Alain Badiou: allò polític i la política

By Jordi Riba

L'escena filosòfica de la caverna, emprada per Badiou com a exemple i resum de la seva pròpia filosofia, no solament posseeix intrínsecament la forma de vida del filòsof, sinó també la permanent necessitat d'afirmar la filosofia com a eix vertebrador de l'humà davant formes de vida inhumanes, mostrades en l'al·legoria platònica com a éssers encadenats.

Per Badiou, la naturalesa del filosofar és fer sempre un pas més enllà en el si d'un problema que existeix des de sempre, un problema que arriba al filòsof com un llegat pendent de transformar i transmetre a generacions futures. En l'àmbit del pensament polític, el filòsof prendrà aquest llegat i hi aprofundirà, en produirà crítica, sempre des d'una interpretació que mai no serà concloent. La seva crítica a la democràcia representativa s'encamina, com la seva filosofia, vers un comunisme renovat, ja que segons Badiou, aquesta és l'única forma d'organitzar "allò polític" d'una manera justa.

• Language: Català
• Publisher: Gedisa Editorial
• Release date: Nov 1, 2018
• ISBN: 9788417341633

Book preview

secundària

L’impossible, o m’ofego

Laura Llevadot

Quan el 1997 Alain Badiou publicà Deleuze. La clameur de l’Être, molts dels qui aleshores ens sentíem deleuzians ens vàrem indignar. Jo em vaig indignar. Badiou, que havia estat a l’ombra dels grans, tals com Gilles Deleuze o Michel Foucault, aprofitava ara la mort recent del filòsof de la immanència i la diferència, el més anarquista i creatiu dels pensadors contemporanis, per arremetre contra la seva obra a partir d’una correspondència privada que Deleuze havia prohibit expressament que es donés mai a conèixer. Es tractava d’unes cartes que Gilles Deleuze havia escrit en la precarietat de la seva malaltia, però que l’ànsia de Badiou per mesurar-se amb ell havien propiciat. És el propi Badiou qui ho explica al pròleg del llibre sense amagar la satisfacció d’haver sabut extreure al príncep dels filòsofs el seu darrer alè. A vegades n’hi ha prou amb un gest com aquest dirigit contra allò que estimem per rebutjar de ple i sense més miraments a aquell qui l’ha comès. Després d’això ja no el llegiríem. D’altra banda, els arguments del llibre en qüestió ens resultaven banals. Tal com si un soldat lleial, antiquat i carrincló volgués fer valdre un concepte de veritat del tot superat per la filosofia que el precedia i que encara el vorejava. En la lectura d’aquell llibre assistíem, per enèsima vegada, amb un somriure mig irònic mig pesarós, a l’envestida d’un d’aquells mascle-materialistes-dialèctics —n’haureu conegut algun— que des del seu passat maoista, trotskista o leninista..., miraven d’aturar histèrics allò que consideraven pur relativisme «post» o, en paraules del propi Badiou, mer «materialisme democràtic». La presència corpulenta de Badiou contra les indisciplinades ungles inusitadament llargues de Deleuze; el mascle-materialista-dialèctic que sap on va contra el filòsof nòmada que només assaja fugues singulars sense voler saber... No fa al cas aquí de defensar Deleuze de la insidiosa lectura de Badiou, per altra banda ben armada —fins i tot amb cartes proscrites», però serveixi aquesta anècdota per a il·luminar quelcom que el propi Badiou ens permet copsar: que la filosofia, com la política, està feta d’amors i d’odis, que el partit pres sobre el lloc i la manera de pensar és resultat d’una fidelitat inqüestionable a allò que una vegada ens va robar el cor.

Passat el temps, tancades les ferides, hem pogut tornar a llegir a Badiou. Badiou està en els aires del temps. Els seus textos sobre l’amor, la política, la seva crítica a les democràcies liberals, els seus sorprenents seminaris al Teatre de la Comuna d’Aubervilliers, impregnen avui els discursos d’artistes (pensem aquí, per exemple, en l’obra de l’artista xilè Luis Guerra), comissaris, militants, joves filòsofs, creadors teatrals, o bé gent que necessita eines per a pensar i prou, estris conceptuals i existencials per acarar l’absurd i la banalitat que ens envolta... A Badiou avui se l’ha de llegir. Defensor de la filosofia a ultrança, platònic fins a límits insospitats, Badiou creu que la tasca de la filosofia és pensar l’excepcionalitat, és a dir, tal com bé explica en Jordi Riba en aquest llibre assequible i solidari al seu pensament, es tracta de pensar allò que s’exceptua en l’ordre de l’ésser, ordre del qual les matemàtiques s’ocupen, mentre que la filosofia s’encomana a l’esdeveniment.

Però què és un esdeveniment? Badiou, com abans Deleuze, miren de distingir-lo dels fets. Quan Deleuze i Guattari van escriure el petit text Maig del 68 no va tenir lloc insistien en la idea que aquell maig revolucionari que va unir obrers i estudiants no es podia explicar com una cadena de fets amb causes i conseqüències, com ho faria el discurs de l’historiador, perquè l’esdeveniment és en allò que passa en els fets. I el que va passar, més enllà de les barricades estudiantils, els enfrontaments amb la policia, les conxorxes i traïcions posteriors, va ser un fenomen de vidència en el qual una societat va percebre tot d’una l’intolerable de les seves formes de vides. Aquest fenomen de vidència va obrir un camp de possibilitats inexistents abans, formes de vida desregulades, lluites i aliances impensables fins aleshores. «Allò possible, o m’ofego» va ser per a ells el motor de l’esdeveniment que els fets no podien sinó trair, però que continuaria persistint en tota lluita posterior hereva d’aquest moment revolucionari. La resposta de Badiou s’acosta a la de Deleuze i Guattari, però alhora aporta un correctiu que crec que avui ens és del tot necessari. Si l’esdeveniment no es confon amb els fets és perquè aquest pertany a l’ordre de l’impossible i de l’inexistent. Un esdeveniment és allò que trenca la lògica del món, i és per això mateix imprevisible, inaudit, perquè no estava implicat en les possibilitats existents, per això no és susceptible de ser explicat mitjançant una anàlisi de causes i conseqüències. Impossible, l’esdeveniment té lloc. Però el seu tenir lloc, que l’impossible s’hagi o no encarnat en algun moment, només depèn de la fidelitat que el faci valer. L’esdeveniment-Cézanne en l’art, l’esdeveniment de la Comuna de París en política, l’esdeveniment d’una trobada amorosa, per exemple, només es produeixen allà on fan sorgir uns subjectes la subjectivitat dels quals consistirà només a mantenir-se fidels envers aquest esdeveniment. Que l’esdeveniment no sigui causat per un subjecte preexistent, sinó que en sigui l’efecte; que allò que passa en els fets pertanyi a l’ordre de l’impossible; que, en aquest sentit, la política s’assembli tant a l’amor, és el que fa de la filosofia de Badiou un pensament postfundacional, ja que el fet que no hi hagi fonament, ni religiós, ni diví, ni natural, és allò que permet que la política, com l’amor, existeixin com a tals.

El contrari d’això és la presó dels possibles —com diria la Marina Garcés—, en la qual vivim cada dia. Un amor possible, posem pel cas, seria un amor de Meetic amb èxit assegurat —i sobre Meetic, justament, Badiou ha fet declaracions força sornegueres. La coincidència en els perfils, el nombre de trets en comú, d’interessos i plantejaments de vida, ens garanteixen la formació d’un nosaltres que a llarg termini, i en la mesura en què es comparteixi un projecte, acabarà funcionant com una petita empresa. Ens casarem, comprarem una casa, ens hipotecarem, tindrem fills, un gos, un grupet d’amics per esbargir-nos, a les nits mirarem sèries de Netflix enlloc de fer l’amor i tindrem una vida previsible