Oficina d'objectes perduts

By Isabel Solé

Els contes d'Oficina d'objectes perduts, sovint des de l'humor i la ironia, comparteixen una idea de fons: perdre i retrobar són components essencials de l'existència, graons de l'escala per la qual transitem mentre vivim. Doloroses o només molestes, de vegades alliberadores, les pèrdues —de persones, de sentiments, de confiança, de possessions…— són ineludibles, i ens afecten, per això intentem compensar-les omplint el buit que ens han deixat.
Els protagonistes dels relats es mostren atordits, disgustats o ferits perquè han perdut quelcom que era seu. Però entre pèrdua i retrobament s'obre un temps propici per als canvis, oportunitats que gairebé sempre són capaços d'aprofitar —de vegades, de manera certament discutible.

• Language: Català
• Publisher: Ediciones Oblicuas
• Release date: Mar 5, 2024
• ISBN: 9788419805317

Book preview

Els contes d’Oficina d’objectes perduts, sovint des de l’humor i la ironia, comparteixen una idea de fons: perdre i retrobar són components essencials de l’existència, graons de l’escala per la qual transitem mentre vivim. Doloroses o només molestes, de vegades alliberadores, les pèrdues —de persones, de sentiments, de confiança, de possessions…— són ineludibles, i ens afecten, per això intentem compensar-les omplint el buit que ens han deixat.

Els protagonistes dels relats es mostren atordits, disgustats o ferits perquè han perdut quelcom que era seu. Però entre pèrdua i retrobament s’obre un temps propici per als canvis, oportunitats que gairebé sempre són capaços d’aprofitar —de vegades, de manera certament discutible.

logo-edoblicuas.png

Oficina d’objectes perduts

Isabel Solé

www.edicionesoblicuas.com

Oficina d’objectes perduts

© 2023, Isabel Solé

© 2023, Ediciones Oblicuas

EDITORES DEL DESASTRE, S.L.

c/ Lluís Companys nº 3, 3º 2ª

08870 Sitges (Barcelona)

[e-mail]

ISBN edición ebook: 978-84-19805-31-7

ISBN edición papel: 978-84-19805-30-0

Edición: 2023

Diseño y maquetación: Dondesea, servicios editoriales

Ilustración de cubierta: Héctor Gomila

Queda prohibida la reproducción total o parcial de cualquier parte de este libro, incluido el diseño de la cubierta, así como su almacenamiento, transmisión o tratamiento por ningún medio, sea electrónico, mecánico, químico, óptico, de grabación o de fotocopia, sin el permiso previo por escrito de EDITORES DEL DESASTRE, S.L.

www.edicionesoblicuas.com

Índex

Pròleg. De guanys i de pèrdues

Un art

Traducció de J. C. Pons Alord Aparences

Línia 1

No es pot tenir tot

Menú de tardor

No sé com dir-t’ho

Buck Rogers

Marina

Oficina d’objectes perduts

Horòscop

La butaca

L’herència

Oportunitat

Jet-set

Roba neta

El deure

Joc

La visita

Toc final

Jubilació

Tu

La casa dels seus somnis

Agraïments

L’autora

Pròleg. De guanys i de pèrdues. (Invitació a la lectura de l’obra Oficina d’objectes perduts, d’Isabel Solé Gallart)

Quan, aviat farà deu anys, revisava el manuscrit que es publicaria el 2015 de la mà de Godall Edicions sota el títol de Perennia. Poesia epigràfica llatina, vaig incloure, entre els epitafis triats, un poema breu que feia així:

Quaerere cessaui nunquam neque perdere desi,

mors interuenit, nunc ab utroque uaco.

Viuite felices qui legitis.

«Mai no he deixat de guanyar ni he parat de perdre.

La mort va intervenir, i ara em veig alliberat de totes dues coses.

Viviu feliços vosaltres que ho llegiu».

Es tractava d’un carmen epigraphicum (una inscripció poètica gravada sobre suport dur) provinent de la Itàlia septentrional, concretament de Torí (Augusta Taurinorum), força semblant des del punt de vista formulari a d’altres epitafis d’època imperial localitzats en indrets no especialment allunyats, com ara la Vall d’Aosta, Brescia, Vicenza o Verona, o fins i tot a Roma. En un dístic elegíac de factura correcta, el difunt, oriünd d’Aquileia, prenia la paraula i informava de les activitats amb què havia passat la vida, guanyar i perdre, bo i assenyalant la mort com alliberadora de qualsevol acció (també dels mals, d’acord amb el tòpic mors mala soluit); després, s’adreçava amb un imperatiu a un vosaltres, els vius, els lectors del seu epígraf, per animar-los a passar els dies sense neguits, feliços. Alguns estudiosos han plantejat que aquests textos devien estar inscrits en tombes pertanyents a negotiatores, és a dir, a comerciants i mercaders senzills que no havien esdevingut multimilionaris en sestercis tot i haver-se escarrassat a treballar tothora. Els epigrames subratllarien, doncs, la incertesa i la dificultat de fer fortuna en els negocis, i, en canvi, assenyalarien la pèrdua com un element inherent al fet mateix de dedicar-se a les transaccions comercials.

És ben cert que els llocs comuns de l’epigrafia sepulcral remeten sense reserves a dades autènticament biogràfiques, però no ho és menys que fan possible una reflexió general sobre l’existència, i per això jo triava aquests poemes anònims, els traduïa i els incorporava a l’antologia que estava preparant, per la seva vàlua literària i testimonial i perquè apel·laven a la condició humana de tots els temps i de tots els llocs. Guanyar i perdre en els negocis? Sens dubte, sí, és clar. Però què és la vida sinó una combinació d’oci i negoci on hem d’assumir la pèrdua, l’absència, la cerca, el retrobament, el dol, l’enyor i la nostàlgia, entre altres successos, esdeveniments i experiències que ens costen de pair i d’explicar? No hi ha dubte que la mort posa fi a l’angoixa que provoca la recerca de guanys i també al dolor que comporten les pèrdues; els morts, que en són sabedors perquè ja ho han viscut en pròpia pell, exhorten en les seves làpides, esteles i monuments funeraris a no capficar-s’hi en excés, a servir-se dels diners de manera justa i equilibrada, i a evitar viure només per acumular béns i honors que no són capaços de garantir la pau i la serenor. És ben bé com si els finats romans ja dominessin l’art de perdre, aquest art que recull magníficament la poeta Elizabeth Bishop en la peça que Isabel Solé tria com a porta d’entrada a la seva Oficina d’objectes perduts.

Deixem-nos, doncs, d’historietes de romans, tan lluny i tan a prop a la vegada del que som, i permeteu-me que us parli d’aquesta obra que ara teniu a les mans, un recull de vint-i-un contes esplèndids a la gestació dels quals he tingut el privilegi d’assistir, fet que m’ha permès de conèixer de primera mà, per a cadascun dels relats i per al llibre que n’ha resultat, tot el procés que permet passar d’una idea, d’una fogonada, d’una imatge, d’una llavor o intuïció, a una obra literària amb sentit d’unitat i capaç d’aconseguir l’efecte singular que es desitja atènyer. Qui escriu un relat eficaç concentra els esforços en uns objectius definits i fixa clarament les seves prioritats, de manera que la història està del tot cohesionada, respira un sentit unitari de principi a fi i, en conseqüència, produeix en qui la llegeix un impacte intens que roman molt més enllà de l’acte de lectura. Si un text commou, capgira expectatives, sacseja i emociona gràcies a la intel·ligència i la sagacitat de qui l’ha escrit, quedarà gravat en la nostra memòria per sempre. Si, a més, resulta, com en el cas que ens ocupa, que cada història neix del cap d’una persona absolutament brillant, de gran bagatge lector, treballadora i amb una tendència irrefrenable a la perfecció com la Isabel Solé, no pot sorprendre que el resultat sigui magnífic per a cada conte i encara més enlluernador en la construcció final que és el recull sencer, on cada peça s’incardina en el conjunt i hi dialoga, de manera que, a cada nou abordatge, els sentits es multipliquen, els matisos es reforcen, l’admiració creix. En efecte, el vincle que s’estableix entre els diferents contes de l’obra provoca que els seus significats s’enriqueixin els uns amb els altres, de manera que la suma del tot és més gran que la suma de les parts. Quan l’obra que els aplega presenta mecanismes d’enllaç, ecos, ressons i correspondències, recreacions intertextuals, els contes demanen encara més imperativament la nostra atenció, i se la guanyen en virtut d’un dret propi. Un lector exigent n’ha de gaudir per força. Llegir i rellegir esdevé aleshores un fet inevitable, un plaer sense parangó.

Els contes que constitueixen aquest recull es vinculen —ja ho anuncia el títol i tot el preàmbul que ara he desplegat, i ja ens ho va fer saber la Isabel quan ens vam conèixer el mes d’octubre de l’any 2019 en una aula de l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès— mitjançant una idea de fons segons la qual perdre i retrobar són components essencials de l’existència, graons de l’escala per la qual transitem mentre vivim. Amb aquestes paraules resumia ella el projecte d’escriptura que havia començat l’any abans: «Doloroses o només molestes, de vegades alliberadores, les pèrdues —de persones, de sentiments, de confiança, de possessions...— són ineludibles. Retrobar potser no és inevitable, però la nostra naturalesa ens empeny a avançar, a adaptar-nos, a empaitar el benestar i la felicitat; per això busquem, i també trobem sense buscar, o sense saber què buscàvem».

I com s’expressa en l’obra aquest ball de pèrdues, recerques i troballes? Com es materialitza en cada conte i en el recull aquesta idea de fons? Els professors d’escriptura creativa mirem de transmetre amb entusiasme i convenciment els trets que converteixen un text en un bon conte. Com una lletania, insistim un i altre cop en la brevetat, l’essencialitat, l’economia de recursos, la intensitat, la tensió, la capacitat de suggestió, la importància del conflicte i del subtext, l’equilibri entre la tècnica i el talent, el treball i la inspiració, el contingut i la forma, la profunditat i l’entreteniment, i tants altres binomis que, ben combinats, poden donar com a resultat un producte literari excel·lent. Qui escriu un relat s’adona, però, quan ja en sap força, de teoria, i quan ja ha fet prou pràctica, que el conte no vol receptes estrictes ni normatives inamovibles, que és un gènere que, com diu l’escriptor i professor Manel Ollé, sempre escapa d’ell mateix, que es valora pel joc que estableix entre allò que diu i allò que calla, per la tensió entre la força centrifugadora i expansiva de la imaginació i els mecanismes formalitzadors i centrípets que cristal·litzen el relat en el punt final o ja en la primera frase. El conte, afegeix, és un gènere que es valora per la capacitat de xifrar mons possibles i emocions, de fer esclatar enmig de la quotidianitat breus epifanies en prosa i de donar forma als problemes més profunds des de l’aparent lleugeresa. I això és el que fa Solé en les seves històries, que hom intueix que neixen sovint de la pròpia experiència, o d’una anècdota escoltada o llegida, però que passen pel sedàs de la ficció per esdevenir encara més reals, més autèntiques des del punt de vista humà i artístic. Autores com Lucia Berlin, Alice Munro i Carson McCullers són inspiradores precisament d’aquesta capacitat que l’autora treballa i que consisteix a convertir l’anècdota en categoria, la realitat en una ficció universal vertadera, honesta, literàriament plena d’energia i reveladora de sentit.

Escriure un relat no és posar una paraula darrere una altra sinó crear tot un món, un artefacte valuós, un edifici o construcció autònoma en un estil literari propi. És evitar els tòpics i llocs comuns canviant-los per maneres de dir més efectives i creatives potenciant l’originalitat del text, el seu efecte sobre qui el llegeix. No tenir pressa ni durant la planificació del relat ni mentre s’escriu ni quan s’ha acabat és la clau d’una obra reeixida. Tot vol el seu temps. Mai no és tard per refer un text completament o en part, i a això s’ha dedicat la Isabel en els darrers anys: ara en podem assaborir els fruits. El treball de ribot i de llima s’ha dut a terme pas a pas, amb intenció, entusiasme i diligència, i —no ho oblidem perquè en bona part a això es deu la qualitat dels relats— amb un ús i un domini del material lingüístic d’acord amb les propietats d’adequació, coherència, cohesió i correcció. D’aquí ve que els seus contes diguin tant i tan ben dit.

A tot el que s’ha esmentat, cal afegir, per valorar justament les virtuts del llibre, la bona tria de narradors —amb una alternança eficaç de les veus en primera i en tercera persones—, una amenitat pel que fa al subgènere —car, a la pàtina majoritàriament realista, és a dir, al fet que les històries s’ocupen d’esdeveniments ordinaris, amb una alta probabilitat d’haver ocorregut, s’introdueixen de tant en tant capes d’elements extraordinaris i sorprenents, de transcurs improbable, siguin o no impossibles per naturalesa, i dosis de fantasia o realisme màgic per projectar encara amb més claredat i contundència la realitat que ens envolta—, una extensió variada que fa possible quan cal canvis de ritme, to i d’intensitat en la lectura —relats curts genuïns, vius, visibles i eficaços alternen amb d’altres de llargària mitjana i fins i tot amb alguns de gruix, vastitud i profunditat tan grans que podrien ser l’embrió d’una nouvelle—, la presència de diàlegs del tot versemblants, i altres elements aglutinadors que creen expectatives i fan mantenir l’interès, com ara el tema de la confessió a les portes de la mort o la venjança com a principal desencadenant de la trama, o fins i tot la carta que exerceix un paper decisiu en la història.

No costa tampoc gaire identificar-se amb els protagonistes d’aquests contes que ara veuen la llum, ànimes a voltes atordides, a voltes desconsolades, a voltes disgustades, perquè han perdut quelcom que els era molt estimat, però també perplexes o agraïdes pels canvis que la vida els ha portat després, fins i tot sense buscar-los. Ànimes, fet i fet, com les nostres. Entreu, doncs, en aquesta Oficina d’objectes perduts de què Isabel Solé ha tingut una cura extraordinària. No sé si hi trobareu res que hàgiu perdut en un transport públic, al gimnàs o caminant pel carrer: documents, carteres, moneders, telèfons mòbils, bosses, motxilles, portàtils, càmeres, llibres electrònics, maletins, ulleres graduades i de sol, cascos, jaquetes, claus o joies. Però del que no tinc cap