A barbarian in Barcelona
By Antonio Beneyto and Beneyto
()
About this ebook
Related to A barbarian in Barcelona
Related ebooks
Constel·lacions postmodernes Rating: 0 out of 5 stars0 ratingsEl món d'ahir de Joan Estelrich: Dietaris, cultura i acció política Rating: 0 out of 5 stars0 ratingsEl cartògraf d'absències Rating: 0 out of 5 stars0 ratingsBarcelona nua Rating: 0 out of 5 stars0 ratingsPare de rates Rating: 0 out of 5 stars0 ratingsCròniques Rating: 0 out of 5 stars0 ratingsJoan Miró. El nen que parlava amb els arbres Rating: 0 out of 5 stars0 ratingsAmb cor de foc. Correspondència (1950-1991): Edició, introducció i notes a cura de Manuel Guerrero Brullet Ebook
Amb cor de foc. Correspondència (1950-1991): Edició, introducció i notes a cura de Manuel Guerrero Brullet
byAntoni TàpiesRating: 0 out of 5 stars0 ratingsSomni d'un apotecari d'estiu Rating: 0 out of 5 stars0 ratingsVíctor Català, l'escriptora emmascarada Rating: 0 out of 5 stars0 ratingsMosaic: Intimitats Rating: 0 out of 5 stars0 ratingsMaquis a Catalunya: De la invasió de la Vall d'Aran a la mort del Caracremada Ebook
Maquis a Catalunya: De la invasió de la Vall d'Aran a la mort del Caracremada
byFerran Sánchez AgustíRating: 0 out of 5 stars0 ratingsTretze biografies imperfectes Rating: 0 out of 5 stars0 ratingsJaume Fuster, gènere negre sense límits Rating: 0 out of 5 stars0 ratingsLa literatura. Per què és important Rating: 0 out of 5 stars0 ratingsPoemes transgredits Rating: 0 out of 5 stars0 ratingsLa Bíblia valenciana Rating: 0 out of 5 stars0 ratingsLa terra prohibida (volum 1) Rating: 0 out of 5 stars0 ratingsLa biblioteca fantasma Rating: 0 out of 5 stars0 ratingsLa Catalunya ciutat: El pensament cívic a l'obra de Maragall i D'Ors Rating: 0 out of 5 stars0 ratingsViure cansa Rating: 0 out of 5 stars0 ratingsTemps de quarantena: Cultura i societat durant la Postguerra al País Valencià (1939-1959) Ebook
Temps de quarantena: Cultura i societat durant la Postguerra al País Valencià (1939-1959)
byJosep Ballester RocaRating: 0 out of 5 stars0 ratingsL'home del calendari Rating: 0 out of 5 stars0 ratingsTardes de diumenge: Converses, postals i proclames en el reset global Rating: 0 out of 5 stars0 ratingsEll, a la presó Rating: 0 out of 5 stars0 ratingsMai no és tard: (Vinyoliana) Rating: 0 out of 5 stars0 ratingsLa pira al port Rating: 0 out of 5 stars0 ratingsMicromégas: Una història filosòfica Rating: 0 out of 5 stars0 ratingsLa ciutat interrompuda Rating: 0 out of 5 stars0 ratingsPartidària de la vida: Articles, conferències, entrevistes Rating: 0 out of 5 stars0 ratings
Related podcast episodes
Ofèlia Carbonell: “Podríem enderrocar la Sagrada Família i continuaria venint gent”: La violoncel·lista Ofèlia Carbonell és una experta en observar i viure detalls de la ciutat que a molts se’ns escapen. Per exemple, com viuen Barcelona els nòmades digitals a les seves xarxes socials; què fan els turistes estrangers quan hi vénen; com és que, tan sovint, les converses a Barcelona semblen monòlegs. Ara ha escrit un llibre que es diu Fusta i resina (Columna Edicions), amb la col·lecció Brunzits, de Juliana Canet, perquè diu que li faltava una mirada jove sobre Barcelona, un relat de la ciutat on sentir-se representada, físicament representada: “Volia escriure sobre Barcelona i des de Barcelona”. Havia tingut una època d’obsessió amb Mercè Rodoreda i amb Vida privada, de Josep Maria de Sagarra, i això li va donar “una imatge mitificada de la ciutat, que no acabava de saber traduir amb allò que vivia”. La seva Barcelona no coincidia amb la que havia llegit als llibres. Podcast episode
Ofèlia Carbonell: “Podríem enderrocar la Sagrada Família i continuaria venint gent”: La violoncel·lista Ofèlia Carbonell és una experta en observar i viure detalls de la ciutat que a molts se’ns escapen. Per exemple, com viuen Barcelona els nòmades digitals a les seves xarxes socials; què fan els turistes estrangers quan hi vénen; com és que, tan sovint, les converses a Barcelona semblen monòlegs. Ara ha escrit un llibre que es diu Fusta i resina (Columna Edicions), amb la col·lecció Brunzits, de Juliana Canet, perquè diu que li faltava una mirada jove sobre Barcelona, un relat de la ciutat on sentir-se representada, físicament representada: “Volia escriure sobre Barcelona i des de Barcelona”. Havia tingut una època d’obsessió amb Mercè Rodoreda i amb Vida privada, de Josep Maria de Sagarra, i això li va donar “una imatge mitificada de la ciutat, que no acabava de saber traduir amb allò que vivia”. La seva Barcelona no coincidia amb la que havia llegit als llibres.
bySanta Eulàlia0 ratings0% found this document usefulAntonio Baños: “Si Barcelona mira el mar, dóna el cul a Catalunya”: “No entenia ni entenc aquesta Barcelona”, escriu el periodista Antonio Baños. Acaba de publicar el llibre Barcelona no té solució (Viena Edicions), en què reflexiona sobre el futur de la ciutat, perquè que no tingui solució, diu, no vol dir de cap manera que no tingui futur. “El problema que trobo en els discursos polítics sobre Barcelona és que la volen solucionar. És a dir: donar un model final, bé sigui un parc recreatiu per a turistes, una ciutat per a la ciència o una immensa superilla on passejar ociosament la gent que teletreballa”, diu. En canvi, ell considera que “Barcelona és una ciutat dialèctica: poderosa sense poder, capital sense país, costanera però –en la psique– sense mar, burgesa i proletària, catalana i migrada… Sempre està en dialèctica”. Podcast episode
Antonio Baños: “Si Barcelona mira el mar, dóna el cul a Catalunya”: “No entenia ni entenc aquesta Barcelona”, escriu el periodista Antonio Baños. Acaba de publicar el llibre Barcelona no té solució (Viena Edicions), en què reflexiona sobre el futur de la ciutat, perquè que no tingui solució, diu, no vol dir de cap manera que no tingui futur. “El problema que trobo en els discursos polítics sobre Barcelona és que la volen solucionar. És a dir: donar un model final, bé sigui un parc recreatiu per a turistes, una ciutat per a la ciència o una immensa superilla on passejar ociosament la gent que teletreballa”, diu. En canvi, ell considera que “Barcelona és una ciutat dialèctica: poderosa sense poder, capital sense país, costanera però –en la psique– sense mar, burgesa i proletària, catalana i migrada… Sempre està en dialèctica”.
bySanta Eulàlia0 ratings0% found this document usefulAna Sánchez: “Barcelona sencera va ser foradada pels veïns a pic i pala”: Sota els peus hi tenim una altra Barcelona. És la ciutat dels refugis antiaeris que molts veïns van construir amb les seves pròpies mans, de 1937 a 1939, per a protegir-se dels bombardaments de l’aviació feixista. Aquells dos anys, damunt de la ciutat van caure un milió de quilos de bombes, que van causar més de 2.700 morts i 7.000 ferits. La periodista i fotògrafa Ana Sánchez els ha investigat, recorregut i retratat. “Barcelona sencera va ser foradada pels veïns a pic i pala”, afirma. El resultat de la feina es va documentar en una exposició a La Model, 1.322. Refugis antiaeris de Barcelona, que a partir del febrer vinent es podrà visitar també a la Universitat Autònoma. L’exposició, que Sánchez va comissariar juntament amb l’historiador Xavier Domènech, demostrava que els refugis no tan sols expliquen una Barcelona del passat, sinó els fonaments de la Barcelona actual, gairebé literalment. Podcast episode
Ana Sánchez: “Barcelona sencera va ser foradada pels veïns a pic i pala”: Sota els peus hi tenim una altra Barcelona. És la ciutat dels refugis antiaeris que molts veïns van construir amb les seves pròpies mans, de 1937 a 1939, per a protegir-se dels bombardaments de l’aviació feixista. Aquells dos anys, damunt de la ciutat van caure un milió de quilos de bombes, que van causar més de 2.700 morts i 7.000 ferits. La periodista i fotògrafa Ana Sánchez els ha investigat, recorregut i retratat. “Barcelona sencera va ser foradada pels veïns a pic i pala”, afirma. El resultat de la feina es va documentar en una exposició a La Model, 1.322. Refugis antiaeris de Barcelona, que a partir del febrer vinent es podrà visitar també a la Universitat Autònoma. L’exposició, que Sánchez va comissariar juntament amb l’historiador Xavier Domènech, demostrava que els refugis no tan sols expliquen una Barcelona del passat, sinó els fonaments de la Barcelona actual, gairebé literalment.
bySanta Eulàlia0 ratings0% found this document usefulLa Sotana 161 amb Sergi Pàmies, 11-11-19 0 ratings0% found this document usefulRaül Garrigasait: “El Parc Güell és una declaració de principis: agafo la terra més estèril i la converteixo en el centre del món”: El filòleg i escriptor Raül Garrigasait (Solsona, 1979) va arribar a Barcelona a setze anys per estudiar música. Ara viu de prop de la gran reforma del carrer Consell de Cent, un dels emblemes del govern d’Ada Colau. “Hi passejo i veig que van apareixent les plantes i zeros als pisos. És un regal econòmic espectacular als propietaris d’aquella zona, i una mala passada per als qui hi estan de lloguer, perquè d’aquí poc n’hauran de marxar. Però és un canvi molt en la línia del que s’ha fet sempre a Barcelona”, afirma. “És el gran dilema dels últims anys, que es comenta sempre a Barcelona, d’haver de triar entre una ciutat guapa, moderna, amb uns preus desorbitats que expulsen els barcelonins, o una ciutat lletja, decadent, amb uns preus acceptables per als barcelonins però que és una merda. No poder trobar un desllorigador en això és el drama”. En aquest epi Podcast episode
Raül Garrigasait: “El Parc Güell és una declaració de principis: agafo la terra més estèril i la converteixo en el centre del món”: El filòleg i escriptor Raül Garrigasait (Solsona, 1979) va arribar a Barcelona a setze anys per estudiar música. Ara viu de prop de la gran reforma del carrer Consell de Cent, un dels emblemes del govern d’Ada Colau. “Hi passejo i veig que van apareixent les plantes i zeros als pisos. És un regal econòmic espectacular als propietaris d’aquella zona, i una mala passada per als qui hi estan de lloguer, perquè d’aquí poc n’hauran de marxar. Però és un canvi molt en la línia del que s’ha fet sempre a Barcelona”, afirma. “És el gran dilema dels últims anys, que es comenta sempre a Barcelona, d’haver de triar entre una ciutat guapa, moderna, amb uns preus desorbitats que expulsen els barcelonins, o una ciutat lletja, decadent, amb uns preus acceptables per als barcelonins però que és una merda. No poder trobar un desllorigador en això és el drama”. En aquest epi
bySanta Eulàlia0 ratings0% found this document usefulÒscar Dalmau: “M’agrada l’arquitectura que la majoria de gent troba lletja”: El presentador i comunicador Òscar Dalmau (Barcelona, 1974) és del barri de la Bordeta. Els seus avis van veure com se n’aixecava una bona part, maó sobre maó. Ell, ja barceloní de soca-rel, es va afeccionar de seguida a passejar per la ciutat i fer-se amic de porters i conserges. Ha retratat façanes, vestíbuls i racons molt valuosos arquitectònicament que també expliquen una part molt important de la història de Barcelona, però que la gent sol menysprear amb una etiqueta. Arquitectura lletja. En aquest episodi de Santa Eulàlia, Dalmau hi explica la Barcelona que ha viscut; homenatja Núria Feliu, una barcelonina que ha estat molt important per a ell i per al barri de Sants; i parla de les joies urbanes que va immortalitzar al llibre Barcelona Retro: Guia d’arquitectura moderna i d’arts aplicades a Barcelona (Editorial GG). Podcast episode
Òscar Dalmau: “M’agrada l’arquitectura que la majoria de gent troba lletja”: El presentador i comunicador Òscar Dalmau (Barcelona, 1974) és del barri de la Bordeta. Els seus avis van veure com se n’aixecava una bona part, maó sobre maó. Ell, ja barceloní de soca-rel, es va afeccionar de seguida a passejar per la ciutat i fer-se amic de porters i conserges. Ha retratat façanes, vestíbuls i racons molt valuosos arquitectònicament que també expliquen una part molt important de la història de Barcelona, però que la gent sol menysprear amb una etiqueta. Arquitectura lletja. En aquest episodi de Santa Eulàlia, Dalmau hi explica la Barcelona que ha viscut; homenatja Núria Feliu, una barcelonina que ha estat molt important per a ell i per al barri de Sants; i parla de les joies urbanes que va immortalitzar al llibre Barcelona Retro: Guia d’arquitectura moderna i d’arts aplicades a Barcelona (Editorial GG).
bySanta Eulàlia0 ratings0% found this document usefulAdrià Pujol: “Un barceloní és un ésser permanentment desubicat”: L’escriptor i antropòleg Adrià Pujol fa anys que rumia sobre què vol dir ser barceloní, i diu que troba a faltar “barcelonins amb identitats fortes, que reivindiquin realment què és ser de Barcelona”. Pujol, begurenc de l’Eixample i barceloní de l’Empordà, detecta que “queden poquíssims barcelonins”. “Un barceloní és un ésser desubicat permamentment perquè viu en una capital cosmopolita transnacional i alhora és d’un provincianisme que no se l’acaba. I, com que més de la meitat dels barcelonins som de fora, com és lògic en tota ciutat, encara és més difusa la identitat del barceloní”, explica. Segons Pujol, aquest provincianisme que diagnostica ve –en bona part– del fet de no tenir un estat. “El discurs és capitalí i la ciutat ha estat Cap i Casal, però de facto no és capital de cap estat, i això genera un desordre fins i tot psíquic, no només cultural, perquè el barceloní té una relació estranyíssima amb el país, i ja no Podcast episode
Adrià Pujol: “Un barceloní és un ésser permanentment desubicat”: L’escriptor i antropòleg Adrià Pujol fa anys que rumia sobre què vol dir ser barceloní, i diu que troba a faltar “barcelonins amb identitats fortes, que reivindiquin realment què és ser de Barcelona”. Pujol, begurenc de l’Eixample i barceloní de l’Empordà, detecta que “queden poquíssims barcelonins”. “Un barceloní és un ésser desubicat permamentment perquè viu en una capital cosmopolita transnacional i alhora és d’un provincianisme que no se l’acaba. I, com que més de la meitat dels barcelonins som de fora, com és lògic en tota ciutat, encara és més difusa la identitat del barceloní”, explica. Segons Pujol, aquest provincianisme que diagnostica ve –en bona part– del fet de no tenir un estat. “El discurs és capitalí i la ciutat ha estat Cap i Casal, però de facto no és capital de cap estat, i això genera un desordre fins i tot psíquic, no només cultural, perquè el barceloní té una relació estranyíssima amb el país, i ja no
bySanta Eulàlia0 ratings0% found this document usefulCharles Bukowski - La historia de un duro hijo de puta 0 ratings0% found this document usefulLeonardo Da Vinci 0 ratings0% found this document usefulArià Paco: “Sembla una ficció compartida, que a Barcelona hi ha una cosa molt valuosa que mai no trobaràs a Igualada”: Marxar de la ciutat on vas néixer “provoca un xoc identitari: fins a quin punt una part de la meva identitat, de qui sóc, eren el meu entorn i la meva gent?”. Tant se val si ets d’un poble o d’una ciutat mitjana que se’n va viure a la gran urbs, com si ets de la gran urbs i te’n vas a viure a l’estranger. Tornar-hi en provoca un altre, de xoc. És una renúncia? Un retrocés? Aquesta és la qüestió que travessa la segona novel·la d’Arià Paco (Igualada, 1993), Covarda, vella, tan salvatge (Amsterdam Llibres). Els seus personatges volen i dolen: “Fan somnis els uns al costat dels altres, pensant que després podran compartir un espai vital”, explica, “però quan es fan grans, l’ambició professional o el fet de voler-se’n sortir” fa, sovint, que Igualada els sembli petita i que tinguin ganes de marxar. La força gravitatòria de Barcelona els empeny però també els expulsa. Senten Podcast episode
Arià Paco: “Sembla una ficció compartida, que a Barcelona hi ha una cosa molt valuosa que mai no trobaràs a Igualada”: Marxar de la ciutat on vas néixer “provoca un xoc identitari: fins a quin punt una part de la meva identitat, de qui sóc, eren el meu entorn i la meva gent?”. Tant se val si ets d’un poble o d’una ciutat mitjana que se’n va viure a la gran urbs, com si ets de la gran urbs i te’n vas a viure a l’estranger. Tornar-hi en provoca un altre, de xoc. És una renúncia? Un retrocés? Aquesta és la qüestió que travessa la segona novel·la d’Arià Paco (Igualada, 1993), Covarda, vella, tan salvatge (Amsterdam Llibres). Els seus personatges volen i dolen: “Fan somnis els uns al costat dels altres, pensant que després podran compartir un espai vital”, explica, “però quan es fan grans, l’ambició professional o el fet de voler-se’n sortir” fa, sovint, que Igualada els sembli petita i que tinguin ganes de marxar. La força gravitatòria de Barcelona els empeny però també els expulsa. Senten
bySanta Eulàlia0 ratings0% found this document usefulLa Sotana 186 0 ratings0% found this document usefulLa Sotana 142, amb Ramon Besa 0 ratings0% found this document usefulCapítol 23. Pau Casals 0 ratings0% found this document usefulJaime Sabines - El diablo y yo nos entendemos 0 ratings0% found this document useful95: El Pirineu català: Conversem sobre les muntanyes del nord de Catalunya Podcast episode
95: El Pirineu català: Conversem sobre les muntanyes del nord de Catalunya
byEasy Catalan: Learn Catalan with everyday conversations0 ratings0% found this document usefulMaria Rubert de Ventós: “L’Hospitalet és més centre de Barcelona que Francesc Macià”: Hi ha tota una Barcelona que ens perdem cada vegada que, per moure-’ns-hi, fem servir les aplicacions de mapes dels mòbils per guiar-nos per la ciutat. És la tesi de l’arquitecta Maria Rubert de Ventós, que va ser, per la Universitat Politècnica de Catalunya, la primera dona catalana catedràtica d’Urbanisme, i que ha fet classe als Estats Units, Xile, Itàlia i Alemanya. “El desavantatge del GPS és que la gent no sap on és. Mai no saps on ets en relació al conjunt. No saps on és el mar, o els dos rius que ordenen les ciutats”, lamenta. Al llibre Barcelona sense GPS, publicat l’any 2021 per Icària Editorial, Rubert hi explica els desafiaments que detecta en aquesta ciutat que ha anat apamant mentre hi passeja, l’observa i la dibuixa. Per començar, avisa que seria “un error garrafal no apostar per una Barcelona forta, on es concentri la inversió i s’entengui que hi necessitem més cultura”. Segons Rubert Podcast episode
Maria Rubert de Ventós: “L’Hospitalet és més centre de Barcelona que Francesc Macià”: Hi ha tota una Barcelona que ens perdem cada vegada que, per moure-’ns-hi, fem servir les aplicacions de mapes dels mòbils per guiar-nos per la ciutat. És la tesi de l’arquitecta Maria Rubert de Ventós, que va ser, per la Universitat Politècnica de Catalunya, la primera dona catalana catedràtica d’Urbanisme, i que ha fet classe als Estats Units, Xile, Itàlia i Alemanya. “El desavantatge del GPS és que la gent no sap on és. Mai no saps on ets en relació al conjunt. No saps on és el mar, o els dos rius que ordenen les ciutats”, lamenta. Al llibre Barcelona sense GPS, publicat l’any 2021 per Icària Editorial, Rubert hi explica els desafiaments que detecta en aquesta ciutat que ha anat apamant mentre hi passeja, l’observa i la dibuixa. Per començar, avisa que seria “un error garrafal no apostar per una Barcelona forta, on es concentri la inversió i s’entengui que hi necessitem més cultura”. Segons Rubert
bySanta Eulàlia0 ratings0% found this document usefulApel·les Mestres - Pluja d'estrelles 0 ratings0% found this document usefulBerta Prieto: “Ara Barcelona em sembla molt avorrida. Estic fastigosament rural”: L’actriu Berta Prieto és coautora d’una de les poques sèries que retraten una Barcelona actual que no sembla inventada. A Autodefensa, que es pot veure a Filmin, Prieto, Belén Barenys i Miguel Ángel Blanca ensenyen una Barcelona gamberra, crua, histriònica, amb molta ironia i poca clemència. La sèrie va aixecar polseguera perquè no té pudor, ni amb el sexe, ni amb les drogues, ni s’avergonyeix de la insolència de les protagonistes. Però ella és ben clara: “No crec que sigui una sèrie de modernes, perquè és molt clàssica narrativament.” Els ambients de la gent moderna de Barcelona –aquesta gent que “fan coses de moda, vesteixen raríssim i viuen en naus industrials de l’Hospitalet”– fan molt poca broma de si mateixos. “Una mica modernes sí que som, no diré que siguem monges, però no sé si qüestionar la cultura de la cancel·lació –com fan elles a la sèrie– ho faria qualsevol moderna”, diu. Podcast episode
Berta Prieto: “Ara Barcelona em sembla molt avorrida. Estic fastigosament rural”: L’actriu Berta Prieto és coautora d’una de les poques sèries que retraten una Barcelona actual que no sembla inventada. A Autodefensa, que es pot veure a Filmin, Prieto, Belén Barenys i Miguel Ángel Blanca ensenyen una Barcelona gamberra, crua, histriònica, amb molta ironia i poca clemència. La sèrie va aixecar polseguera perquè no té pudor, ni amb el sexe, ni amb les drogues, ni s’avergonyeix de la insolència de les protagonistes. Però ella és ben clara: “No crec que sigui una sèrie de modernes, perquè és molt clàssica narrativament.” Els ambients de la gent moderna de Barcelona –aquesta gent que “fan coses de moda, vesteixen raríssim i viuen en naus industrials de l’Hospitalet”– fan molt poca broma de si mateixos. “Una mica modernes sí que som, no diré que siguem monges, però no sé si qüestionar la cultura de la cancel·lació –com fan elles a la sèrie– ho faria qualsevol moderna”, diu.
bySanta Eulàlia0 ratings0% found this document usefulEdgar Illas: “Després del model Barcelona, ara som en la paradoxa Barcelona”: Els jocs olímpics de 1992 van mirar d’amagar el conflicte a la ciutat de Barcelona, i van crear un model que volia “suturar tots els antagonismes socials del postfranquisme”. En paraules d’Edgar Illas, professor d’Estudis Catalans de la Universitat d’Indiana i autor del llibre Pensar Barcelona: Ideologies d’una ciutat global, els jocs són “un moment molt representatiu d’una reconciliació que entra dins del fil de la història, quan la guerra freda s’està acabant i ja no hi ha blocs, és una representació perfecta d’aquest moment de conciliació posthistòrica”. Al cap dels anys, tant les manifestacions dels indignats com el procés independentista sembla que tornen el conflicte a la superfície de la ciutat. Segons Illas, però, són respostes fora de temps. Podcast episode
Edgar Illas: “Després del model Barcelona, ara som en la paradoxa Barcelona”: Els jocs olímpics de 1992 van mirar d’amagar el conflicte a la ciutat de Barcelona, i van crear un model que volia “suturar tots els antagonismes socials del postfranquisme”. En paraules d’Edgar Illas, professor d’Estudis Catalans de la Universitat d’Indiana i autor del llibre Pensar Barcelona: Ideologies d’una ciutat global, els jocs són “un moment molt representatiu d’una reconciliació que entra dins del fil de la història, quan la guerra freda s’està acabant i ja no hi ha blocs, és una representació perfecta d’aquest moment de conciliació posthistòrica”. Al cap dels anys, tant les manifestacions dels indignats com el procés independentista sembla que tornen el conflicte a la superfície de la ciutat. Segons Illas, però, són respostes fora de temps.
bySanta Eulàlia0 ratings0% found this document usefulJoan Ramon Resina: “Han volgut amagar la catalanitat de Barcelona”: A La vocació de modernitat de Barcelona: auge i declivi d’una imatge urbana, Joan Ramon Resina repassava els moments daurats de la ciutat i n’augurava un declivi immediat. Quinze anys després, diu que aquest declivi ha arribat. “Aquest llibre anunciava el final del ‘model Barcelona’ i el temps m’ha donat la raó. En les darreres pàgines del llibre, hi deia que el model de la Barcelona que aspirava a ser una ciutat moderna quedava cancel·lat”, diu. “Aquell model era una falòrnia, una construcció de l’elit de la ciutat” a qui Resina atribueix la intenció de construir una Barcelona d’ínfules cosmopolites, amb un relat basat “en tots els llocs comuns de la fraternitat universal”. En aquesta conversa, Resina, professor i cap del programa d’Estudis Ibèrics a la Universitat Stanford, hi repassa i actualitza les tesis del llibre. Podcast episode
Joan Ramon Resina: “Han volgut amagar la catalanitat de Barcelona”: A La vocació de modernitat de Barcelona: auge i declivi d’una imatge urbana, Joan Ramon Resina repassava els moments daurats de la ciutat i n’augurava un declivi immediat. Quinze anys després, diu que aquest declivi ha arribat. “Aquest llibre anunciava el final del ‘model Barcelona’ i el temps m’ha donat la raó. En les darreres pàgines del llibre, hi deia que el model de la Barcelona que aspirava a ser una ciutat moderna quedava cancel·lat”, diu. “Aquell model era una falòrnia, una construcció de l’elit de la ciutat” a qui Resina atribueix la intenció de construir una Barcelona d’ínfules cosmopolites, amb un relat basat “en tots els llocs comuns de la fraternitat universal”. En aquesta conversa, Resina, professor i cap del programa d’Estudis Ibèrics a la Universitat Stanford, hi repassa i actualitza les tesis del llibre.
bySanta Eulàlia0 ratings0% found this document usefulApel·les Mestres - La glòria 0 ratings0% found this document usefulJulià Guillamon: “Barcelona se’ns n’ha anat de les mans”: Barcelona està en transformació constant, com més va més despersonalitzada, com explica Julià Guillamon, i en la literatura es veu perfectament. Ell mateix ho va escriure en un assaig que es va anticipar uns quants anys a les cròniques crítiques sobre la degradació de Barcelona. El va titular La ciutat interrompuda (2001), un concepte que ha fet fama perquè explica, a través d’un repàs literari molt ben trenat, com la ferida olímpica talla la història de la ciutat d’una manera crua i poc romàntica, com una factura ajornada. “Molts dels escenaris tradicionals de la novel·la han desaparegut i, amb ells, les coordenades que feien llegible la ciutat”, diu Guillamon. “Paral·lelament, ha sorgit una ciutat nova, sense memòria ni referents, on els poders públics i els capitals internacionals imposen la seva ficció.” Podcast episode
Julià Guillamon: “Barcelona se’ns n’ha anat de les mans”: Barcelona està en transformació constant, com més va més despersonalitzada, com explica Julià Guillamon, i en la literatura es veu perfectament. Ell mateix ho va escriure en un assaig que es va anticipar uns quants anys a les cròniques crítiques sobre la degradació de Barcelona. El va titular La ciutat interrompuda (2001), un concepte que ha fet fama perquè explica, a través d’un repàs literari molt ben trenat, com la ferida olímpica talla la història de la ciutat d’una manera crua i poc romàntica, com una factura ajornada. “Molts dels escenaris tradicionals de la novel·la han desaparegut i, amb ells, les coordenades que feien llegible la ciutat”, diu Guillamon. “Paral·lelament, ha sorgit una ciutat nova, sense memòria ni referents, on els poders públics i els capitals internacionals imposen la seva ficció.”
bySanta Eulàlia0 ratings0% found this document usefulAndreu Ulied: “Madrid té un alcalde. Barcelona està fragmentada en trenta-sis”: Què distingeix Barcelona com a ciutat? Segons l’enginyer i urbanista Andreu Ulied, un equilibri peculiar i paradoxal. Per una banda, “és una ciutat més europea que les europees. Té molt d’ordre gràcies a l’Eixample i gràcies a la topografia i la geografia, entre el mar i les muntanyes. Té un cor molt endreçat. Pasqual Maragall deia que tenia el cor quadrat. És una ciutat molt ordenada i amb molta densitat, en relació amb la resta de ciutats europees”. Per una altra banda, però, “té qualitats de ciutat americana”. “Recorda la Llei d’Índies. Es va desenvolupar en algun moment com la colonització de la plana de Barcelona. L’Eixample és molt americà, va ser molt criticat per arquitectes d’aquell moment perquè deien que té una ànima grisa, americana, ensopida, repetitiva”. Ulied és autor de dos llibres sobre la ciutat. El més recent és Barcelona pròxima. Construir, habitar, pensar les ciutats (2019), en què repa Podcast episode
Andreu Ulied: “Madrid té un alcalde. Barcelona està fragmentada en trenta-sis”: Què distingeix Barcelona com a ciutat? Segons l’enginyer i urbanista Andreu Ulied, un equilibri peculiar i paradoxal. Per una banda, “és una ciutat més europea que les europees. Té molt d’ordre gràcies a l’Eixample i gràcies a la topografia i la geografia, entre el mar i les muntanyes. Té un cor molt endreçat. Pasqual Maragall deia que tenia el cor quadrat. És una ciutat molt ordenada i amb molta densitat, en relació amb la resta de ciutats europees”. Per una altra banda, però, “té qualitats de ciutat americana”. “Recorda la Llei d’Índies. Es va desenvolupar en algun moment com la colonització de la plana de Barcelona. L’Eixample és molt americà, va ser molt criticat per arquitectes d’aquell moment perquè deien que té una ànima grisa, americana, ensopida, repetitiva”. Ulied és autor de dos llibres sobre la ciutat. El més recent és Barcelona pròxima. Construir, habitar, pensar les ciutats (2019), en què repa
bySanta Eulàlia0 ratings0% found this document usefulManel Vidal: “He tingut por que Barcelona m’escopís”: Manel Vidal i Boix (Salt, 1989) explica que, per arribar a aquesta entrevista, ha hagut d’obrir el Google Maps per a fer tres carrers del Raval. Quan va arribar a Barcelona, l’any 2010, a vint-i-un anys, es va penjar un mapa a l’habitació per a memoritzar la ciutat, però de moment no li va fer gaire efecte. “Hi ha molta gent que el primer any de carrera Barcelona l’escup, perquè no s’hi sap moure, perquè no acaben de calcular bé el ritme de la ciutat, què ets tu dins de la ciutat”, explica. A ell també li va passar. “He tingut por que Barcelona m’escopís. El primer any, quan vinc a estudiar, amb més de vint anys, no conec gens la ciutat, no connecto amb gent nova, no conec ningú de la meva classe, i després d’estar-hi un any me’n vaig sense saber res de Barcelona”, diu. Ara, però, s’ha convertit en la seva ciutat, l’única en què creu que podria viure, malgrat trobar-li tots els defectes. Vidal explica que les dues vegades que s’ha i Podcast episode
Manel Vidal: “He tingut por que Barcelona m’escopís”: Manel Vidal i Boix (Salt, 1989) explica que, per arribar a aquesta entrevista, ha hagut d’obrir el Google Maps per a fer tres carrers del Raval. Quan va arribar a Barcelona, l’any 2010, a vint-i-un anys, es va penjar un mapa a l’habitació per a memoritzar la ciutat, però de moment no li va fer gaire efecte. “Hi ha molta gent que el primer any de carrera Barcelona l’escup, perquè no s’hi sap moure, perquè no acaben de calcular bé el ritme de la ciutat, què ets tu dins de la ciutat”, explica. A ell també li va passar. “He tingut por que Barcelona m’escopís. El primer any, quan vinc a estudiar, amb més de vint anys, no conec gens la ciutat, no connecto amb gent nova, no conec ningú de la meva classe, i després d’estar-hi un any me’n vaig sense saber res de Barcelona”, diu. Ara, però, s’ha convertit en la seva ciutat, l’única en què creu que podria viure, malgrat trobar-li tots els defectes. Vidal explica que les dues vegades que s’ha i
bySanta Eulàlia0 ratings0% found this document useful
Related categories
Reviews for A barbarian in Barcelona
0 ratings0 reviews
Book preview
A barbarian in Barcelona - Antonio Beneyto
BENEYTO
LIMEN
Beneyto, on Brueghel’s Back
This morning when I left the house, I bumped into a snake making his way down the sidewalk. He had muscular arms and red and green geometrical patterns on his back and belly; he almost took up the entire street. I lifted up the central arch of his back and walked underneath. Like a silken train, the reptile continued on his way, and I on mine. There wasn’t even an exchange of interrogating glances.
Then I headed towards a quiet place to read books by Eduardo Chicharro and to tell you what Beneyto’s Postismo was like. I flipped through pages and dates, and at one point the blank paper I had been staring at flew off like doves towards the coffee drinkers that had gathered hastily there.
I met Beneyto one afternoon in the Barcelona Café de la Ópera, more than thirty years ago, when my hair was blue, and Mario Lafont, the creator of Poemas podridos/Rotten Poems used to drag me to readings and exhibitions of that silent god, with his Egyptian glances, where I found jewels of eternity. I remember a pink book, chips, a black stair, and Mario Lafont’s voice telling me, beating the air with Los Cantos de Maldoror/The Songs of Maldoror: Ssshhh! Hush, hush, hush. It’s Beneyto. Juan Eduardo Cirlot was still alive; Camilo José Cela was living not far from Palma de Mallorca; and a book by Cristóbal Serra gnawed on bones in my pocket. Nothing