Autories

Pedra de toc és molt més que un llibre de memòries o la crònica d'un temps. És una deu de cultura, de cultura en majúscules. Perquè, com diu Julià de Jòdar en el pròleg d'aquesta edició, «una dona indòcil al món fet pels homes només podia guanyar-se la llibertat no pas esperant graciosament que la hi concedissin, sinó exercint-la. I l'única manera de fer-ho no era pas fent-se "una" cultura, sinó apropiant-se de "la" cultura: una eina procuradora tant de seguretat com de desassossec». Maria Aurèlia Capmany és alhora far i esperó per a unes generacions (les que traginen avui el seu llegat intel·lectual, polític, literari) que sense obres com aquesta anirien encara més a les palpentes.

Les cròniques polítiques que Maria-Mercè Marçal va fer durant els anys 1979-1980 surten a la llum per primera vegada. Aquesta és la peça que faltava per comprendre la trajectòria intel·lectual de l'autora i la pulsió de l'independentisme i el feminisme en aquesta decisiva cruïlla històrica. «Contra tot mite fundacional», ens diu David Fernàndez, «aquells anys no van ser un camí de roses sinó un estrany rosari de l'aurora». Els textos de Marçal es poden llegir en molts aspectes com un mirall del temps que ens toca viure: l'estratègia per confrontar els Països Catalans, les desigualtats que pateixen les dones, la divisió de les forces independentistes, la «candidatura unitària de l'emigració» encapçalada per Jiménez Losantos... Tot és massa a prop per oblidar-ho tan ràpid. La inèrcia és això: oblit. I la de Marçal va ser una «lluita constant contra la inèrcia».

«Les dones, sí, estan tipes de ser perfectes. Mares equilibrades, cuineres com l'àvia, dones amb gust, excel·lents treballadores, somriures a dojo i muà, muà, petonet que t'engalto». Montserrat Roig és un dels pals de paller de qualsevol història del feminisme català. S'ha parlat a bastament i amb prou justícia de la seva ploma tan ben esmolada en l'assaig i la columna periodística, i se n'han fet antologies des d'altres perspectives, però fins ara no s'havien agrupat posant el focus en el seu pensament feminista. Especialment crítica amb els intel·lectuals masclistes d'esquerres, lluminosa quan ens parla de les seves col·legues escriptores i de l'eterna pregunta sobre la «literatura femenina»... Roig té moltes coses a dir-nos d'una lluita política que viu avui una embranzida vigorosa i que, tristament, sembla que no es pot permetre el luxe d'afluixar en un futur pròxim.

«No sé encara per què se m'ha acudit començar unes memòries», explica Capmany, l'any 1987, al volum Mala memòria. «Em sembla que fins i tot havia dit que no ho faria mai». Sortosament, se'n va desdir. Aquestes memòries adquireixen, sens dubte, una irradiació peculiar. La interrelació constant entre passat i present té, a més, una voluntat col·lectiva, de llegat a les generacions futures; per això, més enllà de ser un passeig pels escenaris del record, aquestes memòries assenyalen aspectes de la societat que encara ara, tants anys després, no hem pogut resoldre. Maria Aurèlia Capmany continua sent una advertència.

Les reflexions de Maria-Mercè Marçal agrupades a 'Sota el signe del drac' han estat una referència per a diverses generacions de lectors catalans, i són del tot ineludibles per als interessats en la poètica marçaliana i la seva irradiació en la literatura catalana. Aquest recull, que presentem ara ampliat amb un bell epíleg fotogràfic, constitueix un recorregut pels referents estètics i polítics de la poeta, i reconeix Marçal com una crítica cultural de primer ordre i com una baula necessària en qualsevol història de la cultura que es vulgui plural i feminista.