Partidària de la vida: Articles, conferències, entrevistes

By Aurora Bertrana

Aurora Bertrana (1892-1974) va ser una magnífica prosista i una gran aventurera. Fascinada pel món i la literatura, els viatges que va fer a la Polinèsia, a Suïssa i al Marroc van servir-li de material per a novel·les, relats i, sobretot, articles periodístics. Interessada d'igual manera per la societat, va ser pionera a l'hora de parlar de feminisme i d'altres cultures, sempre des d'una fervent defensa de la llengua i cultura catalanes. Dona de món, mai va deixar d'escriure, fer conferències i defensar el llegat del seu pare. Aquest volum en dona fe: s'hi recullen els seus millors escrits, des dels anys 20 fins als 70, sobre tots els temes que van captivar-la; textos que mostren el recorregut d'una biografia única.

• Language: Català
• Publisher: Comanegra
• Release date: Sep 13, 2023
• ISBN: 9788419590541

Book preview

GINEBRA

«ELS SEGADORS» A L’INSTITUT JAQUES-DALCROZE

LA VEU DE CATALUNYA (02/03/1923)

Al Hall de l’Institut Jaques-Dalcroze, una gentil americana passeja amunt i avall a grans gambades, cantant, a mitja veu, Els Segadors. Té els cabells rossos i ondulats i un riure sa.

Una bruna doneta alsaciana se li atansa:

—Què és això, tan solemne i planyívol, que canteu, miss Dora?

—És l’himne patriòtic d’un poble anomenat Catalunya.

—Ah, ja sé, una gent treballadora i sorruda que ha lluitat i lluita fermament per la seva autonomia.

—Com vos n’haveu informat?

—I vós, com sabeu son himne de memòria?

—Jo? Molt senzill: mireu —i li mostra el quadern d’Improvisació, on es troben Els Segadors curosament harmonitzats i corregits per una mà experta.

—Ah, sí; la lliçó de l’altre jorn... Recordo. La professora ens demanà a totes els himnes nacionals dels nostres països respectius. Vol que sapiguem improvisar una harmonització correcta dels nostres cants patriòtics. Hi havia l’anglès, el suís, l’holandès, La Marsellesa i aquest que s’anomena... espereu, s’anomena... (amb un accent terrible) Els Segadors.

—Què vol dir això?

—No ho sé pas. Crec que és un himne revolucionari.

—Tan trist, i revolucionari?

—Oh, són una gent molt especial, els catalans. La nostra companya d’estudis ens ha explicat moltes coses. Jo no coneixia res d’ells. Ara, però, per un sol que n’hi ha a l’Institut, tothom ha de saber que existeixen, on viuen i el que fan.

—M. Jaques els estima molt, oi, els catalans?

—Ho ignoro, però almenys en parla cada jorn.

—Certament; ahir va cridar durant la lliçó de Plàstica: «Eh, là-bas, la Catalogne, toujours indépendante!».

—Sí, ho recordo. L’altre dia, també corregint la nostra condeixebla, va dir-li: «Ja sé que els catalans sou gent que posseïu moltes qualitats, però jo prefereixo aquest exercici més senzillament fet».

*

Les meves companyes, seguint l’exemple de Jaques-Dalcroze, m’anomenen La Catalana. Efectivament, jo sento un plaer especial a explicar a tot aqueix bé de Déu de noies estrangeres la història i els costums de la nostra pàtria. M’anima l’interès que desvetllo. En certa ocasió, davant d’una seixantena de deixebles, va, M. Jaques, consultar-me sobre un exercici plàstic:

—Com la vostra dansa, no és veritat?

—No —vaig respondre—: a la meva terra no es balla cap dansa amb semblant moviment. Això és més aviat característic d’un ball andalús. Les nostres danses són, tanmateix, més hieràtiques i cadencioses. I a poc a poc, un dia una mica, un altre dia una altra mica, enfront la sorpresa dels ulls blaus, verds i grisos de la joventut del nord, jo he anat explicant que, a Catalunya, no es toca la pandereta ni es balla la jota, que som personals en les nostres coses i gelosos del nostre dret, de la nostra llengua i de les nostres