mostrat envers un home o un grup d’homes que els havien fet perillar els cabals. Quan la Banca Vilumara va fer fallida rere del daltabaix del Banc de Barcelona, en Pepe Vilumara, cosí de la meva mare, ni sortia al carrer per por que li neguessin la salutació. És possible que el diner tingui avui un altre valor o simplement que la gent ha perdut la vergonya